VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Omplint el rebost...

Comencem a omplir el rebost! 🍻🍻🍻 

Segurament serà el menys important, però per alguna cosa s'ha de començar! 😇 

VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Aliments necessaris

Atenció! 📣 Atenció! 📣 Preneu nota! ✍️

Aliments necessaris per ordre de prioritat!

Procureu que la data de caducitat sigui de llarga durada, sisplau! 🙏

I ja sabeu, mínim 20 kg per cap! 💪

VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Llista d'espera

Llista d'espera...

Ei, mira que et vàrem avisar que havies d'estar a l'aguait. Les inscripcions ja estan tancades!
Ara bé, et pots inscriure a la llista d'espera fent click aquí.
A mesura que hi vagi havent baixes us anirem contactant.

Tornem a publicar el cartell perquè nous amics i col·laboradors s'han unit a la festa, ens els estimem molt i volem que en quedi constància!
Ueeeeeeee!!!

VI Kedada Trail Kastellterçol, 03/02/19 - Inscripcions obertes

Molt bon dia, colla ben parid@!!!

Inscripcions obertes!

Si et ve de gust formar part de la història de Castellterçol, clica (ups, ja no hi és l'enllaç...).

Tornem a publicar el cartell perquè nous amics i col·laboradors s'han unit a la festa, ens els estimem molt i volem que en quedi constància!
Ueeeeeeee!!!

VI Kedada Trail Kastellterçol - 03/02/19

Ei, colla ben parid@!

Ja tenim la maquinària arrencada per tornar a fotre una festassa de collons el 3 de febrer a Castellterçol amb la VI edició de la Kedada Trail.

Ja sabeu quin és el tracte, nosaltres ens en ocupem de tot per tal de que no us falti de res i vosaltres feu una graaaaaaaan aportació d'aliments!

Va, que els 5.000 kg de recapte de les últimes edicions, entre tots els tornarem a superar, valents! Que sou uns valents!

Atenció, no badeu, el 08/01/19 obrim inscripcions aquí mateix.

Salut!

VI Kedada Trail Kastellterçol - 03/02/19

Plogui, nevi o faci sol, desitjant poder tornar a fer "l'Indiu" tots plegats! 😎
La data, com sempre, el primer diumenge de febrer, 03/02/19! 👻
Som-hi!!! 💪

Donació de 750 $ al Nepal a través de la Fundació Edmund Hillary

Enormement agraïts per la vostra aportació! 
Entre tots hem fet arribar 750 $ al Nepal a través de la Fundació Edmund Hillary. Que de ben segur seran molt ben aprofitats!
Qui vol fer quelcom busca un mitjà, qui no, una excusa...

Xerrada Nepal: 23/12/18 - Centre Espai Escènic Castellterçol

Marató dels Dements - 42 km 3.600 m+

De nou a la línia de sortida d’una de les meves maratons preferides. Bé, m’atreviria a dir, d’una de les nostres maratons preferides. Crec que tant en Jaume com l’Alba, amb els que comparteixo aquesta “demència” (entre molts d’altres, òbviament) coincidiran amb mi. Preferida pel seu recorregut. Una autèntica salvatjada. Però més preferida per la seva gent. Una altra autèntica salvatjada de bona gent. Una gent que es fa estimar. Un gent, com es diu per aquí, “de categoria”.

Arrenquem amb un cel totalment encapotat. Molta foscor encara i una lleu pluja. Aquesta no hauria de durar massa, així que ja marxarà... Pel que sembla la pluja no aconseguirà deslluir la gran jornada organitzada per la família Dements. Com sempre, un munt de gent animant i, un mínim d’una armilla blava, sinó dos o tres, a cada intersecció. Una muntanya elegant de per sí que avui es vesteix amb una de les seves millors mudes. Està tot molt humit. Baixa aigua per tot arreu. Cosa no massa habitual per aquestes contrades i això fa que avui la muntanya estigui per ser gaudida més que mai. Doncs sí, un muntanya amb absoluta elegància. Vestida de gala i repleta d’armilles blaves. La fórmula màgica. La fórmula que donarà tota la màgia al dia d’avui.

 Quan passem de nou per Eslida, km 10, ja no plou. Guardem el gore a la motxilla i tirem amunt cap al Puntal de l’Aljub. A la que anem guanyant alçada la boira comença a fer acte de presència. Una boira que també forma part de la vestimenta de gala que ha decidit posar-se avui la muntanya. Un munt de gent animant al Puntal. Armilles blaves per un costat i públic per un altre. Tots animant. Tots donant calor. Un autèntic luxe. De debò.

Ens avituallament al poble d’Aín on hi ha l’Albet@. Meitat de la cursa a la saca i a per la segona part. L’ascens al Cim de l’Espadà es dur i requereix d’un considerable esforç i molta concentració. En Jaume, conscient d’això, es posa a davant i comença a tirar del carro.

Els km passen ràpid, però el temps encara més. La interacció amb els armilles blaves és la que ho fa tot més lleuger. La seva passió és la que dóna sentit a tot plegat. És la que no dóna altra opció que gaudir al màxim de cada km i de cada minut. Moltíssimes gràcies per l’excel·lència del vostre tracte!

Després de l’avituallament de La Mosquera, km 35, en els ascensos a El Carrascal i Penya Blanca és on l’acumulació de metres es comença a notar a les cames. És aquí quan la Marató dels Dements comença a posar els punts sobre les “i”. És aquí quan la Marató dels Dements recorda que és ella la que mana. És aquí quan recorda que d’excessos els justos. Així que tot i havent vigilant amb els excessos, les cames sol·liciten aquella dosis d’energia extra que sempre queda com a reserva en algun raconet. Vinga, som-hi! Amb el llum de la reserva encès, acabem de pujar altra vegada al Puntal de l’Aljub i avall cap Eslida. Una baixada un pel delicada pel pas dels corredors que requereix de bona concentració fins al final. Una Marató dels Dements que no està disposada a donar treva fins creuada la línia d’arribada. Imagino que això serà un dels ingredients que fan que aquesta sigui una de les nostres preferides.

Diumenge fem la mitja d’Aín. Avui canvi de parella. Avui serà l’Albet@ la que tirarà del carro i en Jaume li toca anar sol. Sortim plovent i la previsió és de pluja per tot el matí. Acaben sent més de 5 hores en les que sortim sota pluja i acabem sota la pluja. Del ordre del 80% de la cursa el fem sota la pluja, però és aquí quan l’Exèrcit dels armilles blaves fa una absoluta demostració de força. Tot i la pluja, a cada intersecció i segueixen havent un mínim d’un i sinó dos o tres armilles blaves. Uns amb paraigües. D’altres amb capelines o la protecció que sigui. Però l’Exèrcit dels armilles blaves no afluixa. No es retira. No cedeix. L’Exercit dels armilles blaves recorda que si la Marató dels Dements és forta és gràcies a la seva fortalesa. Si la Marató dels Dements és gran és gràcies a la grandesa de l’Exèrcit dels armilles blaves. Poc més a afegir. Un any més i aquest any més que mai, moltíssimes gràcies per deixar-nos gaudir de la vostra festa, Exèrcit dels armilles blaves. Tornarem. De ben segur que tornarem!

Roures Extrem - 100 km 6.000 m

De nou a punt d’emprendre una jornada de les nostres. Una jornada de les que sempre acaben deixant bona empremta. Una jornada llarga. Començarem i acabarem amb la llum del frontal. Una jornada on la méteo té previst no posar-nos-ho del tot fàcil. En Jaume em va dir que aquest recorregut no em deixaria indiferent. Així que si ho diu en Jaume, ja hi podem anar! Pel que sembla, tenim gustos força similars ;-)

                Quan són les 6:00 h i sota una lleu pluja, arrenquem. Una pluja que va anant i venint, però sempre molt lleu. Coincidim amb en Jaume que, si no passa d’aquí, anirem bé. Avui, al estar el cel totalment cobert, està costant moltíssim fer-se de dia. Quan són les 8:00 h encara anem amb el frontal encès. Corriol i més corriol. De moment, tot és corriol. Mola. Mola, molt! Està tot molt humit. El terra. El bosc. L’entorn. L’ambient. Tot humit. I això li dóna el seu punt d’encant. Les olors que afloren en un dia com el d’avui també tenen el seu toc característic. També tenen el seu punt d’encant. Noto que no estic del tot ficat en cursa. Percebo com el meu cos i, sobretot el meu cap, encara estan molt lluny d’aquí. És com si part del meu jo encara estigués al Nepal. Però res, de ben segur que tot s’acabarà posant el seu lloc.

                 Avui els km passen molt ràpid. Serà que feia molts dies que no corríem plegats amb en Jaume i la intensitat de la retrobada fa que els km passin volant. I així és, sense ni adonar-nos-en, ja som a Capafonts, km 42. Aquí ja tenim l’Albet@ preparada amb el seu taper amb una quinoa amb verdures que em manté calenta amb la seva pròpia escalfor. Quina crack! Devoro el taper. Exquisidesa. Que bé que entra, per Déu!

                Amb en Jaume seguim recuperant aquestes setmanes que no ens hem vist i continuem amb la nostra xerrera particular. Avui hi ha moltes coses per explicar. De nou, sense ni donar-nos-en compte, ja som al km 50. Els km segueixen passant molt ràpid. Tot i així, part del meu jo segueix lluny d’aquí.

                Arribem al Pinetell, km 62. Ja li hem fotut una bona queixalada al recorregut. De nou, l’Albet@ amb el seu taper a punt. Ara, arròs amb verdures. Quin luxe. Quin nivell. Així qualsevol! Ja fa estona que no plou i de camí cap al Refugi dels Masets fins hi tot ens surt un moment el sol. Sembla doncs que per avui la pluja ja s’ha acabat. El ritme que portem és prou bo. La mitja de km/h prou alta (pel que estem habituats). Bé! Bé! Això té molt bona pinta.

                Després del Refugi dels Masets ens enfilem cap una cresta d’allò més entretinguda. Un camí pràcticament inexistent, ja que l’han obert a propòsit per avui. Una pedra molla i que patina bastant. Algun zona amb certa complexitat i que cal anar amb molt de compte per tal de no prendre mal. Tot plegat fa que sigui un tram lent. Molt lent. A la llunyania veiem com continua la cresta. En Jaume diu: “T’imagines que fos per allà?” I ell mateix respon, “No, no, impossible!” Doncs mica mica ens hi anem acostant i efectivament acaba sent per on deia en Jaume. Tela! Finalment, hi acabem dedicant 1:15 h per fer 4 km.

                A partir de La Riba es comença a complicar la situació. De sobte noto com les cames se’m queden sense força. Sense gens de força. Hòstia, què passa? En Jaume em diu que mengi, però em costa. Miro de no capficar-m’hi, però també em costa. Fem tot un tram amb un camí també pràcticament inexistent, la qual cosa encara fa que sigui més difícil avançar. Hòstia, que putes les estic passant! Feia dies que no anava tan just de forces. Com bé diu em diu en Jaume, “Avui tocarà picar pedra, nanu!”. Arribo a Vilaverd tocat. Absolutament tocat. Gairebé enfonsat. La veritat és que fins hi tot m’arriba a passar pel cap la idea de plegar. Però noooooo! Faig parella amb en Jaume i això ho hem d’acabar plegats. Així que penso donar fins l’últim gram de la meva energia. De camí cap a Rojals vaig totalment fos. Avanço molt lentament. A sobre, just sortir de l’avituallament, s’ha tornat a posar a ploure. Tinc la ment col·lapsada i li demano disculpes a en Jaume per fer-lo anar tant lent. Arribem a Rojals sota la pluja i una mica d’aire que córrer fa que tinguem molt fred. Així que en l’avituallament ens hi estem poquíssim i tirem avall per perdre alçada ràpidament. Entrem dins el bosc i aquest ens empara. Estem salvats. Ràpidament comencem a guanyar temperatura. Després de molta estona d’anar amb la ment fora de lloc, acabo donant-li la volta a la situació. Deixo de capficar-me amb els km que queden gràcies a que acaba apareixent un pensament que em diu: “Tranquil. Això s’acabarà. Tard o d’hora s’acabarà”. I això és el que faig, deixar de pensar amb el que queda. Les cames segueixen sense anar massa alegres. Tot i així intento gaudir al màxim del que estic vivint. La pluja. La foscor. El silenci de la nit. Em centro amb el que estic vivint i acabo capgirant la situació.

                I després de picar molta pedra, entrem a dins la zona emmurallada de Montblanc. Al final del carrer ja veig l’arc i, com no, l’Albet@ esperant-nos. Doncs sí, avui a tocat picar molta pedra. Avui he estat molt a prop del col·lapse. Molt a prop d’enfonsar-me, però ha calgut tocar fons per tal de poder ressorgir. Serà allò que diuen de “Mala hierba nunca muere”

                Avui es fa més necessari que mai agrair la tasca d’organització i voluntaris que han tingut que aguantar hores i hores sota el fred i la pluja. Tasca gens fàcil la que han tingut que fer. Així que més que mai, moltíssimes gràcies, bona gent! Moltes gràcies per l’exquisidesa del tracte i de l’amabilitat. Un autèntic plaer!