dimarts, 11 de juliol de 2017

Eufòria - 233 km 20.000 m+

                En el moment que es va anunciar l’aparició de l’Eufòria de cara al 2017 acabava de fer La Ronda del 2016 (que tot just estava paint) i ni tan sols em va passar pel cap plantejar-me-la. Al cap d’un mes (amb La Ronda ja païda) l’Esteban em proposa de formar equip i la veritat és que no dubto ni un segon en dir-li que sí. El format, d’allò més atractiu. En parelles, sense marcatge, sense avituallaments (sols 4 bases de vida cada 50 km aprox) i km i desnivell per parar un tren. El company de viatge, una persona extraordinària. Les muntanyes Andorranes, m’apassionen i quantes més hores hi passo, més m’apassionen. Així que hi ha tots els ingredients per una enorme aventura. Està clar, això no serà una cursa, serà una autèntica aventura.

                Immersos en el 2017, l’Eufòria és sempre present. A mesura que van passant els mesos vaig prenent consciència de la magnitud del repte. Un repte majúscul. Un repte complex. Realment complex. Aquesta complexitat comporta que calgui analitzar, estudiar i preparar al màxim tots els detalls. El recorregut, les 5 etapes en que es divideix, l’alimentació, l’assistència, la gestió de les nits, el treball en equip... L’estratègia serà la clau de l’èxit. Caldrà una gran estratègia per emportar-nos aquesta Eufòria. Caldrà rumiar molt i afinar al màxim. M’encanta el repte!

                Després d’un mes de juny en el que en 3 caps de setmana (6 dies) hem fet tot el recorregut de l’Eufòria, me’n adono que el repte és d’una dimensió molt superior a la que creia. Serà una cursa molt lenta. Molt tècnica. El terreny només permetrà córrer en comptades ocasions. Ara bé, a canvi, un recorregut brutal, espectacular, unes panoràmiques excepcionals, unes crestes i unes carenes imponents, unes estampes impressionants.

                Moltes hores de muntanya per arribar fins aquí. Moltes hores en alçada. Motivació pels núvols. Dimecres 5 de juliol. 7 h del matí. Absoluta tranquil·litat d’haver preparat la matèria d’examen al màxim. Si no passa res estrany, l’aprovat està més que garantit. Arrenquem!

                Comencem molt tranquils. No hi ha altra opció. Estanyó, Cabaneta i Serrera. Aquests són els primers 3 cims de la jornada. La primera cresta d’aquest viatge. El primer bon dia. Tot flueix. Flueix al màxim. És com si voléssim. Acariciem el cel amb la punta dels dits. Vaig davant. Aprofitem que em conec molt bé el recorregut i així l’Esteban només cal que segueixi els meus passos.


                Arribem als peus del cim de l’Arial, li dic a l’Esteban que es prepari, que ara bé una pala molt i molt dreta. Un cop al cim, sense que m’ho hagi de demanar, li dic que al final de la baixada trobarem aigua. “Sí, eso te quería preguntar” em diu. “Ja ho sé. Ens comencem a entendre sense haver de parlar” Li responc. La baixada igual de dreta que la pujada o més requereix de la màxima concentració. Un cop a baix salto a una petita congesta de neu per anar a buscar aigua just després d’aquesta congesta. Trec el bidó i de cop sento un fort crit “Saca la venda, corre, saca la venda!” Em giro i veig l’Esteban a terra amb les dues cames ben ensangrentades. Hostia!!! Se l’hi ha trencat la neu i s’ha ensorrat enmig de les pedres. Merda!!! De sobte se’ns apareix un àngel, resulta que un dels membres de l’equip Txec és metge. Es posa un guant de làtex, treu el topiònic, una gasa, una bena i, en un moment, li fa una cura de categoria. Mentre estant, premo el botó de SOS de la balisa que ens han posat i no responen. Truco també al 112. No hi ha cobertura, però hauria de trucar igualment i no ho fa. Entre 3 o 4 equips deixem a l’Esteban en una situació estable. Estirat, les dues cames enlaire i ben embenades i a l’espera de que vingui l’helicòpter. Fem un waypoint per quedar-nos amb les coordenades del punt i acordem amb els altres equips que de seguida que tinguin cobertura trucaran i passaran les coordenades. L’espera es fa eterna. Una vegada i una altra ens sembla sentir el so d’un helicòpter, però no. Són les ganes de que arribi que ens el fan sentir. Finalment arriba, baixen un parell de bombers i se’l emporten cap a l’hospital. L’Esteban em diu que tiri i que m’intenti unir amb un altre equip (opció permesa en el reglament), però tinc un embolic mental descomunal. Ens hem estat una hora aquí aturats. Què faig? Què haig de fer? Plego a Arcalís i me’n vaig cap a l’hospital amb l’Esteban. Vols dir de seguir amb un altre equip? Falta que algú m’hi vulgui i a més no haurem entrenat junts. A més, amb una hora que he estat aquí parat, els equips que anàvem més o menys junts ja no els podré atrapar... Què faig? Què haig de fer? Ni idea, no sé que haig de fer, però ho dono tot, trec de dins tota la meva energia com si la cursa s’acabés a Arcalís i ja veurem... De sobte, recordo una frase que vaig llegir ahir que deia “Si algú ens destrueix un somni, la vida ens enviarà qui ens en construirà un altre”. Doncs sí, aquell collons de roques ens han destruït el somni que tantes vegades he visualitzat d’arribar plegats amb l’Esteban a Ordino. No sé si la vida m’enviarà algú per construir-ne un altre, si de cas, ja me’l construeixo jo! Truco a l’Alba (que m’està esperant a Arcalís) i ja està al corrent de la situació. Li dic que miri de parlar amb en Josep Pera i en Sergi Banyeras i a veure si em volen en el seu equip i si em poden esperar. De baixada del cim Pointe de Peyreguils, on hi ha una fita per marcar, em trobo en Josep i en Sergi que pugen a per la fita (jo he optimitzat el track). Que bé, arribarem pràcticament plegats a Arcalís!

                Quan són gairebé les 21 h sortim de la base de vida un nou equip i a partir d’aquí comença una nova Eufòria. Encara ens queda una mica més d’una hora de llum. Som-hi a per la primera nit! Pugem al cim del Cataperdís quan s’està a punt d’esgotar aquest primer dia. Quina estampa, per Déu! Impressionant!

                De camí cap als Estanys Forcats comencen a aparèixer els primers problemes amb la son. Els hi comento a en Josep i en Sergi que pròximament ens trobarem una barraca. Acordem dormir-hi mitja hora. La veritat és que hi ha unes espumes que fem servir de matalassos i fem d’aquesta barraca un hotel 5 estrelles. Mitja hora aprofitada al màxim. Seguim.

                De sobte ens apareix un estany de Baiau totalment il·luminat pel reflex d’una lluna pràcticament plena. Imatge sublim! Imatge que costarà oblidar! Obsequi de l’Eufòria!

                Arribant al Port de Cabús se’ns esta a punt de fer de dia, però no hi ha manera de treure’ns de sobre una son que fa uns minuts que s’està intentant apoderar de nosaltres. Així que decidim fer una segona dormida de 15 minuts i així encara aquest segon dia amb les màximes garanties.

                Al coll de la Botella i tenim l’Alba que ens ha preparat un avituallament de luxe, molt de luxe (el reglament permet l’assistència en qualsevol punt del recorregut). El trobar l’Alba aquí ens reconforta al màxim i ens dóna un munt d’energia per arribar fins a la segona base de vida.


                A La Margineda ens proposem de parar un màxim d’una hora. Mengem, ens dutxem, carreguem de nou la motxilla i la carreguem fort, ja que d’aquí fins al Pas de la Casa no hi haurà cap punt on l’Alba ens pugui venir a assistir i amb gairebé 100 km, 8.800 m+ i més de 29 hores en cursa ens encarem a la tercera etapa d’aquesta Eufòria que està resultant d’una intensitat brutal...


                En el tram des de La Margineda fins al Pic Negre acumulem gairebé 2.000 m+ d’una tirada. Al principi de la pujada ens fa molta calor, a mesura que anem guanyant alçada va disminuint i quan anem per arribar al Pic Negre es posa a ploure. No acaben sent més de 4 gotes. Des del cim del Monturull els hi senyalo el cim de Perafita a on ens dirigim tot seguit. De nou tenim davant una imatge d’aquelles que deixen empremta. Un descens fins al coll de Claró i un ascens fins al cim tot per una cresta de les que no voldries que s’acabessin mai. Tot i el cansament acumulat anem guanyant km mica en mica. El terreny, com ja sabíem, no regala ni un metre i costa una barbaritat anar sumant, però amb moltíssima paciència anem fent.

                Quan el segon dia es vol anar per acabar i ja totalment immersos en una altra dimensió, ens plantem als peus de la Portella de Setut. Aquí sí que l’espectacularitat de l’estampa és màxima. Aquí sí que el que el moment que estem vivint és sublim. D’acord que estem sota els efectes de la immersió en una altra dimensió, però aquí desapareix el cansament. Aquí la grandesa del que estem sentint s’apodera de nosaltres i ens traslladà encara més enllà. Que no s’acabi mai això que estem vivint, sisplau! Que no s’acabi mai!

                Baixant de la Tossa Plana encenem el frontal. Tot i així amb les últimes llums del dia encara podem divisar la cresta a la que ens dirigim, però quina festassa, per Déu!

                A l’Illa decidim parar a dormir 1 hora. Jo pararia menys, però en Josep diu que ell necessita 1 hora, així que si en Josep ho necessita, doncs endavant. A diferència de la nit passada en la barraca dels Estanys Forcats, aquí hi dormim molt malament. El llit és de ferro i fa molt fred. Costa dormir i al final no acaba resultant 1 hora del tot profitosa, però no és moment de lamentacions. Seguim.

                Tot i que la dormida no hagi estat tan ben aprofitada com ens hauria agradat, ens hem recuperat prou bé i el tram fins el Pas de la Casa el fem prou alegres. Ens proposem intentar arribar a la base de vida a les 3:30 h, però al final són les 4:00 h. Acordem dedicar 1 hora a menjar i omplir de nou la motxilla i 1 hora a dormir. D’aquesta manera sortim a les 6:00 h ja sense frontal. Al arribar a la base de vida, sorpresa, m’hi trobo els meus pares que també han vingut ha ajudar. “Però que hi feu aquí a les 4 h de la matinada?” “No tenim res més a fer, fill meu” Em diu la meva mare que m’ha portat una truita de patates espectacular. Com no, l’Alba, que més o menys a dormit el mateix que nosaltres, ens ho té tot preparat. No hi ha paraules per agrair tota l’ajuda rebuda. Collons així qualsevol fa l’Eufòria!!!

                Aquestes dues hores de parada sí que es posen realment bé. Es posen al màxim de bé. Iniciem el tercer dia i noto dins meu moltíssima energia que m’empeny amunt. La veritat és que portem ja 48 hores de cursa i no sé d’on pot sortir tanta energia, dedueixo que és fruit de la màxima intensitat de tot el que estem vivint. De les estampes que anem gravant a la retina. Dels grans moments que anem acumulant amb tots els que ens acompanyen en aquest viatge. D’uns companys d’equip, que tot i ser sobrevinguts, amb els que ens hi estem entenent a la perfecció. Poc sembla que estem fent una cursa. Des de que hem sortit d’Arcalís no hem coincidit amb cap altre equip. Com pronosticava al principi, això és una autèntica aventura i tela amb l’aventura!



                Aquest tercer dia passa volant. Com qui diu sense adonar-nos-en ja estem encarant a l’últim cim d’abans de la quarta i última base de vida. El track va fent “esses” enmig d’una pala d’herba, però aquestes alçades no estem per fer “esses” i optem per tirar pel dret. Ben dret i amunt. De nou, és sorprenent aquesta energia que ens empeny amunt amb tant força. De nou dedueixo que és fruit de la intensitat de tot plegat.

                A Cortals d’Encamp, última base de vida, de nou els meus pares i l’Alba preparats per ajudar-me a posar ordre a una situació que cal ordenar. Una motxilla que cal tornar a omplir. Uns bidons que cal recarregar.  Piles del GPS que cal canviar. Moltes opcions i molt variades per menjar. Milions de gràcies, de debò! Aquí ens trobem, després de moltes hores, un equip. És l’equip de l’Imanol i en Txomin, sembla que van molt malament dels peus i diuen que se’n van a dormir una estona. Nosaltres no, nosaltres optem per aprofitar al màxim el que ens resta de dia.

                Els hi comento a en Josep i en Sergi el que tenim per davant. Bé, des de que ens vam unir, els hi he anat explicant en tot moment tot el que ens anava venint. Vam acordar que jo m’encarregava de guiar l’equip i m’ha encantat poder-ho fer. Val a dir que dies abans de l’inici de la cursa, tancava els ulls i visualitzava la totalitat del recorregut. Així que ha estat fàcil guiar l’equip. Els hi comento que la baixada de l’Estany Blau fins a la Vall de Madriu és bastant complicada i que ens aniria molt bé fer-la amb llum de dia. Serà molt difícil arribar-hi, però intentem-ho! L’ascens fins al Cap dels Agols la fem molt millor del que ens podríem esperar a aquelles alçades de la cursa i amb tot el que portem a sobre. Imagino que la proximitat a Ordino suposa una injecció extra d’energia. De sobte em giro i un sol que s’amaga en l’horitzó tenyeix el cel amb una tonalitat rosa realment espectacular. Però quin cel, per Déu! Una altra de les estampes que ens obsequia aquesta Eufòria. De nou, moment sublim! Ara bé, aquest cel ens indica que el dia d’avui ja s’acaba. Malauradament toca encendre el frontal a l’Estany Blau. Li comento a en Josep que aquí tregui ell també el seu gps perquè en aquesta baixada (una de les moltes amb un camí pràcticament inexistent) no podem errar ni un metre. Ens concentrem al màxim i baixem a la perfecció.

                La Vall de Madriu es fa llarga. Molt llarga. Pedres i més pedres. Una baixada que acaba esdevenint eterna i quan finalment arribem a l’asfalt, sorpresa! L’assistència de l’Alba ha incrementat notablement. S’hi ha afegit la Laia (la dona d’en Sergi) i la Gemma amb les seves dues filles. Ens donen infinitat d’opcions per menjar, ja voldrien molts restaurants tenir tantes opcions a la seva carta. Arròs, truita, fideus... Som uns grans afortunats!


                Afrontem els dos últims ascensos d’aquest viatge. Pic de Padern i Casamanya. Una última pujada que amb encara no 10 km suma 2.000 m+. Som-hi!!! El Pic de Padern és molt dret. És realment dret. Cal anar amb molt de compte per tal de no anar-te’n avall. Sortint d’Escaldes en Sergi ha demanat a veure si podríem parar a dormir 15 minuts. Amb en Josep li hem dit que si calia ho faríem, però si ho podíem evitar, millor. A mitja pujada veiem que sí que cal. Així que fem la dormida dels 15 minuts, suficient per carregar piles fins al cim de Padern. Costa molt avançar, però pas a pas anem guanyant metres i finalment ens l’acabem fent nostre. Al Coll d’Ordino de nou assistència de luxe. Aquí el menú encara és més variat. Aquí encara tenim més opcions per escollir. Mengem. Bevem. Carreguem bidons i amunt!


                Arribem al Cim del Casamanya amb un fort vent, però un nou dia que comença. Cada inici de dia ens ha suposat una dosi extra d’energia i molt em temo que el d’avui no serà menys. Baixem fins al Coll d’Arenes, 8 km, 150 m+ i 1.200 m-. Sí, sí, això és l’únic que ens separa de la línia d’arribada. Vinga equip que Ordino ens espera!

                I quan fa 73:14 h que vàrem iniciar aquest viatge arribem de nou al centre d’Ordino. Aquí sols cal una paraula per definir el moment, Eufòria! En el meu cas aquest no és el final que havia somiat, aquest no és el final que tantes vegades havia visualitzat. Què hi farem... Haurem de seguir somiant!

