Tor des Géants - 360 km 26.000 m+

Tot i que sempre procuro que el desenllaç de la cursa no m’influeixi en la introducció de la crònica, crec que és un tant inevitable. Així que per tal de que en aquesta ocasió no hi pugui haver influència possible, la introducció la faig 4 dies abans de l’inici de la cursa.

Fa mesos que el Tor no para de donar voltes pel meu cap. El Tor, l’única cursa que m’ha fet experimentar el desig de no voler que s’acabés el que estava vivint tot i portar més de 100 hores. El mateix Tor que 3 anys més tard també ha estat l’única cursa que m’ha fet anar per terra una vegada i una altra (literalment) fins deixar-me sense energia per poder-me aixecar. El Tor, una experiència de dimensions tals que el seu record perdura en la meva ment amb la màxima intensitat. El Tor, on el dolor del moment que em tallaven el “braccialetto” quan ja no em quedaven forces per tornar-me a aixecar, encara el tinc present com si fos ahir.

Si bé és cert que els motius que em van portar fins al Tor per primera vegada l’any 2011 eren per un afany del màxim nombre de km i desnivell sense saber massa bé on em ficava, els motius d’ara són totalment diferents. Ara són les ganes de sentir de nou la màxima connexió amb la immensitat de la Vall d’Aosta, la majestuositat dels seus 4.000, l’exquisit tracte de la seva gent. Una connexió que incrementa a passos agegantats a mesura que passen els km, a mesura que passen els dies de cursa.

Doncs res, aquí estic de nou a la Vall d’Aosta, disposat a oferir-li al Tor la millor versió de mi mateix, tot esperant que, ell a canvi, em faci experimentar de nou el desig de no voler que s’acabi el que estic vivint. I què carai, a 4 dies de l’inici de la cursa, m’he la jugo i m’atreveixo a dir que de ben segur que serà així

1.- Courmayeur – Valgrisenche (52 km i 3.850 m+):

Arrenquem. Courmayeur, 10 h del matí del dia 11 de setembre. Dia molt important a Catalunya, també a la Vall d’Aosta. La sortida és el màxim d’emotiva. Moltíssima gent animant. Els seus crits, brutals, amb molt de sentiment. Els meus ulls humits, molt humits. El meu cor batega fort, molt fort. De tots els crits que sento, el que més m’arriba és el de “buon viaggio”. I és que aquí es parla d’un “lungo viaggio”. Un llarg viatge que acabem d’emprendre. Tan llarg com incert. Poden passar tantes i tantes coses que cap dels que l’iniciem podem saber com acabarà, a on, ni quan...

Tot pujant cap al Col Arp (2.571 m), els primers 1.300 m+ del dia, el meu cap treu fum. No puc parar de rumiar amb la infinitat de decisions que caldrà prendre. Quins seran els millors moments per dormir per tal d’aprofitar al màxim el descans? Quanta estona? A On? Què anar menjant per tal de nodrir-me de la forma més òptima possible? Què anar bevent? Quin ritme a les pujades? Ritme a les baixades? Com afrontar les nits?... Si això hi sumem tots els imprevistos que poden anar sorgint, molèsties, llagues, meteo... La resolució de l’equació es fa extremadament complexa.

Assolit Col Arp, primer regal de la jornada, unes enormes glaceres a l’horitzó configuren una panoràmica realment espectacular. Pell de gallina! A la Thuile hi ha el mateix ambient o potser fins hi tot més que a Courmayeur. Amb tants crits de “Bravo! Grande! Bravissimi!” Les cames van soles. Crec que estic anant a un ritme superior al correcte, però són els crits de la gent els que imposen el ritme a les meves cames, no jo!

Els ascensos al Passo Alto (2.857 m) i Col Crosatie (2.829 m) els faig amb les mínimes dificultats. Les cames van molt lleugeres. La connexió amb el medi és absoluta. Avanço sol, però avanço amb total convenciment. Sensacions brutals. Tracte dels voluntaris exquisit i els crits d’ànim de la gent m’acaben portant fins a la base de vida de Valgrisenche sense ni adonar-me’n.

En aquesta primera base de vida és tot força estressant. Hi ha una zona pel menjar i una altra per la bossa de vida (la bossa que l’organització et porta de base de vida a base de vida). És a dir, primer menges i després et canvies. Però jo vull estar amb l’Alba i fer ambdues coses alhora. Així que agafo el menjar i me’l emporto cap a fora. He preparat un check list per tal de que no se’ns oblidi res per fer en les bases de vida, així que mentre vaig menjant, l’Alba va revisant el check list. Tot i la incomoditat de la situació, n’acabem sortint prou bé. Una forta abraçada amb la meva Trailer Assistant, frontal al cap i amb una lleu pluja, emprenc la segona etapa.

2.- Valgrisenche – Cogne (62 km i 4.360 m+):

És de nit i no veig massa bé cap on estem anant, però el que sí que tinc clar és que no estem anant pel mateix camí que en les anteriors edicions. Després m’acabaré assabentat que degut a un tema de permisos o quelcom similar hem tingut que fer un camí diferent per arribar al Rifugio Chalet de l’Epée que ha implicat fer 6 km més i 400 m+ addicionals.

A la base de vida hi he arribat amb molta set, m’hi he trobat un suc d’albercoc que m’entrava la mar de bé i m’he excedit bevent-ne. Error! Ara m’està costant moltíssim fer la digestió. No vaig còmode, però és el preu que haig de pagar per prendre una decisió errònia.

Superada la mala estona i recuperades les bones sensacions, supero el Col Fenêtre (2.854 m) amb la mateixa alegria que els anteriors. Segueixo avançant sol i segueixo avançant amb el pas ferm. A Rhêmes Notre Dame, tot i que siguin gairebé les 00:00 h m’hi trobo l’Alba esperant-me. Aquí li dono la meitat del menjar que hem carregat a la motxilla en la base de vida. No hem tingut en compte que ens tornaríem a torbar al cap de 15 km i hem carregat la motxilla de menjar per 62 km, però a més l’hem carregat com si no hi haguessin avituallaments. Error! He estat portant un pes totalment innecessari. Segona decisió errònia.

En els dos Tors anteriors, en el Col Entrelor (3.002 m) hi he passat molts mals moments. Concretament traient tot el sopar. Exactament la mateixa situació, en el mateix punt i en les dues edicions. Però sembla que aquest any tot va molt millor. Arribo al coll amb força. Amb fermesa. Amb al situació sota control. Sí, senyor!

A les 3:40 h parteixo cap al Col Loson (3.299 m), el punt més alt del recorregut. Encaro els 1.600 m+ amb moltíssimes ganes, perquè sé que superar-los significarà que ja l’hi hem començat a dir alguna cosa en aquest Tor. L’ascens és molt lent. Anem molta estona per dins el bosc i es fa etern. De sobte arriba la maleïda son. Merda! Començo a entretenir la ment pensant en infinitat de coses i així fer fugir la son. No ho aconsegueixo. Sortirem a uns prats i allà sé que hi ha una font, em mullaré la cara amb aigua ben freda i segur que la faré fugir. No funciona. Merda! Segueixo amunt. M’empuntego una vegada i una altra, però em nego a aturar-me a dormir. A la que passo els 2.500 m comença a baixar la temperatura. Ara sí que no puc aturar-me, però la maleïda son segueix apretant. Error! Ara ja no em puc aturar, però segur que si ho hagués fet quan anava per dins el bosc, hauria pujat molt millor. Una altra decisió equivocada...

