Tor des Géants, Etapa 6: Valtournenche - Ollomont 44,1km 3.404m D+ Eufòria!!!

Sortim plegats amb en Marc tot comentant les brutalitats dels 236km que portem de cursa. Avancem a un ritme suau, en Marc em diu que ell va amb el pilot automàtic posat i vol seguir avançant a aquest ritme, a mi ja m’està bé. Un cop dalt el coll Fenetre de Tzan, 2.738m, mentre estic esperant al Marc, em quedo uns minuts contemplant la immensitat del paisatge que tinc davant, a la vegada que noto que per dins meu hi circula una felicitat absoluta. En aquests moments estic gaudint d’allò més, estic experimentant unes sensacions que mai hauria imaginat, tot jo sóc pura eufòria!!!

Arribo al Bivacco Reboulaz i amb uns voluntaris molt amables calculem el temps necessari fins a la pròxima base de vida. A mi m’agradaria arribar-hi com a molt tard a les 4:00h de la matinada de manera que pugui dormir una estona i sortir per allà les 6:00h. Calculo que al ritme que estem anant amb en Marc arribarem més tard del que m’agradaria i acordem seguir cada un pel seu compte.

Surto del bivacco (refugi no guardat) “a tota ostia”, em pregunto d’on surt l’energia que m’empeny amb tant força, estic al·lucinant de lo bé que em trobo i aprofito per avançar tant ràpid com puc. Aquest sector del recorregut és diferent de la resta, anem fent colls de 300 – 400m de desnivell positiu a través d’uns flanquejos llarguíssim que impressionen d’allò més en mig d’unes valls enormes, una zona veritable excepcional!!! Quan més accelero, més fort em sento, no ho entenc, però m’encanta!!!

Arribo al Bivacco R. Clairmont amb el frontal que fa uns minuts que l’he encès. M’assento a la mateixa taula dels voluntaris que estan sopant, tot fent un distès intercanvi d’opinions. Els hi faig saber que estic realment meravellat amb la Vall d’Aosta, que aquesta cursa és fantàstica, que m’està apassionant d’allò més i que tots ells són veritablement collonuts!!!

La baixada del Col Vessona, 2.788m, fins a Closé és de més de 9km, al principi, amb l’eufòria que fa estona que m’acompanya, baixo a molt bon ritme, però mica en mica, la nit es va apoderant de mi. Miro l’altímetre i no hi ha manera de perdre alçada, baixo i baixo i l’altímetre que gaire bé no es mou, necessito arribar ja a l’avituallament, però no hi ha manera. Aquest tram se’m està eternitzant i això ha fet desaparèixer l’eufòria que feia tantes hores que m’acompanyava.

A les 22:59h arribo a Closé, pregunto si fins a la pròxima base de vida hi ha algun punt on dormir, em diuen que no i opto per dormir aquí. Veig que no hi ha manera d’agafar el son i als 10 minuts decideixo canviar les piles al frontal i afrontar l’últim coll de l’etapa, Col Brison, 2.492m.

Estic a la 4ª nit i amb l’únic objectiu d’arribar quan abans a Ollomont, la última base de vida abans de Courmayeur. Surto molt concentrat per tal de que la son no pugui guanyar-me la partida i decideixo tenir la ment el màxim ocupada pensant en tots els grans moments viscuts. La tàctica funciona a la perfecció, arribo a dalt el coll i en cap moment he tingut son, perfecte!!!

Arribo a Ollomont a les 3:32h, em dutxo, menjo una sopa de verdures boníssima, un iogurt i a dormir. Em poso l’alarma a les 6:00h i 10 minuts abans em desperto, he dormit gaire bé una hora i mitja d’una tirada, perfecte!!! Al intentar-me aixecar, noto com em fan mal totes i cada una de les parts del meu cos, sembla que no m’hagi de poder ni moure, però opto per no pensar-hi i em proposo de sortir quan abans. Tal i com havia previst, quan són les 6:09h, prenc sortida de l'última etapa que m’ha de portar fins a Courmayeur.

Tor des Géants, Etapa 5: Gressoney - Valtournenche 36km 2.750m D+ Dolor vs Satisfacció!!!

Prenc partida de la 5ª etapa pensant en que aquesta és la més curta de totes i això em facilitarà les coses. Només té 36km i tot i que s’acumulin 2.750m de desnivell positiu, a hores d’ara aquesta dada ja no em preocupa excessivament. Són les 22:56h, aquesta hora no m’agrada gaire ja que tinc tota la nit per davant i aquesta serà ja la tercera, però em tranquil·litza saber que en els 16 primers kms d’aquesta etapa tinc 2 refugis on dormir.

El tram inicial és totalment planer, tot i així em sorprèn que després de 200km estigui corrent amb total naturalitat, aprofitem-ho!!! Quan comença l’ascens cap al Col Pinter, 2.776m, em comença a entrar la son. A la base de vida no hi havia manera de dormir i mentre estic pujant em costa estar despert, quins nassos!!! Sort que de seguida arribo al Rifugio Alpenzu i demano per dormir, tota una habitació per mi sol, aquí si que hi ha silenci per descansar tranquil·lament. Em poso l’alarma al cap de 30 minuts i per fi, després de més de 60 hores en cursa, aconsegueixo dormir per primera vegada!!! Em prenc un te i reprenc la marxa.  L’ascens és molt llarg, però la nit és totalment serena i la lluna és gaire bé plena, la silueta de les muntanyes a les que m’estic encarant va prenent una forma veritablement formidable. Decideixo parar un moment, apagar el frontal i mirar tot el meu entorn totalment il·luminat per la intensa llum de la lluna, espectacular, una imatge que mai oblidaré!!!

La baixada del coll fins al pròxim refugi és de 5km, aprofito que el terreny és molt còmode per córrer, tot i així, a mesura que em vaig aproximant al refugi noto com em va entrant de nou la son i decideixo fer una nova dormida al Rifugio Crest. Són les 4:05h, amb la qual cosa si dormo una hora i mitja, ja hauré fragmentat la nit i d’aquesta manera ja la tindré superada. Novament una habitació per mi sol i em desperto una mica abans de la 1:30h que m’havia posat l’alarma. Em sembla que hagi dormit tota una nit, perfecte!!!

M’ajunto amb l’Alexandre, un francés de la bretanya amb un gran sentit de l’humor, i avancem plegats tot dient tonteries per fer passar l’estona de la forma més divertida possible, mentre va començant un nou dia.

L’inici d’un nou dia és sempre una important injecció d’energia, l’Alexandre treu el seu mòbil i posa una mica de música mentre anem pujant el Col di Nana, 2.770m, a un ritme força bo. Abans del coll passem pel Rifugio Grand Touralin, la gent del refugi ens fan una rebuda excepcional, com en saben de fer-nos pujar la moral!!! En aquest refugi ens han preparat una macedònia boníssima, tant l’Alexandre com jo repetim. El cansament és cada vegada més intens i reprendre de nou la marxa no és fàcil, però a hores d’ara ni el cansament, ni les llagues dels peus, ni res de res pot impedir que segueixi avançant. A més, un fantàstica vista del Monte Rosa, 4.634m, m’empeny a seguir endavant per tal de veure noves imatges d’aquesta bellesa.

A la que assoleixo el Col des Fontaines, 2.695m, el Tor em torna a fer un regal, una nova vall amb el Cervino, 4.478m, al fons. No puc fer altra cosa que aixecar els braços com a senyal de victòria, assolir un coll sempre acaba comportant alguna recompensa!!!

Em separen 6km de la pròxima base de vida, baixo cada vegada més ràpid, de tant en tant faig un crit de dolor quan trepitjo alguna pedra de forma que m’aplica pressió a les llagues que tinc als dos peus. Quan més a prop estic de Valtournenche, més corro i més crido de dolor. A la vegada començo a adonar-me que si tot segueix com fins ara, podria ser que arribés demà al vespre i d’aquesta manera evitar la cinquena nit que tenia prevista, això sí que és una important injecció d’energia!!!

Arribo a la 5ª base de vida a les 11:01h, les voluntàries tant si com no volen que em mengi un plat de pasta, però ara no em ve de gust, prefereixo menjar pa amb una mica de carn (encara que sigui de llauna), un parell de iogurts i per veure un munt de suc de poma, està boníssim!!! Una infermera i una metge em curen les llagues dels peus tractant-me d’una forma excepcional, mentre em curen em posen unes bosses de gel als genolls. Surto nou de la llitera!!! Vaig a la zona de descans, m’hi estiro, però dins meu hi ha unes ganes de córrer que em fan alçar quan no ha passat ni 5 minuts que m’he estirat. Em trobo en Marc Balanyà i acordem sortir plegats quan són les 12:20h.

Tor des Géants, Etapa 4: Donnas - Gressoney 51,5km 4.584m D+ Duresa extrema!!!

Surto de Donnas en la que podria ser l’etapa més dura de les que tinc per davant, si més no, és la que té més desnivell positiu, 4.584m en 51,5km. De moment, el primer obstacle a superar són les més de 4 hores de foscor de la que serà ja la segona nit. El segon obstacle és la diferència d’alçada que separa Donnas, el punt més baix del recorregut a 330m, fins el Rifugio de Coda a 2.224m.

                Segueixo tot sol, això no em preocupa, ja que és el que he estat fent des de que vaig partir de Courmayeur, avançar en solitari. Tinc el convenciment que la nit passarà ràpid i que l’inici d’un nou dia donarà solució a tots els possibles problemes que puguin sorgir enmig de la foscor.  Els primers minuts, després de gaire bé 3 hores de parada són un tant complicats, però ràpidament em torno a posar en situació.

Arribo a l’avituallament de Perlaz, km 153,9 sense gaire gana, però un pastís de xocolata que fa molt bona pinta, m’ajuda a menjar una mica. M’ofereixen cafè, però els hi dic que no, tenint present que el de la nit anterior no se’m va posar gaire bé, però em diuen que tenen un expreso boníssim, acabo acceptant l’oferiment i haig de reconèixer que no m’enganyaven quan em deien que el cafè era molt bo.

Poc després de l’avituallament m’atrapa en Gideon, un holandès finisher de l’any passat en posició 22. Avancem junts, ens anem alternant l’anar davant, anem a molt bon ritme, em fa una mica de por, ja que em diu que està anant més ràpid que l’any passat i trobo que això podria ser un ritme excessiu per mi, però estic còmode i seguim endavant. De cop em comença a entrar la son, passem pel costat d’una font i em refresco la cara, però no funciona, els ulls se’m tanquen i m’haig d’esforçar molt per mantenir-los oberts. Hem d’arribar a Etoile du Berger, pugem i pugem, però no hi ha manera d’arribar-hi, veiem unes llums espero que sigui aquí l’avituallament, però no. Més amunt, unes altres llums i tampoc, cada cop em costa més mantenir els ulls oberts, estic patint, necessito resoldre aquesta situació urgentment!!! Finalment arribem a l’avituallament que feia tanta estona que estava esperant, els hi demano si aquí es pot dormir, em diuen que sí i em senyalen un banc. M’hi estiro 10 minuts, no aconsegueixo dormir, però almenys aquesta estona amb els ulls tancats, em permet seguir endavant, solucionat!!!