                Com no, agrair enormement a tota la gent que ha fet possible aquest viatge. Ha tota la gent que amb el seu esforç, la seva dedicació, les seves hores han fet que nosaltres siguem uns absoluts afortunats i que puguem gaudir d’aquest viatge tan ple de contingut. Us estic extremadament agraït, de debò! Milions de gràcies a tots!







                

diumenge, 14 de maig de 2017

Ultra Estels del Sud - 105 km 5.200 m+

                La veritat és que en aquesta li tinc un especial respecte, no sols per la distància i el desnivell, que també, sinó més aviat pel tipus de cursa. Una cursa ràpida, amb bastants trams de pista on caldrà córrer. On hi pot fer força calor i on, a més, poden coincidir ambdues coses, pista i calor. Així que respecte, molt de respecte.

                En aquesta farem un “mano a mano” amb l’Esteban per seguir treballant l’equip que ens ha de fer arribar a l’Eufòria amb les màximes garanties. El propòsit és sortir molt tranquils. Sense presses ni pretensions. Hi mirarem d’estar de 15 h en endavant. Objectiu, seguir acumulant hores plegats.

                Els primers km passen segons el guió establert. Màxima calma. Ens avancen molts corredors. Potser fins hi tot més corredors del compte. Potser fins hi tot estem anant excessivament tranquils, però bé, el pas dels km ja ens anirà posant a cadascú al seu lloc.

                El guió segueix segons el pactat. La música sona molt bé. Mica en mica va incrementant la temperatura i mica en mica li anem guanyant km en aquesta ultra. Xerrem, ens expliquem acudits, alguna “batalleta” (com sempre) i la situació que flueix. Millor dit, la fem fluir. Anem bé!

                Passat l’avituallament del Refugi de Font Ferrera, km 42, la situació es posa un tant costeruda. Entrem en les hores centrals del dia i ara sí que la calor es comença a fer notar. Portem més de 6 h i les cames també han perdut la frescor de primera hora. Arriben els temuts trams de pista. Moments complicats. Moments d’aquells difícils de gestionar. A la que ens endinsem al sender que ens portarà al Cim del Caro la cosa comença a millorar considerablement. L’entorn, d’una gran bellesa, ens protegeix del sol. L’entorn, d’un gran encant, ens ajuda a que tot flueixi. Amb l’Esteban seguim a la nostra. Sense pressa. Pas a pas anem avançant. Ens hem quedat sols i tot apunta a que ja serà així fins al final. Ell i jo “mano a mano”. Ell i jo sumant hores, sumant moments, sumant km. Ell i jo fent el que tant ens agrada i intentant gaudir-ho al màxim.


                Ja de camí cap a Paüls la cosa va agafant forma. Ens encarem al km 80 i tant el cap com les cames segueixen prou bé. Tot i que encara ens quedin unes quantes hores de llum, el dia va caient. Les hores fortes de sol ja han quedat enrere. Ara ja no tenim aturador. Anirem més ràpid o més a poc a poc, però aquest equip de 2 ha enfilat direcció Arnés amb absoluta convicció. El pas per Paüls se’ns posa d’allò més bé. A més de trobar moltes cares conegudes que ens animen i ens transmeten molta força, podem acabar de carregar piles a l’avituallament. Una càrrega d’energia més que suficient per fer front als últims 21 km.

                Amb l’Esteban comentem la jugada. El resum del que ens queda és un coll de la Gilaberta (600 m+) i dues “mini xinxetes”. Som-hi, doncs! L’ascens a aquest primer coll ens va prou bé. El ritme potser no és res de l’altre món, però almenys és constant i decidit. Les dues “mini xinxetes” són, com el seu nom indica, poca cosa i no donen massa feina. Així que, sense excessives dificultats, ja estem encenent el frontal just abans d’entrar als Estrets d’Arnes per fer front als últims km de la jornada. Uns últims km que acabaran amb un d’aquells temuts trams de pista. Una pista, que sense la presència del sol i amb una temperatura més agradable, la podem córrer força més còmodes que al migdia.


                Ja veiem els llums del poble. Ja en trepitgem els seus carrers. Ja som a la plaça. Ja som sota l’arc d’arribada. Bona cursa. Ben gestionada, crec. Bon treball en equip, això sense dubte. Bona acumulació d’hores. Seguim sumant! I sumarem... Endavant!


dimarts, 25 d’abril de 2017

Vall de Ribes XS - 67 km 4.500 m+

                La veritat és que les expectatives per aquest cap de setmana són màximes. Dos magnífics dies de primavera que prometen molt. Dues grans curses amb dos grans recorreguts. Dues jornades per davant per gaudir al 120% del treball d’un equip de dues persones. Doncs, sí. Gaudir. Treballar. Compartir. Cooperar. Sumar. Multiplicar. Elevar al màxim exponent la nostra sintonia. L’equip, en Jaume Folguera i jo mateix. Un equip tan desigual, com complementari. Un equip amb tanta diferència de pota, com entesa. Un equip format per dos membres tan diferents, com compenetrats. Tan sols faltarien dues coses per assolir la perfecció, més km i la companyia de la Boira, la nostra guia.

                Quan en Jaume em va proposar de formar equip, em va fer emocionar. No sols perquè tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera em demanés de formar equip a un “corredoret” com jo, que també. Sinó pel fet de veure com tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera és capaç d’aparcar els resultats, per anar a buscar quelcom tan intangible com valuós. Quelcom que ens uneix i ens dona vida. Admirable! Moltes gràcies, Jaume. Les meves mancances les coneixes sobradament. Igual que les meves limitacions. Ara bé, també saps quines són les meves armes. Esforç. Voluntat. Treball. Sacrifici i passió, molta passió.

                De seguida estem anant amunt. Ben dret. Els pals van de bòlit. El cor batega ràpid. Molt ràpid. Sé que aquest cap de setmana el cor bategarà més que mai i jo ho donaré tot perquè així sigui. Ens passen uns quants corredors, alguns sembla que formen equip, però ens preocupa més el gaudir del camí. El gaudir de l’entorn. El gaudir de la companyia. Està tot preciós. Està tot ben verd. Està tot per gaudir-ne al màxim.

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a Ogassa. Portem 3 hores i sembla que acabem de sortir. Sí, sí, aquestes 3 hores han passat volant. “Això és molt bona senyal”, em diu en Jaume. I tant!

                Enfilem cap a la Serra Cavallera i estem sols. Ara ja sembla un dels nostres dissabtes. Comencem a maquinar que farem d’aquí 3 caps de setmana (pensem en d’aquí 3 caps de setmana perquè els dos anteriors ja els tenim lligats). Comencem a parlar de les diferents opcions. Parlem d’aquesta proposta i de l’altra. Iep! Deixem el xerrar per una altra dia i estiguem per la feina, que avui portem dorsal!

                Un cop dalt la carena en Jaume es posa a davant. Cal fer una apretada d’un quart de volta més i d’això se’n ocupa en Jaume. Ell tira i em fa tirar. Ell apreta i em fa apretar. Ell lidera i jo el segueixo. M’encanta veure com em fa donar-ho tot! M’encanta notar com em fa bategar el cor al màxim! M’encanta el que estem vivint i com ho estem vivint!


                De camí cap al Puig Estela ens animen i ens diuen que això ja s’acaba. La nostra resposta és contundent. “No, sisplau, que no s’acabi. En volem més!” Malalts? Sí, però hi ha malalties pitjors!

                Doncs sí, ja som de nou a Ribes i això ja s’acaba. Quina pena! Però que ràpid han passat els km avui! Però que ràpid ha corregut el rellotge! Però que intens tot plegat! Demà més...


                Estem altra vegada a la mateixa línia de sortida. Ahir va ser molt curt i com que avui encara ho serà més, ho haurem de viure encara amb més intensitat. Som-hi!

                De seguida ens trobem immersos en uns boscos d’absoluta elegància. Immersos en un món de fantasia. De màgia. Immersos en el nostre món.

                Ahir el cor bategava molt ràpid, però avui encara més. Li comento a en Jaume que amb tants batecs jo no puc pensar amb tota la lucidesa que voldria i acordem que la lucidesa li posi ell. És la gran sort de tenir un company d’aquesta talla. Ell hi pot posar la pota, la lucidesa i el que faci falta per fer anar l’equip endavant.

                Dia esplèndid, radiant. Dia dels que costarà oblidar. A Queralbs ens espera l’Albet@. No li podem prestar tota l’atenció que es mereix, avui tenim una mica de pressa... A partir d’aquí en Jaume torna a agafar les regnes de la situació. Com ahir, ha arribat el moment de que en Jaume es posi a tirar del carro. Jo no puc fer altra cosa que exprimir-me al màxim i així ho faig. Jo no puc fer altra cosa que donar el màxim de mi i així ho faig. No puc fer altra cosa que aporta a l’equip la millor versió de mi mateix i així ho faig. De nou veig aquella motxilla Grivel allà davant i de nou m’encanta veure com tira de mi, com se’m emporta. Noto una energia que em tiba, noto una força que se’m emporta! Brutal!

                Altra vegada som a Ribes, altra vegada tornem a creuar la mateixa línia d’arribada. Altra vegada vivint quelcom que no voldríem que s’acabés, experimentant plegats quelcom difícil de descriure.

                Tots els pronòstics assolits amb escreix. Grandíssim cap de setmana. Enorme l’experiència viscuda. Inoblidables els moments compartits. Increïble l’empremta que de tot plegat en quedarà.

                Moltes gràcies per aquesta oportunitat, amic meu!


dimarts, 11 d’abril de 2017

Romànic Extrem - 42 km 2.400 m+

                Quan l’Alba em va comentar d’anar a la Romànic Extrem, vaig veure la llum. La qüestió és que enguany tocava anar a la Trailwalker el dia d’abans de la Romànic i això feia que, a priori, no la pogués córrer. La veritat és que quan vaig veure la coincidència de dates em va saber molt greu, ja que em perdria la Romànic per primera vegada des del seu inici. Així que li vaig demanar a l’Alba que si estava disposada a esperar-me, jo encantat d’acompanyar-la. Ràpidament hi va haver acord.

                Així que acabem la Trailwalker a les 2 h de la matinada, agafem la furgo i directe cap a l’Hostalnou de Bianya. A les 3:30 h ens posem a dormir i 3 hores després ens llevem. “3 hores només heu dormit?” Em demana algú. “Doncs sí. Temps més que suficient. Quan estiguem a la caixa de pi, allà ja hi tindrem tot el temps del món per descansar...”

                De seguida que comencem a córrer ja respiro el bon rotllo que desprèn la Vall de Bianya. Els km passen molt ràpid. Els plàcids corriols ens ho posen fàcil. Frondosos boscos ens emparen. Primavera en explosió. La companyia de l’Albet@. Dia esplèndid. Un munt d’hores per davant. Per Déu! Però què més es pot demanar?


                Arribem al cim del Talló. Panoràmica brutal! La Vall del Bac en primera instància, la Vall de Bianya a darrera, el Pirineu encara nevat a la dreta... Brutal, realment brutal. Baixem una mica i pugem al Puig Ou. Impressionant. Com és habitual cada any el recorregut de la Romànic és diferent, òbviament aquest any no podia ser menys i això és molt d’agrair. Moltes gràcies, de debò!

                Arribem de nou a l’Hostal de la Vall del Bac. Fa una estona que l’Alba no va massa fina. Ella ahir no va córrer la Trailwalker, però sí que ens va assistir fins al final, així que devia acabar més cansada que jo... Ara bé, sembla que aquest últim avituallament se l’hi ha posat la mar de bé perquè fa un revifada màxima. De sobte treu l’energia no sé massa bé d’on i comencem a incrementar el ritme. Moment àlgid. Jo apreto i l’Alba no afluixa. Apreto una mica més i l’Alba segueix sense afluixar. Corriol i més corriol. Terreny tou. Molt tou. Tot flueix. Flueix com mai. Estem gaudint molt. Al màxim. Gaudint de la Romànic. Gaudint de la Vall de Bianya. Gaudint del que més ens agrada i gaudint-ho plegats, però com mola, per favor!!!

                Després d’un mica més de 7 hores. Després d’haver viscut un gran dia. Després d’haver assolit molt sobradament el propòsit de compartir una magnífica jornada amb l’Albet@, arribem de nou a l’Hostalnou.

                Moltes gràcies gent de la Romànic per aquest regal de dia. Moltes gràcies Albet@ per deixar-me acompanyar-te i obsequiar-me amb aquest diumenge tan formidable. Moltes gràcies a tots per fer-me tan feliç!


dimecres, 5 d’abril de 2017

Trailwalker - 100 km 400 m+

                A les 10 h sortim d'Olot i iniciem el viatge amb destinació Sant Feliu de Guíxols. Un viatge de 100 km que, sense cap dubte, serà d'una gran intensitat. Som en Ciscu, en Miquel, l’Óscar i jo. Som un equip jove, inexpert, amb ganes de menjar-se el món. Els primers km transcorren ràpid. Molt ràpid. Som un equip veloç. Establim l'estratègia. Intentarem córrer el màxim nombre de km. Quan sigui necessari, afluixarem el ritme, però intentarem no deixar de córrer.


                Arribem a Amer, hem superat ja els 30 primers km. Aquí ens trobem de nou a en Samuel i l’Elena, les dues assistències oficials i a la resta de companys que s'han unit a l'equip. Recarreguem piles i seguim endavant. El jove i veloç equip que ha sortit d'Olot comença a madurar. Comencem a reduir el ritme, però a enfortir l'equip.

                Sobre el km 40, arriba en Dioni amb la seva bici. Tot d'una l'equip guanya 61 anys d'experiència. Tot d'una l'equip rep una gran dosis d'energia. Tot d'una l'equip guanya un munt de vitalitat. El ritme segueix disminuint, però seguim avançant a pas ferm. L'equip segueix madurant. La incorporació d’en Dioni i el pas dels km segueixen enfortint l'equip.

                Girona, km 56. Nous companys s'uneixen a l'equip. Un equip que segueix creixent. Un equip al qual li comencen a sorgir els primers problemes. Problemes físics. Problemes amb el calçat. Problemes derivats del cansament i del pas de les hores. Però a mesura que van incrementant els problemes, l'equip es va fent cada vegada més fort per poder-los afrontar. Un equip cada vegada més lent. El ritme segueix caient. L'equip segueix avançant. Lent, però avança. L’Óscar repeteix una i altra vegada: "Em sap greu que em tingueu d'esperar, vosaltres ja haguéssiu arribat". La resposta que rep sempre és el mateix proverbi xinès "Si vols arribar ràpid, camina sol. Si vols arribar lluny, camina acompanyat ". Avui no es tracta d'arribar ràpid. Avui es tracta d'arribar lluny. Molt lluny. Avui es tracta de caminar acompanyats.


                Arriba la nit i el fred. Arriben també noves dificultats per fer avançar l'equip. Però estem ja en un punt de no retorn. Un punt en el qual l'equip s'ha fet invencible. Caminem. Fa estona que ja només caminem. El córrer ràpid dels primers km ja queda molt lluny. L'estratègia inicial, totalment descartada. Cada vegada costa més superar els km. Però una cosa està clara, aquest equip s'ha fet massa fort com perquè alguna cosa el pugui aturar. Aquest equip s'ha fet tan robust que res li pot barrar el pas. Fan mal les cames. Fan mal els peus. Fa mal el tendó d'Aquil·les. Fa mal tot.


                Estem a Santa Cristina d'Aro. Últims 10 km per davant. És més de nit. Fa més fred. El caminar ara és més lent. Extremadament lent. Alhora que l'equip és més sòlid. Extremadament sòlid. Extremadament compacte. Extremadament tenaç. Entrem a Sant Feliu. Només ens queda creuar el poble. El viatge que prometia intens, ha superat amb escreix les expectatives. L'equip es va proposar arribar lluny i ho ha fet. L'equip havia de madurar i ha madurat. L'equip s'havia d’enfortir i s'ha fet invencible. L'equip havia de créixer i s'ha fet enorme. L'equip havia de sumar la força dels seus membres i l'ha multiplicat. L'equip havia de creuar la meta i després de 16:06 h l'ha creuat.



dilluns, 13 de març de 2017

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m+

                Quan en Jaume ens va proposar de formar equip a l’Esteban i a mi per participar en la nova modalitat de la UT Les Fonts vaig experimentar la mateixa sensació d’il·lusió que de respecte. D’il·lusió, moltíssima, però de respecte encara més. La il·lusió de compartir plegats una experiència excepcional. La il·lusió de gaudir de 3 dies fantàstics fent el que més ens agrada, fent-ho en una gran cursa i, a més, fent-ho plegats. Ara bé, el fet de saber que ets el fluix de l’equip és el que em feia sentir el màxim respecte a la proposta i el que, per un moment, em va fer dubtar. De totes maneres, la proposta era massa suculenta com per deixar-la escapar, la proposta era massa potent com per no lluitar-hi. Així que la solució era senzilla, màxim esforç, màxima dedicació i oferir a l’equip la millor versió de mi mateix. Així que el dubte em va durar pocs segons i la meva resposta va ser ràpida. “Tot un luxe, per mi, endavant!” L’Esteban, inicialment, tampoc ho va veure clar, però finalment també va acabar acceptant.

                Després de prop de 100 h corrent plegats amb en Jaume i alguna menys amb l’Esteban des de la data de la proposta, arribem al tan desitjat cap de setmana de l’UT Les Fonts. Les ganes, totes. La motivació, màxima. La il·lusió, molta més que la del dia de la proposta.

                ...i aquí comença aquesta UT Les Fonts.


                Les normes per la Nocturneta estan clares abans de començar. Controlarem la mitjana de batecs i de velocitat. La primera no pot superar els 135 bpm i la segona tampoc pot ser superior als 12’5 km/h. Si algun d’aquests dos paràmetres supera el màxim establert, aixecarem el peu. Inicialment es fa força estrany córrer d’aquesta manera. Els 3 junts estem farts d’anar-hi. De nit també hem passat moltes hores plegats. Ara bé, amb un dorsal i corrent enmig de tanta gent, això sí que és nou per nosaltres i és el que fa que la situació sigui un tan estranya. Van passant els km i el guió es compleix a la perfecció. La velocitat és la que toca i els batecs per sota del màxim establert. Anem bé. De moment, anem molt bé. Amb un vist i no vist som de nou al Casal Xertolí. Etapa de tràmit. Etapa sense excessives dificultats. Primera etapa resolta correctament.

                La segona etapa ja té una característiques que s’adapten més al què estem habituats. 70 km, bé! 4.000 m+, perfecte! Bastons i caminar, de collons! 10 – 11 hores, quantes més, millor! Som-hi!

                El tram fins a Paüls sense complicacions i menys aquest any que ens han obert un nou camí per evitar la major part de la sèquia. Moltes gràcies pel munt de diumenges que sé que hi heu dedicat. Moltes gràcies, de debò. A partir de Paüls és quan la cosa es comença a posar interessant. Els bastons comencen a pencar i això és el que ens agrada. L’equip tira amunt sense pressa. Pas tranquil i anar fent.

                Aquest any hi ha un canvi en el recorregut. En aquesta edició no anirem fins a Prat de Comte sinó que anirem fins a La Franqueta (Horta de Sant Joan). A priori el canvi és a millor. En unes hores sortirem de dubtes. Passat Sant Roc, km 25, ens separem dels de la Marató i ens quedem els 3 pràcticament sols. Això ja comença a semblar un dissabte dels nostres. Un dissabte d’aquells que tenim tota una jornada per davant. Tota una jornada per nosaltres. Sense preocupacions. Per gaudir de l’entorn i per gaudir-lo plegats. Cauen els primers acudits i en Jaume ens recorda que els acudits avui millor que els deixem per una altra hora. És cert, per un moment ens havíem oblidat del dorsal...

                 Van passant els km, avui més ràpid que mai. Em sento emparat per en Jaume i l’Esteban i és una sensació d’allò més reconfortant. Sento el seu escalf. La seva companyia em fa feliç, molt feliç. Tenir-los al meu costat em fa el màxim de feliç. Motivat. Eufòric. Gaudint com mai. Sense cap mena de dubte la més intensa de les 6 edicions de la UT Les Fonts que he viscut.

                El tram nou de La Franqueta a l’Espina realment espectacular. Ens emportem una molt grata sorpresa. Bona! Bona! Definitivament, el canvi ha estat a millor.

                D’Alfara al Coll de Paüls el sol apreta amb força. Falten pocs minuts per les 2 h del migdia i es nota. La calor i el pas de les hores sembla que volen dificultar la progressió de l’equip. Tot i així aquest equip no se’l atura així com així. Vinga, va, som-hi! Endavant! Potser acabar costant una mica més del que teníem previst, però l’equip de nou tornar a arribar al Casal Xertolí.


                La tercera etapa és per acabar d’arrodonir el cap de setmana. De nou, la sensació de sentir-me acompanyat per dues bèsties com en Jaume i l’Esteban és brutal. Màgica. Una sensació difícil de descriure. Veure com en Jaume es posa a davant i tira del carro amb aquella senzillesa, amb aquella facilitat, no té preu. Veure’l pujar la Coscollosa puntejant com qui res, em fa sentir molt afortunat. Veure l’Esteban com, tot i no estar en el seu millor moment, lluita com el que més, em fa sentir enormement afortunat. Enormement afortunat de poder haver format part d’aquest equip. D’haver pogut gaudir d’aquest equip en primera persona. Experiència màxima. Cap de setmana inoblidable. Un record inesborrable. Moltes gràcies, amics!

                ...i aquí acaba aquesta UT Les Fonts.


                I com cada any i no em cansaré de fer-ho, agrair de tot cor al poble de Xerta el seu tracte, la seva acollida i fer-nos sentir millor que a casa. Moltes gràcies. Tornarem!


dimarts, 21 de febrer de 2017

Hivernal Campdevànol - 42 km 2.700 m+

Un any més i ja en van 6, tants com edicions de La Hivernal, estic a la seva línia de sortida. Bé, a la línia de sortida ni tan sols hi estic perquè arribo tard. Una confusió amb l’hora de sortida em provoca una petit ensurt. Res greu, tan sols vaig l’últim durant pocs segons...

                Superat l’ensurt inicial i ficats ja en plena feina avanço amb alegria. El ritme potser no és tan alegre i menys si el comparo amb els de davant que veig com ràpidament es van allunyant. Alegria és la que hi ha dins meu. Alegria de gaudir del que estic fent. Alegria de gaudir de l’entorn. De la gent que em vaig trobant pel camí. D’un dia radiant. D’una jornada que es preveu carregada d’emocions.

                Els km passen ràpid, l’encant dels corriols ho posa fàcil. Les sensacions, excel·lents. Les ganes, hi són. Les forces, de moment, també. Primers km i tot flueix al màxim.

                Sortim del bosc, primeres passes sobre la neu. Una neu dura. Una neu que està perfecte. Una neu que avui serà tot un luxe trepitjar-la. Miro amunt i veig com n’hi ha que ja són a La Covil. D’altres ja farà estona que hi han passat. A mi encara em queda un mica, però també hi arribarem.

                La baixada de La Covil és brutal. Realment espectacular! La neu, totalment dura, fa que no t’ensorris gens i et deixa córrer tan com vulguis. Sí, sí, tan com vulguis. Els peus gairebé no toquen a terra. Buaaaaaa, quina passada!

                Al cim de la Costa Pubilla m’hi trobo en Jordi Martín. El mestre. El referent. Aquest any ha optat per no córrer i dedicar-se 100% a l’organització. Admirable. Un exemple més de la seva grandesa. Em diu que gaudeixi. Doncs sí. Avui n’estic gaudint al màxim, n’estic gaudint com mai!


                Recordo edicions anteriors de La Hivernal, per l’època de l’any que és, que encara tenia l’esperit competitiu un tan adormit. Pel contrari, enguany sembla que aquest està ben despert. Així que com que les cames segueixen amb força i les hi noto ganes de pencar, doncs les farem pencar!

                L’alegria del principi va a més. Les ganes, també. Del gaudir, que em desitjava en Jordi a Costa Pubilla, ho estic fent sobradament. La formidable jornada que albirava de bon matí està seguint el seu guió a la perfecció. De nou, immers en l’encant dels corriols de La Hivernal. De nou, immers en els seus boscos. De nou alegria de gaudir del que estic fent. El rellotge avança ràpid, molt ràpid, però els km també. Felicitat màxima. Felicitat absoluta.

                Ja veig el poble. Ja veig la línia d’arribada. Ja veig el crono. Ja veig l’Alba. Això s’acaba sí, però amb la màxima intensitat. Una màxima intensitat present des del minut 0. Moltíssimes gràcies gent de La Hivernal! Moltes gràcies per l’excel·lència! Moltes gràcies per la feina ben feta! Es nota quan les coses es fan amb el cor i aquí, es nota! Enhorabona! De debò!

                

dilluns, 6 de febrer de 2017

IV Kedada Trail, 05/02/17 - Agraïment

L'any passat vau deixar el llistó tan alt que semblava impossible superar-lo. Doncs ho heu fet!
Si bé es cert que la quantitat recaptada ha estat pràcticament la mateixa que la de l'any passat, els aliments que us demanàvem aquest any eren de molt més valor (res a veure 1 kg d'arròs respecte 1 kg de cereals per nens...).

Esperem que si mai us demanen que us tireu d'un pont no feu el mateix cas que heu fet quan es van demanar els aliments necessaris ;-)

Doncs res, que moltíssimes gràcies per aquests 5.256 kg! Moltíssimes gràcies per la vostra aportació! Moltíssimes gràcies per fer-nos gaudir d'una formidable jornada al vostre costat! Moltíssimes gràcies per executar la missió encomanada amb tan rigor i tanta humanitat! Moltíssimes gràcies per fer-nos tan feliços!

També hem de demanar-vos disculpes:
- Ens van faltar mans per poder-vos muntar l'inflable.
- Us vam fer perdre.
- Us vam fer esperar per menjar-vos la botifarra i us vam fer passar fred.
- Us vam muntar les taules tard i molts us vàreu haver de menjar la botifarra drets.
- No vam poder estar amb i per vosaltres tot el que us mereixeu.
- No vam acabar d'estar fins amb els celíacs...

En prenem nota i procurarem aprendre'n per la pròxima Kedada!

I per acabar, voldríem recordar unes paraules del "simulacre de breafing", "Que n'aprenguin!" Segurament no ho faran...


IV Kedada Trail, 05/02/17 - Tanquem la paradeta...

Absolutament esgotats! Absolutament agraïts! Absolutament feliços!
No hem sabut fer-ho millor...
Fins l'any que ve!