L'Estripagec versió 2018 - 65 km i 6.600 m+

                L’any passat amb en Jaume quan ens vam assabentar que als 6 pics més emblemàtics de la Vall d’Ordino hi havien col·locat un Estripagec (element cultural, simbòlic i històric) i que qui pugés almenys 5 d’aquests 6 pics tenia premi, ens vam proposar pujar-los tots 6 d’una tirada. No pel premi, sinó pel recorregut resultant de la unió dels 6 pics que ens semblava d’allò més atractiu. Aquest any hem volgut donar-hi un quart de volta més al recorregut i a veure si érem capaços de fer uns quants pics més que l’any passat i des pas fer un “Tato”. Tot seguit us explico en què consisteix això de fer un “Tato” en el nostre vocabulari:

                ...Aquest mes de juny, quan estàvem fent el tram d’Eufòria entre Ordino i Arcalís, anàvem veient al rellotge que el valor dels dos primers dígits del desnivell era superior al dels dos dígits de la distància. A mesura que anàvem avançant, aquesta diferència s’anava mantenint i ens preguntàvem qui guanyaria si la distància o el desnivell. Quan ja ens anàvem acostant al final cada cop semblava més clar que guanyaria el desnivell, fins al punt que quan en Jaume va veure clar que guanyaria el desnivell em va dir: “Ni el tato, nanu, en aquest desnivell no el guanya ni el tato”. Efectivament, vam fer 45,8 km i 4.850 m+ (45 < 48).  Des de les hores, per nosaltres fer un “Tato” és això. La gràcia de fer un “Tato” és que és sinònim de caminar molt. Òbviament, els pendents per poder assolir un “Tato” han de ser més que considerables, així que poc es pot córrer amb aquests pendents. I això és precisament el que busquem. Haver de caminar tant com es pugui. Així que acabem confeccionant el recorregut amb totes aquests premisses:

1.- Un traçat del màxim encant.

2.- Un traçat amb lògica, és a dir, un track “rodonet” (res de “ratoneres” que donen un munt de voltes en una mateixa zona per acumular el màxim desnivell).

3.- Pujar un bon grapat de pics.

4.- Fer un “Tato”.

                Doncs com és habitual en nosaltres, amb el gps al canell i amb la “jefa” (La Boira) dirigint l’equip, en Jaume i un servidor, quan són les 3 h de la matinada, arranquem del poble d’Arans.

                Passem pel Coll d’Ordino amb una lluna gairebé plena. Assolim el Casamanya (1r), on l’inici d’un nou dia, ens fa posar els guants. 14,9 km i 1.864 m+. De moment un “Tato” amb tota regla. Fem el Coll d’Arenes i tota la impressionant carena que uneix els pics de L’Estanyó (2n), La Cabaneta (3r) i La Serrera (4rt). A Sorteny parem a menjar una mica i continuem.

                Pujant per la Vall de Rialp, a l’esquerra ens queda el Pic de Besalí (5è). Aquest no té Estripagec i l’any passat no el vam fer. Tot i així, com que no podem deixar escapar la panoràmica que hi ha en el últim tram de carena fins arribar al pic, l’afegim a la llista. Baixem a la Portella de Rialp i pugem al Pic de la Font Blanca (6è). Portem 9:30 h i han passat volant. Com va dir en Josep Pera un dia, “...a Andorra el sistema mètric decimal funciona d’una altra manera...” i jo crec que el rellotge també avança molt més ràpid que en la resta del planeta. Portem prop de 10 h i sembla que faci un moment quan sortíem d’Arans. Que ràpid córrer el rellotge quan s’està tan a gust, per Déu. 34 km i 4.050 m+. El “Tato” segueix viu!

                A Arcalís hi tenim la base de vida. L’Albet@, que amb la Núria han anat a fer una volta per la zona coincident amb el nostre recorregut, ens ha deixat la furgo sobre el track per tal de fer-la servir d’avituallament. Mengem, omplim bidons i continuem. Com que encara ens queda molta feina, La Boira també té el seu avituallament.

                Baixant del Pic de Cataperdis (7è) tinc una mica de davallada anímica. Se’m ajunta una digestió costosa, una mica de son que em vol fer la punyeta i que veig q venir que el temps total que hi haurem d’invertir se’ns en està anant de les mans. Veig que hi estarem entorn a les 18 h i així li comento a l’Albet@ quan ens creuem. Justament ens creuem en el meu pitjor moment i l’Albet@ ràpidament se’n adona. Pugem al Pic de la Burna (8è) i al Pic de Les Fonts (9è) i em torno a refer. Bé, ja tornem a estar en sintonia. Tot torna a la normalitat. Guay! Seguim!

                Un cop als peus de l’últim pic de la jornada, li dic a en Jaume “Ara sí, que sí. Ara sí que toca posar tota la carn a la graella”. Ens bevem una Coca-Cola que hem agafat de la furgo, mengem una mica i encarem la pujada dels Malhiverns que ens fa tractar al Pic de Comapedrosa (10è) de vostè. I com puja, la mare que el va parir! Fa una estona quan em parat un moment, La Boira s’ha ajagut i li he dit a en Jaume que sembla que per fi començàvem a cansar-la. Doncs, els crits d’una marmota fan que surti disparada de cara amunt com si no hi hagués demà. Rectifico. Això de començar-la a cansar, res de res... Tela!

                Arribem a l’últim pic de la jornada amb molt mal temps. Molta boira i un cel molt insegur que deixa escapar alguna gota. Interessa perdre alçada ràpid. Això sí, amb un “Tato” que treu foc pels queixals. 52 km i 6.050 m+.

                De camí cap al Refugi del Comapedrosa, amb una méteo que no pinta massa bé i un rellotge que se’ns en ha anat totalment de les mans, decidim fer un petit canvi del recorregut inicial i, d’aquesta manera, guanyar algun minut. Inicialment des d’Arinsal volíem pujar fins a les Bordes dels Prats Nous per arribar seguidament al Coll de Cases, però decidim arribar-hi seguint el GR11, amb la qual cosa ens estalviem algun m+.

                I una jornada així no pot acabar de qualsevol manera, així que la rematem amb una última pujada des d’Arinsal fins al Coll de Cases de 500 m+. Aquí, sota una lleu pluja, toca tornar a encendre el frontal. En Jaume es posa tirar del carro. Menys mal, perquè a hores d’ara comença a convenir. Menys mal que en Jaume sempre està a punt per tirar del carro quan convé.

                Últim coll del dia. 62,5 km i 6.600 m+. Se’ns escaparà el “Tato” ara al final?!?! Hòstia, no fotis! Últims metres i tot apunta que el “Tato” ja és nostre. Tot apunta que el “Tato” no se’ns escapa. I així és, finalment 65 km i 6.600 m+ i “Tato” a la saca. Això sí, acabem necessitant 18:37 h per acabar assolint el “Tato”. Això sí, hem caminat molt, que és el que volíem. Hem gaudit d’un recorregut d’un gran encant que era el principal propòsit. Hem viscut una altra de les nostres grans jornades amb en Jaume i La Boira, que és el que sempre perseguim. Com dic jo, 18:37 h que se’n van directe a la caixa de pi. Qualsevol dia d’aquests rebentarà ;-)

Aquí teniu el track de la ruta, 100 % recomanable!

Ultra Trail Naut Aran - 85 km 5.100 m+

                Quan amb en Jaume ens vam posar a planificar els pròxims 7 o 8 caps de setmana a la vista, va resultar que el primer d’agost ell estava inscrit a la Naut Aran i jo no. Aquesta no formava part dels meus plans. En un mes de juliol amb Eufòria, Moliéres i Valls d’Àneu, ja n’hi havia prou de dorsals. En Jaume em demana que l’acompanyi a la Naut Aran. Hòstia! Això no estava previst! Ho reflexiono 5 segons i la conclusió és senzilla, si vull fer quelcom i fer-ho ben acompanyat, la garantia d’èxit està a la Naut Aran. Així que assegurarem “el tanto” i cap allà. És molt probable que m’arrossegui. Gairebé segur que ho faré i molt, però això no és nou i tot “curteix”.

                Arrenquem. L’inici és per una pista que va pujant i en Jaume es posa a davant. Iep! En Jaume davant? Això és indici de que, de moment, no val a relaxar-se, a veure... Passem pel pla de Beret i primer avituallament. A part de la fruita i els fruits secs habituals, a destacar beguda d’arròs bio, pa amb tomàquet, xocolata Torras 70%... Carai, la cosa promet. Està clar que avui serà un dia molt calorós, tot i així, a hores d’ara estem pujant per una pala d’herba on encara no li toca el sol i s’hi està prou fresquet. Molt bona temperatura. Molt bones sensacions. Molta alegria.

                Després del pas per l’avituallament de Montgarri, encarem la vall que ens ha de portar fins al Coll de Montoliu per baixar a continuació fins al llac amb el mateix nom. L’ascens per la vall segueix sent replet d’alegria. De moment, unes boires s’han interposat al sol i n’atenuen la seva contundència. De moment, la temperatura segueix sent prou agradable. Tot flueix. Anem bé. Molt bé. De nou, una jornada de les nostres a la vista. De nou, una jornada on crec que més d’hora que tard ens tornarem a quedar en Jaume i jo a soles. En Jaume i jo a la nostra. Amb la nostra xerrameca habitual. Amb les nostres històries. Amb les nostres pel·lícules. Amb la nostra malaltia de cada dissabte... L’únic que ens falta per fer-ho més complet és la Boira. Bé, no està amb nosaltres, però sí que està voltant per la zona amb la Mireia i la Txell, és a dir, que a casa tampoc s’hi ha quedat.

                Arribem a l’avituallament del km 28 i ens diuen que no agafem molta cosa, que millor que ens esperem al del km 38, que sinó no n’hi haurà per tothom. Com? Que no n’hi haurà per tothom? Ups! Això no mola! Pugem al Tuc de Maubèrme i ens anem creuant amb els que baixen. Hi ha bastant trànsit de gent perquè ens hem barrejat amb els del Trail. Tot i així podem fer un puja-baixa anant bastant per feina i, un cop a baix, ens tornem a trobar a la Maria que està dirigint als corredors a la vegada que ens fa unes quantes fotos. Merci, Maria! De moment, el cel segueix prou cobert i la temperatura prou agradable.

                De camí cap al Pas Estret, ara ja sí que a soles amb en Jaume, el sol comença a treure el nas. Estem començant a perdre alçada. La suma dels dos factors fan que hi hagi un increment molt sobtat de la temperatura. Bé, era d’esperar. Tot i així, estem avançant prou ràpid i això ens manté un molt bon estat d’ànim. Seguim avançant. Seguim gaudint de l’entorn. I quin entorn, per Déu. Quin encant. Quin luxe. Quina fortuna la nostra. Quina sort de poder estar on estem i de poder fer el que estem fent.

                Pujant cap el Tuc Dera Pincéla en Jaume es torna a posar davant. D’acord. Accepto. Avui no val a relaxar-se. De fet, em motiva moltíssim veure com em tiba. Em motiva moltíssim haver-me d’esforçar al màxim per tal de que no se’m escapi. Em mola. Em mola molt quan en Jaume es posa a dirigir. Avancem uns quants corredors del Trail i algun de l’Ultra. Som-hi!

                Al km 50,5 hi ha d’haver un punt d’aigua. Estem desitjant arribar-hi. Els bidons estan secs. Sort que ara els omplirem. Ens trobem a terra dues ampolles d’aigua buides. Iep, aquestes ampolles són com les que hem anat trobant als avituallament. Vols dir que no serà això el punt d’aigua, Jaume? Em Jaume no s’ho vol creure. A mesura que anem deixant enrere el km 50,5 i el punt d’aigua no el veiem per enlloc, ens n’anem fent a la idea de que sí, de que aquelles dues ampolles eren el punt d’aigua tan anhelat. Hòstia, que les passarem putes, doncs! Anem baixant direcció Arties i la calor és asfixiant. Estem perdent alçada ràpidament. Són les 15:30 h. Fa un sol de justícia i ni una gota d’aigua. Tots els ingredients per fer un còctel explosiu. Realment, explosiu. Just al punt on es separa el Trail de l’Ultra trobem dues noies de l’organització carregades amb un sac ple d’ampolles buides i ens confirmen que no hi ha punt d’aigua. Que l’aigua s’ha acabat. Tela! Doncs, vinga. Ha arribat l’hora. Ha arribat l’hora de tornar a activar el mode DURO DE COCO. Collons. Ja hi tornem a ser? Doncs, sí. No queda altra opció. DURO DE COCO i endavant. Al poble de Gessa, a uns 3 km d’Arties, trobem una font. I quina aigua més fresca, per favor! La nostra salvació, sense cap mena de dubte. En Jaume em diu: Aprofita, perquè crec que serà l’única aigua fresca que beuràs en tot el dia... Arribem a Arties en busca d’un pavelló o quelcom similar on podrem refugiar-nos del sol uns minuts. Però no. La que hauria de ser la base de vida no és més que una taula. Ni tan sols una carpa. Tot el menjar i beure per allà terra. Tot el beure ben calent. No m’ho puc creure. Això se suposa que ha de ser la base de vida? Malament, no! Molt malament! Fatal! Doncs, res. Aquí no hi fem res. Marxem ràpid d’aquí.

                Començo la pujada bastant atabalat. La intensa calor i la base de vida que estava esperant i que no ha existit em deixen força tocat. Per sort, en Jaume es torna a posar a davant i comença a tirar. Ara em costa molt seguir-lo. Se’m allunya. No vaig massa bé. Se’m oblida el mode DURO DE COCO. Aguanta, Salvador. Tira amunt i aguanta com puguis. M’atabala encara més veure com em costa seguir en Jaume, però de nou em sento molt afortunat de tenir-lo aquí al davant tirant. Sí, és una grandíssima sort. Mica en mica anem guanyant alçada, la tarda va avançant i la calor va disminuint. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. La cosa no està per tirar coets, però ens en sortirem. I tant que ens en sortirem!

                A l’avituallament de la Cabana de Pruedo, km 66, altra vegada el mateix escenari. La beguda ben calenta. Mirem de no entretenir-nos gaire i seguir endavant. Tot apunta que podem arribar a Salardú de dia. En Jaume ho veu bastant factible i es posa a liderar l’equip per tal de que sigui així. Baixant cap als Banhs de Tredòs tot torna a fluir. Tornem a anar bé. Enrere queda ja la mala estona passada pujant d’Arties.

                Els últims 10 km acaben passant prou ràpid. En Jaume a davant i jo aconseguint que no s’allunyi massa. Arribem al final de l’última pujada i encarem l’última baixada amb força alegria. Les cames, tot i anar força toves, encara tenen suficient empenta per fer aquest últim tram amb certa celeritat. Deixem Baqueira a la nostra dreta i a la llunyania veiem Salardú. Sembla força lluny. Per sort, el terreny ens és molt favorable i podem córrer molt ràpid. Ara, sí, nanu. Ara, sí que ja hi som. Em diu en Jaume. Doncs sí, última pujada i ja ho tenim.

                Felicitar enormement a tots els voluntaris que, sota un sol de justícia, han exercit una gran tasca. Ara, un bon toc d’atenció a l’organització perquè té molts aspectes a millorar. Està clar que no és fàcil organitzar una prova d’aquestes característiques, però hi ha molts aspectes a treballar si es vol organitzar una senyora prova com el territori es mereix. Força! Us envio molta força per poder-ho tirar endavant, companys de l’organització! Segur que us en sortireu!

Ultra Trail Valls d'Àneu - 94 km 7.200 m+

                Falten pocs minuts per les 00:00 h i amb en Jaume ja estem a les portes de la que serà la 5a edició de la UTVA (Ultra Trail Valls d’Àneu) i la que serà la nostra 5a participació. Després de la d’avui entre les nostres 4 cames sumaran un total de 10 edicions d’aquesta INDÒMITA. Una INDÒMITA que ens té el cor robat. Una INDÒMITA amb la capacitat de fer-te acariciar el cel, però també d’apropar-te al foc més roent de l’infern. Una INDÒMITA que no dóna treva. Una INDÒMITA tan anhelada com salvatge. Una INDÒMITA tan desitjada com feréstega. Una Indòmita que necessàriament cal escriure-la en majúscules.

                Els primers compassos de la cursa són una còpia exacta de l’any passat. En Jaume i jo anar xerrant i un munt de frontals en fila índia darrera nostre. Pugem al Coll de Botiero sense excessives dificultats amb una lluna absolutament plena i una nit absolutament càlida. Després de l’avituallament d’Espot, encarem direcció el Coll de Fogueruix amb el desig de quedar-nos sols, però tenim tres o quatre corredors al darrera. De moment, tocarà esperar.

                A l’avituallament de Planes de Son una forta abraçada amb el capità de la tropa, en Ramon Villuendas. També estava a Espot, el tiu! Per alguna cosa és el capità. Que gran que és, per Déu! De camí cap a l’imponent Tèsol finalment ens quedem sols amb en Jaume. Per fi sols. El tren de corredors que portàvem a l’inici de l’ascens, amb el pas del m+ ha acabat descarrilant. Ja hi ha ganes de que es comenci a fer de dia, però falta una estoneta. Al arribar al Cim del Tèsol es comença a albirar aquest nou dia que vol anar per despuntar. Les llums dels frontals es comencen a fondre enmig de l’elegant silueta d’una cresta que comença a intuir-se. I... pam! Arriba l’èxtasi. Ara sí. Una lluna plena que es va acomiadant enmig d’un tel de fines boires i nosaltres plenament immersos en la majestuositat del tram més salvatge d’aquesta INDÒMITA. Escena brutal. Realment, brutal.

                Tot el tram fins al Refugi de Saboredo, passant pel de Mataró, se’ns posa d’allò més bé. Gaudint-lo al màxim. Gaudint-lo tant com es deixa. Noto que ho estem passant de luxe. Noto que la cosa flueix. La xerrera no cessa. Cau algun acudit. Felicitat. Moment d’absoluta felicitat.

                De camí cap al Port de la Bonaigua anem prenent consciència del que ens ve. La temuda i maleïda pista. Una pista plena de rocs. Una pista de molt mal fer. Una pista que en Jaume em diu que sempre se l’hi entravessa. I a mi, també. Finiquitada la temuda pista enfilem el corriol que ens ha de dur al Port de la Bonaigua. Miro el rellotge i estem anant 45 minuts més tard que l’any passat. Com? No ho entenc. Però sí sembla que haguem anat més o menys com l’any passat. No ho entenc. Ascens en silenci. Estic ruminat això dels 45 minuts que no em quadra. En Jaume tampoc diu res. Iep! Aquí està passant alguna cosa... Va, mirem d’arribar ja a l’avituallament i tot canviarà. De lluny ja sento els crits de l’Albet@. Per fi.

                Com sempre, un cop de mà que no té preu per part de l’Albet@. Una assistència del màxim nivell. Una assistència que val un imperi. Una assistència que coneix el que em cal en cada moment. Una assistència amb moltes hores a l’esquena. Una vegada més, milions de gràcies, Albet@!

                 Reprenem la marxa cap al Refugi d’Airoto i amb en Jaume comencem a prendre consciència de que la cosa no va del tot bé. Ell em confessa que, a més d’estar-hi 45 minuts més que l’any passat en aquest tram, les seves sensacions són pitjors. “I tu, Salva, com vas?” Em pregunta en Jaume “Com tens la guardiola?” La meva resposta: “La guardiola? S’ha ben trencat la guardiola i tota la calderilla que hi quedava, tota per terra”.  L’any passat pujant al Mont-roig amb en Jaume i l’Isra vam estar fent la conya que, després d’Eufòria, la meva guardiola havia quedat ben buida. Doncs aquest any sembla que encara pitjor... En Jaume em diu que trencada segur que no, com a molt s’ha esquerdat una mica. Bé, sigui com sigui, ha arribat l’hora en que la INDÒMITA ens fa prendre consciència de la situació i coincidim amb en Jaume que estem començant a acusar el no parar mai de fer activitat. Ja sigui cap de setmana. Ja sigui entre setmana. Sí, d’acord. Anem tous. Sí, d’acord. Ara és la INDÒMITA la que mana. I ara què? Doncs res, activem el mode DURO DE COCO i endavant. No en queda altra. A més, fa bastanta calor. Sort que sovint bufa un airet força fresc que ho fa suportable. Comencem a posar-hi humor i a tirar de la saviesa popular: La mala hierba nunca muere. No está el horno para bollos. En todos los sitios cuecen habas (bé, no sé si aquesta aplica massa en el moment que estem, però també acaba caient)... I sense perdre l’humor, al contrari, amb més humor que mai, amb la guardiola ben trencada (sols esquerdada segons en Jaume) i acompanyats per un entorn d’un encant de gran magnitud acabem arribant al Refugi d’Airoto. Aquí ens hi trobem a la Mireia, la Txell, la Boira i la Mia. La veritat és que això ens anima bastant i la baixada fins a Isil la fem prou alegres.

                De nou sento la cridòria de l’Albet@. Ja ho té tot a punt. Aquí un arròs amb verdures i un llet de civada ben fresqueta, que més bé no em pot entrar. M’haig d’obligar a parar de menjar i beure que si no em farà mal. Si ja ho dic jo que la jefa té molt clar el què em cal en cada moment.

Quina qualitat humana a banda i banda. Equip indestructible ;-)

                Després de la bona recàrrega d’energia efectuada a Isil, reprenem el camí cap a l’últim terç de la cursa. Per un moment sembla que tinguem a la fera agafada per les banyes. Per un moment l’entusiasme ens fa semblar que tinguem a la INDÒMITA controlada, però sabem que no. A la INDÒMITA no hi ha qui la controli.  Fem una parada ràpida a l’avituallament de la Borda de Pina i anem per encarar la pujada clau. La pujada al Coll de Mont-roig. Anem xerrant i xerrant i, de sobte, ens apareixen dos corredors per darrera. Dos corredors que a priori estaven molt lluny. És aquí quan ens adonem que ens hem relaxat. Així que en Jaume diu que ha arribat l’hora de que el gregari comenci a tirar. I així és. En Jaume és posa a davant i comença a tirar com un animal. Bé, com un animal per mi. Per ell és sols un caminar ràpid. Intento mantenir la distància i que no se’m escapi. Més o menys ho aconsegueixo. Toca pencar de valent, sí. Però m’encanta. M’encanta veure com tirem fort amunt. M’encanta veure com, tot i tenir la guardiola trencada, ens anem distanciant considerablement dels corredors que tenim darrera. És aquí on em considero un autèntic afortunat de formar equip amb un corredor de la talla d’en Jaume. Un autèntic luxe. Un 10 com a persona. Un 10 com a company d’equip i un 10 com a corredor (per això haurà fet segon en un parell d’edicions d’aquesta endimoniada INDÒMITA). L’altre dia sentia que aquest Tour l’ha guanyat el gregari d’en Froome. Ja voldria en Froome tenir un gregari com el meu ;-)

                Els ascensos al Pic de la Coma del Forn i al Pic de Campirme els fem com bonament podem. No estem massa catòlics, és cert. Toca fer-los sota les directrius d’una INDOMITA que ens recorda que això de tenir-la agafada per les banyes que creiem fa unes hores, res de res. Doncs el què la INDÒMITA mani. Manarà el que vulgui. D’acord. Però amb el nostre mode DURO DE COCO no hi té res a fer. Ens farà anar més a poc a poc si ella vol, però no deixarem d’avançar.

                Arribem a l’avituallament del Coll de Canpirme i ens queden sols 8 km fins al final. Fa estona que estem amb l’interrogant de si arribarem a Esterri amb llum de dia. Hi ha hagut moment que ha semblat molt difícil. Ara sembla més factible. No ens sobrarà massa, però, a priori, no hauríem de tornar a encendre el frontal. Aquests últims 8 km es fan força llargs. Però les ganes d’arribar i el mode DURO DE COCO ens fa tirar endavant. Primer Burgo. Després Escalarre i finalment Esterri. Com ha costat avui arribar a Esterri. Una hora i mitja més que l’any passat. Gairebé 22 hores. Gairebé 22 hores de gran valor que se’n van, al que jo dic, directe a la caixa de pi. 22 hores molt treballades. 22 hores per prendre consciència que qui mana en el terreny indòmit és la INDÒMITA. Però també 22 hores per deixar palès que el nostre mode DURO DE COCO ha pogut per 5a vegada amb la versió més feréstega de la INDÒMITA.

                I encara que el final pugui ser sempre el mateix, no puc acabar sense agrair al capità Ramon Villuendas i a tot el seu exercit de ben parides i ben parits que ens han obsequiat el poder gaudir amb tots els luxes d’aquesta INDÒMITA. Moltíssimes gràcies per fer-ho possible, exercit! ;-)