Arribo divendres al vespre
a Espinavell. Entro a un Can Jordi ple de gom a gom. S’hi respira l’ambient de
les grans ocasions. Preludi de quelcom molt gran que succeirà. Fortes abraçades.
Gent d’elevada qualitat humana. Tot plegat m’indica que estic a les portes d’un
gran cap de setmana. Cap dubte!
Sopar de luxe. Cada un
dels ingredients a propòsit dels kms que demà tindrem per davant. Menú, exquisit.
Sí. Companys de taula, amb permís de la cuinera, encara millors.
Dissabte al matí. Esmorzem.
Seguim amb les mateixes pautes del sopar, cada un dels ingredients mesurats,
però una companyia que ho fa tot molt especial. Mola molt!
Fem tres xerrades. Orientacions bàsiques sobre l’ultra trail, Laia Díez. Fisiologia de la
pràctica d’ultra trail, Quino Hernàndez. Nutrició i hidratació en ultres, Anna
Grífols. Si bé és cert que no hi ha millor mestre que la pròpia muntanya i millors
hores de classe que l’experiència de les hores invertides, com em va dir un
home savi, “algun dia toca ensenyar, però
tots els dies toca aprendre”. Així que intentant aprendre quelcom de cada
conferenciant.
A les 11:00 h fem un
dinar lleuger. Collons, encara no hem començat i ja portem tres àpats. Finalment,
després d’una explicació del recorregut per part de l’Eva, la “jefa”, a les 13:22
h arrenquem.
Som un total de 11
corredors que avui s’estrenen en això que el món modern n’anomena Ultra Trail.
Els acompanyem 4 més, que amb el mateix llenguatge modern, som denominats
Staff. Resumint, i amb un llenguatge més col·loquial, un total de 15 persones
que iniciem un viatge per la muntanya d’un mínim de 15 hores que de ben segur deixarà
una bona empremta en tots i cada un de nosaltres.
De camí cap al Cim del
Costabona, una fortíssima ventolera és l’encarregada de donar-nos la classe
pràctica en meteorologia. Bufa fort. Molt fort. Tot i el fort vent, no és un
impediment perquè en Josep Mª Montaner estigui a dalt del cim esperant-nos amb
la seva càmera. Chapeau, mestre!
Passem pel cim del Roc
Colom i, al ser tot el tram carener, el vent no minva en absolut. Un altre
chapeau en tota regla per en Miquel, en Quino i la Dolo que, tot i la forta ventolera, ens han pujat l’avituallament
a la Portella de Morenç, km 17. Sense paraules, companys! És obvi que al Pic de
la Dona el vent continuarà empenyent amb la mateixa força. O més. Tot i així,
com que tenim l’escapatòria del Coll de la Geganta (el track ens fa pujar al
Cim de Bastiments), decidim fer almenys el Pic de la Dona i després decidim. Poc
abans del cim veig un parell de persones. Em pregunto, qui seran? Amb aquestes
condicions i a punt de fer-se fosc, qui hi ha per aquí dalt? Són en Jordi i en
Diego que amb els seus artilugis han vingut a filmar per les alçades. No, si ja
m’ho olorava jo que la jornada d’avui no em deixaria gens indiferent...
El fred és
considerable. La decisió és unànime. Coll de la Geganta, avall. Per compensar
el desnivell que no hem fet pujant a Bastiments, pugem fins al cap d’amunt de
les pistes d’esquí de Vallter per anar a trobar el camí que ve del Coll de la
Marrana. Passem pel Refugi d’Ulldeter i, quan la llum del dia ja ha arribat a
la seva fi, arribem a la carretera on hi ha en Josep, en Liam i l’Alba amb el
seu avituallament preparat. A partir d’aquí iniciem el què per la majoria serà
quelcom nou, passar un bon grapat d’hores guiats per la llum del frontal. Us
molarà, companys. Ja veureu com us molarà. Amb el pas de les hores l’equip es
va fent fort. Anem de camí cap a les 7 hores. El cansament comença a fer acte
de presència, però ningú es queixa. De Vallter al Pla de la Molina (on hi ha el
pròxim avituallament), anem seguint el track i, tot xerrant, no me’n adono que
el punt d’avituallament no està ben bé a sobre el track i comencem a pujar
direcció a la Coma de l’Orri. Quan portem una bona estona pujant, veig que
havíem d’haver deixat el track per arribar a l’avituallament. Hòstia, companys,
ho sento, hem de tirar avall que ens hem passat de llarg. Avall? La cara és de sorpresa,
però ningú es queixa! Sí, senyor!
Desfem el camí i, després
d’aquest petit contratemps, arribem a l’avituallament. Nivell màxim. Patates
bullides, arròs, ous durs, crema de cacau (làctica i vegana), pa de pagès...
Tot fet per l’Eva. Brutalíssim!!! A més, l’equip humà que hi ha l’avituallament
és impressionant, però quanta gent, per Déu.
Mirem la méteo i no es
massa favorable. Després de valorar vàries opcions, acabem arribant a la
conclusió que pujar a la Coma de l’Orri, per baixar fins a Coma de Vaca i pujar
al Balandrau és una opció massa arriscada. Si al vent que està bufant i sumem la
possible pluja que pot caure i el cansament d’uns corredors novells en la
matèria, podríem tenir més complicacions de les desitjades. Així que proposem
de fer un recorregut alternatiu molt més assenyat. Baixem a Setcases, anem fins
a Molló, Coll d’Ares i arribem a Espinavell per Coll Pregon. Estarem a cota més
baixa. Més pròxims a la civilització i, en cas d’alguna urgència, de més fàcil accés.
El pas de les hores i
de la nit segueix unint l’equip. A Molló, quan és la 1:00 h de la matinada hi
ha més gent al costat de l’avituallament que serveix que al que som servits.
Crec que aquestes alçades ja no podem parlar d’un costat i l’altre. Ara ja hem
de parlar d’un únic equip. L’equip que formem tota la colla. Els uns i els
altres.
Les cares d’esgotament
de tots plegats al Coll d’Ares són considerables. Tot i així un esgotament que
queda compensat per l’alegria que suposen els només 8,5 km que ens separen d’Espinavell.
Sortim del Coll d’Ares
amb una total determinació per fer front a aquest últim tram. De sobte, una
espessa boira ens recorda que el vent, el fred i la pluja que ens hem trobat al
llarg del dia no són els únics fenòmens que ens podem trobar. La boira també hi
vol dir la seva. Una boira que ens acompanya ben bé fins a Coll Pregon.
Finalment, passades
les 15 hores des de que vam emprendre aquest viatge, arribem de nou a
Espinavell. I quin final, per Déu! Un arc ens espera per donar-nos la
benvinguda. Un arc i una cinta que tallem tots junts. Aquí tots som els
guanyadors. Els guanyadors d’una grandíssima experiència. Ens fonem en fortes
abraçades. Llàgrimes d’emoció. Alegria màxima per part de tothom. Tant dels que
hem corregut com dels que no ho han fet, però que ens han ajudat a arribar
fins. Experiència que ha sumat moltíssim. Immensament feliç d’haver-ne format
part!
