Vall d'Aran Pyrenees by UTMB - 140 km 8.200 m+

A finals de maig, just després d'haver-nos saltat una nit amb en Jaume, la Boira i la Mia, fent una tirada de més de 18 hores pel Berguedà, en Jaume rep un missatge d'en Xavier Pocino oferint-nos l'opció d'anar a provar el recorregut de la Vall d'Aran Pyrenees by UTMB que havia dissenyat. Uns 160 km i 10.000 m+. La proposta era fer-ho amb la seva assistència. La veritat és que, en un primer moment, als dos ens va semblar una bogeria i no ho vàrem veure clar en absolut. Potser la rostida de més de 18 hores que portàvem a sobre en aquells moments, era la que ens dificultava veure-ho clar... Amb el pas dels dies la cosa ens va començar a motivar fins a tal punt que l'únic que faltava era posar-hi una data. L'estiu estava ja molt atapeït. Així que, aprofitant que en Jaume tenia pont per La Mercè, vam optar per proposar-li a en Xavier de provar de fer la volta el cap de setmana del 21 i 22 de setembre.

Dit i fet. Dissabte 21 de setembre. Quan són les 6:00 h arrenquem els 4 de sempre. Les dues goses i els dos senderistes que les acompanyen. Estem ja a finals d’estiu i costa moltíssim que es faci de dia. De fet, fins les 7:30 h passades no acabem apagant el frontal. Pel dia d’avui, la previsió de la méteo a tota Catalunya és dolentíssima, fins hi tot amb alertes actives. A tota Catalunya, menys a la Vall d’Aran. Costa de creure, però és així. Mentre estem pujant cap al Montpius, ens girem i el cel a sobre de la zona del Parc Nacional d’Aiguestortes fa por. Negre, emboirat... Per res del món voldríem estar allà sota. Pel contrari, direcció cap a França, la cosa està molt millor i a l’horitzó, fins hi tot es veu relativament serè. Hòstia santa, justament la direcció cap on hem d’anar. Aprofitem doncs, que demà a la tarda, la méteo no pinta que ens sigui tan favorable. En Jaume em diu “Mira a l’esquerra quina panoràmica, nanu!”. “Sí, sí! Brutal! Però jo m’atreviria a dir que la panoràmica és brutal a 360 º”. Li responc. Coincidim en que, mira on vulguis, que l’entorn és d’una bellesa realment espectacular. La carena que uneix el Montpius amb el Montcorbison és d’una elegància absoluta. Es respira una pau que ens envaeix per complet.

Arribem a Santet Gausac i allà ens estan esperant en Xavier i la Judith, els dos artífexs d’aquesta futura prova. Tenen el maleter obert amb menjar i beure per tot un regiment. Mengem i bevem una mica i continuem. El tram fins a Artiga de Lin, per dins d’un bosc també d’un encant de dimensions fora de l’habitual. A mig camí se’ns uneix en Xavier i ens acompanya fins a Artiga, tot fent-nos de guia turístic explicant-nos cada un dels detalls de la zona per on estem passant. Això sí que és un luxe! Acompanyats del “capo”.

Després d’avituallar-nos de nou a Artiga de Lin, ens endinsem en un sector totalment de “pitet”. És a dir, d’aquells que se’t cau la baba. Tot un tram de carena i més carena, envoltats per infinits prats verds als quatre costats. Difícil trobar-ne una adjectiu per una cosa de tal magnitud. No sé si passarem per llocs de major encant que aquest, però la veritat és que tota aquesta zona té molts números de ser lo “milloret” del recorregut.

Al Portilhon altra vegada avituallament. Collons, quin luxe el nostre! El rellotge avui sí que córrer ràpid. Portem ja més de 9 hores. Més de 9 hores que han passat volant. A la que baixem cap a Bossost la temperatura comença a pujar. Acaba sortint el sol i en el tram fins a Canejan ens acaba fent bastanta calor. Afortunadament, a Canejan ja hem guanyat certa alçada. L’aigua fresquíssima d’una font i que el dia ja va arribant a la seva part final, tot, en conjunt acaba fent que el tema de la calor per avui ja l’haguem vençut.

A Sant Joan de Toran, km 70, hi acabem arribant poc després de les 7 h de la tarda. Aquí ja havíem acordat que seria un punt que el tractaríem com a base de vida. Així que canvi de mitjons, un bon plat d’arròs, omplir bidons i preparar-ho tot per afrontar la nit. La Judith ens ofereix infinitat de coses, menjar, beure, dolç, salat, fred, calent... Es desviu per nosaltres. Quina crack, la tia. No vol que ens falti de res. Se li nota. Afortunats. Realment afortunats!

Sortim ja amb el frontal al cap. Encara no l’encenem, però no faltarà gaire. Aquí s’afegeixen en Xavier i en Joan. Buaaaaaaaa, perfecte! El millor que ens podia passar per afrontar la nit amb garanties. Comencem a pujar cap a la zona de les Mies de Liat i de seguida ens cau la nit. Per moments bufa un vent prou intens. Només per moments, però quan bufa és fred i ho fa amb ganes. Parem un segon, ens abriguem i continuem. Passem pels peus del Cim Maubermbe. Val a dir que aquesta zona, tot i ser de nit, la coneixem d’altres ocasions i, la veritat, és que pot competir amb bellesa amb tot el tram carener que hem estat fent aquest matí. Si allò era guapo, això tela, també! Les meves cames comencen a anar una mica feixugues. Tot i que gràcies a la companyia d’en Xavier i en Joan i gràcies també a la xerrameca d’en Xavier, que segueix fent-nos de guia turístic, ajuden a oblidar una mica el mal de cames.

Portem una walkie i cada dos per tres estem trucant a la Judith. Pobra. Ella que deu voler intentar dormir una mica i nosaltres anar-li fotent la tabarra amb el walkie. Entre Montgarri i Beret ens apareix de nou la Judith, obre el maleter i avituallament al canto quan són les 2:30 h de la matinada. Sense comentaris... Aquí en Xavier continua amb cotxe amb la Judith i en Joan diu que ens acompanya fins a Salardú.

Un cop a Salardú, amb uns 112 km a les cames ja li hem fotut una bona mossegada al recorregut. Encara queda bastanta feina per fer, però deu ni do la que tenim feta ja. Aquí, quan són gairebé les 5:00 h, en Joan ens ha de deixar que l’esperen a casa. Així que ens acomiadem i continuem els 4 de sempre.

Per arribar als Bahns de Tredòs, pròxim punt on hem quedat amb en Xavier i la Judith, cal abans fer tot un tram de pista pel costat del riu, per a continuació pujar a un coll que tela com puja de dret. Aquí entrem en un moment crític. Ens ataca la son i ataca fort. Diria que ens ataca als 4 més o menys per igual així que acordem fer una T10 un cop estiguem ben arrecerats enmig del bosc. En Jaume no ho ha fet mai això de dormir 10 minuts enmig del camí a veure com li va. Pel contrari, la Boira, sembla que ràpidament ens ha entès i ja comença a esgarrapar amb les potes al terra per fer-se el seu jas. Són les 6:05 h. Despertador posat a les 6:15 h. Sona el despertador i les paraules d’en Jaume són: “Que cabrons! Com roncàveu tu i la Boira. La Mia almenys no ha fet soroll”. Resulta que aquí a dormit tothom menys ell. Pobre.

Costa bastant arribar a dalt el coll. La veritat és que no arriba mai ni mai. Comença a ploure. Molt lleument, però va plovent. Finalment acabem arribant a una pista que, amb poca estona ens condueix fins a Bahns de Tredòs. Aquí és l’altre punt que havíem acordat tractar-lo com a base de vida. Ja no plou i, tot i que el cel no estigui gens serè, sembla que la cosa no pinta excessivament malament. Mengem molt bé. La Judith es curra uns entrepans amb pa amb tomàquet que entren de luxe. A en Jaume de pernil i a mi d’olives. No t’ho perdis, un entrepà d’olives. Delícia màxima! Un bon cafè “calentó” i amb l’empenta de la cafeïna sortim carregats d’optimisme cap a l’últim sector del recorregut. I, per si la cosa no anava prou bé, aquí se’ns afegeix en David. Un altre ben parit que ha vingut a donar-nos un cop de mà. Ens alerten que també és molt xerrameca, però per nosaltres millor impossible. És justament el què necessitem.

A la que comencem a guanyar alçada per endinsar-nos cap al Parc Nacional, comença a ploure. Hòstia, no, sisplau. Encara no! Tot i així, nosaltres continuem amb el nostre optimisme i confiem en que deixarà de fer-ho. A mesura que ens anem encarant cap a Còth de Pòdo, 2.568 m, veiem com la cosa cada vegada s’està posant més lletja. Comencem a anar molls i quan bufa el vent, la temperatura corporal baixa en picat. La veritat és que la pluja i el vent són la pitjor combinació possible. A més, justament cap al coll on hem de pujar és on pitjor pinta té. Un cel totalment amenaçador no convida en absolut a pujar-hi. Estem a 2.300 m. Portem gairebé 140 km. Estàvem molt animats i hem pecat d’optimistes al sortir de Bahns de Tredòs i no ens equipat per aquesta situació. “Merda! Què fem? Què fem? Uffff... és que pujar allà dalt és jugar-se-la! Res deixem-ho estar”. Proposem varies opcions, però al final la més assenyada sembla que és desfer el camí. Llàstima, quina pena, amb la il·lusió que ens feia... Sort que en David ens anima. Agafa el walkie que porto a la motxilla i avisa al Xavier. Quedem al pàrquing del Refugi de Colomers i, quan arribem, allà estan esperant-nos.

Un autèntica pena no poder acabar el recorregut. Bé, no acabar-lo d’aquella manera, ja que demà en Jaume sí que anirà acabar de tancar la volta... Crackkkkkkkkkk!!!

Doncs res, agrair a en Xavier, la Judith, en Joan i en David que ens hagi donat aquesta oportunitat. I afirmar, que estem convençuts que aquesta nova prova que naixerà al mes de juliol del 2020 serà un autèntic èxit. El recorregut és una veritable delícia i l’organització, sense cap mena de dubte, estarà a l’alçada. Seguríssim. Moltes gràcies per tot i molta sort, companys!!!

Rialp Matxicots - 84 km 6.300 m+

                De nou a la línia de sortida d’una de les millors de casa nostra. Aquest any en un format un tant diferent. Ja no es fa la modalitat combinada dels anys anterior. L’inici és a les 00:00 h i es permuta l’ordre entre els dos sectors. Enguany pugem primer al Pic de l’Orri i la zona del Montsent de Pallars, Montorroio... pel final. La nostra sorpresa amb en Jaume és veure poc més de 100 corredors. “No entenc res”. Em diu en Jaume. “Com pot ser que a una de les 3 millors que es fa a Catalunya siguem tan poca gent?”. Al llarg de la cursa acabarem arribant a la conclusió que potser un dels factors que ha reduït una mica el nombre d’inscrits, és el temps de tall que és bastant exigent. Tot i així, és realment sorprenent que siguem tan poca gent en una cursa com aquesta.

                Arrenquem i, com ja és habitual, a la primera pujada no paren de passar-nos corredors a “tota pastilla”. Probablement, tinguem més corredors a davant que a darrera. “Han sortit “saltarines”, avui”, comentem amb en Jaume, utilitzant el llenguatge de l’Ibon Zugasti. Nosaltres, com sempre, a la nostra. Es nota molta humitat a l’ambient. Així que a cuidar bé la hidratació, doncs. De camí al Pic de l’Orri algun petit símptoma de son. Lleu. Molt lleu. Però tinc clar que la nit serà llarga i que l’haig de combatre com sigui. Començo a fer treballar el “coco” al màxim, si el cap està ben actiu, la son no hi té res a fer. La tàctica funciona i el petit símptoma, marxa ràpidament.

                La baixada fins a Sort l’agafem amb molt de respecte. Són uns 1.500 m- i els excessos d’un principi podrien tenir un preu molt elevat al final. A mitja baixada ens trobem un altre avituallament. Un altre? Impressionant la poca distància que hi ha entre avituallaments! Un dels motius pels que podem dir que és una de les millors. Al final, la temuda baixada s’acaba deixant fer més bé del que esperàvem i amb 4:30 h estem a Sort.

                El tram que passa pels pobles d’Olp, Altron i Seurí, és d’aquells trams que amb en Jaume diem que va fent “la puta i la Ramoneta”. Petits puja – baixa en els que toca anar alternant el caminar amb el córrer. Pel poble de Seurí hi passem a les 6:30 h i ni rastre de la llum de dia. Collons, ja hi ha ganes d’apagar el frontal, però avui costarà... A la que agafem el camí cap els Altars és quan la cosa comença a pujar de veritat. Ara ens entenem. Ara començarem a sumar metres de debò. Les cames, de moment, encara van prou alegres. A l’avituallament que hi ha a uns 2 km abans dels Altars guardem el frontal a la motxilla. Per fi.

                L’inici del nou dia coincideix amb la zona on la cosa es comença a posar interessant. Entorn exquisit. El Montsent de Pallars, imponent, davant nostra ens espera. A veure com se’ns dona avui la seva pala amb més de 4.000 m+ a les potes. Som-hi! En Jaume accelera una mica el pas. Impossible seguir-lo. L’acabo perdent de vista. Jo, em concentro. Apreto tant com puc les dents. Faig treballar els bastons al màxim del que donen de si. Ha costat una mica, però ja sóc a dalt. Voluntaris animant per tot arreu. El veritable secret d’aquesta Matixcots. El seu enorme exercit d’enormes voluntaris. Segueixo amb la mateixa tònica per pujar al Montorroio. La baixada no és igual de fluida que l’any passat, però també s’acaba fent. A l’avituallament del Pas de la Mainera, com en tots i cada un dels avituallaments, tracte exquisit dels seus voluntaris. I el que sí que no he vist enlloc més, secció vegana i una voluntària que em dona a triar, olivada o paté de carxofa. Sense paraules...

                En la pujada a Les Picardes, tan o més dreta que la del Montsent, es comença a notar tot el que portem a sobre. De nou, en Jaume es posa a tirar, però jo no puc fer altra cosa que pujar com bonament puc. Des del Coll de Muntanyó, un descens prou ràpid a través d’una tartera de pedra petita que es deixa fer bé anar clavant els talons i una última pujada abans d’Espot Esquí on toca tornar a fer treure fum als bastons. Això sí, per mi, aquest sector és el de més encant de tot el recorregut. M’encanta!

                A l’avituallament d’Espot Esquí en Jaume em diu que no em passi amb el menjar. Menjo únicament un plat d’arròs, igual que ell. Llàstima que no em faci el mateix efecte a les potes que a ell. A partir d’aquí ens unim amb l’Ivan Olvera. Última pujada seria fins a la Creu de l’Eixol i pla i avall fins a Rialp. Altra vegada en Jaume es posa a tirar del carro. Collons, avui com m’està aprentant. Diu que vol veure l’etapa de la Volta. “Sí, home sí, ja la veuràs, tranquil!” Li dic jo. “Si, en diferit, no?” Sembla que la vol veure en directe. Mare meva, la que m’espera...

                La baixada cap a Rialp aquest any és diferent dels anys anteriors. Ara ja no baixem fins als pobles de Caregue i Escàs, sinó que tirem més directe direcció cap a la Serra de Posa. Altra vegada el camí va fent la “puta i la Ramoneta”. Petites pujadetes que no deixen córrer amb gens de comoditat. A més, en aquestes alçades ja comencen a fer mal. “Què? Acabaràs calent com una teia, eh?” Em diu en Jaume. “Hòstia, i tant!” La veritat és que aquesta Matxicots la trobo exigent de collons. A la Serra de Posa segueixen els petits puja – baixa que no deixen anar per feina. La temperatura comença a pujar. Estem a les hores centrals del dia i la calor comença a fer acta de presència. Finalment, després de passar-les una mica canutes, acabem veient el poble de Rialp. Bastant lluny, la veritat, però ja el veiem. Anem perdent alçada i anem guanyant calor, però cada cop som més a prop. Passem pel poble de Surp i ara sí que ja ho tenim a tocar. Bé, a tocar del tot, encara no, però no falta massa. Finalment, amb 15:36 h, avui amb la companyia addicional de l’Ivan i, personalment, calent com una teia, creuem la línia d’arribada.

                No puc acabar la crònica sense ratificar les paraules de l’inici. Una de les millors. Recorregut, sublim. Avituallaments, sublims. Voluntaris, sublims. Tracte, sublim. Entrega de tot un poble, sublim. Seguim? Sublim! Moltes gràcies a tots per aquesta currada!

Poltres del Ripollès - 64 km 3.600 m+

                Normalment no escric sobre les sortides que fem amb en Jaume, la Boira i des de fa uns mesos la Mia. Empatats. Dos senderistes i dues goses... ;-) Bàsicament, no ho faig perquè em tocaria escriure pràcticament cada setmana... Ara bé, la sortida d’avui ha tingut quelcom d’especial. Es tracta d’una volta que el Capi va dissenyar a mida per l’Eva del Restaurant Can Jordi d’Espinavell i que nosaltres hem volgut “catar”. Tot i conèixer pràcticament tot el recorregut, hem volgut determinar-ne el seu encant en conjunt. Es tracte d’una volta que combina l’alta muntanya amb boscos de la mitja muntanya. Una gran varietat de paisatges, tots ells dins d’un entorn de gran bellesa. En Capi la va anomenar Poltres del Ripollès i, tot i que nosaltres l’haguem hagut de versionar una mica, per tal d’invertir-hi 12 – 13 hores (que són les sortides que solem fer els dissabtes), com que en escènica la volta és la mateixa, li mantenim el nom.

                Sortim d’Espinavell a les 3:00 h (aquesta hora és només per una qüestió de procurar conciliar una miqueta la vida familiar). Com no pot ser d’una altra manera, sortim de cara amunt (tots els carrers d’Espinavell són de cara amunt o de cara avall, depèn com es miri ;-)). La nit, aparentment, sembla tranquil·la. A mesura que anem guanyant alçada, va desapareixent aquella tranquil·litat que pronosticàvem. Comença a bufar un vent cada cop més considerable. A la que estem al Cim del Costabona, aquest vent, combinat amb una temperatura ambient força gèlida i sent encara de nit, fa que la temperatura de sensació sigui encara més freda. Ens movem ràpid per tal d’evitar que el fred s’apoderi de nosaltres, tot i així, no és tasca fàcil. La veritat és que això no ens ho esperàvem. Aquesta primera fredora de finals d’estiu ens ha ben agafat per sorpresa. Comença a clarejar el dia i quan estem arribant a la Portella de Mantet, amb en Jaume coincidim que la situació no convida en absolut a pujar al Pic de la Dona i Bastiments (track original). Si aquí bufa, imaginat allà dalt. Així que com que el track que tenim de Bastiments baixa al Coll de la Marrana, optem per baixar a Vallter i arribar al Coll de la Marrana des de baix. Al passar pel Refugi d’Ulldeter, hi entrem a fer un cafè i intentar entrar una mica en calor. La gent del Refugi, que s’acaben de llevar i està esmorzant tranquil·lament, ens miren amb cara de sorpresa (poc s’imaginen el que hi ha darrera d’aquestes cares de fred...).

                Baixant per la Vall del Freser, la cosa comença a millorar. Aquí el vent ja no bufa i mica en mica en mica el sol va guanyant la partida. Al Cim del Balandrau la tranquil·litat ja és absoluta. El tram fins a Tregurà és tot de cara avall i el fem força ràpid i sense complicacions. A Tregurà, quan portem 41 km, parem un moment a fer una Coca-Cola i continuem. El corriol que ens porta fins a Setcases ens sorprèn molt gratament, la veritat. Un sender pel mig del bosc de molt bon fer i d’una gran bellesa.

                Un cop a Setcases, omplim els bidons en una font i ja estem servits d’aigua fins a Espinavell. Ara toca agafar el GR11 i ja no el deixem fins a Molló. El camí va pujant per dins el bosc. En ocasions es fica força dret i cal fer treballar de valent els bastons. Els km van passant. Les hores també i les cames ho van notant. Al final de la pujada sortim a uns prats verds que és l’entorn que anem tenint durant un bon grapat de km. El dia és radiant. En Jaume em diu: “Que bo aquest airet que córrer” i jo li dic: “Sí, i tant. Aquesta matinada el ben maleíem i ara l’estem agraïnt...” Quan portem uns 60 km arribem a Molló. De fet, ni tant sols entrem al poble ja que no necessitem res, i just abans d’arribar al poble ja ens desviem a l’esquerra per encarar cap a Espinavell.

                En aquest últim tram en Jaume es posa a trotar tots els “falsos llanos”. Les meves cametes em diuen que de trotar val, però al pas d’en Jaume, no. Així que jo vaig fent com puc, uns quants metres més enrere. Els senders pel mig del bosc, d’un gran encant, per cert, es van combinant amb algun tramet de pista. Tot plegat de molt bon fer i que flueix prou bé, tot i el mal de cames.

                Quan ja resta poc per arribar ens trobem una trentena de cavalls i poltres (fent honor al nom de la volta) que al nostre pas s’esveren i es mouen tots a gran velocitat cap a una mateixa direcció. Tants animals i tant grans fan molt de respecte, ara, és un autèntic goig veure aquesta bellesa d’animal. Quina elegància, per Déu. Tot i haver anat trobant un munt de cavalls i poltres al llarg del recorregut, aquest ramat final, és com una qüestió del destí per concloure aquests Poltres del Ripollès com el seu nom imposa. Bona!

                Finalment, gairebé amb 12:30 h, arribem, de cara amunt, com no podia ser d’una altra manera, al punt d’origen i amb una molt bona volta a la saca.

                Crec que la millor manera de rematar aquesta volta, tal i com hem fet nosaltres, és amb un bon dinar al Restaurant Can Jordi. Aquí, sense cap mena de dubte, l’excel·lent tracte de l’Eva és la millor cirereta que s’hi pot posar al pastís. Adaptant la seva cuina a les necessitats dels clients. Siguin les que siguin, les necessitats. En el nostre cas, vegans i sense gluten. Destacar els canelons embolicats amb col, patata i tempeh de pèsols al seu interior i amb beixamel feta amb llet de soja i gratinat amb un formatge de coco, realment espectacular. 100 % vegà i 100 % sense gluten. Increïble la currada!!!

                Tot i que nosaltres haguem fet la volta d’una tirada, també pot ser molt interessant fer-la en un parell o tres d’etapes.

Dues etapes:

1. Espinavell – Tregurà (41 km/2.300 m+)
2. Tregurà – Espinavell (23 km/1.300 m+)

Tres etapes:

1. Espinavell – Refugi Ulldeter (20 km/1.700m+)
2. Refugi Ulldeter – Tregurà (21 km/600 m+)
3. Tregurà – Espinavell (23 km/1.300 m+)

Aquí el track de la volta.