Trencacims - 50 km 4.000 m D+

El viatge d’avui el farem amb tren. Un tren llarg. Un tren amb molts vagons. Un tren que passa per uns paratges impressionants. Un tren senzill i que potser no córrer massa, però amb un recorregut que ja el voldrien els millors trens de l’alta velocitat.

Amb les primeres llums del dia, iniciem el trajecte a través d’un passadís de foc obsequi dels veïns de Paüls i una música d’Elèctrica d’Arma regal de l’organització. Una sortida de luxe. Una sortida que fa intuir un viatge replet d’emocions. Veig com ràpidament s’omple el primer vagó. Diuen que des del vagó de davant hi ha una millor panoràmica i per això tothom vol pujar-hi. Però veig que hi ha molts pocs seients i que la gent ha d’anar dreta i molt apretada. Jo opto per pujar als vagons de darrera. Aquí, es pot anar assentat tranquil·lament i, a més, els seients són més còmodes. La jornada es preveu moguda. Bufa un vent de collons. Un vent que vol esdevenir el protagonista del dia i sembla que s’hagi proposat fer descarrilar el tren.

Pujant cap al Tossal d’Engrilló, veig com el vagó de davant està pràcticament buit, però em dóna la sensació que els seients no han de ser massa còmodes. Prefereixo quedar-me en el que estic que, a més d’estar-hi molt gust, la panoràmica des d’aquí no és pas gens dolenta.

El vent segueix bufant i de moment no sembla que tingui ganes d’afluixar. En l’espectacular pujada a la Punta de l’Aigua, veig com uns quants ocupants del davant, sembla que cansats d’anar drets, es passen al següent vagó. Jo segueixo sense moure’m de lloc tot gaudint al màxim d’aquests impressionants racons dels Ports, però quant de contingut en aquest territori, per Déu!

Arribo a l’avituallament de Sant Roc, km 20 i gairebé 2.000 m de desnivell positiu. El vagó de davant queda completament buit. La poca gent que hi havia ha baixat a prendre l’aire i opto per provar un dels seus seients a veure que tal. Veig que no s’hi està tan malament i sí que és cert que la panoràmica és encara millor, així que provaré d’estar-m’hi una estona...

La pròxima pujada és contundent al màxim! Amb algun tram per caure de cul a terra de lo dreta que és. Una pujada que m’encanta! Una pujada de les guapes, guapes! Una pujada que fa que el vagó, en el que estava tot sol, es comenci a omplir. Són passatgers del vagó de davant que han decidit canviar-se.

A l’avituallament del km 33, com no pot ser d’una altra manera, tracte de luxe, i la Rosa, una voluntària de luxe, em diu que faig molt més bona cara que l’any passat. La cara no ho sé, però les cames sí que noto que estan amb més força que en l’anterior edició, així que potser serà moment de fer un altre canvi de vagó, a veure que passa...

Això d’anar fins a la meitat del viatge còmodament assentat al vagó de darrera, m’ha anat de conya. Estic pletòric, replet d’eufòria, m’he quedat sol en aquest nou vagó que he pujat, però amb aquest entorn em sento totalment acompanyat. Estic en l’última pujada, les cames tenen ganes de canya, però és obvi que al vagó de davant no hi ha lloc per mi. Tot i així, quan ja estic ben convençut de que arribaré tot sol en aquest vagó, sento un soroll darrera meu, em giro i veig un passatger amb la intenció de prendrem el seient. Ostia, no! Que en aquest seient s’hi va molt bé i ja me’l havia fet meu! Opto per prémer l’accelerador i mirar de donar-li a les cames la canya que em demanaven. Amunt!!!

...i una arribada a Paüls d’aquelles que es guanyen el seu raconet al fons del meu cor. Una arribada en la que el Rafa anomena el meu nom a través de la megafonia i per uns moments em fa sentir especial, per uns moments em fa volar cap una línia d’arribada on creuar-la és acabar de connectar al màxim amb la Família Trencacims.

Moltes gràcies a tots per fer-me gaudir al màxim! Moltes gràcies a tots per fer-me connectar d’aquesta manera! Moltes gràcies a tots per fer-me volar!

Apuko Extrem - 90 km 6.000 m D+

Falten pocs minuts per les 6:00 h. Estem a punt d’iniciar la que serà la 4ª edició de l’Apuko i la que serà també la 4ª vegada que estic darrera d’aquesta línia de sortida. És ben cert que fer curses noves sempre té un punt addicional de motivació, sempre té un punt addicional de sorpresa, sempre té quelcom d’especial. Però tot això també ho té l’Apuko! Una organització excepcional, que cuida tots els detalls, que mima al màxim al corredor, un recorregut tan preciós com exigent i, que collons, que amb tota aquesta colla de bascos som germans de sang, ostia!

Avui és el meu aniversari i sembla que es presenta un dia ple d’emocions. Encara no hem començat i en Depa, que el tenim de Speaker, ja ho anuncia pel micròfon. Encara no hem començat i ja se’m neguen els ulls per primera vegada...

Avui la cosa anirà de regals. Regals, que per obrir-los, primer els hauré d’anar a buscar. De ben segur que no seran uns regals qualsevol. De ben segur que no seran uns regals que em deixaran indiferent. El primer està al cim del Ganekogorta i, quan ja falta poc per tenir-lo a les meves mans, observo com una bona colla de corredors me’l volen arrabassar. Qui els va parir, però com pugen aquests empinats prats d’herba, impossible de seguir-los! Tot i que en són moltíssims els que arriben al cim abans que jo, allà m’hi trobo el meu regal. L’obro i me’n surt una magnífica panoràmica amb el mar de fons, m’encanta!

Baixant cap a La Quadra, quan no són ni les 8:00 h, em trobo de regal un dia molt calorós i molt humit. Aquest no m’agrada i el vull canviar. Em diuen que de moment no és possible. Insisteixo que no m’agrada gens i que el vull canviar, però em diuen que és el què m’ha tocat i que m’hi haig de conformar...

 El pròxim regal l’obro al cim de l’Eretza. Brutal! Una pujada que et deixa sense alè fa que encara tingui més valor. Aquest està dins un sobre i quan l’obro, m’hi apareix una xifra que fa goig, 2.400. Sí, és el desnivell positiu que hem acumulat en 26 km.

El tram entre Sodupe i Zalla és el que aquí n’anomenen “llevadero”. Traduït al català vol dir les mateixes pujades empinades que em fet fins ara, però més curtes, això sí, a canvi d’haver-n’hi moltes. Durant una estona vaig escortat per dos grandíssims corredors i més grans encara com a persones. En Sergio Aramendia al davant i en Marc Llucià al darrera, 3r i 5è l’any passat. Això sí que és un luxe. Això sí que és un regal! Malauradament, enguany no poden estar a la posició que els pertoca, però de ben segur que aviat tot tornarà a la normalitat. De sobte m’apareix l’Óscar Nieto, l’ànima d’aquesta cursa que es fa estimar com el que més, i em ve amb un regal a la mà. No em puc creure el que estic veient. De nou se’m neguen els ulls i ara molt! Li dono una abraçada amb totes les meves forces i me’l emporto 3 o 4 metres. M’ha emocionat i molt. Això no té preu. Això és el que fa gran l’Apuko.

Amb la motxilla cada cop més plena d’emocions arribo a Zalla, km 55. El regal que aquí m’hi trobo és la cridanera de l’Alba que amb els seus ànims qualsevol no corre! De motivació vaig a tope, de ganes de córrer també, de forces vaig bastant bé, però em convé menjar. M’assec un moment i, després d’un àpat de collons surto pletòric. De camí cap al cim d’Ubieta, em canvien el regal que no m’ha agradat aquest matí i que aleshores no m’han volgut canviar. El canvi no és res de l’altre món, però cauen 4 gotes que refresquen molt lleument l’ambient. Poc, molt poc, és el que refresca, però caldrà conformar-s’hi. La pujada la faig de conya, la baixada no tant. Pujant em sento amb molta força, baixant amb una mica menys. Pujant em vull menjar al món. Baixant ja m’ha passat la gana. Arribo a Gueñes i de nou em convé seure. L’Alba em dóna un cop de mà i em va de conya per recuperar-me. Surto molt refet, amb les forces renovades i quedem amb l’Alba que, si tot va bé, en unes 4 hores ens veiem a Zaramillo.

El camí fins al final segueix sent “llevadero”, però arribar a l’últim avituallament del km 78 no és cosa fàcil. Costen les pujades, costen les baixades i perquè no hi ha res pla, que sinó també costaria. Haig d’anar menjant, haig d’anar bevent i tot hi així costa molt. Sé que estic a prop de Castaños, sé que només em quedarà l’última pujada i sé que el regal que obriré allà dalt serà el que més m’agradarà. Sortim plegats amb l’Ibon a conquerir el cim de l’Apuko. Em diu que té unes butllofes als peus que a les baixades es mor de mal. Diu que es posaria a plorar. L’animo i li dic que això ja ho tenim i que de baixades només en queda la de l’Apuko i em diu: “Esa bajada se hace con el corazón”. Sí, senyor! M’encanten aquestes paraules. És el que necessitava sentir i em donen la força que necessitava. L’última rampa és impressionat, segurament la més dreta de totes, però faig ús de les paraules de l’Ibon i em deixo portar pel cor. És el cor el que em fa pujar, és el cor el que em fa tirar amunt amb la màxima alegria. És el cor el que em fa gaudir del moment. És el cor el que em regala un dels millors moments del dia, veure Zaramillo als meus peus.

I quan creia que el millor regal l’havia obert al cim de l’Apuko, doncs no. Creuar la línia d’arribada i poder abraçar als companys d’aquest viatge, és el regal més gran, sense dubte. Uns ja fa estona que han arribat, d’altres arriben després, n’hi ha que ni tan sols han corregut, però tots plegats han fet d’avui un dia que deixarà una forta empremta en el meu record.

Marató Romànic Extrem - 42 km 2.100 m D+

Just abans d’agafar el bitllet d’aquest nou viatge, el revisor ens diu que han canviat totalment l’itinerari respecte els dos anys anteriors. Ens diu que així coneixerem nous racons de la Vall de Bianya. Ostia! Què bé! Això sí que és començar la jornada amb bon peu!

Al sortir fa una mica de fresca, però un dia el màxim de radiant la fa desaparèixer en pocs minuts. Surto amb els ulls ben oberts per tal de no deixar escapar cap detall d’aquests nous racons de la Vall que ens volen presentar enguany. Vaig observant l’entorn i em quedo sorprès de lo ben endreçat que està tot. Un sota bosc net i polit. Unes excel·lents alzines amb una equidistància que sembla que hagin estat plantades mesurant amb exactitud la distància entre elles. 3 fils d’un filat de les vaques totalment paral·lels al llarg de la seva longitud. Uns corriols nets de pedres. Un silenci absolut on el cant sincronitzat dels ocelles esdevé el fil musical. Però que verd que està tot! I quin verd més verd! Però que ben posat que està tot! Però quina elegància, per favor!

El desnivell l’anem guanyant lentament, però els km passen ràpid. Intueixo que el viatge d’avui serà molt plàcid. Temperatura perfecte. Cel serè. Tranquil·litat absoluta. Fa estona que vaig sol, cap corredor per davant, tampoc cap per darrera. De sobte, m’endinso en un bosc a les proximitats del riu, on els troncs estan coberts d’una mena de molsa que li donen un toc totalment fantasiós, a més, els rajos del sol que penetren a través d’aquests troncs projecten una llum verdosa que em fan entrar a una altra dimensió. De sobte, m’adono que tan badar amb l’entorn i al anar tan en solitari he desconnectat de la cursa i haig de tornar-m’hi a ficar. M’encanten aquestes desconnexions!

Vaig avançant per un corriol i, mirant endavant, veig com totes les cintes, tallades amb estisores i enganxades a les alzines amb grapadora, estan col·locades a una mateixa alçada. Quina elegància, per Déu! Totalment a conjunt amb la de la Vall. Tots els detalls molt ben cuidats, sí senyor! Em trobo un membre de l’organització amb un dall, crec que és l’encarregat de fer-li el nus a la corbata.

Fa estona que no miro el rellotge i sense adonar-me’n em planto a l’avituallament del km 32. Només 10 km per la fi del viatge? Doncs res, a acabar de gaudir-ne al màxim d’aquesta esplèndida jornada! Vaig avançant corredors de la mitja que m’esperonen i m’animen d’allò més, jo m’hi estic esforçant al màxim, òbviament, però estic convençut que ells, tot i que avancin més lentament, s’hi estan esforçant tant o més que jo, així que els hi torno els ànims amb tot el meu entusiasme, s’ho mereixen!

I no tot poden ser flors i violes... En l’última pujada cal prémer molt fort les dents. 4 hores per arribar fins aquí, km 36, és per mi un ritme alt i per les meves cames encara més! Així que no en queda una altra que treure aquella mica d’energia que tinc guardada per aquest tipus de situacions i mirar d’administrar-la amb molta cura, això sí!

I ja ho tenim, una arribada repleta de gent fa que el final del viatge sigui encara més emotiu. Un molt bon viatge de 4:34 h, per una elegant Vall de Bianya amb tots els elements necessaris per fer d’aquesta una gran cursa.

Marató Vall del Congost - 42 km 3.100 m D+

La d’avui és una de les meves maratons preferides. Ho és perquè està molt a prop de casa i perquè el recorregut em té el cor robat i perquè el circuit és força exigent i perquè està molt ben organitzada i perquè sé que coincidiré amb gent molt ben parida i per un llarg etcètera (que sinó no acabaré mai). Des que la vaig descobrir al 2009, l’he anat fent un mínim de 3 cops l’any i el millor de tot és que sempre em queden ganes de tornar-hi. L’he fet més vegades sol que acompanyat, l’he fet dies entre setmana sense trobar-me pràcticament ningú, per això el dia de la cursa és per mi el dia de Festa Major.

A la Festa Major d’enguany es veu que hi toquen molt bons músics i això ha fet que vinguin uns balladors de primera. Uns balladors amb molt talent, uns balladors que es mouen d’allò més bé sobre la pista de ball, uns balladors que tenen molt ben estudiades totes les cançons i que coneixen a la perfecció els passos que corresponen a cada melodia. Jo també tinc les cançons ben estudiades, però a mi no se’m dóna tan bé això de ballar, així que m’hi hauré d’esforçar al màxim si vull que l’any que ve em deixin tornar a venir a la Festa Major que tant m’agrada.

Sortim a gran velocitat, com no pot ser d’una altra manera, està clar. De seguida veig que avui la música sona la mar bé i que hi ha qui es mou amb molt de talent sobre la pista de ball. Jo estic al màxim d’atent a la música i de fer correctament tots els passos que toquen, el meu talent dista moltíssim dels de la primera fila de ball, però les moltes ganes que tinc de Festa Major sé que em faran tenir un molt bon concert!

Sense ni adonar-me’n em planto al km 15, les cames van d’allò més, les sensacions són molt bones, la música sona cada vegada millor i, de sobte, una explosió de colors inunda la meva visió. El Paraiso està ple de colors, però sobretot ple de verds, uns verds de totes les tonalitats. Tot plegat una autèntica meravella per la meva vista, una meravella que ens fa saber que la primavera ja està aquí. Impressionant, de debò!

La cançó que ens toquen pujant pel Purgatori és de les difícils de ballar, però és una de les que tinc ben estudiades i se’m dóna força bé. A mesura que anem pujant la cançó cada cop és més complicada, però a mi cada vegada se’m dóna més bé, cada vegada em sento més a gust, cada vegada la connexió amb l’entorn s’apodera més de mi i fa que, novament sense adonar-me’n, ja sigui al Castell de Tagamanent!

Un cop travessat el riu Congost arriba l’hora de la veritat, arriba l’hora de veure si les cames realment tenen forces per seguir ballant. Les meves de ganes en tenen i moltes i de forces crec que també, així que com que ja em conec les cançons que ens posaran fins el final, diria que les puc ballar a la perfecció, som-hi doncs! Efectivament, les cançons que van sonant són les que esperava que em posessin, les cames van soles, no em sembla que estigui ballant, sinó que estigui volant, aquesta Festa Major s’està a punt d’acabar i això té la pinta q s’acabarà com una bona Festa Major es mereix!

En la última baixada cap a Aiguafreda les cames segueixen anant soles, em trobo d’allò més bé, les sensacions són immillorables, sona l’última cançó i justament és la meva preferida. Una gran força que surt de dins meu se’m emporta i m’empeny. M’empeny i de nou em sembla que estigui volant!

Al final acaben sent 5:24 h de ball. Més de 5 hores on la música m’ha acompanyat en tot moment i on totes i cada una de les cançons han sonat a la perfecció. Una Festa Major collonuda, moltes gràcies a tots per fer-la possible!

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m D+

Aquesta és la quarta crònica que escric de l’Ultra Trail de Les Fonts i de ben segur que mentre les cames tinguin ganes de pencar el cor se’m emportarà cap a Xerta cada mes de març. Així que sembla que tenim crònica per anys.

                Podria dir que a Xerta hi estem com a casa, però no estaria dient la veritat, ja que hi estem molt millor que a casa. Podria dir que ens tracten com reis, però tampoc estaria dient la veritat, ja voldrien els reis rebre el tracte que rebem nosaltres. Podria dir que això és molt més que un Ultra, però de nou estaria mentint, això és una experiència de vida tal que encara no s’ha inventat el qualificatiu per definir-ho. Podria dir que aquest Ultra està creixent mica en mica amb el pas dels anys, però de nou erraria amb les meves paraules, aquest Ultra està creixent a passos agegantats.

Dies abans de la cursa vaig llegir que en Karim deia que els ebrencs són gent molt acollidora, però es quedava molt curt, ja que els ebrencs, més que acollidors, són una gent que es fan estimar d’allò més. Perdoneu-me les paraules, però em surten del cor: “Ostia Santa! Qui us va arribar a parir! Que grans que arribeu a ser tots plegats!

                Dono les gràcies una vegada i un altra als voluntaris per l’excel·lent tracte i em diuen: “No! No! Gràcies a vosaltres per venir!” Els dic que cada any són més grans i em diuen: “Nosaltres no fem res, vosaltres sí que sou grans!”. Els dic que fa molts dies que estic esperant aquest moment i em diuen: “Nosaltres sí que fa dies que us estem esperant!” Per favor, però amb aquestes paraules com vols que no tornem?

A més, sembla que des de l’organització facin una selecció dels corredors que hi participen, havent-hi només que grandíssimes persones. Grandíssimes persones que esdevenen companys de cursa, companys de taula, companys de tertúlia, companys amb els que incrementa l’afinitat any rere any.

                Aquesta és la crònica que aquest any necessitava escriure, una crònica dedicada a totes aquelles persones del “jersei roig” que fan possible aquesta vivència! A totes aquelles persones del “jersei roig” des del més menut fins al més gran que amb el seu treball i el seu esforç cuiden al màxim tots i cada un dels detalls per tal de que no ens falti de res! A totes aquelles persones del “jersei roig” que tant i tant es fan estimar! A totes aquelles persones del “jersei roig” que mentre estic escrivint això ja tinc ganes de tornar a veure! Moltes gràcies per ser com sou, persones del “jersei roig”, no cal que us digui que no canvieu mai, perquè sé que no ho fareu!

                Pel que fa a la cursa pròpiament en faig un breu resum:

L’objectiu principal de l’etapa de divendres, 23 km i 350 m D+, és no cometre el mateix error que l’any passat, on un excés en el ritme el vaig pagar molt car en les dues etapes següents. Així que aquest any no puc tornar a caure en la mateixa trampa. Surto amb l’idea de fer un mínim de 2 hores i així sé que tot anirà bé. Controlo en tot moment les revolucions per tal de que no s’enfilin i a la mínima que noto que la cosa es vol embalar afluixo a l’acte. Anem de principi a fi amb en Salvador Valeri, anem xerrant tot el camí, la qual cosa vol dir que si podem xerrar, el ritme és el que toca. Al final 1:54 h, però com que el recorregut ha tingut uns 500 m menys que els anys anteriors, degut a un petit canvi de recorregut originat per la crescuda de l’Ebre, podem donar el primer objectiu del cap de setmana per assolit.

El dissabte, tot i haver dormit poc, en són moltes les ganes de sortir, les cames estan gairebé com noves i tot apunta que la d’avui serà una gran jornada, 70 km i 4.000 m D+.

