dimarts, 11 de juny de 2019

Berga Trail - 44 km 3.000 m+

                Avui una de "curteta", que no per això, menys interessant. Demà ja ho compensarem amb uns quants km i unes quantes hores de més. Avui la Berga Trail i a procurar gaudir-ne tant com es deixi i una mica més!

                Sortim amb un punt de fresqueta que tot pujant cap a La Figuerassa ja no en queda ni rastre. Auguro una matinal on tot anirà molt ràpid. Així que avui toca estar ben concentrat, menys xerrameca i més anar per feina.


                De camí cap als Rasos tot està extremadament verd. És una autèntica explosió de verd. Una explosió de colors. Impressionant. Un final de la primavera en el seu punt més àlgid. Tot està espectacular. Moments per retenir. Moments que donen sentit a tot plegat. L’alegria del què fem. Serà aquest un dels motius pels que ho fem. Els prats desprenen una absoluta frescor. Una absoluta vitalitat. I és així com, sense ni adonar-nos-en, passem per l’avituallament del Rasos de Peguera i és així com, sense ni adonar-nos-en, estem pujant cap a La Gallina Pelada. Com es nota que la cosa flueix i un rellotge que avança a gran velocitat, ho ratifica! L’ascens a la Serra d’Ensija és molt dret. Per moments, es posa realment dret. No en queda altra que fer treballar els bastons al màxim del que donen de si i, amb les dents ben apretades, amunt! Sense deixar ni un instant de repòs per aquests bastons i amb unes cames que acompanyen, anem guanyant alçada prou ràpid.


                Un cop dalt la serra i de camí cap al Refugi d'Ensija, de nou, el verd com a principal protagonista del moment. Anem passant algun que altre corredor, tot i que això sigui el que menys ens preocupi. Nosaltres, com sempre, a la nostra. Avui en algun moment en Jaume es posa a davant. Però molt puntual. Després de la canya que em va fotre la setmana passada a Bastions, avui crec que em donarà una mica de peixet ;-)

                Baixem per la Canal del Caçador. Molt dreta al principi. Passem per la Font de Cal Coix i tornem a pujar cap a Rasos de Peguera. El sol comença a fer-se notar. Afortunadament, ascendim per dins el bosc i això ens l’atenua. Ja som de nou al mateix avituallament de Rasos per on hem passat abans. Aquí, un speaker amb un micro, està animant l’ambient i, la veritat sigui dita s’hi respira un molt bon ambient. Sentim el speaker que diu que només falten 12 km per l’arribada. Amb en Jaume coincidim que aquesta situació és del tot anormal, que un dissabte a aquestes hores només ens faltin 12 km per acabar, és més aviat ben poc habitual en nosaltres. Però bé, “un vez al año, no hace daño...”.

                Després d’un petit ascens fins a Les Soques, ja és tot avall. Així que a deixar-se anar i a gaudir-ho. Ara coincidim amb els corredors de la “mitja” que en tot moment, molt amablement, s’aparten per deixar-nos passar. Abans del Santuari de Queralt, última pujadeta i com que les cames segueixen acompanyant, la podem resoldre sense problemes. Pronosticàvem que a mesura que ens anéssim aproximant a Berga la temperatura començaria a incrementar substancialment i així és. De sobte, ens endinsem a dins d’una caldera en ebullició. Per sort, en pocs minuts estem ja trepitjant l’asfalt dels carrers de Berga i no ens arribem a escaldar.

                Doncs sí, avui amb 6 horetes ja hem acabat la feina. Un molt bon recorregut. Un excel·lent marcatge. Un matí ben aprofitat. Tal i com preveia d’inici, 6 horetes que han passat d’allò més ràpid. 6 horetes intenses i ben gaudides. 6 horetes suficients per, almenys, guanyar-nos el dinar ;-)

dimarts, 4 de juny de 2019

Els Bastions - 100 km 7.000 m+


Quan falten pocs minuts per les 00:00 h del primer dia de juny, ja tornem a estar a la línia de sortida d’una d’aquelles curses que ens requerirà d’un bon grapat d’hores. Que ens demanarà d’una bona dosis d’esforç. Però, de ben segur, que ens aportarà un munt de vivències al màxim d’enriquidores. Per davant tenim una nit que s’intueix força plàcida i, a continuació, un dia que serà d’allò més assolellat. A veure com combinen ambdues situacions.

Sortim, com és habitual amb nosaltres, molt tranquils. De seguida notem que la temperatura és molt alta, així que caldrà beure amb freqüència. La veritat és que els km inicials passen molt ràpid i amb 3 hores ja estem a Campelles, km 22. Aquesta velocitat és bastant superior a la que estem habituats i de camí cap a Planoles coincidim amb en Jaume que aquest recorregut té trampa. Amb la variació d’enguany (primer es fa la zona Bruguera – El Baell – Campelles – Planoles, per després encarar l’alta muntanya, al revés que l’any passat), la primera part és molt corredora i qui n’abusi ho pot pagar car a la segona part d’un major grau d’exigència. Conscients d’això, procurem cuidar el ritme i que no hi hagi excessos.

Pujant cap al Collet de les Barraques arriba un moment crític per mi. Una petita crisi de són se’m vol apoderar. Sabia que aquesta podia arribar, com també sabia que era en aquesta pujada on es podia produir. Intento donar conversa a en Jaume. Bec una mica de Coca Cola a l’avituallament del Collet, tot i així, de camí cap a Fontalba la maleïda son segueix fent acta de presència. No és excessiva. Em deixa fer. Però em dificulta el pas. Per fi, l’ascens al Puigmal em fa passar la tonteria i l’inici del dia, junt amb el sol que treu el nas per l’horitzó, fan que em torni a posar en sintonia i que torni a gaudir al màxim del que estic vivint.

La neu que trobem entre el Puigmal i el Coll de Finestrelles està en perfectes condicions. Està molt dura, però l’existència d’una traça en facilita molt el pas sense necessitat dels grampons. Baixant cap a Núria, ratifiquem amb en Jaume que ha estat un gran encert això del canvi d’horari i sortir a les 12 h de la nit. D’aquesta manera, quan són poc més de les 8 h del matí ja portem 50 km i li hem fotut una bona queixalada en aquest recorregut. Mengem una mica d’arròs a l’avituallament de Núria i cap amunt altra vegada.

Sortint de Núria en Jaume es posa a davant i comença a tirar incrementant notablement el pas. En Mauri, un Navarrès que s’ha ajuntat amb nosaltres em demana “¿Pero que ha comido tu colega?” Li responc, utilitzant unes paraules que em van dir un dia i que em van agradar molt, “es que le sale sin querer...” Doncs sí, en Jaume fa que al Coll d’Eina hi pugem amb una certa alegria (per dir-ho finament... ;-)). Quan arribem a dalt el coll ens trobem els tres primers corredors en direcció contrària i ens diuen que hi ha un pas que no veuen clar i com que ho veuen perillós tiren avall. Sorpresos, ens costa de creure que l’organització no hagi tingut en compte aquest perill, després d’uns moments de dubte, decidim anar a veure el pas en qüestió. Al cap de poc ens apareix l’Albert Herrero i ens diu el mateix que els altres tres. La veritat, és que si fins ara teníem algun dubte, ara encara en dubtem més. Fins hi tot ens arribem a plantejar algun pas alternatiu per esquivar el tram que diuen. El que tenim clar és que si cal baixarem a Núria i tornarem a pujar per un altre lloc, però nosaltres no pleguem. Finalment decidim tirar endavant i a veure que veiem. Arribem a la zona de dubte i trobem que la neu està totalment dura, igual com ho estava baixant del Puigmal i que per la traça existent s’hi va perfecte, així que no torna a caldre l’ús de grampons.

Per si no era prou l’enrenou de trobar-nos els primers corredors de l’Ultra de cara, poc després del Coll de Noucreus, ens trobem també de cara el primer corredor de la Marató. Ens demana si falta molt per arribar al Balandrau. “Com??? El Balandrau??? Però si per anar al Balandrau no s’hi va per aquí!!! Des de l’Alberg del Pic de l’Àliga havíeu d’haver tirat cap al Coll del Torraneules.” Després arriba el segon, el tercer i un darrera l’altre ens anem trobant de cara desenes i desenes de corredors de la Marató. Tots que van per on toca. Sembla doncs que a la sortida de l’avituallament del Pic de l’Àliga els han indicat malament i enlloc de dirigir-los cap al Coll del Torraneules, els han indicat el camí per on venim els de l’Ultra i el Trail...

En el tram entre els avituallaments del Pic de l’Àliga i el Coll de Tres Pics en Jaume posa la directa. Mica en mica es va allunyant. El vaig tenint a vista fins que a la baixada cap a Coma de Vaca l’acabo perdent. Em tranquil·litza saber que estic donant el màxim de mi. Potser podria arribar a donar una mica més, però després potser perdria les garanties d’arribar de nou a Ribes.

