divendres, 22 de novembre de 2013

Marató Pirata Montserrat - 42 km 2.750 m D+

Arribem al Bruc a les 6:45 h. Estem al cotxe esperant que sigui les 7:00 h per prendre la sortida a una de les maratons més ben parides. Estem amb en Joan esperant al cotxe perquè des de fa una estona està plovent. La veritat és que entre la foscor i la pluja fa bastanta mandra sortir del cotxe i més sabent que la previsió és d’aigua per tot el dia.

Quan arribem al punt de sortida està ple de corredors, jo diria que prop d’una trentena, molts coneguts i d’altres que costa de reconèixer ja que anem tots ben encaputxats.

A la que agafem el camí dels francesos per començar a pujar, amb en Joan parem un moment a posar el gps a l’hora. Sembla que ell avui també té mandra i no es vol connectar amb els satèl·lits. No hi ha manera de que s’enllaci així que ho deixem per més endavant. Mentre estant, la resta de companys els hem ben perdut de vista, però no passa res, amb tanta gent segur que algú o altre arreplegarem més endavant. Tot i la pluja, pugem amb força alegria, anem fent petar la xerrada i sense adonar-nos-en ja som a Sant Jeroni, el punt més alt del recorregut. Aquí l’aigua ha deixat pas al vent. Ara ja no plou, però bufa un vent de collons i, al anar ben xops com anem, la sensació de fred és considerable. Optem per no encantar-nos gens i tirar ràpidament cap avall.

La baixada direcció cap a Collbató és un tant complicada al estar la pedra molt molla, patina molt i hem de vigilar de no fotre’ns de cap! Quan ens falta poc per arribar a la Salut, el primer punt d’avituallament, es torna a posar a ploure, tot i que ara ja no ens preocupa massa ja que anem ben molls i ja no vindrà pas d’aquí... Som els últims i quan arribem a la Salut, en Martox ens diu que els altres han passat fa 5 minuts, a veure doncs si som capaços d’atrapar-los.

Seguim en Joan i jo tot sols, la muntanya de Montserrat ens dóna molta energia, el mal temps no podrà amb nosaltres. Estem gaudint d’allò més i encara tenim molts km per seguir gaudint fent el que més ens agrada. Encarem la pujada direcció al Monestir amb l’esperança d’agafar als de davant, però amb en Joan acabem confirmant que en aquesta colla no n’hi ha ni un de coix, ja que no els veiem ni a la llunyania...

Arribem a Santa Cecília i seguim sent els últims. Si sempre és d’agrair la gent que voluntàriament s’ofereix per ajudar-nos, avui l’agraïment és més sentit que mai, ja que estar esperant la nostra arribada a sota d’un paraigües té molt de mèrit. Sou molt grans, companys!!!

El camí cap a Can Maçana és molt xulo i seguim corrent amb la màxima alegria. Què poc que necessitem per ser feliços!!! Per fi comencem a atrapar alguns dels que han sortit a les 6:00 h, altres anys els hem agafat bastant abans, però avui amb la pluja la gent ja no s’encanta gaire. Ara bé, dels que han sortit a les 7:00 h res de res, definitivament no n’hi ha ni un de coix!!!

La gincama de Can Maçana aquest any no s’ha pogut portar a terme amb el mateix èxit dels altres anys degut a la pluja. Això sí, els voluntaris tenen més mèrit que mai. Ens diuen que com que plou que fem com tothom i que tirem directe cap al Bruc per la pista, però nosaltres els hi diem que el metge ens té prohibit retallar, així que per prescripció mèdica hem d’anar pel recorregut original. Portem tot el matí mullant-nos, així que ja no vindrà d’una mica més.

Les cames segueixen amb forca i ens podem permetre de fer una bona apretada en aquest últim tram, com ens agrada fer km i quants més en fem, més en volem fer, quina malaltia!!! Finalment a les 13:45 h arribem de nou al Bruc. A diferència d’altres anys ja no hi queda gairebé ningú, com és normal, després de tot un matí passat per aigua, tothom ha anat a buscar el seu aixopluc...

Avui agrair més que mai als Koales i a tots els voluntaris la feina feta que sabem molt bé que no ha estat gens fàcil. A la vegada, donar les gràcies per brindar-nos l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta piratada tan i tan ben parida!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada