dimecres, 5 d’abril de 2017

Trailwalker - 100 km 400 m+

                A les 10 h sortim d'Olot i iniciem el viatge amb destinació Sant Feliu de Guíxols. Un viatge de 100 km que, sense cap dubte, serà d'una gran intensitat. Som en Ciscu, en Miquel, l’Óscar i jo. Som un equip jove, inexpert, amb ganes de menjar-se el món. Els primers km transcorren ràpid. Molt ràpid. Som un equip veloç. Establim l'estratègia. Intentarem córrer el màxim nombre de km. Quan sigui necessari, afluixarem el ritme, però intentarem no deixar de córrer.


                Arribem a Amer, hem superat ja els 30 primers km. Aquí ens trobem de nou a en Samuel i l’Elena, les dues assistències oficials i a la resta de companys que s'han unit a l'equip. Recarreguem piles i seguim endavant. El jove i veloç equip que ha sortit d'Olot comença a madurar. Comencem a reduir el ritme, però a enfortir l'equip.

                Sobre el km 40, arriba en Dioni amb la seva bici. Tot d'una l'equip guanya 61 anys d'experiència. Tot d'una l'equip rep una gran dosis d'energia. Tot d'una l'equip guanya un munt de vitalitat. El ritme segueix disminuint, però seguim avançant a pas ferm. L'equip segueix madurant. La incorporació d’en Dioni i el pas dels km segueixen enfortint l'equip.

                Girona, km 56. Nous companys s'uneixen a l'equip. Un equip que segueix creixent. Un equip al qual li comencen a sorgir els primers problemes. Problemes físics. Problemes amb el calçat. Problemes derivats del cansament i del pas de les hores. Però a mesura que van incrementant els problemes, l'equip es va fent cada vegada més fort per poder-los afrontar. Un equip cada vegada més lent. El ritme segueix caient. L'equip segueix avançant. Lent, però avança. L’Óscar repeteix una i altra vegada: "Em sap greu que em tingueu d'esperar, vosaltres ja haguéssiu arribat". La resposta que rep sempre és el mateix proverbi xinès "Si vols arribar ràpid, camina sol. Si vols arribar lluny, camina acompanyat ". Avui no es tracta d'arribar ràpid. Avui es tracta d'arribar lluny. Molt lluny. Avui es tracta de caminar acompanyats.


                Arriba la nit i el fred. Arriben també noves dificultats per fer avançar l'equip. Però estem ja en un punt de no retorn. Un punt en el qual l'equip s'ha fet invencible. Caminem. Fa estona que ja només caminem. El córrer ràpid dels primers km ja queda molt lluny. L'estratègia inicial, totalment descartada. Cada vegada costa més superar els km. Però una cosa està clara, aquest equip s'ha fet massa fort com perquè alguna cosa el pugui aturar. Aquest equip s'ha fet tan robust que res li pot barrar el pas. Fan mal les cames. Fan mal els peus. Fa mal el tendó d'Aquil·les. Fa mal tot.


                Estem a Santa Cristina d'Aro. Últims 10 km per davant. És més de nit. Fa més fred. El caminar ara és més lent. Extremadament lent. Alhora que l'equip és més sòlid. Extremadament sòlid. Extremadament compacte. Extremadament tenaç. Entrem a Sant Feliu. Només ens queda creuar el poble. El viatge que prometia intens, ha superat amb escreix les expectatives. L'equip es va proposar arribar lluny i ho ha fet. L'equip havia de madurar i ha madurat. L'equip s'havia d’enfortir i s'ha fet invencible. L'equip havia de créixer i s'ha fet enorme. L'equip havia de sumar la força dels seus membres i l'ha multiplicat. L'equip havia de creuar la meta i després de 16:06 h l'ha creuat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada