Aquesta
és la quarta crònica que escric de l’Ultra Trail de Les Fonts i de ben segur
que mentre les cames tinguin ganes de pencar el cor se’m emportarà cap a Xerta
cada mes de març. Així que sembla que tenim crònica per anys.
Podria dir que a Xerta hi estem
com a casa, però no estaria dient la veritat, ja que hi estem molt millor que a
casa. Podria dir que ens tracten com reis, però tampoc estaria dient la
veritat, ja voldrien els reis rebre el tracte que rebem nosaltres. Podria dir
que això és molt més que un Ultra, però de nou estaria mentint, això és una
experiència de vida tal que encara no s’ha inventat el qualificatiu per
definir-ho. Podria dir que aquest Ultra està creixent mica en mica amb el pas
dels anys, però de nou erraria amb les meves paraules, aquest Ultra està
creixent a passos agegantats.
Dies
abans de la cursa vaig llegir que en Karim deia que els ebrencs són gent molt
acollidora, però es quedava molt curt, ja que els ebrencs, més que acollidors,
són una gent que es fan estimar d’allò més. Perdoneu-me les paraules, però em
surten del cor: “Ostia Santa! Qui us va
arribar a parir! Que grans que arribeu a ser tots plegats!
Dono les gràcies una vegada i un
altra als voluntaris per l’excel·lent tracte i em diuen: “No! No! Gràcies a vosaltres per venir!” Els dic que cada any són
més grans i em diuen: “Nosaltres no fem
res, vosaltres sí que sou grans!”. Els dic que fa molts dies que estic
esperant aquest moment i em diuen: “Nosaltres
sí que fa dies que us estem esperant!” Per favor, però amb aquestes
paraules com vols que no tornem?
A
més, sembla que des de l’organització facin una selecció dels corredors que hi
participen, havent-hi només que grandíssimes persones. Grandíssimes persones
que esdevenen companys de cursa, companys de taula, companys de tertúlia,
companys amb els que incrementa l’afinitat any rere any.
Aquesta és la crònica que aquest
any necessitava escriure, una crònica dedicada a totes aquelles persones del “jersei roig” que fan possible aquesta
vivència! A totes aquelles persones del “jersei
roig” des del més menut fins al més gran que amb el seu treball i el seu
esforç cuiden al màxim tots i cada un dels detalls per tal de que no ens falti
de res! A totes aquelles persones del “jersei
roig” que tant i tant es fan estimar! A totes aquelles persones del “jersei roig” que mentre estic escrivint
això ja tinc ganes de tornar a veure! Moltes gràcies per ser com sou, persones
del “jersei roig”, no cal que us
digui que no canvieu mai, perquè sé que no ho fareu!
Pel que fa a la cursa pròpiament
en faig un breu resum:
L’objectiu
principal de l’etapa de divendres, 23 km i 350 m D+, és no cometre el mateix
error que l’any passat, on un excés en el ritme el vaig pagar molt car en les
dues etapes següents. Així que aquest any no puc tornar a caure en la mateixa
trampa. Surto amb l’idea de fer un mínim de 2 hores i així sé que tot anirà bé.
Controlo en tot moment les revolucions per tal de que no s’enfilin i a la
mínima que noto que la cosa es vol embalar afluixo a l’acte. Anem de principi a
fi amb en Salvador Valeri, anem xerrant tot el camí, la qual cosa vol dir que
si podem xerrar, el ritme és el que toca. Al final 1:54 h, però com que el
recorregut ha tingut uns 500 m menys que els anys anteriors, degut a un petit
canvi de recorregut originat per la crescuda de l’Ebre, podem donar el primer
objectiu del cap de setmana per assolit.
El
dissabte, tot i haver dormit poc, en són moltes les ganes de sortir, les cames
estan gairebé com noves i tot apunta que la d’avui serà una gran jornada, 70 km
i 4.000 m D+.
De
camí cap a Paüls, tot veient com comença un nou dia, confirmo que les cames
estan al seu lloc i que tenen ganes de festa. Una festa amb molta eufòria i
alegria, però amb moderació, sense excessos. Coneixen bé el recorregut i saben
del seu atractiu, però també de la seva duresa i saben que aquí els excessos
poden tenir un tràgic desenllaç, així que poso el meu ritme de tractor i a
gaudir-ne al màxim. Aquesta segona etapa té una sèrie de noms propis que la mantindran
per sempre més en el meu record com una màgica jornada de muntanya. Alba,
Jaume, Boira i Avi, aquests són els noms que quedaran en la meva memòria quan
recordi l’edició del 2015. L’Alba que m’apareix a tots els racons possibles on
pot aparèixer i que es desviu per donar-me un cop de mà amb tot el que està al
seu abast. En Jaume que m’apareix a Paüls i que, tot sortint a passejar la
Boira, m’acaba acompanyant fins a Xerta. I l’Avi (tot plegat té pocs anys més
que jo), però aprofito unes quantes canes que té per batejar-lo amb aquest nom,
per així tocar-li els nassos i fer una mica de conya...
La
pujada des de Paüls la fem tota xerrant, potser hauríem de xerrar menys i
pencar més, però tenim moltes coses sobre les que xerrar. L’Avi ens avança,
però el vigilem de prop per tal de que no marxi gaire lluny. La baixada fins a
Prat de Comte és d’allò més plàcida, una baixada per dins el bosc feta per
gaudir-ne al màxim i així ho fem. L’ascens fins al Tossal d’Engrilló tan
espectacular com sempre. Molt dret, sí, però molt espectacular! El tram fins a
Sant Roc és per ratificar que el presagi que he tingut quan m’he llevat de que
avui seria un gran dia s’està complint a la perfecció. A la pujada fins a l’Espina
de nou l’Avi a davant a uns 10 m i així és fins que comença la baixada direcció
Alfara on se’ns escapa. Una pujada llarga, molt llarga, però que se’m fa més
curta que mai, entre l’Avi, en Roger, en Jaume i la Boira, fan que sense adonar-nos-en
ja siguem dalt. En l’última pujada cap a la Coscollosa, amb un sol que pica amb
força, toca prémer ben fort les dents, l’avi es segueix mantenint als 10 m de
fa hores, seguim fent conya, li diem que ja mateix l’atrapem, però l’Avi
imagino que també prem fort les dents i no es vol deixar atrapar. A la baixada
fins a Xerta, l’Avi s’escapa de nou, que bé que baixa el punyetero. A l’avituallament
de la Font Nova necessito seure un moment, només és un moment i l’aprofitem per
comentar la jugada amb la gent de l’avituallament. En els últims 7 km doncs a
donar-ho tot. Bé, de fet en Jaume amb el seu ritme tan precís com constant no
em dóna altra opció. Al final 10:01 h, molt cansat, però havent viscut un dia d’una
gran intensitat!
Diumenge
em desperto i la primera sorpresa del dia és la lleugeresa que noto a les
cames. Em costa de creure ho haig de reconèixer, però això cal aprofitar-ho! De
nou sortim plegats amb en Salvador Valeri a per la tercera etapa, 27 km i 1.650 m D+. Sembla que la conjunció dels 2 Salvadors
dóna molt bon resultat. Avui no podem xerrar tan com ho fèiem divendres, però
avui no cal controlar ni el ritme ni les revolucions, avui és dia per exprimir
al màxim la màquina i així ho fem. Pugem tan ràpid com podem i al baixar, amb
una connexió absoluta amb l’entorn, és com si voléssim, no tan per la velocitat
(que segurament no serà res de l’altre món) sinó per la connexió amb l’entorn,
brutal! És sorprenent l’energia que hi ha dins nostre, és un misteri saber d’on
surt aquesta energia, però m’encanta! Ja veiem de nou el poble de Xerta, ja
estem de nou al carrer que ens porta fins al Casal i amb 3:25h passem de nou
per sota l’arc d’arribada. I com no, en Karim donant-nos de nou la benvinguda,
tot plegat un moment d’allò més emotiu. Finalitzada la feina i la interacció
amb l’entorn, procedim a iniciar la interacció amb la veritable Ultra de les
Fonts i amb tota la seva gent amb un extraordinari final de festa! Fins l’any
que ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada