diumenge, 14 de maig del 2017

Ultra Estels del Sud - 105 km 5.200 m+

                La veritat és que en aquesta li tinc un especial respecte, no sols per la distància i el desnivell, que també, sinó més aviat pel tipus de cursa. Una cursa ràpida, amb bastants trams de pista on caldrà córrer. On hi pot fer força calor i on, a més, poden coincidir ambdues coses, pista i calor. Així que respecte, molt de respecte.

                En aquesta farem un “mano a mano” amb l’Esteban per seguir treballant l’equip que ens ha de fer arribar a l’Eufòria amb les màximes garanties. El propòsit és sortir molt tranquils. Sense presses ni pretensions. Hi mirarem d’estar de 15 h en endavant. Objectiu, seguir acumulant hores plegats.

                Els primers km passen segons el guió establert. Màxima calma. Ens avancen molts corredors. Potser fins hi tot més corredors del compte. Potser fins hi tot estem anant excessivament tranquils, però bé, el pas dels km ja ens anirà posant a cadascú al seu lloc.

                El guió segueix segons el pactat. La música sona molt bé. Mica en mica va incrementant la temperatura i mica en mica li anem guanyant km en aquesta ultra. Xerrem, ens expliquem acudits, alguna “batalleta” (com sempre) i la situació que flueix. Millor dit, la fem fluir. Anem bé!

                Passat l’avituallament del Refugi de Font Ferrera, km 42, la situació es posa un tant costeruda. Entrem en les hores centrals del dia i ara sí que la calor es comença a fer notar. Portem més de 6 h i les cames també han perdut la frescor de primera hora. Arriben els temuts trams de pista. Moments complicats. Moments d’aquells difícils de gestionar. A la que ens endinsem al sender que ens portarà al Cim del Caro la cosa comença a millorar considerablement. L’entorn, d’una gran bellesa, ens protegeix del sol. L’entorn, d’un gran encant, ens ajuda a que tot flueixi. Amb l’Esteban seguim a la nostra. Sense pressa. Pas a pas anem avançant. Ens hem quedat sols i tot apunta a que ja serà així fins al final. Ell i jo “mano a mano”. Ell i jo sumant hores, sumant moments, sumant km. Ell i jo fent el que tant ens agrada i intentant gaudir-ho al màxim.


                Ja de camí cap a Paüls la cosa va agafant forma. Ens encarem al km 80 i tant el cap com les cames segueixen prou bé. Tot i que encara ens quedin unes quantes hores de llum, el dia va caient. Les hores fortes de sol ja han quedat enrere. Ara ja no tenim aturador. Anirem més ràpid o més a poc a poc, però aquest equip de 2 ha enfilat direcció Arnés amb absoluta convicció. El pas per Paüls se’ns posa d’allò més bé. A més de trobar moltes cares conegudes que ens animen i ens transmeten molta força, podem acabar de carregar piles a l’avituallament. Una càrrega d’energia més que suficient per fer front als últims 21 km.

                Amb l’Esteban comentem la jugada. El resum del que ens queda és un coll de la Gilaberta (600 m+) i dues “mini xinxetes”. Som-hi, doncs! L’ascens a aquest primer coll ens va prou bé. El ritme potser no és res de l’altre món, però almenys és constant i decidit. Les dues “mini xinxetes” són, com el seu nom indica, poca cosa i no donen massa feina. Així que, sense excessives dificultats, ja estem encenent el frontal just abans d’entrar als Estrets d’Arnes per fer front als últims km de la jornada. Uns últims km que acabaran amb un d’aquells temuts trams de pista. Una pista, que sense la presència del sol i amb una temperatura més agradable, la podem córrer força més còmodes que al migdia.


                Ja veiem els llums del poble. Ja en trepitgem els seus carrers. Ja som a la plaça. Ja som sota l’arc d’arribada. Bona cursa. Ben gestionada, crec. Bon treball en equip, això sense dubte. Bona acumulació d’hores. Seguim sumant! I sumarem... Endavant!