Passeig per Andorra - 190 km 13.500 m+

 

Quan em va arribar que hi havia qui s’havia proposat d’unir els 26 Refugis d’Andorra d’una tirada, em va semblar una autèntica animalada. Al cap d’uns dies, hi vaig tornar a rumiar, vaig tancar els ulls i vaig començar a contar Refugis. Ho vaig repetir vàries vegades, fins que al final vaig arribar a un total de 22 Refugis que coneixia i pels que havia passat. Me’n faltaven 4... Al anul·lar-se el Tor, havia de buscar una proposta xula per les vacances de setembre i, la veritat, és que la volta aquesta, enllaçant tots els Refugis d’Andorra, podia ser una molt bona opció. Els hi proposo a en Jordi i en Javi i, de partida, no em diuen que no. Bé!

                Arriba el mes de setembre i acordem sortir el divendres 18 a les 2:00 h de la matinada. Aquesta hora no està escollida a l’atzar, sinó que la idea és dormir 3 o 4 hores abans de sortir i així enganyar una mica al cos. Amb una previsió d’entorn a les 48 hores per completar la volta, voldria dir d’arribar el diumenge a les 2:00 h de la matinada. D’aquesta manera, de sencera només faríem una nit. Les altres dues només serien parcials.

                Estant de vacances a Canfranc amb en Javi, una tarda posem a treballar els dos ordinadors en paral·lel i comencem a dibuixar el track. Primerament situem tots els refugis sobre el mapa i seguidament busquem els camins més òptims per unir-los. N’hi ha que només tenen una opció possible, mentre que d’altres en tenen vàries. En aquest cas, valorem la distància, el desnivell i el tipus de terreny. Intentant escollir sempre l’opció més òptima. Amb unes 4 o 5 hores ja hem dibuixat el track. La veritat, ha estat com un joc. Li passem el track al Jordi, com a bon coneixedor del territori, per tal de que el revisi i ens diu que ens en falta un. Com? Però si n’hi ha 26? Ens diu que hi falta el Refugi de Collet Martí, tot i que no sigui del Govern d’Andorra, també és un Refugi, per tant, també hauríem de mirar de passar-hi. Doncs res, modifiquem lleugerament el track i l’afegim a la volta.

                El dilluns de la setmana en la que tenim previst fer la volta, en Javi comença a mirar la meteo i veu que la cosa no pinta massa bé per divendres/dissabte. Finalment, el dimarts acordem avançar la sortida al dijous 17 de setembre a les 5:00 h. Molt probablement ens mullarem, però potser menys. Així que amb aquesta proposta sobre la taula iniciem el viatge:

                Tot pujant cap a Comaobaga, el primer dels 27 Refugis, tinc l’absolut convenciment que l’experiència que tenim per davant serà d’allò més enriquidora. Serà una grandíssima aventura. No en tinc cap dubte. En el GPS que porto al canell, a part del track, m’hi he posat tots els Refugis com un waypoint, així que quan estem a uns 300 o 400 m del Refugi, ja m’apareix el corresponent waypoint (en forma de banderola) a la pantalla. Baixem cap a la Vall de Rialp, encara amb la llum del frontal i tot flueix al màxim. El Refugi de Rialp el veiem abans sobre el terreny que en la pantalla del GPS. En poca estona més ja estem al Refugi de Sorteny. Vinga ja en portem 3. Quan vam estar dibuixant el track era com un joc en el que havíem d’anar unint banderoles de la forma més òptima possible. Ara, el joc virtual que vam iniciar davant de dues pantalles d’ordinador, s’ha convertit en un joc real a través d’un muntanyes andorranes que tenen encant i duresa a parts iguals.

                Del Refugi de Sorteny al Refugi de la Vall del Riu hi anem a través del Coll d’Arenes, havent de fer un segon coll abans de saltar a l’Estany Gran de la Vall del Riu. Arribem al quart Refugi uns 20 minuts més tard del temps previst. 20 minuts que no tenen cap mena d’importància. La connexió entre els 3 és absoluta. La temperatura és perfecte. Les ganes hi són totes i la motivació és màxima. Això té molt bona pinta!

                Per anar fins al Refugi de Coms de Jan hi havia vàries opcions, però alhora de dibuixar el track vam escollir la més còmode. Baixar gairebé fins a Ransol per, a posteriori, remuntar a través de la Vall. Vinga el 5è a la butxaca. Hòstia, com mola això! Seguim. Ara els 2 pròxims vindran bastant seguits i ja serem a Juclar on ens hi espera el dinar. I així és, amb poca distància entre Refugis, però sí amb un desnivell considerable fem els trams fins al Refugi de Cabana Sorda, des d’on truquem al pròxim (tal i com ja havíem negociat) i diem que ja ens poden anar fent els macarrons que en 1 hora som allà. Just amb les 9:30 h que havíem previst arribem al Refugi de Juclar on els macarrons que havíem acordat, han estat substituïts per uns espaguetis que entren la mar de bé. Els acompanyem amb una Coca-Cola i un cafè i sortim totalment renovats.

                Amb l’estat d’ànim pels aires és un autèntic passeig el tram fins al Refugi de Siscaró, on a excepció d’una petita pujada, és tot cara avall. Enfilem cap al Pas de les Vaques amb força alegria. Superats ja els 40 km i de camí cap als 4.000 m+ tot està anant a la perfecció. L’equip funciona de meravella. Anem avançant amb pas ferm i decidit. A hores d’ara, sembla que res pot aturar el nostre propòsit. Un cop al Port Dret, baixem cap al Refugi de la Portella. El 9è a la saca. Tot i així, per tal de moderar una mica l’entusiasme, que per moments vol apoderar-se de nosaltres, inventem una frase feta que diu “No diguis Refugi trobat, fins que de ben a prop li vegis el teulat” ;-). I també fem ús d’una altra frase (aquesta no inventada per nosaltres) que diu, “No venguis la pell de l’ós, abans de caçar-lo”. Així que tranquil·litat, que encara queda moltíssima feina per fer. Pas a pas i anar avançant.

                Arribem a Bordes d’Envalira on ho hem establert com una primera base de vida. Aquí ens vénen a donar un cop de mà l’Armandina i la mare d’en Jordi. L’Armandina, amb un moment, fa un desplegament espectacular, arròs amb salsa de tomàquet (feta per ella), fruita, Coca-Coles, aigua amb gas... Avituallament brutal! Això sí que és gasolina de la bona per afrontar la llarga nit que tenim per davant.

                Sortim d’aquí 15 minuts abans del previst i amb 1 km ja som al Refugi del Pla de les Pedres. Ara en Jordi em diu: “Oblidat del track i segueix-me a mi que et portaré al Refugi de Ribaescorjada de la forma més directe possible”. Així és, a través de les pistes de Soldeu, on en Jordi hi treballa a l’hivern, amb una optimització màxima, arribem amb un moment al Refugi número 11. Fem un recte el més recte possible fins a la Tossa de la Llosada i baixem cap a Cortals d’Encamp on toca encendre el frontal. Arriba la nit. Al estar al mes de setembre, la nit serà llarga. Serà un total de 10 hores de nit. A veure com es donen. Arribar al Refugi d’Ensagents comença a costar. La banderola no hi ha manera de que aparegui a la pantalla. Els 70 km i 5.800 m+ es comencen a notar. Sentim olor de foc. Això vol dir que ens hi acostem. Efectivament, a dins el Refugi hi ha una gent que s’estan fent el sopar. En un primer moment es pensen que ens volem quedar a dormir i van per fer-nos lloc, però els hi diem que tranquils, que nosaltres seguim amb la nostra. Al Refugi s’hi està molt calent, així que mirem d’estar-hi ben poc, sinó al sortir, l’hòstia serà molt contundent.

                La pujada fins a la Collada de Pessons és bastant dreta i un camí poc fresat requereix de molta concentració per tal de no desviar-nos del track enmig de la foscor de la nit. Un cop a dalt la carena, bufa un vent força fred. La carena, fins pràcticament la Collada de Montmalús és bastant llarga. Així que toca anar per feina, ja que la temperatura per aquí dalt (2.700 – 2.800 m) no és del tot agradable. Aquí en Javi no s’està d’hòsties i passa olímpicament del track i, diu que no té ganes de fer més carena i a l’alçada dels pics de Ribouls, agafa una pala d’herba i baixa directe al Refugi de Montmalús. A mesura que ens anem aproximant al Refugi les llums dels nostres frontals i del seu es van aproximant, aproximant fins que finalment s’uneixen pràcticament a la porta del Refugi.

                Vinga, som-hi, a pel que fa 14. Refugi de l’Illa. Només cal baixar fins al Pla de Vallcivera, agafar el GR11, pujar al Coll i, sense excessives dificultats, hauríem de poder resoldre aquest tram. Aquí hi teníem encarregats un entrepà, una Coca-Cola i una poma per cap, que ens han deixat penjat en una bossa a la porta del Refugi. Seiem en un racó resguardats del vent. Són la 1:15 h de la matinada. Portem 80 km i 6.500 m+. Ara sí que el cansament comença a notar-se.

                A continuació ve el tram més assequible entre Refugis. Entre el Refugi de l’Illa i el Refugi del Riu dels Orris hi ha sols 2,6 km i 250 m-. Tot baixada a través de la Vall de Madriu. Aquí perdo el GR vàries vegades (i mira que és fàcil seguir-lo). En Javi se’n adona i es posa a davant. Serà que la nit m’està començant a confondre...

                Ara toca pujar al Cap dels Agols per un camí gens evident. Conscient d’això, intento concentrar-me al màxim i mirar de no perdre el track de vista. Quan estem a punt d’arribar a dalt es posa a sonar el despertador del mòbil. Això vol dir que són les 3:20 h (l’hora que em vaig llevar ahir). Això vol dir també que aviat farà 24 hores que vam iniciar aquest viatge. Malgrat el cansament, la nit i uns km que cada cop costa més de sumar, crec que anem prou bé. Baixant cap al Refugi dels Agols, en Javi proposa de parar a dormir una mica. La veritat és que és una molt bona opció, ja que tan sols dormint una mica, aquesta nit ja la tindrem superada. Arribem al Refugi hi ha gent dintre. Tenen un muntatge important, amb unes estanteries a fora el Refugi amb tots els plats i gots. En Jordi diu que són caçadors i que millor que marxem. Just davant el Refugi es veu que hi ha fet foc, així que en Javi agafa llenya que hi ha davant el Refugi i es proposa encendre un foc i així dormir una mica a la vora del foc. De sobte, ens surten els caçadors i “mala llet” ens diuen “Que és vostra la llenya? Que l’heu anat a buscar vosaltres?” La resposta d’en Javi és: “Així no podem estar ni a dintre ni a fora, no?” Argumenten que per les normes del Covid no podem entrar, que només pot entrar una sol grup o unitat familiar i que ells són una unitat familiar. La segona norma del Covid (un document amb una sèrie d’indicacions que hi ha a la porta del Refugi) diu que només es pot pernoctar una nit. Sabem que ells porten allà prop de una setmana. Sense comentaris... En Jordi diu que millor marxem i així ho fem.

                Arribem a Engolasters i aquí ens hi trobem una bossa penjada a la caseta d’informació amb un avituallament que en Jordi a negociat (amb una trucada quan passàvem pel Pas de les Vaques) amb un dels seus contactes i que ens han vingut a penjar aquest vespre passat. Ens assentem i mengem amb tranquil·litat. Al reprendre la marxa noto com de sobte la son ara sí que realment es vol apoderar de mi. M’enpuntego en varies ocasions. Clar indicador que m’estic adormint. Cada cop es fa més complicat avançar. Uffff... d’aquesta manera com costarà arribar fins el Refugi de Fontverd. Al passar per Coll Jovell veiem unes menes de “tendes de campanya” fetes amb troncs. No ho dubtem ni un segon i ens hi estirem els tres a dintre com bonament podem. Són les 6:25 h. Acordem dormir 30 minuts. Així que poso el despertador del mòbil que soni a les 6:55 h. Sona el despertador i ens alcem ràpidament. En Jordi diu: “Vaig tirant, ja m’atrapeu”. Amb en Javi tardem un parell de minuts en arrencar i, tot i anar bastant més ràpid del que anàvem abans de parar a dormir, ens costa una barbaritat atrapar-lo. Bona senyal! Està claríssim que aquesta parada ha estat un molt ben jugat. Sí, senyor! Arribem al Refugi de Fontverd i, tot tatxant el número 17 de la llista, aprofitem per guardar el frontal.

                Amb l’inici del nou dia sembla que tot torna a fluir d’allò més. Haver superat ja els 100 km i els 8.000 m+, tot i que es comenci a notar de valent a les cames, anímicament suposa una empenta molt important. Pugem a la Collada Maiana amb alegria. Em sento molt feliç d’haver emprès aquest viatge i, alhora, d’allò més afortunat de tenir aquest parell de companys amb qui compartir-lo. En un pi del costat del Refugi de Perafita hi tenim penjada una bossa amb una mica d’avituallament que vaig venir a penjar el dimecres al matí. Entrem al Refugi a menjar una mica. A fora el temps es veu molt canviant. A la llunyania ja hi plou i cap on ens dirigim nosaltres no tardarà a fer-ho. A veure com va...

