Travesera Integral Picos de Europa - 74 km 6.300 m D+

Tothom qui m’ha parlat d’aquesta cursa me’n ha parlat molt bé i me’n ha donat molt bones referències. Així que aquest any vaig decideixo renunciar a l’Emmona després de 3 anys consecutius (bastant a contracor, tot s’ha de dir) i anar a conèixer nous territoris. Pel que sembla, és una cursa molt tècnica i amb alguns passos força complicats. S’ha de dir que el correu de l’organització que rebem 3 dies abans de la cursa dóna bastant que pensar ja que ens alerta d’un munt de punts perillosos, fins i tot ens indiquen que hi ha un punt que està prohibit córrer, prohibit córrer en una cursa??? Anem plegats des de Bilbao amb en Gorka i quan li demano si val la pena agafar els pals, em diu que si no agafo els pals que no cal que hi vagi... Collons, quina por que fa això!!!

En César i la seva família, una molt bona gent de la terra, ens porten amb cotxe a en Gorka i a mi fins al pàrquing del Repelao (Covadonga), ja que la cursa comença aquí i acaba a Arenas de Cabarales. La meteo per les pròximes hores és molt bona, es preveu una excel·lent nit de lluna plena i un molt bon dia, podria ser que força calorós. Així que quan són les 00:00 h prenem la sortida amb molta il·lusió i amb moltes ganes de resoldre aquest munt d’interrogants que se’m han anat generant amb el pas de les últimes hores. Per davant tenim 3 complexos massissos (Occidental, Central i Oriental) que caldrà superar si volem ser finishers d’aquesta Travesera. Som-hi!!!

A la que fa pocs minuts que estem corrent estic suant d’una manera desmesurada, ens han obligat a sortir amb pantalons llargs o amb 3/4, però amb tota la cama tapada. Jo que corro amb pantalons curts tot l’any, sumat a la forta humitat, fa que la sensació de calor sigui terrible. Com durant el dia també sigui així, les passarem molt canutes... Anem pujant direcció als llacs de Covadonga, trobo que la gent va molt forta per tot el que tenim per davant, però jo a la meva i deixo que m’avanci tothom a qui veig amb intenció de fer-ho.

Quan falta poc per arribar a la Vega d’Enol, km 11,5, on hi trobarem un avituallament líquid, deixem enrere la boira i de sobte ens apareix la lluna plena que estava amagada al seu darrera, la cosa es comença a posar interessant!

Superats els primers 1.000 m de desnivell positiu, avancem un parell de km de pla (em sembla que no en tornarem a trobar cap altre de tram pla com aquest...) i encarem la pujada que ens ha de portar fins al Jou Santu. A mesura que anem guanyant alçada la cosa es va posant cada vegada més emocionant. A la que arribem als 1.800 m d’altitud apareix la neu i tot plegat comença a prendre una dimensió molt especial. El reflex de la llum de la lluna sobre unes enormes parets de pedra que s’alcen a l’horitzó amb la blancor de la neu als seus peus també il·luminada pel reflex de la lluna donen molta màgia al moment. En varies ocasions sembla que arribem al coll, però sempre apareix un nou coll al davant i un altre, i un altre... Quan per fi arribem al Jou Santu un fort calfred recórrer el meu cos de dalt a baix, però què estan veient els meus ulls? Però què és aquesta preciositat? Costa descriure el que sento veient el que tinc al meu davant... Estem en un circ d’uns gegants parets de pedra que envolten un immens mar de neu, impressionant!!!

A la que comencem la baixada direcció cap a Caín entenc el perquè està prohibit córrer en aquest punt. Un pendent de vertigen ple de pedra i més pedra en un camí amb uns forts estimbats fan que un error pugui suposar un final fatal, quina baixada més tècnica i perillosa, mare meva!!!

A les 5:26 h arribo a Caín i tot just portem 29,6 km. Més de 5 hores per fer els primers 30 km??? Uffff, quina feinada que ens espera avui!!! Aquí em trec els pantalons 3/4 i me’n poso uns de curts que porto a la motxilla, m’estic morint de calor i ja no puc aguantar més! Aquest és el primer avituallament sòlid que ens trobem, així que toca menjar bé perquè per davant tenim una senyora pujada, per davant tenim la famosa canal de Dobresengos amb els seus 2.000 m D+.

Només començar la canal i amb les primeres llums del dia, el corriol pel que estem ascendint es posa molt i molt dret, es posa tan dret que fins hi tot cal grimpar, m’encanta! Seguim pujant sense cap tipus de treva i seguim pujant i amunt i més amunt i de nou cal grimpar... Vaig amb dos corredors de la zona, els ofereixo passar, però em diuen que van molt bé darrera meu. Els hi dic que aquesta pujada ens està fent pencar de valent i un d’ells em diu “ya te habrán contado de que va esto de la Travesera ¿no?”. “Sí, algo me han contado...” els responc. Ara bé, per més que t’ho expliquin, això costa d’imaginar. A mesura que anem agafant alçada la panoràmica es va tornant cada vegada més espectacular, sé que ens estem aproximant a una zona molt ben parida i els dos corredors que van darrera meu em diuen que em prepari que estic a punt de veure un veritable espectacle...

I així és, l’arribada a l’Horcada de Caín em genera una forta sobredosis de felicitat que recórrer tot el meu cos, però quina autèntica meravella, mare meva!!! Està tot nevat, l’imponent Picu Urriellu just davant i amb un espès mar de boira als seus peus. Tot plegat fan que sigui una d’aquelles imatges de les que queden gravades per sempre més. Ens hem passat 3 hores pujant, però a valgut molt la pena. La bellesa de l’entorn aconsegueix fer oblidar les 3 hores de pujada i tot el cansament que hem anat acumulant.