En l’horitzó s’intueix que vol començar a clarejar. Va! Va! A la que surti el sol estic salvat! No paren de ressonar aquestes paraules dins el meu cap, fins que finalment acabo parant el frontal. Ostia! Ara sí, aquest nou dia l’hi ha donat la volta a la situació com un mitjó. M’estava arrossegant i de sobte, ara ja per sobre dels 2.900 m, avanço 4 corredors. No sé massa bé d’on surt aquesta energia. Estic flipant. Seran coses d’aquest “lungo viaggio”...

 A la base de vida de Cogne, l’Alba ja ho té tot a punt. Dutxa. Canvi de roba. Menjant i bevent amb molta moderació per tal de no cometre el mateix error que a Valgrisenche i endavant.

3.- Cogne – Donnas (48 km i 2.300 m+):

                Surto pletòric d’energia i amb el cap clar. Per davant tinc l’etapa més assequible i, si no hi ha contratemps, m’he la ventilaré abans de que es faci de nit. Segueixo avançant amb convenciment, òbviament les cames ja no tenen la mateixa força que ahir quan van sortir de Courmayeur, tot i així, estan prou bé... Supero el coll de Fenêtre di Champorcher (2.827 m) i una nova estampa davant meu. Una nova vall. Un nou regal per la meva vista. Realment preciós!

30 km fins a la pròxima base de vida i tot baixada, som-hi! Bé, això de tot baixada és relatiu, ja que entre el poble de Chardonney i Pontboset hi ha unes pujadetes de les que no apareixen al perfil, però que fan mal i entre Pontboset i Donnas, més del mateix.

Abans no s’arriba a la base de vida, cal travessar un parell de pobles llarguíssims. Corro per anar més per feina, però els meus genolls es comencen a queixar. Vaig corrent fins que els genolls em fan parar. Camino una estona i torno a córrer fins que de nou els genolls m’aturen. D’aquesta manera és com acabo arribant a la base de vida, anar alternant el córrer amb el caminar.

A la base de vida un fisio em revisa els genolls, em diu que tranquil, que no és més que una mica de sobrecàrrega, “It’s not dangerous!”. Una mica de gel i tira milles. Seguim el protocol establert per les bases de vida amb la meva Trailer Assistant, revisem el check list i acordem que ens trobarem de nou a Perloz i que allà hi dormiré una mica.

4.- Donnas – Gressoney (59 km i 5.100 m+):

                Etapa clau. Molts km. Molt desnivell. Partim del punt més baix del recorregut (330 m) i d’una tacada fins al Rifugio Coda (2.224 m). Segona nit per davant. Aquí errors els mínims, Salvador!

                A la que començo a córrer em fan mal els genolls, però veig que aquest mal només és al córrer en pla o en baixada i en asfalt, així que no m’hi preocupo en absolut, ja que de trams d’asfalt tampoc seran els que em trobaré i si toca caminar, doncs caminarem.

                Al poble de Perloz hi ha una ambient brutal, com si fos festa major, o més. Impossible dormir, però ara mateix tampoc em convé, així que ho faré més endavant. Després de passar diversos poblets, just abans d’iniciar el camí cap a Coda, a sobre l’herba, en un raconet, al costat d’una ermita, hi dormo 45 minuts. La primera dormida d’aquest Tor. 45 minuts aprofitats al màxim! Bona!

                Pujo cap a Coda molt concentrat. Concentrat al màxim. Estem ja plenament immersos en la segona nit. Ara ja, plenament immersos en aquest “lungo viaggio”. Arribo a Coda poc després de les 3:00 h. La decisió està clara, aquí hi dormo 30 minuts. Crec que el temps suficient per acabar de superar amb garanties aquesta segona nit. Dormo com un rei, o més. El voluntari que se’n ocupa de la gestió de les dormides té a sobre la taula un full amb tots els llits, un llapis i una goma i va anotant l’hora que ha de despertar a cadascú. Molts Tors a les esquenes també. Quin crack! M’estic una estona al Rifugio menjant i xerrant amb els voluntaris. La veritat és que fa bastanta mandra sortir. Són els 4:00 h. A fora hi fa fred i aquí amb aquesta gent s’hi està molt a gust. Però no hi ha temps per la mandra, així que m’abrigo i som-hi. Al sortir per la porta un voluntari em dóna la mà amb molta força i mirant-me fixament als ulls em diu “Courmyeur!”. Li responc, “Sí, i tant, Courmayeur!”.

                La parada se’m ha posat de conya. Estic eufòric. Avanço amb plena sintonia amb el medi. Crec que aquesta segona nit ja la tinc superada. Doncs, no! Quan són entorn a les 5:30 h, la son ataca de nou. Merda! No, un altre cop, no! Passem pel Lago Vargno on els altres anys hi havia un avituallament, però aquest any l’han traslladat al Rifugio Balma. Tot plegat només implica fer 3 km més i 300 m+ addicionals. Uns valors que aquí són insignificants. De la mateixa manera que ahir, fins que no comença a clarejar, ho passo molt malament.

                Mentre estic menjant al Rifugio Balma, apareix un corredora francesa que s’acaba de llevar. Resulta que ella dorm dues hores cada nit. Com?!?! Ella ha dormit 4 hores i jo 1:15 h i estem al mateix lloc. Bé, de fet, ella està davant meu perquè mentre jo estic menjant ella ja ha tirat. Error confirmat! Dormir poc no vol dir avançar més. Ni dormir vol dir perdre el temps.

                De la mateixa manera que ahir, l’inici d’un nou dia suposa una important injecció d’energia. Col Marmontana (2.350 m) i Col della Vecchia (2.184 m) els faig pletòric de bon rotllo. Màxima sintonia. Màxima fluïdesa. Màxima immersió en el “lungo viaggio”. Bé és cert que la ment està començant perdre la seva nitidesa per submergir-se en un estat d’un cert surrealisme. Immersió en un món un tan irreal. Immersió en un món un tan fantasiós. Un viatge al més enllà.

                Superat el Col Lasoney (2.364 m), ja una mica més justet de forces, acabo arribant a la base de vida de Gressoney. Segons l’organització km 205,9, segons el track facilitat per ells mateixos i segons les indicacions del meu Suunto, km 221. Aquí toca posar ordre a una ment molt desendreçada. Dutxa. Canvi de roba. Menjar i beure amb seny. I, tot i que voldria no fer-ho per l’hora que és (16:30 h), dormida obligada de 45 minuts per tal de fer un reset físic i mental. Dormida obligada per tal d’intentar recuperar una serenor imprescindible per afrontar la tercera nit.

5.- Gressoney – Valtournenche (36 km i 2.700 m+):

                Al sortir de la base de vida me’n adono que no l’hi hem fet res als genolls, ni gel, ni fisio, absolutament res. Error! De camí cap al Col Pinter (2.776 m), a la que surto del Rifugio Alpenzu, punt on vaig plegar l’any 2014, em comença a fer molt mal el genoll esquerra. Està començant a caure la nit. Un genoll que fa mal. Unes cames que comencen a anar escasses de força. Un Col Pinter que en l’anterior edició no es va deixar creuar i que sembla que aquest any vol fer el mateix. Situació crítica! Moments molt crítics! Salvador, reacciona! Salvador, què fem? Així que decideixo canviar d’estat i passar del mode competició al mode supervivència. Mode de supervivència serà aquell que caldrà activar d’ara en endavant quan les coses vagin maldades. L’únic objectiu d’aquest mode és el d’avançar. Sigui al ritme que sigui, però avançar. Supero el maleït Col Pinter. Em poso una vena elàstica al genoll i noto certa millora. Vaig lent, però vaig avançant. Intento no preocupar-m’hi.

                Arribo a Champoluc a les 23:22 h, l’Alba posa ordre a la situació. Em fa dormir 1 hora, jo no vull, però em fa dormir. A la que porto 20 minuts ja em llevo, no puc dormir. Li dic que dormiré al Rifugio Grand Tournalin que de ben segur que allà hi estaré millor. L’estratègia és dormir fins per allà a les 5 h i d’aquesta manera evitar la problemàtica de les dues nits passades que entorn a les 5:30 h i fins que comença a clarejar ho he passat molt malament.

                De camí cap al Rifugio Grand Tournalin, hi ha molta humitat i començo a tenir molt fred. M’empuntego una vegada i una altra. Sinònim de que m’estic adormint. No! Concentra’t, Salvador! Concentra’t! Ara no et pots adormir! Has d’arribar al refugi com sigui! De sobte m’apareix un llum per darrera, convençut que és un corredor li dono pas, però em diu que és un voluntari i que si em pot acompanyar. Doncs bé, més que un voluntari, acaba sent el meu àngel de la guarda, ja que es queda al meu darrera tota la estona donant-me conversa i combatent així la son que es volia apoderar de mi. M’explica que ha treballat tot el dia, que a la nit se’n va a fer de voluntari al Rifugio Grand Tournalin (2.535 m) per l’endemà tornar a treballar. Chapeau!

                A la que arribo al refugi, abans d’anar a dormir, m’entaulo a menjar una “minestrina” de verdures amb la companyia de dos corredors italians i una corredora també italiana. Estem els 4 menjant i mantenint una agradable conversa com si ens coneguéssim de tota la vida i resulta que ens acabem conèixer. En aquests moments és com si cap dels 4 portés dorsal. Això és el que realment fa gran aquest “lungo viaggio”.

                Dormo 1:30 h i a les 5:00 h emprenc de nou el camí. El Col di Nana (2.770 m) el faig sense complicacions i tot baixant cap a Valtournenche se’m fa de dia, perfecte! Tercera nit superada!

                A la base de vida el primer que faig és anar a veure el fisio per tal de que m’intenti arreglar el que pugui dels meus genolls. Em toca un noi jove i aparentment amb poca experiència. S’hi està molta estona i no m’acaba fent massa res. Però bé, en aquestes alçades tampoc es poden demanar miracles...

                Mentre estem preparant les coses per la pròxima etapa amb l’Alba, li veig en els ulls un cansament similar al meu. Aquesta nit ha dormit més o menys el mateix que jo, és a dir, ben poc. Això seu sí que és gegant!

6.- Valtournenche – Ollomont (51 km i 4.100 m+):

                Aquesta és per mi l’etapa més dura. Etapa llarga i amb molt desnivell. Estem entre els 2.500 – 2.700 m durant molta estona i, a més, amb 250 km a sobre.

Surto ja bastant just d’energia. En els 10 primers km m’acaben avançant 3 corredors. Els intento seguir, però no puc. M’hi capfico. M’hi atabalo. Ho passo malament. Error! No he recordat d’activar el mode supervivència. En aquestes alçades de la cursa ja no puc anar amb el mode competició. Arribo al coll de Fenêtre du Tsan (2.738 m), per mi una de les panoràmiques més espectaculars de la cursa. Panoràmica de dimensions majúscules. Impressionant. Realment, impressionant! De nou recupero la connexió amb l’entorn. Per fi aconsegueixo sortir d’aquest mal moment que estava passant. Aquí nova modificació del recorregut. Baixem fins al Rifugio Magià per pujar al Rifugio de Cunéy. 2 km i 300 m+ addicionals, novament valors sense major importància.

Al Rifugio Magià em trobo la Silvia Trigueros i em demana d’anar junts. Cap dels dos estem massa pletòrics, així que plegats anirem bé. Pujant cap a Cunéy penso en l’última vegada que he dormit i fa ja 12 h, així que crec que convé tornar a fer una dormida d’1 hora que suposi arribar amb certes garanties a la pròxima base de vida.

La dormida es posa prou bé. A la Silvia l’haig d’anar esperant, però no em preocupa en absolut, ja que al anar amb el mode supervivència, no hi ha cap pressa. Error? No! Anar amb el mode supervivència no pot ser mai un error. Tot el tram fins al Col Vessonaz (2.788 m) és d’una bellesa sublim. Tota aquest sector potser és el que es fa més dur, però val moltíssim la pena.

Arribem a Oyace i la Silvia diu que vol dormir un parell d’hores. Jo no. Jo prefereixo tirar fins a la pròxima base de vida i dormir allà. L’ascens al Col Brison (2.492 m) és molt llarg. M’avancen 2 italians i un francès que ens acabem reagrupant sota una mica de toldo que hi ha en un avituallament a 200 m+ del coll quan cau un aiguat de collons. Com que sembla que no té previst afluixar, veig que decideixin sortir i jo m’enganxo a ells. Amb la que està caient no em ve gens de gust anar sol, així que no deixaré que se’m escapin. Segueixo darrera seu en el primer tram de la baixada que és molt dret i complicat i un cop el terreny millora em poso a córrer i els deixo enrere.

Última base de vida. Aquí cal rumiar molt bé com optimitzar al màxim el temps. Ens assentem amb l’Alba i decidim que primer menjaré. Mentre mengi ho faré amb gel als genolls per tal de desinflamar una mica i a posteriori a dormir. Davant de la base de vida hi ha una carpa, però a dalt hi ha uns llits que s’hi està molt millor. Demano d’anar a dalt i cap problema. Dormo de les 3:15 a 5:15 h. Perfecte! Mentre tornem a preparar-ho tot per sortir de nou estic amb gel als genolls. Preguntem per la meteo i la cosa no es gens esperançadora. Ens espera un temps “bruto” tot el dia. Aquesta paraula si s’aplica a una baixada vol dir que és plena de rocs i complicada, per tant, amb la meteo dedueixo que deu tenir un significat similar. Al Col Champillon sembla que no hi nevarà, al Malatra, sí.

7.- Ollomont – Courmayeur (52 km i 3.600 m+):

                Quan són les 6:00 h del matí, sota pluja i amb un panorama no massa engrescador, emprenc el camí cap a Courmayeur. Surto molt concentrat. Ha arribat l’hora d’exprimir la ment al màxim i així ho faig. No paren de ressonar dins el meu cap missatges de tirar endavant. “Road to Courmayeur! Salvador! Road to Courmayeur!”. “Vinga nanu, recorda que la veritable força està en la ment!”. Recordo també les paraules plenes d’energia d’en Pau Escalé, “Com és que ets tan gandul i t’estimes tan poc a tu mateix que no lluites?”. “Va, Salvador. Lluita! Lluita!” “Resistir és vèncer!”. Amb un parell d’hores i més bé del que podia imaginar arribo al Rifugio de Champillon. A la que sortim del refugi per encarar el coll, sota una intensa pluja, surt una dona de protecció civil (que per edat podria ser la meva mare, uns 60 anys...) i acompanya un corredor que no es troba gairebé fins el coll. D’acord que només siguin 300 m+, però Cheapau per la dona!

                Superat el Col Champillon (2.709 m) anem ja de cara, ara sí, a l’última part del recorregut. Vaig molt moll i tinc molt fred. Truco a l’Alba i li demano que em prepari roba seca que necessito canviar-me. Una vegada més, és clau la seva ajuda.

                A Saint-Rhémy en-Bosses un “comissionari” de cursa em fa una revisió exhaustiva de tot el material, sí senyor! També val a dir que al llarg de tot el recorregut me’n he trobat un munt de “comissionaris”. Això li dona la seriositat que una cursa d’aquestes dimensions mereix.

                Un cop amb la roba seca i havent menjat un exquisit plat de macarrons, li faig una forta abraçada a l’Alba i li dic que la pròxima ja serà a Courmayeur. Surto direcció al tan preuat Malatra amb aquest pensament, “Va, Salvador, que la pròxima abraçada ja serà a Courmayeur!”. L’ascens fins al Rifugio Frassati és el que se’m fa més dur de tot el Tor. Cada pas em requereix un esforç sobrehumà. Per cada pas necessito destinar-hi tota la meva energia. Estic avançant com qui fa un 8.000. Cada pas és un victòria. Ja no plou. Hi ha molta boira, però no plou. Em costa gairebé 3 hores arribar al Rifugio Frassati. Entro, menjo un mica i miro d’estar-hi el mínim temps possible. Com en tots els avituallament, un tracte exquisit, els voluntaris m’ofereixen infinitat de coses, però els hi dic que el que vull es diu Courmayeur i d’això aquí no en tenen.

                Surto del refugi enmig d’una espessa boira. Ara sí. Ara sí que realment ha arribat l’hora de la veritat, l’hora d’activar el múscul en el que m’hi queda més energia, el cor! Aquests últims 400 m+ els penso pujar amb el cor! De nou, cada pas requereix tot el millor de mi. De nou, cada pas m’exigeix al màxim mi. De nou, cada pas és una victòria. Vaig tan concentrat que de sobte em trobo a sota del desitjat Col Malatra (2.936 m). Última pujada fins al coll. Dreta més no poder ser. Aquí toca esgarrapar amb ungles i dents. El cor em batega fort. Molt fort. Ja sóc dalt!!! Ueeeeeeeee!!!

                A l’altra banda del coll una lleu capa de neu fa que sigui tot encara més místic. Descens fins a un nou avituallament que han muntat i per acabar d’arrodonir la festa, el Tor ens obsequia un últim coll de 200 m+. Per sort en el múscul amb el que he pujat Malatra encara m’hi queda força per un altre coll, ja que si no fos amb el cor no sé pas com el pujaria.

                Creia que el baixar d’aquest últim coll aniríem a parar directament al Rifugio Bertone, però no, anem a sortir al camí que va de Bonati a Bertone, però a 5 km d’aquest últim.

                Costa moltíssim arribar a Bertone, però quan per fi veig l’avituallament, es com si estigués veient ja la línia d’arribada.

                Trepitjo l’asfalt. Avanço per dins de Courmayeur. L’Alba m’està esperant enmig de la foscor a 1 km de l’arribada. Ara mateix no em sobra ni un gram d’energia. Anem plegats fins a la meta, braços enlaire per fi aconsegueixo creuar-la. Per fi aconsegueixo fer-li a l’Alba aquella tan desitjada abraçada que m’ha fet pujar el Malatra. Moltes gràcies, Alba! El que tu has fet durant aquests 4 dies sí que és realment gegant!

                No puc finalitzar aquesta crònica sense fer una menció especial als 2.000 voluntaris que ho donen tot en els seus torns de 8 hores en ocasions durant més d’un dia i una menció especial a l’excel·lent tasca de l’organització fent un desplegament humà i material realment extraordinari. Sense ells no seria possible aquest “lungo viaggio”. Sense ells no seria possible una vivència que et transporta lluny, molt lluny. Un viatge al més enllà. 

Trail Valle de Tena - 78 km 6.800 m+

Mentre totes les mirades estan posades entorn al Mont Blanc, nosaltres ens disposem a prendre part d’una cursa de menors dimensions, però no per això de menor encant. De fet, he corregut les dues i si n’haig d’escollir una, tot i que les distàncies siguin diferents, no dubtaré ni un segon en quedar-me amb el Trail Valle de Tena.

Aquest any sortim de Sallent de Gállego, un canvi no massa significatiu. L’única diferència que comporta és pujar al Garmo Negro amb 10 km més a les cames. El tram inicial fins al poble de Panticosa es fa molt ràpid i al cap de poca estona d’iniciar l’ascens cap al primer coll important del dia, ja apaguem els frontals. Veig els corredors de davant com estan pujant molt ràpid, massa, em sembla a mi, però bé, ells sabran... L’entorn és realment impressionant. Majestuós. Sublim. Exquisit. Haig de dir que de la travessa dels Pirineus que vaig fer al 2013, aquesta és una de les zones que més em va marcar. Crec que no m’equivocaré si pronostico que la d’avui serà una grandíssima jornada.

Passat el Collado Catieras, el terreny es fa menys corredor o, si més no, el córrer és més dificultós, deixem-ho així. De fet, el camí fins a l’avituallament de la Cabaña Brazato m’atreviria a dir que és pràcticament inexistent. L’Òscar, en el breafing de l’any passat va parlar d’una zona més amable on hi havia més herba i menys rocs, doncs bé, ara estaríem en la zona menys amable.

L’ascens al Garmo Negro el fem sota un sol de justícia que cau amb molta força. La calor és intensa. Per sort, algunes boires ens donen una mica de treva, però més aviat poca. Ha arribat l’hora de la veritat. Crec que he fet prou bé les coses fins aquí ja que noto com les cames tiren amunt amb suficient energia per anar pujant a un bon ritmet. I ja sóc dalt! Ha requerit del seu esforç, sí, però la recompensa és majúscula! Panoràmica de les de 5 estrelles!

El tram fins al Refugio de Bachimañia és força complicat. De nou, molta pedra, dificultós per córrer, camí poc evident, que seguim en el terreny menys amable, vaja...

Sembla que l’encant del recorregut no té previst afluixar. Ara avancem sota la supervisió dels “Infiernos”, de nou exquisidesa i sublimitat al màxim exponent. Un cop superat el Collado Tebarray, ens endinsem per fi a la zona amable. La veritat és que després tanta pedra, s’agraeix!

Al Refugio Respomuso toca avituallar-se bé per fer front a l’última part del recorregut. Recordo que l’any passat el Collado Musales em va impressionar i aquest any, tot i ja coneixe’l, el segueixo trobant d’allò més atractiu. Per la raconada on està ubicat i per lo ben encaixat que hi està. Decideixo donar tot el que tinc, noto l’esforç fins al moment, però crec que encara hi queda dins meu la força suficient per enllestir aquesta última part amb garanties. A veure...

A la baixada fins a La Sarra es nota un increment sobtat de la temperatura. Portàvem moltes hores per sobre els 2.000 m i el canvi és notable al baixar per sota els 1.500 m. Baixo força bé, tot i que al final s’acaba fent una mica llarga.

A La Sarra l’Alba ho té tot a punt, bé, igual com ho tenia tot a punt a l’avituallament de la Casa de Piedra. Omplo dipòsits. Menjo una mica i ara sí, l’últim tram fins a Sallent de Gállego. De nou m’exprimeixo al màxim. Òbviament, les forces ja no són les que eren, però el fet d’anar avançant corredors de la marató dóna certa motivació a seguir tirant amunt amb una mica d’alegria. Vinga Salvador! Últim esforç, que el coll ja està aquí! Vinga Salvador, que ja està! I, tot aprentant les dents al màxim, arribo al Collado Foratata. Miro el rellotge, si vaig per feina podria estalviar-me encendre de nou el frontal. La veritat és que estaria molt bé. Intentem-ho! De camí em trobo 3 o 4 voluntaris que pugen carregats amb ampolles d’aigua. Els animo i els felicito per l’esforç i per la feina, això sí que és tasca dura!

Els llums del poble ja estan encesos, però finalment a mi no em cal encendre el frontal. Just. Molt just. Per ben poc no l’he tingut que encendre...

I si al principi del dia pronosticava una gran jornada, el pronòstic s’ha complert de totes totes. Recorregut molt ben aconseguit. Ja el coneixia, però ho reafirmo. I una gran organització que el sustenta. També ho sabia, però també ho reafirmo. Sense cap mena de dubte, una de les grans!

La Ronda dels Cims - 170 km 13.500 m D+

La Ronda, aquella cursa que comença molts dies abans de creuar la línia de sortida d’Ordino i que acaba molts dies després de tornar a creuar aquesta mateixa línia d’arribada. La Ronda, aquella cursa que et fa cavil·lar dies i dies. Que et fa rumiar i rumiar. Que fins hi tot t’hi fa somiar. A vegades somnis dolços i agradables, d’altres, no tant. La Ronda, aquella cursa que cada vegada que hi ha lluna plena et fa posar en alerta i comptar les que queden fins a la seva, enguany la de juliol. La Ronda, aquella cursa que dius que de ben segur que no tornaràs a fer mai més i repeteixes any rere any. Imagino que tot això i moltes d’altres coses fan que La Ronda tingui aquesta màgia tan especial. Som-hi doncs, a per la cinquena Ronda!

Surto concentrat, molt concentrat, concentrat al màxim. Portem pocs minuts i ja començo a menjar i a beure. Poc, però sovint, aquesta ha de ser l’estratègia. Són molts factors els que cal controlar. Molts detalls a tenir en compte. Moltes petites coses que cal cuidar. Ho vull tenir tot molt ben lligat. És imprescindible tenir-ho ben lligat i per això necessito absoluta concentració.

Passat el Coll d’Arenes, la Collada de Ferreroles, el Refugi de Sorteny i ja de camí cap a la Portella de Rialb, les sensacions són brutals. Les cames sembla que vagin soles. El dia és absolutament radiant. Cel totalment serè. Corre una mica d’aire i la temperatura és perfecte. De cara amunt vaig a un ritme suau i de cara avall encara més. “Oblida’t de la resta, Salvador.” “Deixa’ls que facin.” “Tu tranquil i a la teva.” Són paraules que van ressonant dins el meu cap, conscient de tot el que tinc per davant.

Estem al Refugi del Pla de l’Estany, als peus del Comapedrosa. Tenim per davant la pujada més imponent del dia. Una pujada complexa i que cal gestionar degudament. Pugem plegats amb en Xavi Capdevila i en Josep Pera. Ritme tranquil, però constant. Ritme d’anar fent, però sense parar. Pas a pas i ja som dalt. Bona feina, companys!

Tot segueix fluint al màxim, les cames van lleugeres i el cap segueix serè i amb la mateixa concentració que en el moment de la sortida, fins que arribant al Coll de la Botella, sembla que la situació té la intenció de torçar-se. Conscient del moment, em centro en tornar les coses al seu lloc. A l’avituallament m’assento, menjo, bec i em recupero prou bé. Potser la cosa fluïa massa i m’he deixat portar per les emocions, però seny, toco de peus a terra i tot torna a la normalitat.

L’ascens fins al Bony de la Pica el gaudeixo amb la màxima intensitat. Vaig sol, però amb absoluta harmonia amb l’entorn. Són quarts de vuit del vespre, hem superat ja les 12 h de cursa i estic vivint un moment molt dolç. A no molt tardar estaré a La Margineda i això serà un important punt d’inflexió.

Bé! Bé! Encara és de dia i ja sóc a La Margineda. Aquí hi ha l’Alba que ho té tot preparat. Bé, també hi ha l’Eli i l’Albert. Les instruccions del que cal fer en aquest punt estan escrites, tan sols cal seguir els apunts. Menjar el que toca. Beure el que toca. A la motxilla posar-hi només el necessari fins a Coma Bella i allà hi tornem. Poc més de 20 minuts i de nou en marxa, ara amb el frontal al cap.

Cames, bé. Peus, perfecte. Cap, al seu lloc. Energia, ara mateix, per anar molt lluny i un nou convidat que entra en escena, la nit. D’altres anys m’ho ha fet passar realment molt malament, però estic convençut que avui no podrà. Aquest any tinc molt clar a qui li toca manar i, precisament, no serà ella!

A Coma Bella hi torna ha haver l’Alba. Jo no en sóc conscient, però són les 00:46 h i ella està allà. Fa fred, jo no el noto, però ella sí. És hora de dormir, jo no tinc son, però ella sí i allà està, esperant-me assentada al terra. Això sí que té mèrit! Això sí que és fer un Ultra! Torno a menjar, torno a beure, torno a omplir la motxilla amb el que toca i amunt.

De camí cap al Pic Negre, a la llunyania, es veuen 5 frontals totalment equidistants entre ells. Una imatge d’absoluta elegància posada sobre la silueta d’una muntanya totalment pelada. Fa un vent bastant fred, incrementem el ritme per entrar en calor, però sembla que els 5 frontals que tenim a la llunyania fan servir la mateixa tàctica perquè segueixen estant sempre a la mateixa distància.

Una mica abans del Refugi de Prat Primer tinc la primera mini crisis de panxa. Conscient de la situació, em centro per sortir-ne el més aviat possible. Tots els meus esforços els dedico a sortir-ne i me’n acabo sortint prou bé. M’imposo un termini màxim de no menjar, compleixo el termini i ho aconsegueixo. Menjo poc, però l’adequat perquè la panxa torni al seu lloc. Amb el tema de la panxa ja superat, queda acabar de vèncer la nit. Passat el Refugi de Perafita es comença a apreciar certa claror a l’horitzó. Baixant del Pic Negre m’he tret el paravent i fa estona que tinc bastant fred, però no me’l vull tornar a posar. Vull tenir fred, sé que això em mantindrà despert. Fins poc abans del Refugi de l’Illa no em comença a passar el fred, però l’estratègia ha funcionat a la perfecció i la son no s’ha ni acostat.

L’ascens a la Portella Blanca i el posterior Coll dels Isards es fan molt durs. Portem ja més de 24 hores en cursa i, òbviament, les cames ho estan acusant, però el fet de veure que podem arribar al Pas de la Casa entorn a les 11 h del matí suposa una injecció d’energia brutal. Tot apunta que si la cosa segueix així i res no es torça més del compte, a diferència dels altres anys, la segona nit pot ser molt curta i això sí que dóna energia.

Al Pas de La Casa un munt de cares conegudes disposades a posar el seu granet de sorra, impressionant! De nou toca seguir el guió del que està escrit. Menjar, beure i carregar la motxilla per arribar fins a Incles. De la mateixa manera que a La Margineda, avituallament ràpid i a seguir endavant.

La pujada fins al Pas de les vaques és d’allò més dolenta al principi i d’allò més dreta al final. Les forces són les que són. Més aviat justetes, però suficients per poder avançar sense parar. Fa estona que anem plegats amb en Ruben i en Carlos i sembla que els tres plegats anem prou bé. La unió fa la força i en aquests moments, la nostra unió és clau.

Les dues últimes pujades a la Cresta de Cabana Sorda i la Collada dels Meners es desenvolupen de forma molt similar. Resistir. Resistir. Resistir. Pas ferm i resistir un nivell de cansament extrem. Pas ferm i resistir els pendents imponents que hem de vèncer. Pas ferm i resistir la dificultat que el terreny d’Andorra imposa. Va, Salvador, resistir és vèncer! Em dic a mi mateix.

El tram de Sorteny fins a Ordino és una autèntica festa. Però una autèntica festa perquè el munt de cares conegudes que hem anat trobant animant durant el camí s’han proposat que sigui una festa. Ens els trobem una vegada i una altra. Pitant per aquí i cridant per allà. Això sí que és animar, ostia santa! Que ben parits que arribeu a ser, per Déu! Seguim plegats amb en Ruben i en Carlos. Intentem córrer tota l’estona, però de tant en tant necessito caminar una mica... I entre tots plegats, els uns que criden, els altres que piten, els de més enllà que aplaudeixen, en Rubén i en Carlos que es posen a caminar quan jo no puc córrer, m’acaben fent creuar la línia d’arribada com si a sobre d’un núvol estigués. Realment increïble, de debò!

I aquests són els pilars que han sustentat la cinquena Ronda. Concentració. Hores d’entrenament. Nits a la muntanya. Adequada gestió de l’alimentació. Constant hidratació. Assistència de luxe. Ànims de gent que es fa estimar un colló. Sense dubte, aquests dos últims pilars, els més importants i els que realment han sustentat La Ronda. La meva única tasca ha estat posar l’equilibri suficient per igualar les forces entre els diferents pilars, res més. La feina de veritat l’heu fet vosaltres! Moltes gràcies a tots!

La gent que forma un dels pilars principals.

El pilar principal.

Ultra Trail Valls d'Àneu - 92 km 7.000 m D+

Indòmita: Sense cap mena de dubte, una de les millors maneres de definir-la. Una cursa que busca fugir dels convencionalismes. Una cursa que pretén ser diferent a qualsevol altra. Una cursa no apte per runners de nova generació. Una cursa d’alta muntanya feta i pensada per veritables amants de la muntanya.

Feréstega: Sí, molt feréstega. Camins inexistents. Pales tan dretes que veus el terra a un pam del nas. Blocs de pedra enormes. Baixades d’autèntic vertigen on cordes i cadenes no són del tot imprescindibles, però el seu acte de presència és d’una gran ajuda. És tan feréstega que requereix de la màxima concentració en tot moment. I l’únic segon en que baixes la guàrdia, ja ets a terra, segur! És tan salvatge com complexa. És molt complexa, molt difícil de gestionar adequadament i un error de càlcul, per petit que sigui, pot provocar un fatal desenllaç. Tot plegat fa que la seva duresa sigui d’una dimensió similar a la dels blocs de pedra que cal travessar o de les pujades i baixes que cal superar, és a dir, enorme!

Excel·lent: Organització excel·lent. Avituallaments fets i pensats per professionals de la nutrició. Marcatge perfecte. Voluntaris d’extraordinària qualitat humana. Un recorregut realment extraordinari. Ideat per excel·lents coneixedors del territori i pensat per no desaprofitar cap de les excel·lències de la zona. I un director de cursa que està ben sonat. Ara bé, per organitzar una cursa d’aquesta magnitud, cal estar-ne, com a mínim, una mica de sonat. El tiu pretén assolir l’excel·lència i ho aconsegueix sobradament. En global, una organització excel·lent. Sí, ja ho dit abans, però és que cal que quedi clar!

Sublim: Panoràmiques de la màxima sublimitat. Paratges de somni. Una cresta d’allò més elegant. Un entorn que t’atrapa, et captiva, et transporta allà on la teva imaginació desitgi viatjar. Una volta sublim d’inici a fi, ni un metre sobrer. Un viatge tan intens com la constant lluita amb la indòmita, tan intens com feréstec, tan intens com excel·lent, tan intens com sublim.

Cada any més indòmita. Els canvis en el recorregut n’han fet incrementar encara més la seva bellesa. La indòmita ha vingut per fer-se gran i se’n està fent. La indòmita ha vingut per quedar-se i de ben segur que li espera un gran futur. Sense cap mena de dubte, una de les meves curses preferides! Sense cap mena de dubte, per mi, una de les millors!

Nota: Aquesta última foto no és per mostrar el temps, sinó per donar-li les gràcies al sonat que hi ha al meu costat per muntar una festa com aquesta. Tu i tota la teva colla sou molt grans, Ramon! Moltes gràcies per fer-nos gaudir d'aquesta manera!

Emmona - 130 km 10.000 m D+

Fa molts dies que hi rumio, fa molts dies que hi dono voltes i fa molts dies que els números de l’Emmona, 130 km i 10.000 m D+, van ressonant en l’interior del meu cap. Respecte. Màxim respecte és el que sento cada cop que escolto la paraula Emmona. Serà una prova dura. Molt dura. Exigent. Molt exigent. Em conec gairebé la totalitat del recorregut i tinc molt clar que no donarà treva.

Són les 22 h i quan encara hi ha un bri de claror en l’horitzó, arrenquem. Caldrà la màxima tranquil·litat des del primer minut. Això ho tinc molt clar. D’errors, els mínims. L’eufòria, controlada al màxim. Pas a pas i serenitat mental absoluta.

Ruminat, ruminat arribo al Puig Estela. Segueixo ruminat i arribo a Pardines. Les cames van lleugeres, fluides, plenes d’eufòria. Pujant al Puig Cerverís, la situació segueix sent de màxima alegria. Tot i així, intento anar tan concentrat com puc. Cal mesurar molt bé cada pas i amb això és el que tinc la ment entretinguda. Avituallament a Vilallonga i seguim amunt. La nit es comença a fer llarga i arriba el moment en que comença a urgir que es faci de dia. Per sort, aquest impàs és breu i una mica abans d’arribar al Coll de Dalt de la Beumeta, ja parem el frontal.

Un canvi d’última hora fa que enlloc de pujar al Costabona i al Roca Colom, baixem gairebé fins a Setcases per acabar pujant a Vallter. Fem 2 o 3 km per carretera i després pel GR11 fins a Vallter. D’acord que la negativa per part dels francesos a passar pel traçat original va arribar el dia d’abans de la cursa, però de totes maneres, crec que hi ha alternatives força millorables...

El pas per Vallter se’m posa al màxim de bé. A l’energia generada per l’avituallament, cal sumar-hi l’energia proporcionada per l’inici d’un nou dia i, sobretot, per un sol que surt amb força. Ara ve el tram més salvatge de la cursa. El tram que més m’agrada. Surto amb totes les ganes del món a gaudir-lo al màxim. I així és. Gra de Fajol Petit. Gra de Fajol Gran. Bastiments. Freser. Pic de l’Infern. Fossa de la Geganta. Pic de Fontnegre i Pic de l’Àliga. Menú més exquisit, impossible. Senzillament, sublim. Senzillament, genial. Senzillament, la perfecció!

A Núria una bona carregada de piles i amunt! De camí cap al Puigmal començo a notar que ha arribat l’hora de la veritat. Les cames comencen a manifestar cert cansament. Imagino que els més de 70 km i més de 6.000 m D+ hi tenen alguna cosa a veure. Les forces comencen a ser escasses, així que l’energia que encara hi ha dins meu serà qüestió d’optimitzar-la al màxim. L’ascens al Puigmal costa bastant i el descens no és tan alegre com m’agradaria, però poc a poc anem avançant.

Sóc conscient que la pujada a la Covil serà duríssima. La conec. Sé que puja molt i que puja molt dreta. Sé que tocarà apretar les dents d’allò més. Sé que tocarà donar-ho tot. Som-hi! Pas a pas. Pas lent, però amb tota la fermesa que el meu cos pot oferir.  Just abans de la Covil, tempesta elèctrica important. Finalment acaba sent breu i menys problemàtica del que la negror del cel vaticinava.

El tram del Refugi de la Covil a Campdevànol es fa llarg. Crec que vaig prou ràpid, però m’avancen un parell de corredors i me’n adono que vaig més lent del que creia... L’objectiu d’arribar a Campdevànol de dia no l’assoleixo, però, gràcies a la il·luminació del poble, puc arribar a l’avituallament sense haver d’encendre el frontal.

Surto de Campdevànol motivat al màxim. 21 km i uns 1.500 m D+ per davant. Vinga, va, això ja està! Error! L’ascens a Sant Amand, al principi puja molt a poc a poc. Per més que miro l’altímetre no hi ha manera de fer pujar l’alçada. Me’n adono que ara sí que estic anant lent de debò. Intento concentrar-me, però no hi ha manera. No estic per la feina. El cel es comença a il·luminar. De nou tempesta elèctrica. Ara sí que la cosa pinta malament. De cop sento soroll per darrera. Em giro, ostia Jose! Ufffff, la salvació. Tenir al Jose al darrera fa que em concentri una mica més, no vaig gaire millor, però aconsegueixo centrar-me una mica. Amunt, amunt i amunt i Sant Amand que no arriba. Segueix plovent, però ja no llampega. Per fi arribem al cim. Un camí totalment enfangat fa que cada dos per tres vagi de cul a terra. M’aixeco i torno caure. Una vegada i una altra! Caic i em torno a aixecar...

Arribem a l’últim avituallament i sorpresa majúscula, l’Alba a vingut a portar-me roba, menjar, a donar-me calor. En el moment més just i en el lloc més oportú. Grandíssima, Alba!

Els últims 8,5 km es fan realment eterns. El poble de Sant Joan no apareix mai ni mai. Sort que l’Antoni també s’ha ajuntat amb nosaltres i som tres. Últims km força agònics, però la recompensa està a tocar. Per fi veiem les primeres llums del poble. Ara sí. Arribem caminant, no queda pràcticament ni un gram d’energia, però finalment ens acabem fent nostre el preuat escut de cavallers de l’Emmona. Com ha costat, per Déu!

Com no, agrair enormement la magnífica tasca feta per organització i voluntaris. Moltes gràcies per deixar-nos gaudir d’aquest espectacle de recorregut!

Per la seguretat dels corredors...

Ara que s’està posant a l’ordre del dia anul·lar les curses per la “seguretat dels corredors” em veig amb la necessitat d’escriure “solucions més imaginatives, sisplau”.

Crec que ja comença a ser una pràctica massa habitual i un recurs massa fàcil anul·lar una cursa amb l’argument de que es fa per la seguretat dels corredors. Òbviament, les organitzacions han de vetllar al màxim per la seguretat de la gent, però anul·lar una cursa hauria de ser realment l’última de les opcions un cop esgotades totes les altres alternatives.

Recorreguts alternatius. Si no es pot passar per dalt, perquè hi ha tempesta elèctrica o fa massa vent, passem per baix.

Neutralització: Si en aquests moments hi ha molt mal temps o està per venir, es neutralitza la cursa, es para el rellotge, i un cop passa la tempesta, continuem.

Canvis d’horaris: Si sortint unes hores més tard, s’evita una fenomen advers totalment previst, doncs ens esperem a sortir. Pot ser una putada, sí, però més putada és haver-ho de deixar a mig fer.

Controls als corredors: No tots els corredors estan en les mateixes condicions físiques ni en el mateix estat a determinades alçades de la cursa. És per això que cal alguna persona amb certs coneixements mèdics i experiència en la matèria per tal de validar si un corredor pot continuar o no en funció de l’estat en el que es troba.

D’alternatives n’hi ha moltes. Està clar que qualsevol d’elles comporta feina. Algunes, molta feina. Hi haurà solucions que seran més econòmiques i d’altres que podran suposar un cost. I potser un cost elevat. De ben segur que cap alternativa serà senzilla i qualsevol d’elles caldrà ser treballada i analitzada amb molt deteniment. Qualsevol solució requerirà de molta imaginació. D’acord, serà necessari, esforç, dedicació, temps, diners... Hores de feina, segur. Però també són hores de feina els diners que la gent hem de pagar per inscriure’ns. Si no es poden acabar corrent tots els km i tot el desnivell previst, però hi ha hagut una bona alternativa, no passarà res. Si hi ha causes de força major que alteren el que estava programat, ho entendrem, però no ho anul·lem a les primeres de canvi, sisplau.

Doncs res més, tan sols volia demanar a les organitzacions “solucions més imaginatives, sisplau!”.

Pels Camins dels Matxos - 60 km 3.500 m D+

Avui toca la que ja ha esdevingut un clàssic. Avui toca una de les bones. Una de les grans. Una en la que la gent de la comarca i voltants la lluita amb dents i ungles. La que havia estat una marxa de resistència, s’ha convertit en una cursa on la gent ve a donar-ho tot.

De camí cap a Bellmunt una suada de collons. La previsió és d’una jornada més aviat calorosa i tot apunta que es complirà. Els peus del santuari estan a vessar de gent. Quin ambient! Quin goig!

En el tram entre Bellmunt i Puigsacalm, per mi, un dels més guapos de la cursa, es respira la primavera en la seva màxima esplendor. La temperatura calmada per l’ombra dels faigs imponents fa que es corri molt a gust. Uns faigs que es comencen a enverdir. Una verdor que travessada pels rajos del sol genera imatges del tot idíl·liques. Matxos en estat pur. Primavera explosionant. Moments fets per ser gaudits. Moments fets per viure amb la màxima intensitat.

L’últim tram fins al Puigsacalm també fa molt goig. Gent a banda i banda del camí animant, confirma que aquesta és una de les grans. De nou molt bon ambient. De nou queda palès que estem en una de les bones.

Pujant cap a Cabrera, encara amb força energia, les sensacions són prou bones. Segurament millorables, altament millorables crec, però són les que són, així que no ens hi emprenyarem. Mentre anem avançant per dins el bosc, la temperatura és suportable. Se’m ha oblidat carregar d’aigua al Prat de la Vola i arribo a dalt totalment sec. Ja no puc tornar a cometre aquest error, estem de camí a les hores centrals del dia i, a més, ens encararem a la zona més assolellada. Imprescindible hidratació màxima o podríem tenir problemes...

L’ascens fins a Collsaplana es fa dur. Per sort, tot i que només per un moment, les boires atenuen la intensitat del sol. Tot i així, l’ascens es fa igualment dur. En aquests Matxos no es regala res. Van donant moments de treva, sí, però no perdonen i quan els Matxos diuen d’apretar, apreten!

 En els últims km es requereix el màxim esforç. Començo a anar bastant just de forces. Veig que pujar al Castell avui no serà tasca fàcil. Gens fàcil. Tocarà treure tot el que em queda i més aviat no és massa. I així és. Les passo canutes. Bastant canutes. Fins que no comença l’última baixada no puc respirar mínimament. Quan ja ho dono per sentenciat, pam! Regalet d’enguany! Pujada fins al dipòsit de l’aigua, és una misèria de pujada, sí, però quan no hi comptes, fa força mal.

Déu ni do amb els Matxos! Déu ni do el què m’han fet pencar! Déu ni do que buit m’han deixat!

Trencacims Paüls - 50 km 4.000 m D+

Un recorregut tan exigent com espectacular. Un recorregut tan dur com entretingut. Un recorregut on els moments de treva es poden comptar amb els dits d’una mà i te’n sobren més de la meitat. Uns moments de treva que cal aprofitar-los al màxim si vols sobreviure. Un recorregut molt divertit i que l’eufòria que et genera et pot fer excedir amb el ritme. Un excés de ritme que pot tenir conseqüències fatals. O tens molt present des del minut 1 els 4.000 m de D+, o tens moltes possibilitats d’acabar sent una víctima de la Trencacims. Així és el recorregut: exigent, espectacular, dur, entretingut, sense treva, divertit... Així és Trencacims. Però avui em ve molt de gust escriure una crònica diferent. Avui no escriuré una crònica de la cursa, sinó de la seva gent.

No podem parlar de l’organització de la Trencacims. Cal parlar de la Família Trencacims. Una família unida al màxim. Una família formada per uns pilars ferms, molt ferms, consolidats, absolutament consolidats. Uns pilars d’una fortalesa tal que fan que la família sigui indestructible. Capaç d’abastar l’inabastable. Capaç d’assolir l’inassolible. Una família capaç de fer-te sentir especial, únic, estimat. 5 o 6 membres en són els seus pilars, però tot un munt de gent al seu voltant que li dóna la solidesa.

Abans de començar la cursa, llums del poble apagats, entorxes, música d’Elèctrica d’Arma i una gravació d’uns nens donant-nos la benvinguda al seu poble i dient-nos que estan molt contents que estiguem aquí. En Català, Castellà i Euskera. Que a tothom li quedi clar. Pell de gallina. Primera llagrimeta.

Abans d’entregar els premis als més ràpids, primer un reconeixement als voluntaris que fan possible la Trencacims. No un reconeixement qualsevol, sinó un reconeixement a l’alçada de la seva tasca. Brutal! Tabalers, confeti, aplaudiments, somriures a dojo... I els premis quan els entreguen? Ara, ara, però primer estiguem pels voluntaris. De nou la llagrimeta.

S’entreguen un munt de premis. Premis als més ràpids, sí, però també premis especials. Qualsevol motiu pot tenir entitat suficient per rebre un premi. Ara els més ràpids són els protagonistes. Ara els més ràpids se’ls hi dóna la paraula. Ara és el moment que els corredors donin la seva opinió. Opinions totes molt positives. Missatges molt potents, alguns tan sentits que són motiu d’una nova llagrimeta. Seré una mica tou? Potser sí. O potser és que aquest és el propòsit de la Família Trencacims, l’anar a buscar la llagrimeta de la gent?

Doncs així és la Família Trencacims. Una família capaç de fer-te sentir especial. De fer-te sentir únic. Una família que cuida al màxim tots i cada un dels detalls. Que et fa pujar al podi o et fa tallar la cinta sense haver guanyat res. Amb vosaltres estem millor que a casa, família. Cap de setmana inoblidable. Cap de setmana de luxe. Cap de setmana amb una família que es fa estimar. No sé que teniu família, però hi ha quelcom dins vostre que us fa ser especials. Hi ha quelcom dins vostre que us fa ser únics.

Hem de marxar, ens acomiadament de tothom i de nou la llagrimeta. En aquesta ocasió hi ha un punt de tristor. Tristor ja que haurem d’esperar tot un any fins poder tornar a gaudir de la Trencacims 2017. Llarga vida, Família Trencacims!

Marató Romànic Extrem - 42 km 2.400 m D+

Després d’un breafing molt amè, en David, amb veu totalment trencada, ens explica que en Joan, tot buscant nous camins per nosaltres, ens va deixar. Ostia! Ulls humits, mirades perdudes i caps ajupits. Minut de silenci en el seu record. DEP. Passat aquest trist moment, es dóna el tret de sortida a la que de ben segur serà de nou una gran edició de la Romànic Extrem.

No portem ni 2 km i ja veig que girem en una direcció diferent a la de l’any passat. Estava convençut que el recorregut tornaria a ser nou i, només començar, es confirma. 4 anys i 4 recorreguts diferents. Això sí que té mèrit. Això és una feinada i és molt d’agrair, de debò!

La pluja caiguda les últimes hores ha fet que un terreny ja perfecte per corre, encara estigui en més òptimes condicions. Silenci absolut. Tranquil·litat màxima en una Vall de Bianya on tot està molt ben endreçat. Corriols i més corriols. Tots, nets de pedres. Racons i raconets. Encant i més encant. Luxe. Autèntic luxe corre en aquestes condicions. Fa estona que vaig sol i això em permet centrar-me més en l’entorn. Brancades al terra a banda i banda del camí clars indicis que aquest és nou. De sobte un nou raconet. Collons i quin raconet! Moltes hores de feina al darrera, molta dedicació per aconseguir aquests camins, segur. Tan segur com que aquesta feina i aquesta dedicació no té millor recompensa que el poder oferir un obsequi com són aquests magnífics raconets.

Els km passen ràpid, els minuts del rellotge, més. L’elegància del recorregut en té la culpa. Un recorregut que no té res de sobrer. Sublim seria un bon adjectiu? Doncs no, seria el que ve a continuació. El cel s’ha ben asserenat i un lleu vent que bufa del nord aporta el grau de frescor ideal per córrer.

Fageda impressionant. Arribem a dalt el coll, canviem de vessant i de sobte immersos en un bosc de majestuoses alzines. Això sí, el camí sigui a la vessant que sigui sempre igual de plàcid. El camí sempre amb aquella elegància. Un camí que enguany ha superat el nivell de les edicions anteriors. N’ha incrementat el nivell, sí, però també el desnivell. N’ha incrementat la bellesa, sí, però també la duresa. Els 300 m de desnivell positiu addicionals es noten a les cames en els últims km. Això és el que volíem, això és el que hem vingut a buscar, que les cames notin els km i ens ho emportarem sobradament.

Ja de lluny es veu l’arc d’arribada. De lluny s’observa una esplanada plena de gent. Una gent que m’oloro que està desprenent alegria a dojo. Una gent que crec que està desprenent felicitat a manta. Una gent que de ben segur ha viscut un matí tan perfecte com el meu.

Aquesta marató ha nascut per créixer. Aquesta marató ha vingut per quedar-se. Aquesta marató té ganes de fer-se gran i crec que no m’equivocaré si dic que se’n farà! Extraordinària feina, companys!