dimecres, 27 de juliol del 2011

Emmona - 107km 8.300m D+

La prova d’avui porta per nom Emmona, un nom que vol honorar a l’abadessa Emma, una figura que tantes gestes va realitzar en les terres per on transcorre aquesta cursa, però que pel fet de ser un personatge femení va quedar en un segon terme. Aquesta és, sense dubte, la prova més dura de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència. Sembla doncs que l’abadessa a ressorgit amb molta força obsequiant-nos amb 107km i 8.300m de desnivell positiu tot passant pels cims de major alçada del Ripollès.
Partim aquest viatge el dissabte 23 de juliol a les 6:00h quan fa menys d’una setmana que vaig finalitzar l’aventura de La Ronda dels Cims d’Andorra. La veritat és que em fa molt de respecte fer aquestes dues curses una a continuació de l’altra amb tant poc temps per recuperar, però a la vegada ho plantejo com una prova de foc de cara al Tor des Géants del mes de setembre. El superar amb èxit aquestes dues curses, implicarà una important injecció de confiança i de moral per la prova estrella de l’any com és el Tor des Géants.
Surto amb un munt d’interrogants, resistiran les cames aquesta cursa després de l’esforç d’Andorra??? Serà el cap el que no resistirà???  El meu cos disposarà de l’energia suficient per finalitzar aquesta prova??? Avui, encara que no m’agradi en absolut, toca sortir amb el fre posat i al màxim de conservador possible, ja que el intentar apretar més del compte ho podria pagar molt car.
Tot baixant del Taga, una mica abans de Pardines, em trobo en Jaume Folguera que la setmana passada també va estar competint de valent a Andorra i l’Abuelo, que igual que jo tenen la intenció d’anar a un ritme força suau, amb la qual cosa decidim anar plegats.


Pugem cap al coll dels Tres Pics, per baixar gaire bé fins al Refugi de Coma de Vaca per tornar a pujar al coll de la Marrana que ens condueix fins al cim del Bastiments primer i els pics del Freser i de l’Infern a continuació. Finalment, a través del Noucreus baixem fins a Núria on hi arribem una mica abans de les 15:00h i quan ja fa gaire bé 9h que estem corrent. Portem ja prop de 50km i més de 4.500m de desnivell positiu, això sí, el fet d’haver anat a un ritme suau, poc competitiu, fa que les sensacions siguin molt positives, de moment el cap i les cames s’estan portant molt bé!!!


A partir de Núria avancem en Jaume i jo sols, ja que l’Abuelo es queda una estona més a l’avituallament. La pujada al Puigmal la fem a un ritme suau, però constant i amb una mica més de 1:20h coronem el cim.
Baixant del Puigmal, en Jaume que encara li costa més que a mi portar un ritme no competitiu, comença a incrementar el ritme fins que passat Planoles deixo que marxi, ja que marca un pas que avui per mi no toca.


Pujant al Coma Ermada, on s’ha de superar 800m de desnivell positiu en poc més de 2km, començo a notar el cansament a les cames, imagino que part de la culpa la tenen els prop de 70km d’avui i part els 170km de la setmana passada. Baixant cap a Montgrony se’m comença a fer necessari arribar a l’avituallament ja que el cap m’ho comença a reclamar amb urgència.
Arribo a l’avituallament de Montgrony a les 20:50h, quan fa prop de 15h que estem en cursa i quan la nit està apunt d’arribar. Els voluntaris de l’avituallament m’atenen molt millor que en un restaurant, m’ofereix un cuscús exquisit, menjo una mica de síndria i per finalitzar l’àpat em preparen un té ben calent. Sembla que aquest té, que jo trobo tant deliciós, al meu estómac no li acaba de convèncer i tal i com me’l acabo de prendre, trec el cuscús, la síndria i el té, tot fora i la situació que es complica!!!
Avanço en solitari, però l’entrada de la nit i especialment el fet d’haver tret tot el que m’havia pres a l’avituallament fan que se’m enterboleixi d’una forma considerable el cap, intento motivar-me, però no acabo d’aconseguir i decideixo aturar-me a la vora del camí a dormir 15 minuts a veure si se’m aclareix la ment. Quan fa 12 minuts que estic dormint passen tres corredors que em desperten i torno de nou a entrar a la cursa. A partir d’aquest moment les coses es tornen a posar al seu lloc!!!
De cop sento un soroll darrera meu i veig un corredor que va sense frontal, em diu que ja se l’hi ha acostumat la vista i que de moment no li fa falta. Aquest corredor és en Xavier d’Aiguafreda i ja no ens separarem fins arribar de nou a Sant Joan de les Abadesses.
Sortim de Campdevànol a les 23:45h i ens resten 18km i uns 1.000m de desnivell positiu. Amb en Xavier marquem cada vegada un ritme més elevat, la proximitat a l’arribada ens dóna molta força i avancem sense treva.
Finalment quan són les 3:26h de la matinada passem per sota del mateix arc que n’hem sortit fa 21:26h. En Xavier em dóna la mà molt satisfet i jo ho estic tant o més que ell ja que, tot i no haver fet un crono gens destacable, almenys he acabat molt sencer tant de cap com de cames que era el principal objectiu d’avui.

dimecres, 20 de juliol del 2011

La Ronda dels Cims - 170km 11.900m D+

Són les 7:50h del divendres 15 de juliol quan arribem al centre d’Ordino per iniciar un viatge que fa molts mesos que estem esperant i del que en desconeixem bona part dels molts secrets que té amagats. El que sí que sabem del cert és que ens acompanyaran infinitat d’emocions fins a la fi d’aquest viatge i que aquestes quedaran per sempre...


Quan són les 8:00h es dóna la sortida, per davant tenim 170km, 11.900m de desnivell positiu, havent de superar 15 punts de més de 2.400m, amb una altitud mitjana d’entorn als 2.000m i on el 75% del recorregut té una dificultat tècnica considerable. El temps màxim per finalitzar el recorregut és de 60 hores. La veritat és que aquestes dades fan molt de respecte, però aquest respecte és el que ens ha portat a preparar aquesta prova des de fa mesos. Des de l’organització insisteixen que volen més d’un 70% de Finisher, tant debò sigui així i tant debò nosaltres estiguem dins d’aquest 70%, però les dades de la prova no acompanyen excessivament per tal de que el resultat final sigui aquest.


Sortim amb en Jordi, l’emoció del moment no es pot descriure i els meus ulls, totalment cristal·lins, estan a punt de deixar escapar alguna llàgrima origen de la felicitat del moment...
Arribant a la Collada de Ferreroles, 2.532m, se’ns posa la pell de gallina amb la immensitat i la majestuositat de les muntanyes andorranes, a més fa una temperatura ideal i la previsió meteorològica és de bon temps per córrer tant divendres com dissabte (a diferència de les dues anteriors edicions on les tempestes sempre han estat presents). Sembla com si tots els astres s’hagin orientat de forma especial per tal de que nosaltres gaudim al màxim...
Amb en Jordi hem sortit amb una previsió de finalitzar la prova en unes 37h, mirant d’evitar d’aquesta manera la segona nit. Ens sembla un temps força exigent i al arribar a la Coma d’Arcalís, quan portem 32km, uns 3.000m de desnivell positiu i fa més 8h que correm, comencem a adonar-nos que serà bastant difícil completar la prova amb el temps previst.
Al Coll de la Botella ens hi trobem a la Txell, la Sara i la Neus que han vingut a animar-nos, veure-les quan portem més de 12h corrent ens suposa una injecció d’energia brutal.


Al Bony de la Pica, 2.406m, arriba la nit amb una lluna plena que ens dóna la benvinguda. A continuació toca baixar 1.600m de desnivell fins a La Margineda, el primer tram és amb cordes i cadenes i a continuació el segueix un camí tant amagat sota l’herba que sembla inexistent, els cops de cul a terra són constants...
Arribem a La Margineda, km 72, quan són les 23:30h i amb en Jordi, conscients de que fer 37h és pràcticament impossible, decidim deixar el crono de banda i si la segona nit ens vol atrapar li permetrem que ho faci... Fem doncs una parada d’uns 50 minuts amb l’ajuda de les nostres mànagers que té un valor incalculable!!!
Sortim de La Margineda amb en Philippe i en Josep, que al ser d’Andorra i conèixer bé el recorregut, deixem que lideri el grup. Al arribar a Naturlandia, quan comença a fer-se de dia, en Josep decideix quedar-se a dormir una estona i seguim amb en Jordi i en Philippe.
El pròxim objectiu a assolir és el Coll del Bou Mort a 2.501m d’altitud. Per arribar en aquest punt caldrà superar un desnivell d’uns 1.250m, però sabent que serem ja al km 106 i que això suposarà una gran aportació de moral, pugem a un ritme molt bo.
Un cop superada la Collada de la Maiana, 2.424m, el Port de Vallcivera, 2.540m i el Coll dels Isards, 2.552m, arribem al Pas de La Casa, km 131, quan són les 16:30h i fa més de 32h que estem corrent. En aquest punt, on hi torna a haver les nostres mànagers disposades a que no ens falti de res, optem per fer una bona parada de la mateixa manera que vàrem fer ahir a la nit a La Margineda.


Mirem el perfil i per davant ens queden tres desnivells importants, el Pas de les Vaques, 750m +, la Cresta de la Cabana Sorda, 800m + i la Collada dels Meners, 500m +, però la proximitat a Ordino ens ajuda a seguir avançant. En l’ascens al Pas de les Vaques, en Jordi va fortíssim, en Philippe aconsegueix fer-nos entendre que li fa molt mal al cap i jo avanço a un ritme més aviat lent, però sense parar.
Al deixar l’avituallament de la Vall d’Incles, km 134 i quan la nit està a punt d’arribar de nou, després de molt insistir, aconsegueixo convèncer en Jordi perquè avanci al seu ritme que és molt superior al nostre i en Philippe i jo anirem fent com bonament puguem.
L’ascens a la Cresta de la Cabana Sorda es fa molt dur, a més se’m acaba de trencar el segon bastó i el fet de pujar sense ells dificulta encara n’incrementa més la dificultat.
La Collada dels Meners sí que es fa extremadament dura, havent de parar a agafar aire en vàries ocasions, els 3km de distància del Refugi del Coms de Jan es fan eterns, a més en l’últim tram i bufa amb moltíssima força un vent molt fred.
Al arribar a dalt el coll ens separen només uns 15km d’Ordino i a més tot és baixada, per tant, sembla que no ha de suposar excessives dificultats superar-ho, però la nit, la poca llum del frontal fins que no canviï-ho les piles al Refugi de Sorteny i un dolor als quàdriceps increïble, no em permeten gaire bé ni córrer.
Finalment, quan són els 4:00h de la matinada del diumenge 17 de juliol i quan fa 44:01h que vàrem iniciar aquest viatge, arribem amb en Philippe de nou a Ordino en les posicions 11 i 12. En Jordi fa més de 2h que ha arribat. La felicitat dels 3 és absoluta!!!



Abans de finalitzar aquesta crònica agrair a l’organització la perfecció de la prova en tots els seus aspectes, no fallant en cap detall i agrair molt especialment l’esforç dels 267 voluntaris que han fet possible que podem gaudir d’aquesta extraordinària cursa.
Per cert, tant l’altímetre del Jordi, com el meu, van marcar més de 12.500m de desnivell positiu...

dissabte, 9 de juliol del 2011

Núria - Queralt - 92km 5.000m D+


La prova d’avui és la tercera de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència de la FEEC. El recorregut comença davant del santuari de Núria i acaba a Berga, havent de superar 92km i 5.000m de desnivell positiu.
Sortim a les 11:00h, el cel està totalment serè i la previsió és de molta calor en alguns trams del recorregut. Partim direcció Fontalba, interessa sortir ràpid ja que de seguida el camí es converteix en un corriol en pujada on serà bastant difícil avançar. Els corredors del capdavant surten a un ritme altíssim, en absolut sembla que tinguin 92km per davant. Jo avui hauria d’anar una mica més tranquil de l’habitual ja que d’aquí menys de dues setmanes m’espera La Ronda dels Cims, però com que anar amb un pitrall i anar tranquil no sé com es fa, aniré a competir com sempre, a donar-ho tot!!!
Amb aproximadament 1h arribem al primer control que hi ha a La Font de l’Home Mort, per enfilar seguidament cap al Pas dels Lladres. Són 700m de desnivell positiu els que s’han de superar, incrementant-se notablement el pendent en el tram final de la pujada. En aquest punt, a més de 2.500m d’altiutud la temperatura és boníssima, ideal per córrer, tant de bo tot el dia fos així!!!
Passem per la collada de Tosses i baixem cap a La Molina amb un ritme de cursa molt elevat. Constato novament com cada dia hi ha corredors que estan més valents i això em dóna força a seguir endavant tant ràpid com pugui.

De La Molina pugem cap al Coll de Pal, en aquesta ocasió són 600m de desnivell els que caldrà superar, de moment les cames estan amb força per seguir avançant sense treva i supero aquesta pujada sense excessius problemes.
Del Coll de Pal hem d’anar fins a Baga tot passant pel refugi de El Rebost. És aquí on comencen a aparèixer les primeres complicacions de la cursa, són entorn a les 17:00h i la calor és molt intensa, no córrer gens d’aire i això incrementa encara més la sensació de xafogor, uuuuffff quin patir!!!


A Baga aprofito per refrescar-me en una font d’on en surt una aigua fresquíssima, just el que necessitava en aquest moment. Aquí em trobo en Sergi i em proposa de seguir plegats, els dos estàvem anant sols, per tant, unir-nos ens va perfecte!!!
La pujada cap a Gisclareny és majoritàriament per dintre el bosc, el qual ens protegeix del sol i de la calor, tot i així, ens cal més d’una hora per arribar-hi. Seguidament arribarà el moment de crisi de la cursa, de camí cap a Saldes, al final de la baixada des de Gisclareny, em despisto un moment i enlloc de seguir les cintes, segueixo les marques de pintura blanca, que majoritàriament són coincidents, però no en aquest tram. La Judit m’altera que li sembla que no anem bé, truco al Jordi, que sé que aquest matí ho ha estat marcant per tal de que em confirmi si anem bé o no, em diu que ell ha marcat a partir de Saldes i que no sap del cert on estem. A continuació truquem al Lluis de l’organització i ens diu que no anem bé, que per aquí també arribarem, però que farem molta volta i que el millor és que girem. El punt on ens hem perdut està a 4 o 5km i decidim seguir endavant ja que la distància fins a Saldes segurament serà menor. Finalment, amb uns quants kms de més, a les 20:15h arribem a Saldes.
Amb la crisi ja superada i amb més de 60km a les cames, només resta com a dificultat important pujar a la Serra d’Ensija, 1000m de desnivell ens en separen, però la companyia d’en Jordi que farà de nou el recorregut fins a Berga per remarcar el circuit em dóna una alegria tant gran que em fa oblidar completament la pèrdua en els últims kms.
Just al arribar al capdamunt de la Serra d’Ensija toca encendre el frontal, són les 22:15h i ens tornem a unir amb en Sergi que ja no ens separarem fins al final. La baixada fins a Berga la fem a un bon ritme, apareixent aquella força a les cames que no saps del cert d’on surt, però que es presenta quan més la necessites.
Finalment, quan ja fa més d’una hora que em superat la mitjanit i amb 14:18h arribem a Berga en les posicions 10 i 11, molt satisfets per la cursa i guardant les bambes dins l’armari per vacances fins La Ronda dels Cims d’Andorra.