Arribem a l’avituallament del Refugi d’Urriellu amb 9:11 h. Aquí tot just és el km 40, això sí portem prop de 4.500 m D+. De nou m’alimento bé ja que aquí hi ha molt pocs avituallaments i cal aprofitar-los. A part del primer avituallament líquid, només n’hi ha 4 més de sòlids. No és que n’hi hagi pocs perquè l’organització els vulgui estalviar, sinó perquè és tot tan salvatge que no hi ha on posar-los...

La pujada a la Collada Bonita és un nou espectacle pels meus ulls. A la vegada que li anem donant la volta al Picu Urriellu ens anem aproximant a un coll que té la pinta de ser molt ben parit. En aquests moments estic molt emocionat, sóc conscient que estic vivint una cosa molt gran i no puc parar de fer fotos, tot això ho haig d’immortalitzar per sempre més! Estic tan emocionat que fins hi tot m’està a punt de caure alguna llàgrima, no cal dir res més...  Després d’un tram final de pujada amb un pendent de vertigen, arribo a la Collada Bonita i no em puc creure el que estic veient, una immensa vall protegida per unes imponents parets de pedra, increïble!!! Aquí, a més, em trobo en Jose Vicente que ha vingut a veure la cursa, quina alegria retrobar-nos de nou. Tan o més de vertigen del que causava la pujada, el causa la baixada, però que dret, mare meva!!! Hi ha una corda, els corredors de davant opten per baixar d’esquena, però veig que van molt a poc a poc, mentre que baixant de cul serà un moment. Deixo que el de davant es distanciï i quan ja està bastant avall em llenço de cul com si fos un tobogan. En Jose Vicente i un amic fan el mateix, el problema és que el de davant segueix anant molt a poc a poc fins que tots quatre acabem formant una vola que rodola avall a gran velocitat fins que ens paren les pedres. Res greu, una petita pelada al genoll i endavant!

Passo per l’avituallament de las Vegas de Sotres, km 47,8 quan porto 11:13 h i de moment em sento molt bé. La temperatura és ideal, fins hi tot sembla que es vol tapar i córrer una mica d’aire, res a veure amb la calorada d’ahir a la nit. Estic bastant cansat tot s’ha de dir, però l’encant de tot el que m’envolta em dóna una força que fa esvair qualsevol síntome de cansament que vulgui aparèixer a les meves cames, així que a per l’última pujada contundent de la jornada. A la que comencem a pujar per la Canal de Jidiellu ja veig que de nou ens espera una pujada de les que no tenen repòs i que cal pencar molt fort durant una bona estona. Això sí, la pujada promet d’allò més. Mica en mica anem guanyant alçada, però no hi ha manera de veure com travessarem la majestuosa paret de pedra que tenim al davant. Seguim pujant i pujant i el coll que no es veu per enlloc. Quan falten uns 200 m per arribar a dalt hi ha un home de l’organització que m’ofereix aigua, Coca-Cola... Es veu que l’home porta aquí des d’ahir i es desviu per nosaltres, realment d’admirar. Igual com és d’admirar que al llarg de tot el recorregut, especialment en els trams complicats, ens hem anat trobant una persona de l’organització aproximadament a cada km vetllant per la nostra seguretat i alertant-nos, si és el cas, d’algun possible perill, realment admirable, sí senyor! El tram final no pot ser més espectacular, primer una corda per sortir de la neu i després unes cadenes per poder superar els últims metres d’una canal que es va estrenyent cada cop més, de nou pell de gallina!!! Arribo al coll de Valdominguero, miro l’altímetre i portem acumulats gairebé 6.000 m D+ en 52 km, crec que no cal dir res més...

La baixada fins a l’avituallament de Jitu de Escarandi la faig força bé. Potser no vaig massa ràpid, però el nostre circuit s’uneix amb el de la Traveserina i sóc capaç d’avançar uns quants corredors de l’altre cursa i això em dóna una bona empenta per seguir avançant. A l’avituallament em diuen que ja només em queda una petita pujada i tot baixada fins a l’arribada, que 15 km de no res i ja està. Massa fàcil em sembla, a veure que ens trobem...

Després de baixar durant una estona i seguir recuperant forces arriba la pujada. Sí que és lleugera en comparació a tot el que hem fet, però amb el que portem a sobre a hores d’ara massa fàcil tampoc és. Al fons es veu un petit coll que sembla que ha de ser on comença la baixada, però no és així, davant apareix una nova pujada i això passa una vegada i una altra i una altra... però quan començarem a baixar??? Finalment i després d’una bona estona d’anar pujant ens plantem a l’inici de la pedregosa via romana que ens ha de conduir fins a Arenas de Cabrales. Com no podia ser d’una altra manera, pedra i més pedra, ara una mica més ben posada, però molta pedra és el que trobem al llarg dels més de 1.000 m D- fins al poble. En aquesta baixada avanço uns quants corredors, la majoria de la Traveserina i algun que altre de la Travesera.

I ja està, últim km d’asfalt i creuo la línia d’arribada enmig dels ànims de la gent que envolten els últim metres. M’han calgut 16:26 h per travessar els tres massissos, però com ho he gaudit. Quina jornada més intensa, quins grans moments he viscut, quantes emocions, quin recorregut més ben parit, quines canals, quines parets, quina cursa més gran, quina cursa més salvatge!!! Avui fa 4 dies que vaig córrer aquesta Travesera, però el meu cap encara està voltant enmig d’aquelles feréstegues muntanyes...