divendres, 26 d’abril del 2013

Apuko Extrem - 83km 6.000m D+


En aquesta ocasió hem viatjat fins a Zaramillo, un petit poble pròxim a Bilbao, per córrer l’Apuko Extrem, un ultra trail de 83 km i uns 6.000 m de desnivell positiu. L’any passat es va celebrar la primera edició d’aquesta cursa i em va encantar. Em va encantar el recorregut, em va encantar la bellesa dels paratges, però el que realment em va encantar va ser el tracte proper i acollidor de la gent. Quan vaig arribar a meta em vaig dir que segur que hi tornaria i aquí estem. Hem vingut amb en Jordi Codina i en Marc Llucià, un andorrà que està molt valent.

Són les 6:00h i amb el frontal al cap prenem la sortida. En Marc surt disparat i en un moment el perdem de vista, amb en Jordi anem fent, com diuen els de la terra “suave, suave”. Tot just hem començat i ja estem pujant. Pel que sembla el recorregut ha variat bastant respecte l’any passat, ara bé, les pujades extremadament dretes imagino que hi seguiran sent.

Es comença a fer de dia i de seguida comprovem com, efectivament, les pujades tenen un desnivell molt important. Pugem per uns prats molts verds i, com que no hi ha arbres que vorejar, pugem pel dret. Per què anar fent esses si es pot pujar pel dret???

Arribem al primer punt de control i de sobte sentim: “Apua esos catalanes!!! Visca Catalunya!!!” Motivació màxima i pell de gallina!!!

La pujada al segon cim del recorregut, al Ganekogorta, és encara més empinada que l’anterior i, com no pot ser d’una altra forma amb aquesta gent, pugem pel dret. I no vegis com pugen aquests bascos!!! Just al arribar al cim sentim: “Ya están aquí los catalanes!!! Venga la ostia, queréis hacer el favor de correr!!! Aupa!!! Aupa!!!”. Com en saben d’animar, com en saben de motivar, com en saben de fer feliços als corredors. Ara entén en Jordi el perquè li parlava tant bé d’aquesta cursa.




Les baixades són igual de dretes que les pujades i baixant del cim del Gaiarraga, el tercer de la jornada, constatem com la d’avui serà una prova molt exigent per les cames i molt especialment pels quàdriceps. De camí cap al segon avituallament coneixem al Iosu, les primeres paraules que ens diu són: “Ostia, catalanes!!! Esta es vuestra casa!!!” Amb en Jordi ens quedem acollonits i de nou se’ns posa la pell de gallina... Ens diu que tirem, que ell ja té una edat (58 anys) i que va fent “suave, suave”. Al cap de res sentim: “Cuidado que viene el avi!!!” És en Iosu que ja ens atrapat, sort que anava fent “suave, suave”...



Arribats al km 30 comença una prova especial que han organitzat en mig de la cursa, es tracta d’una cronoescalda de gaire bé 1.000m de desnivell positiu en uns 4 km fins al cim del Eretza. De sobte ens comencen a avançar un munt de corredors a un ritme altíssim, un d’ells “l’avi” que va com una moto, sembla que la cursa s’hagi d’acabar a dalt el cim. Ja som al famós tallafoc que tant ni he parlat al Jordi, al veure’l no el deixa indiferent. Mirem amunt i veiem que “l’avi” ja està a mitja pujada, sort que ens ha dit que ja tenia una edat...




Quan portem unes 7 hores de cursa arribem a Güeñes on hi ha l’avituallament més important de la cursa. Aquí ens espera un bon plat de pasta que ja ens comença a convenir. L’avituallament està de conya, però el que no té preu és el tracte d’en Gaizka, un membre de l’organització que es desviu per nosaltres. Es preocupa al màxim de tots els detalls i de que no ens falti de res, ens porta el menjar, el beure... impressionant!!! Tota una demostració de com cuidar als corredors d’una forma excel·lent. Sense paraules Gaizka, moltes gràcies!!!

Sortim de l’avituallament amb la ment centrada en Zaramillo, ja fa una estona que hem superat la meitat de la cursa, però tot i així encara ens en separen uns 35 km i uns 3.000 m de desnivell positiu, som-hi!!! A la poca estona d’haver reprès la marxa, ja ens torna a passar “l’avi”, qui el va parir, no afluixa ni a la de tres, quin home més fort!!! Amb en Jordi fa una estona ens hem proposat baixar de les 14 hores i, a mesura que van passant els km, si res no canvia, sembla que ho podrem aconseguir. Això sí, crèiem que a mesura que anés avançant la cursa aniríem guanyant posicions, però anem passant algun corredor molt de tant en tant, quina gent més dura!!!