                De camí cap al Refugi de Claror comencem a debatre quin és el camí més òptim per anar del Refugi de Prat Primer fins al Refugi de la Roca de Pimes. Segons els càlculs d’un programa de l’ordinador d’en Javi, el més ràpid era desfer el camí fins al Coll del Bou Mort i d’allà anar fins al Pic Negre. Comencem a debatre opcions, però la proposta que ens va fer el programa, tot i que possiblement sigui la més ràpida, no ens acaba de convèncer. Finalment acabem arribant a l’acord d’anar fins a la Collada de la Caulla, d’allà pujar cap a la Creu i d’allà cap al Pic Negre. No sé si serà la millor, però sí sembla la més còmode. Els Refugis número 19, Claror i el número 20, Prat Primer, els fem de forma força fluida ja que estan molt pròxims entre sí. ”Vinga, nanus, que ja en tenim 20!”

                Per una estona, ens oblidem del track i seguim el recorregut que hem acordat. Quan estem a dalt la carena que ens ha de conduir fins al Pic Negre, arriba la pluja. També bufa una mica de vent i tot plegat fa que les condicions no siguin massa agradables. A la que arribem al punt més alt, cota superior als 2.600 m, intentem començar a perdre alçada el més ràpid possible abans de que el fred s’apoderi de nosaltres. Arribem al Refugi de Roca de Pimes sota la pluja i sense malgastar ni un segon tirem avall tan ràpid com les cames ens deixen.

                La baixada fins a Sant Julià, on hi hem planificat la segona base de vida, és força llarga. Són 10 km i 1.200 m-. Paciència i avall. La pluja sembla que ha vingut per quedar-se. Així que no en queda altra que començar-nos-hi a acostumar, ja que tot apunta que serà la tònica de les pròximes hores. Arribem a Sant Julià a les 14:30 h. Pocs minuts després de la previsió que havíem calculat. Aquí ens espera tot l’equip de suport d’en Jordi. La seva mare, el seu fill, l’Armandina... que ens han vingut a portar les bosses amb el material que necessitem. En Jordi fa una de les seves gestions i ens deixen entrar a canviar-nos als banys d’un equipament del Comú de Sant Julià. No sé ben bé on som ni en quin tipus d’equipament estem exactament, però, la veritat, que és un lloc perfecte per fer-lo servir de base de vida. Ens canviem, omplim de nou la motxilla i aquí, en vista de la pluja que tenim per davant, opto per un element clau, els mitjons impermeables. Just davant de la improvisada base de vida hi ha el restaurant on hi tenim encarregades unes pizzes. Aquí en Javi mira la previsió per les pròximes hores i la veritat que de cara al vespre/nit no és gens esperançadora. Mantenim un debat a veure com podem afrontar-ho. Acabem arribant a l’acord d’intentar arribar a Os de Civís i si allà la situació està complicada, dormir unes hores mentre esperem que passi el fort de la tempesta. Truquem a en Domi Trastoy i li preguntem si té lloc per dormir en el seu hotel, però ens diu que ho té tot ple. Li preguntem també com arribar al Refugi de Francolí. La seva explicació és molt senzilla. Pujar fins al Coll de la Gallina, creuar la carretera, fer un tram de cresta i quan arribem a uns prats d’herba, baixar pel mig del bosc fins al Refugi. Sí que sembla fàcil. Però sense track, amb el mal temps previst i amb possibilitat de que ens agafi la nit, no ens atrevim.

                Sortim del Restaurant totalment renovats. Secs i a l’expectativa de com es comportarà la méteo en les pròximes hores. A la que fa 3 minuts que hem reprès la marxa ja torna a ploure. La pujada fins al Refugi de Collet Martí és molt dreta, però al ser per dintre el bosc, estem una mica protegits de la pluja. Cal una bona estona abans no apareix la bandereta a la pantalla del GPS del Refugi número 22. Això sí, en Jordi es posa a davant i amb un ritme d’anar fent, fem una bona sumada de m+.

                El track que tenim, d’aquí ens fa anar fins al Santuari de Canòlic, baixar a Bixessari i pujar per un barranc. Així ho fem. En Jordi ens diu que aquest barranc que farem se’n diu Barranc del Dimoni, que ell no l’ha fet mai, però no en té massa bones referències. En Javi es mira el mapa i dubte si per aquí realment hi ha un camí. Ell creu que no. Arribem a l’inici del barranc i veiem punts grocs (senyalització típica dels camins andorrans). Bona senyal! Comencem a pujar i pronostiquem una pujada que farà honor al nom del barranc. A mesura que anem pujant ens adonem que això es farà etern. Hem d’anar creuant el riu constantment. La pedra, arrodonida, està totalment molla i patina una barbaritat. Hem de grimpar i desgrimpar. Ufffff... aquí acabarem prenent mal! Finalment i per unanimitat decidim girar cua i primer anar a Os de Civís i després ja anirem al Refugi de Francolí encara que haguem d’anar i tornar pel mateix camí. La nit i la pluja arriben alhora. Ara plou amb força. Necessitem aixopluc i recomposar la situació. Aquest barranc ens ha jugat una mala passada i ens ha alterat notablement els plans, ja que a Os de Civís i havíem d’arribar havent fet el Refugi de Francolí i no serà així. A sobre, ara està plovent a tota hòstia. Putada!

                Arribem a l’Hotel d’en Domi i, per Déu, com ens tracte el tiu. Com es nota que sap molt bé de què va el tema. Ens deixa roba seca i la roba molla que portem i les bambes ho deixem a la sala on hi ha la caldera per tal de que s’assequi. Ens dona de sopar i també una habitació on dormir unes hores. Mirem la previsió i ha de ploure tota la nit. Bé, demà al matí també plourà, però la cosa ha d’anar a menys. Decidim arrencar de nou a les 5:00 h. Quan baixem de l’habitació en Domi ja ens està esperant per acompanyar-nos al Refugi de Francolí. Hòstia Santa, això sí que és un regal. Un regal que ens arriba en el moment més complicat del viatge. Finalment, i després d’un munt d’hores des de que vàrem passar per l’últim Refugi, acabem arribant, altra vegada sota la pluja, al maleït Refugi de Francolí. En Jordi ha anat repetint un munt de vegades “aquest fill de puta...”. Al principi, no sabíem a qui es referia. Després vam acabar deduint que parlava del Sr. Francolí... Aquest Refugi també està ple de caçadors, però com la nit i el dia amb els de Els Agols. Aquests ens fan passar per tal de que estiguem a raser de la pluja, ens ofereixen cafè calent i ens comencen a explicar de vials (camins). Ens diuen que hi ha un vial, que ara està molt brut i és molt difícil de trobar, però que quan estava net, s’anava amb un moment fins al Santuari de Canòlic. “Com??? Però si per Canòlic hi vam passar ahir a les 18:30 h i fins el dia següent a les 7:30 h no hem arribat aquí...” La veritat és que aquesta estona que compartim amb els caçadors es fa la mar d’agradable. Aquí seria per quedar-s’hi tot el matí fent petar la xerrera, mentre a fora va plovent. Però vinga, s’ha acabat la xerrameca. Seguim!