La sortida del sol suposa una nova injecció d’energia i el veure de lluny la imatge del Rifugio Coda, ubicat en un punt realment espectacular, em produeix una força interior que m’empeny d’allò més. La gent de Coda animen d’una forma tant desmesurada que em fan posar la pell de gallina. Em senyalen a l’horitzó on està Courmayeur i em diuen que estic just a mig camí, els hi responc que això ja està superat!!! Demano per dormir una mica i em porten fins a una petita habitació molt acollidora amb dues lliteres i amb una olor de fusta molt agradable (sembla que l’han forrat de fa poc). Estic molt còmode, no aconsegueixo dormir, però almenys descanso uns 15 minuts. Al reprendre de nou el recorregut, una dona de més de 60 anys em fan saltar les llàgrimes, va amb un bastó ja que va coixa (no sé com s’ho haurà fet per arribar fins aquí...) i em desitja amb una absoluta sinceritat Forza!!! Forza!!! Forza!!! a la vegada que m’apreta la mà amb moltíssima força. Novament pell de gallina, no em puc creure el que estic vivint!!!

Mireu l’edat de la majoria dels voluntaris de la foto següent, sense paraules...

El pròxim coll a superar és el de Marmontana, 2.350m, es fa molt dur, però el següent, Col della Vecchia, 2.184m, encara més. En aquests moments és quan realment començo a sentir el cansament acumulat al meu cos, les més de 50 hores de cursa estan passant factura. Em costa especialment avançar, el dolor a les cames es va intensificant, ara mateix m’estiraria enmig del camí i em posaria a dormir, però m’autoconvenço que ara no toca i que cal vèncer com sigui el dolor i el cansament.

Arribar a Niel, km 186, es fa especialment costós, quantes més ganes tinc d’arribar-hi, més costa, necessito arribar ja, veure gent i que em donin una empenta fins a la pròxima base de vida, però no hi ha manera, Niel no arriba mai!!! Quan són les 15:57h, per fi arribo al tant i tant desitjat avituallament de Niel.

L’ascens a l’últim coll de l’etapa, Lasoney, 2.364m, també es molt costós, però la proximitat a la 4ª base de vida m’ajuda a alleugerir el patiment. Un cop assoleixo el coll, ja dono l’etapa per finalitzada, tant sols em falten 10km de baixada fins a Gressoney i a més al cop de poc de començar a baixar m’haig de trobar un avituallament que em donarà un important cop de mà. Veig unes barraques de pastors i crec que serà l’avituallament, però no, en veig unes altres i tampoc i així vàries vegades, m’urgeix moltíssim arribar a l’avituallament, m’estic quedant sense forces. Finalment m’haig de seure al costat del riu i omplir el bidó d’una aigua molt fresca que em reconforta d’allò més. Just després d’haver-me recuperat m’apareix l’avituallament. Em diuen que hi ha 1 hora de camí fins al poble, però que no es pot córrer gaire perquè el camí és molt “brutto” (dolent), els hi dono les gràcies i el fet de que només sigui 1 hora la que em separa de Gressoney, em dóna molta força per córrer tot i que el camí sigui “brutto”.

Quan són les 20:08h del tercer dia de cursa arribo a la quarta base de vida. Em dutxo, em canvio de roba, tinc força gana, em menjo una amanida deliciosa, una carn en llauna amb pa (com si fos tonyina) i un parell de iogurts, el sopà se’m posa d’allò més bé. Vaig a la zona de descans, es veu molt tranquil·la i sembla que després de la dutxa i el bon àpat no hauria de tenir problemes per dormir, però no hi ha manera, impossible de dormir una altra vegada, prop d’una hora donant voltes sense poder dormir, estic perdent el temps. M’aixeco i decideixo marxar quan són les 22:56h.

Tor des Géants, Etapa 3: Cogne - Donnas 46,6km 1.383m D+ Alegria!!!

Surto de Cogne amb un estat d’ànim d’autèntica eufòria, la parada a la base de vida se’m ha posat més que bé, l’etapa a la que m’enfronto ja serà la tercera, és la més assequible de la cursa, en 46,6km només 1.383m de desnivell positiu i 2.600m de negatiu. Només haig de superar el Col Fenetre di Champorcher, 2.827m. En aquests moments tot és favorable, no puc deixar de veure-ho tot de la forma més optimista possible, m’encanta el que estic fent, m’encanta com ho estic vivint, estic enamorat de l’entorn per on estem corrent, cada coll és més espectacular que l’anterior, les valls cada vegada més impressionants, estic veritablement emocionat!!!

La pujada al coll és molt suau, això fa que em permeti pujar-la a bon ritme, a la vegada que pel meu cap no paren de circular-hi infinitat de pensaments positius, estic gaudint al màxim i això em fa incrementar encara més el positivisme.

Poc abans d’arribar al coll trobo el Rifugio Sogno, on em quedo bocabadat amb el deliciós menjar que ens han preparat, batut de xocolata casolà, truita de patates, truites d’espinacs... està tot boníssim, així qualsevol córrer!!!

El coll és com sempre una magnífica sorpresa, assolir-lo implica veure una nova vall i unes noves muntanyes a l’horitzó d’una bellesa difícil de descriure, com m’està agradant la Vall d’Aosta!!! Per davant tinc una baixada de 30km, l’haig d’aprofitar al màxim, són poc més de les 18:00h, això vol dir que tant sols faci la baixada a una mitja de 6km/h amb 5 hores seré a Donnas, això més bona pinta no pot tenir, a per totes!!! Passat el Rifugio Dondena em quedo sorprès amb una imatge fantàstica, és el cap vespre, s’està començant a fer fosc i apareix la lluna plena encaixada en mig de les muntanyes que hi ha davant meu, formidable, de veritat!!!

Arribo a Chardoney a les 20:01h i encenc el frontal, encara em resten 19km per arribar a la pròxima base de vida, però l’eufòria em segueix acompanyant i ho haig d’aprofitar al màxim. El recorregut es comença a complicar, passem per una zona amb molts rocs i que amb l’arribada de la nit es fa molt complicat córrer, forçosament haig de reduir el ritme.

Passem per un petit poble, i per un altre, i per un altre... hi ha un avituallament que ha d’estar en un d’aquestes poblets que hauria d’arribar aviat, però que mai arriba, em començo a desesperar, que arribi ja, sisplau, finalment veig una carpa i això em reconforta. Em diuen que em falten 10km fins a Donnas i que em 2 hores i arribaré, això em tranquil·litza, però penso que si tot va bé hi puc estar menys de les 2 hores que em diuen.

El Tor m’obsequia amb una nova sorpresa, quan és negre nit (són més de les 22:00h) m’apareix una àvia en mig d’un carrer amb un bastó picant de valent a terra i cridant bravi, bravi, forza, forza!!! Al·lucinant!!!

Arribo a un poble que crec que és Donnas, el travesso tot i al sortir-ne veig que no ho és, quina desil·lusió!!! Segueixo endavant, no paro de córrer perquè tinc ganes d’arribar ja a la base de vida. Finalment, quan són les 23:33h, hi arribo havent superat ja 148,7km. Intento menjar un plat de pasta, però no m’entra, n’haig de deixar la meitat, crec que em convé anar a dormir, porto prop de 38 hores de cursa i no he dormit gens i em fitxo com a objectiu dormir un parell d’hores. La sala on hi ha els llits està força plena i a més hi fa molta calor. Començo a donar voltes i no hi ha manera de dormir, voltes i més voltes i segueix sense haver-hi forma d’agafar el son. Intento concentrar-me, però no hi ha manera, quan fa més d’una hora que estic al llit sense poder dormir, opto per llevar-me, canviar-me de roba i tornar a sortir quan són les 2:26h.

Tor des Géants, Etapa 2: Valgrisenche - Cogne 53,5km 4.137m D+ Primers problemes solventats!!!

Surto de la base de vida de Valgrisenche a les 21:16h, al cap de poc més d’una hora d’haver-hi entrat, i amb un estat d’ànim totalment recuperat. Començo a enfilar-me direcció el Col Fenetre, 2.854m, la pujada és molt suau i es deixa fer molt bé, a més, la sobredosis de cafè comença a fer el seu efecte i vaig totalment revolucionat, pel meu cap no paren de circular-hi pensaments positius, vaig avançant a gent, comença a ploure de nou, però no em preocupa, tot és eufòria dins meu!!! A mig camí em trobo el Refugi Chalet de l’Epée i entro, menjo una mica i torno a sortir. La pluja s’està intensificant, per uns moments bufa amb força un vent fred, sembla que la cosa podria empitjorar, però seguir pujant és el meu únic objectiu i de moment res em pot aturar. Quan falta poc per arribar al coll noto unes molèsties a la panxa, crec que la barreja entre el cafè i el que he menjat al refugi no se’m ha acabat de posar bé. Em prenc un Almax a veure si se’m calma el dolor, però la baixada no la faig gens còmode, no em trobo gaire bé, l’Almax sembla que no fa massa efecte i tot plegat em comença ha preocupar bastant.

A les 00:59h arribo a Rhémes-Notre-Dame, intento menjar una mica, però no m’entra res, sembla que l’estómac se’m ha tancat. Com que a l’avituallament no hi ha res que m’ajudi a resoldre el meu problema, decideixo seguir endavant esperant que tot s’acabi arreglant.

L’ascens al Col Entrelor, 3.002m, no el gaudeixo gens, més aviat el contrari, el mal de panxa no em passa i només puc beure petits glops d’aigua, ja que noto que fins hi tot l’aigua em costa d’assimilar. Finalment i just a l’arribar a dalt el coll, arribar el fatal desenllaç, trec absolutament tot el que he menjat en els últimes hores, no hi queda res dins meu, auxili!!! La baixada fins el pròxim avituallament és de 9km, no puc ni córrer, em sento totalment buit i a sobre m’entra una son que és massa. Decideixo estirar-me al costat del camí 10 minuts a veure si això m’ajuda a fer un reset. Mentre estic estirat, em passen pel cap infinitat de pensaments molt negatius, “si estic així la primera nit, com estaré a la cinquena???”. M’aixeco, elimino ràpidament els pensaments negatius i començo a córrer, molt a poc a poc, però haig d’arribar com sigui a l’avituallament. Al arribar a Eaux Rousses, 6:06h, veig un metge i li demano si té quelcom per la meva panxa, em diu que l’acompanyi i em porta fins al llit d’un alberg que hi ha al costat de l’avituallament, em diu que dormi com a mínim mitja hora i després en tornem a parlar. No puc dormir ni un minut, però em llevo molt millor, ja comença a fer-se de dia, em prenc un plat de sopa amb pasta i sembla que la primera crisi ja està superada, que bé!!!

Per davant tinc el punt més alt del recorregut, Col Loson, 3.299m, això significa que arribar-hi implicarà superar gaire bé 1.700m de desnivell positiu, som-hi doncs!!! L’ascens és força suau, les muntanyes a les que ens anem encarant són enormes, tenen una alçada impressionant i no tinc ni la més mínima idea del punt per on les creuarem. Mica en mica anem guanyant alçada, però cada vegada es fa més incerta la ubicació del coll per on hem de travessar. Per més que miri amunt, sempre veig corredors que acaben desapareixent, decideixo no preocupar-me més intentant esbrinar on està el coll i gaudir al màxim d’aquest nou dia que està començant en aquests paratges tant i tant espectaculars. L’últim tram és força exigent i fins i tot haig de parar un moment en un parell d’ocasions per agafar aire.

Assolir el coll implica un nou regal del Tor, la sorpresa al veure la nova vall és màxima i des d’aquí ja veiem el segon “Géant”, el Gran Paradiso, 4.061m, sense paraules!!!

La baixada fins a la segona base de vida és de 10km, em vaig trobant cada vegada millor, molt endarrere queden ja els problemes de la passada nit. La proximitat al poble de Cogne em dóna molta força i veure’l em fa incrementar el ritme encara més. Entro a la base de vida a les 13:16h, porto ja 102km i més de 27 hores en cursa. Tinc força gana, em menjo un bon plat de pasta on hi afegeixo una llauna de tonyina i de postres un parell de iogurts, un dinar perfecte!!! Provo de fer una migdiada de 15 minuts, novament se’m fa impossible agafar el son. M’alço als 10 minuts, faig un canvi de roba i sense pensar-m’ho més, quan són les 14:19h, surto amb un únic objectiu, arribar a Donnas abans de les 2:00h de la matinada, crec que haig de poder fer aquesta etapa en menys de 12 hores sense excessius problemes.

Tor des Géants, Etapa 1: Courmayeur - Valgrisenche 48,6km 3.750m D+ Comencem!!!

La crònica que començo a escriure no és una crònica qualsevol, sinó que és la crònica d’una cursa tant i tant emotiva que ha estat capaç d’arribar-me al fons del cor i de la que me’n queda un tant bon record que estic convençut que mai oblidaré. M’esforçaré al màxim per tal de transmetre tot el que vaig viure i vaig sentir, a veure si aconsegueixo transportar-vos a vosaltres també a la Vall d’Aosta. Com que una sola crònica resultaria molt llarga, en faré una per cada etapa i espero que d’aquesta manera es faci més amena la lectura.

Doncs bé, el diumenge 11 de setembre em llevo sent molt conscient que la cursa que començarà al cap de poques hores té un format totalment nou per mi, mai he afrontat un repte d’aquestes característiques i això em genera infinitat d’interrogants. Ara bé, el convenciment de les meves possibilitats també em dóna una fortalesa imprescindible per afrontar un viatge que sé quan comença, però no quan finalitzarà, dijous, divendres, dissabte...

Sortim a les 10:00h. Una sortida especialment emocionant en mig del crits d’ànim de la gent, fins i tot veig un corredor a plorar de l’emoció. Sóc conscient que el ritme serà molt important, els excessos es poden pagar molt cars, per tant, avui toca anar un punt per sota d’una cursa de 160km i dos punts menys que en una cursa de 80km. Durant els primers kms són infinits els pensaments que circulen pel meu cap, però decideixo que de moment toca deixar aparcat pensar en el final (està massa lluny...) i pensar només a curt termini, coll a coll i etapa per a etapa.

El primer coll a superar és el Col Arp, 2.571m, el seu ascens és molt plàcid fent-lo a un ritme suau i al arribar a dalt, el primer regal de la cursa, una panoràmica espectacular de la Vall d’Aosta, impressionant, de veritat!!! La baixada que ens ha de portar fins a La Thulie és de més de 10km i amb la por que l’excés de velocitat en el descens em pugui passar factura als quàdriceps més aviat del desitjat, decideixo baixar corrent, però aixecant el mínim possible els peus del terra per tal de minimitzar l’impacte. A part dels 24.000m de desnivell positiu, també n’hi ha 24.000m de negatius dels que ningú en parla, però que hi són. De tant en tant m’avança algú que en absolut sembla que tingui una cursa de 330km per davant, però jo a la meva.

El Passo Alto, 2.857m, és el segon coll de la jornada. Fins el Refugi Deffeyes, 2.500m, vaig darrera el dorsal 52 (finisher del 2010 en la posició 52) com que aquesta posició em genera molt respecte, no m’atreveixo a avançar-lo encara que el seu ritme sigui una mica inferior al que m’agradaria. L’últim tram d’ascens al coll s’enfila una mica, però es deixa fer bé i de nou la vista des del coll és veritablement espectacular, des d’aquí ja es veu el primer dels “Géants” del Tor, el Rutor, 3.486m, formidable!!! La sorpresa al baixar pocs metres del coll és trobar-me una senyal d’obres i un compressor “gegant” amb el que havien estat trencant unes enormes roques i col·locant-les bé per tal de facilitar-nos el pas en un tram un tant tècnic. Sí, sí, un compressor a més de 2.800m d’altitud per nosaltres, sense paraules...

En l’ascens al Col Crosaties, 2.829m, els gaire bé 3.000m de desnivell positiu que acumulen les cames i les prop de 8 hores per sobre dels 2.000m d’altitud ja es comencen a fer notar i no és tant plàcid com els anteriors. De totes maneres, aquestes lleugeres dificultats en el tram final de la pujada, s’obliden ràpidament en la baixada.

A pocs kms de Valgrisenche, la primera base de vida, en un tram planer amb petites pujades i baixades, es posa a ploure, a més comença a arribar la primera de les nits. Tot aquests factors, sumats al cansament que comença a acumular el cos, fan que aquest sol·liciti amb urgència l’arribada a la primera base de vida per tal de fer un reset en un moment que les sensacions no són gaire bones. Finalment a les 20:07h, amb poc més de 10 hores, arribo a la tant esperada base de vida.

La base de vida és molt diferent del que esperava, es tracta d’una carpa pleníssima de gent on hi fa molta calor i on uns voluntaris van cridant, com si d’un mercat es tractés, els pitralls dels corredors que van arribant per tal de que uns altres voluntaris busquin la bossa groga que ens anirem trobant a cada base de vida. Tot plegat, amb la pluja que s’intensifica, esdevé bastant estressant. Em menjo un plat de pasta tot pensant que fer amb la pluja que està caient i no ho veig clar... Decideixo estirar-me 15 minuts a veure si això m’ajuda a veure les coses més clares. Impossible dormir i als 10 minuts m’aixeco i crec que ha arribat el moment de sortir. La sorpresa és que ja no plou, per tant, un cafè ben carregat i endavant!!!

Tor des Géants - 330km 24.000m D+, la previa...

El dia 16 de gener d’enguany vaig prendre la decisió d’inscriure’m al Tor des Géants, una cursa de 330km i 24.000m de desnivell positiu amb un temps màxim per finalitzar-la de  150 hores. Aquesta prova es portaria a terme entre el 11 i el 18 de setembre, a la fantàstica Vall d’Aosta, Itàlia. Per davant tenia 9 mesos per treballar de valent, 9 mesos per preparar una cursa molt i molt difícil d’entrenar, com s’han d’entrenar 330km???

Des del dia que em vaig inscriure, no m’he pogut treure aquesta cursa del cap i això m’ha portat a fer kms i més kms, desnivell i més desnivell, hores i més hores i sempre amb les paraules “Tor de Géants” inserides en el meu cervell. Fruit de tot l’entrenament han resultat gaire 3.000km recorreguts, dels quals més de 500 han estat per sobre els 2.000m d’altitud, més de 150.000m de desnivell positiu, 5 Ultra Trails, 4 Marxes de resistència, 3 Cavalls del Vent, 10 pujades al Puigmal, al Cim de Certescan, a la Pica d’Estats... Crec que els deures els he fet correctament...

...i el Tor des Géants ja està aquí, en menys d’una setmana estarem gaudint de la bellesa de la Vall d’Aosta, gaudint dels Parcs Nacionals del Gran Paradiso i del Mont Avic i tot això als peus dels 4.000 més importants dels Alps.

Ara és quan comencen a sorgir més interrogants, Com estaran les cames al tercer dia? I al quart? I al cinquè? I el cap? Com es comportarà en una prova d’aquestes característiques? I les nits? I l’altitud? I la meteo? I les tempestes? On ens enganxaran? I tants i tants dubtes que apareixen! Però la única resposta que trobo dins del meu cervell és “Coll de Malatra” l’últim coll que haurem de superar que, després de vèncer els 1.300m de desnivell positiu que ofereix, ens deixarà al km 315.

Doncs res, espero poder-vos explicar d’aquí uns dies com que ha estat l’ascens al Coll de Malatra i el posterior descens fins a Courmayeur.

Si voleu fer el seguiment de la cursa a través de la pàgina web http://www.tordesgeants.it/tdg/index.php/spa/, em trobareu com a Salvador Vilalta Berengueras i dorsal 296.

Emmona - 107km 8.300m D+

La prova d’avui porta per nom Emmona, un nom que vol honorar a l’abadessa Emma, una figura que tantes gestes va realitzar en les terres per on transcorre aquesta cursa, però que pel fet de ser un personatge femení va quedar en un segon terme. Aquesta és, sense dubte, la prova més dura de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència. Sembla doncs que l’abadessa a ressorgit amb molta força obsequiant-nos amb 107km i 8.300m de desnivell positiu tot passant pels cims de major alçada del Ripollès.

Partim aquest viatge el dissabte 23 de juliol a les 6:00h quan fa menys d’una setmana que vaig finalitzar l’aventura de La Ronda dels Cims d’Andorra. La veritat és que em fa molt de respecte fer aquestes dues curses una a continuació de l’altra amb tant poc temps per recuperar, però a la vegada ho plantejo com una prova de foc de cara al Tor des Géants del mes de setembre. El superar amb èxit aquestes dues curses, implicarà una important injecció de confiança i de moral per la prova estrella de l’any com és el Tor des Géants.

Surto amb un munt d’interrogants, resistiran les cames aquesta cursa després de l’esforç d’Andorra??? Serà el cap el que no resistirà???  El meu cos disposarà de l’energia suficient per finalitzar aquesta prova??? Avui, encara que no m’agradi en absolut, toca sortir amb el fre posat i al màxim de conservador possible, ja que el intentar apretar més del compte ho podria pagar molt car.

Tot baixant del Taga, una mica abans de Pardines, em trobo en Jaume Folguera que la setmana passada també va estar competint de valent a Andorra i l’Abuelo, que igual que jo tenen la intenció d’anar a un ritme força suau, amb la qual cosa decidim anar plegats.

Pugem cap al coll dels Tres Pics, per baixar gaire bé fins al Refugi de Coma de Vaca per tornar a pujar al coll de la Marrana que ens condueix fins al cim del Bastiments primer i els pics del Freser i de l’Infern a continuació. Finalment, a través del Noucreus baixem fins a Núria on hi arribem una mica abans de les 15:00h i quan ja fa gaire bé 9h que estem corrent. Portem ja prop de 50km i més de 4.500m de desnivell positiu, això sí, el fet d’haver anat a un ritme suau, poc competitiu, fa que les sensacions siguin molt positives, de moment el cap i les cames s’estan portant molt bé!!!

A partir de Núria avancem en Jaume i jo sols, ja que l’Abuelo es queda una estona més a l’avituallament. La pujada al Puigmal la fem a un ritme suau, però constant i amb una mica més de 1:20h coronem el cim.

Baixant del Puigmal, en Jaume que encara li costa més que a mi portar un ritme no competitiu, comença a incrementar el ritme fins que passat Planoles deixo que marxi, ja que marca un pas que avui per mi no toca.

Pujant al Coma Ermada, on s’ha de superar 800m de desnivell positiu en poc més de 2km, començo a notar el cansament a les cames, imagino que part de la culpa la tenen els prop de 70km d’avui i part els 170km de la setmana passada. Baixant cap a Montgrony se’m comença a fer necessari arribar a l’avituallament ja que el cap m’ho comença a reclamar amb urgència.

Arribo a l’avituallament de Montgrony a les 20:50h, quan fa prop de 15h que estem en cursa i quan la nit està apunt d’arribar. Els voluntaris de l’avituallament m’atenen molt millor que en un restaurant, m’ofereix un cuscús exquisit, menjo una mica de síndria i per finalitzar l’àpat em preparen un té ben calent. Sembla que aquest té, que jo trobo tant deliciós, al meu estómac no li acaba de convèncer i tal i com me’l acabo de prendre, trec el cuscús, la síndria i el té, tot fora i la situació que es complica!!!

Avanço en solitari, però l’entrada de la nit i especialment el fet d’haver tret tot el que m’havia pres a l’avituallament fan que se’m enterboleixi d’una forma considerable el cap, intento motivar-me, però no acabo d’aconseguir i decideixo aturar-me a la vora del camí a dormir 15 minuts a veure si se’m aclareix la ment. Quan fa 12 minuts que estic dormint passen tres corredors que em desperten i torno de nou a entrar a la cursa. A partir d’aquest moment les coses es tornen a posar al seu lloc!!!

De cop sento un soroll darrera meu i veig un corredor que va sense frontal, em diu que ja se l’hi ha acostumat la vista i que de moment no li fa falta. Aquest corredor és en Xavier d’Aiguafreda i ja no ens separarem fins arribar de nou a Sant Joan de les Abadesses.

Sortim de Campdevànol a les 23:45h i ens resten 18km i uns 1.000m de desnivell positiu. Amb en Xavier marquem cada vegada un ritme més elevat, la proximitat a l’arribada ens dóna molta força i avancem sense treva.

Finalment quan són les 3:26h de la matinada passem per sota del mateix arc que n’hem sortit fa 21:26h. En Xavier em dóna la mà molt satisfet i jo ho estic tant o més que ell ja que, tot i no haver fet un crono gens destacable, almenys he acabat molt sencer tant de cap com de cames que era el principal objectiu d’avui.

La Ronda dels Cims - 170km 11.900m D+

Són les 7:50h del divendres 15 de juliol quan arribem al centre d’Ordino per iniciar un viatge que fa molts mesos que estem esperant i del que en desconeixem bona part dels molts secrets que té amagats. El que sí que sabem del cert és que ens acompanyaran infinitat d’emocions fins a la fi d’aquest viatge i que aquestes quedaran per sempre...

Quan són les 8:00h es dóna la sortida, per davant tenim 170km, 11.900m de desnivell positiu, havent de superar 15 punts de més de 2.400m, amb una altitud mitjana d’entorn als 2.000m i on el 75% del recorregut té una dificultat tècnica considerable. El temps màxim per finalitzar el recorregut és de 60 hores. La veritat és que aquestes dades fan molt de respecte, però aquest respecte és el que ens ha portat a preparar aquesta prova des de fa mesos. Des de l’organització insisteixen que volen més d’un 70% de Finisher, tant debò sigui així i tant debò nosaltres estiguem dins d’aquest 70%, però les dades de la prova no acompanyen excessivament per tal de que el resultat final sigui aquest.

Sortim amb en Jordi, l’emoció del moment no es pot descriure i els meus ulls, totalment cristal·lins, estan a punt de deixar escapar alguna llàgrima origen de la felicitat del moment...

Arribant a la Collada de Ferreroles, 2.532m, se’ns posa la pell de gallina amb la immensitat i la majestuositat de les muntanyes andorranes, a més fa una temperatura ideal i la previsió meteorològica és de bon temps per córrer tant divendres com dissabte (a diferència de les dues anteriors edicions on les tempestes sempre han estat presents). Sembla com si tots els astres s’hagin orientat de forma especial per tal de que nosaltres gaudim al màxim...

Amb en Jordi hem sortit amb una previsió de finalitzar la prova en unes 37h, mirant d’evitar d’aquesta manera la segona nit. Ens sembla un temps força exigent i al arribar a la Coma d’Arcalís, quan portem 32km, uns 3.000m de desnivell positiu i fa més 8h que correm, comencem a adonar-nos que serà bastant difícil completar la prova amb el temps previst.

Al Coll de la Botella ens hi trobem a la Txell, la Sara i la Neus que han vingut a animar-nos, veure-les quan portem més de 12h corrent ens suposa una injecció d’energia brutal.

Al Bony de la Pica, 2.406m, arriba la nit amb una lluna plena que ens dóna la benvinguda. A continuació toca baixar 1.600m de desnivell fins a La Margineda, el primer tram és amb cordes i cadenes i a continuació el segueix un camí tant amagat sota l’herba que sembla inexistent, els cops de cul a terra són constants...

Arribem a La Margineda, km 72, quan són les 23:30h i amb en Jordi, conscients de que fer 37h és pràcticament impossible, decidim deixar el crono de banda i si la segona nit ens vol atrapar li permetrem que ho faci... Fem doncs una parada d’uns 50 minuts amb l’ajuda de les nostres mànagers que té un valor incalculable!!!

Sortim de La Margineda amb en Philippe i en Josep, que al ser d’Andorra i conèixer bé el recorregut, deixem que lideri el grup. Al arribar a Naturlandia, quan comença a fer-se de dia, en Josep decideix quedar-se a dormir una estona i seguim amb en Jordi i en Philippe.

El pròxim objectiu a assolir és el Coll del Bou Mort a 2.501m d’altitud. Per arribar en aquest punt caldrà superar un desnivell d’uns 1.250m, però sabent que serem ja al km 106 i que això suposarà una gran aportació de moral, pugem a un ritme molt bo.

Un cop superada la Collada de la Maiana, 2.424m, el Port de Vallcivera, 2.540m i el Coll dels Isards, 2.552m, arribem al Pas de La Casa, km 131, quan són les 16:30h i fa més de 32h que estem corrent. En aquest punt, on hi torna a haver les nostres mànagers disposades a que no ens falti de res, optem per fer una bona parada de la mateixa manera que vàrem fer ahir a la nit a La Margineda.

Mirem el perfil i per davant ens queden tres desnivells importants, el Pas de les Vaques, 750m +, la Cresta de la Cabana Sorda, 800m + i la Collada dels Meners, 500m +, però la proximitat a Ordino ens ajuda a seguir avançant. En l’ascens al Pas de les Vaques, en Jordi va fortíssim, en Philippe aconsegueix fer-nos entendre que li fa molt mal al cap i jo avanço a un ritme més aviat lent, però sense parar.

Al deixar l’avituallament de la Vall d’Incles, km 134 i quan la nit està a punt d’arribar de nou, després de molt insistir, aconsegueixo convèncer en Jordi perquè avanci al seu ritme que és molt superior al nostre i en Philippe i jo anirem fent com bonament puguem.

L’ascens a la Cresta de la Cabana Sorda es fa molt dur, a més se’m acaba de trencar el segon bastó i el fet de pujar sense ells dificulta encara n’incrementa més la dificultat.

La Collada dels Meners sí que es fa extremadament dura, havent de parar a agafar aire en vàries ocasions, els 3km de distància del Refugi del Coms de Jan es fan eterns, a més en l’últim tram i bufa amb moltíssima força un vent molt fred.

Al arribar a dalt el coll ens separen només uns 15km d’Ordino i a més tot és baixada, per tant, sembla que no ha de suposar excessives dificultats superar-ho, però la nit, la poca llum del frontal fins que no canviï-ho les piles al Refugi de Sorteny i un dolor als quàdriceps increïble, no em permeten gaire bé ni córrer.

Finalment, quan són els 4:00h de la matinada del diumenge 17 de juliol i quan fa 44:01h que vàrem iniciar aquest viatge, arribem amb en Philippe de nou a Ordino en les posicions 11 i 12. En Jordi fa més de 2h que ha arribat. La felicitat dels 3 és absoluta!!!

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair a l’organització la perfecció de la prova en tots els seus aspectes, no fallant en cap detall i agrair molt especialment l’esforç dels 267 voluntaris que han fet possible que podem gaudir d’aquesta extraordinària cursa.

Per cert, tant l’altímetre del Jordi, com el meu, van marcar més de 12.500m de desnivell positiu...

Núria - Queralt - 92km 5.000m D+

La prova d’avui és la tercera de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència de la FEEC. El recorregut comença davant del santuari de Núria i acaba a Berga, havent de superar 92km i 5.000m de desnivell positiu.

Sortim a les 11:00h, el cel està totalment serè i la previsió és de molta calor en alguns trams del recorregut. Partim direcció Fontalba, interessa sortir ràpid ja que de seguida el camí es converteix en un corriol en pujada on serà bastant difícil avançar. Els corredors del capdavant surten a un ritme altíssim, en absolut sembla que tinguin 92km per davant. Jo avui hauria d’anar una mica més tranquil de l’habitual ja que d’aquí menys de dues setmanes m’espera La Ronda dels Cims, però com que anar amb un pitrall i anar tranquil no sé com es fa, aniré a competir com sempre, a donar-ho tot!!!

Amb aproximadament 1h arribem al primer control que hi ha a La Font de l’Home Mort, per enfilar seguidament cap al Pas dels Lladres. Són 700m de desnivell positiu els que s’han de superar, incrementant-se notablement el pendent en el tram final de la pujada. En aquest punt, a més de 2.500m d’altiutud la temperatura és boníssima, ideal per córrer, tant de bo tot el dia fos així!!!

Passem per la collada de Tosses i baixem cap a La Molina amb un ritme de cursa molt elevat. Constato novament com cada dia hi ha corredors que estan més valents i això em dóna força a seguir endavant tant ràpid com pugui.

De La Molina pugem cap al Coll de Pal, en aquesta ocasió són 600m de desnivell els que caldrà superar, de moment les cames estan amb força per seguir avançant sense treva i supero aquesta pujada sense excessius problemes.

Del Coll de Pal hem d’anar fins a Baga tot passant pel refugi de El Rebost. És aquí on comencen a aparèixer les primeres complicacions de la cursa, són entorn a les 17:00h i la calor és molt intensa, no córrer gens d’aire i això incrementa encara més la sensació de xafogor, uuuuffff quin patir!!!

A Baga aprofito per refrescar-me en una font d’on en surt una aigua fresquíssima, just el que necessitava en aquest moment. Aquí em trobo en Sergi i em proposa de seguir plegats, els dos estàvem anant sols, per tant, unir-nos ens va perfecte!!!

La pujada cap a Gisclareny és majoritàriament per dintre el bosc, el qual ens protegeix del sol i de la calor, tot i així, ens cal més d’una hora per arribar-hi. Seguidament arribarà el moment de crisi de la cursa, de camí cap a Saldes, al final de la baixada des de Gisclareny, em despisto un moment i enlloc de seguir les cintes, segueixo les marques de pintura blanca, que majoritàriament són coincidents, però no en aquest tram. La Judit m’altera que li sembla que no anem bé, truco al Jordi, que sé que aquest matí ho ha estat marcant per tal de que em confirmi si anem bé o no, em diu que ell ha marcat a partir de Saldes i que no sap del cert on estem. A continuació truquem al Lluis de l’organització i ens diu que no anem bé, que per aquí també arribarem, però que farem molta volta i que el millor és que girem. El punt on ens hem perdut està a 4 o 5km i decidim seguir endavant ja que la distància fins a Saldes segurament serà menor. Finalment, amb uns quants kms de més, a les 20:15h arribem a Saldes.

Amb la crisi ja superada i amb més de 60km a les cames, només resta com a dificultat important pujar a la Serra d’Ensija, 1000m de desnivell ens en separen, però la companyia d’en Jordi que farà de nou el recorregut fins a Berga per remarcar el circuit em dóna una alegria tant gran que em fa oblidar completament la pèrdua en els últims kms.

Just al arribar al capdamunt de la Serra d’Ensija toca encendre el frontal, són les 22:15h i ens tornem a unir amb en Sergi que ja no ens separarem fins al final. La baixada fins a Berga la fem a un bon ritme, apareixent aquella força a les cames que no saps del cert d’on surt, però que es presenta quan més la necessites.

Finalment, quan ja fa més d’una hora que em superat la mitjanit i amb 14:18h arribem a Berga en les posicions 10 i 11, molt satisfets per la cursa i guardant les bambes dins l’armari per vacances fins La Ronda dels Cims d’Andorra.