dimarts, 25 d’abril del 2017

Vall de Ribes XS - 67 km 4.500 m+

                La veritat és que les expectatives per aquest cap de setmana són màximes. Dos magnífics dies de primavera que prometen molt. Dues grans curses amb dos grans recorreguts. Dues jornades per davant per gaudir al 120% del treball d’un equip de dues persones. Doncs, sí. Gaudir. Treballar. Compartir. Cooperar. Sumar. Multiplicar. Elevar al màxim exponent la nostra sintonia. L’equip, en Jaume Folguera i jo mateix. Un equip tan desigual, com complementari. Un equip amb tanta diferència de pota, com entesa. Un equip format per dos membres tan diferents, com compenetrats. Tan sols faltarien dues coses per assolir la perfecció, més km i la companyia de la Boira, la nostra guia.

                Quan en Jaume em va proposar de formar equip, em va fer emocionar. No sols perquè tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera em demanés de formar equip a un “corredoret” com jo, que també. Sinó pel fet de veure com tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume Folguera és capaç d’aparcar els resultats, per anar a buscar quelcom tan intangible com valuós. Quelcom que ens uneix i ens dona vida. Admirable! Moltes gràcies, Jaume. Les meves mancances les coneixes sobradament. Igual que les meves limitacions. Ara bé, també saps quines són les meves armes. Esforç. Voluntat. Treball. Sacrifici i passió, molta passió.

                De seguida estem anant amunt. Ben dret. Els pals van de bòlit. El cor batega ràpid. Molt ràpid. Sé que aquest cap de setmana el cor bategarà més que mai i jo ho donaré tot perquè així sigui. Ens passen uns quants corredors, alguns sembla que formen equip, però ens preocupa més el gaudir del camí. El gaudir de l’entorn. El gaudir de la companyia. Està tot preciós. Està tot ben verd. Està tot per gaudir-ne al màxim.

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a Ogassa. Portem 3 hores i sembla que acabem de sortir. Sí, sí, aquestes 3 hores han passat volant. “Això és molt bona senyal”, em diu en Jaume. I tant!

                Enfilem cap a la Serra Cavallera i estem sols. Ara ja sembla un dels nostres dissabtes. Comencem a maquinar que farem d’aquí 3 caps de setmana (pensem en d’aquí 3 caps de setmana perquè els dos anteriors ja els tenim lligats). Comencem a parlar de les diferents opcions. Parlem d’aquesta proposta i de l’altra. Iep! Deixem el xerrar per una altra dia i estiguem per la feina, que avui portem dorsal!

                Un cop dalt la carena en Jaume es posa a davant. Cal fer una apretada d’un quart de volta més i d’això se’n ocupa en Jaume. Ell tira i em fa tirar. Ell apreta i em fa apretar. Ell lidera i jo el segueixo. M’encanta veure com em fa donar-ho tot! M’encanta notar com em fa bategar el cor al màxim! M’encanta el que estem vivint i com ho estem vivint!


                De camí cap al Puig Estela ens animen i ens diuen que això ja s’acaba. La nostra resposta és contundent. “No, sisplau, que no s’acabi. En volem més!” Malalts? Sí, però hi ha malalties pitjors!

                Doncs sí, ja som de nou a Ribes i això ja s’acaba. Quina pena! Però que ràpid han passat els km avui! Però que ràpid ha corregut el rellotge! Però que intens tot plegat! Demà més...


                Estem altra vegada a la mateixa línia de sortida. Ahir va ser molt curt i com que avui encara ho serà més, ho haurem de viure encara amb més intensitat. Som-hi!

                De seguida ens trobem immersos en uns boscos d’absoluta elegància. Immersos en un món de fantasia. De màgia. Immersos en el nostre món.

                Ahir el cor bategava molt ràpid, però avui encara més. Li comento a en Jaume que amb tants batecs jo no puc pensar amb tota la lucidesa que voldria i acordem que la lucidesa li posi ell. És la gran sort de tenir un company d’aquesta talla. Ell hi pot posar la pota, la lucidesa i el que faci falta per fer anar l’equip endavant.

                Dia esplèndid, radiant. Dia dels que costarà oblidar. A Queralbs ens espera l’Albet@. No li podem prestar tota l’atenció que es mereix, avui tenim una mica de pressa... A partir d’aquí en Jaume torna a agafar les regnes de la situació. Com ahir, ha arribat el moment de que en Jaume es posi a tirar del carro. Jo no puc fer altra cosa que exprimir-me al màxim i així ho faig. Jo no puc fer altra cosa que donar el màxim de mi i així ho faig. No puc fer altra cosa que aporta a l’equip la millor versió de mi mateix i així ho faig. De nou veig aquella motxilla Grivel allà davant i de nou m’encanta veure com tira de mi, com se’m emporta. Noto una energia que em tiba, noto una força que se’m emporta! Brutal!

                Altra vegada som a Ribes, altra vegada tornem a creuar la mateixa línia d’arribada. Altra vegada vivint quelcom que no voldríem que s’acabés, experimentant plegats quelcom difícil de descriure.

                Tots els pronòstics assolits amb escreix. Grandíssim cap de setmana. Enorme l’experiència viscuda. Inoblidables els moments compartits. Increïble l’empremta que de tot plegat en quedarà.

                Moltes gràcies per aquesta oportunitat, amic meu!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada