Falten
pocs minuts per les 6:00 h. Estem a punt d’iniciar la que serà la 4ª edició de
l’Apuko i la que serà també la 4ª vegada que estic darrera d’aquesta línia de
sortida. És ben cert que fer curses noves sempre té un punt addicional de
motivació, sempre té un punt addicional de sorpresa, sempre té quelcom d’especial.
Però tot això també ho té l’Apuko! Una organització excepcional, que cuida tots
els detalls, que mima al màxim al corredor, un recorregut tan preciós com
exigent i, que collons, que amb tota aquesta colla de bascos som germans de
sang, ostia!
Avui
és el meu aniversari i sembla que es presenta un dia ple d’emocions. Encara no
hem començat i en Depa, que el tenim de Speaker, ja ho anuncia pel micròfon. Encara
no hem començat i ja se’m neguen els ulls per primera vegada...
Avui
la cosa anirà de regals. Regals, que per obrir-los, primer els hauré d’anar a
buscar. De ben segur que no seran uns regals qualsevol. De ben segur que no
seran uns regals que em deixaran indiferent. El primer està al cim del Ganekogorta
i, quan ja falta poc per tenir-lo a les meves mans, observo com una bona colla
de corredors me’l volen arrabassar. Qui els va parir, però com pugen aquests
empinats prats d’herba, impossible de seguir-los! Tot i que en són moltíssims
els que arriben al cim abans que jo, allà m’hi trobo el meu regal. L’obro i me’n
surt una magnífica panoràmica amb el mar de fons, m’encanta!
Baixant
cap a La Quadra, quan no són ni les 8:00 h, em trobo de regal un dia molt
calorós i molt humit. Aquest no m’agrada i el vull canviar. Em diuen que de
moment no és possible. Insisteixo que no m’agrada gens i que el vull canviar,
però em diuen que és el què m’ha tocat i que m’hi haig de conformar...
El pròxim regal l’obro al cim de l’Eretza.
Brutal! Una pujada que et deixa sense alè fa que encara tingui més valor. Aquest
està dins un sobre i quan l’obro, m’hi apareix una xifra que fa goig, 2.400.
Sí, és el desnivell positiu que hem acumulat en 26 km.
El
tram entre Sodupe i Zalla és el que aquí n’anomenen “llevadero”. Traduït al
català vol dir les mateixes pujades empinades que em fet fins ara, però més
curtes, això sí, a canvi d’haver-n’hi moltes. Durant una estona vaig escortat
per dos grandíssims corredors i més grans encara com a persones. En Sergio
Aramendia al davant i en Marc Llucià al darrera, 3r i 5è l’any passat. Això sí
que és un luxe. Això sí que és un regal! Malauradament, enguany no poden estar
a la posició que els pertoca, però de ben segur que aviat tot tornarà a la
normalitat. De sobte m’apareix l’Óscar Nieto, l’ànima d’aquesta cursa que es fa
estimar com el que més, i em ve amb un regal a la mà. No em puc creure el que
estic veient. De nou se’m neguen els ulls i ara molt! Li dono una abraçada amb
totes les meves forces i me’l emporto 3 o 4 metres. M’ha emocionat i molt. Això
no té preu. Això és el que fa gran l’Apuko.
Amb
la motxilla cada cop més plena d’emocions arribo a Zalla, km 55. El regal que
aquí m’hi trobo és la cridanera de l’Alba que amb els seus ànims qualsevol no
corre! De motivació vaig a tope, de ganes de córrer també, de forces vaig
bastant bé, però em convé menjar. M’assec un moment i, després d’un àpat de
collons surto pletòric. De camí cap al cim d’Ubieta, em canvien el regal que no
m’ha agradat aquest matí i que aleshores no m’han volgut canviar. El canvi no
és res de l’altre món, però cauen 4 gotes que refresquen molt lleument l’ambient.
Poc, molt poc, és el que refresca, però caldrà conformar-s’hi. La pujada la
faig de conya, la baixada no tant. Pujant em sento amb molta força, baixant amb
una mica menys. Pujant em vull menjar al món. Baixant ja m’ha passat la gana.
Arribo a Gueñes i de nou em convé seure. L’Alba em dóna un cop de mà i em va de
conya per recuperar-me. Surto molt refet, amb les forces renovades i quedem amb
l’Alba que, si tot va bé, en unes 4 hores ens veiem a Zaramillo.
El
camí fins al final segueix sent “llevadero”, però arribar a l’últim
avituallament del km 78 no és cosa fàcil. Costen les pujades, costen les
baixades i perquè no hi ha res pla, que sinó també costaria. Haig d’anar
menjant, haig d’anar bevent i tot hi així costa molt. Sé que estic a prop de
Castaños, sé que només em quedarà l’última pujada i sé que el regal que obriré
allà dalt serà el que més m’agradarà. Sortim plegats amb l’Ibon a conquerir el
cim de l’Apuko. Em diu que té unes butllofes als peus que a les baixades es mor
de mal. Diu que es posaria a plorar. L’animo i li dic que això ja ho tenim i
que de baixades només en queda la de l’Apuko i em diu: “Esa bajada se hace con
el corazón”. Sí, senyor! M’encanten aquestes paraules. És el que necessitava
sentir i em donen la força que necessitava. L’última rampa és impressionat, segurament
la més dreta de totes, però faig ús de les paraules de l’Ibon i em deixo portar
pel cor. És el cor el que em fa pujar, és el cor el que em fa tirar amunt amb
la màxima alegria. És el cor el que em fa gaudir del moment. És el cor el que
em regala un dels millors moments del dia, veure Zaramillo als meus peus.
I
quan creia que el millor regal l’havia obert al cim de l’Apuko, doncs no.
Creuar la línia d’arribada i poder abraçar als companys d’aquest viatge, és el
regal més gran, sense dubte. Uns ja fa estona que han arribat, d’altres arriben
després, n’hi ha que ni tan sols han corregut, però tots plegats han fet d’avui
un dia que deixarà una forta empremta en el meu record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada