Arribem
al Bruc a les 6:45 h. Estem al cotxe esperant que sigui les 7:00 h per prendre
la sortida a una de les maratons més ben parides. Estem amb en Joan esperant al
cotxe perquè des de fa una estona està plovent. La veritat és que entre la
foscor i la pluja fa bastanta mandra sortir del cotxe i més sabent que la
previsió és d’aigua per tot el dia.
Quan
arribem al punt de sortida està ple de corredors, jo diria que prop d’una
trentena, molts coneguts i d’altres que costa de reconèixer ja que anem tots ben
encaputxats.
A
la que agafem el camí dels francesos per començar a pujar, amb en Joan parem un
moment a posar el gps a l’hora. Sembla que ell avui també té mandra i no es vol
connectar amb els satèl·lits. No hi ha manera de que s’enllaci així que ho
deixem per més endavant. Mentre estant, la resta de companys els hem ben perdut
de vista, però no passa res, amb tanta gent segur que algú o altre arreplegarem
més endavant. Tot i la pluja, pugem amb força alegria, anem fent petar la
xerrada i sense adonar-nos-en ja som a Sant Jeroni, el punt més alt del
recorregut. Aquí l’aigua ha deixat pas al vent. Ara ja no plou, però bufa un
vent de collons i, al anar ben xops com anem, la sensació de fred és
considerable. Optem per no encantar-nos gens i tirar ràpidament cap avall.
La
baixada direcció cap a Collbató és un tant complicada al estar la pedra molt
molla, patina molt i hem de vigilar de no fotre’ns de cap! Quan ens falta poc
per arribar a la Salut, el primer punt d’avituallament, es torna a posar a
ploure, tot i que ara ja no ens preocupa massa ja que anem ben molls i ja no
vindrà pas d’aquí... Som els últims i quan arribem a la Salut, en Martox ens
diu que els altres han passat fa 5 minuts, a veure doncs si som capaços
d’atrapar-los.
Seguim
en Joan i jo tot sols, la muntanya de Montserrat ens dóna molta energia, el mal
temps no podrà amb nosaltres. Estem gaudint d’allò més i encara tenim molts km
per seguir gaudint fent el que més ens agrada. Encarem la pujada direcció al
Monestir amb l’esperança d’agafar als de davant, però amb en Joan acabem
confirmant que en aquesta colla no n’hi ha ni un de coix, ja que no els veiem
ni a la llunyania...
Arribem
a Santa Cecília i seguim sent els últims. Si sempre és d’agrair la gent que
voluntàriament s’ofereix per ajudar-nos, avui l’agraïment és més sentit que mai,
ja que estar esperant la nostra arribada a sota d’un paraigües té molt de
mèrit. Sou molt grans, companys!!!
El
camí cap a Can Maçana és molt xulo i seguim corrent amb la màxima alegria. Què
poc que necessitem per ser feliços!!! Per fi comencem a atrapar alguns dels que
han sortit a les 6:00 h, altres anys els hem agafat bastant abans, però avui
amb la pluja la gent ja no s’encanta gaire. Ara bé, dels que han sortit a les
7:00 h res de res, definitivament no n’hi ha ni un de coix!!!
La
gincama de Can Maçana aquest any no s’ha pogut portar a terme amb el mateix
èxit dels altres anys degut a la pluja. Això sí, els voluntaris tenen més mèrit
que mai. Ens diuen que com que plou que fem com tothom i que tirem directe cap
al Bruc per la pista, però nosaltres els hi diem que el metge ens té prohibit
retallar, així que per prescripció mèdica hem d’anar pel recorregut original.
Portem tot el matí mullant-nos, així que ja no vindrà d’una mica més.
Les
cames segueixen amb forca i ens podem permetre de fer una bona apretada en
aquest últim tram, com ens agrada fer km i quants més en fem, més en volem fer,
quina malaltia!!! Finalment a les 13:45 h arribem de nou al Bruc. A diferència
d’altres anys ja no hi queda gairebé ningú, com és normal, després de tot un
matí passat per aigua, tothom ha anat a buscar el seu aixopluc...
Avui
agrair més que mai als Koales i a tots els voluntaris la feina feta que sabem
molt bé que no ha estat gens fàcil. A la vegada, donar les gràcies per brindar-nos
l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta piratada tan i tan ben parida!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada