La marató d’aquesta setmana transcórrer pel Montseny. Els 2.600m de desnivell positiu prometen molt, el circuit té la pinta de ser molt interessant, ara bé, la climatologia sembla que avui no està massa disposada a acompanyar. Arribem a Sant Esteve de Palautordera, no para de ploure i tampoc dóna la sensació que la pluja vulgui minvar. La veritat és que avui fa una mica de mandra sortir a córrer amb aquest mal temps, sort que hem arribat just mitja hora abans de l’inici de la cursa i sense adonar-nos-en ja estem corrent.
Sortim molt ràpid, bé, almenys a mi em sembla que anem massa ràpid i decideixo reduir un punt el ritme, acabem de començar i no vull anar tant collat. Aquesta disminució de la velocitat implica que em comencin a avançar corredors. Dos, tres, quatre... al final perdo el compte del nombre de corredors que m’han avançat en els primers kms de la cursa. Tinc clar que haig de seguir la mateixa estratègia de les dues maratons anteriors que he corregut en els últims 15 dies, a aquesta distància ja li començo a tenir la mida presa.
Després de la primera hora arribem al km 9, està clar que la pluja ens acompanyarà tot el recorregut, ja que el cel no sembla en absolut que es vulgui obrir. Baixa aigua per tot arreu, aigua i més aigua, en ocasions no hi ha més opció que posar els peus dins de l’aigua. De moment anem guanyant desnivell molt a poc a poc.
Al km 16 s’acaba la pista i per fi arriba el que a mi realment m’agrada, corriol i amunt!!! Aquí s’ha acabat el córrer, ara és l’hora d’apretar les dents i pujar tant ràpid com es pugui. Ara és el meu torn, ara sóc jo el que començo a avançar corredors. N’avanço un i un altre, n’avanço quatre de cop, quatre més, les cames obeeixen a la perfecció les instruccions del meu cap i m’encanta!!!
Abans d’arribar al cim del Matagalls ens desvien avall, bufa un vent terriblement fred, anem completament molls i la sensació de fred és encara més gran. L’impacte de la pluja a la cara és tan fort que semblen petites agulles, tinc les mans glaçades, necessito perdre desnivell ràpidament. Hi ha uns voluntaris que fan l’avituallament com bonament poden en mig de les fortes ventades, veritablement admirable!!!
Al entrar a dins el bosc el vent desapareix, segueix plovent, però la situació s’estabilitza. Arribem a Sant Marçal, km 25 i ens alerten que a dalt al Turó de l’Home i fa molt de vent i molt de fred, que si volem tenim l’alternativa de plegar, plegar??? Ni pensar-ho!!!
A la pujada al Coll de les Agudes em trobo molt bé, novament és un no parar d’avançar corredors, quants més corredors avanço més fort em sento i cada vegada m’acosto més ràpidament als corredors que veig a la llunyania. Bastant abans del que m’esperava arribo al coll, ens diuen que en un parell de kms serem al pròxim avituallament.
La situació a dalt del Turó de l’Home és terrible, fa un vent de més de 100km/h, la temperatura és d’uns 5ºC, però la sensació tèrmica baixa als -10ºC. L’avituallament és dins una caravana i la predisposició dels voluntaris és novament digne d’admirar. Em bec un té ben calent, agafo un plàtan i surto disparat, necessito perdre alçada ràpidament o em quedaré congelat!!!
En el pròxim avituallament em diuen que només falten 7km per l’arribada. Quina bona notícia!!! Miro el rellotge i marca 4:50h, si no m’encanto baixaré de les 5:30h, a per totes!!!
Una setmana més toca donar-ho tot al final de la marató, miro enrere i no ve ningú, sembla que tinc la posició garantida, però com que em sento fort, a més de baixar de les 5:30h a veure si puc avançar algun corredor més. Baixo “a tota ostia”, estic eufòric, començo a fer balanç de la cursa i em sento molt satisfet de la gestió que n’he fet.
En mig de tant eufòria començo a buscar les marques, no en veig cap, miro a una banda i a una altra del camí i cap marca enlloc, no vull girar cua encara, segur que en trobaré alguna. Segueixo avançant i segueixo sense veure marques, no potser que m’hagi perdut!!! De sobte em trobo en una baixada molt forta, ara sí que ha arribat l’hora de fer mitja volta. Efectivament, a un costat de la pista hi havia una cinta que indicava un gir a la dreta i que l’eufòria no m’ha deixat veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada