dimarts, 24 d’octubre de 2017

Trepitja Garrotxa - 110 km 5.300 m+

                De nou tornem a estar amb el frontal al cap a punt d’emprendre un altre d’aquells viatges que tant ens motiven. De nou en Jaume i un servidor. De nou en equip, aquesta vegada de 2. De nou a l’Alta Garrotxa on hi solem passar més d’un dia i més de dos al llarg de l’any. Tan sols una preocupació per davant, poder treure el màxim partit de la jornada que tenim per davant vivint-la amb la màxima intensitat. Probablement ens en sortirem.

                Comencem el dia amb certa fresqueta, però aquesta dura ben poc. A l’avituallament de la Vall del Bac guardem el frontal i un cel ben serè ens dóna la benvinguda a una Alta Garrotxa que està de plena tardor. Una Alta Garrotxa on la tardor li queda d’allò més bé. Una tardor que li dóna un toc d’allò més interessant als boscos per on estem corrent i a l’entorn que ens acompanya.

                Li comento a en Jaume que avui ens tocarà córrer més del que estem habituats. La seva resposta: “Després de tot un estiu rondant pel Pirineu amb mitges de 3,5 – 4 km/h, ja comença a ser hora de fer pujar una mica aquesta mitja...” Doncs tens raó, company! I que carai, veure com els km van incrementant més ràpid del que estem acostumats també mola.


                Arribem a Beget, km 40, amb unes 5 h i només 1.700 m+. Bé és cert que no és gens habitual en nosaltres tan poc desnivell en 40 km, però tampoc ho és fer-los tan ràpid. Aquí, bon avituallament, dosis extra d’energia amb una forta abraçada de l’Alba i amunt cap al Cim del Comanegra! Ara sí que ve el que tant ens agrada. Som-hi! Comencem a pujar i fa certa calor, però de sobte i de forma molt ràpida el cel es comença a emboirar. A hores d’ara no semblen unes boires massa amenaçadores a curt termini, però la previsió sí que diu que cap al vespre –nit pot ser que ens acabem remullant. A veure...


                Del Comanegra fem tota la carena fins al Puig de Les Bruixes. Coincidim amb en Jaume que aquesta carena és d’un gran encant. L’hem fet moltes vegades, sí, però no per això perd el seu encant. Ens avituallem a Talaixà i seguim avançant cap al Coll del Bassegoda tot passant per Sant Aniol. La veritat és que si a dalt la carena l’encant era considerable, tot aquest tram que ve a continuació no té pas res a envejar. Fa molta estona que anem sols. Molts moments de xerrera i llargues converses, però també molt moments de silenci i deixar que tot flueixi amb molta tranquil·litat. Anem bé. Molt bé. De ben segur que podríem anar més ràpid, però aleshores potser no en gaudiríem tant. Així que com ja ens hem acostumat a prioritzar el gaudir envers a la velocitat, seguirem amb la tònica habitual. Hi estarem més hores, d’acord, però com jo dic: “more hours, more fun!”.

                Al Santuari del Mont traiem el frontal. A l’avituallament ens diuen: “Va, que ara ja es tot baixada!” La meva resposta és: “I tant! Fins a Beuda segur!”. Doncs sí, de moment uns 6 km de baixada fins a Beuda on ens hi trobarem l’Alba i després el tram fins a Oix sembla que no hauria de presentar masses dificultats. Bé! Bé! Seguim anant bé. Seguim passant-ho d’allò més bé. Tot i que hagi arribat la nit les cames van prou bé i l’estat anímic encara més.

                Trobar-nos a l’Alba i la seva més que deliciosa truita de patates és el millor que ens podia passar. Devorem la truita, ens l’acabaríem, però ens guardem un petit boci per Tortellà. De nou, una bona abraçada amb la mestressa i, de nou, una bona dosi extra d’energia.

                A l’avituallament de Tortellà es desviuen per nosaltres. Ens ofereixen tot el que està al seu abast, fins hi tot el seu propi sopar. Un gran tracte. Com a tots els avituallaments, és clar. Moltíssimes gràcies, bona gent! Sortint de Tortellà comença a ploure. No són més que 4 gotes i amb en Jaume diem que si tot el que ha de ploure ha de ser amb aquesta intensitat ja hi firmem ara mateix. Malauradament no és així i, poc abans d’arribar a Sadernes li comença a fotre amb força. Per sort, dura ben poc.

                A l’avituallament de Sadernes un nombrós grup de jovent ens ofereix també un gran tracte i ens diu que ens resten 9 km fins al final. Així que última pujada cap a Santa Bàrbara i última baixada cap a Oix. La pujada per dins el bosc la fem sense complicacions. Pel contrari, la baixada no ens ho posa tan fàcil i la pedra molla ens fa anar de cul a terra un parell de vegades. Res greu.

                I la parella que ha sortit aquest matí amb el propòsit de viure una gran jornada de muntanya arriba de nou al punt de sortida amb l’objectiu àmpliament assolit. Una parella que no volia més que gaudir d’una gran jornada i n’ha gaudit durant gairebé 17 hores. Una parella que no tenia altra preocupació que viure-ho tot plegat amb la màxim intensitat i així ha estat. Seguim sumant.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Trail del Bisaura - 80 km 5.000 m+

Quan amb en Jaume vàrem saber que enguany en el Trail del Bisaura hi havia competició en equips de 3, vam tenir clar que era una oportunitat que no podíem deixar escapar, així que només ens calia un tercer membre per l’equip. Després d’un parell d’intents fallits li vam proposar a l’Israel Mercadé que va acceptar de seguida. L’únic que li calia era poder-se organitzar l’agenda i finalment la va poder organitzar. Sols dues condicions en aquest equip. La primera, que el de menys pota dels 3, en aquest cas un servidor, seria qui aniria al davant. La segona i més important, objectiu principal gaudir al màxim i gaudir-ho plegats, quedant en un segon terme la vesant competitiva. L’Israel no ha corregut mai aquesta cursa i li diem que pot estar tranquil, que el viatge de Lleida fins a Sant Quirze de Besora li valdrà molt la pena. Li garantim que el gaudir està més que assegurat. Paraula! Així que ja tenim tots els ingredients: una de les curses més grans del país, un territori d’un gran encant, un recorregut sublim i un equip amb moltíssimes ganes de passar-ho bé. Que comenci la festa!

A les 6 h, amb el frontal al cap, arrenquem. Els primers compassos de la cursa segueixen el guió previst. Un molt bon ambient. Un molt bon rotllo i un equip on tot flueix de la millor manera possible. Avituallaments i més avituallaments. Encara no has acabat de pair l’anterior que ja te’n trobes un altre. En Jaume, degut a la seva intolerància al gluten, es troba a cada avituallament una bossa amb el seu número de dorsal amb productes sense gluten. Currat. Molt currat. Chapeau!


Amb una mica més de 5 hores arribem a Vidrà. 5 hores que han passat volant. 5 hores de màxima felicitat. Que bé que ens ho estem passant, per Déu! Que no s’acabi mai això que estem vivint, sisplau! A partir d’aquí ja anem els 3 sols pràcticament tota l’estona. Situació que fa que l’equip sigui més equip i que la connexió amb l’entorn augmenti encara més. El Bisaura per nosaltres 3 solets, què més es pot demanar? L’Israel ens confirma que totes les meravelles d’aquesta cursa que n’hi havíem parlat són certes i que la proposta de compartir-ho en equip n’incrementa encara més la màgia de tot plegat.

Cintes i més cintes. En tot moment se’n divisen un mínim de 4 o 5. Aquí els avituallaments i les cintes de cada 3 en sobren 2. Brutal! Els km i els minuts corren molt ràpid. Massa ràpid. Estem ja al km 60 i les ganes de que no s’acabi segueixen augmentant. A la pujada fins al Coll de Curull la fem pletòrics d’energia i en Jaume comenta: “Mireu, mireu on estem fotuts!” Estem immersos en una enorme fageda on tot sembla un tant irreal. Sembla que estiguem en un món un tant fantasiós. Sembla que estiguem dins d’un conte de fades. Quins boscos! Quin entorn! Quina bellesa! Quin encant! Quina felicitat! Quin bon rotllo!

A la cresta de Canemàs toca treure tota l’artilleria. Bé, això jo que sóc el més fluixet de l’equip. En Jaume i l’Israel no els hi cal. De fet, han anat tan sobrats durant tot el dia que encara és hora que consumeixin el primer cartutx i molt em temo que aquí tampoc el gastaran...

En l’últim tram de Bellmunt a Sant Quirze la tristor ens comença a envair. Això tan gran que estem vivint se’ns està acabant... Nooooooooo!!! Que no s’acabi, sisplau! És massa gran el que estem vivint. És massa intens el que estem sentint. La perfecció. Tot plegat no pot tenir una catalogació inferior a la perfecció. A més, en equip de 3, tot s’acaba multiplicat per 3.


Agrair enormement a l’organització del Trail del Bisaura aquesta magnífica jornada. Agrair aquest obsequi de cursa. Agrair el posar-nos-ho tot tant fàcil i que no ens falti de res. Agrair l’oportunitat de poder-ho compartir en equip. Agrair tot l’esforç desinteressat que sabem que és màxim. No sou una colla gran, no. Sou una colla enorme! Felicitats!

dimecres, 30 d’agost de 2017

Trail Valle de Tena - 72 km 6.000 m+

                Quan el dijous al vespre em vaig assabentar que ens retallaven uns 6 km el recorregut, el primer que vaig pensar, “Merda, ja hi som amb les retallades!”. Després, quan vaig saber exactament els motius, vaig trobar la decisió totalment encertada. La qüestió és que hi havia previsió de mal temps de cara a dissabte a la tarda, així que per garantir que tothom pogués pujar al Garmo Negro es va optar per avançar la sortida de la 4K de les 9 h a les 7 h i retallar un bucle d’uns 6 km abans d’enfilar cap al punt més emblemàtic d’ambdues curses. Doncs sí, una decisió totalment encertada ja que estava presa pensant en la totalitat dels corredors. Chapeau!

                Minuts abans de prendre la sortida ens diu l’Òscar que pel què fa a la previsió de la meteo, hi ha dos models que donen una lleu pluja fina de cara a la tarda, mentre que hi ha un tercer model (més tremendista) que dona possibilitats de tempesta. Doncs bé, a veure que ens acabem trobant...

                A les 5 h i sota la llum del frontal iniciem la que de ben segur serà una grandíssima jornada de muntanya. Avui està costant molt fer-se de dia. El cel s’intueix mig encapotat i això fa que la claror tardi més a fer-se present. Mica en mica anem guanyant alçada. Mica en mica va començant a clarejar. Tot i així, fins al  coll de Catieras no és on veiem el sol per primera vegada. Un sol que vol guanyar-se el seu lloc enmig d’uns núvols força atapeïts. Gran moment. La imatge. El cel. La panoràmica. L’entorn. Les gairebé 3 h en cursa. Tot plegat genera dins meu un absolut benestar i em fa sentir un gran afortunat. Moltes gràcies Valle de Tena per aquest obsequi!

                Baixant cap a la Casa de Piedra, avanço l’Artzai amb qui ens hem anat intercanviant la posició i em diu “Catalan, pues? Voy a ver si hago equipo contigo que los Catalanes sabéis mucho”.  Així que sembla que, de moment, tinc company de viatge. Som-hi, doncs.

                Pujant cap al Garmo Negro, la temperatura és boníssima i, més encara si la comparem amb les dues edicions anteriors on hi feia una calor brutal. La temperatura acompanya. Les cames també. Les sensacions són boníssimes i les ganes, totes i més! Pujo amb tota la il·lusió. Amb tota la meva força. Els bastons treuen fum. Els clavo tan fort com puc. L’Artzai em diu que per més fort que piqui que a les pedres no els clavaré. I és que amb tanta motivació, de tant en tant, hi ha alguna pedra que s’emporta un bon cop de bastó. En un vist i no vist (si més no em passa molt ràpid) ja som dalt el cim. Aquí, com sempre, un bon grup de voluntaris esperant el nostre pas. Com no, els hi agreixo enormement la seva tasca. D’agrair i d’admirar! Novament em sento un autèntic afortunat. Moltes gràcies voluntaris per aquest obsequi!

Arribant al Garmo Negro. Brutal!
                De camí cap al Refugi de Vachimaña dins meu tot és alegria. Em trobo saltant per sobre els blocs de pedra i, per un moment, és com si estigués ballant. Gran sintonia amb el medi. Tot és armonia. Tot flueix. Connexió màxima amb l’entorn. Grandíssims moments els que estic vivint. Sense adonar-me’n, se’m trenca un bastó. L’Artzai em diu “no me estraña, con las ostias que les has metido a las piedras subiendo...”. En un primer m’atabalo bastant. Ostia, fins a La Sarra no trobaré l’Alba perquè em pugui donar un altre bastó que tinc a la furgo. Ostia, el coll de Tebarray i el coll de Musales sense bastons poden fer-se molt durs... De sobte em ve al cap la paraula “Resiliència” que he après aquesta setmana (capacitat de fer front a les adversitats de la vida, transformant el dolor en força motriu per superar-se i sortint-ne enfortit). Doncs vinga, avui tocarà experimentar això de la resiliència i, a més, si ho faig adequadament encara en sortiré enfortit. Al arribar al refugi demano si algú té un bastó per deixar-me i a l’acte en Ruper em diu que ell plega i que em deixa el seu. Doncs saps què, si de cas deixem això de la resiliència per un altre dia.

                El tram fins al Refugi de Respomuso també passa volant. Amb un vist i no vist som al coll de Tebarray i amb un altre vist i no vist al refugi. Però que ràpid que passa tot plegat quan s’està gaudint tant, per Déu! La temperatura, acompanya. I molt. Les cames, acompanyen. I molt. L’entorn, acompanya. El que més. Feliç. Molt Feliç.

                El coll de Musales m’encanta. Me’l miro des del refu i el veig allà al fons tan ben posat. Som-hi, a per ell! Durant l’ascens passem bastants corredors de la 4K. Ens animen com si estiguéssim fent quelcom extraordinari i jo els animo a ells encara més. Com en tots els colls, un munt de voluntaris. Chapeau altra vegada!

                 Arribo a La Sarra i em trobo un munt de gent, en Gerard i la Valérie d’Andorra, l’Alba, en Nil, l’Aina, la Rouse amb les seves dues nenes... Tots disposats a ajudar-me i tots m’ajuden. Així qualsevol. Afortunat. De nou em sento molt afortunat. Aquí l’Artzai em diu que tiri, que ell s’ho vol prendre amb calma. Així que de moment tocarà seguir sol. L’avituallament se’m ha posat d’allò més bé, però el trobar-me tanta gent és el que realment m’ha suposat una potentíssima injecció d’energia. Surto motivadíssim, amb moltíssimes ganes. Per moments és com si les cames m’anessin soles. Brutal! El coll de La Foratata, tot i ser molt dret al final, el pujo pletòric, eufòric. Amb el munt d’energia que m’acaben de donar, com per no pujar-hi.

Aquí tothom ajudant!
                A Sallent de Gallego, altra vegada un cop de mà de l’Alba i la Judit que em donen l’última empenta fins al final. Això ja està, 10 km i ja som de nou a Panticosa. 800 m+, 600 m- i enllestit!

                Grandíssima jornada. Gaudint al màxim de cada metre. Un recorregut que m’encanta. Un entorn de luxe. La gent que m’he anat trobant pel camí, enorme! Sense cap mena de dubte jo només m’he tingut que preocupar de viure amb la màxima intensitat cada moment. Sense cap mena de dubte que ho fet! De la resta us en heu ocupat, vosaltres. Milions de gràcies bona gent! Milions de gràcies per dedicar-me el vostre temps! Milions de gràcies per fer-me viure el que viscut!

Al costat del pilar que ho sustenta tot!


                

dimarts, 22 d’agost de 2017

L'Estripagec - 62 km 6.100 m+

                Quan vaig veure el titular d’una notícia a un mitja Andorrà que deia “Premi per als que puguin muntanyes” vaig dir, “Ep, això em podria interessar!”. Al llegir la notícia vaig confirmar que sí que m’interessava i tant que m’interessava!

La notícia deia així:

                L'estripagec és un "element cultural, simbòlic i històric" de la parròquia d'Ordino, tal com ha explicat la consellera d'Educació, Cultura, Joventut i Benestar Social, Vanessa Fenés. Són estructures de ferro amb punxes que es penjaven a les finestres per estripar el gec (la jaqueta) dels lladres. El parc natural de Sorteny compta amb un homenatge a aquest element, amb el conjunt escultòric de Pere Moles de reproduccions fidedignes d'estripagecs de la parròquia. Des d'aquesta setmana, els estripagecs també es convertiran en elements icònics de sis dels cims més emblemàtics de la parròquia: el Casamanya, l'Estanyó, Font Blanca, la Serrera, Tristaina i el Cataperdís.
...
                A més, i per animar tant a la gent del país com als turistes a pujar els cims, es garanteix un premi per als qui en coronin almenys cinc. Els que pengin a les xarxes socials cinc fotografies amb l'etiqueta #ordinoestripagecs, rebran com a obsequi uns braçalets commemoratius de la iniciativa. 

                Després de llegir això, vaig tancar un instant els ulls i vaig veure clarament com era molt senzill unir els 6 cims. Així que immediatament em vaig posar a dibuixar el track i en qüestió de minuts el vaig tenir llest. Ara ja només faltava trobar algú que m’hi volgués acompanyar. Bé, la veritat és que trobar aquest algú era ben fàcil, tan sols caldria trobar la data per fer-ho. Òbviament aquest algú era en Jaume, acompanyat per la Boira, està clar, i òbviament no em va dir que no, la seva resposta exacta va ser: “No m’ho facis això!”.

                Doncs dit i fet el 19/08 a les 3:57 h en Jaume, la Boira i un servidor arranquem d’Arans i a pels 6 estripagecs amb totes les ganes i la il·lusió del món!

                Tot i que en els primers km fa molta calor, a la que comencem a guanyar alçada la situació canvia per complet. Passat el coll d’Ordino, de camí cap al Casamanya, se’ns fa de dia i la boira i un lleuger vent refreden notablement l’ambient. Així que fem les fotos al cim i continuem ràpidament ja que la temperatura no és per estar-se massa quiet.

7:17 h

               De camí cap a l’Estanyó, el segon cim més d’alt d’Andorra, el sol comença a treure el nas per darrera de l’espessa boira i mica en mica la temperatura es va fent més agradable. Coincidim amb en Jaume que la jornada serà excepcional. De fet, no pot ser d’altra manera, el recorregut, l’entorn, la companyia, hores i hores de muntanya... Què més podem demanar?!?!

8:25 h

                Entre l’Estanyó i la Serrera tenim el cim de la Cabaneta, aquest no té estripagec, però no per això deixarem de pujar-lo. Ascendint al quart cim del dia, la Serrera, confirmem el què ja sabíem que passaria, assolint amb molt d’escreix les millors de les expectatives creades. El dia està sent màxim i està clar que la cosa només pot fer que anar a més i a millor. Som-hi! Amunt!

9:28 h

                Tot pujant cap a la Font Blanca en Jaume ja comença a manifestar la seva tristor. Doncs sí, aquest serà ja el quart estripagec i com que ja hem superat la meitat del recorregut, vol dir que cada cop estem més a prop del final. Pensar en el final és el que en Jaume l’entristeix... I perquè no dir-ho, a la Boira i a mi també. Doncs res, intentarem viure el que ens queda amb la màxima intensitat possible! N’estem gaudint molt. Massa. Anem observant el rellotge, les hores passen ràpid. Massa ràpid. Cim de la Font Blanca, 33 km i 3.700 m+. Els dos primers dígits del desnivell sempre van per davant de la distància. Això ha començat ha ser així des de bastant al principi i ja no deixarà de ser-ho fins pràcticament el final. Ens encanta!

12:24 h


                De camí cap al cim de Tristaina es trenca aquella pau i aquella tranquil·litat que ens ha acompanyat durant tot el dia i que tant ens agrada. Aquella pau i aquella tranquil·litat que sempre perseguim queda alterada pel munt de gent que ronda pels voltants dels llacs de Tristaina. Afortunadament, a la que superem la cota dels 2.500 m ens tornem a quedar sols. Inicialment havia dibuixat el tram del cim de Tristaina fins al cim de Cataperdís a través de tot el circ de Tristaina, però finalment vaig modificar el track per fer-lo passar per Arcalís i així poder fer una Coca Cola. Tot i així fem una part d’aquest espectacular circ tot aprofitant per fer addicionalment els cims de l’Estany Fourcat i Creussans. Sense estripagec cap dels dos, però no podíem passar de llarg...


14:46 h

                I amb un dia que ja es vol anar per acabar assolim l’últim dels estripagecs ubicat al cim del Cataperdís. Ara sí que la tristor ens envaeix. El dia s’acaba i els km també... La jornada està arribant a la seva fi. Això sí, però quina jornada més potent, per Déu! Estanys de l’Angonella, Clot del Cavall, coll de Cases i amb 16:05 h som de nou a Arans. 

17:51 h

Aquí teniu el track. Recomanable 100%!

dimarts, 1 d’agost de 2017

Ultra Trail Valls d'Àneu - 96 km 7.200 m+

                Quan fa uns dies en Jaume em va dir que havia decidit que aquesta edició de la UTVA la faria amb mi em vaig emportar una immensa alegria. No sols per l’assegurança de vida que suposa tenir un corredor d’aquesta magnitud al meu costat. No sols perquè sé que això implica donar la millor versió de mi mateix. Sinó pel fet de poder compartir una experiència de dimensions descomunals amb el meu gran amic.

                Durant la setmana amb en Jaume coincidim que les ganes de que arribi el dissabte a les 00:00 h són màximes. Coneixem molt bé la cursa. Sabem que és una de les més salvatges que existeixen. Sabem també que el terreny de joc està en un entorn brutal i tot plegat ens fa tenir la motivació pels núvols. Absolut respecte, òbviament. Tot el respecte que mereix una cursa com aquesta on no es permeten errors. Una cursa que requereix de la màxima concentració permanent. Una cursa on la seva part més amable et pot apropar al cel més anhelat, però la seva part més indòmita a l’infern més cruel. I així és com ens plantem a la línia de sortida. Moltíssimes ganes. Molt motivats, però amb el màxim respecte.

                Al cap de pocs minuts d’haver sortit, en la primera pujada, ja ens passen uns quants corredors que pel què sembla aquesta cursa no els hi ofereix el mateix respecte que a nosaltres. Bé, serà que estan més forts i s’ho poden permetre...

                Arribem al Coll de Botiero amb la calma, sense preses i intentant gaudir al màxim d’una nit, de moment, gens freda. Amb 8 km ja han caigut els primers 1.000 m+ i de moment els pronòstics vaticinats amb en Jaume durant la setmana els estem assolint amb escreix, la diversió és màxima!

                De camí al Coll de Fogueruix, segon ascens important, avancem algun dels corredors que ens han passat a la primera pujada amb absoluta autoritat. Deduïm que hauran canviat d’estratègia... O no?

                El rellotge avança ràpid. Molt ràpid. Anem bé. Molt bé. En la implacable pujada al Tèsol (1.100 m+), quan ja sembla que tenim la temuda nit dominada, primers indicis de son. Per sort tot queda en un no res en pocs minuts ja que l’ascens en qüestió treu la son fins i tot al més dormilega.

                En la preciosa cresta que ens porta fins al Pinetó és on les primeres clarors del dia comencen ha aparèixer per l’horitzó. En aquest moment i amb aquesta imatge és quan ens n’adonem del gran encert que ha estat sortir a les 00:00 h. Baixant cap al Coma Negra apaguem el frontal. Moment màxim. Sublimitat màxima. Afortunats. Som uns autèntics afortunats d’estar en l’entorn on estem. Uns autèntics afortunats de viure el què estem vivint i de sentir el què estem sentint. L’Israel ha decidit unir-se amb nosaltres i els tres coincidim que començar el dia en un entorn com aquest és difícilment millorable!

                Arribem al Port de la Bonaigua una mica més tard del previst. La nit potser ens ha alentit un pèl, però ben mirat el retard crec ve més aviat ocasionat pel fet de que avui la prioritat l’hi hem atorgat a la diversió.

                Quan portem gairebé 9:30 h i amb una temperatura prou acceptable ens encarem a la segona part de la cursa. He arribat a l’avituallament amb força gana i força set, he menjat molt, he begut més del compte i ara estic tinc la panxa massa inflada... Burro! No n’aprendrem mai! Doncs res, ara toca la penalització corresponent. Durant una estona tocarà no menjar, beure el mínim i esperar ha normalitzar la panxa...


                De camí cap al Refugi d’Airoto de nou penso amb lo molt privilegiats que som. Seguim avançant els tres. Nosaltres tres i ningú més. Nosaltres tres en el nostre món. Un món que pot semblar un tant irreal. Un món on, per moments, desapareixen el crono, el dorsal i els competidors. Un món on es superen de llarg les millors de les expectatives possibles. Som-hi!!!

                A l’avituallament d’Isil hi fa bastanta calor i això fa que no sigui massa confortable. Així que amb no gaire més de 10 minuts reprenem la marxa cap a l’últim tram de la cursa. Passat Alós d’Isil hi ha un parell de km de carretera i en Jaume diu que s’han de córrer íntegrament. És el millor, sense cap mena de dubte, així que els correm. Veig com en Jaume i l’Israel se’m van escapant. No deixo de córrer en cap moment, però se’m van escapant. Pujant cap a la Borda de Pina els arribo a perdre de vista, però jo ho dono tot. Ara més que mai ho dono tot. Ara és quan toca treure la millor versió de mi mateix. Pujant cap al coll de Mont-Roig (1.000 m+) arriba un moment un tant delicat. Muscularment em trobo prou bé, però dins meu hi falta certa energia. Els hi faig la conya de que tinc la guardiola ben buida. L’Eufòria m’he la va ben buidar i encara no l’he pogut omplir. D’acord. La situació és la que és i no és la més desitjable, però ara no hi podem fer res per canviar-la. Ara bé, l’actitud de com afrontar-la sí que la podem escollir. Així que actitud al màxim de positiva possible i amunt. “Companys, no avançarem tan ràpid com voldríem, però amb l’actitud i la mica d’energia que hi ha dins meu, pujarem! I tant que pujarem!”.

                L’última part del recorregut és absolutament impressionant. Paratges espectaculars. Panoràmiques d’una bellesa difícil de superar. Tot és quietud. Un silenci lleument trencat pel nostre pas.  Moments de difícil descriure. Moments impossibles d’oblidar. A més, aquest any una modificació amb la que es puja al Pic de Campirme fa que el recorregut encara s’aproximi més a la perfecció. Els tres coincidim que el canvi ha esta un gran encert. Sí, senyor! Els tres coincidim que, coneixent en Ramon i a tota la seva tropa, no podia ser d’una altra manera, està clar!

                Burgo, Escalarre i últims 2 km fins a Esterri. Jornada de les que deixaran una forta empremta. Jornada gaudida en tot moment. Aprofitada al màxim i compartida com mai! Avui la Indòmita ens ha apropat al cel més anhelat i ens l’ha deixat acaronar!

                Un any més, extraordinari treball de tota la gent que fan possible aquesta salvatjada de cursa. Un any més, infinitament agraït de poder viure, sentir, compartir una història com aquesta. Un any més infinitament agraït per poder seguir fent els somnis realitat. Moltíssimes gràcies a tots, de debò!

                I per acabar un missatge als dos extraordinaris companys de viatge: Avui en Salvador ha estat mancat d’energia. Avui la guardiola d’en Salvador estava buida. Avui en Salvador ha vist com aquelles dues motxilles s’allunyaven massa. Tot i així heu estat sempre allà i m’heu omplert al màxim. Infinitament agraït! Més gent com vosaltres fa falta en aquest món!


dimarts, 11 de juliol de 2017

Eufòria - 233 km 20.000 m+

                En el moment que es va anunciar l’aparició de l’Eufòria de cara al 2017 acabava de fer La Ronda del 2016 (que tot just estava paint) i ni tan sols em va passar pel cap plantejar-me-la. Al cap d’un mes (amb La Ronda ja païda) l’Esteban em proposa de formar equip i la veritat és que no dubto ni un segon en dir-li que sí. El format, d’allò més atractiu. En parelles, sense marcatge, sense avituallaments (sols 4 bases de vida cada 50 km aprox) i km i desnivell per parar un tren. El company de viatge, una persona extraordinària. Les muntanyes Andorranes, m’apassionen i quantes més hores hi passo, més m’apassionen. Així que hi ha tots els ingredients per una enorme aventura. Està clar, això no serà una cursa, serà una autèntica aventura.

                Immersos en el 2017, l’Eufòria és sempre present. A mesura que van passant els mesos vaig prenent consciència de la magnitud del repte. Un repte majúscul. Un repte complex. Realment complex. Aquesta complexitat comporta que calgui analitzar, estudiar i preparar al màxim tots els detalls. El recorregut, les 5 etapes en que es divideix, l’alimentació, l’assistència, la gestió de les nits, el treball en equip... L’estratègia serà la clau de l’èxit. Caldrà una gran estratègia per emportar-nos aquesta Eufòria. Caldrà rumiar molt i afinar al màxim. M’encanta el repte!

                Després d’un mes de juny en el que en 3 caps de setmana (6 dies) hem fet tot el recorregut de l’Eufòria, me’n adono que el repte és d’una dimensió molt superior a la que creia. Serà una cursa molt lenta. Molt tècnica. El terreny només permetrà córrer en comptades ocasions. Ara bé, a canvi, un recorregut brutal, espectacular, unes panoràmiques excepcionals, unes crestes i unes carenes imponents, unes estampes impressionants.

                Moltes hores de muntanya per arribar fins aquí. Moltes hores en alçada. Motivació pels núvols. Dimecres 5 de juliol. 7 h del matí. Absoluta tranquil·litat d’haver preparat la matèria d’examen al màxim. Si no passa res estrany, l’aprovat està més que garantit. Arrenquem!

                Comencem molt tranquils. No hi ha altra opció. Estanyó, Cabaneta i Serrera. Aquests són els primers 3 cims de la jornada. La primera cresta d’aquest viatge. El primer bon dia. Tot flueix. Flueix al màxim. És com si voléssim. Acariciem el cel amb la punta dels dits. Vaig davant. Aprofitem que em conec molt bé el recorregut i així l’Esteban només cal que segueixi els meus passos.


                Arribem als peus del cim de l’Arial, li dic a l’Esteban que es prepari, que ara bé una pala molt i molt dreta. Un cop al cim, sense que m’ho hagi de demanar, li dic que al final de la baixada trobarem aigua. “Sí, eso te quería preguntar” em diu. “Ja ho sé. Ens comencem a entendre sense haver de parlar” Li responc. La baixada igual de dreta que la pujada o més requereix de la màxima concentració. Un cop a baix salto a una petita congesta de neu per anar a buscar aigua just després d’aquesta congesta. Trec el bidó i de cop sento un fort crit “Saca la venda, corre, saca la venda!” Em giro i veig l’Esteban a terra amb les dues cames ben ensangrentades. Hostia!!! Se l’hi ha trencat la neu i s’ha ensorrat enmig de les pedres. Merda!!! De sobte se’ns apareix un àngel, resulta que un dels membres de l’equip Txec és metge. Es posa un guant de làtex, treu el topiònic, una gasa, una bena i, en un moment, li fa una cura de categoria. Mentre estant, premo el botó de SOS de la balisa que ens han posat i no responen. Truco també al 112. No hi ha cobertura, però hauria de trucar igualment i no ho fa. Entre 3 o 4 equips deixem a l’Esteban en una situació estable. Estirat, les dues cames enlaire i ben embenades i a l’espera de que vingui l’helicòpter. Fem un waypoint per quedar-nos amb les coordenades del punt i acordem amb els altres equips que de seguida que tinguin cobertura trucaran i passaran les coordenades. L’espera es fa eterna. Una vegada i una altra ens sembla sentir el so d’un helicòpter, però no. Són les ganes de que arribi que ens el fan sentir. Finalment arriba, baixen un parell de bombers i se’l emporten cap a l’hospital. L’Esteban em diu que tiri i que m’intenti unir amb un altre equip (opció permesa en el reglament), però tinc un embolic mental descomunal. Ens hem estat una hora aquí aturats. Què faig? Què haig de fer? Plego a Arcalís i me’n vaig cap a l’hospital amb l’Esteban. Vols dir de seguir amb un altre equip? Falta que algú m’hi vulgui i a més no haurem entrenat junts. A més, amb una hora que he estat aquí parat, els equips que anàvem més o menys junts ja no els podré atrapar... Què faig? Què haig de fer? Ni idea, no sé que haig de fer, però ho dono tot, trec de dins tota la meva energia com si la cursa s’acabés a Arcalís i ja veurem... De sobte, recordo una frase que vaig llegir ahir que deia “Si algú ens destrueix un somni, la vida ens enviarà qui ens en construirà un altre”. Doncs sí, aquell collons de roques ens han destruït el somni que tantes vegades he visualitzat d’arribar plegats amb l’Esteban a Ordino. No sé si la vida m’enviarà algú per construir-ne un altre, si de cas, ja me’l construeixo jo! Truco a l’Alba (que m’està esperant a Arcalís) i ja està al corrent de la situació. Li dic que miri de parlar amb en Josep Pera i en Sergi Banyeras i a veure si em volen en el seu equip i si em poden esperar. De baixada del cim Pointe de Peyreguils, on hi ha una fita per marcar, em trobo en Josep i en Sergi que pugen a per la fita (jo he optimitzat el track). Que bé, arribarem pràcticament plegats a Arcalís!

                Quan són gairebé les 21 h sortim de la base de vida un nou equip i a partir d’aquí comença una nova Eufòria. Encara ens queda una mica més d’una hora de llum. Som-hi a per la primera nit! Pugem al cim del Cataperdís quan s’està a punt d’esgotar aquest primer dia. Quina estampa, per Déu! Impressionant!

                De camí cap als Estanys Forcats comencen a aparèixer els primers problemes amb la son. Els hi comento a en Josep i en Sergi que pròximament ens trobarem una barraca. Acordem dormir-hi mitja hora. La veritat és que hi ha unes espumes que fem servir de matalassos i fem d’aquesta barraca un hotel 5 estrelles. Mitja hora aprofitada al màxim. Seguim.

                De sobte ens apareix un estany de Baiau totalment il·luminat pel reflex d’una lluna pràcticament plena. Imatge sublim! Imatge que costarà oblidar! Obsequi de l’Eufòria!

                Arribant al Port de Cabús se’ns esta a punt de fer de dia, però no hi ha manera de treure’ns de sobre una son que fa uns minuts que s’està intentant apoderar de nosaltres. Així que decidim fer una segona dormida de 15 minuts i així encara aquest segon dia amb les màximes garanties.

                Al coll de la Botella i tenim l’Alba que ens ha preparat un avituallament de luxe, molt de luxe (el reglament permet l’assistència en qualsevol punt del recorregut). El trobar l’Alba aquí ens reconforta al màxim i ens dóna un munt d’energia per arribar fins a la segona base de vida.


                A La Margineda ens proposem de parar un màxim d’una hora. Mengem, ens dutxem, carreguem de nou la motxilla i la carreguem fort, ja que d’aquí fins al Pas de la Casa no hi haurà cap punt on l’Alba ens pugui venir a assistir i amb gairebé 100 km, 8.800 m+ i més de 29 hores en cursa ens encarem a la tercera etapa d’aquesta Eufòria que està resultant d’una intensitat brutal...


                En el tram des de La Margineda fins al Pic Negre acumulem gairebé 2.000 m+ d’una tirada. Al principi de la pujada ens fa molta calor, a mesura que anem guanyant alçada va disminuint i quan anem per arribar al Pic Negre es posa a ploure. No acaben sent més de 4 gotes. Des del cim del Monturull els hi senyalo el cim de Perafita a on ens dirigim tot seguit. De nou tenim davant una imatge d’aquelles que deixen empremta. Un descens fins al coll de Claró i un ascens fins al cim tot per una cresta de les que no voldries que s’acabessin mai. Tot i el cansament acumulat anem guanyant km mica en mica. El terreny, com ja sabíem, no regala ni un metre i costa una barbaritat anar sumant, però amb moltíssima paciència anem fent.

                Quan el segon dia es vol anar per acabar i ja totalment immersos en una altra dimensió, ens plantem als peus de la Portella de Setut. Aquí sí que l’espectacularitat de l’estampa és màxima. Aquí sí que el que el moment que estem vivint és sublim. D’acord que estem sota els efectes de la immersió en una altra dimensió, però aquí desapareix el cansament. Aquí la grandesa del que estem sentint s’apodera de nosaltres i ens traslladà encara més enllà. Que no s’acabi mai això que estem vivint, sisplau! Que no s’acabi mai!

                Baixant de la Tossa Plana encenem el frontal. Tot i així amb les últimes llums del dia encara podem divisar la cresta a la que ens dirigim, però quina festassa, per Déu!

                A l’Illa decidim parar a dormir 1 hora. Jo pararia menys, però en Josep diu que ell necessita 1 hora, així que si en Josep ho necessita, doncs endavant. A diferència de la nit passada en la barraca dels Estanys Forcats, aquí hi dormim molt malament. El llit és de ferro i fa molt fred. Costa dormir i al final no acaba resultant 1 hora del tot profitosa, però no és moment de lamentacions. Seguim.

                Tot i que la dormida no hagi estat tan ben aprofitada com ens hauria agradat, ens hem recuperat prou bé i el tram fins el Pas de la Casa el fem prou alegres. Ens proposem intentar arribar a la base de vida a les 3:30 h, però al final són les 4:00 h. Acordem dedicar 1 hora a menjar i omplir de nou la motxilla i 1 hora a dormir. D’aquesta manera sortim a les 6:00 h ja sense frontal. Al arribar a la base de vida, sorpresa, m’hi trobo els meus pares que també han vingut ha ajudar. “Però que hi feu aquí a les 4 h de la matinada?” “No tenim res més a fer, fill meu” Em diu la meva mare que m’ha portat una truita de patates espectacular. Com no, l’Alba, que més o menys a dormit el mateix que nosaltres, ens ho té tot preparat. No hi ha paraules per agrair tota l’ajuda rebuda. Collons així qualsevol fa l’Eufòria!!!

                Aquestes dues hores de parada sí que es posen realment bé. Es posen al màxim de bé. Iniciem el tercer dia i noto dins meu moltíssima energia que m’empeny amunt. La veritat és que portem ja 48 hores de cursa i no sé d’on pot sortir tanta energia, dedueixo que és fruit de la màxima intensitat de tot el que estem vivint. De les estampes que anem gravant a la retina. Dels grans moments que anem acumulant amb tots els que ens acompanyen en aquest viatge. D’uns companys d’equip, que tot i ser sobrevinguts, amb els que ens hi estem entenent a la perfecció. Poc sembla que estem fent una cursa. Des de que hem sortit d’Arcalís no hem coincidit amb cap altre equip. Com pronosticava al principi, això és una autèntica aventura i tela amb l’aventura!



                Aquest tercer dia passa volant. Com qui diu sense adonar-nos-en ja estem encarant a l’últim cim d’abans de la quarta i última base de vida. El track va fent “esses” enmig d’una pala d’herba, però aquestes alçades no estem per fer “esses” i optem per tirar pel dret. Ben dret i amunt. De nou, és sorprenent aquesta energia que ens empeny amunt amb tant força. De nou dedueixo que és fruit de la intensitat de tot plegat.

                A Cortals d’Encamp, última base de vida, de nou els meus pares i l’Alba preparats per ajudar-me a posar ordre a una situació que cal ordenar. Una motxilla que cal tornar a omplir. Uns bidons que cal recarregar.  Piles del GPS que cal canviar. Moltes opcions i molt variades per menjar. Milions de gràcies, de debò! Aquí ens trobem, després de moltes hores, un equip. És l’equip de l’Imanol i en Txomin, sembla que van molt malament dels peus i diuen que se’n van a dormir una estona. Nosaltres no, nosaltres optem per aprofitar al màxim el que ens resta de dia.

                Els hi comento a en Josep i en Sergi el que tenim per davant. Bé, des de que ens vam unir, els hi he anat explicant en tot moment tot el que ens anava venint. Vam acordar que jo m’encarregava de guiar l’equip i m’ha encantat poder-ho fer. Val a dir que dies abans de l’inici de la cursa, tancava els ulls i visualitzava la totalitat del recorregut. Així que ha estat fàcil guiar l’equip. Els hi comento que la baixada de l’Estany Blau fins a la Vall de Madriu és bastant complicada i que ens aniria molt bé fer-la amb llum de dia. Serà molt difícil arribar-hi, però intentem-ho! L’ascens fins al Cap dels Agols la fem molt millor del que ens podríem esperar a aquelles alçades de la cursa i amb tot el que portem a sobre. Imagino que la proximitat a Ordino suposa una injecció extra d’energia. De sobte em giro i un sol que s’amaga en l’horitzó tenyeix el cel amb una tonalitat rosa realment espectacular. Però quin cel, per Déu! Una altra de les estampes que ens obsequia aquesta Eufòria. De nou, moment sublim! Ara bé, aquest cel ens indica que el dia d’avui ja s’acaba. Malauradament toca encendre el frontal a l’Estany Blau. Li comento a en Josep que aquí tregui ell també el seu gps perquè en aquesta baixada (una de les moltes amb un camí pràcticament inexistent) no podem errar ni un metre. Ens concentrem al màxim i baixem a la perfecció.

                La Vall de Madriu es fa llarga. Molt llarga. Pedres i més pedres. Una baixada que acaba esdevenint eterna i quan finalment arribem a l’asfalt, sorpresa! L’assistència de l’Alba ha incrementat notablement. S’hi ha afegit la Laia (la dona d’en Sergi) i la Gemma amb les seves dues filles. Ens donen infinitat d’opcions per menjar, ja voldrien molts restaurants tenir tantes opcions a la seva carta. Arròs, truita, fideus... Som uns grans afortunats!


                Afrontem els dos últims ascensos d’aquest viatge. Pic de Padern i Casamanya. Una última pujada que amb encara no 10 km suma 2.000 m+. Som-hi!!! El Pic de Padern és molt dret. És realment dret. Cal anar amb molt de compte per tal de no anar-te’n avall. Sortint d’Escaldes en Sergi ha demanat a veure si podríem parar a dormir 15 minuts. Amb en Josep li hem dit que si calia ho faríem, però si ho podíem evitar, millor. A mitja pujada veiem que sí que cal. Així que fem la dormida dels 15 minuts, suficient per carregar piles fins al cim de Padern. Costa molt avançar, però pas a pas anem guanyant metres i finalment ens l’acabem fent nostre. Al Coll d’Ordino de nou assistència de luxe. Aquí el menú encara és més variat. Aquí encara tenim més opcions per escollir. Mengem. Bevem. Carreguem bidons i amunt!


                Arribem al Cim del Casamanya amb un fort vent, però un nou dia que comença. Cada inici de dia ens ha suposat una dosi extra d’energia i molt em temo que el d’avui no serà menys. Baixem fins al Coll d’Arenes, 8 km, 150 m+ i 1.200 m-. Sí, sí, això és l’únic que ens separa de la línia d’arribada. Vinga equip que Ordino ens espera!

                I quan fa 73:14 h que vàrem iniciar aquest viatge arribem de nou al centre d’Ordino. Aquí sols cal una paraula per definir el moment, Eufòria! En el meu cas aquest no és el final que havia somiat, aquest no és el final que tantes vegades havia visualitzat. Què hi farem... Haurem de seguir somiant!

                Com no, agrair enormement a tota la gent que ha fet possible aquest viatge. Ha tota la gent que amb el seu esforç, la seva dedicació, les seves hores han fet que nosaltres siguem uns absoluts afortunats i que puguem gaudir d’aquest viatge tan ple de contingut. Us estic extremadament agraït, de debò! Milions de gràcies a tots!







                

diumenge, 14 de maig de 2017

Ultra Estels del Sud - 105 km 5.200 m+

                La veritat és que en aquesta li tinc un especial respecte, no sols per la distància i el desnivell, que també, sinó més aviat pel tipus de cursa. Una cursa ràpida, amb bastants trams de pista on caldrà córrer. On hi pot fer força calor i on, a més, poden coincidir ambdues coses, pista i calor. Així que respecte, molt de respecte.

                En aquesta farem un “mano a mano” amb l’Esteban per seguir treballant l’equip que ens ha de fer arribar a l’Eufòria amb les màximes garanties. El propòsit és sortir molt tranquils. Sense presses ni pretensions. Hi mirarem d’estar de 15 h en endavant. Objectiu, seguir acumulant hores plegats.

                Els primers km passen segons el guió establert. Màxima calma. Ens avancen molts corredors. Potser fins hi tot més corredors del compte. Potser fins hi tot estem anant excessivament tranquils, però bé, el pas dels km ja ens anirà posant a cadascú al seu lloc.

                El guió segueix segons el pactat. La música sona molt bé. Mica en mica va incrementant la temperatura i mica en mica li anem guanyant km en aquesta ultra. Xerrem, ens expliquem acudits, alguna “batalleta” (com sempre) i la situació que flueix. Millor dit, la fem fluir. Anem bé!

                Passat l’avituallament del Refugi de Font Ferrera, km 42, la situació es posa un tant costeruda. Entrem en les hores centrals del dia i ara sí que la calor es comença a fer notar. Portem més de 6 h i les cames també han perdut la frescor de primera hora. Arriben els temuts trams de pista. Moments complicats. Moments d’aquells difícils de gestionar. A la que ens endinsem al sender que ens portarà al Cim del Caro la cosa comença a millorar considerablement. L’entorn, d’una gran bellesa, ens protegeix del sol. L’entorn, d’un gran encant, ens ajuda a que tot flueixi. Amb l’Esteban seguim a la nostra. Sense pressa. Pas a pas anem avançant. Ens hem quedat sols i tot apunta a que ja serà així fins al final. Ell i jo “mano a mano”. Ell i jo sumant hores, sumant moments, sumant km. Ell i jo fent el que tant ens agrada i intentant gaudir-ho al màxim.


                Ja de camí cap a Paüls la cosa va agafant forma. Ens encarem al km 80 i tant el cap com les cames segueixen prou bé. Tot i que encara ens quedin unes quantes hores de llum, el dia va caient. Les hores fortes de sol ja han quedat enrere. Ara ja no tenim aturador. Anirem més ràpid o més a poc a poc, però aquest equip de 2 ha enfilat direcció Arnés amb absoluta convicció. El pas per Paüls se’ns posa d’allò més bé. A més de trobar moltes cares conegudes que ens animen i ens transmeten molta força, podem acabar de carregar piles a l’avituallament. Una càrrega d’energia més que suficient per fer front als últims 21 km.

                Amb l’Esteban comentem la jugada. El resum del que ens queda és un coll de la Gilaberta (600 m+) i dues “mini xinxetes”. Som-hi, doncs! L’ascens a aquest primer coll ens va prou bé. El ritme potser no és res de l’altre món, però almenys és constant i decidit. Les dues “mini xinxetes” són, com el seu nom indica, poca cosa i no donen massa feina. Així que, sense excessives dificultats, ja estem encenent el frontal just abans d’entrar als Estrets d’Arnes per fer front als últims km de la jornada. Uns últims km que acabaran amb un d’aquells temuts trams de pista. Una pista, que sense la presència del sol i amb una temperatura més agradable, la podem córrer força més còmodes que al migdia.


                Ja veiem els llums del poble. Ja en trepitgem els seus carrers. Ja som a la plaça. Ja som sota l’arc d’arribada. Bona cursa. Ben gestionada, crec. Bon treball en equip, això sense dubte. Bona acumulació d’hores. Seguim sumant! I sumarem... Endavant!


dimarts, 25 d’abril de 2017

Vall de Ribes XS - 67 km 4.500 m+

                La veritat és que les expectatives per aquest cap de setmana són màximes. Dos magnífics dies de primavera que prometen molt. Dues grans curses amb dos grans recorreguts. Dues jornades per davant per gaudir al 120% del treball d’un equip de dues persones. Doncs, sí. Gaudir. Treballar. Compartir. Cooperar. Sumar. Multiplicar. Elevar al màxim exponent la nostra sintonia. L’equip, en Jaume Folguera i jo mateix. Un equip tan desigual, com complementari. Un equip amb tanta diferència de pota, com entesa. Un equip format per dos membres tan diferents, com compenetrats. Tan sols faltarien dues coses per assolir la perfecció, més km i la companyia de la Boira, la nostra guia.

                Quan en Jaume em va proposar de formar equip, em va fer emocionar. No sols perquè tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera em demanés de formar equip a un “corredoret” com jo, que també. Sinó pel fet de veure com tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera és capaç d’aparcar els resultats, per anar a buscar quelcom tan intangible com valuós. Quelcom que ens uneix i ens dona vida. Admirable! Moltes gràcies, Jaume. Les meves mancances les coneixes sobradament. Igual que les meves limitacions. Ara bé, també saps quines són les meves armes. Esforç. Voluntat. Treball. Sacrifici i passió, molta passió.

                De seguida estem anant amunt. Ben dret. Els pals van de bòlit. El cor batega ràpid. Molt ràpid. Sé que aquest cap de setmana el cor bategarà més que mai i jo ho donaré tot perquè així sigui. Ens passen uns quants corredors, alguns sembla que formen equip, però ens preocupa més el gaudir del camí. El gaudir de l’entorn. El gaudir de la companyia. Està tot preciós. Està tot ben verd. Està tot per gaudir-ne al màxim.

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a Ogassa. Portem 3 hores i sembla que acabem de sortir. Sí, sí, aquestes 3 hores han passat volant. “Això és molt bona senyal”, em diu en Jaume. I tant!

                Enfilem cap a la Serra Cavallera i estem sols. Ara ja sembla un dels nostres dissabtes. Comencem a maquinar que farem d’aquí 3 caps de setmana (pensem en d’aquí 3 caps de setmana perquè els dos anteriors ja els tenim lligats). Comencem a parlar de les diferents opcions. Parlem d’aquesta proposta i de l’altra. Iep! Deixem el xerrar per una altra dia i estiguem per la feina, que avui portem dorsal!

                Un cop dalt la carena en Jaume es posa a davant. Cal fer una apretada d’un quart de volta més i d’això se’n ocupa en Jaume. Ell tira i em fa tirar. Ell apreta i em fa apretar. Ell lidera i jo el segueixo. M’encanta veure com em fa donar-ho tot! M’encanta notar com em fa bategar el cor al màxim! M’encanta el que estem vivint i com ho estem vivint!


                De camí cap al Puig Estela ens animen i ens diuen que això ja s’acaba. La nostra resposta és contundent. “No, sisplau, que no s’acabi. En volem més!” Malalts? Sí, però hi ha malalties pitjors!

                Doncs sí, ja som de nou a Ribes i això ja s’acaba. Quina pena! Però que ràpid han passat els km avui! Però que ràpid ha corregut el rellotge! Però que intens tot plegat! Demà més...


                Estem altra vegada a la mateixa línia de sortida. Ahir va ser molt curt i com que avui encara ho serà més, ho haurem de viure encara amb més intensitat. Som-hi!

                De seguida ens trobem immersos en uns boscos d’absoluta elegància. Immersos en un món de fantasia. De màgia. Immersos en el nostre món.

                Ahir el cor bategava molt ràpid, però avui encara més. Li comento a en Jaume que amb tants batecs jo no puc pensar amb tota la lucidesa que voldria i acordem que la lucidesa li posi ell. És la gran sort de tenir un company d’aquesta talla. Ell hi pot posar la pota, la lucidesa i el que faci falta per fer anar l’equip endavant.

                Dia esplèndid, radiant. Dia dels que costarà oblidar. A Queralbs ens espera l’Albet@. No li podem prestar tota l’atenció que es mereix, avui tenim una mica de pressa... A partir d’aquí en Jaume torna a agafar les regnes de la situació. Com ahir, ha arribat el moment de que en Jaume es posi a tirar del carro. Jo no puc fer altra cosa que exprimir-me al màxim i així ho faig. Jo no puc fer altra cosa que donar el màxim de mi i així ho faig. No puc fer altra cosa que aporta a l’equip la millor versió de mi mateix i així ho faig. De nou veig aquella motxilla Grivel allà davant i de nou m’encanta veure com tira de mi, com se’m emporta. Noto una energia que em tiba, noto una força que se’m emporta! Brutal!

                Altra vegada som a Ribes, altra vegada tornem a creuar la mateixa línia d’arribada. Altra vegada vivint quelcom que no voldríem que s’acabés, experimentant plegats quelcom difícil de descriure.

                Tots els pronòstics assolits amb escreix. Grandíssim cap de setmana. Enorme l’experiència viscuda. Inoblidables els moments compartits. Increïble l’empremta que de tot plegat en quedarà.

                Moltes gràcies per aquesta oportunitat, amic meu!


dimarts, 11 d’abril de 2017

Romànic Extrem - 42 km 2.400 m+

                Quan l’Alba em va comentar d’anar a la Romànic Extrem, vaig veure la llum. La qüestió és que enguany tocava anar a la Trailwalker el dia d’abans de la Romànic i això feia que, a priori, no la pogués córrer. La veritat és que quan vaig veure la coincidència de dates em va saber molt greu, ja que em perdria la Romànic per primera vegada des del seu inici. Així que li vaig demanar a l’Alba que si estava disposada a esperar-me, jo encantat d’acompanyar-la. Ràpidament hi va haver acord.

                Així que acabem la Trailwalker a les 2 h de la matinada, agafem la furgo i directe cap a l’Hostalnou de Bianya. A les 3:30 h ens posem a dormir i 3 hores després ens llevem. “3 hores només heu dormit?” Em demana algú. “Doncs sí. Temps més que suficient. Quan estiguem a la caixa de pi, allà ja hi tindrem tot el temps del món per descansar...”

                De seguida que comencem a córrer ja respiro el bon rotllo que desprèn la Vall de Bianya. Els km passen molt ràpid. Els plàcids corriols ens ho posen fàcil. Frondosos boscos ens emparen. Primavera en explosió. La companyia de l’Albet@. Dia esplèndid. Un munt d’hores per davant. Per Déu! Però què més es pot demanar?


                Arribem al cim del Talló. Panoràmica brutal! La Vall del Bac en primera instància, la Vall de Bianya a darrera, el Pirineu encara nevat a la dreta... Brutal, realment brutal. Baixem una mica i pugem al Puig Ou. Impressionant. Com és habitual cada any el recorregut de la Romànic és diferent, òbviament aquest any no podia ser menys i això és molt d’agrair. Moltes gràcies, de debò!

                Arribem de nou a l’Hostal de la Vall del Bac. Fa una estona que l’Alba no va massa fina. Ella ahir no va córrer la Trailwalker, però sí que ens va assistir fins al final, així que devia acabar més cansada que jo... Ara bé, sembla que aquest últim avituallament se l’hi ha posat la mar de bé perquè fa un revifada màxima. De sobte treu l’energia no sé massa bé d’on i comencem a incrementar el ritme. Moment àlgid. Jo apreto i l’Alba no afluixa. Apreto una mica més i l’Alba segueix sense afluixar. Corriol i més corriol. Terreny tou. Molt tou. Tot flueix. Flueix com mai. Estem gaudint molt. Al màxim. Gaudint de la Romànic. Gaudint de la Vall de Bianya. Gaudint del que més ens agrada i gaudint-ho plegats, però com mola, per favor!!!

                Després d’un mica més de 7 hores. Després d’haver viscut un gran dia. Després d’haver assolit molt sobradament el propòsit de compartir una magnífica jornada amb l’Albet@, arribem de nou a l’Hostalnou.

                Moltes gràcies gent de la Romànic per aquest regal de dia. Moltes gràcies Albet@ per deixar-me acompanyar-te i obsequiar-me amb aquest diumenge tan formidable. Moltes gràcies a tots per fer-me tan feliç!