Arribem
a la Festa Major d’Esterri just quan acaben de començar els focs artificials.
Uns focs artificials en forma de llampecs que La Indòmita ens obsequia com a
regal de benvinguda. Una Indòmita que em dóna la sensació que està molesta
perquè l’any passat la vam aconseguir domar i això no li va agradar en absolut.
Una Indòmita que ens la voldrà tornar. Una Indòmita que farà el possible per
barrar-nos el pas. Bé, més que d’una Indòmita, cal parlar de La Indòmita.
El
primer tram fins a Espot és força plàcid. Tot i així, en la baixada amb un
pendent de vertigen, vaig per terra alhora que sento la veu de la Indòmita que em
diu que pensa fer-me un marcatge implacable. Em diu que estigui ben atent, perquè
sinó a terra hi aniré sempre que ella voldrà.
El
camí d’Espot a Planes de Son es deixa fer molt bé. L’explicació és molt
senzilla. La Indòmita ha preferit anar-se’n a la zona que sap que pot atacar
amb més força, allà on sap que pot fer més mal. I així és. Pujant cap al Tèsol,
m’he la veig al cim amb un somriure d’orella a orella. Bé, més que somriure el
que està fent és mofar-se de nosaltres. Ens veu minúsculs, ens veu dèbils, ens
veu molt poca cosa al costat de la seva immensa dimensió i se sent molt
superior. En el pas per la més que espectacular cresta que uneix el Tèsol, la
Roca Blanca i el Pinetó és on La Indòmita ens obre les portes a la que és casa
seva. Blocs de pedra enormes, camins inexistents, baixades i pujades amb uns
pendents acollonants. Aquestes són les armes de les que disposa i la veritat és
que amb això pot fer molta feina. Jo miro de passar desapercebut, sense fer
soroll, anar avançant de forma discreta i procurant no fer enfadar a La Bèstia...
Amb
9:20 h arribo a l’avituallament del Port de la Bonaigua. Aquí toca menjar bé i
recuperar forces perquè els 42 km i més de 4.000 m de D+ de lluita constant amb
La Bèstia han fet minvar la meva energia.
L’avituallament
se’m posa d’allò més bé i parteixo cap a Isil amb moltes ganes de guerra.
Aquest tipus de lluita cada vegada m’està agradant més. Em sento valent. Em
sento amb forces. Em crec capaç de dominar-la. Ella té molts punts al seu
favor, sí, però jo, tot i ser tan menut, tan poca cosa, tan minúscul al seu
costat, li començo a conèixer la forma que té d’atacar i crec que me’n puc
escapar de les seves urpes.
La
baixada fins a Borén és llarga, molt llarga. És lenta, molt lenta. Costa molt
de córrer per un camí ple de forats, aigua, fang. Un camí que per moments
desapareix enmig dels blocs de pedra. Un camí que després de molta estona d’anar
perdent alçada va millorant. Sembla que La Bèstia podria afluixar, però no. Ara
l’atac és en forma de calor. Doncs res, a aprofitar l’aigua que baixa per tot
arreu i a aguantar l’envestida fins a Isil.
El
tram fins a les Bordes de Pina és per fer els preliminars del que serà el combat
final fins a Esterri. Un combat que assolirà la seva màxima intensitat en l’ascens
al coll del Montroig. Només hi pot haver un vencedor. La Indòmita avisa que no
es vol donar per vençuda, però jo tampoc. La Indòmita avisa que ho donarà tot
per endur-se la victòria, però jo també. La Indòmita em diu que em tornarà fer
anar per terra i jo li dic que em tornaré a aixecar.
Comença
amb uns primers trons a la llunyania. Es van acostant. Segueix amb les primeres
gotes. Unes gotes que van a més. El cel s’il·lumina amb els llampecs que cauen
i els trons s’apropen. Apreta amb força, sí. No m’ha enganyat quan m’ha dit que
ho donaria tot. Les lloses de pedra estan molles. Sap molt bé com pot fer més
mal i ho aprofita al màxim. Sap molt bé quins són els millors recursos que pot
utilitzar i els utilitza. Tenia molt clar quin era el millor punt per atacar i ha
esperat que jo hi passés per fer-ho. Haig d’arribar al coll com sigui, haig de
perdre alçada ràpid, però per fer-ho hauré de superar abans els prop de 6 km
per sobre els 2.300 m i amb un parell de colls inclosos. Cal treure forces d’on
sigui. Vaig bastant just, però ara no puc defallir. Arriba la nit. El camí es
complica. El ritme s’alenteix. Per moments sembla que em quedo sense força a
les cames. No puc deixar que La Indòmita se’n adoni. Necessito menjar. Menjo. Necessito
tirar avall i per fi hi tiro. Necessito seure. Arribo a l’últim avituallament i
ho faig.
Mentre
jo vaig fent camí cap a Esterri, La Indòmita es retira. Vaig avançant i La
Indòmita no pot fer res per evitar-ho. Cada cop queda menys per ser al punt d’origen
i La Indòmita no n’hi queda una altra que anar-se’n cap al cau. Ja veig les
llums del poble. Ja sento a la gent que hi ha a la línia d’arribada. Ja veig a
l’Alba al peu del canó. Ja veig l’arc. El creuo i poso fi a aquest duríssim
combat.
Com
no, agrair a tots els voluntaris que han ajudat a lluitar i fer front a la
duresa La Indòmita.
Per
cert, crec que no m’equivocaria si digués que aquesta és, amb diferència, l’Ultra
més salvatge que hi pugui haver a Catalunya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada