Tor des Géants, Etapa 7: Ollomont - Courmayeur 48km 2.905m D+ Acariciant el cel!!!

Ha arribat l’hora de la veritat, són les 6:09h de dijous, porto 283km recorreguts, 92 hores en cursa i em separen 48km i 2.905m de desnivell positiu de Courmayeur, a per totes!!!

L’ascens al primer coll de l’etapa, Col Champillon, 2.709m, comença per dintre el bosc. Encara és de nit i tinc les primeres, i sortosament les úniques, al·lucinacions importants de la cursa. Estic veient que el tram que vindrà a continuació del bosc és una zona molt escarpada i extremadament tècnica i perillosa. És de nit, vaig tot sol, el que m’espera és molt perillós, haig d’estar molt a l’aguait ho podria prendre mal, no em puc treure aquest neguit del cap!!! Per fi es fa de dia, surto del bosc i veig que el pròxim tram és un corriol a través d’uns prats alpins que de perillós no en té res. De cop s’esvaeix tot el neguit que s’estava apoderant de mi.

Arribo al Rifugio Champillon veritablement esgotat, m’assento, em menjo una taronja i unes galetes i noto com el cansament està disposat a fer-m’ho passar malament de veritat, però no podrà amb mi!!! M’aixeco i quan vaig per sortir en Vincent (francès) em diu de marxar plegats, som-hi doncs!!! La companyia d’en Vincent m’està anant d’allò més bé, de sobte, sembla com si l’esgotament que sentia fa una estona s’hagi esvaït.

Arribem a Ponteille Desot, km 293, ens alimentem bé, hi ha força gana i s’ha d’aprofitar per marxar amb les piles al màxim carregades possibles. Per davant tenim un tram pràcticament pla de 10km (després de tot el que hem fet, sembla impossible que hi pugui haver un tram pla...). Sempre que fa una mica de baixada trotem, no podem córrer gaire, però intentem avançar tant ràpid com les cames ens permeten. Amb en Vincent anem parlant de la duresa de la prova, fem hipòtesis d’on i com serà l’últim coll que ens espera, coincidim en que podrà ser tant dur com vulgui, que nosaltres ho som més!!!

Finalment arriba el moment tant i tant esperat, l’últim coll de la prova, Col Malatrà, 2.936m. Per davant tinc més de 1.400m de desnivell positiu, però a hores d’ara ja res em pot aturar. L’ascens és molt llarg, 12km, però a mesura que vaig guanyant alçada, cada vegada em sento més fort. Comencen a esvair-se tots els dolors de les cames, l’esgotament desapareix i apareix en el seu lloc una força que m’empeny amunt de mala manera. D’on surt aquest força?  em pregunto. No ho sé, però m’encanta!!! I la situació que va a més, no parem de pujar i les forces que no paren d’incrementar, sembla el món al revés!!! Ens anem encarant a les muntanyes que hem de creuar, però en absolut s’intueix el punt per on les creurem. I pugem i pugem i per més alçada que guanyem, la serralada que tenim al davant està sempre igual de lluny. Baixa gent animant d’allò més i cridant Grande! Grande! Finito! Finito! Sembla que hauria d’aparèixer el coll, però no apareix mai ni mai, però cada vegada em preocupa menys i seguim pujant i el coll que segueix sense aparèixer. Tant pujar, acaba arribant el que seria un dels millors moments de la cursa, arribo a la conclusió que no em preocupa en absolut on està el coll, és més, m’ho estic passant tant bé, que no vull que això que estic vivint s’acabi, que no s’acabi sisplau!!! Què??? Què no vols que s’acabi??? Això sí que és fort, mai hauria imaginat que es pogués assolir un pensament com aquest!!! Això és el súmmum!!! És veritablement increïble del que és capaç el Tor.

Després de molt pujar, arribem a un punt d’una bellesa sensacional, on tota la serralada a la que ens anàvem aproximant ens envolta i ens abraça d’una forma molt especial, per enèsima vegada pell de gallina!!! Des d’aquí ja es veu un corriol que va flanquejant i es perd enmig d’unes roques. A continuació d’aquest corriol, ve un tram amb unes cordes i uns esglaons de ferro que em condueixen directament a la glòria. Arribo a dalt del coll, un pas enmig de les roques de poc més d’una persona i el Tor que no podia acabar d’una forma més espectacular. No em puc creure el que estic veient, el Montblanc encaixat al fons, com si estigués fet a propòsit, aquí l’emoció sí que supera qualsevol límit imaginable!!! Estic veritablement emocionat i, mentre espero al Vincent, em quedo admirant la immensitat del paisatge que tinc davant, més feliç no puc ser, us ho prometo!!!

De camí a Bonatti, ens assentem a sobre d’una pedra amb en Vincent amb tota la tranquil·litat del món i comentem la bellesa del paisatge que ens envolta. En aquests moments no importa ni el rellotge, ni l’hora d’arribada, ni la classificació, ni res de res, només ens preocupa retenir el moment que estem vivint. Un cop a Bonatti en Vincent em diu que tiri, que tota l’estona l’haig d’esperar i que quedem a Courmayeur per fer una birra.

Surto “a tota ostia” el tram que separa Bonatti de Bertone és bastant pla amb petites pujades i baixades. Corro tant com puc, no sé d’on surt la força, no sé on és el dolor que m’ha estat acompanyant durant tantes hores, només sé que estic eufòric i que aquesta eufòria elimina qualsevol entrebanc que es pugui interposar en el meu camí fins a Courmayeur.

Finalment trepitjo el poble de Courmayeur, no m’ho puc creure, fa gaire bé 105 hores que en vaig sortir i ja hi sóc novament després d’un viatge veritablement increïble. A la línia d’arribada un munt de gent cridant i animant, una catifa vermella em porta fins a la meta. Braços enlaire, estic acariciant el cel, estic fent un somni realitat!!!

Temps final 104:44h, posició 25 de la general i 7è de la categoria havent dormit un total d'unes 4 hores.