                En Domi ens acompanya fins a sobre del poble d’Os de Civís i ens explica el camí que hem de seguir fins a les Bordes de Seturia. El què ens explica coincideix amb el track que tenim. La pluja novament torna a caure amb força. En Jordi no para de queixar-se de mal de peus. Diu que els té destrossats. Ho repeteix una i altra vegada. “Tinc els peus destrossats”. Les està passant molt putes, ho sé. Però també sé que és un tiu molt dur i a hores d’ara sí que ja no té aturador. Pujant cap al Coll de Sanfonts bufa molt vent i agafem molt fred. Convé arribar ràpid al coll i començar a perdre alçada. Arribem al Refugi del Comapedrosa i ens prenem un cafè ben calent. Després de tantes hores sota la pluja entra d’allò més bé. “Vinga, va, anem a rematar la feina!”

                Els trams entre els Refugis del Pla de l’Estany (número 25) i el de Les Fonts (número 26) els fem sense excessives dificultats. En el Refugi de Les Fonts ens hi mengem l’últim entrepà i encarem la que serà l’última pujada fins al Clot del Cavall. Quan estem arribant al final de la pujada ens apareix en Matt, que ha vingut a acompanyar-nos en aquest últim tram fins al final. Que gran en Matt! Baixant del Clot del Cavall en Jordi s’està morint de mal de peus. Repeteix una i altra vegada “Tinc els peus destrossats”. Arribem al número 27. Refugi de l’Angonella. Ara sí. Unim les mans els 3 i les alcem. Una unió que simbolitza un esforç conjunt que hem tingut que fer per arribar fins aquí. Una unió que simbolitza un gran treball en equip. Una unió que em ratifica per enèsima vegada que no calen curses ni dorsals per viure grans experiències, sinó tot el contrari. Les experiències més reconfortants i gratificants que es poden viure són aquestes. Les compartides entre 3 amics amb l’únic propòsit de compartir un bon grapat d’hores de muntanya. Doncs sí, independentment del nombre de km, dels m+, del nombre de refugis, el que realment dona sentit en aquesta volta són les 60 hores compartides entre 3 bons amics. I per tancar la crònica, unes paraules que han acabat resultant d’aquest viatge: Sols cal un camí. Motivació per recorre’l i uns bons amics per gaudir-lo plegats. Quan tens els 3 elements, no et cal res més!

Ultra Trail Valls d'Àneu - 88 km 6.400 m+

 

Aquest any la UTVA prometia més que mai. Si ja de per si és una de les curses més potents de per aquí, el format d’enguany la feina encara molt més interessant. En aquesta edició la cursa seria en parelles, el recorregut no estaria marcat, sinó que l’organització ens facilitaria als corredors una sèrie de punts, a partir dels quals, ens hauríem de dibuixar el track. Doncs sí, justament això és el què més ens agrada amb en Jaume, dibuixar-nos el track, gps al canell i a seguir-lo. Malauradament, el dilluns 13 de juliol ens escriuen des de l’organització dient-nos que, en el context actual, els alcaldes de la zona no ho veuen clar i no autoritzen la seva realització. El primer que ens diem amb en Jaume és: “Ho fem igualment, oi?” Coincidim afirmativament, així que sols cal posar-nos d’acord amb l’hora de sortida, cosa que no ens costa gens. Com que està clar que hem de fer tota una nit, decidim sortir a les 00:00 h. En Ramon ens passa un track aproximat del recorregut. No és exactament el que hauríem d’haver dibuixat, però en distància i desnivell és més o menys igual, així que ja ens val. Estudiem una mica el recorregut i preparem el següent menú pel mateix dia en el que s’hauria d’haver celebrat la prova:

Fa una pila de temps que no sortim plegats amb en Jaume (ni tampoc amb la Boira i la Mia), així que la jornada d’avui promet moltíssim. Quines ganes!

Passem per Espot a les 2:30 h i un munt de joves que estan d’oci nocturn ens miren amb certa cara de sorpresa al veure’ns passar corrent a nosaltres i a les dues gosses. En Jaume em diu que l’oci nocturn està prohibit. “Hòstia, i el que estem fent nosaltres, també és oci nocturn, doncs? ;-)”.

Pugem primer cap al Refugi de Josep Mª Blanc i just abans d’arribar-hi ens desviem per un sender que en portarà al Coll de la Valleta Seca. Des d’Espot fins a dalt al Coll, 1.400 m+ d’una tirada. Hi arribem a les 05:15 h. La temperatura és notablement freda. A l’horitzó ja es comença a percebre una lleu claror. Aquesta nit ja la tenim superada! La baixada és una mica tècnica al principi i requereix de bastanta concentració. Mica en mica va millorant i l’acabem salvant prou bé.

Després del Refugi de Mallafré, on un nou dia ens dona la benvinguda, guardem els frontals. La pista que uneix l’Estany de Sant Maurici amb el Refugi d’Amitges ens deixa avançar amb certa alegria i prou bé que ens va per quan, més endavant, les coses es compliquin i avançar costi força més.

Arribem al Port de la Bonaigua just amb les 10 hores que havíem previst. Probablement les 10 hores més ràpides de la meva vida. Com es nota que feia molt de temps que no sortíem plegats amb en Jaume, avui les hores estan passant volant. Quin luxe! Aquí ens hi estan esperant l’Albet@, per fer-nos un dels seus avituallaments, i en Mariano Pujol que s’afegeix aquí per acompanyar-nos fins al final. Si fins ara la cosa a fluid al màxim, tot apunta que d’ara endavant encara podria fluir molt més. Aquí mengem bé i, amb un nou membre a l’equip, encarem el pròxim tram que ens portarà fins a Isil.

La veritat és que la incorporació del Mariano aporta molta frescor. Personalment m’ho estic passant bomba i crec que la resta de membres de l’equip n’estan gaudint tant o més que jo. Pugem al Tuc de la Cigalera i baixem a l’Estany de Garrabea. Zona realment impressionant. Bellesa sublim. Absoluta solitud. Només nosaltres 3 i les dues goses. La temperatura va augmentant i arribem al Refugi d’Airoto força assedegats. Agafem aigua de la font que hi ha al costat del Refugi. Il·lusionants amb una aigua fresqueta, però la sorpresa és que de fresca gens ni mica, tot el contrari...

Baixant cap a Isil la calor comença a incrementar exponencialment. Les cames comencen a manifestar un cert cansament a conseqüència del pas de les hores. Tot i així, una baixada que es pot arribar a fer molt llarga, s’acaba fent més ràpida del previst. Perfecte!

A Isil, sorpresa, ens trobem en Ramon, l’artífex d’aquesta meravella de recorregut. Un recorregut que any rere any l’ha anat millorat. De fet, crec que en són ben poques les edicions que s’ha repetit el mateix recorregut de l’any anterior. Cada any hi ha anat fent alguna modificació per anar-lo fent cada vegada més elegant i recórrer els punts de més encant del Pallars. Aquí també hi ha l’Albet@ que m’ha preparat una de les seves delícies, un exquisit mill amb verdures que em suposa una important injecció d’energia. Tot va rodat, d’aquí en sortim a les 14:15 h i amb total motivació. Anem bé. Molt bé!

Estem a les hores centrals del dia i en un dels punts de menor alçada del recorregut i això en un 25 de juliol implica una calor difícil de suportar. L’esperança és anar guanyant alçada i que aquesta calor tan asfixiant vagi a la baixa, ja que, la veritat, en aquestes condicions costa bastant avançar. De sobte, ens plantem davant d’una pala d’herba on no hi ha cap tipus de camí que puja molt dreta. A més, l’herba alta i arbustos que hem d’anar sortejant compliquen encara més les coses. Finalment arribem a unes bordes, aquí es veu un camí i semblaria que d’ara en endavant hauríem d’anar a millor, ja que fins ara ha estat un autèntic suplici. Malauradament, les coses no són com esperàvem. El camí es va perdent cada 2 per 3. El recuperem i el tornem a perdre una vegada i una altra. La calor segueix sent molt intensa. Ara mateix les estem passant canutes. Molt canutes. Estem desitjant arribar a la vall que puja de les Bordes de Pina (per on es pujava els anys anteriors). En Mariano, per aportar el seu toc d’optimisme a la situació comenta: “Home, Salvador, sinó que escriuràs a la crònica? Sempre el mateix?” Que gran! Doncs sí, aquesta vegada toca escriure una versió un tant diferent... Finalment hi acabem arribant. Tardem 3 hores per fer 10 km. Un autèntic infern!

Comencem a pujar direcció el Cim del Mont-Roig. Pròxim objectiu. Sabent que és possible que no tornarem a trobar aigua durant una bona estona. N’agafem d’un riu d’on baixa amb una frescor brutal. Buaaaaaa, que ve que entra aquesta aigua, per Déu! Omplim bidons i amunt. Tot i que a hores d’ara el cansament comença a ser més que notable i el ritme cada cop més baix, anem avançant decididament. Arribem al coll per una pujada molt empinada i baixem cap a l’Estany de la Tartera. Ens preguntem quin serà el Cim del Mont-Roig. Tot apunta que serà el que tenim davant, és veu molt dret i volem creure que no és aquest, però el track ens hi va encarant. Doncs sí, és el que intuíem. “Hòstia, però això és molt dret!” Anem pujant i pujant. Quan vaig estar estudiant el track vaig veure que aquí hi havia una pujada de 500 m+, sabia que faria mal, però tant! Cada cop som més a prop del cim. El terreny comença a estar cada cop més descompost. Ens mirem bé el track i sembla que haurem de fer un tram de cresta. No ho veiem clar. Diem que sinó, baixarem per aquí mateix, però quan més pugem, més pelut ho veiem per tornar a baixar. Són les 19:40 h, no ens queden masses hores de llum i cada cop ho veiem més pelut. Ens falten només uns 50 m per arribar al cim. Parem un moment, ens preguntem què fem i acabem decidint de girar cua abans no se’ns compliqui més la situació.

Tornem fins a l’Estany de Tartera i optem per agafar la directa cap al pla de Salari. Al final, agafem tant la directe que ens saltem la intersecció que ens ha de portar al Coll Curiós i a l’Estany de la Gola i el camí que prenem ens porta directe fins a Cerbi. Ups! Això ho hem fet més de dret del que havíem pensat, però tampoc sap massa greu, ja que hi ha moltes ganes d’arribar i, la veritat, amb tot el que hem viscut ja hem quedat més que servits.

A Cerbi ens tornem a posar el frontal. Això sí, aquesta vegada serà per poca estona. Omplim bidons a la font i pla i avall. Finalment, amb 22:30 h arribem de nou a Esterri. Aquí ens està esperant en Ramon. Ens diu, “Hòstia no heu fet ni el Mont-Roig ni el Ventolau? Fail!” Que cabron, el tiu! Doncs no, però ja n’hem tingut ben bé prou!

A la furgo ens està esperant l’Albet@ amb el sopar a la taula. Quina crack, per Déu! A més de sopar una mica, en Mariano i en Jaume es poden beure la tant desitjada Daura que des de que hem sortit en Mariano ja estava anhelant. D’aquesta manera tanquem una volta que sabia del cert que donaria molta feina i així ha estat, però amb aquesta bon companyia s’ha fet tot molt més lleuger. Com aquesta, les que vulgueu, amics meus ;-)

 

Eufòria - 233 km 20.000 m+

Sortim el mateix dimecres 8 de juliol, tal i com si s’hagués fet la versió oficial. L’hora de sortida sí que l’avancem 1 hora, ja que és 1 hora de llum que li guanyem al dia. Així que a les 6:00 h passem per sota d’on hi hauria d’haver hagut l’arc de sortida de l’Eufòria 2020.

Dins meu hi ha una absoluta calma. Moltíssima tranquil·litat. Em pregunto si es tracta d’un punt d’inconsciència per part meva. 233 km i 20.000 m+ i, com a mínim, la meitat d’aquesta distància tot sol... Doncs bé, d’inconsciència res de res. Sé perfectament el què tinc entre mans i sé com resoldre-ho.

Als primers 8 km m’acompanya en Jordi De Jaime. 8 km que passen volant. Quan arribem a la intersecció de Sornàs, en Jordi em deixa per anar-se’n cap a Ordino, per posteriorment venir cap a Sorteny. Tot i tenir un bon grapat d’hores per davant on aniré ben sol, la motivació la tinc pels aires i em dic: “Vinga, que això és cosa de dos, meva i d’en Salvador. Junts som invencibles!”

Després d’haver passat pel Coll d’Arenes i haver baixat a l’estany de l’Estanyó, estic pujant amb cim de l’Estanyó. Em sento replet d’energia. Cames lleugeres i amb moltíssimes ganes de viure una enorme experiència. Estic anant sol, però tinc l’absolut convenciment que acabaré molt ben acompanyat.

Un cop assolits els cims de La Cabaneta i La Serrera, arribo a Sorteny on hi ha en Jordi esperant-me per donar-me un cop de mà. Mentre em menjo un entrepà d’olivada, en Jordi m’omple els bidons a la font i carrego la motxilla per les pròximes 6 hores.

Pujant per la Vall de Rialp fa una calor considerable. Afortunadament, el riu que baixa amb força i un lleuger aire que córrer refresquen suficientment l’ambient. Mica en mica es van incrementant els km. Mica en mica es van sumant m+. El rellotge avança ràpid. De moment, tot flueix. De moment, tot segueix replet d’Eufòria. Pujo al Port Siguer gaudint al màxim d’aquesta jornada esplèndida i baixo amb molt de compte de nou a la Vall de Rialp (en aquesta baixada no val a badar). Sóc conscient que la pujada al Cim de la Font Blanca em donarà bastanta feina. Així que agafo fort els bastons, em concentro de valent i amb totes les meves ganes tiro cap amunt.

 Arribo dalt el cim amb la motivació pels aires. Amb 38 km gairebé 4.400 m+. Bons números. Això amb en Jaume en diem un “Tato” en tota regla. Els hi escric a en Jordi i a l’Alba i els hi comento que en 2:30 h ens veiem a Arcalís. Vinga, una altra empenta i ja li haurem fotut una bona queixalada en aquest recorregut.

Pujo al Punta de Pereguils, Pic de Creussans i avall cap a Arcalís. Veig en Jordi, però no a l’Alba i als meus pares que també haurien de ser-hi. Iep, aquí a passat alguna cosa... En Jordi em diu que en 20 minuts seran aquí. Ah, val, perfecte!

Arribo amb molta set. Bastanta més que gana. Mentre estic preparant la bossa, arriben l’Alba i els meus pares. Ara sí que això comença a agafar color!

Al pròxim tram fins al Port de Cabús m’acompanyarà en Jordi. M’anirà d’allò més bé ja que serà una molt bona fórmula per vèncer aquesta primera nit. Pujant cap al Cim de Cataperdis m’adono que he begut massa. No n’aprendrem mai! Tinc la panxa molt plena i em costa més del compte avançar. Res, paciència i esperar que vagi passant...

Baixant als estanys de l’Angonella no vaig gaire fi. Tinc la panxa molt inflada i no vaig còmode. En Jordi em proposa de beure’ns la Coca-Cola que ell porta a la motxilla. Brillant idea. Se’m posa d’allò més bé i camí cap al Pic de Les Fonts tot torna a la normalitat. Perfecte! Seguim!

Abans de baixar cap al Pla de l’Estany encenem el frontal. No fa gens de fred i la nit promet moltíssim. Sense ni adonar-nos-en ja estem pujant per Malhiverns. En Jordi al·lucina bastant amb aquesta pujada. Jo, tot i haver-la fet desenes de vegades, és una pujada que mai em deixa indiferent.

A les 00:00 h arribem a dalt el Cim del Comapedrosa. 6.800 m+ i 18 hores festa. Ganes a tope. Il·lusió màxima. Sensacions boníssimes i gens de son. Això, de moment, pinta molt, però que molt bé.

El tram de la Portella de Sanfons fins al Port de Cabús es fa llarg. Ara bé, com que ja m’ho conec, m’ho agafo amb la paciència que toca i acaba passant molt més ràpid que altres anys.

Arribem al Port de Cabús a les 2:45 h. L’Alba ens està esperant a la furgo. A la que obrim la porta s’aixeca disparada del llit i en un moment ja tinc un plat de fajol amb verdures a la taula. Quina delícia! Per Déu! L’Alba vol que dormi una estona, però en aquests moments no tinc gens de son, així que, de moment, prefereixo tirar fins al Coll de la Botella.

Després d’un avituallament 5 estrelles tiro cap al Pic dels Llacs i la baixada per un camí inexistent està a punt d’acabar amb la meva paciència. Tot i així, abans de que això succeeixi, hi poso tota la meva atenció, em concentro al màxim i procuro seguir el track el més fidelment possible, ja que se suposa que serà el pas més òptim. Finalment, i amb una bona dosis de paciència, arribo a la part baixa de les pistes d’esquí i només em resta una pujada de 200 m+ fins arribar de nou a la furgo.

Al Coll de la Botella la mateixa jugada. L’Alba s’aixeca com un coet del llit i en un moment torno tenir el plat a la taula. Ella m’insisteix que dormi. Aquesta vegada li faré cas. Són les 5:20 h. Si dormo 1 hora, ja sortiré amb llum de dia. Així que crec que pot ser un ben jugat. Li dic a l’Alba que es posi a dormir i que quan jo acabi de menjar també dormiré 1 hora (bé, en realitat poso l’alarma del mòbil perquè soni al cap de 45 minuts, però ella no se’n adonarà...).

Doncs sí. Després d’haver descansat una estoneta i amb la llum d’un nou dia i radiant de felicitat afronto aquest últim tram fins a La Margineda, on sé que serà un bon punt d’inflexió.

Tot el tram de carena fins al Bony de la Pica el faig amb una alegria desbordant. Per un moment cauen 4 gotes. No més de 4, però suficients com per fer sortir l’arc de Sant Martí. Sembla com si aquest hagués sortit a propòsit per mi per tal de desitjar-me el bon dia. Potser sí...

Amb moltíssima calma i una altra alta dosis de paciència faig tota la llarga baixada fins a La Margineda. Amb el pas dels anys he anat aprenent que els trams aquests que es fan tan llargs, cal molta consciència per tal d’evitar que la impaciència i fins hi tot una possible desesperació s’apoderin de tu i encara ho facin tot plegat més complicat.

Quan són les 10:00 h ja veig de nou la furgo amb l’Alba, en Jordi, la Valérie i els meus pares. Hòstia, això sí que és un autèntic luxe. Això sí que és ser un autèntic afortunat. De nou, avituallament 5 estrelles i un cop he menjat la Valérie m’acompanya a casa d’uns amics seus a fer una dutxa (que ja havíem negociat). Una dutxa que es posa d’allò més bé i que em deixa gairebé nou.

