dimarts, 18 de setembre de 2018

Rialp Matxicots - 83 km 6.500 m+


La d’avui serà una altra de les bones. Una altra de les grans. No sé com ens ho fem, però sembla que amb en Jaume tenim bastant bon ull a l’hora d’escollir les curses. A la vista un cap de setmana cinc estrelles. Si no hi ha res de nou, encadenarem un 4 de 4 que haurà resultat d’allò més interessant. 4 caps de setmana consecutius que deixaran una bona empremta. L’Estripagec, Trail Valle de Tena, Alta Ruta de los Perdidos i Rialp Matxicots. Som-hi!

Avui participem a la Combinada. 60 km i 5.000 m+ avui i 23 km i 1.500 m+ demà. Què més es pot demanar? Bé, a algun km i algun metre de més tampoc li faríem cap lleig, però ens conformarem amb aquestes xifres. Correm en equip, tot i que m’atreviria a dir, que si no hi hagués aquesta modalitat, la crònica acabaria sent la mateixa.

De seguida veig la motxilla Grivel d’en Jaume al meu davant. Una motxilla que quan està davant és sinònim de prohibit relaxar-se. D’acord. Missatge rebut. Doncs procurarem no relaxar-nos. De camí cap al Cim del Altars apaguem el frontal. Un nou dia que comença ens obsequia amb una molt bona estampa. Un Montsent de Pallars que s’amaga darrera la boira. Una jornada que promet ser intensa.

Ens avituallem al Coll del Triador i ens encarem al sostre de la cursa. Mentre jo vaig força collat. Bé, millor dit, molt collat. En Jaume, mentre va pujant, es treu la motxilla amb tota la calma, treu el mòbil i es dedica a fer unes quantes fotos. Sembla doncs que l’equip està una mica descompensat en quant a “pota”. Menys mal que servidor i posa tota la voluntat i la màxima actitud... ;-)



El tram del Montorroio i fins al Pas de la Mainera el fem amb certa calma. Dic amb certa calma, perquè a les baixades ens avancen corredors a una velocitat que sembla el doble que la nostra. Cullons, com baixa la penya!

En l’avituallament del Pas de la Mainera em quedo realment acollonit. No m’ho puc creure. Al costat del menjar d’en Jaume amb un rètol que posa “sense gluten” hi ha un altre rètol que hi diu “vegan”. Un petit tupper amb pastanaga tallada a tires i un altre amb api també tallat igual. Quan li dic a la voluntària que sóc vegà, em diu, “espera, nen, que tinc una cosa que crec que t’agradarà” i em treu un paté de carxofa. El suco al pa amb tomàquet... Increïble! Deliciós! Brutal! Impressionant! No m’ho puc creure! Val a dir, que lo d’en Jaume és una intolerància al gluten i, per tant, com a malaltia que és, requereix d’un tracte especial sí o sí. Ara bé, en el meu cas, és simplement una decisió personal i mai he reclamat res especial per mi en un avituallament. Ni tampoc crec que se’m hagi de tenir en compte la meva condició en una cursa. No menjant el que consideri que no vull menjar, ja he acabat. Tot i així, aquesta opció vegana oferta en aquesta Rialp Matxicots diu molt d’aquesta organització. Això no és voler fer les coses bé, no. Això és buscar la màxima excel·lència.

Pugem cap a Les Picardes enmig d’una boira que ens impedeix veure la brutalitat que hi ha al nostre entorn. En Jaume em comenta que llàstima que no deixin entrar la cursa al Parc Nacional, perquè si ara el recorregut ja és sublim, encara ho podria ser més. Amb un moment, em traça una variant des d’on som que seria la delícia dels més malalts com nosaltres que no en tenim mai prou. Coma d’Espós, Estany Gento, Colomina, Coll de Saburó, Coll de Mainera... Menys mal que no permeten entrar al Parc Nacional i menys mal que no li deixen idear el recorregut a ell, ja que si no més d’un se’n recordaria de bona part de la seva família... ;-)

Tot pujant cap a la Pala d’Eixe en Jaume em diu, “quan puguis, mira enrere nanu”, em giro i, de nou, la Rialp Matxicots em torna a deixar realment acollonit. A la nostra esquena una raconada realment impressionant. Les picardes, la tartera per on em baixat i tota una sinuosa silueta muntanyosa que l’envolta que fa caure de cul. Brutal!


La Pala d’Eixe és una nova variant d’enguany i amb en Jaume coincidim que aquests canvis tan ben ideats no pretenen res més que oferir el màxim al corredor. No pretenen res més que fer les coses tant bé com sigui possible. De nou, coincidim amb en Jaume que aquesta Rialp Matxicots busca la màxima excel·lència.

A l’avituallament de l’estació d’esquí d’Espot novament un tracte exquisit dels voluntaris. La veritable màgia d’aquesta Rialp Matxicots són els seus voluntaris. Però no sols per la bona gent que són. Sinó per la seva dedicació. Perquè se senten seva la cursa. Perquè a més de implicar-se al màxim, ho donen tot. A més, en són molts. Ara mateix hi ha el doble de voluntaris que de corredors. Sí, senyor! De nou, aquí un tracte especial com a vegà. Un dels voluntaris fins hi tot m’ofereix rovellons acabats de fer. Li dic que no, que potser no m’acabarien anant del tot bé, però ell insisteix i tant sí com no em vol fer menjar rovellons. Finalment hem de sortir corrent o al final tocarà menjar rovellons... ;-)

A la pròxima pujada la motxilla Grivel d’en Jaume novament a davant. “Avui toca apretada de clavijas, nanu!” Em diu en Jaume. “Sí, ja ho he notat. Apretarem tant com es pugui procurant no fondre els ploms...” El tram fins a Caregue, tot i ser molt llarg, passa molt ràpid. Anem amb la nostra xerrera particular i això fa que sigui tot plegat més distret. A més, el dia està totalment ennuvolat i fins hi tot corre una mica d’aire. Unes condicions ideals. La veritat és que en aquest tram amb una bona calorada, la situació seria totalment diferent.

Passem pels pobles de Caregue i Escàs i ens enfilem cap a la Serra de Posa. Aquí comencem a anar a gust. Quan portem un bon grapat de metros a les cames és quan la cosa comença a fluir. Motxilla Grivel a 20 m de distància i amunt! Finalment, la pujada se’ns acaba fent més curta del que havíem previst...

Última baixada. Passem pel poble de Surp i amb un moment ja som a Rilap. Una jornada perfecte. Una jornada, com pronosticava a l’inici, molt intensa. Molt gaudida. Amb una méteo que ens ha acompanyat d’allò més. Una jornada que acaba bastant abans del que estem acostumats. Així que com que tenim tota una tarda de dissabte per davant, tocarà gaudir de la vesant més festiva d’aquesta Rialp Matxicots. Que també la té.


La segona etapa d’aquesta combinada serà massa curta i massa ràpida per un tractor com jo. Així que no en quedarà altra que posar tots els cavalls a disposició del tractor. Tot i així, crec que la cosa no donarà per massa. El més important serà procurar no clavar el motor d’aquest atrotinat tractor... ;-)

Amb un inici que, tot i anar pròxims al riu, no és massa fresc, sinó més aviat al contrari, els km passen molt ràpid. Bé, si més no, bastant més ràpid del que han passat aquestes últimes setmanes. Avui també ens acompanya en Javi Puit. Així que més xerrera i més distreta que passa la cosa. Hi ha corredors que només corren la cursa d’avui i, òbviament, hi ha certa diferència del seu ritme amb el nostre. Tot i així, com que la nostra prioritat és la xerrera abans que la velocitat, aprofitem perquè ens Javi ens expliqui les seves vacances als Alps i els seus quatremils...

Després de Sort passem pels pobles de Bressui, Olp i Altron. Un recorregut totalment corrioler. Un recorregut molt ben pensat. Molt interessant. Un recorregut buscant el millor del territori. Molt bona feina companys!

Un cop a Escàs comencem pujant pel mateix camí que ahir, però mentre ahir anàvem cap a la Serra de Posa avui tirem directe cap a Surp. El tractor està donant tot el màxim de si. No és gran cosa, però sí és el màxim que pot donar. La d’avui ja és una jornada bastant més calorosa que no pas la d’ahir. La veritat és que si ahir ens hagués fet un dia com el d’avui, les hauríem passat força més putes. Doncs res, la última mateixa baixada fins a Rialp que ahir i una molt bona matinal gaudida i compartida amb en Jaume i en Javi. Moltes gràcies per la companyia, amics meus!

Tot i que ja ho hagi anat anomenant al llarg de la crònica, val la pena tornar a reiterar la grandíssima tasca feta per aquesta organització. Destacar la implicació d’un elevadíssim nombre de voluntaris i de les enormes ganes de fer les coses al màxim de bé. Destacar uns recorreguts molt ben ideats. Destacar una marcatge perfecte. Destacar un gran tracte i una cuidar tots els detalls al màxim. Destacar que ha estat tot un luxe poder viure i compartir aquest cap de setmana amb tant bona gent. Llarga vida a la Rialp Matxicots!


dimecres, 12 de setembre de 2018

Alta Ruta de los Perdidos - 90 km 6.100 m+


Normalment només escric crònica de les curses, entre d’altres coses perquè si escrivís sobre la sortida de cada cap de setmana, estaria sempre escrivint... ;-) Ara bé, la sortida d’aquest cap de setmana crec que és prou interessant com per escriure’n quatre línies i compartir-ne unes quantes fotos.

Després de rumiar i valorar vàries opcions pel cap de setmana que quedava enmig del Trail Valle de Tena i la Rialp Matxicots, amb en Jaume vam coincidir que anar a fer la Alta Ruta de los Perdidos amb un parell de dies era una molt bona opció. Mirem com podem dividir el recorregut en dues etapes i veiem que sortir de Pineta i dormir a Bujaruelo és el que millor ens encaixa. Així que reservem una mitja pensió al Refugio de Bujaruelo. Omplim la motxilla grossa amb menjar i roba per un parell de dies i amunt.

Destacar que a 3 km del Refugio Bujaruelo hi ha el Camping Valle de Bujaruelo que també té un refugi i per error inicialment vam reservar en aquest refugi. Quan els hi vàrem comentar que en Jaume era celíac i jo vegà i que caldria que ho tinguessin en compte de cara al sopar i a l’esmorzar, la seva resposta immediata va ser que no podien atendre les nostres condicions a nivell d’alimentació i, que en tot cas, anul·léssim la reserva. Increïble!!! Pel contrari, al Refugio Bujaruelo no ens hi van posar cap tipus de pega al respecte.

Així que amb una motxilla que pesa bastant més de l’habitual, quan són les 4 h arrenquem del Refugio de Pineta. La pujada fins al Balcón de Pineta la fem de nit i un cop som al sorprenent (per la seva ubicació) Refugio de Tucarroya, comença a divisar-se certa claror a l’horitzó. Tot i així la baixada per l’empinadíssima canal de Tucarroya la fem amb el frontal encès.

De camí cap a la Hourquette d’Alans és quan apaguem el frontal amb una espectacular estampa a banda i banda. Brutal! Passem pel Refuge Des Espuguettes i ens comencem a creuar amb els primers excursionistes. Baixem cap al poble de Gavarnie, on tot el turisme a aquestes hores encara està per arribar-hi.



En Jaume em comenta que un tret característic d’aquesta volta és la varietat dels paisatges que et vas trobant al llarg del recorregut i és ben veritat. Mentre que la part inicial era més rocallosa, a continuació hem passat per una zona de prats absolutament verds, tan abans com després de Gavarnie. I ara, tot pujant cap als peus del Vignemale de nou una zona plena de pedra. La pujada fins al Refuge de Bayssellance (2.651 m) és força llarga. Sortosament, el cel està absolutament emboirat i no fa gens de calor. Fem la Hourquette d’Ossoue (2.734 m) amb el Vignemale a la nostra esquerra i baixem cap al Refuge de Oulettes de Gaube. Novament panoràmica increïble. Novament una estampa de les que valen molt la pena. Una estampa de les que cal guardar a la retina. Bellesa màxima!



Pugem al Puerto de los Mulos amb un cel una força amenaçador i al arribar a dalt, per sorpresa ens apareix la llarguíssima vall que ens ha de portar fins al Refugio de Bujaruelo. Dic per sorpresa perquè ens semblava que encara ens quedava un altre coll, però resulta que no. Així que sota una fina pluja anem avançant a pas força lleuger a través d’un GR11 força fressat que ens portarà fins a la mateixa porta del refugi. Tot baixant en Jaume diu que mentre la pluja no passi d’aquí anem bé i, afortunadament, no passa d’aquí. Aquesta primera etapa ens acaba resultant més ràpida del que havíem pronosticat. Finalment hi estem 12:45 h per fer els 60 km i 3.900 m+.

Diumenge sortim a les 6 h. Just sortir del refugi es posa a ploure. Comencem a enfilar cap al Puerto de Bujaruelo de nou amb el frontal al cap. Mica en mica anem guanyant alçada i la pluja que no deixa de caure. Avui sóc jo qui li dic a en Jaume que mentre no passi d’aquí anirem bé, però, malauradament, avui no tenim la mateixa sort que ahir. De camí cap al Refuge de Serradets, sembla que la pluja encara incrementa una mica més la seva intensitat. Aquesta pluja combinada amb l’alçada, fa que el fred s’intenti apoderar de nosaltres, així que acordem prendre quelcom calent al refugi. De nou una sorpresa. Estan fent una ampliació molt important del refugi i resulta que està tancat. De manera que això de quelcom calent acaba quedant en un no res...

Altra vegada variació de paisatge. Altra vegada panoràmica de les guapes perquè sí. A la nostre esquerra, al fons de la vall, el poble de Gavarnie per on vam passar ahir i just davant la Bretxa de Rolando. Estem totalment sols. Una solitud i un silenci que fan que la immensitat de l’entorn prengui encara una major dimensió. Guardem el frontal, mengem una mica i continuem. A la nostra esquerra el Paso de los Sarrios, a la nostra dreta tota la majestuositat de la Vall d’Ordesa. Potser una de les zones més espectaculars del Pirineu.

De camí cap al Refugi de Goriz ens trobem als primers excursionistes. Sembla que aquests no són tan matiners com els primers que ens vam trobar ahir de camí cap al Refuge Des Espuguettes. A Goriz pregunto per la méteo i em diu el guarda que de cara al migdia sembla que ve tempesta elèctrica i amb possibilitat de pedra. Collons! Espavilem, doncs!

A la que no fa massa que hem deixat Goriz darrera nostre, el cel es comença a aclarir i ens hem de treure el Gore. De moment sembla que de tempesta res de res. Anem cap al Collado de Añisclo a través de la Faja de las Olas. Un camí molt i molt recomanable. Hi ha l’opció d’anar per la Font Blanca, però en Jaume em comenta que és més interessant per aquí. A la nostra esquerra el Montperdut i tota la colla de cims del seu entorn. A la nostra dreta el cañón de Añisclo. Nous paisatges. Noves panoràmiques i un gran encant a banda i banda.


La baixada del Collado fins a Pineta, tot i ser bastant llarga i amb uns 1.200 m-, s’acaba fent prou distreta. La fem amb molta calma i anat amb molt de compte a les zones bosques, que pedres i arrels estan molles i el risc de caure és considerable... Finalment ens calen 8 hores per fer els 30 km i 2.200 m+ de l’etapa d’avui. Una jornada majoritàriament solitària, força més que la d’ahir. Cap de setmana ben aprofitat. Un parell de jornades tranquil·les i amb un entorn d’un gran encant. Molt bona decisió el haver vingut cap aquí.


dimarts, 4 de setembre de 2018

Trail Valle de Tena - 76 km 6.600 m+


                Aquesta serà ja la quarta edició del Trail Valle de Tena i la meva quarta participació. Una cursa que per mi és perfecte. En quant a la distància, ni molt curta, ni massa llarga. En quant al desnivell, metres i més metres, un bon grapat de metres. En quant al recorregut, sublim. En quant a l’entorn, extraordinari. En quant a la duresa, per marxar ben servit cap a casa. En quant al tracte, excel·lent. Una cursa ideada per ser gaudida al màxim. Per ser gaudida a cada pas. Per ser gaudida amb els 5 sentits. A més, aquest any, per primera vegada, la correrem plegats amb en Jaume. Així que tots els ingredients per una grandíssima jornada estan sobre la taula. Sols toca deixar fluir.

                Avui és Campionat d’Espanya d’Ultra Trail i també Campionat d’Aragó, la qual cosa implica que hi hagi molt nivell de corredors. Prova d’això és que en la primera pujada és llarguíssima la filera de frontals que divisem a la llunyania. Entre que nosaltres sortim bastant enrere i que sortim tranquils, són centenars els corredors que tenim davant. Això ens preocupa poc. Bé, no ens preocupa en absolut. Nosaltres hem vingut a un altre tipus de campionat. Un campionat on prima el gaudir. El compartir. El viure. El sentir.

                Arribant al primer coll del dia. L’espectacle és absolut. Enorme. Màxim. Quin entorn, per Déu! Baixem una mica i arriba el primer “ara ens entenem” d’en Jaume. El “ara ens entenem” és una altra de les expressions del nostre vocabulari particular i el seu significat vindria a ser un “Sí, senyor!” quan ens plantem davant d’una senyora pujada, una d’aquelles que cal tractar-les de vostè. Li faig saber a en Jaume que avui de “ara ens entenem” n’hi haurà uns quants. Som-hi, doncs!

                A mesura que anem avançant es confirma que avui tornarem a compartir una d’aquelles jornades que deixen una forta empremta. Una d’aquelles jornades d’impossible oblit. Una d’aquelles jornades que es guanyen el seu bon raconet al fons del cor.

                Arribem al Balenari de Panticosa. L’Albet@ ja està preparada amb tot l’arsenal del meu avituallament particular. Com sap el que em convé. Com coneix el que necessito en cada moment. Als teus peus, “jefa”. Amb el dipòsit ben carregat encarem el pròxim “ara ens entenem”. Anem a fer-li una visita al Senyor Garmo Negro. La pujada no dóna treva, pràcticament ni un moment de respir, però això ja és el que ens agrada. A més, és aixecar la vista i la panoràmica ajuda a passar tots els mals. Última tram per la cresta i ja som al cim. Majestuós. Elegant. Sublim. Així és el Senyor Garmo Negro. Com diria aquell... Ole! Ole! I Ole!

                La baixada cap al Refugi de Bachimaña és força tècnica i requereix de la màxim concentració. Tot i així fotem algun cop de cul a terra. Avui, que tot gira entorn a l’UTMB, amb en Jaume fem la conya de que aquest tram és molt similar al tram que hi ha entre Chamonix i Les Houches. Doncs sí, més o menys la mateixa autopista... ;-) Poc abans d’arribar al camí que uneix el Refugi de la Casa de Piedra amb el Refugi de Bachimaña, se’m trenca un bastó. Exactament en la mateixa zona on se’m va trencar l’any passat i es trenca exactament pel mateix punt, de la punta. Que fort! Just arribar al camí ens creuem amb en Daniel Torrijo i em veu només amb un bastó i l’altre plegat a la mà. Em pregunta “¿Que se te ha roto el bastón?” i automàticament em llença el seu, “Toma el mío ¿quieres el otro?” “No, amb un ja faig, merci company!”, li responc. Quina casualitat, resulta que és la mateixa marca, mateix model i mateix mida que el meu, no m’ho acabo de creure... Que se’m hagi trencat el bastó al mateix lloc és fort, però més fort encara que no hagin passat ni 5 minuts i ja en tingui un altre d’exactament igual. Tela!



                A Bachimaña ja hi ha l’Albet@ preparada per ajudar-nos. De sobte es troba amb un bastó trencat i 4 bidons per omplir, els dos meus i els dos d’en Jaume, li falten mans, pobra. L’avituallament és completíssim, bé, com tots els que hem trobat fins el moment. Com es nota que darrera de tot això hi ha gent que hi entén de la matèria i sap molt bé el que es fa. Així que amb les energies renovades continuem el nostre viatge particular.

Que minúsculs que arribem a ser...
                En el tram fins al Refugi de Respomuso definitivament ens quedem sols amb en Jaume. Ara sí que sí. Només ens faltaria la Boira per tal de ser els 3 de sempre. Al Coll de Tebarray una forta abraçada amb l’Óscar, que cada any està aquí, i continuem. L’hi comento en Jaume que el pròxim coll que vindrà, el Coll de Musales, a mi m’encanta. Està encaixat en una raconada d’un gran encant. En Jaume aixeca el cap i ràpidament dedueix del coll que l’hi estic parlant. Sense conèixer-ho i des de la llunyania intueix com ha de ser i coincideix amb mi que ha de ser molt potent. A mesura que ens hi anem acostant es confirmen els pronòstics. Jo, que ja serà la quarta vegada que el faig, flipo com sempre. Ell, que és la primera, també.

                La baixada fins a La Sarra és llarga. Molt llarga. Fa calor, bastanta calor. Tot i així en fa menys que en d’altres anys. Així que ja tenim un element positiu on aferrar-nos. Amb en Jaume coincidim que les cames comencen a anar una mica “tovetes”. Em diu que muscularment se sent força fatigat. Sé que de fatigat ho està més aviat poc i que ho diu per consolar-me, però m’ho crec i així el consol em fa el seu efecte ;-)

                A La Sarra l’Albet@ m’ha preparat un arròs amb verduretes que està brutal. A més, llet de civada fresquíssima. Quina crack, la tia! M’haig d’obligar a deixar de menjar i de beure perquè sinó em faria mal. Aquí també han vingut en Salvador i l’Olga a donar un cop de mà. Que grans que sou!

Penúltima pujada de la jornada. A pel Collado Foratata. Som-hi! La pujada és contundent i les forces són les que són. La pujada tira fort amunt i cal un bon esforç per anar guanyant metres poc a poc. La gran sort, tenir en Jaume al darrera empenyent. Així que ja pot pujar tant com vulgui, que aquest parell, pujarem. Potser no massa ràpid, però pujarem. I tant que pujarem!

                A Sallent de Gallego torno a menjar una mica més de l’arròs amb verduretes i beure la llet de civada súper fresqueta. De nou, m’haig de retenir abans que no em faci mal. 10 km ens separen de Panticosa, vinga última empenta. Aquí, a més d’en Salvador i l’Olga, també hi ha en José Luis i en Raül de Dements. Quina sort i com mola trobar-se tan bona gent pel camí!

                Ha arribat l’hora de la veritat i en Jaume agafa el timó de la situació. Això vol dir que en Jaume es posa a davant i comença a tirar del carro. Quina sort la meva. Sigui des de darrera empenyent o des de davant tirant, sóc un autèntic afortunat. M’encanta! A l’avituallament de la Sierra Plana ens hi trobem en Massa i l’Yves (entre d’altres voluntaris). Ja sabíem que els trobaríem aquí i sabíem que ens donarien la dosi extra d’energia per fer els últims 6 km. I així és. Una bona encaixada de mans amb aquest parell d’enormes persones, un bon “xute” d’energia i directe cap al poble de Panticosa. Frontal altra vegada al cap i un últim tram que l’acabem resolent sense excessives dificultats.

By Massa. No sé si és un efecte fet a pròposit o que el seu mòbil està tarat, però mola! 
                Segurament la crònica dels tres anys anteriors tindrà un final molt similar al que ara escriuré, però necessito reiterar-ho. Aquesta cursa està sustentada per una extraordinària organització. Una organització capitanejada per unes extraordinàries persones. La seva humanitat i humilitat fan que siguin acompanyades per d’altres extraordinàries persones anomenats voluntaris. Els quals, amb el seu extraordinari treball, esforç i dedicació fan possible aquest extraordinari esdeveniment. Moltíssimes gràcies a tot aquest munt d’extraordinàries persones per oferir-nos el privilegi de poder gaudir-ne tant i tant. Perquè un cosa és ben certa, de gaudir no ho hem deixat de fer en cap moment. Paraula! Fins l’any que ve!


dimarts, 28 d’agost de 2018

L'Estripagec versió 2018 - 65 km i 6.600 m+


                L’any passat amb en Jaume quan ens vam assabentar que als 6 pics més emblemàtics de la Vall d’Ordino hi havien col·locat un Estripagec (element cultural, simbòlic i històric) i que qui pugés almenys 5 d’aquests 6 pics tenia premi, ens vam proposar pujar-los tots 6 d’una tirada. No pel premi, sinó pel recorregut resultant de la unió dels 6 pics que ens semblava d’allò més atractiu. Aquest any hem volgut donar-hi un quart de volta més al recorregut i a veure si érem capaços de fer uns quants pics més que l’any passat i des pas fer un “Tato”. Tot seguit us explico en què consisteix això de fer un “Tato” en el nostre vocabulari:

                ...Aquest mes de juny, quan estàvem fent el tram d’Eufòria entre Ordino i Arcalís, anàvem veient al rellotge que el valor dels dos primers dígits del desnivell era superior al dels dos dígits de la distància. A mesura que anàvem avançant, aquesta diferència s’anava mantenint i ens preguntàvem qui guanyaria si la distància o el desnivell. Quan ja ens anàvem acostant al final cada cop semblava més clar que guanyaria el desnivell, fins al punt que quan en Jaume va veure clar que guanyaria el desnivell em va dir: “Ni el tato, nanu, en aquest desnivell no el guanya ni el tato”. Efectivament, vam fer 45,8 km i 4.850 m+ (45 < 48).  Des de les hores, per nosaltres fer un “Tato” és això. La gràcia de fer un “Tato” és que és sinònim de caminar molt. Òbviament, els pendents per poder assolir un “Tato” han de ser més que considerables, així que poc es pot córrer amb aquests pendents. I això és precisament el que busquem. Haver de caminar tant com es pugui. Així que acabem confeccionant el recorregut amb totes aquests premisses:

1.- Un traçat del màxim encant.
2.- Un traçat amb lògica, és a dir, un track “rodonet” (res de “ratoneres” que donen un munt de voltes en una mateixa zona per acumular el màxim desnivell).
3.- Pujar un bon grapat de pics.
4.- Fer un “Tato”.

                Doncs com és habitual en nosaltres, amb el gps al canell i amb la “jefa” (La Boira) dirigint l’equip, en Jaume i un servidor, quan són les 3 h de la matinada, arranquem del poble d’Arans.

                Passem pel Coll d’Ordino amb una lluna gairebé plena. Assolim el Casamanya (1r), on l’inici d’un nou dia, ens fa posar els guants. 14,9 km i 1.864 m+. De moment un “Tato” amb tota regla. Fem el Coll d’Arenes i tota la impressionant carena que uneix els pics de L’Estanyó (2n), La Cabaneta (3r) i La Serrera (4rt). A Sorteny parem a menjar una mica i continuem.



                Pujant per la Vall de Rialp, a l’esquerra ens queda el Pic de Besalí (5è). Aquest no té Estripagec i l’any passat no el vam fer. Tot i així, com que no podem deixar escapar la panoràmica que hi ha en el últim tram de carena fins arribar al pic, l’afegim a la llista. Baixem a la Portella de Rialp i pugem al Pic de la Font Blanca (6è). Portem 9:30 h i han passat volant. Com va dir en Josep Pera un dia, “...a Andorra el sistema mètric decimal funciona d’una altra manera...” i jo crec que el rellotge també avança molt més ràpid que en la resta del planeta. Portem prop de 10 h i sembla que faci un moment quan sortíem d’Arans. Que ràpid córrer el rellotge quan s’està tan a gust, per Déu. 34 km i 4.050 m+. El “Tato” segueix viu!




                A Arcalís hi tenim la base de vida. L’Albet@, que amb la Núria han anat a fer una volta per la zona coincident amb el nostre recorregut, ens ha deixat la furgo sobre el track per tal de fer-la servir d’avituallament. Mengem, omplim bidons i continuem. Com que encara ens queda molta feina, La Boira també té el seu avituallament.

                Baixant del Pic de Cataperdis (7è) tinc una mica de davallada anímica. Se’m ajunta una digestió costosa, una mica de son que em vol fer la punyeta i que veig q venir que el temps total que hi haurem d’invertir se’ns en està anant de les mans. Veig que hi estarem entorn a les 18 h i així li comento a l’Albet@ quan ens creuem. Justament ens creuem en el meu pitjor moment i l’Albet@ ràpidament se’n adona. Pugem al Pic de la Burna (8è) i al Pic de Les Fonts (9è) i em torno a refer. Bé, ja tornem a estar en sintonia. Tot torna a la normalitat. Guay! Seguim!

                Un cop als peus de l’últim pic de la jornada, li dic a en Jaume “Ara sí, que sí. Ara sí que toca posar tota la carn a la graella”. Ens bevem una Coca-Cola que hem agafat de la furgo, mengem una mica i encarem la pujada dels Malhiverns que ens fa tractar al Pic de Comapedrosa (10è) de vostè. I com puja, la mare que el va parir! Fa una estona quan em parat un moment, La Boira s’ha ajagut i li he dit a en Jaume que sembla que per fi començàvem a cansar-la. Doncs, els crits d’una marmota fan que surti disparada de cara amunt com si no hi hagués demà. Rectifico. Això de començar-la a cansar, res de res... Tela!




                Arribem a l’últim pic de la jornada amb molt mal temps. Molta boira i un cel molt insegur que deixa escapar alguna gota. Interessa perdre alçada ràpid. Això sí, amb un “Tato” que treu foc pels queixals. 52 km i 6.050 m+.

                De camí cap al Refugi del Comapedrosa, amb una méteo que no pinta massa bé i un rellotge que se’ns en ha anat totalment de les mans, decidim fer un petit canvi del recorregut inicial i, d’aquesta manera, guanyar algun minut. Inicialment des d’Arinsal volíem pujar fins a les Bordes dels Prats Nous per arribar seguidament al Coll de Cases, però decidim arribar-hi seguint el GR11, amb la qual cosa ens estalviem algun m+.

                I una jornada així no pot acabar de qualsevol manera, així que la rematem amb una última pujada des d’Arinsal fins al Coll de Cases de 500 m+. Aquí, sota una lleu pluja, toca tornar a encendre el frontal. En Jaume es posa tirar del carro. Menys mal, perquè a hores d’ara comença a convenir. Menys mal que en Jaume sempre està a punt per tirar del carro quan convé.

                Últim coll del dia. 62,5 km i 6.600 m+. Se’ns escaparà el “Tato” ara al final?!?! Hòstia, no fotis! Últims metres i tot apunta que el “Tato” ja és nostre. Tot apunta que el “Tato” no se’ns escapa. I així és, finalment 65 km i 6.600 m+ i “Tato” a la saca. Això sí, acabem necessitant 18:37 h per acabar assolint el “Tato”. Això sí, hem caminat molt, que és el que volíem. Hem gaudit d’un recorregut d’un gran encant que era el principal propòsit. Hem viscut una altra de les nostres grans jornades amb en Jaume i La Boira, que és el que sempre perseguim. Com dic jo, 18:37 h que se’n van directe a la caixa de pi. Qualsevol dia d’aquests rebentarà ;-)



dimarts, 7 d’agost de 2018

Ultra Trail Naut Aran - 85 km 5.100 m+


                Quan amb en Jaume ens vam posar a planificar els pròxims 7 o 8 caps de setmana a la vista, va resultar que el primer d’agost ell estava inscrit a la Naut Aran i jo no. Aquesta no formava part dels meus plans. En un mes de juliol amb Eufòria, Moliéres i Valls d’Àneu, ja n’hi havia prou de dorsals. En Jaume em demana que l’acompanyi a la Naut Aran. Hòstia! Això no estava previst! Ho reflexiono 5 segons i la conclusió és senzilla, si vull fer quelcom i fer-ho ben acompanyat, la garantia d’èxit està a la Naut Aran. Així que assegurarem “el tanto” i cap allà. És molt probable que m’arrossegui. Gairebé segur que ho faré i molt, però això no és nou i tot “curteix”.

                Arrenquem. L’inici és per una pista que va pujant i en Jaume es posa a davant. Iep! En Jaume davant? Això és indici de que, de moment, no val a relaxar-se, a veure... Passem pel pla de Beret i primer avituallament. A part de la fruita i els fruits secs habituals, a destacar beguda d’arròs bio, pa amb tomàquet, xocolata Torras 70%... Carai, la cosa promet. Està clar que avui serà un dia molt calorós, tot i així, a hores d’ara estem pujant per una pala d’herba on encara no li toca el sol i s’hi està prou fresquet. Molt bona temperatura. Molt bones sensacions. Molta alegria.

                Després del pas per l’avituallament de Montgarri, encarem la vall que ens ha de portar fins al Coll de Montoliu per baixar a continuació fins al llac amb el mateix nom. L’ascens per la vall segueix sent replet d’alegria. De moment, unes boires s’han interposat al sol i n’atenuen la seva contundència. De moment, la temperatura segueix sent prou agradable. Tot flueix. Anem bé. Molt bé. De nou, una jornada de les nostres a la vista. De nou, una jornada on crec que més d’hora que tard ens tornarem a quedar en Jaume i jo a soles. En Jaume i jo a la nostra. Amb la nostra xerrameca habitual. Amb les nostres històries. Amb les nostres pel·lícules. Amb la nostra malaltia de cada dissabte... L’únic que ens falta per fer-ho més complet és la Boira. Bé, no està amb nosaltres, però sí que està voltant per la zona amb la Mireia i la Txell, és a dir, que a casa tampoc s’hi ha quedat.

                Arribem a l’avituallament del km 28 i ens diuen que no agafem molta cosa, que millor que ens esperem al del km 38, que sinó no n’hi haurà per tothom. Com? Que no n’hi haurà per tothom? Ups! Això no mola! Pugem al Tuc de Maubèrme i ens anem creuant amb els que baixen. Hi ha bastant trànsit de gent perquè ens hem barrejat amb els del Trail. Tot i així podem fer un puja-baixa anant bastant per feina i, un cop a baix, ens tornem a trobar a la Maria que està dirigint als corredors a la vegada que ens fa unes quantes fotos. Merci, Maria! De moment, el cel segueix prou cobert i la temperatura prou agradable.



                De camí cap al Pas Estret, ara ja sí que a soles amb en Jaume, el sol comença a treure el nas. Estem començant a perdre alçada. La suma dels dos factors fan que hi hagi un increment molt sobtat de la temperatura. Bé, era d’esperar. Tot i així, estem avançant prou ràpid i això ens manté un molt bon estat d’ànim. Seguim avançant. Seguim gaudint de l’entorn. I quin entorn, per Déu. Quin encant. Quin luxe. Quina fortuna la nostra. Quina sort de poder estar on estem i de poder fer el que estem fent.

                Pujant cap el Tuc Dera Pincéla en Jaume es torna a posar davant. D’acord. Accepto. Avui no val a relaxar-se. De fet, em motiva moltíssim veure com em tiba. Em motiva moltíssim haver-me d’esforçar al màxim per tal de que no se’m escapi. Em mola. Em mola molt quan en Jaume es posa a dirigir. Avancem uns quants corredors del Trail i algun de l’Ultra. Som-hi!

                Al km 50,5 hi ha d’haver un punt d’aigua. Estem desitjant arribar-hi. Els bidons estan secs. Sort que ara els omplirem. Ens trobem a terra dues ampolles d’aigua buides. Iep, aquestes ampolles són com les que hem anat trobant als avituallament. Vols dir que no serà això el punt d’aigua, Jaume? Em Jaume no s’ho vol creure. A mesura que anem deixant enrere el km 50,5 i el punt d’aigua no el veiem per enlloc, ens n’anem fent a la idea de que sí, de que aquelles dues ampolles eren el punt d’aigua tan anhelat. Hòstia, que les passarem putes, doncs! Anem baixant direcció Arties i la calor és asfixiant. Estem perdent alçada ràpidament. Són les 15:30 h. Fa un sol de justícia i ni una gota d’aigua. Tots els ingredients per fer un còctel explosiu. Realment, explosiu. Just al punt on es separa el Trail de l’Ultra trobem dues noies de l’organització carregades amb un sac ple d’ampolles buides i ens confirmen que no hi ha punt d’aigua. Que l’aigua s’ha acabat. Tela! Doncs, vinga. Ha arribat l’hora. Ha arribat l’hora de tornar a activar el mode DURO DE COCO. Collons. Ja hi tornem a ser? Doncs, sí. No queda altra opció. DURO DE COCO i endavant. Al poble de Gessa, a uns 3 km d’Arties, trobem una font. I quina aigua més fresca, per favor! La nostra salvació, sense cap mena de dubte. En Jaume em diu: Aprofita, perquè crec que serà l’única aigua fresca que beuràs en tot el dia... Arribem a Arties en busca d’un pavelló o quelcom similar on podrem refugiar-nos del sol uns minuts. Però no. La que hauria de ser la base de vida no és més que una taula. Ni tan sols una carpa. Tot el menjar i beure per allà terra. Tot el beure ben calent. No m’ho puc creure. Això se suposa que ha de ser la base de vida? Malament, no! Molt malament! Fatal! Doncs, res. Aquí no hi fem res. Marxem ràpid d’aquí.

                Començo la pujada bastant atabalat. La intensa calor i la base de vida que estava esperant i que no ha existit em deixen força tocat. Per sort, en Jaume es torna a posar a davant i comença a tirar. Ara em costa molt seguir-lo. Se’m allunya. No vaig massa bé. Se’m oblida el mode DURO DE COCO. Aguanta, Salvador. Tira amunt i aguanta com puguis. M’atabala encara més veure com em costa seguir en Jaume, però de nou em sento molt afortunat de tenir-lo aquí al davant tirant. Sí, és una grandíssima sort. Mica en mica anem guanyant alçada, la tarda va avançant i la calor va disminuint. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. La cosa no està per tirar coets, però ens en sortirem. I tant que ens en sortirem!

                A l’avituallament de la Cabana de Pruedo, km 66, altra vegada el mateix escenari. La beguda ben calenta. Mirem de no entretenir-nos gaire i seguir endavant. Tot apunta que podem arribar a Salardú de dia. En Jaume ho veu bastant factible i es posa a liderar l’equip per tal de que sigui així. Baixant cap als Banhs de Tredòs tot torna a fluir. Tornem a anar bé. Enrere queda ja la mala estona passada pujant d’Arties.

                Els últims 10 km acaben passant prou ràpid. En Jaume a davant i jo aconseguint que no s’allunyi massa. Arribem al final de l’última pujada i encarem l’última baixada amb força alegria. Les cames, tot i anar força toves, encara tenen suficient empenta per fer aquest últim tram amb certa celeritat. Deixem Baqueira a la nostra dreta i a la llunyania veiem Salardú. Sembla força lluny. Per sort, el terreny ens és molt favorable i podem córrer molt ràpid. Ara, sí, nanu. Ara, sí que ja hi som. Em diu en Jaume. Doncs sí, última pujada i ja ho tenim.

                Felicitar enormement a tots els voluntaris que, sota un sol de justícia, han exercit una gran tasca. Ara, un bon toc d’atenció a l’organització perquè té molts aspectes a millorar. Està clar que no és fàcil organitzar una prova d’aquestes característiques, però hi ha molts aspectes a treballar si es vol organitzar una senyora prova com el territori es mereix. Força! Us envio molta força per poder-ho tirar endavant, companys de l’organització! Segur que us en sortireu!

dimecres, 1 d’agost de 2018

Ultra Trail Valls d'Àneu - 94 km 7.200 m+


                Falten pocs minuts per les 00:00 h i amb en Jaume ja estem a les portes de la que serà la 5a edició de la UTVA (Ultra Trail Valls d’Àneu) i la que serà la nostra 5a participació. Després de la d’avui entre les nostres 4 cames sumaran un total de 10 edicions d’aquesta INDÒMITA. Una INDÒMITA que ens té el cor robat. Una INDÒMITA amb la capacitat de fer-te acariciar el cel, però també d’apropar-te al foc més roent de l’infern. Una INDÒMITA que no dóna treva. Una INDÒMITA tan anhelada com salvatge. Una INDÒMITA tan desitjada com feréstega. Una Indòmita que necessàriament cal escriure-la en majúscules.

                Els primers compassos de la cursa són una còpia exacta de l’any passat. En Jaume i jo anar xerrant i un munt de frontals en fila índia darrera nostre. Pugem al Coll de Botiero sense excessives dificultats amb una lluna absolutament plena i una nit absolutament càlida. Després de l’avituallament d’Espot, encarem direcció el Coll de Fogueruix amb el desig de quedar-nos sols, però tenim tres o quatre corredors al darrera. De moment, tocarà esperar.

                A l’avituallament de Planes de Son una forta abraçada amb el capità de la tropa, en Ramon Villuendas. També estava a Espot, el tiu! Per alguna cosa és el capità. Que gran que és, per Déu! De camí cap a l’imponent Tèsol finalment ens quedem sols amb en Jaume. Per fi sols. El tren de corredors que portàvem a l’inici de l’ascens, amb el pas del m+ ha acabat descarrilant. Ja hi ha ganes de que es comenci a fer de dia, però falta una estoneta. Al arribar al Cim del Tèsol es comença a albirar aquest nou dia que vol anar per despuntar. Les llums dels frontals es comencen a fondre enmig de l’elegant silueta d’una cresta que comença a intuir-se. I... pam! Arriba l’èxtasi. Ara sí. Una lluna plena que es va acomiadant enmig d’un tel de fines boires i nosaltres plenament immersos en la majestuositat del tram més salvatge d’aquesta INDÒMITA. Escena brutal. Realment, brutal.

                Tot el tram fins al Refugi de Saboredo, passant pel de Mataró, se’ns posa d’allò més bé. Gaudint-lo al màxim. Gaudint-lo tant com es deixa. Noto que ho estem passant de luxe. Noto que la cosa flueix. La xerrera no cessa. Cau algun acudit. Felicitat. Moment d’absoluta felicitat.

                De camí cap al Port de la Bonaigua anem prenent consciència del que ens ve. La temuda i maleïda pista. Una pista plena de rocs. Una pista de molt mal fer. Una pista que en Jaume em diu que sempre se l’hi entravessa. I a mi, també. Finiquitada la temuda pista enfilem el corriol que ens ha de dur al Port de la Bonaigua. Miro el rellotge i estem anant 45 minuts més tard que l’any passat. Com? No ho entenc. Però sí sembla que haguem anat més o menys com l’any passat. No ho entenc. Ascens en silenci. Estic ruminat això dels 45 minuts que no em quadra. En Jaume tampoc diu res. Iep! Aquí està passant alguna cosa... Va, mirem d’arribar ja a l’avituallament i tot canviarà. De lluny ja sento els crits de l’Albet@. Per fi.

                Com sempre, un cop de mà que no té preu per part de l’Albet@. Una assistència del màxim nivell. Una assistència que val un imperi. Una assistència que coneix el que em cal en cada moment. Una assistència amb moltes hores a l’esquena. Una vegada més, milions de gràcies, Albet@!


                 Reprenem la marxa cap al Refugi d’Airoto i amb en Jaume comencem a prendre consciència de que la cosa no va del tot bé. Ell em confessa que, a més d’estar-hi 45 minuts més que l’any passat en aquest tram, les seves sensacions són pitjors. “I tu, Salva, com vas?” Em pregunta en Jaume “Com tens la guardiola?” La meva resposta: “La guardiola? S’ha ben trencat la guardiola i tota la calderilla que hi quedava, tota per terra”.  L’any passat pujant al Mont-roig amb en Jaume i l’Isra vam estar fent la conya que, després d’Eufòria, la meva guardiola havia quedat ben buida. Doncs aquest any sembla que encara pitjor... En Jaume em diu que trencada segur que no, com a molt s’ha esquerdat una mica. Bé, sigui com sigui, ha arribat l’hora en que la INDÒMITA ens fa prendre consciència de la situació i coincidim amb en Jaume que estem començant a acusar el no parar mai de fer activitat. Ja sigui cap de setmana. Ja sigui entre setmana. Sí, d’acord. Anem tous. Sí, d’acord. Ara és la INDÒMITA la que mana. I ara què? Doncs res, activem el mode DURO DE COCO i endavant. No en queda altra. A més, fa bastanta calor. Sort que sovint bufa un airet força fresc que ho fa suportable. Comencem a posar-hi humor i a tirar de la saviesa popular: La mala hierba nunca muere. No está el horno para bollos. En todos los sitios cuecen habas (bé, no sé si aquesta aplica massa en el moment que estem, però també acaba caient)... I sense perdre l’humor, al contrari, amb més humor que mai, amb la guardiola ben trencada (sols esquerdada segons en Jaume) i acompanyats per un entorn d’un encant de gran magnitud acabem arribant al Refugi d’Airoto. Aquí ens hi trobem a la Mireia, la Txell, la Boira i la Mia. La veritat és que això ens anima bastant i la baixada fins a Isil la fem prou alegres.


                De nou sento la cridòria de l’Albet@. Ja ho té tot a punt. Aquí un arròs amb verdures i un llet de civada ben fresqueta, que més bé no em pot entrar. M’haig d’obligar a parar de menjar i beure que si no em farà mal. Si ja ho dic jo que la jefa té molt clar el què em cal en cada moment.




Quina qualitat humana a banda i banda. Equip indestructible ;-)
                Després de la bona recàrrega d’energia efectuada a Isil, reprenem el camí cap a l’últim terç de la cursa. Per un moment sembla que tinguem a la fera agafada per les banyes. Per un moment l’entusiasme ens fa semblar que tinguem a la INDÒMITA controlada, però sabem que no. A la INDÒMITA no hi ha qui la controli.  Fem una parada ràpida a l’avituallament de la Borda de Pina i anem per encarar la pujada clau. La pujada al Coll de Mont-roig. Anem xerrant i xerrant i, de sobte, ens apareixen dos corredors per darrera. Dos corredors que a priori estaven molt lluny. És aquí quan ens adonem que ens hem relaxat. Així que en Jaume diu que ha arribat l’hora de que el gregari comenci a tirar. I així és. En Jaume és posa a davant i comença a tirar com un animal. Bé, com un animal per mi. Per ell és sols un caminar ràpid. Intento mantenir la distància i que no se’m escapi. Més o menys ho aconsegueixo. Toca pencar de valent, sí. Però m’encanta. M’encanta veure com tirem fort amunt. M’encanta veure com, tot i tenir la guardiola trencada, ens anem distanciant considerablement dels corredors que tenim darrera. És aquí on em considero un autèntic afortunat de formar equip amb un corredor de la talla d’en Jaume. Un autèntic luxe. Un 10 com a persona. Un 10 com a company d’equip i un 10 com a corredor (per això haurà fet segon en un parell d’edicions d’aquesta endimoniada INDÒMITA). L’altre dia sentia que aquest Tour l’ha guanyat el gregari d’en Froome. Ja voldria en Froome tenir un gregari com el meu ;-)

                Els ascensos al Pic de la Coma del Forn i al Pic de Campirme els fem com bonament podem. No estem massa catòlics, és cert. Toca fer-los sota les directrius d’una INDOMITA que ens recorda que això de tenir-la agafada per les banyes que creiem fa unes hores, res de res. Doncs el què la INDÒMITA mani. Manarà el que vulgui. D’acord. Però amb el nostre mode DURO DE COCO no hi té res a fer. Ens farà anar més a poc a poc si ella vol, però no deixarem d’avançar.

                Arribem a l’avituallament del Coll de Canpirme i ens queden sols 8 km fins al final. Fa estona que estem amb l’interrogant de si arribarem a Esterri amb llum de dia. Hi ha hagut moment que ha semblat molt difícil. Ara sembla més factible. No ens sobrarà massa, però, a priori, no hauríem de tornar a encendre el frontal. Aquests últims 8 km es fan força llargs. Però les ganes d’arribar i el mode DURO DE COCO ens fa tirar endavant. Primer Burgo. Després Escalarre i finalment Esterri. Com ha costat avui arribar a Esterri. Una hora i mitja més que l’any passat. Gairebé 22 hores. Gairebé 22 hores de gran valor que se’n van, al que jo dic, directe a la caixa de pi. 22 hores molt treballades. 22 hores per prendre consciència que qui mana en el terreny indòmit és la INDÒMITA. Però també 22 hores per deixar palès que el nostre mode DURO DE COCO ha pogut per 5a vegada amb la versió més feréstega de la INDÒMITA.

                I encara que el final pugui ser sempre el mateix, no puc acabar sense agrair al capità Ramon Villuendas i a tot el seu exercit de ben parides i ben parits que ens han obsequiat el poder gaudir amb tots els luxes d’aquesta INDÒMITA. Moltíssimes gràcies per fer-ho possible, exercit! ;-)


dimarts, 10 de juliol de 2018

Eufòria - 233 km 20.000 m+


                Des de fa dies que no em puc treure l’Eufòria del cap. Especialment des de que aquest mes de juny comencem a trepitjar-ne el seu recorregut. No m’he la puc treure del cap, però de forma molt positiva. Hi penso, i només em venen a la ment els grans moments viscuts l’edició passada (la memòria selectiva se’n ocupa d’eliminar-ne els dolents...). Estic súper motivat. Em sento amb moltíssimes ganes de repetir l’experiència. Tot és optimisme dins meu. Tot és Eufòria. Arriba un punt que tants pensament positius em comencen a preocupar. Com la cosa es torci. Com la pel·lícula no sigui com jo m’he l’estic imaginant. Com el desenllaç final en sigui un altre diferent al somiat, la decepció podria ser molt gran... Em ve a la memòria la formula de la felicitat ideada per l’executiu de Google, Mo Gawdat, que comparteixo força i que diu:

Felicitat = Valor del viscut – Expectatives creades.

                Aquesta fórmula el què diu és que si les expectatives creades són molt superiors al que realment s’acaba produint, la felicitat se’n pot anar a norris en funció del valor del viscut... Hi dono voltes i més voltes i la situació em té certament intranquil. Finalment, acabo trobant la solució a la fórmula. Cal donar el màxim valor al viscut. Un valor infinit a ser possible. Sent així, per més que restin les expectatives creades (en el supòsit d’un desenllaç negatiu) la Felicitat pot ser igualment infinita. Va! Doncs no hi donem més voltes! Deixem que tot flueixi. Deixem que l’optimisme vagin fent la seva feina i segur que tot anirà de puta mare!

                Arribem a la Plaça d’Ordino amb en Javi uns 20 minuts abans de la sortida i m’adono que m’he deixat el dorsal a la furgo. Bé! Això és una bona senyal. Un bon símptoma de que, de moment, el què hi ha dins meu són ganes de gaudir, no de competir.

                Durant els primer km de la cursa no em puc treure del cap la paraula gaudir, gaudir i més gaudir. Tot és optimisme dins meu. Tot és alegria. Pujant cap al Coll d’Arenes llegeixo a la part del darrera de les vambes d’en Nahuel que s’ha escrit ell mateix amb retolador Poc A Poc (el nom del seu equip). En Nahuel parla més o menys el castellà igual de bé que jo el francès, tot i així ens acabem entenent. Coincidim en que per davant tenim més de 3 dies d’autèntica muntanya. 3 dies de màxima felicitat. 3 dies per fer el que més ens agrada. 3 dies de pura vida. Això sí, per tal de que el desenllaç sigui satisfactori cal anar molt Poc A Poc.

                Baixant de la Collada de Ferreroles a l’estany de l’Estanyó, ho veig claríssim. Haig d’activar dos modes. Mode Gaudir i Mode Recording. Sí, sí, ho veig claríssim. Haig de gravar el màxim del que pugui retenir. Gravar a la retina les grans estampes que veuré. Gravar al cor els grans moments que viuré amb tothom amb qui compartiré aquest viatge. Sóc un afortunat. Un autèntic afortunat. Tinc la grandíssima sort d’estar aquí i poder viure-ho en primera persona. Ser de molta gent que voldria estar aquí i no pot. Pel motiu que sigui, però no pot. Em ve al cap en Jaume que sé que donaria el que fos per poder estar al meu costat. Així que no hi ha altra opció que valorar al màxim aquesta gran sort que tinc, estar-ne al màxim d’agraït i viure-ho tot plegat amb absoluta intensitat.

                En Javi opta per la prudència. Diu que no vol deixar-se portar excessivament per l’Eufòria. Es coneix i això li podria jugar males passades. L’acord al que arribem és que jo hi poso una bona dosi d’optimisme i ell la compensa amb una altra bona dosi de prudència.





                A mesura que van passant els km els equips ens anem distanciant. Amb en Javi coincidim que el què realment ens ve de gust és anar sols. Ben sols. Ell i jo, sols. Mano a Mano. Hi ha un equip de dos cosins de Madrid que se’ns han enganxat a darrera nostre i no se’n separen. Els hi oferim en diverses ocasions que passin, però diuen que prefereixen quedar-se al darrera. Després de l’avituallament que ens ha muntat la Bego al Refugi de Sorteny, ja tornem a tenir els dos de Madrid a darrera. Cullons i nosaltres que tenim ganes d’anar sols... Finalment, pujant direcció  cap a la Vall de Rialb els fem posar a davant. Un cop davant, veiem com no dominen gaire el GPS. Bé, més aviat no el dominen gens. A cada intersecció s’acaben equivocant. És que no en fan ni una de bé. Ni per casualitat. Sempre agafen una direcció diferent a la correcte. Baixant del Port Vell ho tornen a fer malament i acaben darrera nostre altra vegada. Carai, no hi haurà manera de treure’ns-els de sobre!

                Pujant a La Font Blanca un dels dos cosins ens diu que ens volen deixar clara una cosa: Si dado el caso esto acabara así, podéis estar tranquilos que obviamente no os iríamos a disputar. Somos conscientes de que nos estamos aprovechando de vosotros, pero el GPS no es lo nuestro y lo único que podemos hacer es estaros muy agradecidos. La meva resposta és que això és molt i molt llarg i acaba de començar. Aquí poden passar infinitat de coses, així que, a hores d’ara, millor deixem que tot flueixi...



                Arribem a Arcalís abans del previst. Tot i haver incrementat desnivell, pel tema de la neu ens han reduït algun km. Les xifres són interessants, 44 km 5.055 m+. L’Albet@ i els meus pares encara no han arribat i no crec que arribin. Però no passa res, a priori ja havia donat per fet que seria així. Tinc bastanta gana, em menjo un parell de plats d’arròs i un parell de plàtans i quedo com un senyor. De sobte, sento una forta cridòria Salvador! Salvador! Salvador! L’Albet@ ja és aquí! Ara ja sí que sí! Ara ja sí que l’equip és complet.



                Reprenem el camí cap al Pic de Cataperdis. Estanys de l’Angonella. Pic de les Fonts i baixem a tocar del Refugi del Pla de l’Estany. Mentre espero en Javi abans d’iniciar la forta pujada als Malhiverns, moment d’absoluta Eufòria. Contemplo al meu voltant i de nou em considero un autèntic afortunat. La immensitat del meu entorn versus el meu tamany diminut. La quietud i el silenci de la solitud versus el soroll de la força de l’aigua que baixa per tot arreu. Un dia que s’està esgotant. Una nit que vol anar per començar. Brutal! Realment brutal tot plegat. Moment i estampa que vull que quedin ben gravats tant a la retina com al cor. Eufòriaaaaaaa!

                Quan falten pocs metres per arribar al Cim del Comapedorsa es posa a ploure. Poc. De moment plou poc, però optem per posar-nos el Gore. Passada la Portella de Sanfons, el tram fins el Port de Cabús es fa llarg. Molt llarg. Ara bé, al final hi haurà premi. Al Port de Cabús hi ha l’Albet@ que ens ha preparat un sopar del màxim nivell. Com que encara em queda a la motxilla un entrepà d’alvocat (i el porto des de que hem sortit...), crec que ja ha arribat el moment de deixar-lo de passejar i menjar-me’l. Un petó i una forta abraçada amb l’Albet@ i quedem d’aquí unes hores al Coll de la Botella. La pujada fins al Pic dels Llacs la fem prou bé, però la baixada fins a peus de pista de Pal – Arinsal, fatal. La nit, un camí inexistent, una zona amb molta pedra solta al principi i herba molt alta més endavant, no ens deixen avançar amb gens de comoditat. Anem molt lents i cal armar-nos de paciència. Molta paciència.

                A les 3 h de la matinada passem pel Coll de la Botella. Abans hem quedat amb l’Albet@ que ella vagi dormint a la furgo i nosaltres quan arribem ja la despertarem. Però l’Albet@ està ben desperta i a la nostra espera. Donant-ho tot. Com sempre.           Aquí apareixen de nou els de Madrid. Ens expliquen que s’han estat perdent varies vegades al llarg de la nit. Ens avancen corrent mentre nosaltres caminem. Nosaltres no correm. No. Optem per no córrer ara per tal de poder caminar més endavant. Aquestes paraules els hi agraden i se les fan seves. Vosotros sí que sabéis. No correr ahora para andar luego. Esta es la clave ¿Verdad? I tant, companys i tant! I és aquí quan tornen a aparèixer les paraules d’en Nahuel. És aquí on els de Madrid m’he les recorden Poc A Poc ¿Verdad? Això mateix! Poc A Poc!

                Seguim plegats amb els de Madrid fins al Bony de la Pica i en el llarg descens cap a La Margineda fins que arriba el fatídic moment. En Javi li comença a fer mal el tibial. Cada cop més mal. Se li comença a inflar. Cada cop més mal i cada cop avança més lentament. Em diu que tiri fins a La Margineda i que m’uneixi amb els de Madrid que ell possiblement haurà de plegar. Jo em vull resistir aquesta opció i vull confiar que aquest mal passarà. Però no. El mal no passa. Al contrari, el mal va a més. Nooooooooooooo!!! En Javi insisteix que estem anant molt lents i que si segueixo amb ell se’m escaparan els de Madrid i no podré continuar amb el nou equip. Finalment, i molt a contracor, acabo fent cas a en Javi. Arribo sol a La Margineda. Primer moment complicat d’aquesta Eufòria. Amb l’Albet@ analitzem la situació i ambdós coincidim que haig de continuar amb els cosins de Madrid. Hi ha una altra opció. Un equip de Saragossa, però sembla que hi ha més connexió amb els de Madrid. Sí. Sí, Salvador. Has de continuar amb els de Madrid. Em diu l’Albet@. Jo també ho penso. Un dels dos cosins li fa mal el tibial igual que en Javi i diu que potser es retira. Hostia! Abans han dit que si un cosí es retirava, l’altre també. Ai, mare meva, que se’m acaba l’Eufòria aquí... Finalment els de Madrid decideixen continuar. Els hi demano si m’hi volen en el seu equip i la seva resposta és absolutament afirmativa. Sense dubtes. Em confirma que són bona gent i em fa intuir que plegats acabarem tenint un molt bon final d’aquest viatge.






                Reprenem el camí. Em poso davant i els hi marco el pas i el traç. El pas serà Poc A Poc i el traç, tranquils, que serà el correcte. Anem xerrant d’això, d’allò i de més enllà. Confirmo el que ja havia anat detectant les estones que havíem compartit, els dos cosins es porten súper bé. Són carn i ungla. La frase que més repeteixen és mi primo. Tant l’un com l’altre ho diuen una i altra vegada, mi primo. Així que d’ara en endavant seran els primos. Entre els 3 hi ha una bona sintonia. Entre els 3 hi ha una bona connexió. Tot apunta que entre els 3 farem un molt bon equip. Em reconeixen que aquest ritme de Poc A Poc serà la clau per acabar amb èxit. Els hi ratifico. No en tingueu cap dubte, companys! Passem pel Refugi de Prat Primer. Coll de Bou Mort. Pic Negre. Torre dels Soldats i l’espectacular cresta que uneix aquest cim amb el pròxim, el Pic de Perafita. De nou, moment de màxima Eufòria. Mode Recording activat. Moment que cal retenir. Panoràmica sublim per gravar a la retina. Les més de 30 hores en cursa fan que comenci a entrar en una nova dimensió. Les més de 30 hores en cursa fan que tot plegat comenci a tenir una altra magnitud. Buaaaaaaaaa! Brutaaaaaaaaaal!



                Al Refugi de l’Illa acordem amb els primos fer un vermut. Així que m’avanço una miqueta per demanar unes Coca-Coles, unes patates i unes olives. Ens ho prenem amb la calma i continuem. La parada se’ns posa d’allò més bé i el tram fins a la Portelleta el fem amb força alegria. Un cop al Pic de la Portelleta, últim cim de més de 2.900 m del recorregut els faig la conya de que han ben amortitzat el viatge, ja que de fer cims se’ns estan fent un fart. Em reconeixen que fa hores i hores que estan flipant amb el recorregut. Amb aquestes muntanyaques. Amb aquests paratges. Estan flipant i molt. Som-hi, doncs. A seguir flipant!

                Baixant cap a la Cabana dels Esparvers en Mario va totalment coix. Li fa molt mal el tibial i no pot córrer. Hem de caminar. Faig números i calculo que queden més de 7.000 m de desnivell negatiu. Li comento a en Mario i em diu que no hi ha problema. Que mentre dilluns pugui anar a treballar ja en té prou. Que durs que són aquests primos, per Déu! Passat la Portella Blanca una espessa boira i un vent no molt fort però sí que refreda molt ens fa accelerar per intentar entrar en calor. Fem el Pas dels Isards i tirem ràpidament cap al Pas de la Casa per intentar perdre alçada a la vegada que esperem que les condicions millorin. Cosa que no acaba sent així... Arribem a la base de vida del Pas de la Casa ben molls i amb molt de fred. Aquí, a més de l’Albet@, hi ha els meus pares, en John Fields, l’Ivan. Hostia que feu aquí! Apareix també l’enorme d’en Jordi Codina. Buaaaaaaa! D’aquí en surto al 200 %! Seguríssim. Em canvio de roba. Menjo un espectacular patata amb moniato i ceba que m’ha preparat l’Albet@. Exquisidesa màxima! La meva mare ha portat un parell de pizzes. Nivellàs! Mentre estant, a fora va plovent. Li dic a l’Albet@ de dormir 1/2 hora. Em diu que sí que sí, però ja veig que dormiré el que ella consideri. Bé, doncs el que la “jefa” mani. Finalment acabem dormint uns 50 minuts (crec). En Mario diu que amb aquest mal al tibial no pot continuar, així que ens tocarà continuar amb en Jose, l’altre primo. Ens ben abriguem. Ens posem el Gore i els pantalons impermeables i arrenquem de nou a la 1:20 h de la matinada.







                Aquesta base de vida se’ns ha posat de conya amb el primo i en sortim motivadíssims. El tram fins al Pic de la Cabaneta el fem molt bé. Estem amb moltes ganes. Molt il·lusionats. Amb el primo hi ha molt bona sintonia. Això va de collons! La baixada de la Cabaneta cap a Siscaró és d’allò més entretinguda. L’organització l’ha fet passar més per la dreta que l’any passat per evitar una congesta de neu, però és entretinguda de collons. El camí és totalment inexistent i la nit ho dificulta encara més. Aquí li faig la conya al primo, ¿Que tal, como lo ves por aquí con tu primo? La seva resposta. Calla. Calla. Si ya nos perdíamos cuando había camino, imaginate aquí... Després d’una baixada molt i molt, però que molt treballada, acabem arribant al camí que ens porta al Refugi de Siscaró. Aquí el primo em diu, Oye Salva, mira el GPS que vamos mal seguro, estamos yendo por un camino y esto no puede ser correcto! Doncs sí, encara que costi de creure, després de hores i hores d’anar per camins inexistents estem anant per un camí...

                Amb l’inici d’un nou dia incrementa la sintonia amb el primo i amb l’entorn. Tot flueix. La connexió amb el medi és absoluta. Passem per l’Estany de l’Isla. De nou, moment i estampa per emmarcar. De nou, Mode Recording activat. L’aigua tranquil·la de l’estany ens reporta una sensació de ben estar màxim. Hem superat ja les 48 hores. Ara sí que ja estem totalment immersos en una altra dimensió. Ara ja sí que l’Eufòria està en plena efervescència. Estem flipant. Com n’estem gaudint, per Déu. Impossible descriure el moment. S’ha de viure...

                De camí cap a Ransol ja sentim la cridòria de l’Albet@, que junt amb l’Ivan i en John ens han muntat un avituallament de nivell superior. Arriba també en Mario, l’altre primo. Pa amb tomàquet amb paté d’algues. Patates de pastanaga... Anant ja ha buscar les delicatessen. Com s’ho coneix això l’Albet@.



                Com que a la base de vida de Solanelles l’assistència no hi pot arribar en cotxe, optem per fer una parada a boxes per arreglar una mica els peus i fer la nostra base de vida a Cortals d’Encamp on sí s’hi arriba amb cotxe. Aquí la família d’assistència comença a créixer. L’Albet@, en John, l’Ivan, el meu pare, la meva mare, en Javi, la Bego, en Mario. Tela! Aquí sí que la cosa ja comença a posar-se interessant. Una bona quinoa amb verduretes que m’ha preparat l’Albet@ i continuem!






                La pujada fins al Cap del Agols i la posterior baixada la fem prou bé. L’equip funciona. D’energia en queda. La motivació i les ganes hi són. Endavant, primo! La baixada de tota la Vall de Madriu fins a Esclades és molt llarga, així que mirem de córrer tot el que podem per tal de que no sembli tant llarga. Costa córrer. Cada cop costa més. Tot i així ens hi esforcem al màxim per finiquitar aquesta llaaaaaaaarga baixada quant abans. I quan finalment arribem a Esclades, sorpresa! L’equip d’assistència ha seguit creixent. Salvador Valeri, Olga, David Colomer, parella... Impressionant! Realment impressionant. La veritat és que en aquestes hores em comença a costar assimilar-ho. He perdut una mica la noció del temps i no n’acabo de ser del tot conscient de tota la gentada que hi ha. Disculpeu-me si no he estat per vosaltres com us mereixeu...




                Arriba l’hora de la veritat. Frontal al cap per tercera nit i últimes dues pujades. Pic de Padern – Bony de les Neres, primer i Pic de Casamanya a continuació. 1.100 m+ i 700 m+ respectivament. El primer tram del camí que ens ha de portar el Pic de Padern és extremadament dret i es fa extremadament dur. Cada pas costa una immensitat, però aconseguim anar avançant, Poc A Poc, molt Poc A Poc, però anem avançant com dues formiguetes... El primo em diu de fer una parada molt curta al Coll d’Ordino, però jo li dic que aquí em cal dormir 10 minuts. Només 10 minuts, però ho necessito. Em prenc un crema de carbassa ben calenta que m’ha escalfat l’Albet@ i dormo aquests 10 minuts com si hagués dormit tota una nit. Perfecte! Som-hi cap amunt, primo!

                Pujant al Casamanya, cada cop que aixeco el cap veig el reflectant de les banderetes (de la Marató que coincideix amb el nostre recorregut) amunt. Molt amunt. Decideixo no aixecar el cap, però cada vegada que l’aixeco veig el reflectant més amunt. No vull aixecar el cap, però l’aixeco i banderetes més amunt. Una vegada. I una altra. I una altra. Costa una barbaritat arribar al cim. Però després d’haver aixecat el cap i haver-lo tornat a abaixar un munt de vegades, acabem arribant al cim del Casamanya. Tram molt entretingut fins al Coll d’Arenes i ja gairebé ho tenim. Ara sí que no en queda una altra que paciència. Molta paciència i anar perdent metres mica en mica. Sornàs. Ja veiem Sornàs. Trepitgem els carrers del poble. Això vol dir que com a molt queden un parell de km. Sí. Ara sí que sí. L’Eufòria és màxima. Activem Mode Recording i a guardar, en aquesta ocasió, al fons del cor, un moment tant especial com el de creuar aquesta línia de meta amb el primo. Amb el primo,  però alhora amb tota la resta de la gent que està aquí (tot i ser les 6 h de la matinada). Als vostres peus, famíli@ ben parid@! Als vostres peus!



                Com no pot ser d’una altra manera, agrair enormement a tothom qui ha fet possible aquest viatge. Nosaltres sols ens hem hagut de preocupar de gaudir, gaudir i gaudir. En canvi des de l’assistència fins a l’organització vetllant al màxim per nosaltres, pel nostre ben estar, per la nostra seguretat, per tal de que no ens faltés de res en cap moment... Com he dit al principi, afortunat. Molt afortunat. Us estimo!

                Nota: Com que sóc una mica malalt dels números, matemàtiques i fórmules, després de 71 hores de viatge, crec que he acabat determinant la fórmula de l’èxit d’Eufòria. És la següent:

Eufòria = [(Motivació + Il·lusió + Optimisme) x Actitud] Assistència
               
                La Motivació, la Il·lusió i l’Optimisme sumen i són imprescindibles. L’Actitud té encara més importància perquè multiplica. Ara bé, el realment important és l’Assistència que n’eleva el seu valor al màxim exponent.