L’avituallament de Zubiaga, km 59,5, és una autèntica festa. La gent del poble està totalment entregada amb la cursa i ens fan una rebuda que costarà oblidar. Ens volen fer menjar i beure tant sí com no. Volen que marxem d’aquest poble emportant-nos un molt bon record i, sense dubte, ho aconsegueixen. Ens diuen: “A partir de ahora, ya es más llevadero...” Bé, això ja fa estona que ho sentim i sort que és “más llevadero” perquè si fos “menos llevadero” no sé pas com seria...


Amb en Jordi i “l’avi”pugem direcció al cim del Ganerantz a molt bon ritme. La veritat és que hem format un molt bon equip i estem gaudint d’allò més. La cursa és molt dura, però els paratges són d’una gran bellesa i amb la de vegades que hem arribat a sentir “Aupa esos catalanes i Visca Catalunya!!!” no podem estar més motivats. Des de la carena del Ganerantz ja veiem l’Apuko, l’últim bastió de la jornada. El veiem molt avall, semblaria doncs que la darrera pujada hauria de tenir menys dificultat.


Després de baixar durant molta estona, arribem a l’últim avituallament. Ens falten 10km i l’Apuko que semblava que estava molt avall, ara el tenim molt amunt. Ara toca doncs prémer fort les dents i amunt sense contemplacions. Ens plantem al peu de l’Apuko i com no podia ser d’una altra forma el desnivell és realment contundent, sí senyor!!! Quan falten pocs metres per coronar el cim uns crits amb la màxima potència de “Visca Catalunya!!!” ens empenyen amb una força brutal. De nou, impressionant!!!




Ja estem veient de nou el “fronton” d’on n’hem sortit a les 6:00h, quina alegria, quina felicitat, quina jornada més formidable que hem passat amb en Jordi. Finalment arribem amb 12:39h. Més de 12 hores de gaudir al màxim, més de 12 hores on ens hem sentit al màxim de ben tractats, al màxim de ben acollits, moltes gràcies per tot, sou molt grans!!!








dimarts, 16 d’abril del 2013

Marató Romànic Extrem - 42km 2.000m D+


Ja estic de nou a la línia de sortida d’una marató. La d’avui és la primera edició de la Romànic Extrem, una marató amb 2.000m de desnivell positiu i que transcorre pels vols de la Vall de Bianya. Aquesta zona és nova per mi, així que avui, a més d’estrenar la marató, coneixerem un nou territori, perfecte!!!

A la primera pujada m’adono que tinc les orelles molt més tapades del que em pensava i això, junt amb un terreny molt enfangat, fa que em costi una barbaritat aguantar l’equilibri. Mentre jo intento aguantar-me dret, em passen un munt de corredors. Sembla doncs que la jornada comença un tant complicada: orelles tapades, refredat que encara no està del tot curat, fang, corredors que m’avancen... Ufff quants obstacles a vèncer!!!

A mesura que van passant els kms va pujant la temperatura que era negativa en el moment de la sortida. El cel és totalment blau i la previsió és que tinguem un dia radiant. Les orelles sembla que avui no es destaparan, així que em tocarà acostumar-me a córrer amb aquesta incomoditat.

Passat el tercer avituallament del km 16 comença la segona pujada important de la cursa. Tinc un grup de 4 corredors al darrera, per tant, hauré de prémer fort les dents si vull mantenir la posició. No tant sols aconsegueixo mantenir la posició, sinó que mica en mica en vaig recuperant alguna de les que he perdut al principi. El tram final de la pujada és un corriol per un bosc d’alzines preciós. M’està agradant, i molt, aquest nova zona que avui estic coneixent!!!

El quart avituallament es fa esperar bastant i no arriba fins gaire bé el km 25. Seguidament ve una pista que es fa força pesada, això de les pistes no està fet per mi... Per sort després d’una pista sempre hi acaba havent un corriol i, tot i que sigui de pujada, és on més a gust em trobo. Recupero alguna posició més, la cosa comença a animar-se. Veig el cartell del km 30 quan portem poc més de 3 hores, això vol dir que si no passa res la previsió inicial de baixar de les 5 hores es complirà.

De nou estem en un corriol molt xulo, ara és de baixada, és bastant tècnic, però molt divertit. Fa estona que tinc al Toni al darrera i l’un per l’altre estem anant a un bon ritme. Les cames de moment responen bé, així que aprofitem-ho!!!

Ens diuen que ens queden 9km, així que ha arribat l’hora de la veritat, ha arribat el meu moment, el moment de treure tot el que em queda a la recàmera i intentar recuperar unes quantes posicions més.


Amb poca estona avanço fins a 4 corredors. De cop la pista per on estem anant comença a pujar. Em sento molt bé i amb força suficient com per córrer aquesta pujada. Vinga, vinga, amunt, amunt!!! Miro i no veig cap marca, tinc l’esperança que d’un moment a altre em trobaré una marca, segueixo pujant i les marques que no apareixen... Nooooo!!! M’he perdut, així que ja puc girar cua. Recupero el camí i veig com els 4 corredors que havia passat els torno a tenir a davant. Per sort, els puc avançar de nou sense excessives dificultats.

Ja veig el poble d’Hostalnou de Bianya d’on hem sortit. Últim esforç, ja veig l’arc d’arribada i acabo passant per sota seu amb 4:33h i molt content amb la posició 13.

La zona molt xula i el recorregut molt interessant. Ara bé, cal destacar negativament el nombre d’avituallaments, només 6 en una marató, al meu entendre és massa poc. El contingut dels avituallaments també és força millorable. Vull pensar que és un tema que s’anirà resolent en les properes edicions.

dissabte, 6 d’abril del 2013

Ultra Catllaràs - 100km 6.000m D+


La d’avui no serà una sortida qualsevol, la d’avui no serà una sortida més, la d’avui serà una sortida formidable i una jornada extraordinària sense cap mena de dubte!!! Sortim a les 8:00h de Berga tota una colla amb un únic objectiu, passar-ho al màxim de bé corrent per les muntanyes del Catllaràs i del seu voltant. Sortim sense presses, sortim sense un rellotge que ens faci córrer més del que ens vingui de gust, sortim a riure, sortim a fer gresca, sortim a gaudir com criatures amb una joguina nova!!!

Passem pel pont de Pedret i anem pujant direcció a Sant Miquel de les Canals. Es respira un ambient extraordinari, l’una que no para de xerrar, l’altre que explica un acudit, el de més enllà que crida com un boig i no sé qui que deixa anar alguna frase de l’APM per acabar-ho d’arrodonir... Avui, la diversió està més que garantida!!!




Baixem per les canals de Sant Miquel i arribem al final del pantà de la Baells, tot i que hi ha aigua per tot arreu, tenim la sort de poder passar per sobre d’un pont que estranyament no està cobert pel pantà. Sembla que hem tingut sort, sinó hauríem tingut que anar a donar una bona volta segons comenta en Jordi Codina.

Arribem a Vilada i fem la primera parada al costat de la font per avituallar-nos una mica. Ens ho prenem amb molta calma, de moment seguim sense pressa, així que quan tothom a ben menjat i a ben begut, reprenem la marxa direcció cap al Sobrepuny.


Pugem per la Creu de Roset fins arribar a un primer coll. Superem un desnivell de 700m, però es pot dir que gaire bé ni ens en adonem. Anem xerrant i fent conya i l’ascensió esdevé un autèntica diversió... Aquí decidim no pujar al cim del Sobrepuny i tirar direcció cap al Clot on ens espera la Sara. Fem una altra bona parada i seguim endavant.


Arribem a Sant Romà de la Clusa i de nou fem un altre avituallament. Portem gaire bé 4 hores per fer 22km i ens adonem que potser n’estem fent un gra massa amb les parades. Sí que és cert que no tenim pressa, però també és cert que encara tenim molts kms per davant, així que decidim anar una mica més per feina.

Pugem al cim del Puiglluent i baixem ràpidament cap al Refugi d’Ardericó per uns corriols tan xulos com poc fresats. El dia és gris, sembla que tard o d’hora acabarà plovent, però ni el mal temps podrà vèncer el bon rotllo que es respira en aquesta sortida tan divertida amb aquesta colla tan ben parida!!!


