VII Kedada Trail Kastellterçol - 02/02/20

Sembla que aquest any ho tornarem a petar 💣 i tornarem a fer un "Que n'aprenguin!" en tota regla!!! 💪

Apunteu ✍️ la data ➡️ 0️⃣2️⃣➖0️⃣2️⃣➖2️⃣0️⃣2️⃣0️⃣

Que hi haurà festa de la grossa, això ja hi podeu comptar!!! 🥳🍻

Marató dels Dements - 42 km 3.700 m+ i Mitja d'Aín - 23 km 2.000 m+

                Arribem a Eslida i la primera cosa que veiem és una gran pancarta que ens diu: Benvinguts a Eslida, Dements. La segona, un nen de 6 o 7 anys amb un patinet i amb una armilla blava de voluntari. Estacionem la furgo i, de camí cap a la recollida de dorsals, armilles blaves per tot arreu. Confirmat. Estem al millor destí que podríem estar aquest cap de setmana. Encaixades de mans amb força. Abraçades amb sentiment. Petons sincers. L’Osvaldo, en Jose Luis, la Laura... Pesos pesats d’aquesta Demència. Només desitjo una cosa, que siguem demà a les 7:30 h i que comenci la festa.

                Abans de sortir en Raul, el director, agafa el micro i ens diu: Teniu la muntanya plena de gent que es mata per vosaltres i teniu una organització que també es mata per vosaltres. Prou que ho sabem i per això estem aquí per cinquè any consecutiu.

                Després de pujar al cap de munt del poble, enfilem muntanya amunt pel primer dels infinits senders que avui trepitjarem. De seguida trobo a faltar la presència d’en Jaume darrera meu que avui, per qüestions de força major, no ha pogut venir. Així que en aquesta ocasió, el plus que em dóna l’energia d’en Jaume em tocarà posar-li a mi.

                Tot i que la frescor inicial de les cames, l’emoció del moment i l’encant dels senders fan una combinació perfecte per córrer amb valentia, hi ha quelcom dins meu que em fa moderar l’entusiasme. Dements és Dements. La duresa de Dements la conec molt bé i aquí d’excessos els justos o, del contrari, això podria arribar a fer-se molt llarg.

                Com ja és un clàssic en aquesta cursa. Corriols impol·luts. Desbrossats un mínim de 1 metre per banda. Una feinada que potser no tothom percep, però un feinada gens menor i realment admirable. Arribem de nou al poble d’Eslida després d’haver fet un primer bucle de 10 km i de lluny se sent una forta remor de gent animant. Però quina gentada per Déu. Impressiona tanta i tanta gent. Quin goig!

                La pujada al Puntal de l’Aljub, una senyora pujada de 500 m+ és per anar situant cadascú al seu lloc. Passo a uns quants corredors. De moment, sembla que hi ha prou energia a les cames i moltes ganes de tirar amunt. Anem bé. Som-hi!

                Un altre dels clàssics d’aquesta cursa és que a cada intersecció hi ha un mínim d’un parell de voluntaris. Un parell d’armilles blaves que t’aplaudeixen. Et diuen quelcom. T’animen. T’esperonen. T’alegren el camí. Et fan sentir gran. Et fan sentir estimat. A tots i cadascun dels armilles blaves els agraeixo enormement els seus ànims i els hi dedico un BOOOOOON DIA amb la màxima efusivitat possible. Alguns es sorprenen. Dedueixo que no tots els corredors tenen aquesta mateixa correspondència amb els armilles blaves.

                Arribo a Aín. Faig un avituallament ràpid. No necessito gran cosa. Així que anem a pel Sr. Espadan que és realment on hi tinc la feina. Les cames segueixen anant prou bé i jo n’estic gaudint al màxim d’aquesta assolellada jornada. Que bé que m’ho estic passant, per Déu! Tot hi ser el tram més complicat el resolc amb prou solvència i començo la baixada amb la motivació pels aires.

                A l’avituallament que hi ha al peu de la carretera em trobo amb en Gorka, una dels grans de Bilbao, que m’ha passat amb tota la facilitat del món al principi. Pugem al Cerro Gordo i fem una llarguíssim baixada fins al Barranc de la Caritat. Per més que vagin passant els kms la tònica d’un mínim d’un parell o tres armilles blaves a cada intersecció segueix ben ferma. Dic un mínim d’un parell o tres, perquè, segons el punt, n’hi poden arribar a haver 6 o 7 d’armilles blaves. Estic convençut que cada any en son més, sense cap mena de dubte.

                Uns voluntaris em pregunten per la meva parella. Bé, com ho han estat preguntant en cada punt de control. Els hi comento que malauradament avui no ha pogut venir. Em diuen que és una pena perquè seríem la tercera parella. La meva resposta és que la pena no és no ser la tercera parella, la pena de veritat és no tenir el meu company al meu costat.

                Arribem plegats amb en Gorka al coll de La Ereta, km 31,5. L’hi dono pas, però em diu que no, que està bastant refredat i que se li assequen als ulls i a les baixades no s’hi veu massa. Hòstia, putada! “... y estas bajadas no son para no verse”, em diu. I raó no n’hi falta. Així que em poso al davant i li serveixo de referència.

                Després de l’avituallament de La Mosquera, tot i que es van notant els prop de 3.000 m+ que portem, l’eufòria, la motivació i les ganes segueixen pels núvols. Ens trobem de cara a l’Osvaldo, que com cada any està a tot arreu. Forta encaixada de mans i li confirmo que això és una autèntica festa i que ens ho estem passant en gran.

                Comencem a pujar a El Carrascal primer i a La Penya Blanca després. És en aquesta segona pujada quan la cosa es comença a posar seriosa de veritat. Aquí sí que toca agafar fort els pals i tirar amunt amb contundència. Ara ja sí que les cames comencen a cremar. Amb en Gorka anem molt a gust plegats i em temo que ja hi anirem fins al final.

                Resolem prou bé l’últim tram fins al Puntal de l’Aljub (per on tornem a passar-hi en sentit contrari) i ja veiem les cases d’Eslida. Bé, més que les cases en veiem les seves teulades. Perquè o nosaltres estem molt amunt o el poble està molt avall, però la diferència d’alçada és més que considerable. Una baixada que requereix de la màxim concentració. Una baixada que no permet errors. Una baixada que per moments es fa força tècnica. Afortunadament cap i cames estan prou sencers per fer front a l’exigència d’aquesta última baixada.

                ...i ja estem creuant, una vegada més, l’anhelada línia d’arribada d’una cursa enorme. Enorme pel seu recorregut. Enorme per la seva duresa. Enorme per la bellesa dels seus senders. Però sobretot enorme per la infinitat d’armilles blaves. Sobretot enorme per la seva gent!

                Com que amb en Jaume tenim una norma que diu que no podem fer més hores de desplaçament en cotxe que hores corrent, diumenge toca fer la mitja d’Aín per assegurar el tanto i complir amb la norma. Tot i que el recorregut sigui la segona part del recorregut d’ahir, no em fa res tornar-lo a repetir. Així que ens posem de nou un dorsal per tornar a la sala de festes.

                Pujant al Cim de l’Espadan es nota una mica l’esforç d’ahir, tot i així les sensacions són d’allò més bones. Imagino que les ganes de seguir gaudint d’aquest entorn són les que em fan oblidar el possible cansament acumulat i afrontar-ho amb la màxima positivitat.

                Exactament igual que ahir, una munió d’armilles blaves protegeixen el recorregut com si d’una fortalesa es tractés. Un exercit d’armilles blaves que t’ofereixen la seva seguretat. Que vetllen pel teu confort. Pel teu benestar. Que, com va dir ahir en Raul, es maten per nosaltres.

