La
d’avui serà una grandíssima cursa, ho sé del cert. Una cursa de màxima connexió
amb l’entorn. De màxima interacció amb el medi. De gaudir dels paratges tant
com un desitgi. L’hi tinc moltíssimes ganes, sí, però també un absolut respecte.
Serà una cursa molt dura. Una cursa salvatge. Una cursa feréstega. En un
territori que pot arribar a ser molt esquerp.
La benvinguda que ens dóna la
Vall del Tena és molt plàcida. Ens mostra la seva cara més amable mentre anem
guanyant alçada. Amb les primeres llums del dia comencem a divisar la silueta
de les muntanyes que tenim a davant. Una silueta esvelta. Unes muntanyes que s’intueixen
d’una absoluta elegància.
Ja totalment de dia arribem al Collado
de Catieras. Primer coll del dia i primer obsequi per la visita. Perdem alçada
pel que sembla el camí més evident, però de seguida ens desviem per un camí
inexistent. Segon coll. Segon obsequi. Segon descens i segon camí inexistent
per pujar al Collado Bajo Brazato. Queda clar que no anirem pels camins més
habituals. Anirem pels camins que ens portin a les zones de més encant. Potser
no hi haurà massa camí, però sí un pas per saltar de vall.
Descens de vertigen del Collado
de Piniecho i l’imponent d’en Garmo Negro ens apareix davant nostre. Un Garmo
Negro que, amb els seus 3.066 m, espera tranquil la nostra visita.
Casa de Piedra, avituallament
important per afrontar l’important ascens de 1.400 m que ens conduirà fins al
cim del Garmo Negro. Comença a pujar. A pujar molt. Comença a fer calor. Molta
calor. Baixa aigua just pel costat del camí que pugem. És poca aigua, però
suficient per donar-nos la frescor imprescindible per poder seguir amunt.
Segueix pujant fort. Amb l’alçada, la calor comença a afluixar. El camí es fa
cada cop menys evident. El nostre cim és cada cop més a prop. Espectacular! Una
panoràmica realment espectacular que denota qui és l’artífex d’aquest
recorregut i un cim ple de gent de l’organització que ho corrobora.
La baixada fins al Refugio de
Bachimaña és complicada, especialment la primera part. Portem 34 km i 4.000 m
de desnivell positiu. Ho noto a les cames i m’urgeix recuperar una energia que
per moments sembla que se’m vulgui esgotar. Em menjo dos plats d’arròs, sembla
que em recupero i que puc seguir amb garanties.
Parteixo direcció al Collado de
Tebarray pel GR11. Em vénen records de la travessa dels Pirineus de l’estiu del
2013 i torno a connectar al màxim amb el medi. Els Infiernos al davant, de nou,
panoràmica de les que conservar a la retina. Brutal! La cosa flueix. Les cames
no van tan lleugeres com voldria, però l’entorn ajuda a seguir endavant.
Al Refugio de Respomuso i arribo
justet, em menjo un plat de macarrons i surto amb dos companys amb els que sé
que m’aniria molt bé anar amb ells. Els macarrons no fan l’efecte que esperava.
No els puc seguir. M’atabalo. Per moments les cames s’estan quedant sense
força. Em preocupo. Calma, Salvador, calma. Segueixo sol i ja està.
Collado Musales, sense dubte un
coll per tornar-hi, impressionant! D’aquí fins a La Sarra se’m fa molt llarg.
Les cames comencen a anar feixugues. Cal donar-li la volta a la situació, si
les cames no volen tirar, haurà de tirar el cap. Vinga, Salvador, som-hi! Ara resulta
que el cap tampoc vol tirar. Collons, que passa avui!
Arribo
a La Sarra molt cansat. L’Alba se’n adona ràpidament i es preocupa al màxim per
mi. M’assento al terra i descanso. Menjo i bec, reprenc el camí, però sembla
que avui les cames ja no voldran tirar més. De sobte una pujada molt dreta i de
nou intento tirar de cap. Aquí sembla que me’n surto una mica millor que abans.
La situació és bastant precària, però puc anar tirant fins al Collado Foratata
on veig que si m’hi esforço encara puc arribar de dia a Sallent de Gállego. M’hi
esforço, sí, però no el suficient i a un parell de km del poble haig d’encendre
de nou el frontal.
Arribo
a l’avituallament pitjor del que he arribat a La Sarra. De nou necessito seure
i de nou l’Alba que em cuida al màxim. Merci! També surto pitjor del que he sortit de La
Sarra. Només queden 10 km, però sé que se’m faran llargs, molt llargs...
En
l’últim ascens no para de passar-me gent. Això encara m’ensorra més. Les cames
no van. El cap no va i a sobre no paren d’avançar-me, uuuufffff, que dur! La
veritat és que en vàries ocasions estic a punt de seure’m, però sé que no ho
puc fer. Necessito avançar, encara que sigui molt a poc a poc, però avançar. Veig
els frontals molt amunt. Massa amunt. Avançar! Avançar! Avançar! Intento no
treure-m’ho del cap. Avui ha tocat creu, d’acord, però tu avança! Avui la cosa
no va com t’agradaria, d’acord, però tu avança! I per fi, després d’un esforç
mental més que considerable aconsegueixo arribar al Mirador de la Sierra Plana.
Últims 4 km. Últim esforç. Vinga Salvador, que això ja ho tens i després de
repetir-me això constantment, aconsegueixo acabar creuant la línia d’arribada.
Brutal!
Impressionant! Espectacular! Salvatge! Feréstega! Bestial! Però també, Elegant!
Esvelta! Majestuosa! Imponent! Així és Valle de Tena. Jo no m’he trobat gaire
bé, però, sense dubte, el que em queda en el record és el Valle de Tena!
Tornarem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada