dijous, 1 de novembre de 2018

Roures Extrem - 100 km 6.000 m


De nou a punt d’emprendre una jornada de les nostres. Una jornada de les que sempre acaben deixant bona empremta. Una jornada llarga. Començarem i acabarem amb la llum del frontal. Una jornada on la méteo té previst no posar-nos-ho del tot fàcil. En Jaume em va dir que aquest recorregut no em deixaria indiferent. Així que si ho diu en Jaume, ja hi podem anar! Pel que sembla, tenim gustos força similars ;-)

                Quan són les 6:00 h i sota una lleu pluja, arrenquem. Una pluja que va anant i venint, però sempre molt lleu. Coincidim amb en Jaume que, si no passa d’aquí, anirem bé. Avui, al estar el cel totalment cobert, està costant moltíssim fer-se de dia. Quan són les 8:00 h encara anem amb el frontal encès. Corriol i més corriol. De moment, tot és corriol. Mola. Mola, molt! Està tot molt humit. El terra. El bosc. L’entorn. L’ambient. Tot humit. I això li dóna el seu punt d’encant. Les olors que afloren en un dia com el d’avui també tenen el seu toc característic. També tenen el seu punt d’encant. Noto que no estic del tot ficat en cursa. Percebo com el meu cos i, sobretot el meu cap, encara estan molt lluny d’aquí. És com si part del meu jo encara estigués al Nepal. Però res, de ben segur que tot s’acabarà posant el seu lloc.

                 Avui els km passen molt ràpid. Serà que feia molts dies que no corríem plegats amb en Jaume i la intensitat de la retrobada fa que els km passin volant. I així és, sense ni adonar-nos-en, ja som a Capafonts, km 42. Aquí ja tenim l’Albet@ preparada amb el seu taper amb una quinoa amb verdures que em manté calenta amb la seva pròpia escalfor. Quina crack! Devoro el taper. Exquisidesa. Que bé que entra, per Déu!

                Amb en Jaume seguim recuperant aquestes setmanes que no ens hem vist i continuem amb la nostra xerrera particular. Avui hi ha moltes coses per explicar. De nou, sense ni donar-nos-en compte, ja som al km 50. Els km segueixen passant molt ràpid. Tot i així, part del meu jo segueix lluny d’aquí.

                Arribem al Pinetell, km 62. Ja li hem fotut una bona queixalada al recorregut. De nou, l’Albet@ amb el seu taper a punt. Ara, arròs amb verdures. Quin luxe. Quin nivell. Així qualsevol! Ja fa estona que no plou i de camí cap al Refugi dels Masets fins hi tot ens surt un moment el sol. Sembla doncs que per avui la pluja ja s’ha acabat. El ritme que portem és prou bo. La mitja de km/h prou alta (pel que estem habituats). Bé! Bé! Això té molt bona pinta.

                Després del Refugi dels Masets ens enfilem cap una cresta d’allò més entretinguda. Un camí pràcticament inexistent, ja que l’han obert a propòsit per avui. Una pedra molla i que patina bastant. Algun zona amb certa complexitat i que cal anar amb molt de compte per tal de no prendre mal. Tot plegat fa que sigui un tram lent. Molt lent. A la llunyania veiem com continua la cresta. En Jaume diu: “T’imagines que fos per allà?” I ell mateix respon, “No, no, impossible!” Doncs mica mica ens hi anem acostant i efectivament acaba sent per on deia en Jaume. Tela! Finalment, hi acabem dedicant 1:15 h per fer 4 km.


                A partir de La Riba es comença a complicar la situació. De sobte noto com les cames se’m queden sense força. Sense gens de força. Hòstia, què passa? En Jaume em diu que mengi, però em costa. Miro de no capficar-m’hi, però també em costa. Fem tot un tram amb un camí també pràcticament inexistent, la qual cosa encara fa que sigui més difícil avançar. Hòstia, que putes les estic passant! Feia dies que no anava tan just de forces. Com bé diu em diu en Jaume, “Avui tocarà picar pedra, nanu!”. Arribo a Vilaverd tocat. Absolutament tocat. Gairebé enfonsat. La veritat és que fins hi tot m’arriba a passar pel cap la idea de plegar. Però noooooo! Faig parella amb en Jaume i això ho hem d’acabar plegats. Així que penso donar fins l’últim gram de la meva energia. De camí cap a Rojals vaig totalment fos. Avanço molt lentament. A sobre, just sortir de l’avituallament, s’ha tornat a posar a ploure. Tinc la ment col·lapsada i li demano disculpes a en Jaume per fer-lo anar tant lent. Arribem a Rojals sota la pluja i una mica d’aire que córrer fa que tinguem molt fred. Així que en l’avituallament ens hi estem poquíssim i tirem avall per perdre alçada ràpidament. Entrem dins el bosc i aquest ens empara. Estem salvats. Ràpidament comencem a guanyar temperatura. Després de molta estona d’anar amb la ment fora de lloc, acabo donant-li la volta a la situació. Deixo de capficar-me amb els km que queden gràcies a que acaba apareixent un pensament que em diu: “Tranquil. Això s’acabarà. Tard o d’hora s’acabarà”. I això és el que faig, deixar de pensar amb el que queda. Les cames segueixen sense anar massa alegres. Tot i així intento gaudir al màxim del que estic vivint. La pluja. La foscor. El silenci de la nit. Em centro amb el que estic vivint i acabo capgirant la situació.

                I després de picar molta pedra, entrem a dins la zona emmurallada de Montblanc. Al final del carrer ja veig l’arc i, com no, l’Albet@ esperant-nos. Doncs sí, avui a tocat picar molta pedra. Avui he estat molt a prop del col·lapse. Molt a prop d’enfonsar-me, però ha calgut tocar fons per tal de poder ressorgir. Serà allò que diuen de “Mala hierba nunca muere”

                Avui es fa més necessari que mai agrair la tasca d’organització i voluntaris que han tingut que aguantar hores i hores sota el fred i la pluja. Tasca gens fàcil la que han tingut que fer. Així que més que mai, moltíssimes gràcies, bona gent! Moltes gràcies per l’exquisidesa del tracte i de l’amabilitat. Un autèntic plaer!

               

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Trekking Nepal


                Com que el què he viscut aquestes dies al Nepal ha estat molt i molt intens, n'ha acabat resultant una crònica molt llarga. Però és que en són tantes les vivències i de tal magnitud que no he pogut parar d'escriure. De fet, he volgut escriure al màxim per tal de que, quan el dia a dia de la nostra vida estressant sens emporti, poder parar un moment i rememorar aquests grans moments viscuts i que això m'aporti una mica de pau del Nepal.

                Si ho prefereixes, pots saltar directament al final de la crònica on hi ha un resum de l'experiència viscuda.

L'hi miro els ulls. Quanta saviesa. Respect! 🙇‍♂️
Day 01: Lukla (2.850 m) - Pahkding (2.610 m):

                Després d'un primer dia a la caòtica ciutat de Katmandú, emprenen el viatge al que, de ben segur, seran dues setmanes d'una absoluta connexió amb un entorn mai vist per nosaltres, però el què és més important, el compartir les nostres vides amb una gent que ens alliçonaran a base de bé. En relació al caos de la ciutat de Katmandú, milers de cotxes, motos, bicicletes, circulant tots alhora. Tots en qualsevol dels dos sentits i amb absolut desordre. Bocines que no paren de sonar. Gent caminant i esquivant cotxes, motos i bicicletes. Policia que facilita el pas a tothom. No hi ha prohibició per ningú, mentre tinguis l'habilitat de serpentejar enmig de la multitud, via lliure. Milers i milers de cables sense cap tipus d'ordre pengen entre postes i sembla que tot funciona. Un caos per a nosaltres. Per a ells, absoluta calma. Per a ells, absoluta tranquil·litat. Ningú estressat. Tothom toca la bocina, però ningú té pressa, és sols una forma d'indicar que l'únic forat lliure que queda és per on es passarà.  Admirable aquesta serenor. La impressió que m'emporto és, molt per aprendre de viure pausadament enmig del desordre. De viure amb molta calma enmig del descontrol. De viure amb un somriure als llavis amb una total mancança del que nosaltres entenem per riquesa. Molt per aprendre. Amb en Krishna (www.trekshimalaya.com), el que serà el nostre guia, tot i un anglès bastant pobre per part meva, ens entenem a la perfecció. Crec que també n'aprendrem molt d'en Krishna.

Milers de cables sense cap tipus d'ordre
                Arribem a Lukla i desenes de portejadors estan esperant la nostra arribada. Nosaltres, per una qüestió de principis, ens neguem als serveis d'un portejador. En Krishna ens va estar insistint ahir que l'utilitzéssim que l'havíem pagat. Li vam dir que li pagués igualment el servei, però que nosaltres li donàvem festa.

                La primera cosa que aprenc és Namaste. Namaste és una salutació que fa la gent d'aquí  fent una inclinació amb les dues mans juntes davant el pit. Namaste significa "una reverència a vostè". En Krishna ens diu que és una salutació amb una mostra de respecte. Doncs sí, absolut respecte a aquests portejadors que carreguen 30, 40 o fins hi tot més de 50 kg a l'esquena amb una cinta tirant amb el cap. A tot Nepalí q em creuo li dirigeixo el meu Namaste. Un Namaste especial i amb una gran inclinació a tots i cadascun dels portejadors que ens anem trobant. A la vegada que els saludo els hi miro els ulls. Els més joves tenen uns ulls alegres. Uns ulls i una mirada que em fan emocionar. Uns ulls i una mirada que m'esforço en retenir. No vull oblidar-ho. Aquests ulls i aquesta mirada m'ho vull emportar cap a casa. Uns ulls amb un somriure que em mostren un punt de complicitat. Sembla com si ens entenguessim només amb un Namaste. Pel contrari, els ulls dels portejadors més grans mostren molt cansament. Mostren el desgast que comporta aquest constant sacrifici físic. Tot i així, tot i aquest desgast, el seu Namaste en moltes ocasions és amb retorn de la inclinació. Respect!

                La veritat és que és una sensació força estranya veure la mescla d'occidentals amb bona roba, ben calçats i normalment amb molt poc pes a l'esquena amb Nepalís arrossegant desenes de kg amb el cap i unes "xancletes". Una sensació estranya que fins hi tot em fa sentir culpable. Ara bé, per no arrossegar aquesta culpabilitat al llarg del trekking, opto per mirar-ho des del punt de vista que som la seva principal font d'ingressos. Em consola també la felicitat que desprenen. Sí, crec que són molt feliços. M'atreviria a dir que, majoritàriament, més feliços que nosaltres. No els hi cal més del que tenen.

                Doncs res, que d'aquest primer dia m'emporto una gran lliçó d'humilitat i d'humanitat. Una gran lliçó de vida impartida per il·lustres mestres Nepalís. En prenc nota.

Day 02: Pahkding (2.610 m) - Namche (3.440 m):

                Comencem el dia amb una fresqueta molt agradable. Els ulls i la ment ben oberts per tal d'absorbir al màxim. Al travessar el poble de Pahkding veiem a tots els portejadors a l'espera dels respectius occidentals. Procuro no deixar-ne cap sense el meu Namaste i amb una bona inclinació del cap. Respect!

                Al cap de pocs minuts en Krishna ens mostra el primer "summit" de la jornada, Kumbila (5.640 m). Senzillament brutal! La veritat és que amb en Krishna hem connectat moltíssim. No parem de riure. Qualsevol excusa és bona per riure. Ens ha contegiat la seva alegria des del minut 0. De fet, quan li vaig dir l'hora que arribàvem a Katmandú, la seva resposta va ser, "we have many time for laughing" (tindrem molt temps per riure). Doncs sí, els riures entre els 3 és la tònica predominant. Com mola!

                Amb només dos dies, m'he tornat un addicte de les mirades i dels somriures dels Nepalís. M'apassiona la mirada i el somriure que em retornen al meu Namaste. Quant que diuen  aquests ulls.

                Arribem a Top Dada, un punt on hauríem vist l'Everest per primera vegada si hagués estat destapat. Caldrà esperar. Ens trobem a una senyora q ven aigües, Coca Coles i pomes. Està acompanyada per uns nois joves i amb Krishna com a traductor intercanviem unes paraules. Els ulls de la senyora transmeten un munt de saviesa. Un munt d'experiència. Una cara desgastada indica que no haurà tingut una vida fàcil. Veig que al cap hi porta un buff també molt desgastat i sento la necessitat de donar-n'hi un de la Kedada. Potser el groc és una mica massa agosserat per ella, però segur que algun profit en treurà. En Krishna ens ensenya determinades paraules en Nepalí, una de les primeres i de les més importants és "sati", amic. Així que ens despedim de la senyora i dels nois amb un Namaste acompanyant d'un gran Sati. Moments impagables. Enormes els minuts compartits!

Quin munt d'experiència!
                Coses que fan reflexionar. El que costa un Iphone X equival al sou de 1/2 any d'un professor al Nepal. D'altres oficis no tan ben remunerats, pot suposar el sou de tot un any. No cal dir res més...

Day 04: Namche (3.440 m) - Thame (3.950 m):

                Després d'un "Day 03" pensat com a relax a Namche que amb en Salvador el convertim en un descans actiu fent algun km en alçada, emprenem un nou dia en aquesta terra tan alliçonadora. El dia comença absolutament radiant. A mesura que anem guanyant alçada, la panoràmica a banda i banda va assolint una dimensió de màxima majastuositat. Unes magnituds mai vistes per mi. A darrera nostra s'alça el Kangtiga West (6.400 m) i a la nostra esquerra Kongde Peak (6.200 m). "It's really amaizing", són les paraules que li dirigeixo a en Krishna.

It's really amaizing!

                Arribem bastant d'hora a Thame i anem a fer una volteta mentre fem temps per dinar. Pugem a un petit monument Budista que hi ha a un turó sobre el poble i al baixar un parell d'instantànies d'impossible oblit. Primer ens trobem un home d'avançadíssima edat. Bé, potser no és tan gran com sembla, no sé, però una cara totalment arrugada ho fa semblar. L'home està pujant a prop de 4.000 m d'altitud, amb un pendent que a mi m'ha fet bufar de mala manera. Mig coix, amb una crossa i molt a poc a poc, l'home va pujant. Gesticulant ens pregunta si dormim al poble de baix. Li responc afirmativament i li pregunto on dorm ell. Em fa entendre que dorm al poble de l'altre costat del turó. A uns 2 o 3 km. Pel que interpretem l'home ha pujat a pregar al monument per després tornar cap a casa. Em quedo realment sorprès. Admirable. Realment admirable! No puc fer altra cosa que inclinar-me tres vegades consecutives amb tres Namaste seguits. L'home també se'm inclina, em mira els ulls i em somriu. Quina mirada més profunda, per Déu. Uns ulls carregats d'experiència, que tot i ser el reflex d'un cos molt desgastat, transmeten una gran vitalitat. Una enorme energia. Una de les millors fotografies mentals fetes fins el moment. Una altra lliçó de vida que carrego a la motxilla.

                Dos minuts després d'haver-nos despedit de l'home ens creuem amb un grapat de nens amb les motxilles a l'esquena que tornen de l'escola i van cap casa. El més gran tindrà 7 o 8 anys. Cap adult els acompanya i la casa als mateixos 2 o 3 km que tenia l'home. Crec q no calen més comentaris.

Day 05: Thame (3.950 m) - Khumjung (3.867 m):

                Un nou dia, absolutament serè, s'alça a la terra del "vistare vistre". La terra del a poc a poc. Als pocs minuts ens trobem un grapat de yacs i ens toca anar al seu darrera una bona estona. Tot avança a ritme de yac. Que és molt a poc a poc. Un home i una dona que són els que dirigeixen els yacs, dues dones més i nosaltres 3. No hi ha cap tipus de pressa per part de ningú. Tots anem darrera al yacs i ningú s'estressa. Parem a fer un te i al cap d'una estona ens acabem tornant a trobar aquelles dues dones del principi. Ens fan passar tot dient que elles van "vistare vistare". Li pregunto a en Krishna cap on van aquestes dues dones i em diu que fan el mateix que nosaltres, de Thame a Khumjung. Li pregunto el per què i em diu que pot ser per qualsevol cosa. Per anar comprar, anar a buscar alguna cosa o anar a veure algun familiar o amic. Doncs això mateix, aquestes dues dones faran 12 km d'anada (una etapa nostra), 12 km de tornada i, qui sap, potser sols per anar a comparar quelcom. Però, quilometrada a part, encara és més sorprenent que ho fan amb un somriure als llavis i amb absoluta normalitat. A la vegada,  transmeten una pau, una serenor i una tranquil·litat realment admirable. Vistare vistare.

