Després
d’uns quants estius amb reptes que sempre portaven associat un dorsal, Ultra
Trail du Mont-Blanc (2009), Ehunmilak i Grand Raid des Pyrénées (2010), La
Ronda del Cims i Tor de Génats (2011), La Ronda del Cims i La Petite Trotte a
Léon (2012), necessitava un repte sense dorsal. Necessitava fer quelcom que no
em generés aquella pressió que implica portar un dorsal enganxat al pit i el
GR11 ha satisfet les meves necessitats amb escreix. La veritat és que el fet d’arribar
a dalt d’un coll i asseure’t sobre una pedra a menjar amb tota la tranquil·litat
del món, tot contemplant la bellesa dels paratges que t’envolten, no té preu. Fins
hi tot em vaig plantejar no portar rellotge, però vaig acabar considerant que
era necessari com a mínim per controlar l’hora d’arribada als refugis (que no
arribés tard a sopar...).
Fer
el GR11 en solitari m’ha comportat establir una connexió amb la muntanya
brutal, una connexió que cada dia ha anat incrementant. La sensació de llibertat
també s’ha fet més gran cada dia i, amb el pas de les hores, en determinades baixades,
sembla que els peus no et toquin al terra i estiguis volant, pot costar de
creure, però és així! La complicitat amb la muntanya també ha assolit nivells
insospitats, tantes hores ella i jo a soles, és com si acabéssim parlant un
mateix idioma, és com si ens tractéssim d’una forma especial l’un a l’altre. La
bellesa dels paisatges també s’ha anat fent més gran amb el pas dels dies. Hi
hagut paisatges que no eren nous, però que gràcies a la connexió establerta amb
la muntanya, aquesta vegada tenien quelcom diferent que els feia encara més
espectaculars que en d’altres ocasions.
El
GR11 es pot fer en modalitat motxilla grossa i estar-hi entorn als 30 dies amb
etapes d’uns 25 – 30 km, que és el que fa la majoria de la gent, o bé fer-ho
amb una motxilla més petita i estar-hi uns quants dies menys amb etapes d’uns
50 km. Jo he optat per la segona modalitat i n’estic encantat. N’estic encantat
perquè al fer dos o tres colls cada dia, l’avenç és significatiu i el fet d’arribar
a dalt d’un coll, mirar enrere i pensar que l’últim coll que vas creuar ahir ja
no t’hi arriba la vista o que el que creuaràs demà no és l’últim que veus, sinó
el que hi ha al seu darrera, això és una sensació molt gran, una sensació molt
difícil de descriure. Això et genera una motivació extraordinària per seguir
endavant i crea addicció, us ho asseguro! Fer-ho amb poc pes implica deixar ben
lligades algunes qüestions logístiques. Jo he dividit la travessa en tres parts,
una primera part de 7 dies, una segona part d’uns altres 7 dies i una darrera
part amb els últims 4 dies. He sortit amb
menjar i roba per 7 dies, al 7è dia he canviat la roba i he carregat de
menjar i al 14è he repetit l’operació. Això m’ha permès poder portar una
motxilla amb només uns 5 kg. L’altra qüestió logística important és la
definició de les etapes de manera que cada dia acabar en un refugi on sopar-hi
i esmorzar-hi. Els refugis els vaig deixar tots reservats un mes abans de
començar.
El
més important d’aquest GR11 són els records que me’n emporto i que em quedaran
per sempre. Els sopars als refugis i les llargues converses amb els companys de
taula d’aquell dia, companys amb els que s’estableix una total sintonia. L’espectacularitat
de determinats colls com el de Tebarray, Añisclo, Chistau, Ballivierna, Baiau...
i la bellesa de la nova vall que t’apareix davant dels ulls en assolir un nou
coll. Valls com la de Bujaruelo, Ordesa, Pineta, Núria... Trams aeris com l’ascensió
a la Peña Ezkaurri, el tram entre el Refugi de Góriz i el coll d’Añisclo, la
mateixa Olla de Núria o la carena del Comanegra. Tots aquests punts i infinitat
de punts més me’ls emporto a la meva memòria i estic segur que no en marxaran.
El que també em quedarà en el record és tota la gent que ha estat al meu
costat, en molts casos no físicament, però sí anímicament.
Crec
que hi ha un abans i un després d’aquest GR11, he descobert una modalitat molt
interessant de fer muntanya i estic convençut que repetiré noves experiències
en aquest format. Un forma de fer muntanya que et permet una connexió total,
una llibertat absoluta, on l’única preocupació al començar l’etapa acaba sent
tenir el menjar i el beure suficient per passar el dia, tenint això ja no et
cal res més, de la resta se’n encarrega la muntanya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada