La Porta del Cel - 65km 5.500m D+

S’aproxima l’hora de la veritat tant per en Jordi com per mi. Jo estic a poc més de dues setmanes perquè arribi el repte de l’any, la Petitte Trotte à Léon, cursa que dóna la volta al cim del Mont-Blanc amb 290km, 22.000m de D+ i 138 hores per completar el recorregut. Mentre que en Jordi està a quatre setmanes de la seva prova més important del 2012, el Tor des Géants, circuit que transcorre a través de les vies altes 1 i 2 de la Vall d’Aosta, amb 330km, 24.000m D+ i 150 hores per finalitzar. Ambdós estem buscant un bon entrenament i La Porta del Cel es presenta com una de les millors opcions. La Porta del Cel la coneixem força bé, es tracta d’un circuit molt tècnic, a molta alçada, amb una distància i desnivell acumulat que permeten fer-lo amb menys de 24 hores i el que és més important, un recorregut d’una bellesa extraordinària!!! Així que aviat ho tenim decidit, aquest cap de setmana cap a obrir la porta que ens ha de portar al cel!!!

Arribem al càmping de Graus quan és divendres 10 agost entorn a les 19:00h. Anem a saludar la gent de càmping, una gent molt amable que ens dóna la benvinguda i deixem la inscripció feta. Aprofitem l’estona que ens queda fins l’hora d’anar a sopar per deixar-ho tot preparat per demà. Tenim previst sortir a les 4:00h de la matinada i aquella hora no serà moment per posar-se a preparar la motxilla. El sopar al càmping realment deliciós, a més podem escollir tant el primer plat, com el segon, com els postres, un autèntic luxe!!!

A les 3:00h sona el despertador, sortim del refugi intentant no fer gaire soroll per no despertar a la gent que està dormint i anem a esmorzar a una sala que el càmping posa a la nostra disposició. Entre un cosa i altra acabem sortint quan són les 4:20h.

 El primer objectiu del dia és el cim de Certescan, 2.852m. Notem com les cames estan fresques, amb molta força a la nostra disposició, tot i així, ens proposem ser un tant conservadors i no forçar excessivament la màquina. Les proves que tenim a la vista no són proves per fer-les a ritmes gaire alts, així que el principal propòsit és no prendre mal, conservar la maquinària i sobretot gaudir al màxim d’un bon dia d’alta muntanya. A la que falta poc per arribar al coll de Certescan, noto como la son es vol apoderar de mi. Encara és de nit i la foscor pretén tancar-me els ulls, però ho haig d’impedir sigui com sigui, em remullo la cara amb l’aigua freda del riu i queda el problema solucionat.

Arribem al cim de Certescan quan el sol encara no ha acabat de treure el cap per l’horitzó, tot i així ja hi ha claror suficient com per poder parar el frontal. Són les 7:00h, el cel és pràcticament serè i sembla que amb en Jordi se’ns presenta una jornada d’allò més interessant!!!

Sense excessives dificultats arribem al Refugi de Certescan, anem a saludar en Jan, l’autèntic artífex d’aquest recorregut tant espectacular, però no el trobem. Són les 7:45h i el sol ja comença a treure el cap. Mengem una mica i seguim endavant cap el pròxim objectiu, el Refugi de Pinet.

Després de passar pel Romedo de dalt i el Romedo de baix, dos llacs d’un encant especial, encarem cap el Port de l’Artiga, un coll que ens donarà l’entrada a la zona de l’Ariege francès. És un coll exigent, un coll que no dóna treva amb els seus gaire bé 2.500m d’altitud. Així que toca començar a gastar els primers cartutxos. Un cop dalt el coll, la panoràmica recompensa amb escreix l’esforç necessari per assolir-lo, aprofitem per parar un moment a menjar i deixar que els nostres ulls gaudeixen del que estan veient.

El pròxim coll tampoc permet reposar, de nou la seva altitud està pròxima als 2.500m i els pendents són fins hi tot més elevats que en l’ascensió al Port de l’Artiga. Estem a molta altitud, però el sol ha sortit amb molta força i la temperatura està començant a incrementar considerablement. De nou toca prémer fort les dents i amunt!!! Assolim el coll, veiem a l’horitzó el Refugi de Pinet, però sabem que no serà fàcil arribar-hi. Hem de baixar fins a gaire bé 2.000m per pujar de nou fins a 2.300m. Mentre estem pujant hem d’omplir els bidons, la calor comença a ser cada cop més intensa. Després de creuar el riu i pujar per un tram equipat, arribem al refugi quan són les 11:40h i fa més de 7 hores que hem sortit del càmping de Graus. Aquí mengem de nou abans d’encarar el pròxim objectiu.

Després d’haver parat uns 20 minuts per recuperar forces, reprenem el camí direcció a La Pica d’Estats, que amb els seus 3.143m és el sostre del nostre gran país, Catalunya. Durant l’ascensió, sembla que la cosa es vol complicar per moments, la calor està fent que en Jordi comenci a tenir mal de cap i a mi la son em vol visitar de nou. Necessitem una solució urgent i de sobte arriben unes boires que atenuen la intensitat del sol, problema solucionat!!!

Arribem a La Pica i som molt feliços, no és la primera vegada que hi pugem, però aquesta muntanya té quelcom especial i assolir-la significa molt per nosaltres. Aprofitem per fer unes fotos i per menjar una mica. Són les 13:45h i ja fa 9:30h que em iniciat aquest viatge tant formidable.

La baixada fins al Refugi de Vallfarrera sabem que és llarga, però també sabem que un cop siguem al coll de Sotllo, només dependrà de nosaltres el temps que hi vulguem invertir. Optem per incrementar la velocitat i baixar a bon ritme, el terreny no és excessivament tècnic i permet corre amb força comoditat. Finalment hi estem unes dues hores del cim al refugi.

Un cop alimentats reprenem el camí que ens ha de dur de nou fins al punt d’origen. Aquesta última etapa és la més llarga, 20km són els que ens separen de Tavascan i sumant-hi els 4km de Tavascan fins al càmping encara tenim una bona tirada. Abans de sortir ens havíem proposat un temps total per completar el recorregut d’entre 16 i 17 hores. Just al sortir del Refugi de Vallfarrera en portem 12, és a dir, que no ho tindrem gens fàcil, és més, probablement no ho aconseguirem, però tampoc ens preocupa en absolut, ja que el veritable pròsit d’avui era gaudir d’un gran dia de muntanya amb bona companyia i això ho estem assolint sobradament!!!

Passem per Refugi de Baborte i pugem al coll de Sellente, 2.488m, amb en Jordi anem xerrant sobre l’encant d’aquest recorregut i ambdós coincidim en que és un dels circuits circulars entre refugis de major atractiu dels que coneixem. El trobem un circuit molt salvatge i això ens encanta a dos cabirols com nosaltres...

Després de fer el coll de la Llacuna, 2.596m, anem fins a La Roca Cigalera i aquí decidim fer una parada per contemplar tot el recorregut que portem fet. Ens hem assentat a menjar, en aquests moments estem gaudint d’una pau i una tranquil·litat absolutes que s’estan apoderant de nosaltres. Mirem el rellotge, portem 15 hores, sabem que no serà possible estar-hi entre 16 i 17 hores tal i com ens havíem proposat, però en aquests moments som d’allò més feliços i això és el que realment ens importa.

Arribem al poble de Tavascan quan són les 20:45 i fa ja 16:25h que hem sortit, en Jordi em comenta “Vols dir que no podem estar-hi menys de 17 hores?” i jo li responc “Intentem-ho i ho sabrem!”. Encarem els últims 4km amb la màxima seriositat, en Jordi es posa al davant i tira com un animal, jo m’haig d’esforçar d’allò més per no quedar-me enrere, però hem dit que ho intentarem i així serà!!! Finalment quan són les 21:15h i sense necessitat d’haver d’encendre novament el frontal arribem de nou al càmping de Graus tot parant el rellotge amb 16:55h. Uffff quins últims 4km!!!

1a Marxa Cap a La Independència

La d’avui és una prova diferent i, per tant, la d’avui també serà una crònica diferent. Avui els kms, el desnivell i el temps queden en un segon pla, avui el que realment importa és lluir l’estelada tant com sigui possible a través del nostre territori. L’Assemblea Nacional Catalana, concretament les comarcals d’Osona i Ripollès, juntament amb la Unió Excursionista de Vic, el Ski Club Camprodon i diverses empreses i grups excursionistes, han organitzat la 1a Marxa Cap a la Independència. Una marxa que té origen al refugi d’Ulldeter i que, després de passar per 13 municipis, arriba a Roda de Ter.

La sortida és a les 17:00h, això vol dir que segons els meus càlculs, l’arribada a Roda hauria de ser entorn a les 6:00h, hora amunt hora avall. Arribar aquesta hora no em convenç gaire, ja que aquestes hores de la matinada no hi haurà gaire gent pels carrers dels últims pobles i jo tinc ganes de molt de rebombori. Com que prefereixo arribar entorn a les 12:00h decideixo sortir d’Ulldeter a les 22:00h.

Després de passar per Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, Camprodon i Sant Pau de Seguries, arribo a Sant Joan de les Abadesses quan són les 2:45h. Com que aquestes hores no hi ha ningú pels carrers i no puc lluir l’estelada tal i com he vingut fer, decideixo parar-me a dormir i reprendre la marxa amb la llum del dia.

Reprenc la marxa direcció Ripoll a les 6:45h després d’haver fet un cafè amb llet. Amb l’inici d’un nou dia, em sento molt feliç d’estar corrent pel meu país, avui les ganes de córrer no són per arribar abans, sinó per fer arribar el meu país ben lluny!!!

Havent passat la Farga Bebié i anat direcció Sant Quirze de Besora, faig càlculs i veig que arribaré a Roda de Ter passat l’hora de dinar i això no em convenç en absolut. Tenia previst atrapar els últims corredors a l’alçada de Ripoll, però al parar-me a dormir se’m han distanciat excessivament. Fa prop més de 10 hores que vaig en solitari i tinc ganes de veure estelades com corren, tinc ganes de sentir la paraula Independència, tinc ganes de veure com no es tracta d’un somni, sinó d’una realitat molt pròxima. Decideixo fer autoestop i saltar-me els trams que van de Sant Quirze a Torelló i de Torelló a Les Masies de Voltegrà per tal d’unir-me amb els altres corredors. El segon cotxe que passa ja em para i finalment m’acaba portant fins a Manlleu.

És reprendre la marxa i començar a veure estelades per tot arreu, això és el que necessitava!!! Manlleu és una autèntica festa independentista!!! Una potent tracta dóna la sortida de la gent que fa l’últim tram entre Manlleu i Roda.

L’arribada a Roda de Ter és tal i com jo esperava, hi ha molt moviment de gent, el grup local de batucada Bututukè dóna la benvinguda als corredors i caminaires a molt bon ritme, és un degoteig constant, això és fantàstic, quin país més ben parit que tenim i quina gent més autèntica que som els Catalans, Sí senyor!!! Visca Catalunya Lliure!!!

Entorn a 2.000 persones han acabat corrent o caminant per la totalitat o algun tram del recorregut,  entorn a 2.000 persones amb un mateix pensament, la llibertat del nostre país!!!

La Ronda dels Cims - 170km 13.000m D+

Estem de nou a Andorra per córrer per segon any consecutiu La Ronda dels Cims, una prova de 170km i 13.000m de desnivell positiu amb unes característiques tals que fan que tingui una gran duresa. Pendents molt elevades, baixades molt tècniques, una altitud mitjana de gaire bé 2.000m, 15 colls per sobre dels 2.400m... Aquest any la volem córrer plegats amb en Jordi Armengau i en Pep Cabanas, els 3 integrants de l’equip “Tuga – Els Segadors” que pretenem participar en La Petite Trotte à Léon (PTL), entorn al massís del Mont-Blanc, a finals d’agost. Sabem que no serà gens fàcil ser finishers els 3 de La Ronda dels Cims i menys corrent plegats la totalitat del recorregut, ara bé, si ho aconseguim, tindrem moltes garanties d’èxit per la PTL.

En Jordi i en Pep és la primera vegada que corren aquesta prova i, com és normal, tenen els seus dubtes. Jo la vaig córrer l’any passat i, tot i així, també tinc els meus interrogants, diferents dels de l’any passat, però no deixen de ser dubtes que no es resoldran fins a finalitzar la cursa. Em trobaré millor o pitjor que l’any passat? Conèixer el recorregut m’ajudarà? Tindrem bona mèteo? Com se’ns donarà a l’equip? Podrem compaginar la son dels 3? Serem capaços de rebaixar el meu temps de l’any passat?... En Pep li sembla que podem baixar de les 40h, a mi em sembla molt, ja que en l’anterior edició vaig necessitar 44h. Coneixent el terreny, disminuir el temps en 4h crec que és molt, però a veure que hi podem fer...

Sortim el divendres 6 de juliol a les 8:00h del centre d’Ordino prop de 200 corredors. De seguida fem un grup de 4 corredors molt interessant, a l’equip “Tuga – Els Segadors” s’hi ha unit en Jordi Codina, un apassionat d’aquest territori i que un any més ve disposat a donar molta guerra. Els primers kms passen d’allò més bé, anem comentant la jugada, aprofitem per fer-la petar una mica, anem a un ritme tranquil, ni massa ràpid ni massa lent, tant debò poguéssim mantenir aquest ritme tota la cursa. El cel està bastant emboirat, la previsió és que de cara a la tarda – vespre hi hagi alguna tronada i té tota la pinta que serà així.

Arribem a La Coma d’Arcalis, km 32, quan portem just 6:00h. Aquí aprofitem per descansar un moment i alimentar-nos bé, carregar bidons... Les sensacions són d’allò més bones, sembla que el grup de 4 que hem muntat és perfecte, de moment tot és favorable. A nivell personal crec que la cursa m’està anant fins hi tot millor que l’any passat, em trobo més bé, amb més força, crec que he arribat més descansat i sembla que estigui millor preparat, es presenta una molt bona cursa, com tot segueixi així potser sí que podrem baixar de les 40h tal i com deia en Pep, però bé encara tenim molta cursa per endavant...

Estem pujant al punt més alt del recorregut, el cim del Comapedrosa, 2.942m, el grup de 4 segueix avançant sense problemes, en aquest punt el cel està molt emboirat, podria ser que ens mulléssim d’un moment a altre, però sembla que la méteo de moment no ens aturarà. Com cada any al cim una gaita i un timbal sonant a la màxima potència, el vent i el fred no poden atenuar el seu so, un any més espectacular!!! El primer tram de la baixada és molt tècnic, acabem caient tots en algun punt, en Pep es fa un tall a la ma, tot i que sigui un tant profund, sembla que ho podrem arreglar.

Arribem al Coll de la Botella amb 12:15h quan estem ja al km 56. L’esforç fet fins al moment es comença a fer notar a les cames, per sort és un factor que ja el coneixem i que hem après a conviure amb ell. Des de que hem sortit ens hem fixat com a objectiu baixar el primer tram del Bony de la Pica amb la llum del dia. Ens va d’allò més just aconseguir-ho, ja que comencem a baixar a les 21:31h quan falta molt poc perquè arribi la nit, tot i així superem el tram amb cordes i cadenes amb força èxit. El tram següent és d’allò més tècnic, no hi ha camí, l’herba està molt alta i els cops de cul a terra són constants, ara un, ara l’altra, ningú se’n escapa. Estem desitjant arribar al corriol que doni fi a aquest tram tant complicat, hem d’anar encara unes quantes vegades per terra abans no arribem a una pista que ens deixi avançar sense tantes complicacions.

Quan estem a punt d’arribar a La Margineda, noto que hi ha quelcom dins meu que no funciona correctament, miro el pulsòmetre i marca 167, ehhhhhh??? Què vol dir això??? Però si en una baixada com aquesta hauria d’anar com a molt a 100, no ho entenc!!! Arribem al primer avituallament important de la cursa, km 70, portem 15:24h, més o menys com l’any passat. Aquí m’hi trobo a la Txell que m’ha vingut a ajudar, les pulsacions em segueixen disparades, segueixo sense entendre que m’està passant, em menjo un grill de taronja i tal com m’he l’acabo d’empesar haig d’anar disparat al lavabo a treure-ho tot, NOOOOOO!!!! Això és un cop molt dur, però perquè??? Si he estat menjant molt bé durant tot el dia, si no he fet barreges estranyes, no entenc res. Estic molt pàl·lid, necessito sortir d’aquesta situació el més aviat possible, així no puc anar enlloc. Vaig a dormir 20 minuts, no aconsegueixo dormir, però almenys aconsegueixo desfer-me d’aquells pensaments tant negatius que s’estaven apoderant de mi. Intento menjar, però no m’entra res, se’m ha tancat l’estómac, això és una molt mala notícia, intento no capficar-m’hi i seguir endavant.