                Resulta que a mitja cursa em surt sang del nas (cosa que em passa de tant en tant i res greu en absolut) i em queda la cara una mica ensangrentada. Doncs no hi ha voluntari que no es preocupi per mi. Que s’interessi pel meu estat. Que em pregunti. Que em demani el que necessito. A tots els hi dic que res. Els hi agreixo l’interès. I els hi retorno un moltes gràcies i un molt BOOOOOOON DIA.

Em trobo en varies ocasiones algun voluntari que em diu “Jo ahir a tu ja et vaig vore”. La meva resposta sempre és la mateixa, “Jo a tu també et vaig veure, moltes gràcies per ser-hi”. Quina colla de cracks!

...i amb la mateixa alegria que he començat, o més, arribo de nou a Aín. D’allò més feliç per tenir la gran sort d’haver pogut gaudir d’una nova magnífica jornada de muntanya sentint-me novament al màxim de ben acompanyat. Afortunat. Realment afortunat!

Agrair enormement a tota la gent que fan possible aquesta demència i que ens donen l’oportunitat de poder-ne gaudir any rere any. Agrair enormement a tota la gent que es mata per nosaltres. Mentre hi hagi Dements, aquí ens tindreu, colla de ben parits!!!

Donació de 250 $ al Nepal a través de la Fundació Edmund Hillary - Cicle Conferències El Fanal (Moià)

Enormement agraïts a la gent que vàreu assistir al Cicle de Conferències El Fanal de Moià i vàreu fer la vostra aportació! 

Entre tots hem fet arribar 250 $ al Nepal a través de la Fundació Edmund Hillary. Que de ben segur seran molt ben aprofitats!

Qui vol fer quelcom busca un mitjà, qui no, una excusa!!!

Domini d'Isards - 63 km 3.800 m+

                Arribo divendres al vespre a Espinavell. Entro a un Can Jordi ple de gom a gom. S’hi respira l’ambient de les grans ocasions. Preludi de quelcom molt gran que succeirà. Fortes abraçades. Gent d’elevada qualitat humana. Tot plegat m’indica que estic a les portes d’un gran cap de setmana. Cap dubte!

                Sopar de luxe. Cada un dels ingredients a propòsit dels kms que demà tindrem per davant. Menú, exquisit. Sí. Companys de taula, amb permís de la cuinera, encara millors.

                Dissabte al matí. Esmorzem. Seguim amb les mateixes pautes del sopar, cada un dels ingredients mesurats, però una companyia que ho fa tot molt especial. Mola molt!

                Fem tres xerrades. Orientacions bàsiques sobre l’ultra trail, Laia Díez. Fisiologia de la pràctica d’ultra trail, Quino Hernàndez. Nutrició i hidratació en ultres, Anna Grífols. Si bé és cert que no hi ha millor mestre que la pròpia muntanya i millors hores de classe que l’experiència de les hores invertides, com em va dir un home savi, “algun dia toca ensenyar, però tots els dies toca aprendre”. Així que intentant aprendre quelcom de cada conferenciant.

                A les 11:00 h fem un dinar lleuger. Collons, encara no hem començat i ja portem tres àpats. Finalment, després d’una explicació del recorregut per part de l’Eva, la “jefa”, a les 13:22 h arrenquem.

                Som un total de 11 corredors que avui s’estrenen en això que el món modern n’anomena Ultra Trail. Els acompanyem 4 més, que amb el mateix llenguatge modern, som denominats Staff. Resumint, i amb un llenguatge més col·loquial, un total de 15 persones que iniciem un viatge per la muntanya d’un mínim de 15 hores que de ben segur deixarà una bona empremta en tots i cada un de nosaltres.

                De camí cap al Cim del Costabona, una fortíssima ventolera és l’encarregada de donar-nos la classe pràctica en meteorologia. Bufa fort. Molt fort. Tot i el fort vent, no és un impediment perquè en Josep Mª Montaner estigui a dalt del cim esperant-nos amb la seva càmera. Chapeau, mestre!

                Passem pel cim del Roc Colom i, al ser tot el tram carener, el vent no minva en absolut. Un altre chapeau en tota regla per en Miquel, en Quino i la Dolo que, tot  i la forta ventolera, ens han pujat l’avituallament a la Portella de Morenç, km 17. Sense paraules, companys! És obvi que al Pic de la Dona el vent continuarà empenyent amb la mateixa força. O més. Tot i així, com que tenim l’escapatòria del Coll de la Geganta (el track ens fa pujar al Cim de Bastiments), decidim fer almenys el Pic de la Dona i després decidim. Poc abans del cim veig un parell de persones. Em pregunto, qui seran? Amb aquestes condicions i a punt de fer-se fosc, qui hi ha per aquí dalt? Són en Jordi i en Diego que amb els seus artilugis han vingut a filmar per les alçades. No, si ja m’ho olorava jo que la jornada d’avui no em deixaria gens indiferent...

                El fred és considerable. La decisió és unànime. Coll de la Geganta, avall. Per compensar el desnivell que no hem fet pujant a Bastiments, pugem fins al cap d’amunt de les pistes d’esquí de Vallter per anar a trobar el camí que ve del Coll de la Marrana. Passem pel Refugi d’Ulldeter i, quan la llum del dia ja ha arribat a la seva fi, arribem a la carretera on hi ha en Josep, en Liam i l’Alba amb el seu avituallament preparat. A partir d’aquí iniciem el què per la majoria serà quelcom nou, passar un bon grapat d’hores guiats per la llum del frontal. Us molarà, companys. Ja veureu com us molarà. Amb el pas de les hores l’equip es va fent fort. Anem de camí cap a les 7 hores. El cansament comença a fer acte de presència, però ningú es queixa. De Vallter al Pla de la Molina (on hi ha el pròxim avituallament), anem seguint el track i, tot xerrant, no me’n adono que el punt d’avituallament no està ben bé a sobre el track i comencem a pujar direcció a la Coma de l’Orri. Quan portem una bona estona pujant, veig que havíem d’haver deixat el track per arribar a l’avituallament. Hòstia, companys, ho sento, hem de tirar avall que ens hem passat de llarg. Avall? La cara és de sorpresa, però ningú es queixa! Sí, senyor!

                Desfem el camí i, després d’aquest petit contratemps, arribem a l’avituallament. Nivell màxim. Patates bullides, arròs, ous durs, crema de cacau (làctica i vegana), pa de pagès... Tot fet per l’Eva. Brutalíssim!!! A més, l’equip humà que hi ha l’avituallament és impressionant, però quanta gent, per Déu.

                Mirem la méteo i no es massa favorable. Després de valorar vàries opcions, acabem arribant a la conclusió que pujar a la Coma de l’Orri, per baixar fins a Coma de Vaca i pujar al Balandrau és una opció massa arriscada. Si al vent que està bufant i sumem la possible pluja que pot caure i el cansament d’uns corredors novells en la matèria, podríem tenir més complicacions de les desitjades. Així que proposem de fer un recorregut alternatiu molt més assenyat. Baixem a Setcases, anem fins a Molló, Coll d’Ares i arribem a Espinavell per Coll Pregon. Estarem a cota més baixa. Més pròxims a la civilització i, en cas d’alguna urgència, de més fàcil accés.

                El pas de les hores i de la nit segueix unint l’equip. A Molló, quan és la 1:00 h de la matinada hi ha més gent al costat de l’avituallament que serveix que al que som servits. Crec que aquestes alçades ja no podem parlar d’un costat i l’altre. Ara ja hem de parlar d’un únic equip. L’equip que formem tota la colla. Els uns i els altres.

                Les cares d’esgotament de tots plegats al Coll d’Ares són considerables. Tot i així un esgotament que queda compensat per l’alegria que suposen els només 8,5 km que ens separen d’Espinavell.

                Sortim del Coll d’Ares amb una total determinació per fer front a aquest últim tram. De sobte, una espessa boira ens recorda que el vent, el fred i la pluja que ens hem trobat al llarg del dia no són els únics fenòmens que ens podem trobar. La boira també hi vol dir la seva. Una boira que ens acompanya ben bé fins a Coll Pregon.

                Finalment, passades les 15 hores des de que vam emprendre aquest viatge, arribem de nou a Espinavell. I quin final, per Déu! Un arc ens espera per donar-nos la benvinguda. Un arc i una cinta que tallem tots junts. Aquí tots som els guanyadors. Els guanyadors d’una grandíssima experiència. Ens fonem en fortes abraçades. Llàgrimes d’emoció. Alegria màxima per part de tothom. Tant dels que hem corregut com dels que no ho han fet, però que ens han ajudat a arribar fins. Experiència que ha sumat moltíssim. Immensament feliç d’haver-ne format part!

                 

Trail del Bisaura - 56 km 3.300 m+

                Falten pocs minuts per les 7:30 h. Estem a punt d’endinsar-nos en la cursa que cuida millor al corredor del nostre país. Si no és la millor, estarà en el TOP 3. Almenys de les que jo conec. Miro a banda i banda i veig que estic envoltat de molt bona gent. Convenciment absolut que de nou viurem una d’aquelles jornades que valen molt la pena viure.

                Comencem amb un cel encapotat, una forta humitat i un terreny totalment sec. La veritat és que fa feredat veure-ho tot tant sec. Una terra que està assedegada. Molt assedegada. Una terra que sol·licita pluja amb urgència.

                Passats els primers kms ja ens plantem en un recorregut nou per nosaltres. A mesura que anem avançant confirmem que aquest nou traçat val molt la pena. En Jaume em diu: “Hòstia, quin corriol més guapo, no?”. Doncs sí. Sender i més sender. Sender d’allò més agradable. Sender d’allò més corrible. Sender d’allò més interessant. La humitat segueix sent molt present. Avui caldrà hidratar més que mai. Un avituallament i un altre i un altre... Encara no has acabat de pair l’anterior i ja te’n trobes un altre. Marcatge extraordinari. Si mires en algun tram en línia recta acabes veient 25 cintes. Exagerats. Molt exagerats. Tant de cintes com d’avituallaments, aquí no se’n escatima ni un. Val més que en sobri, és la seva manera de pensar. I això, en tot...

                La cosa està fluint d’allò més. Els kms estant passant molt ràpid. El dia prometia i, de moment, els millors pronòstics s’estan complint amb escreix. El ritme és força més ràpid del que estem habituats amb en Jaume. Així que avui toca menys xerrar i més anar per feina. Anem més per feina ara i ja ens guanyarem algun moment de més xerrar més endavant.

                Passem per vàries baumes. Veiem com han estat desbrossant de valent per obrir camí per fer-nos passar per dintre la bauma. Això ho fan en vàries ocasions. El camí passa per un punt, però si cal fotre una desbrossada de Déu a 5 m d’aquest camí i així mostrar-nos algun element d’interès, es desbrossa i punt. Quins cracks!

                 De sobte, pujant a Puig Palou, ens apareix una boira baixa molt espessa. Per moments sembla que plogui. El terra fins hi tot està una mica enfangat. Iep, fang?!?! La situació dura molt poca estona... Una pujada ben dreta. Un tram amb cordes i amunt. Una altra de les tòniques habituals en aquest recorregut. Pujar pel punt més dret possible i, si calen cordes, cap problema!

                Arribem a Vidrà on hi ha molt ambient. Entrem a l’avituallament i amb en Jaume anem directe a la zona sense gluten/vegan. Ahir l’Hector em va comentar que podria escollir entre humus de cigrons (fet per ell mateix) o guacamole. Agafo pa amb tomàquet i amb un ganivet que algú haurà portat de casa seva (toma detall!) l’unto amb guacamole. En Jaume em diu que els seus macarrons sense gluten estan “de muerte”. Doncs el meu menú és de llagrimeta. Felicitem a la voluntària de l’avituallament. Una voluntària, que es desviu per nosaltres, i ens diu, és que el Trail del Bisaura és diferent a la resta de curses. Hòstia, i tant diferent, i prou que ho sabem. Alguna que altra cursa hem corregut i d’aquest nivell, ben poques! Amb tot plegat m’acabo emocionant. Saber que des de l’organització han estat pensant en nosaltres fins a l’últim nivell de detall em fa emocionar. Que fi que treballeu. Cabrons!

                Baixem cap al Salt del Molí i ens posem seriosos per encarar la Cresta de Canemars. Una cresta que de tant dóna algun breu moment de treva, però quan diu de pujar, puja i de valent que puja. Canya màxima als bastons i amunt! Quan falta poc per arribar a dalt en Jordi amb el seu acordió i uns quants que l’acompanyen ens injecten una última dosis d’energia per finalitzar la pujada. Grans. Molt grans. Als vostres peus, mestres!

                Baixant de Bellmunt passem pel Boscatell, com en anys anteriors, però aquí ens desviem per anar cap al Salt del Mir. Un altre racó amb gran encant que els que fèiem “la llarga” no hi passàvem. I, com no, si val la pena, es canvia el recorregut i s’hi passa i punt. Aquí ens trobem en Roger fent fotos, en Quim Farrero, també. Collons, quin tou de fotògrafs que portem al llarg del dia. Tothom vol immortalitzar el Trail del Bisaura, per alguna cosa serà...

                Última pujada direcció al Castell de Santa Maria de Besora i tot pla i avall. En Jaume, que m’ha deixat anar a davant tota l’estona, obre gas i no dono l’abast. Tira i tira i se’m va allunyant ràpidament. Al Pla del Revell, m’espera i, quan l’agafo, torna a tirar. Vinga, va, que ara ja no cal guardar res, així que som-hi a tot el què doni la màquina.

                Ja veiem les teulades de les cases de Sant Quirze. Ja n’estem trepitjant l’asfalt dels seus carrers. Ja estem creuant el pont. Ja veiem l’arc d’arribada. Ja tenim aquesta jornada, que tant prometia i que tant ha acabat prometent, arxivada en un bon raconet del nostre cor.

                Podria escriure línies i línies amb infinitat d’elogis per tota aquesta extraordinària organització i per tot aquest desplegament d’enormes voluntaris. Però com que ja ho he fet cada any que he participat, seré bre. Ras i curt. QUE N’APRENGUIN! Que n’aprenguin del millor tracte que es pot oferir a un corredor. Que n’aprenguin de com cuidar tots i cada un dels detalls. Que n’aprenguin de com fer gaudir al màxim a la penya. Que n’aprenguin de com muntar un cristo de Déu. QUE N’APRENGUIN!

Vall d'Aran Pyrenees by UTMB - 140 km 8.200 m+

A finals de maig, just després d'haver-nos saltat una nit amb en Jaume, la Boira i la Mia, fent una tirada de més de 18 hores pel Berguedà, en Jaume rep un missatge d'en Xavier Pocino oferint-nos l'opció d'anar a provar el recorregut de la Vall d'Aran Pyrenees by UTMB que havia dissenyat. Uns 160 km i 10.000 m+. La proposta era fer-ho amb la seva assistència. La veritat és que, en un primer moment, als dos ens va semblar una bogeria i no ho vàrem veure clar en absolut. Potser la rostida de més de 18 hores que portàvem a sobre en aquells moments, era la que ens dificultava veure-ho clar... Amb el pas dels dies la cosa ens va començar a motivar fins a tal punt que l'únic que faltava era posar-hi una data. L'estiu estava ja molt atapeït. Així que, aprofitant que en Jaume tenia pont per La Mercè, vam optar per proposar-li a en Xavier de provar de fer la volta el cap de setmana del 21 i 22 de setembre.

Dit i fet. Dissabte 21 de setembre. Quan són les 6:00 h arrenquem els 4 de sempre. Les dues goses i els dos senderistes que les acompanyen. Estem ja a finals d’estiu i costa moltíssim que es faci de dia. De fet, fins les 7:30 h passades no acabem apagant el frontal. Pel dia d’avui, la previsió de la méteo a tota Catalunya és dolentíssima, fins hi tot amb alertes actives. A tota Catalunya, menys a la Vall d’Aran. Costa de creure, però és així. Mentre estem pujant cap al Montpius, ens girem i el cel a sobre de la zona del Parc Nacional d’Aiguestortes fa por. Negre, emboirat... Per res del món voldríem estar allà sota. Pel contrari, direcció cap a França, la cosa està molt millor i a l’horitzó, fins hi tot es veu relativament serè. Hòstia santa, justament la direcció cap on hem d’anar. Aprofitem doncs, que demà a la tarda, la méteo no pinta que ens sigui tan favorable. En Jaume em diu “Mira a l’esquerra quina panoràmica, nanu!”. “Sí, sí! Brutal! Però jo m’atreviria a dir que la panoràmica és brutal a 360 º”. Li responc. Coincidim en que, mira on vulguis, que l’entorn és d’una bellesa realment espectacular. La carena que uneix el Montpius amb el Montcorbison és d’una elegància absoluta. Es respira una pau que ens envaeix per complet.

Arribem a Santet Gausac i allà ens estan esperant en Xavier i la Judith, els dos artífexs d’aquesta futura prova. Tenen el maleter obert amb menjar i beure per tot un regiment. Mengem i bevem una mica i continuem. El tram fins a Artiga de Lin, per dins d’un bosc també d’un encant de dimensions fora de l’habitual. A mig camí se’ns uneix en Xavier i ens acompanya fins a Artiga, tot fent-nos de guia turístic explicant-nos cada un dels detalls de la zona per on estem passant. Això sí que és un luxe! Acompanyats del “capo”.

Després d’avituallar-nos de nou a Artiga de Lin, ens endinsem en un sector totalment de “pitet”. És a dir, d’aquells que se’t cau la baba. Tot un tram de carena i més carena, envoltats per infinits prats verds als quatre costats. Difícil trobar-ne una adjectiu per una cosa de tal magnitud. No sé si passarem per llocs de major encant que aquest, però la veritat és que tota aquesta zona té molts números de ser lo “milloret” del recorregut.

Al Portilhon altra vegada avituallament. Collons, quin luxe el nostre! El rellotge avui sí que córrer ràpid. Portem ja més de 9 hores. Més de 9 hores que han passat volant. A la que baixem cap a Bossost la temperatura comença a pujar. Acaba sortint el sol i en el tram fins a Canejan ens acaba fent bastanta calor. Afortunadament, a Canejan ja hem guanyat certa alçada. L’aigua fresquíssima d’una font i que el dia ja va arribant a la seva part final, tot, en conjunt acaba fent que el tema de la calor per avui ja l’haguem vençut.

A Sant Joan de Toran, km 70, hi acabem arribant poc després de les 7 h de la tarda. Aquí ja havíem acordat que seria un punt que el tractaríem com a base de vida. Així que canvi de mitjons, un bon plat d’arròs, omplir bidons i preparar-ho tot per afrontar la nit. La Judith ens ofereix infinitat de coses, menjar, beure, dolç, salat, fred, calent... Es desviu per nosaltres. Quina crack, la tia. No vol que ens falti de res. Se li nota. Afortunats. Realment afortunats!

Sortim ja amb el frontal al cap. Encara no l’encenem, però no faltarà gaire. Aquí s’afegeixen en Xavier i en Joan. Buaaaaaaaa, perfecte! El millor que ens podia passar per afrontar la nit amb garanties. Comencem a pujar cap a la zona de les Mies de Liat i de seguida ens cau la nit. Per moments bufa un vent prou intens. Només per moments, però quan bufa és fred i ho fa amb ganes. Parem un segon, ens abriguem i continuem. Passem pels peus del Cim Maubermbe. Val a dir que aquesta zona, tot i ser de nit, la coneixem d’altres ocasions i, la veritat, és que pot competir amb bellesa amb tot el tram carener que hem estat fent aquest matí. Si allò era guapo, això tela, també! Les meves cames comencen a anar una mica feixugues. Tot i que gràcies a la companyia d’en Xavier i en Joan i gràcies també a la xerrameca d’en Xavier, que segueix fent-nos de guia turístic, ajuden a oblidar una mica el mal de cames.

Portem una walkie i cada dos per tres estem trucant a la Judith. Pobra. Ella que deu voler intentar dormir una mica i nosaltres anar-li fotent la tabarra amb el walkie. Entre Montgarri i Beret ens apareix de nou la Judith, obre el maleter i avituallament al canto quan són les 2:30 h de la matinada. Sense comentaris... Aquí en Xavier continua amb cotxe amb la Judith i en Joan diu que ens acompanya fins a Salardú.

Un cop a Salardú, amb uns 112 km a les cames ja li hem fotut una bona mossegada al recorregut. Encara queda bastanta feina per fer, però deu ni do la que tenim feta ja. Aquí, quan són gairebé les 5:00 h, en Joan ens ha de deixar que l’esperen a casa. Així que ens acomiadem i continuem els 4 de sempre.

Per arribar als Bahns de Tredòs, pròxim punt on hem quedat amb en Xavier i la Judith, cal abans fer tot un tram de pista pel costat del riu, per a continuació pujar a un coll que tela com puja de dret. Aquí entrem en un moment crític. Ens ataca la son i ataca fort. Diria que ens ataca als 4 més o menys per igual així que acordem fer una T10 un cop estiguem ben arrecerats enmig del bosc. En Jaume no ho ha fet mai això de dormir 10 minuts enmig del camí a veure com li va. Pel contrari, la Boira, sembla que ràpidament ens ha entès i ja comença a esgarrapar amb les potes al terra per fer-se el seu jas. Són les 6:05 h. Despertador posat a les 6:15 h. Sona el despertador i les paraules d’en Jaume són: “Que cabrons! Com roncàveu tu i la Boira. La Mia almenys no ha fet soroll”. Resulta que aquí a dormit tothom menys ell. Pobre.

Costa bastant arribar a dalt el coll. La veritat és que no arriba mai ni mai. Comença a ploure. Molt lleument, però va plovent. Finalment acabem arribant a una pista que, amb poca estona ens condueix fins a Bahns de Tredòs. Aquí és l’altre punt que havíem acordat tractar-lo com a base de vida. Ja no plou i, tot i que el cel no estigui gens serè, sembla que la cosa no pinta excessivament malament. Mengem molt bé. La Judith es curra uns entrepans amb pa amb tomàquet que entren de luxe. A en Jaume de pernil i a mi d’olives. No t’ho perdis, un entrepà d’olives. Delícia màxima! Un bon cafè “calentó” i amb l’empenta de la cafeïna sortim carregats d’optimisme cap a l’últim sector del recorregut. I, per si la cosa no anava prou bé, aquí se’ns afegeix en David. Un altre ben parit que ha vingut a donar-nos un cop de mà. Ens alerten que també és molt xerrameca, però per nosaltres millor impossible. És justament el què necessitem.

A la que comencem a guanyar alçada per endinsar-nos cap al Parc Nacional, comença a ploure. Hòstia, no, sisplau. Encara no! Tot i així, nosaltres continuem amb el nostre optimisme i confiem en que deixarà de fer-ho. A mesura que ens anem encarant cap a Còth de Pòdo, 2.568 m, veiem com la cosa cada vegada s’està posant més lletja. Comencem a anar molls i quan bufa el vent, la temperatura corporal baixa en picat. La veritat és que la pluja i el vent són la pitjor combinació possible. A més, justament cap al coll on hem de pujar és on pitjor pinta té. Un cel totalment amenaçador no convida en absolut a pujar-hi. Estem a 2.300 m. Portem gairebé 140 km. Estàvem molt animats i hem pecat d’optimistes al sortir de Bahns de Tredòs i no ens equipat per aquesta situació. “Merda! Què fem? Què fem? Uffff... és que pujar allà dalt és jugar-se-la! Res deixem-ho estar”. Proposem varies opcions, però al final la més assenyada sembla que és desfer el camí. Llàstima, quina pena, amb la il·lusió que ens feia... Sort que en David ens anima. Agafa el walkie que porto a la motxilla i avisa al Xavier. Quedem al pàrquing del Refugi de Colomers i, quan arribem, allà estan esperant-nos.

Un autèntica pena no poder acabar el recorregut. Bé, no acabar-lo d’aquella manera, ja que demà en Jaume sí que anirà acabar de tancar la volta... Crackkkkkkkkkk!!!

Doncs res, agrair a en Xavier, la Judith, en Joan i en David que ens hagi donat aquesta oportunitat. I afirmar, que estem convençuts que aquesta nova prova que naixerà al mes de juliol del 2020 serà un autèntic èxit. El recorregut és una veritable delícia i l’organització, sense cap mena de dubte, estarà a l’alçada. Seguríssim. Moltes gràcies per tot i molta sort, companys!!!

Rialp Matxicots - 84 km 6.300 m+

                De nou a la línia de sortida d’una de les millors de casa nostra. Aquest any en un format un tant diferent. Ja no es fa la modalitat combinada dels anys anterior. L’inici és a les 00:00 h i es permuta l’ordre entre els dos sectors. Enguany pugem primer al Pic de l’Orri i la zona del Montsent de Pallars, Montorroio... pel final. La nostra sorpresa amb en Jaume és veure poc més de 100 corredors. “No entenc res”. Em diu en Jaume. “Com pot ser que a una de les 3 millors que es fa a Catalunya siguem tan poca gent?”. Al llarg de la cursa acabarem arribant a la conclusió que potser un dels factors que ha reduït una mica el nombre d’inscrits, és el temps de tall que és bastant exigent. Tot i així, és realment sorprenent que siguem tan poca gent en una cursa com aquesta.

                Arrenquem i, com ja és habitual, a la primera pujada no paren de passar-nos corredors a “tota pastilla”. Probablement, tinguem més corredors a davant que a darrera. “Han sortit “saltarines”, avui”, comentem amb en Jaume, utilitzant el llenguatge de l’Ibon Zugasti. Nosaltres, com sempre, a la nostra. Es nota molta humitat a l’ambient. Així que a cuidar bé la hidratació, doncs. De camí al Pic de l’Orri algun petit símptoma de son. Lleu. Molt lleu. Però tinc clar que la nit serà llarga i que l’haig de combatre com sigui. Començo a fer treballar el “coco” al màxim, si el cap està ben actiu, la son no hi té res a fer. La tàctica funciona i el petit símptoma, marxa ràpidament.

                La baixada fins a Sort l’agafem amb molt de respecte. Són uns 1.500 m- i els excessos d’un principi podrien tenir un preu molt elevat al final. A mitja baixada ens trobem un altre avituallament. Un altre? Impressionant la poca distància que hi ha entre avituallaments! Un dels motius pels que podem dir que és una de les millors. Al final, la temuda baixada s’acaba deixant fer més bé del que esperàvem i amb 4:30 h estem a Sort.

                El tram que passa pels pobles d’Olp, Altron i Seurí, és d’aquells trams que amb en Jaume diem que va fent “la puta i la Ramoneta”. Petits puja – baixa en els que toca anar alternant el caminar amb el córrer. Pel poble de Seurí hi passem a les 6:30 h i ni rastre de la llum de dia. Collons, ja hi ha ganes d’apagar el frontal, però avui costarà... A la que agafem el camí cap els Altars és quan la cosa comença a pujar de veritat. Ara ens entenem. Ara començarem a sumar metres de debò. Les cames, de moment, encara van prou alegres. A l’avituallament que hi ha a uns 2 km abans dels Altars guardem el frontal a la motxilla. Per fi.

                L’inici del nou dia coincideix amb la zona on la cosa es comença a posar interessant. Entorn exquisit. El Montsent de Pallars, imponent, davant nostra ens espera. A veure com se’ns dona avui la seva pala amb més de 4.000 m+ a les potes. Som-hi! En Jaume accelera una mica el pas. Impossible seguir-lo. L’acabo perdent de vista. Jo, em concentro. Apreto tant com puc les dents. Faig treballar els bastons al màxim del que donen de si. Ha costat una mica, però ja sóc a dalt. Voluntaris animant per tot arreu. El veritable secret d’aquesta Matixcots. El seu enorme exercit d’enormes voluntaris. Segueixo amb la mateixa tònica per pujar al Montorroio. La baixada no és igual de fluida que l’any passat, però també s’acaba fent. A l’avituallament del Pas de la Mainera, com en tots i cada un dels avituallaments, tracte exquisit dels seus voluntaris. I el que sí que no he vist enlloc més, secció vegana i una voluntària que em dona a triar, olivada o paté de carxofa. Sense paraules...

                En la pujada a Les Picardes, tan o més dreta que la del Montsent, es comença a notar tot el que portem a sobre. De nou, en Jaume es posa a tirar, però jo no puc fer altra cosa que pujar com bonament puc. Des del Coll de Muntanyó, un descens prou ràpid a través d’una tartera de pedra petita que es deixa fer bé anar clavant els talons i una última pujada abans d’Espot Esquí on toca tornar a fer treure fum als bastons. Això sí, per mi, aquest sector és el de més encant de tot el recorregut. M’encanta!

                A l’avituallament d’Espot Esquí en Jaume em diu que no em passi amb el menjar. Menjo únicament un plat d’arròs, igual que ell. Llàstima que no em faci el mateix efecte a les potes que a ell. A partir d’aquí ens unim amb l’Ivan Olvera. Última pujada seria fins a la Creu de l’Eixol i pla i avall fins a Rialp. Altra vegada en Jaume es posa a tirar del carro. Collons, avui com m’està aprentant. Diu que vol veure l’etapa de la Volta. “Sí, home sí, ja la veuràs, tranquil!” Li dic jo. “Si, en diferit, no?” Sembla que la vol veure en directe. Mare meva, la que m’espera...

                La baixada cap a Rialp aquest any és diferent dels anys anteriors. Ara ja no baixem fins als pobles de Caregue i Escàs, sinó que tirem més directe direcció cap a la Serra de Posa. Altra vegada el camí va fent la “puta i la Ramoneta”. Petites pujadetes que no deixen córrer amb gens de comoditat. A més, en aquestes alçades ja comencen a fer mal. “Què? Acabaràs calent com una teia, eh?” Em diu en Jaume. “Hòstia, i tant!” La veritat és que aquesta Matxicots la trobo exigent de collons. A la Serra de Posa segueixen els petits puja – baixa que no deixen anar per feina. La temperatura comença a pujar. Estem a les hores centrals del dia i la calor comença a fer acta de presència. Finalment, després de passar-les una mica canutes, acabem veient el poble de Rialp. Bastant lluny, la veritat, però ja el veiem. Anem perdent alçada i anem guanyant calor, però cada cop som més a prop. Passem pel poble de Surp i ara sí que ja ho tenim a tocar. Bé, a tocar del tot, encara no, però no falta massa. Finalment, amb 15:36 h, avui amb la companyia addicional de l’Ivan i, personalment, calent com una teia, creuem la línia d’arribada.