Reprenc el camí amb els ànims pels aires. Per davant pràcticament 2.000 m+ d’una tacada, però ara mateix això és el que menys em preocupa, la veritat. Estic al punt més baix del recorregut i al principi de la pujada fa bastanta calor, tot i que a mesura que vaig guanyant alçada aquesta va disminuint. Després d’haver passat el Refugi de Prat Primer i de camí cap al Pic Negre se’m acaba l’aigua. M’acolloneixo. Si no trobo aigua aviat les podria passar molt putes, ja que d’aquí en endavant ve un bon tram on segur que no en trobaré. De sobte i com un miracle, de sota unes pedres veig el naixement d’un petit rierol. Petit no, petitíssim. Això sí una aigua fresquíssima. Salvat!

Després del Pic Negre, baixo novament al coll i pujo a la Torre dels Soldats. Tot i el pas de les hores. Tot i el cansament acumulat. La motivació i les ganes segueixen intactes. Anem bé. Molt bé. Baixo amb molt de compte i pujo cap al Cim de Perafita amb unes ganes boges de devorar la pujada.

Hem quedat amb en Jordi de trobar-nos a l’Estall Serrer (Vall de Madriu) a les 19:00 h i m’adono que hi arribaré 1 hora abans aproximadament. Trec el mòbil per trucar-lo i avisar-lo i resulta que se’m ha acabat la bateria. Putada! Bé, ja sé el que faré, em posaré a dormir mentre l’espero.

Baixo amb tota la calma del món cap al Refugi de Perafita i la pujada a la Collada de la Maiana també la faig sense presses. Sé que m’hauré d’esperar, així que m’ho prenc amb calma. Efectivament, tal i com havia calculat, a les 18:00 h arribo a la Vall de Madriu. Intento posar-me a dormir en un màgic prat verd. Un llit idíl·lic que convida a fer-hi una bona migdiada. Malauradament una colla de maleïts mosquits es proposen impedir-ho i ho aconsegueixen. Tiro una mica més avall i trobo un raconet sobre una pedra que crec que hi puc estar prou bé. Després d’haver dormit uns 20 minuts, de sobte veig aparèixer l’Alba pujant per la Vall de Madriu corrent com mai. Em porta l’avituallament i tot el que havíem acordat per fer el tram fins el Pas de la Casa. I penso, això sí que és un diamant, no sols per la seva fortalesa, sinó pel seu valor. Vals un imperi, Albet@!!! Em comenta que està venint en John, però jo m’estic començant a refredar i ja no em puc estar més estona parat. Així que decidim que jo continuo vall amunt i quan arribi al Refugi de l’Illa i si no m’ha atrapat, pujaré al Cim de La Portelleta i tornaré a baixar fins al Refugi i ens trobem allà.

L’ascens al cim de la Portelleta el faig prou bé. Les cames comencen a notar el cansament, tot i així les ganes de tirar amunt poden més. M’esforço per intentar baixar del cim amb llum de dia, però no ho aconsegueixo. Just quan sóc dalt, em toca encendre el frontal. A mesura que vaig baixant observo una llum a la llunyania. Per la ubicació juraria que deu ser al Refugi de l’Illa. Imagino que serà en John. Mica en mica aquella llum es va apropant. De sobte veig dos gossos. Sí, senyor. En John que ha vingut a trobar-me. Que gran, tiu!

Aquesta segona nit crec que ja l’hem salvat també. Amb la companyia d’en John i els seus dos gossos, la Pica i en Blau, això està xupat.

Doncs sí. Baixem fins a la Cabana dels Esparvers. Un camí que de nit i amb les cames una mica cansades no és que sigui del tot còmode, però ho superem prou bé. Al Coll de la Portella Blanca no estem d’hòsties i hi pugem pel dret. En John em diu que li encanten aquestes pujades tan dretes. Així que tot i que toqui bufar més del compte, en un moment som a dalt. Amb un altre moment ja som al Pas dels Isards i ja veiem les llums del Pas de la Casa. Bona feina.

Arribem al Pas de la Casa a les 3:00 h. No hi ha manera de trobar l’Alba. On haurà aparcat la furgo? No tinc bateria al mòbil per poder-la trucar i el telèfon d’en John no li funciona. Després d’estar buscant durant una estona, ens acabem trobant. Em diu que al cotxe de darrera hi ha en Jordi Vidal que està dormint i que demà m’acompanyarà fins al final. Hòstia, aquesta sí que és bona! Aquí farem la mateixa estratègia que ahir, sortir ja amb llum de dia. Així que menjar, dormir un parell d’hores i a les 6:00 h de peu per arrencar de nou. Preparem les motxilles. M’arreglo una mica els peus. Em poso els mitjons impermeables (per si de cas). Fem un cafè i a les 7:00 h sortim en Jordi Vidal, en Jordi de Jaime i un servidor. Fantàstic!

Aquest any la pujada des del Rebaixant del Maià es fa molt millor. Entre que és de dia i que estic molt ben acompanyat, el camí flueix una barbaritat. Tot fent petar la xerrada, sense excessives dificultats, acabem arribant a la pista que durant una estona ens posarà les coses una mica més fàcils.

El dia és radiant. Les cames cada cop van una mica més feixugues. Tot i així, els ànims segueixen molt alts. Em sento molt afortunat de viure el que estic vivint i de viure-ho tant ben acompanyat. Una grandíssima sort la meva!

La baixada del Cim de la Cabaneta, tot i no ser fàcil, l’acabem resolent prou bé. Passem pel Refugi de Siscaró i de nou un tram d’aquells entretinguts. Un tram d’aquells que cal molta paciència. Així que aplico la fórmula màgica per tal de que no se’m faci més pesat del compte i me’n surto prou bé. Quan arribem a la Vall d’Incles, ens asseiem al costat del riu i ens mengem un entrepà. Esmorzar de luxe en un entorn de luxe.

Fem apostes de quants metres tindrà la pròxima pujada fins a l’Estany de l’Isla. En Jordi Vidal diu 380 m+ i és el que més s’hi acosta. Es nota que és el més gran dels 3 ;-) Abans d’arribar a La Cabana Sorda apareix en Javi Puit de cara. Hòstia, un altre dels grans. Això sí que s’anima!

De sobte es posa a ploure amb una mica d’intensitat i ens aixopluguem a dins el Refugi de la Cabana Sorda on mirem el radar i veiem una situació no molt inestable però que és possible que ens mullem. Des d’aquí fins a les Bordes d’en Valira on hi ha l’Alba esperant-nos amb la furgo, es posa a ploure i deixa de fer-ho, ens posem el Gore i ens el tornem a treure, un mínim de 24 vegades...

Arribem a la furgo justament quan més està plovent. L’Alba ens ha preparat un mill amb verdures. De nou una autèntica delicatessen. Mentre estem menjant a la furgo segueix plovent i deixant-ho de fer. Finalment decidim sortir malgrat la lleugera pluja que està caient. Aquí ja es queda en Jordi de Jaime i aquest nou tram fins a Cortals d’Encamp el fem amb en Jordi Vidal i en Javi.

Pujant cap a la Collada de Pessons, per moments sembla que deixa de ploure, però en d’altres s’intensifica. Em diuen que la previsió és que a les 19:00 h deixi de ploure i tinc l’absolut convenciment que així serà. A l’horitzó es comencen a divisar les primeres boires enganxades a les muntanyes. Unes boires que indiquen que la pluja ja ha passat i, efectivament, tal i com deia el pronòstic finalitza aquest episodi de pluja i fins hi tot arriba a sortir el sol. Genial!

L’últim tram abans del coll puja de valent. Tot i així, la companyia d’en Javi i d’en Jordi em dóna una energia brutal i, la veritat, tot explicant “batelletes” diverses acabem assolint el coll amb menys sacrifici del que a priori semblaria que requeririen els 190 km que porto a sobre. La Vall d’Ensagents, poc corrible al principi, es nova per nosaltres. Costa bastant avançar perquè hi ha molta pedra. Afortunadament, encara és de dia i això ens facilita les coses. A mesura que anem perdent alçada el terreny va millorant i es deixa fer una mica millor. Amb 1 hora menys del que havíem previst arribem a Cortals d’Encamp on hi ha tota la tropa esperant-nos. Una tropa que va incrementant cada vegada més. Han arribat en Miquel Pera i la Marta i l’Ivan i la xicota d’en John. Els meus pares han estat els encarregats d’anar a comparar unes pizzes. En aquestes alçades això sí que és un regal!

Amb el frontal al cap i la incorporació d’en Miquel, afrontem l’últim sector d’aquesta Eufòria. A priori, un sector força assequible. Tot i així, aquí no es regala res i l’esforç necessari per arribar a Ordino va incrementant notablement amb el pas de les hores. Després de passar per Engolasters acabem arribant a la Vall de Madriu. El tram per la Vall de Madriu fins Escaldes aquest any és més curt que en les edicions anteriors. De totes maneres, la seva incomoditat per corre-hi l’acaba fent igual de desesperant... Finalment, i després d’haver maleït en varies ocasions aquest últim tram, acabem arribant a furgo. Arribem a l’acord de dormir 1 hora i així ho fem els 4. L’Albet@ (que porta el mateix “tute” que jo, o més) també es suma a la dormida de 1 hora i en Jordi de Jaime ja estava dormint quan nosaltres hem arribat (normal, tenint en compte que són la 1:25 h de la matinada).

Després d’una bona dosi de cafè, encarem, ara sí, el que realment serà l’últim tram d’aquest recorregut. Travessem el poble d’Escaldes i ens plantem a l’inici del camí que ens ha de portar al Pic de Padern. Mare meva, que dret! Però com costa. Ara sí que les començo a passar canutes. Em despenjo d’ells 3. Però per més que m’hi esforci no els puc atrapar de cap manera. Ara sí que la maquinària ja no dóna per més. En Javi fa hores que parla del cometa Neowise. Jo, la veritat, en un estat mental en el que les neurones comencen a col·lisionar entre elles, no sé massa si està parlant d’un cometa verídic o imaginari. Més aviat amb decantaria per la segona opció. Doncs, error! Tal i com en Javi deia que es deixaria veure al Nordest, em trobo als 3 parats que em diuen, “Apaga el frontal i mira cap allà”. Efectivament, el cometa Neowise ben visible.

Arribem al Coll d’Ordino on hi han passat la nit en John amb la xicota i les dues goses i l’Ivan. Aquí seguim incrementant “la grupeta”. A més de l’Ivan, també s’hi afegeix la Pica (que en John li demana a l’Ivan que ens l’emportem). Així que aquesta última pujada i la baixada fins a Ordino la faré acompanyat per 4 molt ben parits i una gossa. Brutal!!!

L’ascens al Casamanya costa una barbaritat. Cada pas és un suplici. Cada pas suposa un esforç immens. Cada pas requereix d’una energia que sembla que no tingui. Però surt de no sé on. Molt lentament vaig avançant. Pas a pas. Cada vegada un pas més. Cada vegada un pas menys per arribar dalt. Ara més que mai aplico la tàctica que tant he utilitzat al llarg de les més de 72 hores que porto a sobre. Una tàctica infal·lible que porta per nom paciència. Vinga, doncs, paciència i amunt!

Trepitjo el cim del Casamanya i ara sí que aquesta Eufòria està gairebé a la saca. L’última baixada la fem bastant tranquil·la al principi, fins que anem perdent alçada i arribem al bosc on ens embalem notablement. Travessem el poble de Sornàs, on ens apareix en John de cara amb el Blau. El Javi diu que ell sempre ha arribat caminant i avui no hi ha pas cap motiu per no fer-ho. Així que l'últim km el fem caminant amb tota la calma del món i gaudint metre a metre. Assaborint cada metre al màxim. Quin meravella. Quin alegria. Quin luxe veure tota la gent que tinc al meu costat i la que m’està esperant al cap de munt de la carretera. No us podeu arribar a imaginar que feliç que m’heu fet. Infinitat de gràcies a tots per ser-hi. Infinitat de gràcies a tots per compartir aquesta experiència. Per fer-la possible i per engrandir-la. De debò que us estic infinitament agraït!!!

VII Kedada Trail Kastellterçol, 02/02/20 - Vídeo sortida 12K/21K

Recordant bons moments que vam viure plegats... 🤩

VII Kedada Trail Kastellterçol, 02/02/20 - Agraïment

Plegats som imparables! 💪
Seguim aprenent! Seguim sumant! 🤩
Ja ens disculpareu els errors que haguem pogut cometre... 🙏
#bentrempades
#quenaparenguin

VII Kedada Trail Kastellterçol, 02/02/20 - Segueix-nos a l'Instagram

#bentrempades 🤭
Ja tenim hashtag per aquesta Kedada 2020 😇. Així que ja pot començar a córrer!!! 💃🕺🥳💥

VII Kedada Trail Kastellterçol, 02/02/20 - Col·laboradors i curses amigues

Els nostres col·laboradors i curses amigues no són més grans perquè ja no és possible❗️❗️❗️ 🙇‍♂️

#bentrempades