Tot avança a ritme de Yak

Day 06: Khumjung (3.867 m) - Tengboche (3.867 m):

                Res sense esforç. Una capacitat de sacrifici, admirable. Molt més que admirable. La veritat és que sóc incapaç de posar-me en la seva pell. A la vegada, que em sento molt poca cosa al seu costat. Em sento un ser insignificant. No puc fer altra cosa que inclinar-me al màxim davant seu. No n'hi ha portejador que no em retorni el seu Namaste. Per més carregats que vagin. Per més pendent que tingui la pujada. Sempre em retornen el Namaste. En ocasions, fins hi tot deixen les mans amb led que subjecten la cinta del cap, per juntar les mans davant el pit. A sobre, els més joves ho fan amb molta alegria. Els més grans, normalment és un Namaste amb una veu baixa, una veu trencada, inentant estalviar energia. Ens creuem amb un portejador molt jove amb una fusta molt més gran que ell carregada de sacs. Injustícia! Ens en trobem un altre de molt més gran que està reposant. Ens diu que porta 70 kg a l'esquena. Li demanem l'edat, 60 anys en respon. Injustícia! Després d'intercanviar unes paraules tant amb l'un com amb l'altre per mostrar-ls-hi la meva màxima admiració, la seva resposta és un somriure. I si d'una cosa n'estic convençut, és que és tracte d'un somriure sincer. Carregat d'humanitat. Carregat d'humilitat.  En Krishna m'explica que la majoria d'aquests portejadors s'han quedat sense pare o sense mare de molt joves i, sense la possibilitat d'anar a l'escola, no els en hi ha quedat una altra que fer de portejadors per fer arribar alguna cosa de menjar a casa. Injustícia!

Injustícia!

Injustícia!

Day 07: Tengboche (3.867 m) - Dengboche (4.410 m):

                Ens llevem amb el dia una mica encapotat. Llàstima, perquè sinó des de la mateixa habitació estaríem veient l'Everest.

                Ahir a la nit, abans d'adormir-me, tot assimilant el viscut, vaig pensar que voldria portar una càrrega de la que transporten els portejadors per sentir-ne la duresa que ha de suposar un esforç de tal magnitud i li comento a en Krishna. Al passar pel poble de Pangboche ens trobem la Laxmi, una noieta que fa de portejadora que està descansant.  20 anyets. Possiblement menys de 1,5 m calçada i no deu passar gaire més de 40 kg. En Krishna em diu que si vull fer de portejador aquí en tinc una bona oportunitat. Així que ens intercanviem la motxilla amb la Laxmi i començo a tirar de la seva càrrega de 50 kg amb el cap tal i com es fa aquí. Em faig el valent i li porto la càrrega fins a Shomare, el final del seu trajecte. De pla és duríssim. En baixada la càrrega et desestabilitza moltíssim. En pujada l'esforç és descomunal. Porto la càrrega durant 2 km. Doncs si ahir em sentia un ser insignificant, avui em sento infinitament diminut. Infinitament  minúscul. Pensar que aquest és el seu dia a dia em fa entendre la seva absoluta fortalesa física i mental. Parlant clar i català, les ultres que correm, són collonades en comparació. La Laxmi no parla anglès, però la sinceritat de la seva mirada amb el seu thank you so much Sir, thank so much Sir. Em fa emocionar. I molt. En Krishna m'explica que abans de ser guia va està fent de portejador durant més de 3 anys i em reconeix que la seva feina actual de guia és un autèntic luxe.


La càrrega és gairebé més gran que la Laxmi!
                Acabem l'etapa a Dengboche. A 4.400 m. Als peus del Nuptse (7.861 m), el Lhotse (8.561 m), l'Ama Dablam (6.815 m), l'Island Peak (6.189 m)... Per Déu. Això és La Meca!

                Destacar que el cim Ama Dablam (Ama = mare i Dablam = muntanya), mare de les muntanyes, és realment espectacular. Té una silueta d'una absoluta elegància. Possiblement una de les muntanyes més precioses de la zona. Ara bé, és tant elegant com complexa d'escalar. A part del base camp (4.600 m) té dos camps més (5.900 m i 6.300 m). La gent hi sol estar 3 dies des del base camp. Un primer dia fins al camp 2. Un segon dia del camp 2, fer cim i tornar a baixar. Un tercer dia del camp 2 a Pangoche.

                Mentre estic escrivint això, a la taula del costat un occidental sopant amb una mala cara. Una cara de pena. Una cara d'esgotament. Com si menjar li estigués suposant un gran sobresforç. Finalment sembla que se li acaba la força per mastegar, no s'ho pot acabar i deixa mig plat. I pensar que la pobra Laxmi ha de transportar 50 kg per poder menjar. Això no sé quin nom té, però és molt més que injustícia. Tres taules més enllà veig un altre occidental amb un llibre d'aquests de més de 1.000 pàgines. És clar, com que li porten. Potser si l'hagués de portar ell, ja s'hauria preocupat de portar-lo al mòbil en format digital, per exemple. Sense comentaris.

Day 08: Relax:

                Avui en Krishna ens dóna festa. Diu que el trekking està pensat per quedar-se al lodge (equivalent a un refugi de muntanya) aclimatant a 4.400 m. Així que ahir a la tarda vam posar el mapa sobre la taula i com si d'un taulell de joc infinit és tractés, vam dibuixar la sortideta d'avui. La idea és pujar al cim Chhukhung Ri (5.550 m) i, si anem bé de temps al baixar, arribar-nos al base camp de l'Island Peak (5.100 m). Som-hi! O, millor encara, zamzam, com es diu aquí.

                El cel, absolutament serè. Segurament el dia més serè de tots. La temperatura, absolutament gèlida. Sens dubte, la més gèlida. Ens ben abriguem i quan són les 6:50 h, tirem amunt. La jornada promet moltíssim. Passem pel poble de Chhukhung i comença la pujada de debò. La veritat és que el fet de pujar en aquestes altituds mola moltíssim. Prenc molta consciència a cada pas que faig, de cada costosa respiració i m'encanta. Cada pas costa més que l'anterior, cada respiració sembla més faltada d'oxigen, però la sensació és més intensa. Com que no sé si tindré l'oportunitat de tornar a voltar per aquestes alçades, aprofito l'ocasió per exprimir al màxim aquesta sensació de falta d'aire. La panoràmica des del cim és increïble. El Nuptse i el Lhotse a davant. Un Lhotse, que en línia recta el tindrem a no gaire més de 5 km, això sí, amb uns diferència d'alçada de 3.000 m. Hi ha de bufar molt vent al seu cim ja que veiem com s'alça la neu. A la nostra dreta l'Island Peak i l'Ama Dablam com a cims més significatius i al nostre darrera el Lobuche (6.090 m). Un cel sense ni una mínima boira, ho fa tot plegat més apoteòsic encara. Envoltat d'aquestes muntanyotes de tals magnituds em torno a sentir diminut. Per motius diferents als d'ahir, però novament diminut. Com que anem molt bé de temps, per arrodonir la jornada, ens regalem un base camp de l'Island Peak. Arribem de nou a Dangboche amb el cel igual d'absolutament serè que l'hem començat. Quin dia més màxim, per Déu!

A l'esquerra el Nuptse, a la dreta el Lhotse

Ama Dablam
Day 09: Dengboche (4.410 m) - Lobuche (4.910 m):

                De nou, dia absolutament serè. De nou, jornada que promet. A mesura que anem guanyant alçada les etapes són cada cop més curtes. A les 10:30 h ja som a Lobuche. Deixem la motxilla grossa, agafem la motxilla petita i de pet cap al Base Camp de l'Everest (5.364 m). El que veig de camí cap al Base Camp, la veritat, és que fa reflexionar. Moltíssima gent, però tal i com ens comenta en Krishna, un màxim d'un 3% d'aquesta gent està en condicions òptimes per moure's en aquestes alçades. No hi ha grup de persones que no estiguin custodiats per un, dos o més Nepalís. Hi ha persones que és porten el seu propi Nepalí per elles soles. És a dir, un occidental més mort que viu i un Nepalí amb les mans a les butxaques que va xiulant i que l'acompanya. Que l'empeny. Que li posa el camelback a la boca. Que l'aguanta quan va per caure. Que li porta una ampolla d'origen per si li fa falta. Una farmaciola... Un occidental que fa 3 passes i s'asseu. Fa 3 passes més i es torna a seure. Tot plegat dóna molt que pensar. A tot grup de persones que anem avançant, dirigeixo el meu Namaste, alguns occidentals responen, d'altres no. Probablement en són més els que no responen que no pas els que sí que ho fan. Vull pensar que no és una qüestió de mala educació, sinó que els hi falta l'aire per poder parlar. Els Nepalís responen tots. I no amb un Namaste qualsevol, sinó amb un Namasteeeeeeee que, com a mínim, finalitza amb 8 o 10 "e". De tornada del camp base, una altra d'aquelles estampes que fan caure de cul a terra. A 5.200 m d'altitud un Nepalí d'avançada edat que tira d'una càrrega, que, per les dimensions i la referència del portejador de l'altre dia, calculo que mínim és de 70 kg. A mitja pujada para a descansar i s'asseu a sobre del bastó que ja està pensat per a tal efecte. M'aturo davant seu, m'inclino i ara és el meu Namasteeeeeee el que finalitza amb 8 o 10 "e". L'home amb una veu absolutament esquerdada em retorna la salutació.una vegada més, Respect!

Més de 70 kg a 5.200 m. Respect! 🙇‍♂️

                Al cap d'uns moments un noiet Nepalí em retorna la salutació amb moltissima efusivitat i alegria. Es diu Cambra i té 20 anyets. M'explica la seva història amb total normalitat i, altra vegada, per caure de cul a terra. Va sortir de Lukla el dia 6 d'octubre. Igual que nosaltres, però ell fent de portejador. Abans, va haver de caminar tot un dia des de casa seva fins a Lukla. Avui, 9 dies després, ha arribat a Gorek Shep (5.200 m) ha dinat i se'n torna cap a casa. Avui dormirà a Pherishe. Demà a Lukla i demà passat tornarà caminant cap a casa seva. Li pregunto quants kg ha estat portant i, tot rient, em diu que no ho sap, que imagina que entre 30 i 40 kg. M'indigna el pensar que haurà cobrat entorn a unes 2.000 rúpies (15 €) al dia. El dia d'anada de casa seva a Lukla i els 3 de tornada, sense cobrar. Em poso la mà a la butxaca, hi trobo un bitllet de 1.000 rúpies i l'hi dono. Òbviament, és posa molt content i, amb la mà al cor, m'ho agraeix enormement. Arribem a Lobuche i el convido a un te, però, de nou amb la mà al cor, em dóna les gràcies i diu que prefereix tirar cap a Pherishe. L'hi pregunto quanta estona hi té. 1 hora potser? Em diu que no, que tan lleuger com va, en menys de 45 minuts hi serà. I pensar que la majoria de la gent, també sense pes a l'esquena com ell, hi dedica tot un dia...

En Cambra (només 20 anyets...)
Day 10: Lobuche (4.910 m) - Kalapathar (5.650 m) - Gorek Shep (5.200 m):

                Avui el dia sí que comença absolutament gèlid. Més fred que mai. Lobuche està en un punt molt obag, amb un riu al costat i a prop de 5.000 m. Així que es donen totes les condicions per tal de que hi faci molt de fred. Abans de les 7 h, com gairebé cada dia i abrigats fins a les orelles, ja estem tirant amunt. Fins que al cap d'uns 30 minuts que no ens comença a tocar el sol, el fred ens les fa passar força putes.

                La d'avui és la jornada màxima a nivell de muntanya. Avui assolirem la màxima alçada així com les panoràmiques més espectaculars. Avui viurem un dia més dels d'impossible oblit. N'estic convençut. Arribem a Gorep Shep a les 8:30 h. D'aquí hi ha l'opció d'anar al Base Camp de l'Everest o pujar al Kalapathar. La idea inicial era avui anar al Base Camp i demà just a la que hi hagués una mica de claror, pujar al Kalapathar a veure la sortida de sol. La qüestio és que al Base Camp ja hi vàrem anar ahir i com que avui tenim tot el dia per davant, doncs pujarem al Kalapathar i així no ens farà el fred que ens faria demà a primera hora. Amb uns 40 minuts ja som dalt. De nou, la sensació aquella de falta d'aire que té lo seu si en prens consciència. El Suunto marca 5.650 m. Una alçada que no havia marcat mai.Tal i com era previsible, la panoràmica és de màxima sublimitat. Pumori (7.161 m), Everest (8.848m), Nuptse (7.861 m), Ama Dablam (6.815 m), Loboche (6.090 m) i un llarg etcètera. La veritat és que tot i ser un cim molt turístic, estem gairebé sols. Ens hi espleiem moltíssim. Segurament no m'hi havia esplaiat mai tant a dalt d'un cim. El lloc. El moment. L'entorn. La companyia. El dia, altra vegada absolutament serè. Tot plegat fa que és doni una situació que no sé si és tornarà a produir. No sé si mai tindré l'oportunitat de tornar a viure. Així que intento retenir. Absorbir. Impregnar. Conservar a la retina. Guardar a la memòria per sempre més. Una altra de les estampes d'aquest viatge per seguir omplint la motxilla. Una motxilla que tornarà a casa carregadíssima. Estampes de grandíssim contingut. A nivell de muntanya, sí. Però a nivell humà, molt més. Un viatge més mental que físic. Un viatge mental que en moltes ocasions m'ha fet pensar que estava vivint en un conte. Que estava vivint quelcom irreal. Pot costar de creure, però després de tants dies sense veure ni un cotxe. Ni el que entenem per civilització. Ni el que en diuen un món avançat en constant creixement. Tal i com em va comentar en Salvador, tot plegat sembla que estiguem vivint una película. Potser l'altitud hi tindrà alguna cosa a veure. Potser la falta d'oxigen ens haurà afectat una mica, però han estat molts els moments de pura fantasia.

Al fons a l'esquerra el Sr. Everest

Day 11: Gorek Shep (5.200 m) - Pheriche (4.240 m):

                Arribat ja al punt àlgid del trekking, ara toca desfer el camí fins arribar a Lukla de nou. De cara amunt ho hem anat allargant una mica. De cara avall, en principi, anirem pel camí més directe possible. A veure. L'etapa d'avui es desenvolupa sense cap tipus de dificultat, a excepció del fred més que considerable que fa al sortir de Gorek Shep. Qüestió aquesta de la temperatura més que acceptable si tenim en compte que són les 6:45 h i estem a 5.200 m d'altitud. A les 10:30 ja hem arribat a Pheriche. Mengem una mica i surto a fer una volteta. Torno a pujar per la vall que hem baixat, per després desviar-me cap a Dengboche. De pujada m'acabo emocionant. Fins a un total de 4 vegades sento des de lluny que em criden "ramro sati" (bon amic). Dues de les persones les conec, però les altres dues no les recordo. Resulta que aquests dies a en Krishna l'hi he estat dient desenes de vegades "ramro sati". Això sembla que ha sorprès als guies amics d'en Krishna (que en són moltíssims). Així que resulta que per aquests guies jo també sóc el seu "ramro sati". La veritat és que aquests dies m'ho he sentit a dir un munt de vegades això de "ramro sati". Un autèntic luxe per mi.

                En el lodge de Pheriche ja tornem estar totalment a la zona de confort. La veritat és que venia al Nepal amb la idea de sortir absolutalment de la zona de confort. Al final n'hauran acabant sent només 4 dies. Considerant com a fora de la zona de confort aquells lodges on hi ha fet molt fred. Habitacions gèlides. Nits gèlides. On no hi ha hagut aigua corrent als lavabos. On l'electricitat ha estat sota mínims, no telefonia... Tot i així és realment sorprenent les màximes prestacions que hi ha en els allotjaments fins als 4.000 m d'altitud. Ara bé, cal destacar que el que per mi són unes condicions considerades fora de la zona de confort, per a la gent Nepalí és el seu màxim confort. És a dir, que si per ells és confortable, per mi també ho és. I punt.

Day 12: Pheriche (4.240 m) - Namche (3.440 m):

                L'etapa d'avui es desenvolupa amb normalitat. Desfem el mateix camí de pujada a excepció de l'últim tram abans d'arribar a Namche. Enlloc de passar pel poble de Khumjung, passem per un flanqueig per la vessant esquerra (direcció sud) amb una panoràmica brutal de la immensa Vall de Khumbu. Doncs això, com que no hi ha res massa destacable per explicar, em ve de gust escriure sobre les figures dels guies i dels portejadors. Els primers són els nens macos. Saben parlar anglès i la seva feina bàsicament consisteix en custodiar als turistes. Durant el trajecte. En els lodges. Bàsicament, procurar que no els hi falti de res. Passant pràcticament la totalitat del dia al seu costat. Pel contrari, els portejadors són els que els toca la feina bruta. La que no es veu. Normalment són nanus jovenets d'un màxim de 20 anys que, cobrant una misèria, els toca transportar entre 30 i 50 kg amb les pertinences dels turistes. Abans de que els turistes es posin a esmorzar, deixen els "petates" preparats per tal de que els portejadors comencin a tirar. Com a anècdota, pots veure en una pujada a un portejador carregat fins al cap damunt avançant a un grapat de turistes que no porten res a l'esquena. Doncs bé, la qüestió és que la relació entre guies i portejadors, és molt classista. Els primers seuen a taula amb els turistes mentre aquests mengen. Són els últims en dir-ls-hi bona nit i els primers en donar-ls-hi el bon dia. Diguem que hi ha una relació molt estreta. En canvi, els portejadors no tenen ni dret a entrar als lodges. Mengem i dormen a part. És a dir, en un lodge hi ha una taula on sopen els guies i una altra a part on ho fan els portejadors. Amb una mica de sort, els guies dormiran en una habitació gairebé com ho fan els turistes, mentre que els portrjadors dormiran en qualsevol racó que hi hagi disponible. Hem vist escenes bastant tristes de les condicions precàries on els hi ha tocat dormir per sobre dels 4.000 m. Unes condicions totalment impensables que hi dormís un occidental. Una altra escena bastant trista que vaig observar a Pahkding i que reafirma aquesta relació tan classista, estava plovent i el portejador entra al lodge darrera el guia. A la que el guia se'n adona, el fa fora (encara que estigui plovent). Lamentable! La veritat és que admiro moltíssim la figura dels portejadors i em sap molt greu aquest tracte de menyspreu que reben.

Day 13: Namche (3.440 m) - Lukla (2.850 m):

                Com que la jornada d'avui tampoc té res massa destacable. A part de la gran quantitat de gent que ens hem creuat. Entenc que al tractar-se del principi/final del recorregut, tothom ha de passar per aquí. Doncs avui considero interessant escriure sobre l'alimentació. Una vegada més, tot molt senzill. Fins a 4.000 m d'altitud aprofitant al màxim els recursos que dona la terra. Sorprèn veure 5 dones l'una al costat de l'altra arrencant patates, les 5 a la vegada. Sorpèn, però no hi ha millor manera per treure-ni el màxim de partit de la terra. L'alimentació està basada en la combinación d'arròs, patata, pasta, verdures, llegums i ous. La carn és pràcticament inapreciable (per les dificultats que suposa fer-la arribar amb salubritat) i el peix totalment inexistent. Doncs això, amb una bona combinació d'aquets principals ingredients hi ha una gran varietat de plats i, per un amant del món vegetal com jo, és tot una absoluta exquisidesa. Arròs amb verdures. Sopa d'espaguetis. Sopa de verdures. Sopa de bolets. Patates saltejades amb més verdures. Verdures i patates bollides o saltejades... Bé, això és el que he estat menjant jo bàsicament. Però també pots trobar macarrons amb tomàquet i formatge, truites, ous ferrats o patates fregides, per exemple. Hi ha un plat molt interessant que se'n diu Dal Bhat. És interessant perquè és una combinació d'arròs, patates amb verdures i una crema de verdures amb una mena de llenties. Ho pots barrejar tot plegat i està "tremendo". A més, aquest plat permet repetir tantes vegades com vulguis de qualsevol dels seus ingredients. He observat els àpats de guies i portejadors que passen tot el dia a la muntanya amunt i avall, aquests segons amb desenes de kg a sobre, i no mengen pas res especial, és a dir, més o menys el mateix que he estat menjant jo. De fet, crec que sempre sopen cada dia Dal Bhat. Per tant, sembla que una alimentació vegetariana és suficient per moures per aquestes altituds. Doncs res, personalment he menjat com un rei. Ho he trobat tot boníssim i m'he sentit molt ben nodrit.

Aprofitant els recursos de la terra

Aprofitant els recursos de la terra

Tot el dia cavant patates

Dal Bhat
 Resum:

                Experiència alliçonadora en tots els sentits. Experiència per adonar-me'n de la pobresa de la societat occidental, vs la riquesa de la gent Nepalí. Experiència per adonar-me del caliu que hi pot arribar a haver en una nit gèlida a més de 5.000 m d'altitud, vs a la fredor d'un ambient sobradament calefactat de la pobra societat occidental. Adonar-me de la felicitat que pot suposar compartir taula amb una olla d'arròs i una altra de verdures com a recompensa d'una duríssima jornada de portejador, vs a la indiferència que genera un costós plat amb les suposades millors proteïnes animals. Adonar-me amb quina facilitat es pot baixar per un camí ple de rocs amb "xancletes" i les mans a les butxaques, vs a la dificultat de baixar-lo amb unes Adidas de 100 € i uns bastons Black Diamond de 100 € més (servidor). El retorn d'una salutació amb un somriure anat de cara amunt amb 50 kg a l'esquena i tirant-los amb el cap, vs al no retorn de la salutació d'aquell que no porta res a l'esquena perquè li porten l'equipatge. L'agilitat i facilitat de moviments del cos fort i atlètic d'un portejador, vs a la dificultat de fer avançar un cos amorf amb una panxa carregada de greix. La pau, serenor i tranquil·litat de fer més de 20 km caminant per anar a comprar quelcom, vs a l'estrés d'anar a comprar al súper del costat de casa amb un cotxe de 6 marxes i 150 cavalls en una ciutat saturada de vehicles.  La mirada alegre acompanyada d'un somriure d'aquell que en té prou amb poder menjar, vs a la cara trista i plena de pena d'aquell que no li falta de res.

                Crida molt l'atenció el treball i la capacitat d'esforç dels més petits. Hem vist nenes de 6 o 7 anys tirant amb el cap d'un cabàs ple de "merdes" seques de yak (com fan els grans) que s'utilitzen com a combustible per les estufes. Bona part dels portejadors tenen menys de 20 anys. En els lodges, qui realment els tiren endavant, són aquests nens d'un màxim de 20 anys (els majors només supervisen). A la barra, a la cuina, netejant, recollint... T'atenen sempre amb molt de carinyo. I sempre amb alegria. Sempre amb un somriure. Sense queixar-se. Sempre amb una actitud realment admirable. Sembla doncs que aquesta capacitat de treball, esforç i sacrifici està integrada en el seu ADN. Molt per aprendre, una vegada més.

Com fan els grans

En Bijay amb 17 anys lidera el lodge de Chisapani
                Lamentablement no tot són flors i violes al Nepal. També hi ha molta corrupció, com a tot arreu. Sembla doncs una qüestió indissociable a la condició humana. Ens han explicat, per exemple, de companyies de guies que forcen un mal d'alçada inexistent per tal de forçar també un rescat i treure'n el rèdit corresponent. Entre moltes d'altres de qüestions fosques que té aquest Nepal... Però bé, prefereixo quedar-me amb el Nepal de les mirades alegres i dels somriures sincers. Amb un Nepal amb la capacitat de convertir en càlides les nits més gèlides de l'alta muntanya. La capacitat de tenir-ho tot enmig del no res.

Addicte a la seva mirada. Enamorat del seu somriure
                I ja per acabar, una altra de les lliçons d'aquest viatge. Minuts abans de portar-li la càrrega a la Laxmi, estava molt concentrat inentant entrendre el que m'estava explicant en Krishna, em vaig empuntegar i em vaig fer una petita pelada al genoll. Mentre portava la càrrega, un Nepalí es va interessar pel meu genoll ensangrentat. La meva resposta va ser "No problem, It's all right!". La contestació que em va retornar va ser "No pain, no gain!" Doncs bé, crec que aquesta frase és molt comercial i de bon utilitzar en el món del coaching en la societat occidental. Tot i tractar-se de paraules buides. Ara bé, aquí al Nepal aquesta frase crec que té molt més contingut. No es tracte de paraules dites envà, sinó amb molt de significat. Paraules que diuen molt. Paraules que són el pur reflex del dia a dia. Doncs això és, aquí sense dolor no hi ha guany. O t'ho curres a base de molt de sacrifici o no cobres. Si no t'hi esforces de debó, no hi ha guany! No pain, no gain!

                Doncs això, que hem tingut a tocar les muntanyes més altes del món. Però millor encara, el que sí que hem palpat de ben aprop és el gran saber fer de la gent Nepalí. Hem compartit taula. Plena de riures sincers. Hem mantingut llargues converses en Anglès, Nepalí, Català... totes les llengües al mateix temps i entent-nos perfectament. Hem jugat a cartes. Als escacs... I sempre amb absoluta tranquil·litat. En la terra del "vistare vistare". La terra del a poc a poc. La terra del res sense esforç. Tornarem!

Terratrèmol 2015

De tot el que he après. 10 accions a fer a diari:

Respect!
Somriu sempre. Ho tens tot.
Sigues: Generós. Humil. Agraït.
Esforça't. Dóna el millor de tu.
Estima. El cor és la teva arma més poderosa.
Viu lleuger. Viu a poc a poc.
Sigues feliç. La teva felicitat depèn només de tu.
Deixa una bona empremta.
Integra't. Busca l'equilibri.
Aprèn cada dia una cosa nova.

Principals Paraules Nepalís:

Dhanyabat:  Gràcies
Paani: aigua
Zamzam: Som-hi
Namaste: Salutació amb mostra de respecte
Bosnos: Seure
Vistare Vistare: Poc a Poc
Thulo: Gran
Ama: Mare.
Dablam: Muntanya
Ama Dablam: Mare de les Muntanyes
Mero: Meu
Ramro: Bon
Sathi: Amic
Mero ramro sathi: El meu bon amic
Sagarmatha: Everest