Quan portem 38km i 2.300m de D+ arribem a La Pobla de Lillet. Són les 15:30h i anem directe cap a Ca l’Àngel on ens espera un bon dinar per recuperar l’energia consumida fins el moment. El dinar és boníssim, la taula fa un goig que és massa i més a gust no s’hi pot estar, però no ens podem entretenir excessivament perquè encara tenim molt feina per fer... Aquí ens dividim, 5 membres de l’equip tornen de nou cap a Berga i els altres 4 sortim amb el Puigllançada entre cella i cella.



Passem pel Clot del Moro i pel costat del Llobregat anem fent via cap al seu naixement. Hi ha molta aigua per tot arreu i l’entorn és d’una bellesa difícil de descriure. El cel cada cop està més negre, cada cop es veu més evident que ens tocarà el rebre, però nosaltres a la nostra i sense masses contemplacions arribem a Castellar de N’Hug on hi fem una Coca-Cola ràpida.

Arribem al Coll de la Creueta just quan és el moment d’encendre els frontals. Aquí ens trobem a l’Eli i el Francesc que ens han vingut ha muntar un avituallament. Ens han preparat un caldo ben calent que millor no pot entrar, just el que necessitàvem en aquests moments, moltíssimes gràcies companys!!!



Ja de nit toca fer front a la part més complicada de la volta, el Puigllançada. El vent començar a bufar cada cop amb més força, es posa a nevar i cada vegada trepitgem més neu. La pendent es fa cada cop més pronunciada i amb la neu es fa difícil avançar. No hi ha temps per perdre, així que pugem tant ràpid com podem. A dalt el cim el fred és terrible, bufa molt de vent i neva amb molta intensitat, amb la qual cosa, optem per perdre alçada ràpidament.


Arribem a una alçada on ja no hi neva i quedem arrecerats del vent. Aquí en Pep treu el pa i l’embotit i recuperem les forces consumides en un ascens força complicat. De seguida trobem el GR, però de seguida el tornem a perdre, ens costa una mica retrobar-lo, però un cop recuperat ja no el deixem fins a La Pobla de Lillet on hi arribem a les 00:30h havent passat per Erols i novament pel Colt del Moro.

A la furgo del Xeta ens mengem un entrapà que ens han preparat a Ca l’Àngel mentre hi dinàvem, que ve que entra, quin sopar més deliciós!!!

Portem ja 73km i 4.300 m D+, aquí en Genís i en Pep, que demà tenen altres obligacions, ens ha de deixar. Ells marxen cap a Berga i en Jordi i jo quan són la 1:00h reprenem la marxa amb intenció d’arribar fins a La Nou del Berguedà, a veure com ens va la nit...

Passat Falgars començo a tenir problemes de son, li comento al Jordi i em diu que quan haguem de parar ho fem sense problemes. Intento anar tirant, però hi ha un punt en el que la son pot més que jo, així que busquem un racó que no estigui gaire moll i fem una T10, una dormida de 10 minuts. Jo em quedo clapat instantàniament, malauradament, en Jordi no pot aconsegueix conciliar el son.

A les 4:00h passem per Sant Julià de Cerdanyola i comencem la penúltima pujada que ens falta per arribar a La Nou. Tot pujant al coll del Mal Pas la son torna a atacar. De nou intentem vèncer-la, però pot més que nosaltres. Així que no queda una altra opció que fer una segona T10, afortunadament, aquesta vegada en Jordi sí que pot dormir.

Arribem al Coll del Mal Pas quan es comença a fer de dia, aquí veiem que si seguim el track hem de fer una pujada de 600m de D+. En aquests moments, això ja són paraules majors i optem per baixar directament a Malanyeu i arribar a La Nou per un altre camí que coneix en Jordi on el desnivell no és de més de 300m.

L’última pujada, ja sent novament de dia, la fem tranquil·lament. Anem fent petar la xerrada i quan convé ens aturem a veure la panoràmica, una autèntica meravella, que agradables que arriben a ser aquests moments!!!

Finalment quan són de nou les 8:00h arribem a La Nou havent fet 100km, 6.000m de D+, havent viscut 24 hores amb la màxima intensitat i havent-se superat amb escreix les expectatives inicials. Per concloure la volta un bon esmorzar a Cal Marginet i una jornada que millor no pot finalitzar.