dimarts, 29 de setembre del 2020

Passeig per Andorra - 190 km 13.500 m+

 

Quan em va arribar que hi havia qui s’havia proposat d’unir els 26 Refugis d’Andorra d’una tirada, em va semblar una autèntica animalada. Al cap d’uns dies, hi vaig tornar a rumiar, vaig tancar els ulls i vaig començar a contar Refugis. Ho vaig repetir vàries vegades, fins que al final vaig arribar a un total de 22 Refugis que coneixia i pels que havia passat. Me’n faltaven 4... Al anul·lar-se el Tor, havia de buscar una proposta xula per les vacances de setembre i, la veritat, és que la volta aquesta, enllaçant tots els Refugis d’Andorra, podia ser una molt bona opció. Els hi proposo a en Jordi i en Javi i, de partida, no em diuen que no. Bé!

                Arriba el mes de setembre i acordem sortir el divendres 18 a les 2:00 h de la matinada. Aquesta hora no està escollida a l’atzar, sinó que la idea és dormir 3 o 4 hores abans de sortir i així enganyar una mica al cos. Amb una previsió d’entorn a les 48 hores per completar la volta, voldria dir d’arribar el diumenge a les 2:00 h de la matinada. D’aquesta manera, de sencera només faríem una nit. Les altres dues només serien parcials.

                Estant de vacances a Canfranc amb en Javi, una tarda posem a treballar els dos ordinadors en paral·lel i comencem a dibuixar el track. Primerament situem tots els refugis sobre el mapa i seguidament busquem els camins més òptims per unir-los. N’hi ha que només tenen una opció possible, mentre que d’altres en tenen vàries. En aquest cas, valorem la distància, el desnivell i el tipus de terreny. Intentant escollir sempre l’opció més òptima. Amb unes 4 o 5 hores ja hem dibuixat el track. La veritat, ha estat com un joc. Li passem el track al Jordi, com a bon coneixedor del territori, per tal de que el revisi i ens diu que ens en falta un. Com? Però si n’hi ha 26? Ens diu que hi falta el Refugi de Collet Martí, tot i que no sigui del Govern d’Andorra, també és un Refugi, per tant, també hauríem de mirar de passar-hi. Doncs res, modifiquem lleugerament el track i l’afegim a la volta.

                El dilluns de la setmana en la que tenim previst fer la volta, en Javi comença a mirar la meteo i veu que la cosa no pinta massa bé per divendres/dissabte. Finalment, el dimarts acordem avançar la sortida al dijous 17 de setembre a les 5:00 h. Molt probablement ens mullarem, però potser menys. Així que amb aquesta proposta sobre la taula iniciem el viatge:

                Tot pujant cap a Comaobaga, el primer dels 27 Refugis, tinc l’absolut convenciment que l’experiència que tenim per davant serà d’allò més enriquidora. Serà una grandíssima aventura. No en tinc cap dubte. En el GPS que porto al canell, a part del track, m’hi he posat tots els Refugis com un waypoint, així que quan estem a uns 300 o 400 m del Refugi, ja m’apareix el corresponent waypoint (en forma de banderola) a la pantalla. Baixem cap a la Vall de Rialp, encara amb la llum del frontal i tot flueix al màxim. El Refugi de Rialp el veiem abans sobre el terreny que en la pantalla del GPS. En poca estona més ja estem al Refugi de Sorteny. Vinga ja en portem 3. Quan vam estar dibuixant el track era com un joc en el que havíem d’anar unint banderoles de la forma més òptima possible. Ara, el joc virtual que vam iniciar davant de dues pantalles d’ordinador, s’ha convertit en un joc real a través d’un muntanyes andorranes que tenen encant i duresa a parts iguals.

                Del Refugi de Sorteny al Refugi de la Vall del Riu hi anem a través del Coll d’Arenes, havent de fer un segon coll abans de saltar a l’Estany Gran de la Vall del Riu. Arribem al quart Refugi uns 20 minuts més tard del temps previst. 20 minuts que no tenen cap mena d’importància. La connexió entre els 3 és absoluta. La temperatura és perfecte. Les ganes hi són totes i la motivació és màxima. Això té molt bona pinta!

                Per anar fins al Refugi de Coms de Jan hi havia vàries opcions, però alhora de dibuixar el track vam escollir la més còmode. Baixar gairebé fins a Ransol per, a posteriori, remuntar a través de la Vall. Vinga el 5è a la butxaca. Hòstia, com mola això! Seguim. Ara els 2 pròxims vindran bastant seguits i ja serem a Juclar on ens hi espera el dinar. I així és, amb poca distància entre Refugis, però sí amb un desnivell considerable fem els trams fins al Refugi de Cabana Sorda, des d’on truquem al pròxim (tal i com ja havíem negociat) i diem que ja ens poden anar fent els macarrons que en 1 hora som allà. Just amb les 9:30 h que havíem previst arribem al Refugi de Juclar on els macarrons que havíem acordat, han estat substituïts per uns espaguetis que entren la mar de bé. Els acompanyem amb una Coca-Cola i un cafè i sortim totalment renovats.

                Amb l’estat d’ànim pels aires és un autèntic passeig el tram fins al Refugi de Siscaró, on a excepció d’una petita pujada, és tot cara avall. Enfilem cap al Pas de les Vaques amb força alegria. Superats ja els 40 km i de camí cap als 4.000 m+ tot està anant a la perfecció. L’equip funciona de meravella. Anem avançant amb pas ferm i decidit. A hores d’ara, sembla que res pot aturar el nostre propòsit. Un cop al Port Dret, baixem cap al Refugi de la Portella. El 9è a la saca. Tot i així, per tal de moderar una mica l’entusiasme, que per moments vol apoderar-se de nosaltres, inventem una frase feta que diu “No diguis Refugi trobat, fins que de ben a prop li vegis el teulat” ;-). I també fem ús d’una altra frase (aquesta no inventada per nosaltres) que diu, “No venguis la pell de l’ós, abans de caçar-lo”. Així que tranquil·litat, que encara queda moltíssima feina per fer. Pas a pas i anar avançant.

                Arribem a Bordes d’Envalira on ho hem establert com una primera base de vida. Aquí ens vénen a donar un cop de mà l’Armandina i la mare d’en Jordi. L’Armandina, amb un moment, fa un desplegament espectacular, arròs amb salsa de tomàquet (feta per ella), fruita, Coca-Coles, aigua amb gas... Avituallament brutal! Això sí que és gasolina de la bona per afrontar la llarga nit que tenim per davant.

                Sortim d’aquí 15 minuts abans del previst i amb 1 km ja som al Refugi del Pla de les Pedres. Ara en Jordi em diu: “Oblidat del track i segueix-me a mi que et portaré al Refugi de Ribaescorjada de la forma més directe possible”. Així és, a través de les pistes de Soldeu, on en Jordi hi treballa a l’hivern, amb una optimització màxima, arribem amb un moment al Refugi número 11. Fem un recte el més recte possible fins a la Tossa de la Llosada i baixem cap a Cortals d’Encamp on toca encendre el frontal. Arriba la nit. Al estar al mes de setembre, la nit serà llarga. Serà un total de 10 hores de nit. A veure com es donen. Arribar al Refugi d’Ensagents comença a costar. La banderola no hi ha manera de que aparegui a la pantalla. Els 70 km i 5.800 m+ es comencen a notar. Sentim olor de foc. Això vol dir que ens hi acostem. Efectivament, a dins el Refugi hi ha una gent que s’estan fent el sopar. En un primer moment es pensen que ens volem quedar a dormir i van per fer-nos lloc, però els hi diem que tranquils, que nosaltres seguim amb la nostra. Al Refugi s’hi està molt calent, així que mirem d’estar-hi ben poc, sinó al sortir, l’hòstia serà molt contundent.

                La pujada fins a la Collada de Pessons és bastant dreta i un camí poc fresat requereix de molta concentració per tal de no desviar-nos del track enmig de la foscor de la nit. Un cop a dalt la carena, bufa un vent força fred. La carena, fins pràcticament la Collada de Montmalús és bastant llarga. Així que toca anar per feina, ja que la temperatura per aquí dalt (2.700 – 2.800 m) no és del tot agradable. Aquí en Javi no s’està d’hòsties i passa olímpicament del track i, diu que no té ganes de fer més carena i a l’alçada dels pics de Ribouls, agafa una pala d’herba i baixa directe al Refugi de Montmalús. A mesura que ens anem aproximant al Refugi les llums dels nostres frontals i del seu es van aproximant, aproximant fins que finalment s’uneixen pràcticament a la porta del Refugi.

                Vinga, som-hi, a pel que fa 14. Refugi de l’Illa. Només cal baixar fins al Pla de Vallcivera, agafar el GR11, pujar al Coll i, sense excessives dificultats, hauríem de poder resoldre aquest tram. Aquí hi teníem encarregats un entrepà, una Coca-Cola i una poma per cap, que ens han deixat penjat en una bossa a la porta del Refugi. Seiem en un racó resguardats del vent. Són la 1:15 h de la matinada. Portem 80 km i 6.500 m+. Ara sí que el cansament comença a notar-se.