Les cames comencen a acusar les més de 12 hores en cursa. Tot i així, no li estic prestant massa atenció al rellotge i tant les hores com els km van avançant molt ràpid. Pujant cap al Coll de Tres Pics, tot i la certa fatiga acumulada, procuro impregnar-me al màxim de la puresa de l’entorn, sentir aquesta pau que m’aporta i agrair la fortuna que tinc de poder viure el que estic vivint. El fet d’anar passant constantment corredores de la Marató m’esperona i m’aporta una mica d’empenta per seguir avançant amb tot el que dona la màquina.

A l’avituallament del Coll de Tres Pics en Jaume, que fa una bona estona que està aquí, m’està esperant. M’ajuda a omplir els bidons, menjo una mica de síndria que entra d’allò més bé i cap al Balandrau. Baixant cap a Pardines en Jaume em comenta que hem passat a dos corredors de l’Ultra i que l’han animat a que l’hi fotés canya ja que tenia possibilitat de podi. Ell diu que passa. Que demà té dues gosses amb les que ha de sortir a córrer i aquesta és la prioritat. Que si avui li fotés excessiva canya demà potser no podria sortir a córrer amb la Boira i la Mia. Doncs bé, jo estic bastant convençut (i crec que no m’equivocaria) que si avui arriba a treure aquella vessant d’en Jaume competitiu (que ara té aparcada), podria fins hi tot arribar a guanyar i demà sortir a córrer amb les dues gosses igualment sense problemes. Però és un tiu noble. Un tiu de paraula. I sé que s’hi s’ha compromès a sortir amb mi, arribarà amb mi. Que gran que ets, mestre!!!

De camí a Pardines tenim la sort que el cel es cobreix de boires i ens tapen un sol que, quan són les 2 h de la tarda, podria picar amb absoluta contundència. El camí es fa llarg. En un primer moment veiem les cases de Pardines, tot i així estan lluny. El poble s’amaga. El poble no arriba. Acaba costant una mica, però finalment acabem trepitjant el formigó dels primers carrers. En Jaume m’alerta de que no em passi amb el menjar. Que sinó la sang se’n va tota a l’estómac i no n’arriba a les cames. Li faig cas. Una mica d’arròs. Una mica de macedònia en almívar. Un cop de mà i una bona dosis d’ànims per part de la Mònica, en Beto, en Mariano Pujol i tots els voluntaris de l’avituallament i entre tots ens injecten una bona dosis d’energia! Som-hi. Amunt cap al Taga, l’últim Bastió que cal abatre!!!


A la que comença la pujada li demano a en Jaume que em deixi anar a davant, però em diu que no, que sinó em relaxo. D’acord, però no pugis a la pròxima marxa, eh!” Li dic. “Tu tranquil, anirem al ritme que toca...” em respon. I com si estiguéssim units per una corda, en Jaume va tirant. Ell va mantenint la corda sempre amb el punt just de tensió. A la que la corda s’afluixa una mica, tira i la tensa. A la que es tensa massa, afluixa i li treu tensió. Quin luxe, el meu! Quina sort, la que tinc jo! Quina categoria, la seva! Quina classe, la que té!

Últim avituallament i última pujada. Pel punt més dret que es pot pujar, sense cap mena de dubte. Paciència. Pas a Pas. I fins dalt. L’última baixada fa una mica de mal als quàdriceps. Tot i que, la veritat, es que creia que seria pitjor. Una baixada que l’aprofito per assaborir el moment. Per fer memòria de tot el viscut. Per gaudir del que estic vivint. Per donar les gràcies de poder-ho compartir amb tant bona gent i especialment amb un company de batalles tant i tant gran com és el gran d’en Jaume Folguera.


I com procuro fer sempre en curses tan treballades com aquesta, agrair enormement la gran tasca feta. Agrair l’exquisidesa d’organització. Agrair el gran nombre de voluntaris escampats per tota la muntanya. Milions de gràcies a tots. De debò!

dimecres, 10 d’abril de 2019

Trencacims - 83 km 7.000 m+ (3 etapes)


                Sempre que veig les lletres oxidades que diuen Paüls a l’entrada del poble, hi ha quelcom dins meu que m’indica que estic a les portes d’un grandíssim cap de setmana. A més, enguany que correrem tres dies, les garanties d’èxit també es multipliquen per tres. Feia molts dies que estava desitjant que arribés el moment Trencacims i, per fi, aquest moment ja ha arribat! El moment de compartir amb la Família Trencacims. El moment de sentir-te recolzat, abraçat, estimat, mimat... per la Família Trencacims! Una Família Trencacims amb “F” majúscula, sense cap mena de dubte. L’única llàstima és no poder comptar amb la companyia d’en Jaume, qüestions de força major, òbviament!


1a etapa (10 km i 850 m+):

                A diferència de la UT Llastres que vam arrencar la primera etapa a les 21:30 h, aquí no hi ha temps per la mandra. Arribem, temps d’anar a buscar el dorsal i començar de seguida. El fet d’arrencar sota una lleu pluja és tota una alegria després de tants dies d’anticicló. Com es trobava a faltar aquesta olor de bosc humit, per Déu! Pugem cap a La Punta de l’Aigua per un camí que no havia fet mai. La veritat és que em sorprèn, ja que amb la d’anys que fa que volto per aquí, pensava que ja no havia deixat cap camí per pujar-hi o baixar-hi. Doncs, no. Aquest és nou. Les cames tenen ganes de gresca i tirar amunt amb força, les deixo que facin, però em certa moderació, que això tot just acaba de començar. La baixada la faig amb el principal objectiu de, com diu en Jaume, “ conservar el xassís”. La pedra molla podria jugar alguna mala passada i això sí que no m’ho puc permetre.


                Doncs bé, amb una pluja que ha anat minvant fins a acabar desapareixent, acabem arribant sense necessitat d’encendre el frontal. Així que mirar de sopar ràpid i a dormir d’hora que demà continua la festa.


2a etapa (50 km i 4.100 m+):

                En mig del ja clàssic passadís de torxes i la música d’Elèctrica d’Arma, arrenquem, amb la pell de gallina de cada any, la segona etapa d’aquest magnífic viatge. Tot pujant cap al coll de la Gilaberta, sentim un fort vent que se sent bufar amb molta força. Un vent que és possible que avui vulgui agafar part del protagonisme de la jornada, a veure...

                Ahir em van comentar que enguany enlloc de pujar pel pas de la Finella, pujaríem per aquí. La qüestió és que a mesura que van passant els km observo com aquesta no és la única modificació del recorregut, sinó tot el contrari, pràcticament la totalitat del recorregut que estem fent és nou. Bona! Bona!

                Corriol i més corriol. Km i més km de corriol (o de sendera com es diu per aquí). Un corriol que és majoritàriament de molt bon fer. Un terra ple de pinassa que el fan d’allò més còmode i agradable. De tant en tant observo camins nous que la desbrossadora ha obert per nosaltres. Però quina currada, sí senyor! Resulta que els han obert per fer un recorregut totalment diferent. Tela!


                Arribem al súper avituallament de Sant Roc on ja hi ha l’Albet@ preparada pel que necessiti. La veritat és que del que se’n diu necessitar, més aviat poca cosa, així que omplir bidons, una mica de pa amb tomàquet (que ve entra una mica de salat...) i seguim.

                Les cames tenen prou energia i l’estat d’ànim està intacte, de manera que no en queda altre que procurar anar mantenint les bones sensacions. De tant en tant em vaig situant, i quan ja sé pel camí que estic anant, pam! Camí nou al canto i ja no torno a saber massa on sóc. Això m’ha passa una i altra vegada en el que portem de dia. Crec que porto més hores sense saber on sóc que no pas al contrari.

                El vent ha anat afluixant i el cel s’ha anat enfosquint. Per moments sembla que n’hagi de caure una de bona, però la cosa va aguantant.

                Arribem a l’avituallament del km 42 del Mas del Castillo i com cada any i com en cada avituallament un tracte de luxe. Quina gran benvinguda que em donen. Quins grans voluntaris. Quina gran amabilitat. Quin bon rollo que dóna la seva exquisidesa d’atenció al corredor. Com cada any i sent l’ADN de la Família Trencacims, exquisidesa màxima en tots i cada un dels detalls. Enormement enormes!

                Últims 10 km. Les cames van notant cada cop més l’acumulació de km. Això sí, l’estat d’ànim està pràcticament intacte. Anem bé. Prou bé. Al final resulta que pràcticament la totalitat del recorregut ha estat diferent respecte al dels anys anteriors. De manera, que el final també és diferent. A diferència dels anys anteriors que arribàvem per la part de dalt del poble, aquest any hi arribem per baix i toca fer una última pujadeta. Aquí sí que ja toca apretar fort les dents, però sabent que queden un màxim d’un parell de km, s’apreten ben fort i punt.

                L’arribada a Paüls, com la sortida, de pell de gallina. En Rafa per megafonia anomenant corredor per corredor pel seu nom. Un altre dels molts detalls d’aquesta Trencacims. Un altre de les moltes coses que fan que Trencacims sigui Trencacims. Que Trencacims sigui diferent. Impressionant!


3a Etapa (23 km i 1.950 m+):

                Tot i la sacsejada d’ahir, sembla que les cames estan prou bé. Anirem veient amb el pas dels km com es van comportant. Com em va dir en Julian Morcillo a UT LLastres, a veure si podem “mantenir la compostura”.  Enfilem cap al Pas de la Finella, avui sí. El cel molt emboirat i un vent que sembla que bufa encara amb més força que ahir. A mesura que anem guanyant alçada, confirmo que el vent avui empeny bastant més fort que ahir. En algun moment fins hi tot a punt de desequilibrar-me. Déu ni do!

                Amb el pas dels km acabo confirmant que al llarg dels tres dies, amb més de 80 km movent-nos per una mateixa zona i relativament reduïda, els trams que acabarem repetint són pràcticament inexistents. La veritat és que té molt de mèrit. La veritat és que el tema recorreguts també han estat molt ben treballats. Sí, senyor! Una altra cosa a destacar és el marcatge. Excepcional. A més, cal tenir en compte que hi ha hagut trams que al llarg dels tres dies s’han fet en sentit contrari i interseccions en les que cada dia s’ha anat per un camí diferent. Ni un moment de dubte. Marcatge extraordinari, de debò.

                Pujant a la Punta de l’Aigua per tercera vegada en el que va de cap de setmana i pujant-hi cada vegada per un camí diferent, el vent que bufa és de collons. Quan falta poc per arribar a dalt, un voluntari em diu, vinga que ja estàs a punt d’arribar als 7.000. Doncs vinga, som-hi. Un bon punt de vista. Un bon missatge d’ànim per unes cames que sembla que volen començar-se a queixar. Última pujada i ja tot avall fins a Paüls.

                Ja arribant al poble comença a sortir el sol. Tercera vegada que encaro la línia de meta. Tercera vegada que sento el meu nom per megafonia. Tercera vegada que em sento enormement afortunat de poder gaudir d’aquesta gran festa que organitza la Família Trencacims. Enormement content. Enormement feliç. Enormement agraït!

                Per acabar haig de dir un any més: Família Trencacims, amb aquest fart de pencar que us feu i amb aquestes ganes de fer tant i tant bé les coses, no ens queda altra que felicitar-vos amb la mà al cor i amb la màxima sinceritat dir-vos que no ens doneu altra opció que repetir any rere any. Així que, mentre la salut ens acompanyi, aquí ens tindreu, fins l’infinit i més enllà ;-)



dimarts, 26 de març de 2019

UT Llastres - 100 km 6.500 m+ (3 etapes)


Tot i que cal reconèixer que de camí cap a Vandellòs amb el cotxe fa una mica mandra això de posar-se a córrer a les 21:30 h, s’ha de dir que la cosa motiva. I molt que motiva. Estem a les portes del que de ben segur serà un grandíssim cap de setmana. Sense cap mena de dubte. Un grandíssim cap de setmana fent el que més ens agrada. Un grandíssim cap de setmana sota l’acolliment de la que, tampoc hi ha cap mena de dubte, serà una extraordinària organització. I el més important de tot, fent-ho amb la companyia de l’infatigable amic i company de batalles Jaume Folguera. El nostre objectiu no és altre que venir a sumar 17 – 18 hores d’aquelles que anem acumulant al nostre comptador particular. Unes hores que estaran ben carregades de contingut. Com dic jo, unes hores per anar omplint la caixa de pi. Malauradament aquest cap de setmana la Boira no podrà venir amb nosaltres, però pot estar tranquil·la, que el pròxim dissabte li compensem amb una tirada de 10 hores mínim!

Nocturna (20 km  1.000 m+):

                Sortim amb tota la calma del món. Sense presses i intentant treure-ni el màxim de suc a una nit de lluna gairebé plena. De seguida observem que el terreny no permet el mínim error. Un terreny ple de pedra. Una pedra aspre. Una pedra punxeguda. Una pedra que no es vol estar quieta. Així que conscients de quines són les condicions del terreny de joc, no en queda altra que extremar al màxim la precaució. No val a badar. Tenim poc a guanyar. Bé, el que podem guanyar és un bon “hostiot”. Com diu en Jaume, “cal conservar el xassís que tenim tot un cap de setmana per davant i no el féssim malbé a les primeres de canto...”

                En l’última carena abans de baixar cap a la meta, ens apareixen les llums de l’Hospitalet de l’Infant, amb una súper lluna que il·lumina d’allò més i amb el mar de fons. Tot plegat dóna lloc a una imatge d’allò més bucòlica. Una imatge de les que val la pena guardar a la retina.

                Finalitzat ja el pedregam, agafem una pista que ens condueix fins als carrers del poble i quan són gairebé les 12 h de la nit, creuem la línia d’arribada situada al costat de la mateixa platja. Primera etapa resolta amb èxit. Sense excessos i sense haver pres mal. Seguim!

                Doncs res, anem a dormir ràpid que demà a les 7:00 h tenim festa grossa altra vegada!


Llastres (56 km  4.000 m+):

La d’avui té tota la pinta de ser una jornada d’allò més interessant. Interessant per la relació distància/desnivell. Interessant pel terreny que segur que no donarà treva i interessant també per la calor que apunta que farà. Així que amb tots aquests ingredients sobre la taula, no ens queda més remei que tractar aquesta etapa amb tot el màxim respecte que es mereix. Avui no val a baixar la guàrdia. Així que màxima concentració i amunt!

Quan fa pocs minuts que estem corrent ja estem suant de mala manera. El primer dels pronòstics de jornada calorosa, sembla que es portarà a terme de forma intensa. Caldrà beure més que mai. Cosa que amb el pas de les hores pot acabar dificultant la ingesta de sòlid. Així que haurem de cuidar molt curosament aquest assumpte. En la primer baixada una mica seriosa que fem, un sender obert per l’ocasió ens altera que d’errors els mínims. Doncs sí, al tractar-se d’un sender nou, d’un terreny poc compacte, inestable i amb un fort pendent, es fa molt dificultós baixar sense anar de cul a terra. Després del primer avituallament enfilem una pujada que, per les característiques que té podria semblar que estiguéssim al Pirineu. La veritat és que l’entorn és brutal. Les vistes espectaculars i el recorregut anant a buscar les zones de més encant de la zona. Tela! Un recorregut que, a mesura que van passant els km, es confirma que és realment espectacular.

Superat un tram equipat amb alguna cadena, cosa que el fa encara més salvatge, queda palès que els ingredients que intuíem que tindríem en el menú d’avui s’estan complint al peu de la lletra. Molta calor. Terreny d’allò més pedregós i uns pendents en ocasions més que considerables.


Van passant els km i la veritat és que anem prou bé. El ritme és lent, però això no ens ve de nou. Això sí, l’entorn és de màxima sublimitat. Espectacular. Brutal. Això sí, no quedarà ni un racó entre l’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs per trepitjar. Prova d’això està en que en línia recte ambdues poblacions estan a uns 10 km i nosaltres en farem més de 50. Arribem al poble de Castelló i allà ens hi trobem un avituallament important. Veig una quinoa amb una pintarra espectacular. M’he la miro, li pregunto a la voluntària de l’avituallament si la quinoa és vegana i em confirma que sí. Que és vegana perquè ella és vegana i és qui la preparat. Espectacular. Felicito a la voluntària i li dono les gràcies pel bon tracte. Que bé que entra per Déu. En Jaume m’alerta que no val a excedir-se amb el menjar que sinó després ja sabem que passa. Així que la quinoa i prou...


Passat l’avituallament del Coll de Portes i quan portem 36 km, ens trobem a la Mireia de cara que ve amb la Boira i amb la Mia i ens diu que està fent el mateix recorregut que nosaltres del revés i que porta 20 km. No ho acabem d’entendre. Però si la cursa d’avui era d’uns 50 km. Bé, potser haurà agafat algun tram del recorregut d’ahir i per això ho ha allargat més. A veure...

Per enèsima vegada ens encarem al mar. Això vol dir que anem direcció totalment oposada a Vandellòs on hi ha l’arribada. Per enèsima vegada estem més a prop de L’Hospitalet de l’Infant d’on hem sortit que de Vandellós on hem d’arribar. Doncs res, paciència i anar sumant km mica en mica.

Passat l’avituallament del poble de Masriudroms, i amb una eufòria que ens fa anar a endavant amb molta alegria. Bé, és en Jaume qui li posa l’alegria, jo vaig al seu darrera posant-hi el que puc. Jo no vaig tan sobrat d’alegria, però procurarem mantenir el tipus el més decentment possible. Agafem el traçat d’una línia elèctrica i comencem enfilar amunt. Cal destacar la de km i km que hem trobat desbrossats al llarg del recorregut. Realment espectacular la currada que s’han fotut desbrossant. Tela! Tela! Tela! La qüestió és que el camí que estem seguint està ben brut. Ens sobte ja que trenca amb la tònica de tot el dia, però bé estem seguint les cintes de la cursa. Per tant, hem d’estar anant pel bon camí. De sobte, les cintes s’acaben. Nooooooo! Dreta. Esquerra. Amunt. No hi ha cintes enlloc. Som 5 corredors perduts. Truquem a l’organització ens acabem entenent a mitges. Però, i els corredors que anaven per davant, no s’han perdut? No ho acabem d’entendre... Sort que amb el coneixement de la zona d’en Jordi Pamies, el mapa i el bon sentit de l’orientació d’en Jordi i d’en Jaume, acabem recuperant el recorregut. Al final ens cal fer un últim tram sense camí, però ja tornem a seguir cintes altra vegada. Crèiem que ens havíem saltat un avituallament, però no. Al arribar al pròxim avituallament ens trobem amb corredors que venien darrera nostre, comparem els gps i resulta que hem fet un extra de 5 km i uns 300 m+. L’important és que no ens hem saltat cap punt de control, així que no ha passat res.

De la mateixa manera que és realment increïble la de km i de km desbrossats és també increïble la de voluntaris que ens hem anat trobant al llarg del recorregut. Moltíssima gent repartida al llarg de tot el recorregut. Un 10, companys!


Finalment i quan ja tenim Vandellòs a tocar, mirem el perfil del dorsal i marca una pujada que no quadra amb el que estem veient. Doncs potser no quadra amb el que estem veient, però sí amb el què toca fer. Ens encarem amb direcció totalment oposada al poble i comencem a pujar. Per moments sembla que anem malament. Hòstia, no ens haurem tornat a perdre, no? Per sort ens trobem una voluntària fent fotos i ens confirma que anem bé.

Finalment, havent de fer una hora extra per no acabar la feina dins el termini, arribem a Vandellòs, confirmant-se el que m’ha dit en Jaume de bon matí. “Avui acabarem amb les cames calentes com una teia”. Doncs sí, déu ni do, com han acabat aquestes cames... Demà més!


La Portella (25 km  1.500 m+):

Abans de prendre la sortida ens diuen que com que ahir ens van afegir uns km de més avui ens els trauran. Amb en Jaume coincidim que no cal. Que tot el que sigui afegir no hi ha problema, ara bé, això de treure ja no hi estem tant d’acord... Ens diuen també que avui no farà tanta calor com ahir. A veure...

                Superats uns primers km pel costat de la plata, de seguida que ens comencem a introduir a la zona de muntanya, tot apunta que el recorregut d’avui serà d’una sublimitat de l’estil del d’ahir. De nou, tots els senders absolutament desbrossats. De nou, voluntaris escampats al llarg de tota la muntanya. Potser sí que el terreny serà una miqueta més amable que ahir. Tot i així, no regala res...

                Avui en Jaume té clar que li toca tirar del carro. La veritat és que amb el pas dels km les cames es van posant al seu lloc i encara van prou bé. Òbviament, la situació no està per tirar coets, però sembla que ho podrem salvar prou dignament. Tot i així, en Jaume es posa a davant marcant aquell punt de no relaxació i fa que la flama continuï ben encesa. Quina sort la meva!

                Els km passen molt ràpid i de sobte ens plantem als peus d’una de les pujades més espectaculars que vàrem fer ahir. No sap gens de greu repetir-la. Pujada dreta. Molt dreta, però entorn d’una gran bellesa. Altra vegada, exprimint al màxim el territori. Altra vegada, sense deixar escapar cap de les raconades que valen més la pena. Altra vegada, recorregut brutal!

                Últims km i aquí si que en Jaume posa la directe. En el tracte ja hi entrava que hi hauria alguna “apretada de clavijas” de les seves i ara és el moment. Així que no en queda altra que apretar al màxim les dentes i donar-ho tot per tal de que en Jaume no es distanciï més de 20 – 30 m. Últims km iguals que els de divendres a la nit i feina feta. Quina gaudida de cap de setmana, per Déu!

                Com no pot ser d’altra manera, agrair enormement la gran tasca realitzada per tota la organització i tots els voluntaris. Un tasca enorme. Treballant molt fi. Fent-nos sentir molt ben acollits, molt bé cuidats i d’allò més ben tractats. Així que agrair de nou el fet d’haver-nos donat aquesta oportunitat i dir-vos, que si no hi ha res de nou, l’any que ve tornem segur. I tant que tornarem!

dijous, 21 de febrer de 2019

Hivernal Campdevànol - 42 km 2.700 m+


Després de dos mesos de parada obligada de córrer per una maleïda fascitis, tornem a la carrega a la que serà la meva vuitena Hivernal de Campdevànol. Enguany pràcticament sense ni rastre de neu. Arribo justíssim d’hores de córrer, així que toca fer un plantejament totalment conservador. Avui toca anar a assegurar el tanto!

Surto tranquil. Molt tranquil. Surto a gaudir. A gaudir més que mai. Els km van passar força ràpid i, sense ni adonar-me’n ja ha passat la primera hora. El dia és absolutament radiant. Ni una sola boira. La temperatura a les 7:30 h, quan hem sortit, com és normal en un 17 de febrer, era força gèlida, però amb el pas dels km ha anat incrementant més del que seria normal per l’època. Un cop enfilem cap a la Serra del Montgrony la cosa és quan comença a posar-se a interessant. La neu totalment inexistent. Tant a dalt la serra com a l’horitzó. Això sí, un cel tan absolutament serè com el d’avui, compensa. Un dia espectacular. Un dia dels que només cal deixar que tot flueixi.

Després de fer el cim de La Covil i la Costa Pubilla baixem cap a Montgrony. Noto que les cames troben a faltar l’hàbit de córrer d’aquestes últimes setmanes, així que procuro seguir-les tractant amb la màxima cura. Avui no valen excessos...

Després del Santuari de Montgrony ve el tram nou d’aquesta edició. Un corriol molt entretingut. No s’avança amb facilitat, però amb una canal final que requereix de l’ajuda d’una corda, el fa d’allò més distret. Molt lent, però molt divertit. Aquí no hi passa gens d’aire i la veritat és que fins hi tot m’arriba a caure alguna gota de suor. Tela!

El tracte dels voluntaris, com sempre, exquisit. Algun d’ells em reconeix de venir-hi cada any i m’animen amb molta efusivitat tot dient-me que m’esperen veure l’any que ve. La meva resposta és contundent, mentre la salut m’acompanyi, aquí em tindreu!

Els últims km toca fer-los més tranquil que en anys anteriors. En les pujadetes finals que normalment les intentava córrer una mica, aquest any toca caminar, però no m’hi faig mala sang en absolut. Cal tocar de peus a terra. Ser conscient de l’estat en el que estic i sobretot gaudir. Prioritat, gaudir. Deixar-me estar del rellotge i gaudir al màxim de tenir la gran sort de poder estar aquí corrent. Amb aquest dia. Amb aquest entorn. Amb aquesta bona gent. Un gran luxe tot plegat!

Ja de nou a Campdevànol, encaro la recta final i a darrera l’arc ja hi veig l’Albet@ amb la càmera a punt per disparar. L’Albet@ sempre a punt. L’Albet@ no falla mai!


Objectiu assolit. Sortíem a assegurar el tanto i l’hem pogut acabar assegurant. Sortíem a gaudir i n’hem gaudit al màxim. Sortíem a viure una bona matinal i l’hem viscut de llarg. Content! Molt content! Un any més, moltes gràcies gent de la Hivernal per aquesta oportunitat!



dilluns, 4 de febrer de 2019

VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Tanquem la paradeta...


.i amb el tradicional "xupitet" de ratafia, tancàvem la sisena edició de la Kedada! 😋 Fins l'any que ve! 🚀
No sé pas qui dels tres està pitjor... 🙃
Com diu la dita, "Déu els cria i ells s'ajunten!"😎




diumenge, 3 de febrer de 2019

VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Agraïment


Intutíem que avui passaria quelcom de molt de pes a Castellterçol... 💥

Hem iniciat el dia 🌙 amb el convenciment que, de nou, construiríem, viruíem i gaudiríem d'un QUE N'APRENGUIN en tota regla! 💪

Doncs tenim el gran luxe 🎁 de podar tancar la jornada carregadíssims d'agraïment! ❤️

Per acabar, sols podem dir que per millorar-ho 🤩, caldrà tornar-hi! 🚀


dissabte, 2 de febrer de 2019

VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Sorteig!

I com mana la tradició, sorteig amb premis de moooooooolta qualitat!!! 🎁🤩
Esperant que algú els obri! 🤔
De nou, agrair enormement a tots els col·laboradors que ens ajuden a fer-ho possible!!! 🙇‍♂️



VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Equip marcatge!

Mireu quin nivell de marcadors que tenim! 🙌 (i a la foto encara no hi són tots...). Així que ja us podem imaginar com serà el marcatge 🧐Màxim nivell!!! 🤩
Calceu-vos, 🚀 que la festassaaaaaaaa ja està aquí!!! 🥳