El
divendres al matí, mentre estic treballant, rebo una foto del casal Xertolí on
es veuen les taules parades i l’escenari muntat. La foto va acompanyada d’un
missatge que diu: “Tot a punt!! Fins després!!” De sobte, se’m humitegen els ulls
i és quan realment me’n adono que el venir a córrer a Xerta és només una excusa
per estar tot un cap de setmana acompanyat d’una bona gent entregada al màxim.
Una bona gent que es desviu per fer les coses al màxim de bé. Una bona gent
disposada a donar-ho tot. Una bona gent que, any rere any, es fa estimar cada
vegada més. I aquest és l’inici d’un cap de setmana que s’intueix que serà
replet d’emocions.
En
el moment d’entrar al poble, de nou, papallones a la panxa. No pas pels nervis
dels km que tenim per davant, ni perquè en menys d’una hora començarem a
córrer, sinó pel retrobament tindrem d’aquí uns minuts amb tota aquesta colla
de voluntaris.
Entrem
al casal Xertolí per cinquè any consecutiu. Un casal Xertolí amb un alt
contingut emocional, amb molts records i molts grans moments viscuts en el seu
interior. Petons, abraçades i, per segona vegada en el que portem de dia, se’m
humitegen els ulls...
Arribo
tard a la sortida de la Nocturneta. Quan estic corrent cap a la sortida sento
el compte enrere. Ostia! No fotis! Imagino que m’ha passat per ser nou en tot
això... L’única complicació de la primera etapa és per mi el control del
pulsòmetre. Enlloc de tenir en la pantalla del rellotge els km i el temps com
tinc habitualment, en aquesta ocasió només hi tinc els batecs del cor. Uns
batecs que haig de cuidar al màxim. Uns batecs que no es poden embalar més del
compte. L’excés de batecs avui, són cames de fusta per demà. Això ho tinc clar
i aquesta és la meva principal preocupació. Intento anar tranquil, molt
tranquil i el temps de 1:56 h m’indica que he fet el que tocava. Sopar ràpid i
a dormir que demà a les 6:00 h Sant Tornem-hi!
Abans
d’iniciar la segona etapa ens anuncien que avui bufarà molt de vent. Sembla que
a les hores centrals del dia fins hi tot pot fer certa caloreta, però bé,
esperem que el vent ens refrigeri una mica l’ambient.
A partir de Paüls és quan la cosa es comença a
posar interessant. Entrem en el territori que tant ens agrada. El territori
dels grans desnivells. Un territori sense grans alçades, però amb unes pujades
i baixades de collons. I, sí, confirmat, el vent bufa amb molta força. A més a
més, és fred. Tan fred que per uns moments em fa perdre totalment el tacte a
les mans. De baixada cap a Prat de Comte, pel mig del bosc, la situació es tranquil·litza,
les mans es recuperen i el que queda clar és que amb aquest vent d’avui el cel
estarà més net de núvols que mai.
L’ascens
fins al Tossal d’Engrilló no perdona. Deixa descansar un moment, però només un.
Això sí, l’espectacularitat de la panoràmica és la millor recompensa a l’esforç
necessari per arribar-hi. Des del Tossal te’n adones que aquests és un altre dels
regals que ens ofereix l’ultra de Les Fonts. Impressionant!
Després
de recuperar forces a l’avituallament de Sant Roc, la pròxima pujada se’m travessa
bastant. Costa anar amunt. Vaig fent, però no amb l’alegria que m’agradaria. M’adono
de la situació i començo a maquinar per tal de sortir-ne ràpid. Aconsegueixo
aclarir la ment. Les cames van igualment feixugues, però amb el cap al seu
lloc. Baixant a Alfara de Carles arriba la calor. Per sort, fins al moment ens
n’havíem escapat prou bé. De nou avituallament. De nou l’Alba, l’Aina i tota la
família Trencacims al peu del canó. Així dóna gust. Així qualsevol.
Objectiu
Coscollosa. Pas ferm i decidit cap al cim. En aquestes alçades, ni les forces
ni el ritme són gaire convicents, però l’estat anímic sí. De nou toca
concentrar-se al màxim amb l’objectiu i fer fugir de la ment la negativitat que
em voldria entorpir el pas. L’entorn, per sort, ajuda a fer-ho tot més fàcil.
Un entorn que desprèn bellesa pels 4 costats!
Els
últims 7,5 km des de l’avituallament de la Font Nova fins al final es fan durs.
Molt durs. Cada any són igual de durs. Bé, potser cada any ho són una mica més.
Cal paciència. Molta paciència. Deixar que els km vagin passant. Però com
costa, per Déu! Arribo molt cansat. 20 minuts més que l’any passat, però igual
de cansat. Cansat, molt, però content, més!
Passem
tota la tarda al casal Xertolí compartint experiències amb uns i altres. Fem
petar la xerrada amb els voluntaris que s’interessen per com ens ha anat la
jornada. Mengem i bevem. Xerrem i compartim. La segona etapa està molt bé, sí.
Ara bé, la post-etapa al casal Xertolí ja és la ostia. El complement perfecte. La
cirereta del pastís.
La
tercera etapa és molt intensa. Els que només corren en el dia d’avui imposen un
ritme ràpid, mentre que la resta ens hem d’esforçar al màxim per poder avançar
amb un mínim de dignitat. Les cames tenen la força justa per pujar. Per sort, a
l’hora de baixar encara se’n surten prou bé. Toca prémer les dents molt fort. Al
màxim de fort. Estar prement constantment. En ocasions el cor sembla que vulgui
escapar-se de la seva ubicació. Però arribem de nou al Cim de la Coscollosa.
Arribem de nou a l’avituallament de la Font Nova. Avui són 8 els km que ens
separen de la meta. Els últims 8 km d’aquest cap de setmana. Uns últims km on consumeixo
tota la força que em queda. Consumeixo tota l’energia que hi ha dins meu i
sense ni un gram d’energia sobrant torno a creuar la línia d’arribada.
La
tercera etapa ha esta molt intensa, però el final de festa que es viu al Casal
Xertolí després d’aquesta última etapa encara més. Dinar deliciós. Cares amb
grans somriures. Mirades que desprenen molta alegria. Total complicitat entre
corredors i voluntaris. És la culminació del munt d’emocions viscudes al llarg
del cap de setmana. He utilitzat molts qualificatius per aquesta cursa al llarg
de les 4 anteriors cròniques que he anat escrivint, però aquest any em quedo
amb un nou concepte d’ultra, l’ultra de les emocions.