De camí cap a Paüls, tot veient com comença un nou dia, confirmo que les cames estan al seu lloc i que tenen ganes de festa. Una festa amb molta eufòria i alegria, però amb moderació, sense excessos. Coneixen bé el recorregut i saben del seu atractiu, però també de la seva duresa i saben que aquí els excessos poden tenir un tràgic desenllaç, així que poso el meu ritme de tractor i a gaudir-ne al màxim. Aquesta segona etapa té una sèrie de noms propis que la mantindran per sempre més en el meu record com una màgica jornada de muntanya. Alba, Jaume, Boira i Avi, aquests són els noms que quedaran en la meva memòria quan recordi l’edició del 2015. L’Alba que m’apareix a tots els racons possibles on pot aparèixer i que es desviu per donar-me un cop de mà amb tot el que està al seu abast. En Jaume que m’apareix a Paüls i que, tot sortint a passejar la Boira, m’acaba acompanyant fins a Xerta. I l’Avi (tot plegat té pocs anys més que jo), però aprofito unes quantes canes que té per batejar-lo amb aquest nom, per així tocar-li els nassos i fer una mica de conya...

La pujada des de Paüls la fem tota xerrant, potser hauríem de xerrar menys i pencar més, però tenim moltes coses sobre les que xerrar. L’Avi ens avança, però el vigilem de prop per tal de que no marxi gaire lluny. La baixada fins a Prat de Comte és d’allò més plàcida, una baixada per dins el bosc feta per gaudir-ne al màxim i així ho fem. L’ascens fins al Tossal d’Engrilló tan espectacular com sempre. Molt dret, sí, però molt espectacular! El tram fins a Sant Roc és per ratificar que el presagi que he tingut quan m’he llevat de que avui seria un gran dia s’està complint a la perfecció. A la pujada fins a l’Espina de nou l’Avi a davant a uns 10 m i així és fins que comença la baixada direcció Alfara on se’ns escapa. Una pujada llarga, molt llarga, però que se’m fa més curta que mai, entre l’Avi, en Roger, en Jaume i la Boira, fan que sense adonar-nos-en ja siguem dalt. En l’última pujada cap a la Coscollosa, amb un sol que pica amb força, toca prémer ben fort les dents, l’avi es segueix mantenint als 10 m de fa hores, seguim fent conya, li diem que ja mateix l’atrapem, però l’Avi imagino que també prem fort les dents i no es vol deixar atrapar. A la baixada fins a Xerta, l’Avi s’escapa de nou, que bé que baixa el punyetero. A l’avituallament de la Font Nova necessito seure un moment, només és un moment i l’aprofitem per comentar la jugada amb la gent de l’avituallament. En els últims 7 km doncs a donar-ho tot. Bé, de fet en Jaume amb el seu ritme tan precís com constant no em dóna altra opció. Al final 10:01 h, molt cansat, però havent viscut un dia d’una gran intensitat!

Diumenge em desperto i la primera sorpresa del dia és la lleugeresa que noto a les cames. Em costa de creure ho haig de reconèixer, però això cal aprofitar-ho! De nou sortim plegats amb en Salvador Valeri a per la tercera etapa, 27 km i 1.650 m D+. Sembla que la conjunció dels 2 Salvadors dóna molt bon resultat. Avui no podem xerrar tan com ho fèiem divendres, però avui no cal controlar ni el ritme ni les revolucions, avui és dia per exprimir al màxim la màquina i així ho fem. Pugem tan ràpid com podem i al baixar, amb una connexió absoluta amb l’entorn, és com si voléssim, no tan per la velocitat (que segurament no serà res de l’altre món) sinó per la connexió amb l’entorn, brutal! És sorprenent l’energia que hi ha dins nostre, és un misteri saber d’on surt aquesta energia, però m’encanta! Ja veiem de nou el poble de Xerta, ja estem de nou al carrer que ens porta fins al Casal i amb 3:25h passem de nou per sota l’arc d’arribada. I com no, en Karim donant-nos de nou la benvinguda, tot plegat un moment d’allò més emotiu. Finalitzada la feina i la interacció amb l’entorn, procedim a iniciar la interacció amb la veritable Ultra de les Fonts i amb tota la seva gent amb un extraordinari final de festa! Fins l’any que ve!

II Kedada Trail Kastellterçol, El vídeo!

L'amiga Anna Palou Solé s'ha currat aquest fantàstic vídeo de la II Kedada Trail de Castellterçol!

Moltes gràcies, Anna!!!

Marató Hivernal de Campdevànol - 42 km 2.700 m D+

La Hivernal d’enguany pinta força més tranquil·la que la de l’any passat on la pluja, la neu, el vent i el fred van voler ser els protagonistes de la jornada. El cel està totalment cobert i això ha fet que aquesta nit no baixessin gens les temperatures, així que tot apunta que avui la meteo ens vol respectar.

                Els primers kms transcorren per dins del bosc, un bosc que està en absolut silenci i, sense immutar-se, observa pacient el nostre pas. Un bosc que ens protegeix d’un fred que avui no fa, però ens protegeix. Un bosc que ens protegeix d’un sol que avui no fa, però ens protegeix. Tot un luxe poder córrer per aquest bosc de tal elegància!

                Noto que les cames tenen ganes de pencar, però també noto com els hi falta aquella “xispa” que em fa pujar un punt les revolucions. Bé, si les revolucions avui no volen pujar, doncs que no pugin, així segur que el motor no s’escalfarà més del compte.

                A mesura que van passant els kms i anem guanyant alçada, confirmo que massa neu no trepitjarem. Sigui com sigui, amb “xispa” o sense, amb neu o sense, avui noto una connexió amb l’entorn boníssima, noto que ens estem entenent d’allò més bé i tinc la sensació que avui ens acabarem entenent a la perfecció. Per moments, van desapareixent tots els corredors que tenia davant i m’acabo quedant sol. Això fa que, també per moments, m’oblidi que porto un dorsal posat. Quan me’n adono em sorprèn, però a la vegada em satisfà saber que la connexió amb l’entorn aconsegueix fer-me oblidar del dorsal. Imagino que tot plegat serà conseqüència de la falta de “xispa”...

                A la que ens encarem cap a La Covil, veig una llarga renglera de corredors com van pujant i ràpidament retorno a la situació de combat. Aquí hi ha alguna congesta de neu, no és gran cosa i pràcticament no en dificulta el pas. No fa gens de fred i tampoc fa gens de vent, la veritat és que en absolut sembla que estiguem a 2.000 m i a mitjans de febrer. Per tant, els protagonistes de l’any passat definitivament sembla que avui no seran un obstacle a batre.

                Amb 2:22 h arribo al cim de la Covil i les cames segueixen tenint ganes de pencar. Aquest recorregut és per gaudir-lo al màxim i l’estic gaudint de debò. Aquest recorregut és per connectar-hi i estic connectant d’allò més. Aquest recorregut entra en la seva part més espectacular en la carena que uneix els cims de La Covil, Costa Pubilla, l’Emperadora i Pedrapicada i aquí estic jo amb els ulls ben oberts per impedir que s’escapi res d’aquesta magnífica panoràmica que ens obsequia la Hivernal.

                Tot anat direcció cap a Montgrony haig de tornar-me a posar en situació, perquè de nou n’he sortit. De nou i per moments, se’m ha tornat a oblidar que portava el dorsal, així que miro de concentrar-me al màxim i treure aquell esperit competitiu que avui sembla que me l’he deixat a casa...

                Amb 4:14 h arribo a l’avituallament que hi ha a Montgrony i m’adono que com no m’espavili avui hi estaré bastant més del que tenia previst. Així que comença ja ser hora de pujar alguna marxa i prémer una mica més l’accelerador. A veure si el motor respon!

                De nou em trobo immers en el bosc majestuós del principi, de nou la bellesa de l’entorn em captiva, de nou em considero un afortunat de poder gaudir d’un entorn més que sublim. Un entorn que em fa oblidar que porto dorsal, un entorn que em fa oblidar que porto rellotge, un entorn que em fa oblidar el mal a les cames i el kms que falten. És hora d’accelerar i accelero. M’encanta!

                Això s’acaba. Ja sentim el brogit de l’arribada. Ja notem l’escalfor de la gent que ens espera. Ja veiem l’arc i, més sencer que mai, creuo la línia d’arribada. Un temps de 5:35 h molt millorable, està clar, però unes molt bones sensacions i un haver-ne gaudit al màxim d’aquesta Hivernal que sí que seran difícils de millorar!

II Kedada Trail Kastellterçol, Moltes gràcies a tots per fer-ho possible!!!

II Kedada Trail Kastellterçol, Sorteig

En aquesta II Kedada no tenim premi pels 3 primers, el que tenim és un sorteig de 200 premis entre tots els inscrits! Que la sort us acompanyi, ben parits!

II Kedada Trail Kastellterçol, 01/02/15 - Perfils

Aquí teniu els perfils dels 3 circuits amb la ubicació dels avituallaments.
Com podeu comprovar, tot pla i avall ;-)