dilluns, 16 de juliol de 2012

La Ronda dels Cims - 170km 13.000m D+


Estem de nou a Andorra per córrer per segon any consecutiu La Ronda dels Cims, una prova de 170km i 13.000m de desnivell positiu amb unes característiques tals que fan que tingui una gran duresa. Pendents molt elevades, baixades molt tècniques, una altitud mitjana de gaire bé 2.000m, 15 colls per sobre dels 2.400m... Aquest any la volem córrer plegats amb en Jordi Armengau i en Pep Cabanas, els 3 integrants de l’equip “Tuga – Els Segadors” que pretenem participar en La Petite Trotte à Léon (PTL), entorn al massís del Mont-Blanc, a finals d’agost. Sabem que no serà gens fàcil ser finishers els 3 de La Ronda dels Cims i menys corrent plegats la totalitat del recorregut, ara bé, si ho aconseguim, tindrem moltes garanties d’èxit per la PTL.


En Jordi i en Pep és la primera vegada que corren aquesta prova i, com és normal, tenen els seus dubtes. Jo la vaig córrer l’any passat i, tot i així, també tinc els meus interrogants, diferents dels de l’any passat, però no deixen de ser dubtes que no es resoldran fins a finalitzar la cursa. Em trobaré millor o pitjor que l’any passat? Conèixer el recorregut m’ajudarà? Tindrem bona mèteo? Com se’ns donarà a l’equip? Podrem compaginar la son dels 3? Serem capaços de rebaixar el meu temps de l’any passat?... En Pep li sembla que podem baixar de les 40h, a mi em sembla molt, ja que en l’anterior edició vaig necessitar 44h. Coneixent el terreny, disminuir el temps en 4h crec que és molt, però a veure que hi podem fer...

Sortim el divendres 6 de juliol a les 8:00h del centre d’Ordino prop de 200 corredors. De seguida fem un grup de 4 corredors molt interessant, a l’equip “Tuga – Els Segadors” s’hi ha unit en Jordi Codina, un apassionat d’aquest territori i que un any més ve disposat a donar molta guerra. Els primers kms passen d’allò més bé, anem comentant la jugada, aprofitem per fer-la petar una mica, anem a un ritme tranquil, ni massa ràpid ni massa lent, tant debò poguéssim mantenir aquest ritme tota la cursa. El cel està bastant emboirat, la previsió és que de cara a la tarda – vespre hi hagi alguna tronada i té tota la pinta que serà així.


Arribem a La Coma d’Arcalis, km 32, quan portem just 6:00h. Aquí aprofitem per descansar un moment i alimentar-nos bé, carregar bidons... Les sensacions són d’allò més bones, sembla que el grup de 4 que hem muntat és perfecte, de moment tot és favorable. A nivell personal crec que la cursa m’està anant fins hi tot millor que l’any passat, em trobo més bé, amb més força, crec que he arribat més descansat i sembla que estigui millor preparat, es presenta una molt bona cursa, com tot segueixi així potser sí que podrem baixar de les 40h tal i com deia en Pep, però bé encara tenim molta cursa per endavant...


Estem pujant al punt més alt del recorregut, el cim del Comapedrosa, 2.942m, el grup de 4 segueix avançant sense problemes, en aquest punt el cel està molt emboirat, podria ser que ens mulléssim d’un moment a altre, però sembla que la méteo de moment no ens aturarà. Com cada any al cim una gaita i un timbal sonant a la màxima potència, el vent i el fred no poden atenuar el seu so, un any més espectacular!!! El primer tram de la baixada és molt tècnic, acabem caient tots en algun punt, en Pep es fa un tall a la ma, tot i que sigui un tant profund, sembla que ho podrem arreglar.

Arribem al Coll de la Botella amb 12:15h quan estem ja al km 56. L’esforç fet fins al moment es comença a fer notar a les cames, per sort és un factor que ja el coneixem i que hem après a conviure amb ell. Des de que hem sortit ens hem fixat com a objectiu baixar el primer tram del Bony de la Pica amb la llum del dia. Ens va d’allò més just aconseguir-ho, ja que comencem a baixar a les 21:31h quan falta molt poc perquè arribi la nit, tot i així superem el tram amb cordes i cadenes amb força èxit. El tram següent és d’allò més tècnic, no hi ha camí, l’herba està molt alta i els cops de cul a terra són constants, ara un, ara l’altra, ningú se’n escapa. Estem desitjant arribar al corriol que doni fi a aquest tram tant complicat, hem d’anar encara unes quantes vegades per terra abans no arribem a una pista que ens deixi avançar sense tantes complicacions.


Quan estem a punt d’arribar a La Margineda, noto que hi ha quelcom dins meu que no funciona correctament, miro el pulsòmetre i marca 167, ehhhhhh??? Què vol dir això??? Però si en una baixada com aquesta hauria d’anar com a molt a 100, no ho entenc!!! Arribem al primer avituallament important de la cursa, km 70, portem 15:24h, més o menys com l’any passat. Aquí m’hi trobo a la Txell que m’ha vingut a ajudar, les pulsacions em segueixen disparades, segueixo sense entendre que m’està passant, em menjo un grill de taronja i tal com m’he l’acabo d’empesar haig d’anar disparat al lavabo a treure-ho tot, NOOOOOO!!!! Això és un cop molt dur, però perquè??? Si he estat menjant molt bé durant tot el dia, si no he fet barreges estranyes, no entenc res. Estic molt pàl·lid, necessito sortir d’aquesta situació el més aviat possible, així no puc anar enlloc. Vaig a dormir 20 minuts, no aconsegueixo dormir, però almenys aconsegueixo desfer-me d’aquells pensaments tant negatius que s’estaven apoderant de mi. Intento menjar, però no m’entra res, se’m ha tancat l’estómac, això és una molt mala notícia, intento no capficar-m’hi i seguir endavant.

Sortim amb en Jordi Armengau i en Pep quan fa entorn a 1 hora que hem arribat, en Jordi Codina ha sortit fa uns minuts. Ara ve un dels trams de menys altitud i de menys encant de tot el recorregut, pujar al Coll de la Gallina i baixar a Sant Julià de Lòria. En Jordi em diu que em posi al davant i així ho faig. No em trobo gens bé, no estic pujant gens còmode, em sento buit, les cames no me tiren. Intento concentrar-me i oblidar les sensacions negatives, però no hi ha manera. M’estic atabalant molt, estic molt capficat amb la situació, a més d’anar malament, estic fent anar malament als meus companys, això no pot continuar així, que fem??? Necessito parar, necessito dormir un parell d’hores i a veure si em desperto millor. És un moment molt dur, els hi haig de dir al Jordi i al Pep que tirin, no els puc seguir fent anar malament. M’ofereixen menjar, però és que no m’entra res. Això no entrava dins dels nostres plans, però és la millor decisió que podem prendre. Està clar que una situació així a la PTL l’haurem de resoldre d’una altra manera, però bé, esperem que no passi!!! M’abrigo amb el paravent, em poso els guants, el buff fins als ulls, m’embolico amb la manta tèrmica i em poso a dormir a la vora del camí. Just quan fa una hora que estic dormint em desperto tremolant de fred, plego la manta tèrmica ràpidament i surto igual d’abrigat com estava. El fred se’m ha ficat a dins i sembla que em caldrà una estona per treure-me’l de sobre. Mentre vaig pujant cap al Coll de la Gallina noto com la dormida que he fet m’ha anat força bé pel cap, però no ha suposat cap millora per les cames que segueixen anant igual de feixugues que abans, a veure si a la baixada em sento una mica millor.

Baixant cap a Sant Julià noto com de cara avall tampoc vaig gens bé, què faig? Plego? Ho deixo estar i s’haurà acabat el patiment? Què vol dir plegar???!!! Si aquesta paraula no existeix en el meu vocabulari!!! Arribaré a Ordino sí o sí!!! Encara que necessiti 60h, però arribaré!!! Potser que m’arrossegui d’ara fins al final, però arribaré!!!

 Arribo a Sant Julià i em paro un moment a menjar una mica de pernil que porto a la motxilla, fa moltes hores que no menjo res i això no m’ajuda gens. Em costa molt que m’entri el menjar, m’hi obligo, tot i així no aconsegueixo menjar gran cosa. La pujada m’està costant molt, intento no pensar-hi, confio en que tot es solucionarà. Això ara mateix només pot anar a millor!!!

Encaro la pujada de màxim desnivell que em queda fins al final, són gaire bé 1.300m de desnivell positiu que em portaran fins al Coll del Bou mort al km 106. Recordo lo bé que pujàvem l’any passat amb en Jordi Codina i com m’està costant aquest any, però que hi farem si avui no és el dia, doncs no és el dia i punt!!! Intento unir-me a algun corredor de La Ronda que m’avança, però m’és impossible. Em sembla que avui em tocarà anar sol, em sembla que avui em tocarà vèncer tots els obstacles que em vagin apareixent en el meu camí en solitari.

L’ascens fins al Refugi de l’Illa se’m fa realment dur, porto 30 hores en cursa i les últimes 15 que no vaig gens bé. M’avancen corredors tant de la Mític com de La Ronda, no puc seguir a ningú, així no puc anar enlloc!!! Estic arrossegant-me com un llimac, així vull arribar a Ordino??? Però és que gaire bé no he menjat res des de fa un munt d’hores, però és que les cames no em funcionen, però si estic patint el que no he patit mai!!! Tinc totes les excuses que vulgui per plegar, avui sí que ho tinc tot al meu favor per retirar-me, si plego s’haurà acabat el haver-me d’arrossegar, si plego s’haurà acabat el patir. Motius??? Quins són els motius per plegar??? De motiu no n’hi ha ni un, excuses les que vulgui!!! Doncs les excuses no valen!!! No puc permetre que les muntanyes Andorranes puguin més que jo, les haig de vèncer jo a elles i no elles a mi!!! No hi ha més opció que la d’arribar a Ordino!!!

Al arribar al Pas de la Casa em trobo de nou a la Txell, quina alegria veure-la, em reconforta molt la seva presència, fa moltes hores que vaig sol i la seva companyia per una estona sé que em serà d’una gran ajuda. M’ha portat dos trossos de pizza i que a sobre ha anat a escalfar, increïble!!! Per fi tinc gana, per fi menjo una cosa que em ve de gust, per fi se’m ha acabat obrint l’estómac, ja era hora!!! M’estiro 30 minuts, no aconsegueixo dormir, però el descans se’m posa d’allò més bé. Quan em llevo la Txell em porta una mica de sopa que també m’he la menjo molt de gust. Em quedaria aquí molta més estona, però toca atacar l’últim tram de la cursa. La segona nit està a punt d’arribar i just quan són les 21:00h prenc la sortida direcció al Pas de les Vaques. Moltes gràcies per tot Txell!!!

L’ascens al Pas de les Vaques és de 750m de desnivell positiu, segueixo sense anar massa bé, però almenys he aconseguit esvair tots els pensaments negatius que circulaven dintre meu.  Ara al meu cap només hi ha lloc per una paraula, Ordino!!! A dalt del coll bufa un vent molt fort i molt fred, interessa perdre alçada el més aviat possible. Començo el descens corrent, però les cames em diuen que no volen córrer, que avui toca caminar, doncs no ens hi emprenyarem, a caminar. Baixant a la Vall d’Incles noto com se’m volen tancar els ulls, això vol dir que tocarà parar a dormir una mica. Arribo a l’avituallament, pregunto si hi ha lloc per dormir, em porten a una tenda de campanya de la Creu Roja hi ha una camilla que m’està esperant, amb una dormida de 15 minuts aconsegueixo fer desaparèixer la son.

Arribo al Refugi de Coms de Jan quan són les 5:27h, decideixo estar-me en aquest avituallament fins que surti el sol i atacar l’últim coll amb la llum del dia. M’estiro altra vegada 15 minuts, en aquesta ocasió en una llitera al costat del foc, que bé que s’hi arriba a estar!!! Just quan són les 6:00h vaig per afrontar l’últim coll de la cursa, 500m de desnivell positiu me’n separen, sé que quan sigui dalt estaré a punt d’acariciar el cel, som-hi!!!

Ja el veig, està lluny, però ja estic veient l’últim coll, per uns moments em desapareix el dolor dels quàdriceps, per uns moments puc pujar sense complicacions, en el meu cap només hi ha lloc per un pensament, arribar a la Collada dels Meners. Per fi hi arribo, per fi veig la vall que fa molta estona que estava desitjant, per fi aconsegueixo el que fa moltes hores que hi estic lluitant. Sé que la baixada no serà tant plàcida com m’agradaria, sé que hi estaré molt més temps del que desitjaria, però ara ja sí que res pot evitar que assoleixi el meu objectiu.

Quan són les 11:30h del diumenge 8 de juliol i fa 51:30h que vaig iniciar aquest viatge arribo de nou a Ordino. Veig que bé la Txell corrent a buscar-me i donar-me l’última empenta fins a la meta. Ufffff com m’ha costat, ufffff com he patit, ufffff quantes excuses que m’haurien servit per plegar, ufffff que feliç que sóc d’haver aconseguit superar, avui més que mai, la infinitat d’obstacles que han aparegut en el meu camí. Pregunto per en Jordi i en Pep, fa més de 7 hores que han arribat, no hem pogut completar junts el recorregut tal i com preteníem, però ens emportem una molt bona experiència de cara a la PTL.


Abans de finalitzar aquesta crònica agrair un any més tota la tasca feta tant per l’organització com pel gran nombre de voluntaris que fan que sigui possible un esdeveniment com aquest, moltes gràcies kompanys!!!

5 comentaris:

  1. no cal que em donis les gràcies.
    ja ho saps que sempre estic allà pel que faci falta!! si hi sóc ho dono tot, d'això es tracta...
    ets un "braveheart" està clar! quin valor el que has aconseguit aquest any. estàs molt fort de ment...

    un petó
    TXELL

    ResponElimina
  2. Si senyor!!!! Sempre endavant, ni un pas enrera, amb dos c...ns!!!! Salut

    ResponElimina
  3. Quin esperit de lluita Salvador!!! Felicitats per haver-ho aconseguit tot i les dificultats que es van presentar. Això encara té més mèrit! Eli

    ResponElimina
  4. Moltes felicitats!!!veient el crono es veu j debies patir moltíssim! Admirable salvador :-)

    ResponElimina