La Petite Trotte à Léon: Morgex - Chamonix - 78km 5.987m D+

Sortim de Morgex a les 5:45h del divendres 31 d’agost en un grup de 4 equips, 2 equips francesos de 2 membres, 1 equip belga també de 2 membres i nosaltres, en total 9 corredors. Se suposa que un dels dos equips francesos ha de ser el guia de la resta. Pel que hem entès, el nostre domini de francès no és excessiu, anirem fins al Col de la Seigne, 2.516m, i allà ens desviarem de l’itinerari original que passa per una carena de 2.600 – 2.800m. Amb el nou traçat anirem fins al Col du Bonhomme, 2.329m per baix la vall, d’aquesta manera estarem sempre a una cota inferior als 2.500m. La previsió és d’una forta nevada a partir d’uns 2.000m i sembla que és una previsió amb un alt grau de probabilitat. És a dir, ens afrontem a una jornada que no serà gens fàcil, almenys sembla que no ens haurem de preocupar pel gps, ja que avui anem amb guia.

Passem pel poble de Pré St-Didier i aprofitem per desabrigar-nos, amb la previsió de mal temps hem sortit tots abrigats al màxim, però de moment el cel és totalment serè. A la que comencem a guanyar alçada, observem un “pique” entre l’equip de francesos que han de fer de guia i l’equip de belgues. Els francesos són dos homes grans que no miren ni mapa ni gps, sembla que es coneixen el territori com el palmell de la mà, pel contrari, els belgues són dos nois joves, un d’ells de tant en tant va mirant el gps i l’altre va mirant el mapa i fan unes traçades que deixen als francesos amb un pam de nas. Des de fora dóna la sensació que els belgues coneguin millor el terreny que els francesos i això en aquests últims no els hi agrada gens. La qüestió és que uns per altres anem a un ritme bastant alt.

Tal i com estava previst, quan arribem a una cota entorn als 2.000m arriba la neu, el cel fa estona que estava amenaçant i no té gens de bona pinta. Parem un moment per tornar-nos a posar el que ens havíem tret a Pré St-Didier i amunt. Seguint les traçades dels belgues ens trobem una vegada que ens toca recular, ja que hi ha un punt per on no es pot passar, tot i així, anem sempre pel lloc més directe possible fent la màxima traçada, això vol dir pel lloc més dret. Arribem al Col du Berrio Blanc a 2.848m i després d’haver fet més de 2.000m de D+ no parem ni un segon a reposar, cada vegada neva més i no hi ha temps per perdre...

Arribem al Col de la Seigne, 2.516m, aquí ja hi ha un bon pam de neu, parem un moment a menjar una mica i sense perdre ni un segon de més reprenem la marxa.

Aquí se suposa que ens hauríem de desviar de l’itinerari original, però francesos i belgues tiren direcció cap al Refugi Robert Blanc i nosaltres a darrera. Passem per uns passos equipats amb cables d’acer i esglaons de ferro que amb la neu esdevenen bastant complicats. Cada cop neva més, cada cop hi ha més gruix de neu, cada cop es fa més difícil avançar, hi ha trams que no hi ha més alternativa que baixar-los de cul, ja que sota la neu hi ha unes roques que patinen d’allò més. Des del col de Seigne faltaven 4 km per arribar al Refugi Robert Blanc, quan portem una bona estona trobem un cartell que espero que indiqui que falten 10 – 15 minuts per arribar-hi i la desagradable sorpresa és que indica 1 hora. Què??? 1 hora encara??? El camí inexistent en mig de la neu i els trams equipats amb cables i esglaons de ferro fan que estiguem avançant molt a poc a poc. Finalment, quan són les 15:30h i després d’un esforç més que considerable arribem al molt desitjat Refugi de Robert Blanc. Mentre ens estem menjat un plat de pasta, veiem com els equips francesos i belgues ja s’estan equipant per marxar de nou, imaginem que no marxaran sense nosaltres, però de totes maneres ens afanyem per enllestir-ho tot el més aviat possible.

Quan sortim del Refugi veiem com francesos i belgues ja són al fons de la vall, doncs pel que sembla no tenien previst esperar-nos. De moment els hi podem anar seguint la traça enmig de la neu. En Jordi veu amb el gps que estem anant pel track, és a dir, que els guies no ens han portat per un itinerari alternatiu, sinó que ens han portat per l’original. Quan arribem al Col de l’Ecaille, 2.751m, bufa un vent impressionant, un vent tant fort que costa aguantar l’equilibri, la traça s’ha perdut del tot. Amb aquestes circumstàncies tant desfavorables jo proposo de tornar al Refugi, encara ens queden més de 8km fins al Col du Bonhomme i sense traça no sabem quan tardarem i ens queden poc més de 3 hores de claror de dia. En Jordi i en Pep diuen que enrere no, que només ens queda l’opció d’anar endavant, dos vots a favor d’anar endavant i un vot a favor d’anar enrere, per tant, toca anar endavant. En Pep es posa al davant com ha anat fent cada vegada que la cosa s’ha complicat, en Jordi el segueix i li va donant indicacions amb el gps i jo a darrera que tinc una feinada de mil dimonis perquè no se’m escapin. Cada vegada hi ha més neu, cada vegada el vent bufa més fort, cada vegada fa més fred, la traça ja s’ha perdut per complet, la neu es comença a glaçar, la situació s’està complicant cada vegada més. Arribem a la Tête Nord des Fours, 2.756m, la nit està a punt d’arribar, no veiem exactament per on hem de tirar, com no trobem ràpidament el camí, amb el vent que està bufant, ens quedarem aquí congelats!!! Per sort en Pep recupera el camí hi podem anar perdent alçada ràpidament, sembla que hem pogut fugir d’un perill que se’ns estava a punt d’engolir...

Arribem al Col du Bonhomme que ja s’ha fet de nit, hem de treure els frontals, però estem els tres tremolant, estem els tres sense tacte als dits per ficar-los dins la motxilla. De sobte veiem una caseta de fusta que serà un refugi perfecte, ens en hi anem sense perdre ni un segon. Estem els 3 congelats, optem per treure el toldo i tapar-nos els tres a veure si el nostre propi escalfor ens ajuda a superar aquesta situació. Mica en mica deixem de tremolar. Optem per cargolar-nos amb les mantes tèrmiques i esperar a veure si afluixa el vent que se sent que està bufant amb moltíssima intensitat.

Com que el vent sembla que no vol afluixar, no ens queda altra opció que abrigar-nos fins les orelles i sortir direcció La Balme. Al Jordi li deixa de funcionar el gps i ens trobem en mig de la neu sense saber on està el camí, connecto jo el meu i veig que estem molt allunyats del track, si seguim riu avall l’acabarem creuant. Intentem baixar el més a prop del riu fins que no ens queda més opció que acabar posant algun peu dins l’aigua, les ganes que tenim de sortir d’aquesta situació fan que cada vegada tinguem menys miraments. Per fi arribem a La Balme on ens trobem de cara a tots els corredors de l’UTMB, preguntem als de l’organització, però ens diuen que nosaltres aquí no hi tenim ni punt de control ni res de res, que seguim endavant. Aquí hi ha un foc enorme que aprofitem per escalfar-nos, ens assentem a un banc just davant d’aquest foc i ens quedem mig adormits. La veritat és que amb el fred que hem arribat a passar, costa moltíssim separar-se’n, però quan són les 2:45h del dissabte 1 de setembre decidim seguir endavant per fer els últims 35km que ens falten fins a Chamonix.

La pujada al Refugi de Tré la Tête la fem més adormits que desperts, estem ja a la cinquena nit, i el cansament i la son són cada vegada més intensos. Arribem al refugi i amb en Jordi diem de dormir una estona, en Pep diu que no, que quan abans marxem abans arribarem. Jo faig càlculs i dic que si sortim d’aquí a les 6:00h, a les 15:00h som a Chamonix i això és una hora abans de la nostra previsió. Finalment dormim mitja hora i reprenem la marxa sota la neu quan passen uns minuts de les 6:00h.

Segons el perfil hem de baixar uns 700m per pujar-ne 500m fins als Chalets du Truc. Ja podem parar el frontal, ja s’ha fet de dia i estem cada cop més a prop de l’arribada. Anem tirant avall i quan trobem un corriol que tira amunt, sense pensar-nos-ho tirem amunt. Quan fa una bona estona que estem tirant amunt, miro el gps i ens hem ben allunyat del track, noooo!!! Quina perduda més tonta!!! Aquesta ha sigut de mitja hora ben bona!!!

Arribem als Chalets du Truc i una dona molt amable ens ofereix una bona tassa de cafè amb llet, una magdalena i xocolata negre, quin esmorzar més deliciós!!!

Ja estem a l’última pujada, només ens separen 500m D+ fins al Col Tricot, un cop aquí estarem a 16km de Chamonix. Aquest camí també l’han fet els corredors de l’UTMB. Està realment enfangat i costa bastant avançar, però la proximitat a Chamonix ens dóna una força tal que ara ja no hi ha adversitat que ens pugui aturar. Pugem a molt bon ritme, tot i que el camí no sigui fàcil, ara mateix hi ha quelcom dins nostre que ens empeny amb la màxima força!!!

La baixada fins a les Houches la fem a través del camí que han fet els de la TDS i està encara pitjor que la pujada al Col Tricot, això no és ni camí ni és res, això és un munt de fang a través del que hem d’avançar com bonament puguem.

Ara sí que ja ho tenim, ja som a les Houches i només ens separen 8km de Chamonix. A la guia ens diu que hem de seguir les marques de l’UTMB i aquestes ens portaran a la línia d’arribada. Nosaltres seguim les indicacions de la guia i anem seguint les marques de l’UTMB, miro el gps i veig que ens estem allunyant del track, però nosaltres fem cas a la guia. Hem agafat una carretera asfaltada que no para de pujar i nosaltres amunt, sense contemplacions. Quan som ja a l’alçada de 1.400m i estem totalment allunyats del track, ens aturem un moment, analitzem la situació i arribem a la conclusió que aquestes marques són de l’UTMB, però del nou traçat que han fet avui i no del traçat que estava previst originàriament. Ostia, aquesta perduda sí que ha sigut grossa!!! Quan estem desfent el camí erroni, em truquen de l’organització i em pregunten cap on estem anant??? Què hem d’anar cap a Chamonix!!! Li contesto que en uns minuts serem de nou en el camí correcte...

I quan són les 15:44h del dissabte 1 de setembre i fa 113:44h que en vàrem sortir, arribem de nou a Chamonix. Ja ens estan esperant els menuts de la família per entrar junt amb nosaltres, i com no, acompanyats d’unes bones estelades per fer honor al nom del nostre equip, Els Segadors.

El repte que teníem abans de sortir l’hem assolit per complert, hem fet arribar l’equip sencer, el grau d’amistat dels membres de l’equip crec que és superior al d’abans de sortir i a sobre hem arribat 15 minuts abans del previst, bona feina Segadors!!!