                No puc acabar la crònica sense ratificar les paraules de l’inici. Una de les millors. Recorregut, sublim. Avituallaments, sublims. Voluntaris, sublims. Tracte, sublim. Entrega de tot un poble, sublim. Seguim? Sublim! Moltes gràcies a tots per aquesta currada!

Poltres del Ripollès - 64 km 3.600 m+

                Normalment no escric sobre les sortides que fem amb en Jaume, la Boira i des de fa uns mesos la Mia. Empatats. Dos senderistes i dues goses... ;-) Bàsicament, no ho faig perquè em tocaria escriure pràcticament cada setmana... Ara bé, la sortida d’avui ha tingut quelcom d’especial. Es tracta d’una volta que el Capi va dissenyar a mida per l’Eva del Restaurant Can Jordi d’Espinavell i que nosaltres hem volgut “catar”. Tot i conèixer pràcticament tot el recorregut, hem volgut determinar-ne el seu encant en conjunt. Es tracte d’una volta que combina l’alta muntanya amb boscos de la mitja muntanya. Una gran varietat de paisatges, tots ells dins d’un entorn de gran bellesa. En Capi la va anomenar Poltres del Ripollès i, tot i que nosaltres l’haguem hagut de versionar una mica, per tal d’invertir-hi 12 – 13 hores (que són les sortides que solem fer els dissabtes), com que en escènica la volta és la mateixa, li mantenim el nom.

                Sortim d’Espinavell a les 3:00 h (aquesta hora és només per una qüestió de procurar conciliar una miqueta la vida familiar). Com no pot ser d’una altra manera, sortim de cara amunt (tots els carrers d’Espinavell són de cara amunt o de cara avall, depèn com es miri ;-)). La nit, aparentment, sembla tranquil·la. A mesura que anem guanyant alçada, va desapareixent aquella tranquil·litat que pronosticàvem. Comença a bufar un vent cada cop més considerable. A la que estem al Cim del Costabona, aquest vent, combinat amb una temperatura ambient força gèlida i sent encara de nit, fa que la temperatura de sensació sigui encara més freda. Ens movem ràpid per tal d’evitar que el fred s’apoderi de nosaltres, tot i així, no és tasca fàcil. La veritat és que això no ens ho esperàvem. Aquesta primera fredora de finals d’estiu ens ha ben agafat per sorpresa. Comença a clarejar el dia i quan estem arribant a la Portella de Mantet, amb en Jaume coincidim que la situació no convida en absolut a pujar al Pic de la Dona i Bastiments (track original). Si aquí bufa, imaginat allà dalt. Així que com que el track que tenim de Bastiments baixa al Coll de la Marrana, optem per baixar a Vallter i arribar al Coll de la Marrana des de baix. Al passar pel Refugi d’Ulldeter, hi entrem a fer un cafè i intentar entrar una mica en calor. La gent del Refugi, que s’acaben de llevar i està esmorzant tranquil·lament, ens miren amb cara de sorpresa (poc s’imaginen el que hi ha darrera d’aquestes cares de fred...).

                Baixant per la Vall del Freser, la cosa comença a millorar. Aquí el vent ja no bufa i mica en mica en mica el sol va guanyant la partida. Al Cim del Balandrau la tranquil·litat ja és absoluta. El tram fins a Tregurà és tot de cara avall i el fem força ràpid i sense complicacions. A Tregurà, quan portem 41 km, parem un moment a fer una Coca-Cola i continuem. El corriol que ens porta fins a Setcases ens sorprèn molt gratament, la veritat. Un sender pel mig del bosc de molt bon fer i d’una gran bellesa.

                Un cop a Setcases, omplim els bidons en una font i ja estem servits d’aigua fins a Espinavell. Ara toca agafar el GR11 i ja no el deixem fins a Molló. El camí va pujant per dins el bosc. En ocasions es fica força dret i cal fer treballar de valent els bastons. Els km van passant. Les hores també i les cames ho van notant. Al final de la pujada sortim a uns prats verds que és l’entorn que anem tenint durant un bon grapat de km. El dia és radiant. En Jaume em diu: “Que bo aquest airet que córrer” i jo li dic: “Sí, i tant. Aquesta matinada el ben maleíem i ara l’estem agraïnt...” Quan portem uns 60 km arribem a Molló. De fet, ni tant sols entrem al poble ja que no necessitem res, i just abans d’arribar al poble ja ens desviem a l’esquerra per encarar cap a Espinavell.

                En aquest últim tram en Jaume es posa a trotar tots els “falsos llanos”. Les meves cametes em diuen que de trotar val, però al pas d’en Jaume, no. Així que jo vaig fent com puc, uns quants metres més enrere. Els senders pel mig del bosc, d’un gran encant, per cert, es van combinant amb algun tramet de pista. Tot plegat de molt bon fer i que flueix prou bé, tot i el mal de cames.

                Quan ja resta poc per arribar ens trobem una trentena de cavalls i poltres (fent honor al nom de la volta) que al nostre pas s’esveren i es mouen tots a gran velocitat cap a una mateixa direcció. Tants animals i tant grans fan molt de respecte, ara, és un autèntic goig veure aquesta bellesa d’animal. Quina elegància, per Déu. Tot i haver anat trobant un munt de cavalls i poltres al llarg del recorregut, aquest ramat final, és com una qüestió del destí per concloure aquests Poltres del Ripollès com el seu nom imposa. Bona!

                Finalment, gairebé amb 12:30 h, arribem, de cara amunt, com no podia ser d’una altra manera, al punt d’origen i amb una molt bona volta a la saca.

                Crec que la millor manera de rematar aquesta volta, tal i com hem fet nosaltres, és amb un bon dinar al Restaurant Can Jordi. Aquí, sense cap mena de dubte, l’excel·lent tracte de l’Eva és la millor cirereta que s’hi pot posar al pastís. Adaptant la seva cuina a les necessitats dels clients. Siguin les que siguin, les necessitats. En el nostre cas, vegans i sense gluten. Destacar els canelons embolicats amb col, patata i tempeh de pèsols al seu interior i amb beixamel feta amb llet de soja i gratinat amb un formatge de coco, realment espectacular. 100 % vegà i 100 % sense gluten. Increïble la currada!!!

                Tot i que nosaltres haguem fet la volta d’una tirada, també pot ser molt interessant fer-la en un parell o tres d’etapes.

Dues etapes:

1. Espinavell – Tregurà (41 km/2.300 m+)
2. Tregurà – Espinavell (23 km/1.300 m+)

Tres etapes:

1. Espinavell – Refugi Ulldeter (20 km/1.700m+)
2. Refugi Ulldeter – Tregurà (21 km/600 m+)
3. Tregurà – Espinavell (23 km/1.300 m+)

Aquí el track de la volta.

Gran Raid des Pyrénées - 220 km 12.800 m+

                Després de 9 anys torno al Gran Raid des Pyrénées. Els 160 km i 10.000 m+ d’aquell 2010, s’han convertit en 220 km i 12.800 m+. En aquesta ocasió no he viatjat sol a Vielle-Aure com en el 2010, si no tot el contrari, amb la companyia de l’enorme Jaume Folguera. La veritat és que mai hem fet plegats ni tants kms ni tantes hores. Així que serà una prova de la solidesa d’aquest equip que formem. Una previsió de més de 2 dies de cursa. Motivació, pels núvols. Ganes, màximes. Il·lusió, tota la del món. Haig de reconèixer que em té un punt preocupat la tranquil·litat que sento hores abans d’una prova de tal magnitud. Sento com si no li estigués mostrant tot el respecte que es mereix. Però a la vegada sento que si hi ha aquesta tranquil·litat dins meu és perquè sé que si amb en Jaume actuem de forma intel·ligent, aquest GRP és nostre!

                Arrenquem a les 6:00 h i amb una horeta de frontal per davant. Els primers compassos de la cursa són absolutament plàcids. Alternem corriols amb trams de pista, tots ells de molt bon fer. Els kms passen ràpid. Molt ràpid. Molt més ràpid del que és habitual en les nostres sortides. Les sensacions són brutals. Tot flueix d’allò més i per part nostra no hem de fer res més que procurar gaudir-ne al màxim de tot plegat.

                Arribem a Payolle, km 20, on hi ha el primer avituallament. Portem menys de 3 hores. Això és un ritme totalment atípic en nosaltres. Esperem que això no ens faci més mal del compte. L’avituallament està totalment a petar de corredors, així que optem per passar de llarg. Resulta que junt amb els gairebé 450 corredors de la prova que estem fent nosaltres, han sortit més de 300 corredors que fan una modalitat de 4 etapes i que en el dia d’avui anem plegats fins al Pic du Midi.

                El pròxim tram és de córrer, córrer i córrer, primer i una pujada que va guanyant desnivell molt i molt lentament, després. Estem en un corriol amb un pendent molt poc pronunciat i que es fa sense cap tipus de dificultat i veiem com en repetides ocasions, corredors que s’aturen i s’asseuen a la vora del camí. Com? No portem ni 40 km i ja s’estan asseient? Més endavant acabarem arribant a la conclusió que això és un hàbit que deuen tenir els francesos, quan tenen una mica de “pàjara”, agafen i s’asseuen...

                Al Col de Sencours, coll on tornarem a passar de baixada del Pic du Midi, hi ha el segon avituallament. Torna a estar a petar gairebé com el primer. Així que agafem aigua i tirem cap al cim. Mentre anem pujant ens creuem amb els corredors que baixen. Al principi anem per una pista ampla i no hi ha problema. Més endavant, a mesura que es va estrenyent el camí, la suma dels corredors que pugen, els que baixen i els excursionistes, fa que, per moments, sigui una mica més caòtic el avançar. Arribem a dalt, mitja volta i avall. Ens avituallament de nou al Col de Sencours. En aquesta ocasió ja només som els corredors de l’Ultra Tour i l’avituallament ja està molt més tranquil.

                El pròxim tram és realment espectacular. Sublimitat màxima. Unes muntanyes tant verdes com majestuoses. Un entorn tan elegant com tranquil. Avancem a través d’un corriol que va ascendint i descendint petits colls. Moments per emmarcar. Moments d’aquells que deixen una molt bona empremta. Tot és collonut. L’únic petit però és que estem a les hores centrals d’un 22 d’agost i fa força calor. Li demano al Jaume com va d’aigua i està igual que jo, un bidó buit i l’altre que no en queda gaire. Hòstia, doncs el pròxim avituallament encara està molt lluny! Per la nostra esquerra baixa un petit rierol, però al terra hi ha tifes de vaca. Són de fa temps, però fa por agafar d’aquesta aigua. Li preguntem a una dona si en podríem agafar i ens diu que millor que no. Doncs res, haurem de passar com puguem... De sobte en Jaume em diu: “Mira, allà baix em sembla que donen aigua”. Crec que és una visió seva ja que estem bastant al mig del no res i no crec que allà hi hagi ningú donant aigua. Però a mesura que ens hi anem acostant resulta que sí. Hi ha una petita taula amb dos voluntaris que donen una mica d’aigua. Només una mica. Ens omplen mig bidó i no més. No és gran cosa, però ja és més del que teníem.

                Arribem a l’avituallament de Hautacam, km 60. De moment anem molt bé de forces. Ara com ara la major dificultat a la que ens haurem de sobreposar és la calor, la qual va incrementant a mesura que anem perdent alçada. Però bé, com que és la mateixa per tots i tampoc hi podem fer res, doncs tocarà adaptar-s’hi. Seguidament ens toca una llarguíssima baixada fins a la primera base de vida de Pierrefitte. És llarga. Molt llarga. Però també molt ràpida i els kms avancen molt ràpid. Així que sense major dificultat que una bona calorada arribem a la primera base de vida. Avui no hi ha ni l’Albet@, ni la Mireia, ni ningú que ens faci assistència. Per tant, haurem de ser ben organitzats. Acordem menjar primerament i després fer la resta. Els voluntaris, una delícia. Molt amables ens demanen que volem i ens ho porten a la taula i això que tenim certes dificultats per entendre’ns. Ens ofereixen una barreja de fruites passades per la liquadora que entra sol. Me’n bec tres vols i haig de parar perquè em faria mal. Amb poc més de 30 minuts estem sortint de la base de vida.

                Al principi costa una mica arrencar, però comentem amb en Jaume que la calor del primer dels dos dies ja l’hem superat. Ens queden menys de dues hores de llum, però ens ha de donar temps de fer la pròxima pujada i part de la següent baixada. Anem bé. Crec que molt bé. Ens passen un parell de corredors amb molta facilitat. En aquests moments és quan sembla que potser no vas tant bé com et pensaves, però no massa més endavant som nosaltres els que els passem sense masses dificultats. És a dir, que ni tant, ni tan poc... Quan falta poc per arribar al poble de Estaing, km 92, la foscor comença a ser considerable i més per dintre el bosc. Tot i així aconseguim arribar a l’avituallament sense frontal i és allà on ens el posem. En aquesta avituallament hi veig una bossa enorme de patates fregides (la versió francesa de les Lays) i que bé entra el salat, per Déu! Porto una bossa hermètica de 3 L i n’omplo mitja bossa. Més endavant, quant se’ns van acabar, és quan penso que hauria d’haver omplert la bossa sencera...

                Anem per afrontar la primera nit. Després de uns 5 km pràcticament plans comença una llarga pujada fins al Col Ilhéou. A mitja pujada la son comença a fer de les seves. Ja? No pot ser! Però si acaba de començar la nit! Ràpidament traiem un Red Bull de la motxilla d’en Jaume per intentar combatre-la. Ell només en fa un glop. La resta me’l bec jo. Però no hi ha manera. La son està apretant fort i per més que m’hi esforço no aconsegueixo vèncer-la. Fa bastant fred, però em nego a pujar-me els manguitos per tal de que el fred em mantingui despert. Seguim pujant, cada cop més fred, però la son que no minva. Ens passa un corredor i en Jaume, que va al meu darrera em diu: “Vinga, nanu, intenta enganxar-te a aquesta roda”. Ho intento i la veritat és que sense acabar-me’n de sortir del tot, aconsegueixo acabar arribant a dalt el coll havent fet fugir la son.

                De baixada cap al poble de Cauterets la situació es capgira completament. La son marxa per complet. El ritme, prou “alegret”. Avancem uns quants corredors, que a les alçades de cursa que estem, sembla que van més perjudicats del què tocaria. La veritat, sense excessives dificultats, arribem a la segona base de vida. Portem 111 km i 19:15 h de cursa. Això vol dir que són la 1:15 h de la matinada. De la mateix manera que a Pierrefitte, primer mengem i després ens en ocupem de la resta. De nou, en poc més de 30 minuts, ja estem en marxa de nou.

                La pujada que ens ha de portar al Refuge des Oulettes primer, Hourquette d'Ossoue a continuació, per acabar arribant al Refuge de Baysellance és extremadament llarga. El primer tram fins al Refuge des Oulettes són 14 km que pugen molt a poc a poc. Però, exageradament a poc a poc. Tan a poc a poc. Que la son torna a atacar. M’enpuntego una vegada i una altra. Amb les arrels, amb les pedres i no hi ha manera de despertar-me. Quan ja falta poc per arribar al refugi, fem una corba i sembla que ja l’haguem de veure, però res. Una altra corba i tampoc. Així vàries vegades, fins que la situació s’acaba fent una mica desesperant. Quan finalment arribem al refugi demanem un cafè, que fa molta estona que l’estem somiant, i no n’hi ha. Doncs una mica d’aigua amb gas i tampoc. Hi ha 4 galetes i poca cosa més, cullons! Doncs res, marxem. Pujant cap a l’Hourquette d'Ossoue comença a clarejar i l’alegria es torna a apoderar de nosaltres. Després de tantes hores d’anar amb son, el fet d’haver tornat la normalitat fa que m’emocioni més del compte i, volent clavar el pal en una pedra, pam! Li trenco la punta i pal a tomar pel sac. Uffff, tot el que queda amb un sol pal, que divertit! ;-)

                Si al refugi d’Oulettes hi havia poca cosa, al de Baysellance encara menys. Aigua i caldo. Res més. Jo una mica de caldo calent. En Jaume, al no saber si podria tenir gluten, ni això. I ara ve quan el maten, si la pujada fins aquí ha estat llarga, la baixada fins a Gavarine no serà del tot curta. 15 km de baixada. Quina feinada, per Déu! El primer tram, tot i ser força tècnic, anem prou bé. Després anem a parar a una pista que no s’acaba mai i que l’increment de la temperatura fa que sigui encara una mica més pesada. Finalment, després d’un últim tram per dintre el bosc bastant treballat, acabem arribant a Gavarine. Passo per davant d’una botiga i veig que venen 2 pals a 18 € i un a 10 €. És un tros de ferro que pesa el triple que l’altre que tinc, però serà més que suficient, així que compro!

                El tram entre Gavarnie i el poble de Gèdre es fa “durillo”. A les ja més de 24 hores de cursa, cal sumar-hi la calor, que al estar a baixa altura, encara és més notable. Tot i així, el fet d’anar plegats amb en Jaume fa que es passi tot més lleuger i mica en mica, pas a pas, anem sumant kms i ens anem aproximant al pròxim avituallament que hi ha a Gèdre. Vinga, va! Fotem-li cap Luz Saint Sauveur, on hi ha la darrera base de vida.

                En el perfil es veuen un parell de punxetes entre Gèdre i Luz Saint Sauveur, així que la cosa pinta que serà plàcida. Doncs, cullons amb les punxetes! En la primera d’elles unes rampes amb un pendent que tela. A més, quan comença la baixada, pensant que la punxeta ja s’ha acabat, pam, una altra rampa de les bones! I així en vàries ocasions. Tela! La segona pujada que no es tan empinada, però déu ni do lo llarga que és. Quin fart de picar pedra, per Déu! Finalment, quan són les 15:30 h, amb 33:30 hores de cursa, acabem arribant a la tercera i última base de vida, km 167 (segons l’organització, algun més segons els nostres Suunto’s).

                La sortida de la base de vida és fatal. Cau foc. A més, en el meu cas, amb la panxa una mica més plena del compte, fa que costi una mica tornar a agafar el ritme. Sort que en pocs minuts tot torna a la normalitat. Encarem l’últim tram de cursa i, un cop tot s’ha posat a lloc, l’encarem amb molta alegria. De fet, comencem a rumiar quines voltes podem fer el dimecres i el dijous de la pròxima setmana que pujaré al Pas de la Casa a fer-li una visita a en Jaume (que està allotjat allà en les seves vacances). Malaltia??? Estar aquí plenament liats i pensar ja en les pròximes sortides. No! Només que ens agrada el què fem i ja està... Després de pujar uns 700 m+, tornem a perdre alçada fins al poble de Barèges on hi ha un altre avituallament. La calor es pot dir que ja ha fugit i ara nosaltres estem en un bon moment. Així que parem molt poca estona i endavant, que les cames tenen ganes de mambo! Pugem pel dintre el bosc per una pujada de les que nosaltres n’anomenem “tendidas”. Que a poc a poc que pugen, per Déu! A mesura que anem guanyat alçada la combinació d’un dia que es va esgotant amb una zona que pinta bastant salvatge, fan que la situació es comenci a posar interessant. La veritat és que ens anem encarant a una serralada que ni idea del punt per on la creuarem, però sigui per on sigui, no serà poca cosa. Arribem al Refuge de la Glère, on hi ha un avituallament d’aquests de poca cosa, i demanem per on travessarem. Quan ens ho senyalen. Pintarraca!!! Ens posem el frontal i som-hi que la cosa promet!

                A la que comencem a avançar, comencem a flipar. Però què és això??? Però sí això és un terreny tipus Parc Nacional d’Aiguestortes o Andorra. Però si no hi ha camí! Ara, ara, ens entenem. Per aquí sí que anirem bé! Fins ara, a excepció de la zona del Vignemale, havia estat tot molt plàcid. Doncs ara de sobte, canvi radical d’escenari. Pugem un primer coll enmig d’un que altre bloc de pedra. La baixada no és cap regal, ni molt menys. Li comento a en Jaume, en conya: “T’imagines que ara ens trobéssim un Contraix?” Referint-me als enormes blocs de pedra que hi ha pujant al Coll del Contraix en el Parc Nacional. Doncs, pam! Volies Contraix? Aquí tens un Contraix. Un tram amb un munt de blocs de pedra que no en dista tant... Encarem un altre coll i en Jaume, que porta el Garmin Etrex 30 al canell, em diu que veu en el mapa que un cop arribem al coll agafarem el GR10. Però també em diu: “Ara, no t’esperis cap camí de roses, perquè tal com veig que baixa aquell frontal d’allà davant, vol dir que de massa bon fer no ha de ser el camí”. I que poc que s’ha equivocat, perquè GR10, sí, ara bé, el camí totalment inexistent, pedra i més pedra. Tota molt mal posada i de molt mal trepitjar. No n’hi ha ni una que s’estigui quieta. Sí, sí, aquí tocarà picar pedra fins al final. En teoria ha de faltar poc per arribar al Cabane d'Aygues cluses on hi ha un petit avituallament, però portem més de 3 hores per fer 9 km i l’avituallament no el veiem per enlloc. Finalment, un frontal a la llunyania fent intermitències ens indica on és l’avituallament. Aquí ens diuen que el pròxim tram és de més bon fer i que fins a Vielle-Aure tenim 24 km i 6 hores. En Jaume em diu: “24 km, val, però 6 hores ni de conya!”. Efectivament, en la pujada al pròxim coll constatem que el camí es més bo. La baixada ja no tant. Més ben dit, fins poc abans d’arribar al Restaurant Merlans, ubicat en unes pistes d’esquí, on hi ha l’últim avituallament, el camí no es deixa fer una mica bé. En aquest últim avituallament en fem via, hi ha ganes d’arribar i no estem per perdre el temps. Al sortir, en plena nit, fa molt fred, però sé que a la que comencem a baixar passarà ràpid, així que no trec ni els manguitos. Fem una última pujada fins al cap de munt de les pistes d’esquí i agafem de nou el GR10 que ja no el deixarem fins al final. El sender es va fent cada cop més bo. Diria que cada cop anem més ràpid. Acabem en uns trams de pista que es van alternant amb senders. Baixem amb tot el que dóna la màquina. Quan creiem que ja estem a Vielle-Aure, veiem un cartell que indica 2 km a l’arrive. Resulta que és el poble del costat. De sobte un munt de frontals de cara. En Jaume em diu: “Mira, una cursa que ara comença”. Com que estem anant per la carretera, li dic: “Una cursa de bicis?” “Però que dius? Una de les curses del GRP!” Hòstia! Veig que les meves neurones ja estan començant a col·lisionar entre elles... Finalment, després de 47:11 h (1 dia, 23 hores i 11 minuts) i, havent tingut que picar bastanta pedra, acabem creuant la tant anhelada línia d’arribada.

                Destacar que els voluntaris, tot i tenir certes dificultats amb el nostre idioma, es van esforçar molt per entendre’ns i fer-se entendre i ens van tractar sempre molt amablement. Dubto que n’hi hagi cap que ho llegeixi, però aquí queda dit!