divendres, 8 de novembre del 2013

Marató de Sant Llorenç Savall - 42 km 1.830 m D+

Tot just fa una setmana que vaig acabar La Diagonale des Fous i ja torno a estar amb un dorsal posat i a punt de començar una nova cursa, avui és el torn de la Marató de Sant Llorenç Savall. La veritat és que no sé massa bé com em respondrà el cos, a veure si sóc capaç d’enganyar-lo i fer que no se’n recordi de la feinada que va tenir la setmana passada a l’Illa de La Réunion.

Els primers km són totalment corredors, intento no córrer més del compte, però no és fàcil ja que tothom tira molt. Sembla que les cames responen amb força, de moment em trobo igual de bé que els altres anys que he fet aquesta cursa (enguany és la 5a edició que hi participo). Arribo al km 10 amb menys d’una hora i això per mi és anar rapidíssim, però és el que exigeix el poc desnivell que hi ha fins el moment. Mica en mica noto com em va costant cada vegada més seguir als que em van passant, però no m’hi capfico, sé que on em sento més a gust és a partir de la pujada a La Mola i serà a partir d’aquest moment quan podré començar a parlar de tu a tu amb els que ara m’estan avançant.

Per fi arriba la desitjada pujada a La Mola, aquí és quan han de venir les bones sensacions, però avui noto que les cames no tenen la força d’altres anys, doncs res, farem el que podrem! L’últim tram de la pujada em costa bastant, sort que m’ho conec bé i això em facilita una mica les coses.


A la baixada, les sensacions no són gaire millors, creia que podria enganyar el cos, però La Diagonale comença a fer acte de presència, La Diagonale avisa que encara està aquí i que ha vingut per quedar-se, així que tocarà arrossegar-la fins al final. Arribat aquest punt i tenint molt clar que avui caldrà lluitar més de l’habitual, decideixo que una vegada més qui haurà de treballar de valent serà la ment, “Vinga Salvador, fes-ho pel teu orgull!”, “Vinga Salvador, que aquesta marató s’ha d’acabar amb dignitat”. Aquestes són les dues frases que em van ressonant dins el meu cap i que m’ajuden a tirar endavant. Penso que si puc arribar amb menys de 5 hores seria tot un èxit i es podria considerar que he acabat amb la dignitat que persegueixo. Ara tinc un objectiu i vaig a per ell, La Diagonale no està disposada a posar-m’ho fàcil, però ho intentaré!

Aconsegueixo fer la segona pujada més important de la cursa mitjanament bé i arribo a l’avituallament del km 34 força motivat. Miro el rellotge i veig que no serà gens fàcil, però sembla que encara està al meu abast baixar de les 5 hores. Passo pel Castell de Pera quan, per un moment, sembla que les cames tenen força suficient per fer una accelerada en la recta final de la cursa. Ho intento, però tot queda amb una il·lusió, les ganes sí que hi són, però la força no.

Quan queden 3 km porto 4:46 h, està clar que no podré aconseguir l’objectiu, però no em preocupa en absolut, hi estigui el temps que hi estigui, acabaré dignament i aquest és realment el meu objectiu. En l’última pujadeta haig de forçar al màxim la màquina, no queda una altra opció que forçar al màxim, per tant, trec tot el meu amor propi i amunt!

Al final arribo amb 5:11 h sent l’edició en la que he necessitat més temps i la que m’ha tocat lluitar més, però acabo molt satisfet per haver lluitat en tot moment.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada