Avui
toca la que ja ha esdevingut un clàssic. Avui toca una de les bones. Una de les
grans. Una en la que la gent de la comarca i voltants la lluita amb dents i
ungles. La que havia estat una marxa de resistència, s’ha convertit en una
cursa on la gent ve a donar-ho tot.
De
camí cap a Bellmunt una suada de collons. La previsió és d’una jornada més
aviat calorosa i tot apunta que es complirà. Els peus del santuari estan a
vessar de gent. Quin ambient! Quin goig!
En
el tram entre Bellmunt i Puigsacalm, per mi, un dels més guapos de la cursa, es
respira la primavera en la seva màxima esplendor. La temperatura calmada per l’ombra
dels faigs imponents fa que es corri molt a gust. Uns faigs que es comencen a enverdir.
Una verdor que travessada pels rajos del sol genera imatges del tot idíl·liques.
Matxos en estat pur. Primavera explosionant. Moments fets per ser gaudits.
Moments fets per viure amb la màxima intensitat.
L’últim
tram fins al Puigsacalm també fa molt goig. Gent a banda i banda del camí
animant, confirma que aquesta és una de les grans. De nou molt bon ambient. De
nou queda palès que estem en una de les bones.
Pujant
cap a Cabrera, encara amb força energia, les sensacions són prou bones.
Segurament millorables, altament millorables crec, però són les que són, així
que no ens hi emprenyarem. Mentre anem avançant per dins el bosc, la
temperatura és suportable. Se’m ha oblidat carregar d’aigua al Prat de la Vola
i arribo a dalt totalment sec. Ja no puc tornar a cometre aquest error, estem
de camí a les hores centrals del dia i, a més, ens encararem a la zona més
assolellada. Imprescindible hidratació màxima o podríem tenir problemes...
L’ascens
fins a Collsaplana es fa dur. Per sort, tot i que només per un moment, les
boires atenuen la intensitat del sol. Tot i així, l’ascens es fa igualment dur.
En aquests Matxos no es regala res. Van donant moments de treva, sí, però no
perdonen i quan els Matxos diuen d’apretar, apreten!
En els últims km es requereix el màxim esforç.
Començo a anar bastant just de forces. Veig que pujar al Castell avui no serà
tasca fàcil. Gens fàcil. Tocarà treure tot el que em queda i més aviat no és
massa. I així és. Les passo canutes. Bastant canutes. Fins que no comença l’última
baixada no puc respirar mínimament. Quan ja ho dono per sentenciat, pam! Regalet
d’enguany! Pujada fins al dipòsit de l’aigua, és una misèria de pujada, sí,
però quan no hi comptes, fa força mal.
Déu
ni do amb els Matxos! Déu ni do el què m’han fet pencar! Déu ni do que buit m’han
deixat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada