Tot
just fa una setmana que vaig acabar La Diagonale des Fous i ja torno a estar
amb un dorsal posat i a punt de començar una nova cursa, avui és el torn de la
Marató de Sant Llorenç Savall. La veritat és que no sé massa bé com em
respondrà el cos, a veure si sóc capaç d’enganyar-lo i fer que no se’n recordi
de la feinada que va tenir la setmana passada a l’Illa de La Réunion.
Els
primers km són totalment corredors, intento no córrer més del compte, però no
és fàcil ja que tothom tira molt. Sembla que les cames responen amb força, de
moment em trobo igual de bé que els altres anys que he fet aquesta cursa (enguany
és la 5a edició que hi participo). Arribo al km 10 amb menys d’una hora i això
per mi és anar rapidíssim, però és el que exigeix el poc desnivell que hi ha
fins el moment. Mica en mica noto com em va costant cada vegada més seguir als
que em van passant, però no m’hi capfico, sé que on em sento més a gust és a
partir de la pujada a La Mola i serà a partir d’aquest moment quan podré
començar a parlar de tu a tu amb els que ara m’estan avançant.
Per
fi arriba la desitjada pujada a La Mola, aquí és quan han de venir les bones
sensacions, però avui noto que les cames no tenen la força d’altres anys, doncs
res, farem el que podrem! L’últim tram de la pujada em costa bastant, sort que
m’ho conec bé i això em facilita una mica les coses.
A
la baixada, les sensacions no són gaire millors, creia que podria enganyar el
cos, però La Diagonale comença a fer acte de presència, La Diagonale avisa que
encara està aquí i que ha vingut per quedar-se, així que tocarà arrossegar-la
fins al final. Arribat aquest punt i tenint molt clar que avui caldrà lluitar
més de l’habitual, decideixo que una vegada més qui haurà de treballar de
valent serà la ment, “Vinga Salvador, fes-ho pel teu orgull!”, “Vinga Salvador,
que aquesta marató s’ha d’acabar amb dignitat”. Aquestes són les dues frases
que em van ressonant dins el meu cap i que m’ajuden a tirar endavant. Penso que
si puc arribar amb menys de 5 hores seria tot un èxit i es podria considerar
que he acabat amb la dignitat que persegueixo. Ara tinc un objectiu i vaig a
per ell, La Diagonale no està disposada a posar-m’ho fàcil, però ho intentaré!
Aconsegueixo
fer la segona pujada més important de la cursa mitjanament bé i arribo a l’avituallament
del km 34 força motivat. Miro el rellotge i veig que no serà gens fàcil, però
sembla que encara està al meu abast baixar de les 5 hores. Passo pel Castell de
Pera quan, per un moment, sembla que les cames tenen força suficient per fer
una accelerada en la recta final de la cursa. Ho intento, però tot queda amb
una il·lusió, les ganes sí que hi són, però la força no.
Quan
queden 3 km porto 4:46 h, està clar que no podré aconseguir l’objectiu, però no
em preocupa en absolut, hi estigui el temps que hi estigui, acabaré dignament i
aquest és realment el meu objectiu. En l’última pujadeta haig de forçar al
màxim la màquina, no queda una altra opció que forçar al màxim, per tant, trec
tot el meu amor propi i amunt!
Al
final arribo amb 5:11 h sent l’edició en la que he necessitat més temps i la
que m’ha tocat lluitar més, però acabo molt satisfet per haver lluitat en tot
moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada