Marató dels Dements - 42 km 3.800 m D+

Em diuen que avui tenim a l’abast els millors ingredients per elaborar un guisat exquisit. Sembla que disposem de productes d’una excel·lent qualitat i de tot un matí, per acabar obtenint un àpat d’allò més deliciós. Ara bé, els ingredients són un tant difícils de cuinar, “42 km” i requereixen d’una certa habilitat als fogons, “3.800 m de D+”.

Només prendre la sortida ja estem anant de cara amunt. Tot seguit, de cara avall. De nou, de cara amunt. Intueixo que avui poc pla farem, però bé, tampoc és al que hem vingut!

De moment, tot corriol. Anem bé. Corriols de bon trepitjar. Boscos d’elegants alzines sureres. Unes branques a la bora del camí i uns troncs de bruc tallats arran de terra, clars indicis de corriols oberts no fa massa. Bona feina, sí senyor. Començo a comprendre el que m’han dit dels millors ingredients...

Sí, avui sembla que la cosa flueix. Segona pujada important del dia i cada cop anem més bé. Per moments, l’emoció de la situació se’m emporta, però em ve a la ment l’habilitat als fogons que l’àpat d’avui requereix. Massa foc podria espatllar-me el guisat, així que foc ben lent i deixar que vagi fent.

De camí cap al Poble d’Aín, em trobo en Joan i en Jaume que fan parella. En Joan avui no es troba gens bé i, malauradament, no pot continuar. “Tranquil Joan, l’any que ve ja li ensenyaràs dents i ungles, aquesta és ideal per tu!”. Després d’aquest contratemps, optem per continuar plegats amb en Jaume.

La pujada d’Aín al cim de l’Espadà es fa cada cop més dreta. De nou branques a la bora del camí, indiquen que estem pujant per un camí nou. Diria que no es tracte d’un antic camí recuperat, diria que es tracte d’un camí obert per l’ocasió. Chapeau! Per moments la cosa es posa tan dreta que ens cal l’ajuda d’unes cordes per poder seguir avançant. Espectacular! Entrem en el tram més tècnic de la cursa. Pedra i més pedra. Pedra molt mal posada que requereix de la màxima concentració. Un bosc, en aquesta ocasió de pins, però d’igual elegància, ens protegeix d’un fort vent que sentim bufar.

Fet el cim de l’Espadà. 24 km i 2.500 m de D+. Collons!

Una fortíssima baixada em recorda que tot el que puja baixa. De sobte un fort dolor als quàdriceps em recorda que cal controlar molt la intensitat del foc si no vull que se’m cremi el dinar. Queda clar que l’exquisit guisat està en risc si no se’n fa una acurada gestió del fogons.

Després de pujar de la part més fonda d’un barranc i tornar a baixar a la part més fonda del següent barranc, arribem a la festa que tenen muntada uns tabalers en l’avituallament del km 32. Una autèntica festa i un tracte de luxe, sí senyor!

Vaig amb la força més que justa a les cames per poder afrontar aquests últims 10 km. La força més que justa, sí, però amb la fortalesa d’en Jaume custodiant-me des del darrera. Ningú millor que ell sap com tractar el que tenim entre mans. Amb ningú millor que amb ell es poden obtindre les garanties de l’exquisidesa que un dia com el d’avui es mereix. Última pujada i la força cada cop més justa. Última baixada, el poble d’Eslida que es veu molt avall i la força ja gairebé inexistent. Últim km que serveix per reafirmar que sí, que els millor ingredients han estat al nostre abast i que sí, que el recorregut ha estat realment impressionant i que sí, que 7:06 h per fer una marató, en denota la seva absoluta duresa.

Tornarem, segur!