La Porta del Cel - 65km 5.500m D+

S’aproxima l’hora de la veritat tant per en Jordi com per mi. Jo estic a poc més de dues setmanes perquè arribi el repte de l’any, la Petitte Trotte à Léon, cursa que dóna la volta al cim del Mont-Blanc amb 290km, 22.000m de D+ i 138 hores per completar el recorregut. Mentre que en Jordi està a quatre setmanes de la seva prova més important del 2012, el Tor des Géants, circuit que transcorre a través de les vies altes 1 i 2 de la Vall d’Aosta, amb 330km, 24.000m D+ i 150 hores per finalitzar. Ambdós estem buscant un bon entrenament i La Porta del Cel es presenta com una de les millors opcions. La Porta del Cel la coneixem força bé, es tracta d’un circuit molt tècnic, a molta alçada, amb una distància i desnivell acumulat que permeten fer-lo amb menys de 24 hores i el que és més important, un recorregut d’una bellesa extraordinària!!! Així que aviat ho tenim decidit, aquest cap de setmana cap a obrir la porta que ens ha de portar al cel!!!

Arribem al càmping de Graus quan és divendres 10 agost entorn a les 19:00h. Anem a saludar la gent de càmping, una gent molt amable que ens dóna la benvinguda i deixem la inscripció feta. Aprofitem l’estona que ens queda fins l’hora d’anar a sopar per deixar-ho tot preparat per demà. Tenim previst sortir a les 4:00h de la matinada i aquella hora no serà moment per posar-se a preparar la motxilla. El sopar al càmping realment deliciós, a més podem escollir tant el primer plat, com el segon, com els postres, un autèntic luxe!!!

A les 3:00h sona el despertador, sortim del refugi intentant no fer gaire soroll per no despertar a la gent que està dormint i anem a esmorzar a una sala que el càmping posa a la nostra disposició. Entre un cosa i altra acabem sortint quan són les 4:20h.

 El primer objectiu del dia és el cim de Certescan, 2.852m. Notem com les cames estan fresques, amb molta força a la nostra disposició, tot i així, ens proposem ser un tant conservadors i no forçar excessivament la màquina. Les proves que tenim a la vista no són proves per fer-les a ritmes gaire alts, així que el principal propòsit és no prendre mal, conservar la maquinària i sobretot gaudir al màxim d’un bon dia d’alta muntanya. A la que falta poc per arribar al coll de Certescan, noto como la son es vol apoderar de mi. Encara és de nit i la foscor pretén tancar-me els ulls, però ho haig d’impedir sigui com sigui, em remullo la cara amb l’aigua freda del riu i queda el problema solucionat.

Arribem al cim de Certescan quan el sol encara no ha acabat de treure el cap per l’horitzó, tot i així ja hi ha claror suficient com per poder parar el frontal. Són les 7:00h, el cel és pràcticament serè i sembla que amb en Jordi se’ns presenta una jornada d’allò més interessant!!!

Sense excessives dificultats arribem al Refugi de Certescan, anem a saludar en Jan, l’autèntic artífex d’aquest recorregut tant espectacular, però no el trobem. Són les 7:45h i el sol ja comença a treure el cap. Mengem una mica i seguim endavant cap el pròxim objectiu, el Refugi de Pinet.

Després de passar pel Romedo de dalt i el Romedo de baix, dos llacs d’un encant especial, encarem cap el Port de l’Artiga, un coll que ens donarà l’entrada a la zona de l’Ariege francès. És un coll exigent, un coll que no dóna treva amb els seus gaire bé 2.500m d’altitud. Així que toca començar a gastar els primers cartutxos. Un cop dalt el coll, la panoràmica recompensa amb escreix l’esforç necessari per assolir-lo, aprofitem per parar un moment a menjar i deixar que els nostres ulls gaudeixen del que estan veient.

El pròxim coll tampoc permet reposar, de nou la seva altitud està pròxima als 2.500m i els pendents són fins hi tot més elevats que en l’ascensió al Port de l’Artiga. Estem a molta altitud, però el sol ha sortit amb molta força i la temperatura està començant a incrementar considerablement. De nou toca prémer fort les dents i amunt!!! Assolim el coll, veiem a l’horitzó el Refugi de Pinet, però sabem que no serà fàcil arribar-hi. Hem de baixar fins a gaire bé 2.000m per pujar de nou fins a 2.300m. Mentre estem pujant hem d’omplir els bidons, la calor comença a ser cada cop més intensa. Després de creuar el riu i pujar per un tram equipat, arribem al refugi quan són les 11:40h i fa més de 7 hores que hem sortit del càmping de Graus. Aquí mengem de nou abans d’encarar el pròxim objectiu.

Després d’haver parat uns 20 minuts per recuperar forces, reprenem el camí direcció a La Pica d’Estats, que amb els seus 3.143m és el sostre del nostre gran país, Catalunya. Durant l’ascensió, sembla que la cosa es vol complicar per moments, la calor està fent que en Jordi comenci a tenir mal de cap i a mi la son em vol visitar de nou. Necessitem una solució urgent i de sobte arriben unes boires que atenuen la intensitat del sol, problema solucionat!!!

Arribem a La Pica i som molt feliços, no és la primera vegada que hi pugem, però aquesta muntanya té quelcom especial i assolir-la significa molt per nosaltres. Aprofitem per fer unes fotos i per menjar una mica. Són les 13:45h i ja fa 9:30h que em iniciat aquest viatge tant formidable.

La baixada fins al Refugi de Vallfarrera sabem que és llarga, però també sabem que un cop siguem al coll de Sotllo, només dependrà de nosaltres el temps que hi vulguem invertir. Optem per incrementar la velocitat i baixar a bon ritme, el terreny no és excessivament tècnic i permet corre amb força comoditat. Finalment hi estem unes dues hores del cim al refugi.

Un cop alimentats reprenem el camí que ens ha de dur de nou fins al punt d’origen. Aquesta última etapa és la més llarga, 20km són els que ens separen de Tavascan i sumant-hi els 4km de Tavascan fins al càmping encara tenim una bona tirada. Abans de sortir ens havíem proposat un temps total per completar el recorregut d’entre 16 i 17 hores. Just al sortir del Refugi de Vallfarrera en portem 12, és a dir, que no ho tindrem gens fàcil, és més, probablement no ho aconseguirem, però tampoc ens preocupa en absolut, ja que el veritable pròsit d’avui era gaudir d’un gran dia de muntanya amb bona companyia i això ho estem assolint sobradament!!!

Passem per Refugi de Baborte i pugem al coll de Sellente, 2.488m, amb en Jordi anem xerrant sobre l’encant d’aquest recorregut i ambdós coincidim en que és un dels circuits circulars entre refugis de major atractiu dels que coneixem. El trobem un circuit molt salvatge i això ens encanta a dos cabirols com nosaltres...

Després de fer el coll de la Llacuna, 2.596m, anem fins a La Roca Cigalera i aquí decidim fer una parada per contemplar tot el recorregut que portem fet. Ens hem assentat a menjar, en aquests moments estem gaudint d’una pau i una tranquil·litat absolutes que s’estan apoderant de nosaltres. Mirem el rellotge, portem 15 hores, sabem que no serà possible estar-hi entre 16 i 17 hores tal i com ens havíem proposat, però en aquests moments som d’allò més feliços i això és el que realment ens importa.

Arribem al poble de Tavascan quan són les 20:45 i fa ja 16:25h que hem sortit, en Jordi em comenta “Vols dir que no podem estar-hi menys de 17 hores?” i jo li responc “Intentem-ho i ho sabrem!”. Encarem els últims 4km amb la màxima seriositat, en Jordi es posa al davant i tira com un animal, jo m’haig d’esforçar d’allò més per no quedar-me enrere, però hem dit que ho intentarem i així serà!!! Finalment quan són les 21:15h i sense necessitat d’haver d’encendre novament el frontal arribem de nou al càmping de Graus tot parant el rellotge amb 16:55h. Uffff quins últims 4km!!!