Emmona - 130 km 10.000 m D+

Fa molts dies que hi rumio, fa molts dies que hi dono voltes i fa molts dies que els números de l’Emmona, 130 km i 10.000 m D+, van ressonant en l’interior del meu cap. Respecte. Màxim respecte és el que sento cada cop que escolto la paraula Emmona. Serà una prova dura. Molt dura. Exigent. Molt exigent. Em conec gairebé la totalitat del recorregut i tinc molt clar que no donarà treva.

Són les 22 h i quan encara hi ha un bri de claror en l’horitzó, arrenquem. Caldrà la màxima tranquil·litat des del primer minut. Això ho tinc molt clar. D’errors, els mínims. L’eufòria, controlada al màxim. Pas a pas i serenitat mental absoluta.

Ruminat, ruminat arribo al Puig Estela. Segueixo ruminat i arribo a Pardines. Les cames van lleugeres, fluides, plenes d’eufòria. Pujant al Puig Cerverís, la situació segueix sent de màxima alegria. Tot i així, intento anar tan concentrat com puc. Cal mesurar molt bé cada pas i amb això és el que tinc la ment entretinguda. Avituallament a Vilallonga i seguim amunt. La nit es comença a fer llarga i arriba el moment en que comença a urgir que es faci de dia. Per sort, aquest impàs és breu i una mica abans d’arribar al Coll de Dalt de la Beumeta, ja parem el frontal.

Un canvi d’última hora fa que enlloc de pujar al Costabona i al Roca Colom, baixem gairebé fins a Setcases per acabar pujant a Vallter. Fem 2 o 3 km per carretera i després pel GR11 fins a Vallter. D’acord que la negativa per part dels francesos a passar pel traçat original va arribar el dia d’abans de la cursa, però de totes maneres, crec que hi ha alternatives força millorables...

El pas per Vallter se’m posa al màxim de bé. A l’energia generada per l’avituallament, cal sumar-hi l’energia proporcionada per l’inici d’un nou dia i, sobretot, per un sol que surt amb força. Ara ve el tram més salvatge de la cursa. El tram que més m’agrada. Surto amb totes les ganes del món a gaudir-lo al màxim. I així és. Gra de Fajol Petit. Gra de Fajol Gran. Bastiments. Freser. Pic de l’Infern. Fossa de la Geganta. Pic de Fontnegre i Pic de l’Àliga. Menú més exquisit, impossible. Senzillament, sublim. Senzillament, genial. Senzillament, la perfecció!

A Núria una bona carregada de piles i amunt! De camí cap al Puigmal començo a notar que ha arribat l’hora de la veritat. Les cames comencen a manifestar cert cansament. Imagino que els més de 70 km i més de 6.000 m D+ hi tenen alguna cosa a veure. Les forces comencen a ser escasses, així que l’energia que encara hi ha dins meu serà qüestió d’optimitzar-la al màxim. L’ascens al Puigmal costa bastant i el descens no és tan alegre com m’agradaria, però poc a poc anem avançant.

Sóc conscient que la pujada a la Covil serà duríssima. La conec. Sé que puja molt i que puja molt dreta. Sé que tocarà apretar les dents d’allò més. Sé que tocarà donar-ho tot. Som-hi! Pas a pas. Pas lent, però amb tota la fermesa que el meu cos pot oferir.  Just abans de la Covil, tempesta elèctrica important. Finalment acaba sent breu i menys problemàtica del que la negror del cel vaticinava.

El tram del Refugi de la Covil a Campdevànol es fa llarg. Crec que vaig prou ràpid, però m’avancen un parell de corredors i me’n adono que vaig més lent del que creia... L’objectiu d’arribar a Campdevànol de dia no l’assoleixo, però, gràcies a la il·luminació del poble, puc arribar a l’avituallament sense haver d’encendre el frontal.

Surto de Campdevànol motivat al màxim. 21 km i uns 1.500 m D+ per davant. Vinga, va, això ja està! Error! L’ascens a Sant Amand, al principi puja molt a poc a poc. Per més que miro l’altímetre no hi ha manera de fer pujar l’alçada. Me’n adono que ara sí que estic anant lent de debò. Intento concentrar-me, però no hi ha manera. No estic per la feina. El cel es comença a il·luminar. De nou tempesta elèctrica. Ara sí que la cosa pinta malament. De cop sento soroll per darrera. Em giro, ostia Jose! Ufffff, la salvació. Tenir al Jose al darrera fa que em concentri una mica més, no vaig gaire millor, però aconsegueixo centrar-me una mica. Amunt, amunt i amunt i Sant Amand que no arriba. Segueix plovent, però ja no llampega. Per fi arribem al cim. Un camí totalment enfangat fa que cada dos per tres vagi de cul a terra. M’aixeco i torno caure. Una vegada i una altra! Caic i em torno a aixecar...

Arribem a l’últim avituallament i sorpresa majúscula, l’Alba a vingut a portar-me roba, menjar, a donar-me calor. En el moment més just i en el lloc més oportú. Grandíssima, Alba!

Els últims 8,5 km es fan realment eterns. El poble de Sant Joan no apareix mai ni mai. Sort que l’Antoni també s’ha ajuntat amb nosaltres i som tres. Últims km força agònics, però la recompensa està a tocar. Per fi veiem les primeres llums del poble. Ara sí. Arribem caminant, no queda pràcticament ni un gram d’energia, però finalment ens acabem fent nostre el preuat escut de cavallers de l’Emmona. Com ha costat, per Déu!

Com no, agrair enormement la magnífica tasca feta per organització i voluntaris. Moltes gràcies per deixar-nos gaudir d’aquest espectacle de recorregut!