III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Aliments necessaris

Ens han passat el que es necessita:

• Oli
• Cereals
• Galetes
• Llaunes en conserva
• Llegums cuits
• Llet

Així que ja sabeu, quan aneu a comprar per omplir el vostre rebost, penseu també en el nostre!

Nosaltres estem omplint el rebost de les Volls fins dalt ;-)wink emoticon

III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Llista d'espera

Ei, has anat tard, les inscripcions ja estan tancades.
Ara bé, et pots inscriure a la llista d'espera fent click aquí.
A mesura que hi vagi havent baixes us anirem contactant.

Aquí tens el disseny de la samarreta i el buff que pots comprar si vols col·laborar en aquesta III Kedada:

III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Inscripcions obertes

Inscripcions obertes!

Aquí tens el disseny de la samarreta i el buff que pots comprar si vols col·laborar en aquesta III Kedada:

III Kedada Trail - Més col·laboradors!

Els reis ens han portat més col·laboradors i més gent disposada a donar-nos un cop de mà!
Així qualsevol organitza una Kedada! ;-)

wink emoticon

III Kedada Trail Kastellterçol

Ei, penya benparida!

Hem pensat tornar a fer una bona liada a Castellterçol amb la tercera edició de la Kedada Trail. El dia 7 de febrer muntarem una festassa de puta mare! Nosaltres ens en encarreguem que no us falti de res i vosaltres feu una aportació d'aliments de collons! Tot plegat serà la ostia!
Així que estigueu al lloro, el 08/01/15 obrim inscripcions aquí mateix.

Marató i Mitja L'Ardenya - 63 km 2.700 m D+

Però no dius que el que t’agrada són les curses tècniques? Doncs què hi fas a l’Ardenya que de tècnica no en té res? Però no dius que t’agrada córrer quan més amunt millor? Doncs què hi fas a l’Ardenya corrent arran de mar? Però no dius que prefereixes les curses que tinguin el màxim de corriol possible? Doncs què hi fas a l’Ardenya on els corriols s’uneixen per trams de pista? Però no dius que prefereixes caminar durant llargues pujades? Doncs què hi fas a l’Ardenya on es pot córrer pràcticament tot? Doncs precisament per això vinc a l’Ardenya, per, un cop a l’any, no parar de córrer! Per un cop a l’any, veure com els km passen molt ràpid! Després de fer curses amb una mitja de 3,9 km/h, almenys, una vegada a l’any, poder veure com la mitja supera els 8 km/h. Que carai, que em ve de gust regalar-me una coseta senzilla, una coseta assequible. Va, per una vegada a l’any, em donaré una mica de peixet!

 La cursa comença molt ràpida. Aquesta té motius per començar-hi. Els primers compassos de la cursa es desenvolupen amb un constant de corredors que m’avancen. Totalment normal. A mesura que les primeres clarors del dia van deixant enrere la foscor de la nit, constato que avui serà un dia gris. Sembla també que serà un dia humit. Així que aquests seran els ingredients d’avui: corredors que correran molt, un sol que no es deixarà veure i una humitat que voldrà agafar el seu protagonisme i que caldrà controlar.

En un vist i no vist ja estem al km 30. Bé, en un vist i no vist potser no, però en 3:13 h fer 30 km és una cosa a la que no hi estic gens habituat. Ja en tenim gairebé la meitat i les cames estan prou bé, d’aquí allò d’una coseta senzilla. Passat el tercer avituallament situat davant del mar, ens diuen que ara bé una pujada important. Bé, aquí una pujada important és d’uns 300 m de desnivell, d’aquí allò d’una coseta assequible.

A partir del km 40 la tendència és d’anar pujant. Ara bé, una pujada progressiva que es deixa córrer en molts trams, com mola! De sobte ens plantem sota d’una línia elèctrica, aquí toca caminar sí o sí. Després d’aquesta pujada amb un fort pendent, ens plantem a l’avituallament del km 50, moment decisiu de la cursa. Si les cames es troben amb força poden fer molta feina, del contrari, la part final de la pujada en la que cal grimpar una mica, es pot fer força costeruda... Sembla que a mi m’ha tocat la primera i ho aprofito. Sí, les cames estan amb ganes de córrer i deixo que facin. Penúltima pujada tot xerrant amb en Jaume Bragulat i ja som dalt. Baixem força ràpid, últim avituallament i última pujada. L’Oriol Borràs em diu que és de 140 m de desnivell i després tot avall. 140 m només? Això està fet. Últims 4 km i ja hi som. Veig el crono, 7:36 h, d’aquí allò de donar-me una mica de peixet!

Marató dels Dements - 42 km 3.800 m D+

Em diuen que avui tenim a l’abast els millors ingredients per elaborar un guisat exquisit. Sembla que disposem de productes d’una excel·lent qualitat i de tot un matí, per acabar obtenint un àpat d’allò més deliciós. Ara bé, els ingredients són un tant difícils de cuinar, “42 km” i requereixen d’una certa habilitat als fogons, “3.800 m de D+”.

Només prendre la sortida ja estem anant de cara amunt. Tot seguit, de cara avall. De nou, de cara amunt. Intueixo que avui poc pla farem, però bé, tampoc és al que hem vingut!

De moment, tot corriol. Anem bé. Corriols de bon trepitjar. Boscos d’elegants alzines sureres. Unes branques a la bora del camí i uns troncs de bruc tallats arran de terra, clars indicis de corriols oberts no fa massa. Bona feina, sí senyor. Començo a comprendre el que m’han dit dels millors ingredients...

Sí, avui sembla que la cosa flueix. Segona pujada important del dia i cada cop anem més bé. Per moments, l’emoció de la situació se’m emporta, però em ve a la ment l’habilitat als fogons que l’àpat d’avui requereix. Massa foc podria espatllar-me el guisat, així que foc ben lent i deixar que vagi fent.

De camí cap al Poble d’Aín, em trobo en Joan i en Jaume que fan parella. En Joan avui no es troba gens bé i, malauradament, no pot continuar. “Tranquil Joan, l’any que ve ja li ensenyaràs dents i ungles, aquesta és ideal per tu!”. Després d’aquest contratemps, optem per continuar plegats amb en Jaume.

La pujada d’Aín al cim de l’Espadà es fa cada cop més dreta. De nou branques a la bora del camí, indiquen que estem pujant per un camí nou. Diria que no es tracte d’un antic camí recuperat, diria que es tracte d’un camí obert per l’ocasió. Chapeau! Per moments la cosa es posa tan dreta que ens cal l’ajuda d’unes cordes per poder seguir avançant. Espectacular! Entrem en el tram més tècnic de la cursa. Pedra i més pedra. Pedra molt mal posada que requereix de la màxima concentració. Un bosc, en aquesta ocasió de pins, però d’igual elegància, ens protegeix d’un fort vent que sentim bufar.

Fet el cim de l’Espadà. 24 km i 2.500 m de D+. Collons!

Una fortíssima baixada em recorda que tot el que puja baixa. De sobte un fort dolor als quàdriceps em recorda que cal controlar molt la intensitat del foc si no vull que se’m cremi el dinar. Queda clar que l’exquisit guisat està en risc si no se’n fa una acurada gestió del fogons.

Després de pujar de la part més fonda d’un barranc i tornar a baixar a la part més fonda del següent barranc, arribem a la festa que tenen muntada uns tabalers en l’avituallament del km 32. Una autèntica festa i un tracte de luxe, sí senyor!

Vaig amb la força més que justa a les cames per poder afrontar aquests últims 10 km. La força més que justa, sí, però amb la fortalesa d’en Jaume custodiant-me des del darrera. Ningú millor que ell sap com tractar el que tenim entre mans. Amb ningú millor que amb ell es poden obtindre les garanties de l’exquisidesa que un dia com el d’avui es mereix. Última pujada i la força cada cop més justa. Última baixada, el poble d’Eslida que es veu molt avall i la força ja gairebé inexistent. Últim km que serveix per reafirmar que sí, que els millor ingredients han estat al nostre abast i que sí, que el recorregut ha estat realment impressionant i que sí, que 7:06 h per fer una marató, en denota la seva absoluta duresa.

Tornarem, segur!

Marató del Montseny - 46 km 2.750 m D+

Recordo que l’any passat la Marató del Montseny era campionat d’Espanya per equips i això va implicar que hi hagués molt nivell de corredors. Amb tant nivell, l’únic objectiu que em podia proposar era intentar arribar dels 100 primers. Va costar molt i ho vaig aconseguir pels pèls, posició 94. Enguany, hi ha si fa o no fa el mateix nivell, així que l’objectiu serà el mateix. Crec que estic més lent, així que aquest any encara costarà més...

Sortida a tota ostia. Ja va sent un clàssic. Jo a la meva, però apretant molt fort les dents des del minut 0. No val a badar. Van passant els km i veig que el cor em batega ràpid, massa ràpid. Em sobren 10 pulsacions. Bé, o potser em falten cames. Em quedo amb la segona!

Ahir pensava que potser em vaig precipitar al inscriure’m en aquesta cursa per cinquena vegada consecutiva. Pensava que ja comença a ser hora de fer altres coses... Passat l’avituallament de Sant Bernat i en plena pujada m’adono del perquè vaig inscriure’m sense dubtar-ho. Aquesta pujada m’encanta i la següent fins a Les Agudes encara més. El cor em segueix bategant massa ràpid. No hi ha manera de que afluixi. Em sento molt collat, sí, però és com m’haig de sentir. N’estic gaudint al màxim i això és el que compte. Dia radiant, perill de molta calor, però de moment, anem guanyant alçada i la temperatura és excel·lent.

Del Coll Pregon fins al inici de la pujada a Les Agudes, el tram més tranquil. Aquí aconsegueixo reduir lleugerament els batecs del cor, però l’alegria dura poc, ja que només començar la pujada, el ritme dels batecs ràpidament es torna a embalar.

El tram entre Les Agudes i El Turó de l’home està replet de gent. La veritat és que els crits de la gent motiven d’allò més. Ara bé, a la que la gent s’esvaeix, tornes instantàniament a la dura realitat.

Tot baixada, bé, majoritàriament tot baixada fins al final. Començo a notar a les cames l’excés de batecs del principi. Intento baixar al màxim de ràpid que puc, però obligatòriament haig de reduir un punt el ritme. Necessito estabilitzar la situació. Haig d’estabilitzar-la si vull arribar dignament. Passats uns km en els que he pogut agafar una mica d’aire, intento incrementar el ritme. La cosa no està per gaires alegries. Acabaré dignament i punt. I així és. En els últims km guanyo una posició i en perdo dues. Confirmo el pronòstic del principi de que estic més lent. Finalment, quan el Suunto marca 46 km i 5:47 h, amb 38 minuts més que l’any passat, arribo casualment en la mateix posició 94. De nou, objectiu assolit pels pèls. 

Marató Sant Llorenç - 42 km 2.000 m D+

Ara fa uns dies l’amic Jaume Folguera em va ensenyar que posar-se un dorsal no necessàriament ha de ser sinònim de competir. A vegades, l’anar uniformat amb un dorsal, pot servir per donar un cop de mà a algú que ho necessita. Reflexionant-hi, em va venir a la ment com fa uns anys el també amic Jordi Armengau, es va despreocupar totalment de la cursa, centrant tots els seus esforços en fer-me sortir del pou on havia caigut. De ben segur, que si seguís fent memòria, recordaria molts d’altres moments en els que companys s’han oblidat del dorsal i han fet el possible per ajudar-me. Així que ja comença a ser hora d’aplicar les lliçons dels grans d’aquest esport. Les lliçons dels mestres. Avui em toca aplicar la lliçó. Avui seré jo qui li doni un cop de mà a l’Alba a conquerir la seva primera marató.

Estem a punt de començar. Hi ha nervis. Molts nervis. Hi ha tensió. Molta tensió. Sortim amb la màxima concentració. Avui cal cuidar tots els detalls i per això cal molta concentració. El ritme ha de ser el precís. Que no sigui més alt del compte, però tampoc insuficient. Les torçades de peu. Avui, ni una! L’alimentació. L’adequada. Ah, i els maleïts temps de tall. Bé, d’aquests ja me’n ocupo jo. Per més que s’esforcin en fotre’ns fora, tranquil·la, que aquests maleïts amb nosaltres no podran!

Primer temps de tall, km 13, ens sobra 1:15 h. Anem molt bé. (Resulta que en realitat només ens sobren 15 minuts. Jo convençut que per aquest primer tall teníem 3 h i només n'eren 2... Ups, hi havia de ser jo qui se'n encarregués dels temps de tall, quin desastre!).

Enfilem camí cap a La Mola. La pujada costa, sí, però seguim molt concentrats. Seguim avançant al ritme precís. Sembla que l’avituallament del Coll d’Eres es posa bé. Per moments, l’eufòria vol agafar el protagonisme i fer-nos córrer més del compte. Cal lligar-la curta. Encara no. Ens avancen, però també avancem i quedem en paus.

Segon temps de tall, km 29, ens sobren 35 minuts. La baixada ha costat.

Arriba l’hora de la veritat. Les cames comencen a anar feixugues. Cada cop costa més fer-les anar endavant. Tranquil·la, Alba, el primer segur que també s’hi ha trobat i nosaltres tenim avantatge. Nosaltres tenim 4 cames que corren i 2 cors que bateguen. 4 cames, 2 cors i 1 sol objectiu. 4 cames, 2 cors i un 1 sol camí. 4 cames, 2 cors i 1 sola línia de meta. Ningú va dir que seria fàcil, d’acord, però amb 4 cames que corren i 2 cors que bateguen tenim més força.

Els km cada cop passen més lents. El rellotge cada cop córrer més ràpid. El cansament cada cop és més agut. Això sí, l’energia que fa avançar aquest tàndem cada cop és més forta.

Últim avituallament, amb aquest no hi comptàvem. Última pujada, tampoc la teníem prevista. Sant Llorenç, als nostres peus. Sí, és molt dreta, ho sé. És extremadament llarga, d’acord. Són moltes hores d’esforç, també. Ja no pots més, val, però és l’última.

Trepitgem l’asfalt i m’emociono més que tu. Ho dissimulo. Sé que t’ha costat molt i que ho has lluitat al màxim. Sé que has patit molt i que ho has aconseguit. El repte era enorme i la victòria ha estat incontestable. L’objectiu no era fàcil i tu l’has conquerit. Enhorabona, campiona!

Trail del Bisaura - 80 km 5.000 m+

Amb els anys he après que el realment important a l’hora d’escollir les curses a córrer és el RECORREGUT i la GENT que l’organitza. Quedant descartades curses organitzades per empreses i deixant al marge collonades (per mi, és clar) com lo mediàtica que pugui ser, els “pros” que la puguin córrer o que formi part de la copa del món. Per tant, ho vaig tenir molt fàcil a l’hora d’inscriure’m al Trail del Bisaura. Un recorregut del màxim nivell i una gent a l’organització també del màxim nivell. Fa falta quelcom més? No! Doncs ja estic inscrit! Ei, però que falta gairebé mig any per la cursa. I que, oi que ni el recorregut ni la seva gent canviaran? Doncs endavant amb el Trail del Bisaura!

A mesura que van passant els km es van confirmant els meus pronòstics. Avui serà un gran dia. Avui en gaudirem al màxim d’un recorregut perfecte. Avui no deixarem escapar cap dels encants del Bisaura. Avui estarem com a casa. Avui serem els reis. Bé, potser no ho serem, però ens ho faran sentir!

Amb poc més de 5 hores arribem a Vidrà, km 35. Podríem haver anat més ràpid? Segur que sí. Hem anat al ritme que toca pel desnivell que tenim per davant? Segurament també.  Avui anem plegats amb en Miquel i sembla que el tàndem funciona d’allò més. Avui la cosa flueix. Bé, imagino que això de trobar un avituallament cada 4 km, ajuda a que tot flueixi. I molt que ajuda!

És acollonant pels llocs que estem passant. Ara, unes baumes. Ara, unes altres. Ara, un salt d’aigua. Ara, un racó idíl·lic. Ara, un laberint d’escletxes impressionant. Ara, una altre salt d’aigua. És acollonant tot plegat. És acollonant el fart de netejar camins que s’han fet aquesta gent per unir tots aquests punts. Però per Déu, quin fart de netejar! Aquest recorregut neix de la imaginació dels que l’han parit. Aquest recorregut és perfecte perquè els que l’han parit hi han posat la màxima imaginació. Amb en Jordi, que també s’ha unit amb nosaltres, comencem a fer conya de com van parir el recorregut. Fem conya, però una conya que potser no està massa allunyada de la realitat...

T: I si els fem passar per aquella bauma?

J: Però no hi ha camí.

T: Doncs li fem!

J: Ah val, i després que baixin pel torrent.

T: Però allà hi ha un torrent transitable?

J: Transitable ara mateix no, però el netegem i ja ho serà!

T: Caldran cordes?

J: Potser que alguna, però ja li posarem.

T: Va doncs, anem a gravar el track.

                Arribem al Salt del Molí quan són 2/4 de 5 de la tarda. Seguim plegats amb en Miquel i en Jordi. Si la parella amb en Miquel funcionava, el trio d’ara ja és la òstia! Ens preguntem si serem capaços d’arribar amb llum de dia i la veritat és que ho veiem força pelut. Encara ens queden 3 hores de llum, sí, però també molta feina per fer. Per davant tenim la Cresta de Canemàs que ens pujarà a Bellmunt. No és molt desnivell, però sí amb un pendent per caure enrere. Són 400 m+ amb els que haurem de vigilar de no ennuegar-nos. Doncs no se’n parli més. Amunt!

                Una rampa. Baixem una mica. Una altra rampa. Veiem Bellmunt a l’esquerra. No està molt lluny, però sí força amunt. Tornem a baixar una mica i tornem a pujar una altra rampa. En Jordi diu que com a molt quedarà una altra ramps, però abans no arribem a dalt encara n’acabem fent 3 o 4 més. I per fi anem a parar al camí. Ei, que això ja és un camí de persones... (el que estàvem fent fins ara era més aviat de cabres).

                Bellmunt, dos hores de llum i 10 km per davant. Ens diuen que 8 km de baixada i 2 km de pujada. Què us sembla? Ara sí que és possible, oi? Home, i tant! Obrim gas a fons. Per moments, semblem una colla de posseïts. Sort de les diferents pujadetes que ens frenen una mica, perquè mentre hi ha baixada sembla que s’hagi d’acabar el món. A l’avituallament del Bosquetell, km 72, arriba en Genís i s’afegeix a la festa. Un altre que em sembla que tampoc li ve massa de gust que l’atrapi la nit. Últims km. Cada cop més a prop de Sant Quirze, però la nit que ens empaita, també cada cop més a prop. Nosaltres cada cop amb més pressa, però la nit també. Finalment arriba en Joan. Ara ja en som 5! 5 que fugen de la nit com si no hi hagués demà... Aquesta sí que és la última pujada. Pujada fins al dipòsit de l’aigua. Calia pujar fins al dipòsit de l’aigua? Pregunto. Resposta: “Segurament no, però tira amunt!”. Finalment, i quan són gairebé les 7 h de la tarda, els 5 posseïts acabem arribant de nou a Sant Quirze.

                El resum d’aquest Trail del Bisaura és senzill. Recorregut, 11 sobre 10! Avituallaments, 11 sobre 10! Marcatge, 11 sobre 10! Organització, 11 sobre 10! Voluntaris, 11 sobre 10! Segueixo? 11 sobre 10.