Sortim amb en Jordi Armengau i en Pep quan fa entorn a 1 hora que hem arribat, en Jordi Codina ha sortit fa uns minuts. Ara ve un dels trams de menys altitud i de menys encant de tot el recorregut, pujar al Coll de la Gallina i baixar a Sant Julià de Lòria. En Jordi em diu que em posi al davant i així ho faig. No em trobo gens bé, no estic pujant gens còmode, em sento buit, les cames no me tiren. Intento concentrar-me i oblidar les sensacions negatives, però no hi ha manera. M’estic atabalant molt, estic molt capficat amb la situació, a més d’anar malament, estic fent anar malament als meus companys, això no pot continuar així, que fem??? Necessito parar, necessito dormir un parell d’hores i a veure si em desperto millor. És un moment molt dur, els hi haig de dir al Jordi i al Pep que tirin, no els puc seguir fent anar malament. M’ofereixen menjar, però és que no m’entra res. Això no entrava dins dels nostres plans, però és la millor decisió que podem prendre. Està clar que una situació així a la PTL l’haurem de resoldre d’una altra manera, però bé, esperem que no passi!!! M’abrigo amb el paravent, em poso els guants, el buff fins als ulls, m’embolico amb la manta tèrmica i em poso a dormir a la vora del camí. Just quan fa una hora que estic dormint em desperto tremolant de fred, plego la manta tèrmica ràpidament i surto igual d’abrigat com estava. El fred se’m ha ficat a dins i sembla que em caldrà una estona per treure-me’l de sobre. Mentre vaig pujant cap al Coll de la Gallina noto com la dormida que he fet m’ha anat força bé pel cap, però no ha suposat cap millora per les cames que segueixen anant igual de feixugues que abans, a veure si a la baixada em sento una mica millor.

Baixant cap a Sant Julià noto com de cara avall tampoc vaig gens bé, què faig? Plego? Ho deixo estar i s’haurà acabat el patiment? Què vol dir plegar???!!! Si aquesta paraula no existeix en el meu vocabulari!!! Arribaré a Ordino sí o sí!!! Encara que necessiti 60h, però arribaré!!! Potser que m’arrossegui d’ara fins al final, però arribaré!!!

 Arribo a Sant Julià i em paro un moment a menjar una mica de pernil que porto a la motxilla, fa moltes hores que no menjo res i això no m’ajuda gens. Em costa molt que m’entri el menjar, m’hi obligo, tot i així no aconsegueixo menjar gran cosa. La pujada m’està costant molt, intento no pensar-hi, confio en que tot es solucionarà. Això ara mateix només pot anar a millor!!!

Encaro la pujada de màxim desnivell que em queda fins al final, són gaire bé 1.300m de desnivell positiu que em portaran fins al Coll del Bou mort al km 106. Recordo lo bé que pujàvem l’any passat amb en Jordi Codina i com m’està costant aquest any, però que hi farem si avui no és el dia, doncs no és el dia i punt!!! Intento unir-me a algun corredor de La Ronda que m’avança, però m’és impossible. Em sembla que avui em tocarà anar sol, em sembla que avui em tocarà vèncer tots els obstacles que em vagin apareixent en el meu camí en solitari.

L’ascens fins al Refugi de l’Illa se’m fa realment dur, porto 30 hores en cursa i les últimes 15 que no vaig gens bé. M’avancen corredors tant de la Mític com de La Ronda, no puc seguir a ningú, així no puc anar enlloc!!! Estic arrossegant-me com un llimac, així vull arribar a Ordino??? Però és que gaire bé no he menjat res des de fa un munt d’hores, però és que les cames no em funcionen, però si estic patint el que no he patit mai!!! Tinc totes les excuses que vulgui per plegar, avui sí que ho tinc tot al meu favor per retirar-me, si plego s’haurà acabat el haver-me d’arrossegar, si plego s’haurà acabat el patir. Motius??? Quins són els motius per plegar??? De motiu no n’hi ha ni un, excuses les que vulgui!!! Doncs les excuses no valen!!! No puc permetre que les muntanyes Andorranes puguin més que jo, les haig de vèncer jo a elles i no elles a mi!!! No hi ha més opció que la d’arribar a Ordino!!!

Al arribar al Pas de la Casa em trobo de nou a la Txell, quina alegria veure-la, em reconforta molt la seva presència, fa moltes hores que vaig sol i la seva companyia per una estona sé que em serà d’una gran ajuda. M’ha portat dos trossos de pizza i que a sobre ha anat a escalfar, increïble!!! Per fi tinc gana, per fi menjo una cosa que em ve de gust, per fi se’m ha acabat obrint l’estómac, ja era hora!!! M’estiro 30 minuts, no aconsegueixo dormir, però el descans se’m posa d’allò més bé. Quan em llevo la Txell em porta una mica de sopa que també m’he la menjo molt de gust. Em quedaria aquí molta més estona, però toca atacar l’últim tram de la cursa. La segona nit està a punt d’arribar i just quan són les 21:00h prenc la sortida direcció al Pas de les Vaques. Moltes gràcies per tot Txell!!!

L’ascens al Pas de les Vaques és de 750m de desnivell positiu, segueixo sense anar massa bé, però almenys he aconseguit esvair tots els pensaments negatius que circulaven dintre meu.  Ara al meu cap només hi ha lloc per una paraula, Ordino!!! A dalt del coll bufa un vent molt fort i molt fred, interessa perdre alçada el més aviat possible. Començo el descens corrent, però les cames em diuen que no volen córrer, que avui toca caminar, doncs no ens hi emprenyarem, a caminar. Baixant a la Vall d’Incles noto com se’m volen tancar els ulls, això vol dir que tocarà parar a dormir una mica. Arribo a l’avituallament, pregunto si hi ha lloc per dormir, em porten a una tenda de campanya de la Creu Roja hi ha una camilla que m’està esperant, amb una dormida de 15 minuts aconsegueixo fer desaparèixer la son.

Arribo al Refugi de Coms de Jan quan són les 5:27h, decideixo estar-me en aquest avituallament fins que surti el sol i atacar l’últim coll amb la llum del dia. M’estiro altra vegada 15 minuts, en aquesta ocasió en una llitera al costat del foc, que bé que s’hi arriba a estar!!! Just quan són les 6:00h vaig per afrontar l’últim coll de la cursa, 500m de desnivell positiu me’n separen, sé que quan sigui dalt estaré a punt d’acariciar el cel, som-hi!!!

Ja el veig, està lluny, però ja estic veient l’últim coll, per uns moments em desapareix el dolor dels quàdriceps, per uns moments puc pujar sense complicacions, en el meu cap només hi ha lloc per un pensament, arribar a la Collada dels Meners. Per fi hi arribo, per fi veig la vall que fa molta estona que estava desitjant, per fi aconsegueixo el que fa moltes hores que hi estic lluitant. Sé que la baixada no serà tant plàcida com m’agradaria, sé que hi estaré molt més temps del que desitjaria, però ara ja sí que res pot evitar que assoleixi el meu objectiu.

Quan són les 11:30h del diumenge 8 de juliol i fa 51:30h que vaig iniciar aquest viatge arribo de nou a Ordino. Veig que bé la Txell corrent a buscar-me i donar-me l’última empenta fins a la meta. Ufffff com m’ha costat, ufffff com he patit, ufffff quantes excuses que m’haurien servit per plegar, ufffff que feliç que sóc d’haver aconseguit superar, avui més que mai, la infinitat d’obstacles que han aparegut en el meu camí. Pregunto per en Jordi i en Pep, fa més de 7 hores que han arribat, no hem pogut completar junts el recorregut tal i com preteníem, però ens emportem una molt bona experiència de cara a la PTL.

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair un any més tota la tasca feta tant per l’organització com pel gran nombre de voluntaris que fan que sigui possible un esdeveniment com aquest, moltes gràcies kompanys!!!

Emmona - 106km 8.300m D+

La d’avui no és una prova qualsevol, la d’avui és segurament la cursa de llarga distància de major duresa que hi ha actualment en el calendari Català. Transcórrer per la comarca del Ripollès, porta per nom Emmona i amb els seus 106km i 8.300m de desnivell positiu de ben segur que no deixarà a ningú indiferent. També hi ha competició per equips i en Jordi Armengau, en Pep Cabanas i jo, estrenem l’equip “Tuga – Els Segadors”.

Sortim a les 6:00h de Sant Joan de les Abadesses, quan no fa ni 10 segons que correm em cau un bidó a terra, “Ostia, m’he oblidat d’omplir els bidons!!! Comencem bé...” Just abans de creuar el pont veig una font, obro l’aixeta i raja, uffff menys mal, omplo els dos bidons i arreglat.  Mentre estant en Jordi i en Pep han anat avançat i ara tocarà apretar de valent per tornar-los a atrapar. Haig de passar un munt de corredors i a sobre en pujada, hi ha moments que vaig gaire bé al 100%, quin començament més complicat!!!

El primer objectiu és el Puig d’Estela a gaire bé 2.000m d’altitud, el cel està totalment serè, la temperatura és molt agradable, el terreny és molt agraït i Els Segadors que anem guanyant desnivell sense cap tipus de dificultat. Arribem al primer cim del dia amb 1:33h, no portem ni 10km, però les sensacions són molt bones i la jornada pinta d’allò més bé!!

El primer avituallament és a Pardines, km 17, aquí hi arribem amb 2:26h i amb la gana feta. Fem una petita parada per carregar el dipòsit i amunt!!! Pugem molt bé, la temperatura ha pujat un mica, però segueix sent agradable, no sabem si tenim gaires equips per davant, però el que sí que sabem és que de moment el nostre equip funciona de meravella. La pujada fins al Coll dels Tres Pics és exigent, s’han de superar 1.300m de desnivell positiu, però les nostres cames disposen de força més que suficient, pugem a bon ritme, sense excessos, però sense encantar-nos i amb 4:25h arribem al km 27.

Pugem direcció al Bastiments, 2.881m, un punt per sota del ritme que podríem pujar, ho fem a consciència, sabem que si ara mesurem bé les forces, ho agrairem més endavant. L’objectiu és baixar ràpid del Puigmal a Planoles i pujar bé de Planoles a la Covil i per fer-ho no ens podem haver excedit.

Fem la carena del Bastiments, Freser, Pic de L’Infern i Nou Creus amb un vent intens, però a la vegada amb una frescor que s’agraeix. L’equip avança còmode, l’equip es troba amb força, l’equip té moltes ganes de fer-ho bé i de moment sembla que els plans s’estan complint.

Arribem a Núria, km 45, amb 7:45h, aquí mengem una mica de pasta, fruita, bevem,  carreguem bidons i preguntem pels altres equips. Ens diuen que nosaltres som el primer equip que ha passat, veiem dos corredors que van vestits iguals i que podrien ser un altre equip, si és així el tenim a tocar, o sigui que sense perdre més temps, amunt cap al Puigmal.

L’ascens al sostre de la cursa, 2.914m, el fem amb en Jordi al capdavant, en Pep a continuació i jo tancant el grup. Tot i les més de 8h en cursa i els més de 4.000m de desnivell positiu, pugem força bé i arribem al cim havent complert l’objectiu que ens havíem proposat d’arribar-hi amb la força suficient per baixar fins a Planoles el màxim de bé possible.

Amb 11:03h arribem a Planoles, hi fa una calor infernal, som conscients que ara ve el punt clau de la cursa, arribar a la Covil mínimament sencers suposa un important injecció de moral. De nou en Jordi a davant, en Pep i jo al seu darrera, en Jordi que no afluixa i en Pep i jo tampoc podem fer-ho, se’m arriben a distanciar uns 10 – 15m i em costa molt recuperar-los, però un cop aconsegueixo unir-me ja no me’n separo. La pujada és veritablement imponent, el pendent per moments pren valors difícils d’assumir a aquestes alçades de la cursa, però nosaltres a la nostra, tenim un fita que es diu la Covil i res ens pot aturar!!! Assolim el cim i de seguida veiem Campelles, el que hauria de ser un tram fàcil esdevé un autèntic clavari. Se’ns acaba l’aigua, Campelles està coda cop més lluny, tenim la il·lusió de trobar alguna font, però res de res.... I Campelles que no arriba mai, primers síntomes de deshidratació, necessitem beure amb urgència i quan ens sembla que ja arribem al tant desitjat poble, veiem un cartell que ens indica que Campelles encara està a 4km, NOOOOOOOOO!!!

Arribem a Campelles totalment esgotats, portem 81km amb 14:37h, els últims 8 o 9km sense aigua ens han deixat sense esme, necessitem refer-nos, necessitem recuperar l’energia que teníem a la Covil, necessitem tornar a ser Els Segadors de fa 2h. L’avituallament ens ajuda a recuperar-nos, segurament no del tot, però només tenim una opció i és seguir endavant!!!

L’últim obstacle a superar és el cim del Taga, 2.040m. El primer tram per dins el bosc es deixa fer força bé, però a la que deixem el bosc per començar a enfilar a través dels prats, la cosa es comença a complicar. Encenem el frontal, de nou ens trobem amb forts pendents, en aquesta ocasió és necessari un esforç addicional per poder-los superar, toca apretar les dents de valent, toca donar-ho tot, toca treure l’esperit lluitador dels autèntics Segadors!!!

Un cop fet el cim encara falten uns 14km fins a l’arribada, el primer tram és molt dret i els quàdriceps manifesten el seu cansament dient que de córrer lo just i necessari, no més!!! Ens avituallem al Coll de Jou i el que hauria de ser una plàcida baixada fins a Sant Joan es converteix en un seguit de baixades que acaben sempre amb una petita pujada que trenquen el ritme per complet. Correm i una altre petita pujadeta, a caminar, tornem a córrer i altra vegada pujada i a tornar a caminar i així infinitat de vegades...

Per fi veiem els llums del poble, ara sí que ho tenim, “Cap a la dreta??? Però si el poble està a l’esquerra!!!” sense comentaris... Trepitgem l’asfalt, pugem el pont, el baixem i última recta fins a meta. Finalment després de 20:00:44h creuem la línia d’arribada en les posicions 13, 14 i 15. Han estat unes 20h d’autèntic treball en equip, 20h d’esforç, 20h junts per portar el nostre equip “Tuga – Els Segadors” a la primera posició de la categoria per equips.

Abans de finalitzar la crònica agrair a l’organització el seu treball per portar a terme una cursa d’aquestes característiques, sabem que no és una tasca gens fàcil i cal felicitar-los pel que ha estat una cursa pràcticament perfecte. Moltes gràcies per fer-ho possible!!!

UT Coll de Nargó - 99km 5.200m D+

Avui estem al Coll de Nargó per disputar la segona prova de la Copa Catalana de Curses d’Ultraresistència. La tercera edició de l’Ultra Trail Coll de Nargó té 99km i 5.200m de desnivell positiu. Tot i que la distància i el desnivell siguin considerables, el que més por em fa és la calor que ens pot arribar a fer avui. En Jordi, amb el que una setmana més correrem junts, em comenta que ahir a les 8h del vespre la temperatura era de 30ºC, “Uuuffff com patirem!!!”

 

Sortim a les 8:30h, la veritat és que podríem haver sortit bastant més d’hora comentem amb en Jordi, però que hi farem... Ataquem la primera pujada i, quan portem pocs minuts en cursa, constatem que avui suarem més que mai, avui tocarà beure molt si no volem quedar deshidratats. El primer ascens em costa més de l’habitual, sembla com si avui hagués d’arrossegar molt més pes de l’habitual, les sensacions no són gens satisfactòries, no em trobo gaire a gust corrent, però no passa res, d’aquí una estona ja m’hauré habituat a les condicions d’avui i estaré gaudint com sempre.

Aaaahhhhh!!! Quina torçada de turmell més contundent m’acabo de fotre, quin mal!!! Això no em sol passar, això és perquè no estic concentrat amb el que estic fent, “Vinga Salvador, oblida la calor i centrat amb el córrer” em dic a mi mateix.

A diferència de l’any passat que només hi havia aigua als avituallaments, aquest any n’hi haurà de líquids, de sòlids lleugers i de sòlids complerts, que bé!!! Arribem al primer avituallament i sorpresa, només hi ha aigua, això no és el que havíem quedat, als líquids hi havia d’haver quelcom més!!! Omplim els bidons i em tiro una mica d’aigua per sobre, “NOOOO, que anem justos d’aigua!!!” em diuen els de l’organització. No m’ho puc creure, només aigua i a sobre poca, sense comentaris...

...i la calor que no para d’incrementar i les sensacions que segueixen sense ser gens bones, no em trobo bé, les cames no tiren. En canvi en Jordi aguanta d’una forma extraordinària la calor, a ell de moment no li afecta gens. Pujant al Coll de Finestres, un pujada de gaire bé 800m de desnivell en poc més de 2km, perdo en Jordi de vista, se’m acaba l’aigua a mitja pujada, em sento totalment esgotat com si en lloc de portar uns 20km en portés 200, necessito l’avituallament el més aviat possible. Amb un esforç molt superior al normal aconsegueixo arribar a dalt el coll, Uuuuufffff, com m’ha costat!!!

 

A l’avituallament ens diuen que dels 10 o 12 que han passat davant nostre som els que fem més bona cara, això m’anima una mica. A més hi ha sòlid, i un dipòsit ple d’aigua gràcies al qual ens podem mullar de dalt a baix. Surto força recuperat, sembla que han desaparegut les sensacions negatives i que em començo a trobar bé. Aquest tram fins al pròxim avituallament és pràcticament tot per pista, són les 13:00h, mirem al cel a veure si veiem algun núvol, però no n’hi ha ni un, tornen a venir les males sensacions, les cames ja no volen tornar a tirar, això no rutlla!!!

En la baixada cap al poble de Boixols, em quedo sense força a les cames i m’haig de seure a terra, en Jordi em dóna uns fruits secs i em tranquil·litza, però jo em sento totalment fos, des del Tor des Géants que no assolia un esgotament de tal magnitud. Arribo una altra vegada sense aigua al tercer avituallament i sense força ni per córrer en la baixada. Així no puc continuar, plego, ja ho tinc decidit!!!

Quan arribo a l’avituallament poso el cap sota una font amb un imponent raig d’aigua, no puc treure el cap d’aquí sota, és com si estigués atrapat per un iman que m’impedís desenganxar-me’n. “Jordi jo em sembla que plego”, “no home, no, tu tranquil, beu, menja i ho aniràs veient tot molt més clar, ja veuràs” em respon. Que faig plego o no plego? M’ofereixen un cotxe que em porta fins al Coll de Nargó, que fàcil ho tinc, si accepto s’acaba la calor, s’acaba  el patiment i s’acaba aquest mal que em fan les cames. Massa fàcil, no em puc deixar vèncer, si pujo al cotxe me’n penediré, “Vinga Jordi ja hi podem anar!!!”.

 Durant uns kms anem pel costat del riu, el creuem en vàries ocasions i sempre que podem ens remullem de dalt a baix, la sensació de calor baixa considerablement, però al cap de pocs minuts d’haver-nos remullat ja tornem a estar totalment secs. Les sensacions han millorat considerablement, he aconseguit fer desaparèixer els pensaments negatius del meu cap, mica en mica vaig recuperant el Salvador de sempre, mica en mica les cames em van recuperant la força que havien perdut i tenir el Jordi al meu costat és el que realment m’ajuda a tirar endavant.

Passat l’avituallament del km 44 en el que només hi ha aigua, per cert, entro de nou en un moment de crisi, el problema és que ara en Jordi també ho està passant malament. En Jordi li sembla sentir l’aigua d’un riu, “oohhh que béééé!!!”, “o potser, no???” em diu, “sisplau, sisplau, que sigui un riu, sisplau!!!” Per sort si que és un riu, novament ens remullem de dalt a baix, ara ens feia molta falta perquè feia molta estona que anàvem sota el sol des de l’última remullada.

Quan falta poc per arribar al poble de Gabarra, on hi ha d’haver l’avituallament més important del dia, de nou les cames se’m queden sense força, de nou en Jordi m’ha de dir que em senti un moment, que begui i que em recuperi...

Quan portem 8:07h arribem a l’avituallament del km 54, aquí hi ha sòlid i aprofitem per recarregar tota l’energia que hem anat consumint durant el dia, que avui sembla que és molta més del que és habitual. Aquí hi ha el corredor que anava 3r que ha plegat, amb la qual cosa sortim junts amb en Jordi i un altre corredor que som el 3r, 4rt i 5è.

Mica en mica la temperatura va disminuint, el sol cada cop està més baix i cada vegada són majors els punts amb ombra. Aquest última avituallament se’m ha posat d’allò més bé i em sento cada cop millor. Per un moment el corredor que anava amb nosaltres se’ns escapa, però el cap de poc l’avancem sense excessives dificultats.

La pujada a Aubens és l’últim gran obstacle a superar, 700m de desnivell positiu amb unes pendents realment imponents, en molts punts hem d’anar gaire bé de quatre grapes per poder pujar, una pujada realment impressionant!!! Un cop fet l’últim tram, on ens cal l’ajuda d’unes cordes, arribem a un punt amb molt bona panoràmica, on de sobte ens sorprèn un vent tant fresc com agradable, en aquests moments estem a la glòria “Només ens faltaria poder volar” em diu en Jordi, i en un tres i no res, amb les forces totalment recuperades, arribem corrent al km 70. 

Preguntem pel corredor que va 2n i ens diuen que fa 20 minuts que ha passat, l’última vegada que hem preguntat per ell, ens portava 30 minuts, en Jordi em diu que segur que l’atrapem, “home som dos contra un, a per ell!!!”. Ha arribat el moment de donar-ho tot, enrere ha quedat la calor, l’esgotament, el patiment... ara és el moment de l’eufòria, el moment de gaudir, de pensar en positiu, pensar en atrapar al 2n...

Arribem al km 80 quan portem 13:04h, la nit ha arribat i és hora d’encendre el frontal. De nou tornem a preguntar pel 2n i segueix estant a 20 minuts, sembla que ho tindrem difícil per atrapar-lo, però seguirem donant-ho tot.

...i ja veiem les llums del poble, des de l’últim avituallament ens diuen que ens falten 4km, “que et sembla Salvador, mitja hora?” em pregunta en Jordi, “com a molt, potser fins hi tot una mica menys”  li responc. Quan són les 00:00h i portem 15:28h passem de nou pel punt de sortida, arribem en la 3ª i 4ª posició a 19 minuts del 2n. Com m’ha dit en Jordi quan les estàvem passant ben canutes, avui sí que es pot dir que és una prova de Ultra Resistència.

 

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair al Jordi la seva col·laboració, els seus ànims i el fet d’estar sempre al meu costat per ajudar-me a superar una de les situacions més complicades que m’he trobat en els últims temps, moltes gràcies Jordi!!!

Marató Berga - 42km 2.930m D+

Són les 7:00h i ja estem a punt per prendre la sortida d’una nova prova. Aquesta setmana estem a Berga per córrer la marató de muntanya d’aquesta població amb els seus 2.930m de desnivell positiu. La bellesa del territori berguedà fa que es presenti doncs una jornada molt interessant.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, de cara amunt i amb en Jordi Armengau, molt coneixedor de la zona, al meu costat. En Jordi em comenta que avui hi ha tota l’artilleria dels Mountain Runners i que venen disposats a donar-ho tot. Això implica que el ritme serà molt alt i que haurem d’espavilar-nos per no quedar massa enrere. El cel està molt emboirat, tot i que han comentat que a dalt a la Serra d’Ensija ja hi fa un bon sol.

Pujant a La Figuerassa les gotes de suor cauen sense parar, en Jordi l’acabo perdent de vista, m’avança més d’un i més de dos corredors, podria forçar un parell de punts més la màquina, però opto per reservar forces que més endavant necessitaré. Conec la duresa d’aquesta prova i estic convençut que els excessos es poden arribar a pagar molt cars...

 Pujant als Rasos de Peguera desapareix la boira i apareix un cel totalment serè, la temperatura és excel·lent, la pujada és bastant dreta, però que l’única preocupació sigui seguir les passes d’en Jordi acabar esdevenint un autèntic luxe. Hi ha moltíssims corredors davant nostre, però les sensacions són tant agradables, que per moments l’esperit competitiu queda en un segon terme i pren més importància el gaudir de la bellesa del paisatge i de la bona companyia.

... i arriba l’hora de la veritat, s’ha acabat el xerrar, comença la pujada a La Gallina Pelada i això exigeix màxima seriositat. M’encanta la contundència d’aquesta pujada!!! M’encanta mirar amunt i veure la muntanya tenyida de tots colors!!! M’encanta la panoràmica des de dalt del cim!!! Ens avituallem al Refugi d’Ensija i correm tota la Serra fins arribar al coll on comença una esperpèntica baixada, impressionant!!!

 

Penúltim ascens important, toca pujar per segona vegada als Rasos de Peguera, aquí en Jordi es posa novament al davant i a molt bon ritme avancem varis corredors. L’esforç fet fins al moment es comença a notar, les cames volen manifestar el seu cansament, però les ganes de lluitar silencien qualsevol possible manifestació. Tot just estem al km 25 i portem 3:40h, últim tram, el pendent incrementa de valent, vinga amunt que ja li tenim el peu al coll!!!

 En Jordi em diu: “Quan arribem a dalt a Les Soques això ja estarà”, “Km 30, oi Jordi?” “Sí, i després tot baixada”, “Som-hi doncs, a per totes!!!”. Vist i no vist, ja som dalt, altra vegada arriba l’hora de la veritat, altra vegada arriba l’hora d’apretar tot el que es pugui i una mica més. Quan passem pel km 32 en Jordi em demana si baixarem de les 6h, engego la meva calculadora mental i si ara portem 4:45h, crec que farem 5:50h, a veure si podem...

... i quins esglaons més mal parits, no n’hi ha ni un d’igual i que alts que són, un moment de treva i més esglaons un altre cop. 500m i ja serem al Santuari de Queralt, l’esforç que cal fer cada cop és més gran, però la proximitat a Berga dóna una força addicional.

Baixem les escales de Queralt tant ràpid com podem, “Estarà complicat fer 5:50h” em diu en Jordi, “No ens sobrarà res, no”, li responc, però l’esperança no la perdem. Finalment creuem la línia de meta amb 5:51h i la satisfacció, com és de costum en aquests moments, s’acaba apoderant de nosaltres. No hem fet un temps extraordinari, ni molt menys, però la jornada ha estat formidable tal i com es pronosticava abans de sortir i això és el que realment quedarà guardat a la memòria.