dilluns, 21 de setembre del 2015

Rialp Matxicots - 82 km 6.000 m D+

Tan bon punt vaig saber que no em va tocar el sorteig del Tor, el primer que vaig fer va ser inscriure’m a la Rialp Matxicots. Tothom me’n havia parlat tan i tan bé i per una qüestió o una altra no hi havia pogut participar mai. Al cap de pocs dies d’haver-m’hi inscrit, apareix la Canfranc – Canfranc. Quina bona pinta! Ostia! Just una setmana abans! Dues ultres en dues setmanes és massa... Solució? A Canfranc faig la marató, que també pinta molt bé, i arreglat.

En Jaume i l’Esteban, ambdós inscrits a l’ultra de Canfranc, m’anaven enviant fotos del recorregut i en Jaume em deia que no em sabia veure inscrit a la marató havent-hi un ultra. Bé, de fet a mi també em costava veure-m’hi, però que hi farem, no es pot estar a tot arreu... En Jaume, de tant en tant, “Salvador, vols dir que no hauries de fer l’ultra de Canfranc?” En una d’aquestes, i de conya, li dic “Mira, Jaume, jo faig l’ultra si tu m’acompanyes a Rialp”. Resposta immediata d’en Jaume, “Ja hi pots comptar!”. Doncs res, mail a l’organització de Canfranc i canvi de la marató a l’ultra.

I així és com arribo a Rialp, amb la Canfranc a les cames de fa una setmana, però amb en Jaume al meu costat.

A mitja setmana en Jaume em demana quina previsió tinc per Rialp. Faig càlculs i li dic que de 15 hores en endavant. Ho sento! No li preocupa.

Sortim tranquils. Molt tranquils. Pujant cap al Montsent de Pallars, calculo i veig que les 15 hores de les que no em veig capaç de baixar, implica arribar a partir de les 20:30 h. Just quan comença a fer-se de nit. En conya, però sent així, li dic a en Jaume, “Ostia, Jaume, com t’has de veure, un tiu com tu, que té el rècord de la prova, arribant al principi de la tarda, avui segurament arribaràs de nit...”.  Resposta, “Doncs ja tenim objectiu, no tornar a encendre el frontal!”

Amb el pas dels km i a mesura que ens anem distanciant els corredors, queda clar que avui serà cosa de tres. La Boira, que s’ha unit amb nosaltres al Coll de Triador, que anirà endavant i enrere, però sempre al nostre costat. En Jaume, que el tindré sempre al meu davant amb un ritme, per mi, implacable. I jo, que faré tot el possible per tal de que no haguem de tornar a encendre el frontal.



Pujant cap a Beraní em sento collat. Molt collat. Cada cop que aixeco el cap, sempre a 20 m de distància, veig en Jaume. Ell, avui, més tranquil que mai. Jo, avui, més collat que mai. Collat, però tranquil de  tenir-lo al meu davant. Collat, però satisfet. Satisfet de saber que m’hi estic esforçant al màxim. Sé que en Jaume avui està fent l’esforç d’anar molt més lent del que aniria i dedicant-hi moltes més hores de les que hi dedicaria. Per tant, a mi no me’n queda una altra que agrair-li abocant-hi tot el meu esforç.

Arribem a Roni. Per enèsima vegada sentim de lluny els crits de l’Alba. Com ens agrada! I com li agrada! Hi arribo bastant just de forces. M’assento. Menjo bé. D’allò més bé. Avituallament excel·lent. Més que excel·lent. Bé, com tots. Surto força recuperat.

Sant Romà. Última pujada. El baixar de les 15 hores queda descartat, però tampoc crec que haguem d’encendre el frontal gaire estona. De nou em torno a sentir molt collat. Al màxim de collat. Agafo els bastons amb tota la meva força. Apreto les mans tan fort com puc. Pico amb els bastons contra el terra amb tota l’energia que em queda. Els dos alhora. Primer un i després l’altre. No sé que és millor, però hi diposito tota la meva força. Totes les meves ganes. Tota la meva passió. “Ho estic donant tot, Jaume, de debò!”.

Arribem a Rodés amb les últimes llums del dia i un cartell indica 2,5 km per l’arribada. En Jaume prem l’accelerador. En Jaume obre gas. Per un moment, en Jaume treu una petita part de l’autèntic Jaume que porta dins. Per un moment, el perdo de vista. En Jaume imposa el ritme per no haver d’encendre el frontal. I ho aconsegueix.

Moltes gràcies per estar sempre 20 m al meu davant, amic! Moltes gràcies per collar-me com jo no m’hauria collat, amic! Moltes gràcies per posar la paraula davant de la competició, amic! Moltes gràcies per regalar-me aquestes 14:55 h, amic! Moltes gràcies per ser-hi, amic! Te’n dec un altre, amic!

divendres, 18 de setembre del 2015

Canfranc - Canfranc - 90 km 6.400 m D+

Després de què les coses no anessin massa bé al Trail Valle de Tena, avui toca tornar a fer que les coses vagin com han d’anar. Haig de ser jo qui tingui el control de la cursa i no ella qui em controli a mi. Haig de ser jo qui decideixi i no ella la que mani. Haig de ser jo qui tiri endavant al pas que a mi em vingui de gust i no al que ella m’obligui. La veritat és que la cosa no pinta gens bé. Si la cursa ja és prou dura per si mateixa (tot i que ens han anunciat certes modificacions que li resten duresa) la meteo serà complicada. Molt complicada. A partir de les 5 h de la matinada arribarà un front i amb la possibilitat de que ja no ens deixi en pau durant tot el dia. No fa gens de gràcia, però no en queda una altra que sortir a les  12 h de la matinada tal i com està previst.

En la primera pujada és un constant de passar-me corredors, però jo a la meva. I un altre. I dos més. I un altre. Crec que tinc més corredors davant que darrera, però no em preocupa.

Després de passar pel primer avituallament i de sobte, ens trobem en una pujada que és un autèntic pedregam. Pedra molt solta. Pedra que se’n va avall. Dos passos endavant i un pas enrere. Costa molt avançar. Arriba la boira. És de nit i les marques desapareixen. Toca treure el track. Arribem al Collado de Ip amb un fort vent i la baixada és un rèplica de la pujada.

Arribem al km 26. Són les 5:20 h. La nit és ben present i encara en tenim per una estona. Anem pujant i pujant. Tal i com estava previst arriba la pluja. Emprenya, però ja ho sabíem. Són les 7 h i és ben fosc. Ja s’hauria començar a fer de dia. Convé que es faci de dia, però de moment és ben fosc. La pluja, la foscor, el cansament, la pujada que no s’acaba, tot plegat em porten a un mal moment. Primeres clarors del dia, però el frontal ha de seguir encès. Sembla que deixa de ploure, però ara boira. Molta boira. De nou, toca tornar a treure el track. De nou, arriba la pluja. Tot i que la situació està complicada, l’estat anímic ha millorat notablement amb l’arribada del dia. Ens unim amb en Ramon i sembla que anem bé plegats. Tirem amunt cap al Vertice de Anayet. Collons, però com puja! Collons, però que dret! Collons, però com costa!

Superat el segon punt més alt del recorregut, agafem la Canal Roya que ens ha de portar a l’anomenada Base de Vida. Una Base de Vida en la que convé arribar-hi ràpid. Els 3 avituallaments sòlids que hem trobat fins el moment han estat molt pobres. Anem molt justos de reserves. La canal és llarga. Molt llarga. No s’acaba mai i la gana que apreta cada cop més. I la Base de Vida que no arriba. Es fa urgent arribar-hi, però no hi ha manera. La situació comença a esdevenir crítica. Mira! Mira! És allà! Per fi! Bé, l’anomenada Base de Vida queda amb dues carpes on està tot apilat de mala manera. Les nostres bosses allà al terra. No hi ha lloc per canviar-se. Bé, sí, a l’aire lliure, però és que torna a ploure. No hi ha pràcticament lloc per seure. Bé, sí, al terra, però és que està moll. No cal dir res més. Marxem d’aquí.

54 km i 11:15 h a les cames. 900 m+ per davant, però animats i amb ganes. Pugem a ritme constant, no molt ràpid, però sense parar. Ja som dalt i sembla que podríem començar a tenir la situació sota control. Encara queda molta cursa, però a hores d’ara som nosaltres els que manem. No anem molt sobrats de forces, però sí que en tenim les suficients per avançar amb convicció. Estem baixant per les pistes d’esquí d’Astún i totalment convençuts que ja baixem directe a Somport. Sorpresa! Gir brusc a la dreta i pujada de 300 m+ que no teníem prevista. Apretada de dents al màxim i amunt!


Arribem a Somport, aquí, al menys, hi ha un avituallament mínimament decent. Fem una bona parada. Torna a ploure. El cel segueix fent la mateixa mala pinta de tot el dia o potser una mica més. Una primera pujada per les pistes d’esquí de Candanchú ens recorda que encara tenim feina per davant. Pujada de les que es guanya desnivell molt ràpid. Pista negre, segur! Cada cop més justos de forces, però cada cop més a prop de Canfranc.

Baixem al Ibon de las Truchas i última pujada de 400 m+ fins al Collado de Estiviellas. Última pujada, sí. Últim esforç. I quan ja estem arribant a dalt, de nou torna la pluja. Cada cop amb més intensitat. Ja som dalt. Intensitat màxima de pluja. Trons. Llamps. Pedra. Per un moment sembla que s’hagi d’acabar el món. Tot queda en això, en un moment. Baixada llarga. 7 km. Cada cop més còmode. Un terra cada cop més amable. Ja no plou. Últims km per acabar gaudint. Últims km per fer balanç. Territori, impressionant! Recorregut, tot i ser modificat, molt potent! Panoràmica, del que em pogut veure, extraordinària! Organització, necessita millorar!


Aprofito per felicitar aquest parell de companys de viatge que, sense despentinar-se i amb 3 hores menys que jo, van aconseguir una molt meritòria tercera posició. Enhorabona, amics!


dimarts, 1 de setembre del 2015

Trail Valle de Tena - 78 km 6.700 m D+

La d’avui serà una grandíssima cursa, ho sé del cert. Una cursa de màxima connexió amb l’entorn. De màxima interacció amb el medi. De gaudir dels paratges tant com un desitgi. L’hi tinc moltíssimes ganes, sí, però també un absolut respecte. Serà una cursa molt dura. Una cursa salvatge. Una cursa feréstega. En un territori que pot arribar a ser molt esquerp.

                La benvinguda que ens dóna la Vall del Tena és molt plàcida. Ens mostra la seva cara més amable mentre anem guanyant alçada. Amb les primeres llums del dia comencem a divisar la silueta de les muntanyes que tenim a davant. Una silueta esvelta. Unes muntanyes que s’intueixen d’una absoluta elegància.

                Ja totalment de dia arribem al Collado de Catieras. Primer coll del dia i primer obsequi per la visita. Perdem alçada pel que sembla el camí més evident, però de seguida ens desviem per un camí inexistent. Segon coll. Segon obsequi. Segon descens i segon camí inexistent per pujar al Collado Bajo Brazato. Queda clar que no anirem pels camins més habituals. Anirem pels camins que ens portin a les zones de més encant. Potser no hi haurà massa camí, però sí un pas per saltar de vall.

                Descens de vertigen del Collado de Piniecho i l’imponent d’en Garmo Negro ens apareix davant nostre. Un Garmo Negro que, amb els seus 3.066 m, espera tranquil la nostra visita.


                Casa de Piedra, avituallament important per afrontar l’important ascens de 1.400 m que ens conduirà fins al cim del Garmo Negro. Comença a pujar. A pujar molt. Comença a fer calor. Molta calor. Baixa aigua just pel costat del camí que pugem. És poca aigua, però suficient per donar-nos la frescor imprescindible per poder seguir amunt. Segueix pujant fort. Amb l’alçada, la calor comença a afluixar. El camí es fa cada cop menys evident. El nostre cim és cada cop més a prop. Espectacular! Una panoràmica realment espectacular que denota qui és l’artífex d’aquest recorregut i un cim ple de gent de l’organització que ho corrobora.

                La baixada fins al Refugio de Bachimaña és complicada, especialment la primera part. Portem 34 km i 4.000 m de desnivell positiu. Ho noto a les cames i m’urgeix recuperar una energia que per moments sembla que se’m vulgui esgotar. Em menjo dos plats d’arròs, sembla que em recupero i que puc seguir amb garanties.

                Parteixo direcció al Collado de Tebarray pel GR11. Em vénen records de la travessa dels Pirineus de l’estiu del 2013 i torno a connectar al màxim amb el medi. Els Infiernos al davant, de nou, panoràmica de les que conservar a la retina. Brutal! La cosa flueix. Les cames no van tan lleugeres com voldria, però l’entorn ajuda a seguir endavant.

                Al Refugio de Respomuso i arribo justet, em menjo un plat de macarrons i surto amb dos companys amb els que sé que m’aniria molt bé anar amb ells. Els macarrons no fan l’efecte que esperava. No els puc seguir. M’atabalo. Per moments les cames s’estan quedant sense força. Em preocupo. Calma, Salvador, calma. Segueixo sol i ja està.

                Collado Musales, sense dubte un coll per tornar-hi, impressionant! D’aquí fins a La Sarra se’m fa molt llarg. Les cames comencen a anar feixugues. Cal donar-li la volta a la situació, si les cames no volen tirar, haurà de tirar el cap. Vinga, Salvador, som-hi! Ara resulta que el cap tampoc vol tirar. Collons, que passa avui!

Arribo a La Sarra molt cansat. L’Alba se’n adona ràpidament i es preocupa al màxim per mi. M’assento al terra i descanso. Menjo i bec, reprenc el camí, però sembla que avui les cames ja no voldran tirar més. De sobte una pujada molt dreta i de nou intento tirar de cap. Aquí sembla que me’n surto una mica millor que abans. La situació és bastant precària, però puc anar tirant fins al Collado Foratata on veig que si m’hi esforço encara puc arribar de dia a Sallent de Gállego. M’hi esforço, sí, però no el suficient i a un parell de km del poble haig d’encendre de nou el frontal.

Arribo a l’avituallament pitjor del que he arribat a La Sarra. De nou necessito seure i de nou l’Alba que em cuida al màxim. Merci!  També surto pitjor del que he sortit de La Sarra. Només queden 10 km, però sé que se’m faran llargs, molt llargs...

En l’últim ascens no para de passar-me gent. Això encara m’ensorra més. Les cames no van. El cap no va i a sobre no paren d’avançar-me, uuuufffff, que dur! La veritat és que en vàries ocasions estic a punt de seure’m, però sé que no ho puc fer. Necessito avançar, encara que sigui molt a poc a poc, però avançar. Veig els frontals molt amunt. Massa amunt. Avançar! Avançar! Avançar! Intento no treure-m’ho del cap. Avui ha tocat creu, d’acord, però tu avança! Avui la cosa no va com t’agradaria, d’acord, però tu avança! I per fi, després d’un esforç mental més que considerable aconsegueixo arribar al Mirador de la Sierra Plana. Últims 4 km. Últim esforç. Vinga Salvador, que això ja ho tens i després de repetir-me això constantment, aconsegueixo acabar creuant la línia d’arribada.


Brutal! Impressionant! Espectacular! Salvatge! Feréstega! Bestial! Però també, Elegant! Esvelta! Majestuosa! Imponent! Així és Valle de Tena. Jo no m’he trobat gaire bé, però, sense dubte, el que em queda en el record és el Valle de Tena! Tornarem!