La Diagonale des Fous - 164 km 9.900 m D+

Entorn a les 18:00 h del dijous 17 d’octubre agafem un autobús que ens portarà des de Saint Denis (al nord de l’illa de La Réunion) fins a Sant Pierre, a l’altra punta de l’illa. El viatge es fa molt llarg, anem parant a tots els pobles i acabem tardant unes 3 hores en arribar al punt d’inici de la cursa. Anem amb l’Eugeni i en Samuel, intentem dormir, però no ho aconseguim.

La baixada del autobús és espectacular, hi ha un munt de gent, no podem ni caminar, i resulta que tota aquesta gent que ens dificulta el pas són els aficionats que han vingut a animar-nos i que volen veure’ns de ben a prop (ni els jugadors del Barça tenen tanta afició quan arriben per jugar un partit, de debò!). La sortida és a les 23:00 h, així que tenim un parell d’hores per gaudir de l’increïble ambient que hi ha per aquí. Tenim menjar, beure, música en directe... no hi falta de res!

A les 23:00 h prenem la sortida els 2.200 corredors que estem darrera la línia de sortida. A les 23:00 h comença una aventura carregada d’interrogants, com serà aquest terreny tan tècnic que la gent diu? Com anirà la calor i la humitat? I el fred a la nit a les cotes altes? Com seran els desnivells? Bé, anem fent i ja ens ho anirem trobant. El que sí que intueixo és que els paisatges seran espectaculars, que serà una gran cursa i que me’n quedarà un gran record. La sortida em deixa sense paraules, hi ha gent a banda i banda del passeig animant amb un somriure d’orella a orella, ells estan gaudint d’allò més en veure’ns passar, però jo encara estic gaudint més en veure els seus somriures. Quan finalment s’acaba la gent que està animant miro el rellotge i portem 15 minuts. Sí, sí, hem estat corrent uns 3 km i amb gent a banda i banda del passeig, impressionant!!!

 He començat molt enrere i no paro d’avançar gent, tot i així vigilo molt de no passar-me amb el ritme, aquesta cursa em fa molt respecte i no vull cometre errors que després me’n pugui penedir. Passo pel segon punt d’avituallament en el km 14 i em trobo la primera pujada i  els primers esglaons. Fins aquí hem estat corrent tot l’estona ja que gaire bé tot ha estat pista. A la que comencem a pujar noto que les cames se’m queixen, és com si estiguessin cansades. Com? Què em passa? Però si acabem de començar? Intento no capficar-m’hi i tirar endavant. Passem per una zona molt complicada, està plena d’arrels i està molt enfangat, patina molt i hem d’anar molt amb compte. Seguim pujant i les sensacions que segueixen sense ser gens positives, sembla que les cames avui no tenen ganes de pencar, no sé com, però els hi haurem de treure la mandra de sobre.

Anem guanyant alçada i ja ens comencem a aproximar als 2.000 m, de sobte noto que la temperatura ha baixat moltíssim i m’haig d’abrigar ràpidament amb la samarreta tèrmica i el paravent. Per sort, poc després de les 5:00 h ja comença a clarejar, dic per sort perquè començo a tenir son i espero que amb la sortida del sol em marxi aquesta maleïda son que em dificulta el pas. Quan falta poc per arribar al final d’aquesta primera pujada de 40 km, em comencen a avançar molts corredors. Si fa una estona les sensacions no eren gens bones, ara encara són pitjors. Sembla que la sortida del sol que m’havia d’ajudar, de moment està produint l’efecte contrari. Se’m tanquen els ulls, però si fa poc més de 6 hores que corro i ja estic així? Decideixo fer una T5 d’urgència i a veure si ho puc arreglar. Després de dormir 5 minuts noto com la cosa a millorat una mica, no massa, però una mica sí que m’he recuperat. Arribo al Piton Textor, 2.165 m, i a l’avituallament hi ha una gent tocant música en directe, toquen uns tabals amb moltíssima energia, a veure si puc captar aquesta energia que avui sembla que vaig molt mancat. Des d’aquí les vistes són realment espectaculars, amb l’arribada del dia han arribat també unes panoràmiques fantàstiques, aquesta illa promet moltíssim.

Per fi una baixada, noto com de cara avall tampoc vaig massa bé, definitivament avui no és el meu dia, definitivament avui les cames no volen tirar, definitivament avui tocarà tirar de cap més que mai! El pas per Mare à Boue és impressionant, hi ha moltíssima, moltíssima gent. Gent que ha muntat carpes, tendes de campanya, punts avituallaments... gent totalment entregada amb la cursa i amb els corredors, gent que està animant d’allò més. Aquí noto com són els ànims de la gent els que em fan córrer i miro d’aprofitar-ho al màxim.

Ara toca una pujada d’uns 600 m de desnivell positiu fins al coll de Kerveguen. Al principi de la pujada m’avancen uns quants corredors, intento seguir-los però no puc, decideixo no estressar-me i anar a la meva. El terreny és realment tècnic, hi ha molta arrel, molta pedra, molts esglaons i costa bastant avançar, tot i així, intento passar-ho tant bé com puc distraient-me amb l’entorn que és totalment nou per mi. De sobte miro a la meva esquerra i a l’horitzó diviso unes muntanyes molt abruptes i amb desnivells que fan esgarrifar, m’encanta!!! Mica en mica em vaig trobant una mica millor, mica en mica vaig avançant als últims corredors que m’han passat fa una estona, les sensacions han millorat una mica, crec que és la bellesa de l’entorn que m’està ajudant, sigui el que sigui haig d’aprofitar ara que em trobo una mica bé.

La baixada fins al poble de Cilaos és complicadíssima, és molt dreta, està molt humida i plena d’esglaons que patinen d’allò més. Tot plegat fa que sigui una baixada molt divertida. M’animo i baixo força ràpid fins que em foto de cul a terra. Per sort no prenc mal i segueixo baixant bastant ràpid, tot i que vigilant al màxim perquè la baixada és bastant perillosa i un error podria ser fatal...

Amb 12:21 h arribo a Cilaos, km 66, aquí hi tenim la primera bossa. Menjo un bon plat d’arròs i pollastre. El que està menjant al meu costat em diu que a partir d’ara és quan comença la cursa de veritat, així que m’ho prenc amb calma i aprofito per descansar una mica.

De Cilaos baixem uns 300 m per començar a pujar al coll de Taibit, són uns 1.000 m de desnivell positiu que de ben segur donaran força feina. A mitja pujada ens trobem uns rastes que han muntat un avituallament en tota regla. Aquí m’assento i em prenc un te acabat de fer en un foc de llenya el qual l’endolceixo amb una mica de mel. El te el trobo molt bo, però el millor es veure la cara de felicitat dels rastes de poder-nos donar un cop de mà en aquesta pujada que ens està donant tanta feina. Els hi dono les gràcies de tot cor i segueixo amunt. Esglaons i més esglaons, m’havien dit que n’hi havia molts, però no m’imaginava que n’hi poguessin arribar a haver tants. Aquesta pujada se’m està començant a encallar, això de fer tants esglaons és duríssim. N’hi ha que són molt alts i que et fan aixecar molt la cama, ufffff això no hi estic gens acostumat, quina duresa!!! Finalment arribo al coll i hi arribo mort. La baixada, plena d’esglaons per variar, la puc córrer bastant bé, tot i així noto unes cames molt pesades, noto com avui m’està costant molt més de l’habitual fer-les anar endavant.

S’aproxima la segona nit i els problemes es comencen a agreujar. Al mal de cames que m’està acompanyant durant tota la cursa, ara s’hi afegeix un mal de panxa que m’impedeix menjar i córrer a les baixades, només em faltava això!!! Arribo a l’avituallament del km 85 i demano per fer una T10 en una llitera dins d’una carpa. La veritat és que la T10 no m’ha ajudat massa i quan surto de l’avituallament noto que estic fatal, vaig per girar cua i tornar cap a la llitera, però em dic a mi mateix, “Ni un pas enrere, Salvador!!!”. Segueixo endavant, però vaig molt malament, ara sí que les cames no em van, tinc l’estómac totalment tancat, no puc córrer ni a les baixades i a les pujades vaig fatal. Tot és negativitat dins meu, així no puc anar enlloc em dic a mi mateix i és que a sobre encara em falten més de 70 km. Em començo a convèncer a mi mateix que avui no és el meu dia i que el millor que puc fer és plegar. Sí, sí, Salvador, avui toca plegar. Per un dia que ho facis tampoc passa res, tampoc s’acabarà el món. Sí, sí, Salvador, avui només hi ha una sortida i és plegar, plegar, plegar, plegar... Quan m’adono que aquesta paraula es vol apoderar de mi, em pregunto, plegar? Però que estàs dient, Salvador? Plegar? Ni pensar-ho!!! Necessito dormir dues hores, necessito eliminar aquesta negativitat que em vol jugar una molt mala passada i haig de fer-ho com sigui. M’allunyo del camí i vaig a buscar un racó on estigui tranquil, arrecerat i que sigui còmode per dormir. Trobo el lloc perfecte sota un bosc espès, m’abrigo bé, poso l’alarma per d’aquí dues hores i a desconnectar. Sona el despertador, m’aixeco ràpidament, reprenc de nou el camí i a veure com van les coses. De moment sembla que em trobo una mica millor, no paro d’avançar corredors, corredors que van molt tocats, crec que van com anava jo abans de dormir. Arribo a l’avituallament convençut que a continuació toca la temuda pujada al Maïdo de 1.500 m de D+, però em diuen que no, que abans hi ha una pujada de 800 m, com? 800 m? Amb aquests sí que no hi comptava, sort que ara estic una mica millor, a veure com van...

Faig aquests 800 m mitjanament bé, noto com les cames van bastant millor del que anaven i això em fa pujar la moral. Després de la dormida he anat guanyant posicions i això m’anima. Ara bé, no sé si aconseguiré recuperar totes les que he perdut, ja que mentre dormia m’han avançat unes 150 persones. L’arribada al coll em deixa totalment impressionat. Enmig de la foscor veig que estic davant d’una baixada dretíssima, veig frontals molt avall, però també veig frontals al davant frontals que estan molt amunt, a davant meu tinc al Maïdo que tothom en parla, a per ell!!!

Arribo a baix al riu, just abans de començar la pujada, hi ha unes carpes i molta llum, crec que es tracta d’un avituallament, però no, les carpes són de la Creu Roja i em diuen que l’avituallament està a mitja pujada. Doncs que hi farem, som-hi cap amunt! Esglaons i més esglaons, tot són esglaons, hi ha llocs que ni podria haver dos enlloc d’un, per més amunt que miri sempre veig frontals. Segueixo pujant, sembla que en qualsevol moment apareixerà l’avituallament, però no, l’únic que apareixen són esglaons i més esglaons. Quan per fi s’acaba la pujada miro l’altímetre i marca uns 1.200 m, venint de poc més de 500 m i amb una bona baixada a mig camí, vol dir que hem fet un desnivell de més de 700 m pràcticament tot en esglaons, calculo que uns 2.000 esglaons, impressionant!!! Veig les llums de l’avituallament i encara estan molt lluny, tinc son, gana i poques forces, així que haig d’arribar el més aviat possible a l’avituallament. Faig una T10 + T10 + T10. Em prenc un te, una mica de cafè, menjo una mica i ara sí, última pujada fins al Maïdo. Noto com no vaig gaire fi, però per a poc a poc que vagi em proposo no parar. Em va avançant la gent, però jo no mi preocupo, jo a la meva, molt lent, però constant. Quan falta poc per arribar a dalt el coll es comença a fer de dia, igual com em va passar ahir, l’arribada d’un nou dia em regla unes vistes precioses, un regal molt gran per la vista, una panoràmica que és un veritable espectacle i unes sensacions en aquests moments molt difícils de descriure. El pas pel coll és impressionant, falten uns minuts per les 6:00 h, tot just s’acaba de fer de dia i com a mínim hi ha 50 persones animant amb moltíssima energia. Està tot ple de tendes de campanya, hi ha gent per tot arreu i tothom amb un somriure d’orella o orella, crec que mai havia viscut uns moments com aquests...

A l’avituallament li pregunto a un company que està mirant la taula dels punts de pas a quin km estem, em diu que estem al 117, al 117 ja? Creia que estàvem més enrere, fins hi tot em costa de creure que estiguem al 117, però ja m’interessa creure-m’ho, així que no ho dubto més i endavant. El pròxim tram està ple de tobogans, baixes una mica i no tens temps ni d’agafar el ritme que ja hi torna a haver una pujada, i un altre tobogan i un altre i un altre, no arribarà mai la baixada o què? Quan per fi arriba la baixada intento posar-me a córrer i no puc, tinc el quàdriceps destrossats, ho intento una vegada i una altra i per més que ho intento no hi ha manera, no puc! Doncs que hi farem a caminar. No m’hi atabalo massa, per fi he arribat a un punt on ja sé segur que seré finisher, em costarà molt, ho sé, arribaré que ja s’haurà tornat a fer de nit, però arribaré, seguríssim! Arribo a un poble on calculo que és on ens han de donar la segona bossa, ja estarem prop del km 130, que bé! A l’avituallament demano per la bossa i em diuen que és d’aquí a 5 km, com? 5 km? Aquí és on em queda confirmat que abans no estàvem al km 117, m’ho miro i resulta que abans estàvem al km 111...

Segueixo sense poder córrer a les baixades, cada cop que ho intento el dolor al quàdriceps em fa deixar de córrer, segur que tants i tants esglaons tenen part de la culpa d’aquest dolor tant terrible. Per fi arribo a Halte la, el punt on tenim la segona bossa, km 130. Aquí em menjo una altra vegada un bon plat d’arròs i tres o quatre talls de pollastre, la veritat és que tinc bastanta gana i aquest menjar m’entra la mar de bé. A la bossa i tinc una crema de fred/calor, no crec que em faci res als meus pobres quàdriceps, però per si de cas em faig una bona frega.

Surto pensant en que em queden poc més de 30 km, de nou gent animant per tot arreu, des de les seves cases, a qualsevol punt del carrer, nene i nenes que venen a saludar-te amb tota l’alegria del món, avis assentats en una cadira veient passar els corredors, un bon home que ens ofereix una mànega d’aigua per refrescar-nos una mica, mai havia vist una cosa com aquesta... Sembla que la crema que m’he posat a les cames està fent un molt bon efecte, em trobo molt bé, estic pujant com no he pujat en tota la cursa, quines bones sensacions, no m’ho puc creure!!! El que havia de ser segons el perfil una pujada de 200 m acaba sent una pujada de més de 500 m, però la faig molt bé. Arriba la baixada i puc córrer, per fi!!! Tot és alegria dins meu, ho puc començar a córrer tot, en el pla i les baixades no deixo de córrer, alegria i més alegria recorre tot el meu cos, ara sí que estic gaudint més que mai, endavant!!!

Arribo al poble de la Possession i em diuen que em falten 20 km per l’arribada, només 20? Són les 13:48 h, si m’espavilo, ni tant sols hauré d’encendre el frontal, va a veure si puc aconseguir. Estic anant com una moto, no paro d’avançar gent, estic al·lucinant  amb les bones sensacions, ara sí que res em pot aturar! Pugem per una pista tota de pedra volcànica una mica dificultosa de pujar, però vaig de cara al Colorado, la última pujada de la cursa així que costi el que costi, amunt! De sobte comencem a baixar. No parem de baixar, no ho entenc, però si hem d’anar cap amunt! Seguim baixant per aquest camí on tot és pedra volcànica que desprèn molt calor i veig que anirem a parar de nou arran de mar. Arribo a l’avituallament i em diuen que em queden 14 km i ara sí, 700 m de desnivell fins al Colorado. Són les 15:26 h, em queden tres hores de llum, a veure si puc arribar amb aquestes tres hores. Justa abans de començar la pujada veig un cartell que diu que fins a dalt al Colorado hi ha entre 3 i 5 hores depenent de les forces de cadascú. En aquests moments jo en tinc moltes de forces, així que haig de fer aquests 9 km i 700 m de D+ en menys de 3 hores.

Vaig com una moto, noto una força a les cames que no l’he notat ni en el moment de la sortida, per fi ha arribat el meu moment i penso gaudir-lo al màxim! Avanço un corredor i un altre, 3 més, això és la ostia!!! El Colorado està molt lluny, però el veig molt a prop! Fem una forta baixada, desnivell que haurem de tornar a guanyar perquè hem de seguir pujant, però no em preocupa gens. Tinc el Colorado a tocar, al final el que havien de ser entre 3 i 5 hores seran poc més de 2 hores, a per totes!!!

A les 17:33 h arribo al tant desitjat Colorado, ara sí, ara tot és baixada fins a Saint Denis. Disposo de menys d’una hora de llum per recórrer els últims 4 km, avall!!! La baixada, com no podia ser d’una altra manera, és molt tècnica, plena d’arrels i de pedra, costa una mica de córrer, però tinc molta pressa i baixo tant ràpid com les cames em permeten. A la baixada també avanço alguns corredors que van molt tocats. Per fi veig l’estadi on hi ha la línia d’arribada, si no m’espavilo m’atraparà la nit... Passo per sota la carretera, últim km em diuen, ara sí, ara ja ho tinc! Arribo a l’estadi, està ple de gent i, com no, animant d’allò més, dono un quart de volta a l’estadi per acabar arribant davant d’unes grades plenes de gent que ha vingut a veure l’espectacle. Braços enlaire i acaricio la glòria. Creuo la línia d’arribada, em posen una medalla i em donen una samarreta en la que hi diu J’AI SURVÉCU (jo vaig sobreviure). Doncs sí, m’han calgut 43:23 h per creuar aquesta illa, però he sobreviscut, m’ha costat moltíssim, però he sobreviscut. Han estat 35 hores per fer 130 km on gairebé mai m’he trobat del tot bé. Mentre que en les últimes 8 hores per fer els últims 35 km m’he sentit pletòric i això és amb el que em quedo. Com diuen, “No és com es comença, sinó com s’acaba” i la veritat és que millor no podia acabar!