dilluns, 21 de setembre de 2015

Rialp Matxicots - 82 km 6.000 m D+

Tan bon punt vaig saber que no em va tocar el sorteig del Tor, el primer que vaig fer va ser inscriure’m a la Rialp Matxicots. Tothom me’n havia parlat tan i tan bé i per una qüestió o una altra no hi havia pogut participar mai. Al cap de pocs dies d’haver-m’hi inscrit, apareix la Canfranc – Canfranc. Quina bona pinta! Ostia! Just una setmana abans! Dues ultres en dues setmanes és massa... Solució? A Canfranc faig la marató, que també pinta molt bé, i arreglat.

En Jaume i l’Esteban, ambdós inscrits a l’ultra de Canfranc, m’anaven enviant fotos del recorregut i en Jaume em deia que no em sabia veure inscrit a la marató havent-hi un ultra. Bé, de fet a mi també em costava veure-m’hi, però que hi farem, no es pot estar a tot arreu... En Jaume, de tant en tant, “Salvador, vols dir que no hauries de fer l’ultra de Canfranc?” En una d’aquestes, i de conya, li dic “Mira, Jaume, jo faig l’ultra si tu m’acompanyes a Rialp”. Resposta immediata d’en Jaume, “Ja hi pots comptar!”. Doncs res, mail a l’organització de Canfranc i canvi de la marató a l’ultra.

I així és com arribo a Rialp, amb la Canfranc a les cames de fa una setmana, però amb en Jaume al meu costat.

A mitja setmana en Jaume em demana quina previsió tinc per Rialp. Faig càlculs i li dic que de 15 hores en endavant. Ho sento! No li preocupa.

Sortim tranquils. Molt tranquils. Pujant cap al Montsent de Pallars, calculo i veig que les 15 hores de les que no em veig capaç de baixar, implica arribar a partir de les 20:30 h. Just quan comença a fer-se de nit. En conya, però sent així, li dic a en Jaume, “Ostia, Jaume, com t’has de veure, un tiu com tu, que té el rècord de la prova, arribant al principi de la tarda, avui segurament arribaràs de nit...”.  Resposta, “Doncs ja tenim objectiu, no tornar a encendre el frontal!”

Amb el pas dels km i a mesura que ens anem distanciant els corredors, queda clar que avui serà cosa de tres. La Boira, que s’ha unit amb nosaltres al Coll de Triador, que anirà endavant i enrere, però sempre al nostre costat. En Jaume, que el tindré sempre al meu davant amb un ritme, per mi, implacable. I jo, que faré tot el possible per tal de que no haguem de tornar a encendre el frontal.



Pujant cap a Beraní em sento collat. Molt collat. Cada cop que aixeco el cap, sempre a 20 m de distància, veig en Jaume. Ell, avui, més tranquil que mai. Jo, avui, més collat que mai. Collat, però tranquil de  tenir-lo al meu davant. Collat, però satisfet. Satisfet de saber que m’hi estic esforçant al màxim. Sé que en Jaume avui està fent l’esforç d’anar molt més lent del que aniria i dedicant-hi moltes més hores de les que hi dedicaria. Per tant, a mi no me’n queda una altra que agrair-li abocant-hi tot el meu esforç.

Arribem a Roni. Per enèsima vegada sentim de lluny els crits de l’Alba. Com ens agrada! I com li agrada! Hi arribo bastant just de forces. M’assento. Menjo bé. D’allò més bé. Avituallament excel·lent. Més que excel·lent. Bé, com tots. Surto força recuperat.

Sant Romà. Última pujada. El baixar de les 15 hores queda descartat, però tampoc crec que haguem d’encendre el frontal gaire estona. De nou em torno a sentir molt collat. Al màxim de collat. Agafo els bastons amb tota la meva força. Apreto les mans tan fort com puc. Pico amb els bastons contra el terra amb tota l’energia que em queda. Els dos alhora. Primer un i després l’altre. No sé que és millor, però hi diposito tota la meva força. Totes les meves ganes. Tota la meva passió. “Ho estic donant tot, Jaume, de debò!”.

Arribem a Rodés amb les últimes llums del dia i un cartell indica 2,5 km per l’arribada. En Jaume prem l’accelerador. En Jaume obre gas. Per un moment, en Jaume treu una petita part de l’autèntic Jaume que porta dins. Per un moment, el perdo de vista. En Jaume imposa el ritme per no haver d’encendre el frontal. I ho aconsegueix.

Moltes gràcies per estar sempre 20 m al meu davant, amic! Moltes gràcies per collar-me com jo no m’hauria collat, amic! Moltes gràcies per posar la paraula davant de la competició, amic! Moltes gràcies per regalar-me aquestes 14:55 h, amic! Moltes gràcies per ser-hi, amic! Te’n dec un altre, amic!

1 comentari:

  1. Salva, anar amb tu ja es un premi. Ets molt gran, benparit. Segur que Jaume pensa el mateix...
    Abraçada

    ResponElimina