Marató Vall de Lord - 42 km 3.000 m D+

Estem al Port del Comte, la cursa d’avui és per mi una incògnita ja que per aquí no hi he corregut mai, però quan m’hi vaig inscriure vaig tenir el pressentiment que aquesta zona havia de ser molt ben parida i ara, un cop a la línia de sortida, no en tinc cap dubte que el recorregut no em deixarà indiferent. El perfil no és gens habitual ja que finalitza amb una pujada de 8 km i gairebé 1000 m de desnivell positiu. Així que caldrà tenir molt en compte aquesta última pujada i no cometre errors que després es puguin pagar molt cars en aquest últim tram de la cursa.

Comencem amb una pujada molt dreta per una pista d’esquí. Sortim corrent, però el pendent és tan fort que de seguida m’haig de posar a caminar o moriré en el intent. Miro al meu voltant i la gent segueix corrent, miro enrere i resulta que hi ha menys gent que al davant, “Osita, si que estic enrere només començar!!!”. No m’hi capfico i jo a la meva que això tot just és el inici. A la que comencem a guanyar alçada la cosa es va posant molt interessant i quan arribem als 2.200 m d’altitud la panoràmica és un autèntic espectacle. Després de baixar una mica tornem a guanyar alçada i quan portem 1:43 h i uns 13 km arribem al cim del Pedró dels Quatre Batlles, el punt més alt del recorregut a gairebé 2.400 m d’altitud. Altra vegada una panoràmica que val molt la pena.

Després de fer una baixada molt tècnica en alguns trams de tartera arribem a l’avituallament del Coll del Port on m’hi trobo a l’Alba que ha vingut a donar-me una empenteta. El cel no fa gens de bona pinta, cada vegada està més emboirat i sembla que les probabilitats de que ens mullem abans d’arribar de nou al Port del Compte són força altes. Això sí, la temperatura és ideal per córrer. Les sensacions són molt bones, les cames tenen ganes de pencar i mica en mica ens anem apropant a una pujada que promet ser molt interessant.

De sobte ens plantem als peus d’una tartera que només de veure-la fa caure de cul a terra, en 1 km cal pujar uns 400 m de desnivell, així que el pendent del 40 % és el que tomba enrere. La pujada es fa dura, però m’encanta! Un cop a dalt el cim del Cap del Verd m’apareix al davant el Pedraforca i la Serra d’Ensija, la veritat és que m’agafa per sorpresa i em quedo totalment bocabadat.

Ara toca un llarga baixada d’uns 10 km i 1.300 m de desnivell negatiu per arribar al punt més baix del recorregut. Decideixo no baixar al màxim i guardar forces per l’última pujada que de ben segur les necessitaré. La baixada és molt llarga, sí, però amb trams molt diferenciats, zones tècniques amb molta pedra, alguns punts amb forts pendents, corriol per dintre el bosc... la veritat és que tot plegat fa que sigui d’allò més divertit.

Passem pel poble de La Coma on hi ha el penúltim avituallament i encara toca seguir baixant una mica més fins el km 34 on és el inici de la tan esperada última pujada. Aquí hi arribo amb 4:17 h, a veure quan temps necessitaré per fer aquests últims 8 km... Començo a guanyar alçada i noto com les cames em responen molt bé, així que ara, com que ja no haig de guardar res, decideixo donar-ho tot. Vaig guanyant alçada i em trobo cada vegada més bé, fins i tot em sorprèn trobar-me tan bé en aquests moments de la cursa, però la situació m’encanta i em dóna molta energia per seguir avançant tan ràpid com em permeten les cames. Fa uns moments que està caient una fina pluja quan arribo a l’últim km de la pujada i veig de nou un d’aquells pendents que fan caure de cul. Això no em preocupa en absolut, les bones sensacions em segueixen acompanyant i supero aquest últim tram amb un fort sentiment de felicitat que recórrer tot el meu cos.

I ja està, última baixada per la mateixa pista per on hem començat i creuo la línia d’arribada contentíssim. Contentíssim per l’estratègia que he seguit, contentíssim per les bones sensacions que m’han acompanyat en tot moment, contentíssim pels nous paratges que he descobert i contentíssim per haver gaudit durant 5:34 h d’una matinal més que formidable!