dimarts, 10 de març de 2015

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m D+

Aquesta és la quarta crònica que escric de l’Ultra Trail de Les Fonts i de ben segur que mentre les cames tinguin ganes de pencar el cor se’m emportarà cap a Xerta cada mes de març. Així que sembla que tenim crònica per anys.

                Podria dir que a Xerta hi estem com a casa, però no estaria dient la veritat, ja que hi estem molt millor que a casa. Podria dir que ens tracten com reis, però tampoc estaria dient la veritat, ja voldrien els reis rebre el tracte que rebem nosaltres. Podria dir que això és molt més que un Ultra, però de nou estaria mentint, això és una experiència de vida tal que encara no s’ha inventat el qualificatiu per definir-ho. Podria dir que aquest Ultra està creixent mica en mica amb el pas dels anys, però de nou erraria amb les meves paraules, aquest Ultra està creixent a passos agegantats.

Dies abans de la cursa vaig llegir que en Karim deia que els ebrencs són gent molt acollidora, però es quedava molt curt, ja que els ebrencs, més que acollidors, són una gent que es fan estimar d’allò més. Perdoneu-me les paraules, però em surten del cor: “Ostia Santa! Qui us va arribar a parir! Que grans que arribeu a ser tots plegats!

                Dono les gràcies una vegada i un altra als voluntaris per l’excel·lent tracte i em diuen: “No! No! Gràcies a vosaltres per venir!” Els dic que cada any són més grans i em diuen: “Nosaltres no fem res, vosaltres sí que sou grans!”. Els dic que fa molts dies que estic esperant aquest moment i em diuen: “Nosaltres sí que fa dies que us estem esperant!” Per favor, però amb aquestes paraules com vols que no tornem?

A més, sembla que des de l’organització facin una selecció dels corredors que hi participen, havent-hi només que grandíssimes persones. Grandíssimes persones que esdevenen companys de cursa, companys de taula, companys de tertúlia, companys amb els que incrementa l’afinitat any rere any.

                Aquesta és la crònica que aquest any necessitava escriure, una crònica dedicada a totes aquelles persones del “jersei roig” que fan possible aquesta vivència! A totes aquelles persones del “jersei roig” des del més menut fins al més gran que amb el seu treball i el seu esforç cuiden al màxim tots i cada un dels detalls per tal de que no ens falti de res! A totes aquelles persones del “jersei roig” que tant i tant es fan estimar! A totes aquelles persones del “jersei roig” que mentre estic escrivint això ja tinc ganes de tornar a veure! Moltes gràcies per ser com sou, persones del “jersei roig”, no cal que us digui que no canvieu mai, perquè sé que no ho fareu!


                Pel que fa a la cursa pròpiament en faig un breu resum:

L’objectiu principal de l’etapa de divendres, 23 km i 350 m D+, és no cometre el mateix error que l’any passat, on un excés en el ritme el vaig pagar molt car en les dues etapes següents. Així que aquest any no puc tornar a caure en la mateixa trampa. Surto amb l’idea de fer un mínim de 2 hores i així sé que tot anirà bé. Controlo en tot moment les revolucions per tal de que no s’enfilin i a la mínima que noto que la cosa es vol embalar afluixo a l’acte. Anem de principi a fi amb en Salvador Valeri, anem xerrant tot el camí, la qual cosa vol dir que si podem xerrar, el ritme és el que toca. Al final 1:54 h, però com que el recorregut ha tingut uns 500 m menys que els anys anteriors, degut a un petit canvi de recorregut originat per la crescuda de l’Ebre, podem donar el primer objectiu del cap de setmana per assolit.

El dissabte, tot i haver dormit poc, en són moltes les ganes de sortir, les cames estan gairebé com noves i tot apunta que la d’avui serà una gran jornada, 70 km i 4.000 m D+.

De camí cap a Paüls, tot veient com comença un nou dia, confirmo que les cames estan al seu lloc i que tenen ganes de festa. Una festa amb molta eufòria i alegria, però amb moderació, sense excessos. Coneixen bé el recorregut i saben del seu atractiu, però també de la seva duresa i saben que aquí els excessos poden tenir un tràgic desenllaç, així que poso el meu ritme de tractor i a gaudir-ne al màxim. Aquesta segona etapa té una sèrie de noms propis que la mantindran per sempre més en el meu record com una màgica jornada de muntanya. Alba, Jaume, Boira i Avi, aquests són els noms que quedaran en la meva memòria quan recordi l’edició del 2015. L’Alba que m’apareix a tots els racons possibles on pot aparèixer i que es desviu per donar-me un cop de mà amb tot el que està al seu abast. En Jaume que m’apareix a Paüls i que, tot sortint a passejar la Boira, m’acaba acompanyant fins a Xerta. I l’Avi (tot plegat té pocs anys més que jo), però aprofito unes quantes canes que té per batejar-lo amb aquest nom, per així tocar-li els nassos i fer una mica de conya...

La pujada des de Paüls la fem tota xerrant, potser hauríem de xerrar menys i pencar més, però tenim moltes coses sobre les que xerrar. L’Avi ens avança, però el vigilem de prop per tal de que no marxi gaire lluny. La baixada fins a Prat de Comte és d’allò més plàcida, una baixada per dins el bosc feta per gaudir-ne al màxim i així ho fem. L’ascens fins al Tossal d’Engrilló tan espectacular com sempre. Molt dret, sí, però molt espectacular! El tram fins a Sant Roc és per ratificar que el presagi que he tingut quan m’he llevat de que avui seria un gran dia s’està complint a la perfecció. A la pujada fins a l’Espina de nou l’Avi a davant a uns 10 m i així és fins que comença la baixada direcció Alfara on se’ns escapa. Una pujada llarga, molt llarga, però que se’m fa més curta que mai, entre l’Avi, en Roger, en Jaume i la Boira, fan que sense adonar-nos-en ja siguem dalt. En l’última pujada cap a la Coscollosa, amb un sol que pica amb força, toca prémer ben fort les dents, l’avi es segueix mantenint als 10 m de fa hores, seguim fent conya, li diem que ja mateix l’atrapem, però l’Avi imagino que també prem fort les dents i no es vol deixar atrapar. A la baixada fins a Xerta, l’Avi s’escapa de nou, que bé que baixa el punyetero. A l’avituallament de la Font Nova necessito seure un moment, només és un moment i l’aprofitem per comentar la jugada amb la gent de l’avituallament. En els últims 7 km doncs a donar-ho tot. Bé, de fet en Jaume amb el seu ritme tan precís com constant no em dóna altra opció. Al final 10:01 h, molt cansat, però havent viscut un dia d’una gran intensitat!




Diumenge em desperto i la primera sorpresa del dia és la lleugeresa que noto a les cames. Em costa de creure ho haig de reconèixer, però això cal aprofitar-ho! De nou sortim plegats amb en Salvador Valeri a per la tercera etapa, 27 km i 1.650 m D+. Sembla que la conjunció dels 2 Salvadors dóna molt bon resultat. Avui no podem xerrar tan com ho fèiem divendres, però avui no cal controlar ni el ritme ni les revolucions, avui és dia per exprimir al màxim la màquina i així ho fem. Pugem tan ràpid com podem i al baixar, amb una connexió absoluta amb l’entorn, és com si voléssim, no tan per la velocitat (que segurament no serà res de l’altre món) sinó per la connexió amb l’entorn, brutal! És sorprenent l’energia que hi ha dins nostre, és un misteri saber d’on surt aquesta energia, però m’encanta! Ja veiem de nou el poble de Xerta, ja estem de nou al carrer que ens porta fins al Casal i amb 3:25h passem de nou per sota l’arc d’arribada. I com no, en Karim donant-nos de nou la benvinguda, tot plegat un moment d’allò més emotiu. Finalitzada la feina i la interacció amb l’entorn, procedim a iniciar la interacció amb la veritable Ultra de les Fonts i amb tota la seva gent amb un extraordinari final de festa! Fins l’any que ve!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada