UT Coll de Nargó - 99km 5.200m D+

Avui estem al Coll de Nargó per disputar la segona prova de la Copa Catalana de Curses d’Ultraresistència. La tercera edició de l’Ultra Trail Coll de Nargó té 99km i 5.200m de desnivell positiu. Tot i que la distància i el desnivell siguin considerables, el que més por em fa és la calor que ens pot arribar a fer avui. En Jordi, amb el que una setmana més correrem junts, em comenta que ahir a les 8h del vespre la temperatura era de 30ºC, “Uuuffff com patirem!!!”

 

Sortim a les 8:30h, la veritat és que podríem haver sortit bastant més d’hora comentem amb en Jordi, però que hi farem... Ataquem la primera pujada i, quan portem pocs minuts en cursa, constatem que avui suarem més que mai, avui tocarà beure molt si no volem quedar deshidratats. El primer ascens em costa més de l’habitual, sembla com si avui hagués d’arrossegar molt més pes de l’habitual, les sensacions no són gens satisfactòries, no em trobo gaire a gust corrent, però no passa res, d’aquí una estona ja m’hauré habituat a les condicions d’avui i estaré gaudint com sempre.

Aaaahhhhh!!! Quina torçada de turmell més contundent m’acabo de fotre, quin mal!!! Això no em sol passar, això és perquè no estic concentrat amb el que estic fent, “Vinga Salvador, oblida la calor i centrat amb el córrer” em dic a mi mateix.

A diferència de l’any passat que només hi havia aigua als avituallaments, aquest any n’hi haurà de líquids, de sòlids lleugers i de sòlids complerts, que bé!!! Arribem al primer avituallament i sorpresa, només hi ha aigua, això no és el que havíem quedat, als líquids hi havia d’haver quelcom més!!! Omplim els bidons i em tiro una mica d’aigua per sobre, “NOOOO, que anem justos d’aigua!!!” em diuen els de l’organització. No m’ho puc creure, només aigua i a sobre poca, sense comentaris...

...i la calor que no para d’incrementar i les sensacions que segueixen sense ser gens bones, no em trobo bé, les cames no tiren. En canvi en Jordi aguanta d’una forma extraordinària la calor, a ell de moment no li afecta gens. Pujant al Coll de Finestres, un pujada de gaire bé 800m de desnivell en poc més de 2km, perdo en Jordi de vista, se’m acaba l’aigua a mitja pujada, em sento totalment esgotat com si en lloc de portar uns 20km en portés 200, necessito l’avituallament el més aviat possible. Amb un esforç molt superior al normal aconsegueixo arribar a dalt el coll, Uuuuufffff, com m’ha costat!!!

 

A l’avituallament ens diuen que dels 10 o 12 que han passat davant nostre som els que fem més bona cara, això m’anima una mica. A més hi ha sòlid, i un dipòsit ple d’aigua gràcies al qual ens podem mullar de dalt a baix. Surto força recuperat, sembla que han desaparegut les sensacions negatives i que em començo a trobar bé. Aquest tram fins al pròxim avituallament és pràcticament tot per pista, són les 13:00h, mirem al cel a veure si veiem algun núvol, però no n’hi ha ni un, tornen a venir les males sensacions, les cames ja no volen tornar a tirar, això no rutlla!!!

En la baixada cap al poble de Boixols, em quedo sense força a les cames i m’haig de seure a terra, en Jordi em dóna uns fruits secs i em tranquil·litza, però jo em sento totalment fos, des del Tor des Géants que no assolia un esgotament de tal magnitud. Arribo una altra vegada sense aigua al tercer avituallament i sense força ni per córrer en la baixada. Així no puc continuar, plego, ja ho tinc decidit!!!

Quan arribo a l’avituallament poso el cap sota una font amb un imponent raig d’aigua, no puc treure el cap d’aquí sota, és com si estigués atrapat per un iman que m’impedís desenganxar-me’n. “Jordi jo em sembla que plego”, “no home, no, tu tranquil, beu, menja i ho aniràs veient tot molt més clar, ja veuràs” em respon. Que faig plego o no plego? M’ofereixen un cotxe que em porta fins al Coll de Nargó, que fàcil ho tinc, si accepto s’acaba la calor, s’acaba  el patiment i s’acaba aquest mal que em fan les cames. Massa fàcil, no em puc deixar vèncer, si pujo al cotxe me’n penediré, “Vinga Jordi ja hi podem anar!!!”.

 Durant uns kms anem pel costat del riu, el creuem en vàries ocasions i sempre que podem ens remullem de dalt a baix, la sensació de calor baixa considerablement, però al cap de pocs minuts d’haver-nos remullat ja tornem a estar totalment secs. Les sensacions han millorat considerablement, he aconseguit fer desaparèixer els pensaments negatius del meu cap, mica en mica vaig recuperant el Salvador de sempre, mica en mica les cames em van recuperant la força que havien perdut i tenir el Jordi al meu costat és el que realment m’ajuda a tirar endavant.

Passat l’avituallament del km 44 en el que només hi ha aigua, per cert, entro de nou en un moment de crisi, el problema és que ara en Jordi també ho està passant malament. En Jordi li sembla sentir l’aigua d’un riu, “oohhh que béééé!!!”, “o potser, no???” em diu, “sisplau, sisplau, que sigui un riu, sisplau!!!” Per sort si que és un riu, novament ens remullem de dalt a baix, ara ens feia molta falta perquè feia molta estona que anàvem sota el sol des de l’última remullada.

Quan falta poc per arribar al poble de Gabarra, on hi ha d’haver l’avituallament més important del dia, de nou les cames se’m queden sense força, de nou en Jordi m’ha de dir que em senti un moment, que begui i que em recuperi...

Quan portem 8:07h arribem a l’avituallament del km 54, aquí hi ha sòlid i aprofitem per recarregar tota l’energia que hem anat consumint durant el dia, que avui sembla que és molta més del que és habitual. Aquí hi ha el corredor que anava 3r que ha plegat, amb la qual cosa sortim junts amb en Jordi i un altre corredor que som el 3r, 4rt i 5è.

Mica en mica la temperatura va disminuint, el sol cada cop està més baix i cada vegada són majors els punts amb ombra. Aquest última avituallament se’m ha posat d’allò més bé i em sento cada cop millor. Per un moment el corredor que anava amb nosaltres se’ns escapa, però el cap de poc l’avancem sense excessives dificultats.

La pujada a Aubens és l’últim gran obstacle a superar, 700m de desnivell positiu amb unes pendents realment imponents, en molts punts hem d’anar gaire bé de quatre grapes per poder pujar, una pujada realment impressionant!!! Un cop fet l’últim tram, on ens cal l’ajuda d’unes cordes, arribem a un punt amb molt bona panoràmica, on de sobte ens sorprèn un vent tant fresc com agradable, en aquests moments estem a la glòria “Només ens faltaria poder volar” em diu en Jordi, i en un tres i no res, amb les forces totalment recuperades, arribem corrent al km 70. 

Preguntem pel corredor que va 2n i ens diuen que fa 20 minuts que ha passat, l’última vegada que hem preguntat per ell, ens portava 30 minuts, en Jordi em diu que segur que l’atrapem, “home som dos contra un, a per ell!!!”. Ha arribat el moment de donar-ho tot, enrere ha quedat la calor, l’esgotament, el patiment... ara és el moment de l’eufòria, el moment de gaudir, de pensar en positiu, pensar en atrapar al 2n...

Arribem al km 80 quan portem 13:04h, la nit ha arribat i és hora d’encendre el frontal. De nou tornem a preguntar pel 2n i segueix estant a 20 minuts, sembla que ho tindrem difícil per atrapar-lo, però seguirem donant-ho tot.

...i ja veiem les llums del poble, des de l’últim avituallament ens diuen que ens falten 4km, “que et sembla Salvador, mitja hora?” em pregunta en Jordi, “com a molt, potser fins hi tot una mica menys”  li responc. Quan són les 00:00h i portem 15:28h passem de nou pel punt de sortida, arribem en la 3ª i 4ª posició a 19 minuts del 2n. Com m’ha dit en Jordi quan les estàvem passant ben canutes, avui sí que es pot dir que és una prova de Ultra Resistència.

 

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair al Jordi la seva col·laboració, els seus ànims i el fet d’estar sempre al meu costat per ajudar-me a superar una de les situacions més complicades que m’he trobat en els últims temps, moltes gràcies Jordi!!!

Marató Berga - 42km 2.930m D+

Són les 7:00h i ja estem a punt per prendre la sortida d’una nova prova. Aquesta setmana estem a Berga per córrer la marató de muntanya d’aquesta població amb els seus 2.930m de desnivell positiu. La bellesa del territori berguedà fa que es presenti doncs una jornada molt interessant.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, de cara amunt i amb en Jordi Armengau, molt coneixedor de la zona, al meu costat. En Jordi em comenta que avui hi ha tota l’artilleria dels Mountain Runners i que venen disposats a donar-ho tot. Això implica que el ritme serà molt alt i que haurem d’espavilar-nos per no quedar massa enrere. El cel està molt emboirat, tot i que han comentat que a dalt a la Serra d’Ensija ja hi fa un bon sol.

Pujant a La Figuerassa les gotes de suor cauen sense parar, en Jordi l’acabo perdent de vista, m’avança més d’un i més de dos corredors, podria forçar un parell de punts més la màquina, però opto per reservar forces que més endavant necessitaré. Conec la duresa d’aquesta prova i estic convençut que els excessos es poden arribar a pagar molt cars...

 Pujant als Rasos de Peguera desapareix la boira i apareix un cel totalment serè, la temperatura és excel·lent, la pujada és bastant dreta, però que l’única preocupació sigui seguir les passes d’en Jordi acabar esdevenint un autèntic luxe. Hi ha moltíssims corredors davant nostre, però les sensacions són tant agradables, que per moments l’esperit competitiu queda en un segon terme i pren més importància el gaudir de la bellesa del paisatge i de la bona companyia.

... i arriba l’hora de la veritat, s’ha acabat el xerrar, comença la pujada a La Gallina Pelada i això exigeix màxima seriositat. M’encanta la contundència d’aquesta pujada!!! M’encanta mirar amunt i veure la muntanya tenyida de tots colors!!! M’encanta la panoràmica des de dalt del cim!!! Ens avituallem al Refugi d’Ensija i correm tota la Serra fins arribar al coll on comença una esperpèntica baixada, impressionant!!!

 

Penúltim ascens important, toca pujar per segona vegada als Rasos de Peguera, aquí en Jordi es posa novament al davant i a molt bon ritme avancem varis corredors. L’esforç fet fins al moment es comença a notar, les cames volen manifestar el seu cansament, però les ganes de lluitar silencien qualsevol possible manifestació. Tot just estem al km 25 i portem 3:40h, últim tram, el pendent incrementa de valent, vinga amunt que ja li tenim el peu al coll!!!

 En Jordi em diu: “Quan arribem a dalt a Les Soques això ja estarà”, “Km 30, oi Jordi?” “Sí, i després tot baixada”, “Som-hi doncs, a per totes!!!”. Vist i no vist, ja som dalt, altra vegada arriba l’hora de la veritat, altra vegada arriba l’hora d’apretar tot el que es pugui i una mica més. Quan passem pel km 32 en Jordi em demana si baixarem de les 6h, engego la meva calculadora mental i si ara portem 4:45h, crec que farem 5:50h, a veure si podem...

... i quins esglaons més mal parits, no n’hi ha ni un d’igual i que alts que són, un moment de treva i més esglaons un altre cop. 500m i ja serem al Santuari de Queralt, l’esforç que cal fer cada cop és més gran, però la proximitat a Berga dóna una força addicional.

Baixem les escales de Queralt tant ràpid com podem, “Estarà complicat fer 5:50h” em diu en Jordi, “No ens sobrarà res, no”, li responc, però l’esperança no la perdem. Finalment creuem la línia de meta amb 5:51h i la satisfacció, com és de costum en aquests moments, s’acaba apoderant de nosaltres. No hem fet un temps extraordinari, ni molt menys, però la jornada ha estat formidable tal i com es pronosticava abans de sortir i això és el que realment quedarà guardat a la memòria.

Sortida Berguedana - 125km 7.300m D+

Són les 11:00h i som en Jordi Armengau (JA en endavant), en Jordi Codina (JC en endavant) i jo, en Salvador. Arranquem de la Font del Ros de Berga per fer una sortida diferent, no tenim un itinerari massa definit, no tenim ni distància ni desnivell, no tenim del tot clar on menjarem, el que sí que tenim són moltes ganes de gaudir d’un bon dia de muntanya. Anirem fent segons el temps, les ganes i les forces, tant sols tenim un condicionant i és que abans de les 7:30h de demà hauríem de ser de nou a la Font del Ros per prendre la sortida de la Berga – Rasos – Berga.

Agafem direcció el pantà de la Baells, de seguida notem que fa una xafogor molt intensa, a més, la meteo no és massa optimista, sembla que hi ha força probabilitats de que ens mullem, però bé, tampoc ens preocupa excessivament...

Arribem a Vilada molt assedegats, entrem a una botiga a comprar una mica de refrigeri i anem a buscar una font per carregar d’aigua. El pròxim objectiu és el cim del Sobrepuny, però un cop som al coll, decidim no pujar fins dalt de tot per tal de no arribar massa tard a La Pobla de l’Illet on en JC ens ha reservat el dinar. La xafogor no afluixa i tot i que el cel està cada cop més tapat, no podem parar de veure aigua fins que se’ns acaba del tot. Necessitem recarregar amb urgència i la font de Falgars acaba sent la nostra salvació.

Fins el moment ens ho estem passant d’allò més, anem xerrant d’això i d’allò, una mica de tot, les sensacions són molt bones, les expectatives s’estan complint amb escreix i quan són les 17:00h amb la gana que comença a apretar de valent, arribem a La Pobla on ens espera un bon plat de pasta, botifarra i pa amb tomàquet, gràcies JC!!!

En el moment de reprendre la marxa es posa a ploure, el cel és ben negre i sembla que en podria caure una de bona, però una gent del poble ens diuen que estiguem tranquils que això és passatger, efectivament al cap de poca estona deixa de ploure. Passem pel refugi d’Erols i seguim direcció el Coll de Pal. Tot pujant és quan acabem decidint la ruta que farem per arribar de nou a Berga. Finalment acordem anar a buscar els Cavalls del Vent i seguir el camí clàssic de la Núria – Queralt.

Arribem al Coll de Comaflouriu a uns 2.200m, és el punt de major altitud del dia quan són gaire bé les 21:00h, parem un moment per abrigar-nos, aquí bufa un vent força fred, truquem al Rebost a veure si hi podem parar a menjar un mica, però està tancat, que hi farem! 

Passat El Rebost ens toca encendre el frontal, la nit ja ha arribat, però nosaltres seguim a la nostra, anar fent kms i anar-la fent petar. Pujant al Coll d’Escriu ja no xerrem gaire, en JA es posa al davant i ens porta al JC i a mi ben collats. Baixem pels Empedrats i a Can Cerdenyol decidim parar per sopar quan són les 23:15h.

Entorn a les 3:00h de la matinada, la son es comença a apoderar de nosaltres, especialment d’en JC i de mi. Ens esforcem en fer tot el possible per fer-la desaparèixer, però no ens en sortim i ens veiem obligats a fer una parada per dormir 15 minuts. La dormida a anat d’allò més bé, la son ha desaparegut i podem seguir endavant sense excessives dificultats.

Pujant al Coll de Fumanya, la son es vol tornar a apoderar de mi, ara sí que no ho puc permetre, faig tots els esforços per lluitar contra ella, m’està costant molt, però finalment aconsegueixo vèncer-la al mullar-me la cara en un font que trobem al mig del camí.

Per tal de no arribar tard a Berga, decidim no passar pel Santuari de Queralt i agafar un camí directe que va més o menys paral·lel a la carretera dels Rasos. Finalment quan són les 6:30h arribem de nou a la Font del Ros havent fet 100km i 5.500m de desnivell positiu. Agafem el dorsal de la Berga – Rasos – Berga i ens en anem a dormir uns 20 minuts al cotxe, ara tornem...

... i comença un nou dia. Fem un cafè i quan són les 7:45h (amb 15 minuts de retard) arranquem de nou la maquinària direcció la Figuerassa. Els 3 ens quedem sorpresos de lo bé que ens trobem, crèiem que seria molt pitjor, ens hem tret el pes de l’esquena i això s’hi nota. Ara a sobre ens trobem avituallaments, això és massa!!!

La pujada als Rasos la fem força bé, els 3 ens trobem amb forces suficients per fer-la sense excessiu patiment. El dia es ben serè, la temperatura és molt bona i nosaltres seguim gaudint com fa gaire bé 24h que ho estem fent.

A la Creu dels Rasos ens espera una bona botifarra, aquí sense cap pressa, fem una bona aturada i esmorzem com senyors. Últim esforç, últims 12km pràcticament tots en baixada, i ja haurem finalitzat la segona etapa de la volta.

La baixada la fem tranquil·lament, seguim fent-la petar, seguim fent el que més ens agrada i passant-ho d’allò més bé. Una mica abans de Queralt ens hi trobem a la Sara que ens acompanya fins al Santuari. Última pujada fins a Sant Pere de Madrona i última baixada fins a Berga. Quan són les 12:46h arribem per segona vegada en el dia d’avui a la Font del Ros. Al final 125km i 7.300m de desnivell positiu, el millor de tot, 25:46h de bona companyia!!!

Ultra Trail Apuko Extrem - 78km 5.200m D+

Avui correré en una zona totalment nova per mi, avui correré pels voltants de Zaramillo, un petit poble situat a uns 10km de Bilbao. Tinc la sensació que les paraules de l’Óscar, l’organitzador de la cursa, dient-me “Es dura, eh! Es dura!” seran veritables. Tinc la sensació que avui tocarà fer-s’hi de valent, avui tocarà prémer fort les dents si vull quedar en un posició mínimament decent en mig de tants corredors bascos (la majoria). Doncs res, som-hi a per l’Ultra Trail Apuko Extrem amb els seus 78km i 4.500m de desnivell positiu.

Son gaire bé les 6:00h i quan estem a punt d’iniciar la prova es posa a ploure, vaja, la pluja estava prevista per la tarda, no per l’hora de sortir!!! Només començar ja estem pujant, baixem, pugem, tornem a baixar i de sobte una pujada dretíssima, ja veig que això serà com l’Ehunmilak (Ultra Trail de 167km i 11.000m D+ que vaig córrer fa un parell d’anys aquí al País Basc), ja veig que serà una cursa molt exigent muscularment.

Pujant al Gonjeda i amb un vent que bufa amb molta força, veig un munt de corredors davant meu, en compto fins a 28 i si hi sumo els que no veig, quants corredors tinc a davant??? A veure si en tindré més a davant que a darrera??? Uffff si ja sabia jo que avui em tocaria apretar de valent!!!

La pujada al cim del Ganekogorta, el punt més alt del recorregut a 994m,  és preciosa, hi ha moments en els que el pendent és realment fort, però la vista és espectacular, veient-se fins hi tot el mar. El cel s’ha ben asserenat, la temperatura és fresqueta, el terreny molt agradable, m’ho estic passant d’allò més bé!!!

Al arribar al final de la baixada ens trobem uns corredors que venen en sentit contrari, sembla que algú ha canviat unes marques de lloc, trec el gps i efectivament estem anant malament. Tirem enrere, recuperem el camí correcte i 6 o 7 corredors es posen al meu costat, “yo voy con el Catalán y así seguro que no me pierdo” diu un, “que un Catalán nos tenga que venir a enseñar el camino, esto es la ostia!” diu un altre. Jo els hi responc, “no se que pasa que cuando saco el gps me salen amigos por todas partes”, tots se’m ofereixen a pagar-me el que vulgui a l’arribada... Superat el tram sense marques arribem a l’avituallament del km 30 amb poc més de 4h.

 Ens ajuntem un grup de 4 corredors (3 bascos i jo) pujant al cim del Gallarraga, 700m de desnivell ens en separen, em poso al davant i amunt sense contemplacions!!! Passant pel km 33 em diuen que vaig el 34, mare meva quants corredors que tinc encara al meu davant!!! L’última pujada és novament dretíssima, m’encanta!!!

Passat l’avituallament del km 45, arribem al punt més baix del recorregut a gaire bé 0m d’altitud. Portem 6:20h, fa molta calor, veig una font, hi poso el cap a sota, necessito refrescar-me! Ara toca pujar al cim del Eretza a uns 900m, pugem 200m i els tornem a baixar, comencem de 0m una altra vegada, vinga ara sí de dret al cim. La pujada, com ja va sent habitual, té trams amb uns pendents molt pronunciats. Aquí avanço alguns corredors, em trobo molt bé, em sento amb força per intentar avançar-ne uns altres que veig més amunt, a per totes! Es posa a ploure, es posa a pedregar, sembla que pot caure el que no està escrit, però la pluja no dura més de 10 minuts. De sobte arribem a un tallafocs realment espectacular, això sí que és pujada en majúscules, increïble!!!

Arribo a l’avituallament del km 70 i el germà de l’Óscar, que també està a l’organització, em diu que vaig el 20, em diu també que em falten 4km de pujada fins al cim de l’Apuko i 4km de baixada fins a Zaramillo. A l’horitzó veig un corredor que m’ha avançat fa una estona com va corrent en una pista que fa pujada, si ell corre, jo també. Comença a ploure de nou, veig 3 corredors que venen per darrera, no puc deixar que cap d’ells m’avanci, també en veig 5 al davant, a per ells. Està començant a ploure de valent, ara sí que ha arribat el moment de donar-ho tot, en l’últim tram de la pujada veig com em vaig acostant als 2 corredors dels que tenia a davant, em giro, dels que tenia a darrera ni rastre, perfecte!

Última baixada, vaig tant ràpid com puc, m’apropo cada cop més als 2 corredors que tenia al davant fins que els avanço. Vist i no vist ja sóc de nou al punt de sortida. Finalment 11:18h, posició 18 i molt satisfet per haver-me trobat d’allò més bé en tot moment, miro el gps i marca 5.235m de desnivell positiu. Sí que tenia raó l’Óscar quan deia que era molt dura. Això sí, la duresa queda compensada, i amb escreix, per la gran bellesa del recorregut.

Ultra Trail Barcelona - 106km 4.500m D+

Avui comença la I Copa Catalana FEEC-LA FUMA de curses d’Ultraresistència, avui ens retrobem amb l’Ultra Trial de Barcelona. Per davant tenim 106km i 4.500m de desnivell positiu amb sortida i arribada a Sitges. Per davant tenim una cursa que deixa córrer molt, però que a la vegada exigeix de valent.

Prenem la sortida a les 7:00h, novament amb en Jordi Armengau al meu costat, novament ens espera una jornada on tocarà donar-ho tot una altra vegada. Veiem que hi ha corredors de molt nivell, fins hi tot n’hi ha vinguts de fora de Catalunya, amb la qual cosa encara ens hi haurem de fer més!!!

El principi del recorregut és majoritàriament per pista, això vol dir que no podem deixar de córrer ni un moment, pista i més pista i vinga a córrer... A les 2 hores de cursa estem desitjant que arribi alguna pujada que ens permeti caminar encara que sigui només un moment... Volem una bona pujada, sisplau!!!

Amb 3:27h arribem a Begues, és el km 31, aquí toca menjar una mica de sòlid i sense massa temps per descansar reprenem la marxa per tornar de nou aquí al cap d’uns 35km més. Sortim del poble de Begues direcció a Sant Climent del Llobregat, en una pujada ens avancen dos corredors que van corrent, “vols dir que no van massa fort Jordi???” “I tant, dubto que puguin aguantar aquest ritme gaire estona”. Al cap de poc ens trobem un d’aquests corredors estirant perquè té rampes, “potser hauràs d’afluixar el ritme company, que això és molt llarg...” Ens diuen que anem en la posició 25 i 26, ufffff quants corredors que tenim per davant!!! El cel està emboirat i tot i que fa una mica de xafogor, no fa la calorada de l’any passat ni de bon tros, menys mal!!!

A Torrelles de Llobregat hi ha una altre avituallament sòlid, portem 6:02h i una mica més de 50km. De moment anem força bé, ara ens espera una bona pujada, una d’aquelles que reclamàvem al principi, en Jordi es posa al davant i amunt sense contemplacions, encara hi forces a les cames i cal aprofitar-ho!!!

I ja som de nou a Begues, és l’hora de dinar, així que un platet de macarrons, una mica de fruita i sense massa temps per gaire més tornem a reprendre la marxa, a veure si podem avançar algun altre corredor en aquests 40km que ens separen de Sitges. Cada vegada serà més difícil, però ho intentarem!!!

Abans d’Olesa de Bonesvalls, veiem un corredor a la llunyania i que cada cop ens hi acostem més, a per ell!!! L’avancem, però al cap d’una estona ja està de nou darrera nostre, vaja, aquest ens donarà més feina del que semblava. Dos corredors més que també avancem, un d’ells es queda enrere, però l’altra s’uneix amb nosaltres, entre tots marquem un ritme bastant elevat, es comença a fer urgent trobar un avituallament. Un cop avituallats al km 84, els dos corredors que s’havien unit amb nosaltres ens marxen, un d’ells agafa un ritme molt fort que se’ns fa impossible de seguir, “hem despertat a la bèstia” em diu en Jordi.

“Ufff que es faran llargs aquests 20km que ens falten...” em diu en Jordi, “no home no, això ja ho tenim, tu distreu la ment i ja està!” li responc. “Vinga Jordi, que segons els meus càlculs, podem baixar de les 13:30h”. Aconseguim distanciar-nos dels 2 corredors que semblava que no podríem atrapar, els perdem de vista, sembla que ja no ens donaran més guerra.

Última pujada, quan arribem al capdamunt ja només ens separaran 4km de Sitges, es posa a ploure, em d’anar amb molt de compte de no relliscar amb les pedres molles que patinen molt, trepitgem l’asfalt, això ara sí que ja ho tenim. Últims metres i finalment arribem amb un temps de 13:29h en les posicions 11 i 12 i molt satisfets de la feina feta.

Pels Camins dels Matxos - 63km 3.100m D+

La d’avui és un prova que passa per una zona d’un gran encant i d’una gran bellesa, imagino que és aquest el motiu que fa que les 500 inscripcions s’esgotin en dues o tres hores. El recorregut, d’uns 63km i 3.100m de desnivell positiu, transcorre integrament per la comarca d’Osona, passant per punts tant emblemàtics com Bellmunt, el Puigsacalm i Cabrera.

Sortim de Torelló a les 6:30h tot just quan s’està començant a fer de dia. Es nota una gran humitat a l’ambient, el cel està força emboirat i no sembla que de moment el sol es vulgui deixar veure.

 

Amb 1:21h i un ritme força bo, arribem a Bellmunt, les sensacions són molt bones, sembla que es presenta una gran jornada, dedueixo que la preciositat de l’entorn ajuda a fer-ho tot molt més fàcil.

A la que ens aproximem al cim del Puigsacalm, el punt més alt del recorregut amb 1.515m, la boira s’intensifica i per moments fins hi tot costa una mica veure les marques. La pujada al cim és ràpida i la temperatura força freda, interessa perdre alçada el més ràpid possible!!! La baixada fins al coll de Bracons té trams bastant complicats, hi ha molt de fang i rellisca d’allò més, sort de l’ajuda d’unes cordes que ha col·locat l’organització. Al quedar-te les mans molles de la corda, afegint-hi el vent que bufa per moments, fa que la sensació de fred per sigui considerable.

 Amb 4:14h arribo a l’avituallament del Prat de la Vola, hem fet ja la meitat del recorregut, ara bé, per superar la segona meitat caldrà fer-s’hi de valent!!! Pujant a Cabrera em trobo d’allò més bé, avanço alguns corredors, ara feia molta estona que no avançava ningú i ja ho necessitava. 

Ja sóc de nou al Prat de Vola, a partir d’ara sí que tocarà donar-ho tot, ha arribat l’hora de començar a fer ús de l’energia que he estat guardant. M’esperen encara algunes pujades exigents, amunt!!! Vaig avançant corredors, la majoria d’ells han fet un recorregut més curt que el meu, però de tant en tant me’n trobo algun que està fent el mateix recorregut que jo. Em trobo cada vegada més bé, arribo a l’últim avituallament, em diuen que em falten 7,6km, veig que no podré fer tant bon temps com l’any passat, però de totes maneres no penso guardar-me res, a per totes!!!

L’últim tram està ple de petites pujades i quan et sembla que aquesta ja ha de ser l’última, n’apareix una de nova, i així en vàries ocasions. Últim esforç, última apretada de dents, estic ja de nou a Torelló, finalment arribo amb 8:25h i molt satisfet de lo sencer que he acabat. Perfecte!!!

Trail des Citadelles - 73km 3600m D+

La prova d’avui transcórrer en territori Francès, concretament a la zona del Ariège i porta per nom Trail des Citadelles. Les dades de la cursa són 73km i 3.600m de desnivell positiu i sembla que una de les característiques principals del circuit és la gran quantitat de fang que hi ha al llarg del recorregut. A més, en un tram del circuit hi passen la totalitat dels 1200 corredors que sumen entre les 4 curses, per tant, aquest tram és molt probable que tingui certa complexitat.

            Nosaltres som els primers de sortir, amb el frontal al cap i una lleugera pluja iniciem la prova a les 6:00h. Abans de sortir em diu en Jordi Codina, “vosaltres foteu-li tanta canya com pugueu...” i jo li responc “...i tu hi has de fotre la mateixa canya que nosaltres”, “vosaltres feu i jo ja aniré venint...” em respon. Sortim amb en Jordi Armengau una vegada més, i les que falten!!! Accelerem una mica a la sortida ja que un possible corriol gaire enfangat al principi podria ser un embús fatal. Al cap de pocs minuts de córrer confirmem que el tema del fang va de debò, en la primera pujada notem com cal un esforç addicional per vèncer el fang, però què hi farem, ens hi haurem d’adaptar.

Notem com el ritme de la cursa és molt elevat, no sembla que tinguem més de 70km per davant, però nosaltres intentem moderar un punt la velocitat, és per això que quan passa l’Óscar, un basc que acabarem coneixent ens diu en conya “menos hablar y más correr, coño!!!”, però nosaltres li responem que xerrem ara que podem que més endavant no sabem com anirà...

Arribem a Bélesta, km 18, amb 1:50h, la veritat és que hem anat a una velocitat de gaire bé 10km/h i això per nosaltres és anar molt ràpid, però bé, la cursa ja ens anirà posant a tots al lloc que ens correspon.

Comencem la segona pujada, ara ja és de dia, el cel està molt emboirat, però de moment no plou, això sí el fang sembla que té intenció d’acompanyar-nos tot el recorregut. La zona per on correm és molt bonica i amb en Jordi comentem que es fa molt agradable transitar per aquesta nou territori.

Amb 3:45h arribem a Fongax, km 34, seguim anant molt ràpid ja que el circuit està sent força corredor. Aquí ens trobem de nou a la Sara, la xicota d’en Jordi Codina, i ens diu que ell ha passat per Bélesta 5 minuts més tard que nosaltres, en qualsevol moment estarà corrent al nostre costat!!!

         Ha arribat l’hora de la veritat, per davant tenim el desnivell positiu més important de la jornada, hem de superar prop de 700m per arribar al Château de Montségur. En Jordi es posa davant i amb la màxima seriositat marca un molt bon ritme, això vol dir, que sinó em vull quedar enrere m’hauré de posar molt serio jo també. De sobte apareixen un munt de corredors que no pot fer gaire que han sortit ja que, a diferència de nosaltres, van molt nets i polits. Se’ns afegeix doncs una nova dificultat, haver d’anar avançant corredors en una pujada enfangada... La pujada final al castell esdevé realment complexa, un munt de corredors que pugen, un munt de corredors que baixen, gent que no són corredors i també pugen i baixen, les pedres estan molt arrodonides i molt molles, amb la qual cosa rellisquen d’allò més, tot plegat força complicat. Baixant ens creuem amb en Jordi que puja, va 10 minuts per darrera, ens animem i endavant!!!

 

          Quan encara no fa 6 hores que hem sortit, arribem a l’avituallament de Montferrier i ens diuen que només ens falten 25km per l’arribada. En Jordi calcula i em comenta que podem fer unes 9 hores i jo li responc que si tot va bé, potser fins hi tot podem baixar algun minut de les 9 hores.

Intentant mantenir el ritme afrontem el Château de Roquefixade la que serà la penúltima pujada de la cursa. Aquí ja fa una estona que estem avançant els corredors de la cursa de 40km i el fet d’avançar sempre genera una motivació addicional. El dia segueix molt gris, el camí segueix molt enfangat, les cames comencen a notar l’esforç, però a hores no tenim altra alternativa que córrer tant com puguem.

Última pujada, falten 4km per l’arribada, 1km de pujada i 3km de baixada, novament en Jordi al davant, novament seriositat absoluta, seguim avançant els corredors de la cursa de 40km i algun de la nostra, això ens ajuda a mantindre la seriositat.

Els últims 3km semblava que haurien de ser plàcids, però no és així, aquí no hi ha fang, però el camí és molt tècnic ja que hi ha un munt de rocs que cal anar esquivant i que no deixen avançar tant ràpid com voldríem i per fi última baixada, és tant i tant dreta que cal una corda per poder baixar sense prendre mal, déu ni do!!!

Finalment, amb 8:56h arribem de nou a Lavelanet en les posicions 23 i 24 i molt satisfets de la feina feta. En Jordi Codina arriba una mica més tard que nosaltres, sembla que els últims kms li han donat més feina de la prevista, però tot i així, se’n surt molt bé i el que és més important, gaudint de valent!!!

 

Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades - 67,5km 2.450m D+

La d’avui no és una cursa sinó una marxa de resistència que surt de La Selva del Camp i transcórrer per les muntanyes de Prades amb una distància de 67,5km i un desnivell positiu de 2.450m. Tot i que no sigui una cursa, intentaré fer-la amb el mínim temps possible. L’any passat hi vaig estar 8:00h, a veure aquest any com va...

Sortim a les 7:00h direcció cap a l’Albiol, la temperatura és molt agradable, sembla que avui farà un bon dia. De sobte una pujada “dretíssima” que fa que deixem de córrer i caminem durant una estona, què bé!!!

A l’Albiol, km 10, mengem un tros de coca amb xocolata i endavant direcció Mont-ral. Avui és com si estigués una mica adormit, sembla com si em faltés motivació, hi ha quelcom dins meu que no acaba de funcionar. Això no pot ser, necessito despertar-me, necessito activar-me, necessito motivació, necessito córrer de gust!!!

 

Tot pujant cap el Refugi dels Cogullons noto que ja he aconseguit “treure’m la son de les orelles”, ja estic corrent com a mi m’agrada, ja m’ho estic passant bé!!! Imagino que la bellesa de l’entorn m’ha fet passar les tonteries... Tot i que avui sembla que ha costat més de l’habitual entrar en sintonia amb el medi... 

 Miro el GPS i ja estic al km 37, quina agradable sorpresa!!! Tinc Prades als meus peus, amb un tres i no res ja hi seré, perfecte!!! Em trobo a un corredor que he avançat fa una bona estona i de nou torna a estar al meu davant, dedueixo que per aquí hi ha alguna drecera... Ara bé, segur que ell no ha pogut gaudir de la bona panoràmica que hi ha des de dalt del Tossal de la Baltassana.

Quan porto gaire bé 6 hores corrent arribo a Capafonts, km 47,3. Sé que la zona a la que ara m’endinsaré és molt xula, hi ha un corriol que pujar força, però que es deixa fer bé, amunt!!!

 I ja sóc de nou a l’Albiol, km 57,5, porto 7:10h, em falten 10km per arribar a La Selva del Camp, ja veig que ho tinc bastant complicat per fer 8:00h com l’any passat, però intentaré aproximar-m’hi al màxim.

Baixem primer per un corriol que acaba a una pista de formigó no massa agradable per córrer, el sol pica amb força, sort que fa un “airet” força fresc que atenua la calor, aquí m’atrapa en Jaume, anem una estona junts, serà la primera vegada amb tota la marxa que hauré anat acompanyat d’algú (a excepció de la sortida). Últim esforç, vinga som-hi, última pujada, trepitgem el poble i quan el rellotge marca 8:10h arribo de nou al punt de sortida.

Avui, al principi, les sensacions no han estat massa bones, hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar fins que la preciositat de l’entorn per on corríem s’ha apoderat de mi i ha fet desaparèixer allò que m’impedia gaudir del que estava fent...