                A continuació ve el tram més assequible entre Refugis. Entre el Refugi de l’Illa i el Refugi del Riu dels Orris hi ha sols 2,6 km i 250 m-. Tot baixada a través de la Vall de Madriu. Aquí perdo el GR vàries vegades (i mira que és fàcil seguir-lo). En Javi se’n adona i es posa a davant. Serà que la nit m’està començant a confondre...

                Ara toca pujar al Cap dels Agols per un camí gens evident. Conscient d’això, intento concentrar-me al màxim i mirar de no perdre el track de vista. Quan estem a punt d’arribar a dalt es posa a sonar el despertador del mòbil. Això vol dir que són les 3:20 h (l’hora que em vaig llevar ahir). Això vol dir també que aviat farà 24 hores que vam iniciar aquest viatge. Malgrat el cansament, la nit i uns km que cada cop costa més de sumar, crec que anem prou bé. Baixant cap al Refugi dels Agols, en Javi proposa de parar a dormir una mica. La veritat és que és una molt bona opció, ja que tan sols dormint una mica, aquesta nit ja la tindrem superada. Arribem al Refugi hi ha gent dintre. Tenen un muntatge important, amb unes estanteries a fora el Refugi amb tots els plats i gots. En Jordi diu que són caçadors i que millor que marxem. Just davant el Refugi es veu que hi ha fet foc, així que en Javi agafa llenya que hi ha davant el Refugi i es proposa encendre un foc i així dormir una mica a la vora del foc. De sobte, ens surten els caçadors i “mala llet” ens diuen “Que és vostra la llenya? Que l’heu anat a buscar vosaltres?” La resposta d’en Javi és: “Així no podem estar ni a dintre ni a fora, no?” Argumenten que per les normes del Covid no podem entrar, que només pot entrar una sol grup o unitat familiar i que ells són una unitat familiar. La segona norma del Covid (un document amb una sèrie d’indicacions que hi ha a la porta del Refugi) diu que només es pot pernoctar una nit. Sabem que ells porten allà prop de una setmana. Sense comentaris... En Jordi diu que millor marxem i així ho fem.

                Arribem a Engolasters i aquí ens hi trobem una bossa penjada a la caseta d’informació amb un avituallament que en Jordi a negociat (amb una trucada quan passàvem pel Pas de les Vaques) amb un dels seus contactes i que ens han vingut a penjar aquest vespre passat. Ens assentem i mengem amb tranquil·litat. Al reprendre la marxa noto com de sobte la son ara sí que realment es vol apoderar de mi. M’enpuntego en varies ocasions. Clar indicador que m’estic adormint. Cada cop es fa més complicat avançar. Uffff... d’aquesta manera com costarà arribar fins el Refugi de Fontverd. Al passar per Coll Jovell veiem unes menes de “tendes de campanya” fetes amb troncs. No ho dubtem ni un segon i ens hi estirem els tres a dintre com bonament podem. Són les 6:25 h. Acordem dormir 30 minuts. Així que poso el despertador del mòbil que soni a les 6:55 h. Sona el despertador i ens alcem ràpidament. En Jordi diu: “Vaig tirant, ja m’atrapeu”. Amb en Javi tardem un parell de minuts en arrencar i, tot i anar bastant més ràpid del que anàvem abans de parar a dormir, ens costa una barbaritat atrapar-lo. Bona senyal! Està claríssim que aquesta parada ha estat un molt ben jugat. Sí, senyor! Arribem al Refugi de Fontverd i, tot tatxant el número 17 de la llista, aprofitem per guardar el frontal.

                Amb l’inici del nou dia sembla que tot torna a fluir d’allò més. Haver superat ja els 100 km i els 8.000 m+, tot i que es comenci a notar de valent a les cames, anímicament suposa una empenta molt important. Pugem a la Collada Maiana amb alegria. Em sento molt feliç d’haver emprès aquest viatge i, alhora, d’allò més afortunat de tenir aquest parell de companys amb qui compartir-lo. En un pi del costat del Refugi de Perafita hi tenim penjada una bossa amb una mica d’avituallament que vaig venir a penjar el dimecres al matí. Entrem al Refugi a menjar una mica. A fora el temps es veu molt canviant. A la llunyania ja hi plou i cap on ens dirigim nosaltres no tardarà a fer-ho. A veure com va...

                De camí cap al Refugi de Claror comencem a debatre quin és el camí més òptim per anar del Refugi de Prat Primer fins al Refugi de la Roca de Pimes. Segons els càlculs d’un programa de l’ordinador d’en Javi, el més ràpid era desfer el camí fins al Coll del Bou Mort i d’allà anar fins al Pic Negre. Comencem a debatre opcions, però la proposta que ens va fer el programa, tot i que possiblement sigui la més ràpida, no ens acaba de convèncer. Finalment acabem arribant a l’acord d’anar fins a la Collada de la Caulla, d’allà pujar cap a la Creu i d’allà cap al Pic Negre. No sé si serà la millor, però sí sembla la més còmode. Els Refugis número 19, Claror i el número 20, Prat Primer, els fem de forma força fluida ja que estan molt pròxims entre sí. ”Vinga, nanus, que ja en tenim 20!”

                Per una estona, ens oblidem del track i seguim el recorregut que hem acordat. Quan estem a dalt la carena que ens ha de conduir fins al Pic Negre, arriba la pluja. També bufa una mica de vent i tot plegat fa que les condicions no siguin massa agradables. A la que arribem al punt més alt, cota superior als 2.600 m, intentem començar a perdre alçada el més ràpid possible abans de que el fred s’apoderi de nosaltres. Arribem al Refugi de Roca de Pimes sota la pluja i sense malgastar ni un segon tirem avall tan ràpid com les cames ens deixen.

                La baixada fins a Sant Julià, on hi hem planificat la segona base de vida, és força llarga. Són 10 km i 1.200 m-. Paciència i avall. La pluja sembla que ha vingut per quedar-se. Així que no en queda altra que començar-nos-hi a acostumar, ja que tot apunta que serà la tònica de les pròximes hores. Arribem a Sant Julià a les 14:30 h. Pocs minuts després de la previsió que havíem calculat. Aquí ens espera tot l’equip de suport d’en Jordi. La seva mare, el seu fill, l’Armandina... que ens han vingut a portar les bosses amb el material que necessitem. En Jordi fa una de les seves gestions i ens deixen entrar a canviar-nos als banys d’un equipament del Comú de Sant Julià. No sé ben bé on som ni en quin tipus d’equipament estem exactament, però, la veritat, que és un lloc perfecte per fer-lo servir de base de vida. Ens canviem, omplim de nou la motxilla i aquí, en vista de la pluja que tenim per davant, opto per un element clau, els mitjons impermeables. Just davant de la improvisada base de vida hi ha el restaurant on hi tenim encarregades unes pizzes. Aquí en Javi mira la previsió per les pròximes hores i la veritat que de cara al vespre/nit no és gens esperançadora. Mantenim un debat a veure com podem afrontar-ho. Acabem arribant a l’acord d’intentar arribar a Os de Civís i si allà la situació està complicada, dormir unes hores mentre esperem que passi el fort de la tempesta. Truquem a en Domi Trastoy i li preguntem si té lloc per dormir en el seu hotel, però ens diu que ho té tot ple. Li preguntem també com arribar al Refugi de Francolí. La seva explicació és molt senzilla. Pujar fins al Coll de la Gallina, creuar la carretera, fer un tram de cresta i quan arribem a uns prats d’herba, baixar pel mig del bosc fins al Refugi. Sí que sembla fàcil. Però sense track, amb el mal temps previst i amb possibilitat de que ens agafi la nit, no ens atrevim.

                Sortim del Restaurant totalment renovats. Secs i a l’expectativa de com es comportarà la méteo en les pròximes hores. A la que fa 3 minuts que hem reprès la marxa ja torna a ploure. La pujada fins al Refugi de Collet Martí és molt dreta, però al ser per dintre el bosc, estem una mica protegits de la pluja. Cal una bona estona abans no apareix la bandereta a la pantalla del GPS del Refugi número 22. Això sí, en Jordi es posa a davant i amb un ritme d’anar fent, fem una bona sumada de m+.

                El track que tenim, d’aquí ens fa anar fins al Santuari de Canòlic, baixar a Bixessari i pujar per un barranc. Així ho fem. En Jordi ens diu que aquest barranc que farem se’n diu Barranc del Dimoni, que ell no l’ha fet mai, però no en té massa bones referències. En Javi es mira el mapa i dubte si per aquí realment hi ha un camí. Ell creu que no. Arribem a l’inici del barranc i veiem punts grocs (senyalització típica dels camins andorrans). Bona senyal! Comencem a pujar i pronostiquem una pujada que farà honor al nom del barranc. A mesura que anem pujant ens adonem que això es farà etern. Hem d’anar creuant el riu constantment. La pedra, arrodonida, està totalment molla i patina una barbaritat. Hem de grimpar i desgrimpar. Ufffff... aquí acabarem prenent mal! Finalment i per unanimitat decidim girar cua i primer anar a Os de Civís i després ja anirem al Refugi de Francolí encara que haguem d’anar i tornar pel mateix camí. La nit i la pluja arriben alhora. Ara plou amb força. Necessitem aixopluc i recomposar la situació. Aquest barranc ens ha jugat una mala passada i ens ha alterat notablement els plans, ja que a Os de Civís i havíem d’arribar havent fet el Refugi de Francolí i no serà així. A sobre, ara està plovent a tota hòstia. Putada!

                Arribem a l’Hotel d’en Domi i, per Déu, com ens tracte el tiu. Com es nota que sap molt bé de què va el tema. Ens deixa roba seca i la roba molla que portem i les bambes ho deixem a la sala on hi ha la caldera per tal de que s’assequi. Ens dona de sopar i també una habitació on dormir unes hores. Mirem la previsió i ha de ploure tota la nit. Bé, demà al matí també plourà, però la cosa ha d’anar a menys. Decidim arrencar de nou a les 5:00 h. Quan baixem de l’habitació en Domi ja ens està esperant per acompanyar-nos al Refugi de Francolí. Hòstia Santa, això sí que és un regal. Un regal que ens arriba en el moment més complicat del viatge. Finalment, i després d’un munt d’hores des de que vàrem passar per l’últim Refugi, acabem arribant, altra vegada sota la pluja, al maleït Refugi de Francolí. En Jordi ha anat repetint un munt de vegades “aquest fill de puta...”. Al principi, no sabíem a qui es referia. Després vam acabar deduint que parlava del Sr. Francolí... Aquest Refugi també està ple de caçadors, però com la nit i el dia amb els de Els Agols. Aquests ens fan passar per tal de que estiguem a raser de la pluja, ens ofereixen cafè calent i ens comencen a explicar de vials (camins). Ens diuen que hi ha un vial, que ara està molt brut i és molt difícil de trobar, però que quan estava net, s’anava amb un moment fins al Santuari de Canòlic. “Com??? Però si per Canòlic hi vam passar ahir a les 18:30 h i fins el dia següent a les 7:30 h no hem arribat aquí...” La veritat és que aquesta estona que compartim amb els caçadors es fa la mar d’agradable. Aquí seria per quedar-s’hi tot el matí fent petar la xerrera, mentre a fora va plovent. Però vinga, s’ha acabat la xerrameca. Seguim!

                En Domi ens acompanya fins a sobre del poble d’Os de Civís i ens explica el camí que hem de seguir fins a les Bordes de Seturia. El què ens explica coincideix amb el track que tenim. La pluja novament torna a caure amb força. En Jordi no para de queixar-se de mal de peus. Diu que els té destrossats. Ho repeteix una i altra vegada. “Tinc els peus destrossats”. Les està passant molt putes, ho sé. Però també sé que és un tiu molt dur i a hores d’ara sí que ja no té aturador. Pujant cap al Coll de Sanfonts bufa molt vent i agafem molt fred. Convé arribar ràpid al coll i començar a perdre alçada. Arribem al Refugi del Comapedrosa i ens prenem un cafè ben calent. Després de tantes hores sota la pluja entra d’allò més bé. “Vinga, va, anem a rematar la feina!”


                Els trams entre els Refugis del Pla de l’Estany (número 25) i el de Les Fonts (número 26) els fem sense excessives dificultats. En el Refugi de Les Fonts ens hi mengem l’últim entrepà i encarem la que serà l’última pujada fins al Clot del Cavall. Quan estem arribant al final de la pujada ens apareix en Matt, que ha vingut a acompanyar-nos en aquest últim tram fins al final. Que gran en Matt! Baixant del Clot del Cavall en Jordi s’està morint de mal de peus. Repeteix una i altra vegada “Tinc els peus destrossats”. Arribem al número 27. Refugi de l’Angonella. Ara sí. Unim les mans els 3 i les alcem. Una unió que simbolitza un esforç conjunt que hem tingut que fer per arribar fins aquí. Una unió que simbolitza un gran treball en equip. Una unió que em ratifica per enèsima vegada que no calen curses ni dorsals per viure grans experiències, sinó tot el contrari. Les experiències més reconfortants i gratificants que es poden viure són aquestes. Les compartides entre 3 amics amb l’únic propòsit de compartir un bon grapat d’hores de muntanya. Doncs sí, independentment del nombre de km, dels m+, del nombre de refugis, el que realment dona sentit en aquesta volta són les 60 hores compartides entre 3 bons amics. I per tancar la crònica, unes paraules que han acabat resultant d’aquest viatge: Sols cal un camí. Motivació per recorre’l i uns bons amics per gaudir-lo plegats. Quan tens els 3 elements, no et cal res més!