Cursa de Muntanya de Castellterçol - 11 km 450 m D+

Avui és el torn d’una de les curses més dures de l’any. La duresa té l’origen en la seva distància, no perquè sigui una cursa molt llarga, sinó tot el contrari, degut a que la seva distància és massa curta. Amb el que va d’any he corregut 10 ultra trails de distància superior als 80 km i 8 maratons, la darrera, justament ahir. Així que la marató és la distància més curta que he corregut amb el que va d’any.

Avui és el torn de la cursa de muntanya de Castellterçol, per tant, aquesta s’hi ha de ser sí o sí. Sé que tocarà apretar al màxim i que el cor se’m accelerarà més que mai, la sort és que serà una cursa molt ràpida que no hauria de durar gaire més d’una hora.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, amb un ritme altíssim. Avui no puc practicar la meva tàctica habitual d’anar de menys a més, avui toca anar al màxim en tot moment i esperar que les forces aguantin fins a l’arribada. Passem per sota el pont de la Noguera i agafem un corriol que va fent uns tobogans per sota d’una línia elèctrica. De sobte, comença a caure una pluja molt fina tot i que fa un sol esplèndid, la veritat és que es crea una combinació espectacular. El corriol que puja i baixa està força enfangat i el pas dels corredors de davant ha fet que estigui encara una mica més lliscant, tot plegat li dóna un bon punt de diversió.

La pujada fins al km 6 la faig exprimint al màxim les meves forces. Hi arribo amb 30 minuts, un ritme excessivament alt per mi, però avui és el que toca. Sort que ara bé una baixada i puc recuperar-me una mica, ja que sí aquesta pujada arriba a durar una mica més m’hauria hagut de posar a caminar. Arribo al km 8 amb 40 minuts i tinc per davant l’última pujada. Aquí em trobo l’Èric i em diu que li agradaria tenir les meves cames. Li dic que les meves cames estan a punt de rebentar. No sé si em rebentaran abans les cames o em sortirà el cor per la boca, però m’acabo veient obligat a caminar si no vull que passi ni una cosa ni l’altra.

Ara ja sí que és pràcticament tot baixada, vaig al límit de les meves possibilitats, ho estic donant tot, us ho garanteixo. Sento un corredor que em ve per darrera, aquest camí fins al poble l’he fet centenars de vegades, així que no puc deixar que aquest corredor que em trepitja els talons m’avanci.

Últims metres, últim esforç, apreto al màxim les dents i vaig tant ràpid com les cames em permeten fins a creuar la línia d’arribada quan el rellotge marca just 1:00 h!!! Un final d’autèntic infart!!!

L’esforç té com a recompensa poder compartir el podi de la classificació local amb dos grans corredors i millors persones com són l’Ivan i en Galdric. Tot un plaer companys!!!