divendres, 18 de setembre de 2015

Canfranc - Canfranc - 90 km 6.400 m D+

Després de què les coses no anessin massa bé al Trail Valle de Tena, avui toca tornar a fer que les coses vagin com han d’anar. Haig de ser jo qui tingui el control de la cursa i no ella qui em controli a mi. Haig de ser jo qui decideixi i no ella la que mani. Haig de ser jo qui tiri endavant al pas que a mi em vingui de gust i no al que ella m’obligui. La veritat és que la cosa no pinta gens bé. Si la cursa ja és prou dura per si mateixa (tot i que ens han anunciat certes modificacions que li resten duresa) la meteo serà complicada. Molt complicada. A partir de les 5 h de la matinada arribarà un front i amb la possibilitat de que ja no ens deixi en pau durant tot el dia. No fa gens de gràcia, però no en queda una altra que sortir a les  12 h de la matinada tal i com està previst.

En la primera pujada és un constant de passar-me corredors, però jo a la meva. I un altre. I dos més. I un altre. Crec que tinc més corredors davant que darrera, però no em preocupa.

Després de passar pel primer avituallament i de sobte, ens trobem en una pujada que és un autèntic pedregam. Pedra molt solta. Pedra que se’n va avall. Dos passos endavant i un pas enrere. Costa molt avançar. Arriba la boira. És de nit i les marques desapareixen. Toca treure el track. Arribem al Collado de Ip amb un fort vent i la baixada és un rèplica de la pujada.

Arribem al km 26. Són les 5:20 h. La nit és ben present i encara en tenim per una estona. Anem pujant i pujant. Tal i com estava previst arriba la pluja. Emprenya, però ja ho sabíem. Són les 7 h i és ben fosc. Ja s’hauria començar a fer de dia. Convé que es faci de dia, però de moment és ben fosc. La pluja, la foscor, el cansament, la pujada que no s’acaba, tot plegat em porten a un mal moment. Primeres clarors del dia, però el frontal ha de seguir encès. Sembla que deixa de ploure, però ara boira. Molta boira. De nou, toca tornar a treure el track. De nou, arriba la pluja. Tot i que la situació està complicada, l’estat anímic ha millorat notablement amb l’arribada del dia. Ens unim amb en Ramon i sembla que anem bé plegats. Tirem amunt cap al Vertice de Anayet. Collons, però com puja! Collons, però que dret! Collons, però com costa!

Superat el segon punt més alt del recorregut, agafem la Canal Roya que ens ha de portar a l’anomenada Base de Vida. Una Base de Vida en la que convé arribar-hi ràpid. Els 3 avituallaments sòlids que hem trobat fins el moment han estat molt pobres. Anem molt justos de reserves. La canal és llarga. Molt llarga. No s’acaba mai i la gana que apreta cada cop més. I la Base de Vida que no arriba. Es fa urgent arribar-hi, però no hi ha manera. La situació comença a esdevenir crítica. Mira! Mira! És allà! Per fi! Bé, l’anomenada Base de Vida queda amb dues carpes on està tot apilat de mala manera. Les nostres bosses allà al terra. No hi ha lloc per canviar-se. Bé, sí, a l’aire lliure, però és que torna a ploure. No hi ha pràcticament lloc per seure. Bé, sí, al terra, però és que està moll. No cal dir res més. Marxem d’aquí.

54 km i 11:15 h a les cames. 900 m+ per davant, però animats i amb ganes. Pugem a ritme constant, no molt ràpid, però sense parar. Ja som dalt i sembla que podríem començar a tenir la situació sota control. Encara queda molta cursa, però a hores d’ara som nosaltres els que manem. No anem molt sobrats de forces, però sí que en tenim les suficients per avançar amb convicció. Estem baixant per les pistes d’esquí d’Astún i totalment convençuts que ja baixem directe a Somport. Sorpresa! Gir brusc a la dreta i pujada de 300 m+ que no teníem prevista. Apretada de dents al màxim i amunt!


Arribem a Somport, aquí, al menys, hi ha un avituallament mínimament decent. Fem una bona parada. Torna a ploure. El cel segueix fent la mateixa mala pinta de tot el dia o potser una mica més. Una primera pujada per les pistes d’esquí de Candanchú ens recorda que encara tenim feina per davant. Pujada de les que es guanya desnivell molt ràpid. Pista negre, segur! Cada cop més justos de forces, però cada cop més a prop de Canfranc.

Baixem al Ibon de las Truchas i última pujada de 400 m+ fins al Collado de Estiviellas. Última pujada, sí. Últim esforç. I quan ja estem arribant a dalt, de nou torna la pluja. Cada cop amb més intensitat. Ja som dalt. Intensitat màxima de pluja. Trons. Llamps. Pedra. Per un moment sembla que s’hagi d’acabar el món. Tot queda en això, en un moment. Baixada llarga. 7 km. Cada cop més còmode. Un terra cada cop més amable. Ja no plou. Últims km per acabar gaudint. Últims km per fer balanç. Territori, impressionant! Recorregut, tot i ser modificat, molt potent! Panoràmica, del que em pogut veure, extraordinària! Organització, necessita millorar!


Aprofito per felicitar aquest parell de companys de viatge que, sense despentinar-se i amb 3 hores menys que jo, van aconseguir una molt meritòria tercera posició. Enhorabona, amics!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada