Després
de què les coses no anessin massa bé al Trail Valle de Tena, avui toca tornar a
fer que les coses vagin com han d’anar. Haig de ser jo qui tingui el control de
la cursa i no ella qui em controli a mi. Haig de ser jo qui decideixi i no ella
la que mani. Haig de ser jo qui tiri endavant al pas que a mi em vingui de gust
i no al que ella m’obligui. La veritat és que la cosa no pinta gens bé. Si la
cursa ja és prou dura per si mateixa (tot i que ens han anunciat certes
modificacions que li resten duresa) la meteo serà complicada. Molt complicada.
A partir de les 5 h de la matinada arribarà un front i amb la possibilitat de
que ja no ens deixi en pau durant tot el dia. No fa gens de gràcia, però no en
queda una altra que sortir a les 12 h de
la matinada tal i com està previst.
En
la primera pujada és un constant de passar-me corredors, però jo a la meva. I
un altre. I dos més. I un altre. Crec que tinc més corredors davant que
darrera, però no em preocupa.
Després
de passar pel primer avituallament i de sobte, ens trobem en una pujada que és
un autèntic pedregam. Pedra molt solta. Pedra que se’n va avall. Dos passos
endavant i un pas enrere. Costa molt avançar. Arriba la boira. És de nit i les
marques desapareixen. Toca treure el track. Arribem al Collado de Ip amb un
fort vent i la baixada és un rèplica de la pujada.
Arribem
al km 26. Són les 5:20 h. La nit és ben present i encara en tenim per una
estona. Anem pujant i pujant. Tal i com estava previst arriba la pluja.
Emprenya, però ja ho sabíem. Són les 7 h i és ben fosc. Ja s’hauria començar a
fer de dia. Convé que es faci de dia, però de moment és ben fosc. La pluja, la
foscor, el cansament, la pujada que no s’acaba, tot plegat em porten a un mal
moment. Primeres clarors del dia, però el frontal ha de seguir encès. Sembla
que deixa de ploure, però ara boira. Molta boira. De nou, toca tornar a treure
el track. De nou, arriba la pluja. Tot i que la situació està complicada,
l’estat anímic ha millorat notablement amb l’arribada del dia. Ens unim amb en
Ramon i sembla que anem bé plegats. Tirem amunt cap al Vertice de Anayet. Collons,
però com puja! Collons, però que dret! Collons, però com costa!
Superat
el segon punt més alt del recorregut, agafem la Canal Roya que ens ha de portar
a l’anomenada Base de Vida. Una Base de Vida en la que convé arribar-hi ràpid.
Els 3 avituallaments sòlids que hem trobat fins el moment han estat molt pobres.
Anem molt justos de reserves. La canal és llarga. Molt llarga. No s’acaba mai i
la gana que apreta cada cop més. I la Base de Vida que no arriba. Es fa urgent
arribar-hi, però no hi ha manera. La situació comença a esdevenir crítica.
Mira! Mira! És allà! Per fi! Bé, l’anomenada Base de Vida queda amb dues carpes
on està tot apilat de mala manera. Les nostres bosses allà al terra. No hi ha lloc
per canviar-se. Bé, sí, a l’aire lliure, però és que torna a ploure. No hi ha
pràcticament lloc per seure. Bé, sí, al terra, però és que està moll. No cal
dir res més. Marxem d’aquí.
54
km i 11:15 h a les cames. 900 m+ per davant, però animats i amb ganes. Pugem a
ritme constant, no molt ràpid, però sense parar. Ja som dalt i sembla que
podríem començar a tenir la situació sota control. Encara queda molta cursa,
però a hores d’ara som nosaltres els que manem. No anem molt sobrats de forces,
però sí que en tenim les suficients per avançar amb convicció. Estem baixant
per les pistes d’esquí d’Astún i totalment convençuts que ja baixem directe a
Somport. Sorpresa! Gir brusc a la dreta i pujada de 300 m+ que no teníem
prevista. Apretada de dents al màxim i amunt!
Arribem
a Somport, aquí, al menys, hi ha un avituallament mínimament decent. Fem una
bona parada. Torna a ploure. El cel segueix fent la mateixa mala pinta de tot
el dia o potser una mica més. Una primera pujada per les pistes d’esquí de
Candanchú ens recorda que encara tenim feina per davant. Pujada de les que es
guanya desnivell molt ràpid. Pista negre, segur! Cada cop més justos de forces,
però cada cop més a prop de Canfranc.
Baixem
al Ibon de las Truchas i última pujada de 400 m+ fins al Collado de
Estiviellas. Última pujada, sí. Últim esforç. I quan ja estem arribant a dalt,
de nou torna la pluja. Cada cop amb més intensitat. Ja som dalt. Intensitat
màxima de pluja. Trons. Llamps. Pedra. Per un moment sembla que s’hagi d’acabar
el món. Tot queda en això, en un moment. Baixada llarga. 7 km. Cada cop més
còmode. Un terra cada cop més amable. Ja no plou. Últims km per acabar gaudint.
Últims km per fer balanç. Territori, impressionant! Recorregut, tot i ser
modificat, molt potent! Panoràmica, del que em pogut veure, extraordinària!
Organització, necessita millorar!
Aprofito
per felicitar aquest parell de companys de viatge que, sense despentinar-se i
amb 3 hores menys que jo, van aconseguir una molt meritòria tercera posició.
Enhorabona, amics!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada