La
d’avui és una cursa que tinc moltes ganes de córrer perquè tinc la sensació que
ha de ser una gran cursa. Me’n han parlat molt bé i, a més, de ben segur que el
recorregut no em deixarà indiferent. Tot el camí de casa fins a Sant Quirze de
Besora el faig sota la pluja, al arribar a Sant Quirze deixa de ploure, però la
previsió és que la pluja ens acompanyi durant una part de la cursa i minuts
abans de sortir es torna a posar ploure. Parlant amb en Javi em diu que porta
tres dies plovent, així que sembla que el terreny estarà ben divertit (per
dir-ho finament...).
Segueixo
en la fase d’anar embalant el tractor. La distància i el desnivell d’avui crec
que tenen una bona mesura per seguir endavant amb el procés. Imagino que la
pluja i el fang no m’afavoriran massa per trobar aquell reprís que estic
buscant pel meu tractor, però no passa res, si avui acabo marxant amb el mateix
tractor que he vingut, podré seguir anant a tot arreu.
Sota
una lleugera pluja anem fent els primers kms, el ritme no és ni massa alt ni
massa baix, les sensacions són excel·lents i el terreny, efectivament, està
molt divertit. Quan portem uns 20 minuts ja foto el primer cop de cul a terra, “estàs bé?” em pregunten. “Sí, sí, aquest tot just és el primer, n’han
de venir molts més encara... (de cops de cul a terra)”. Després de creuar
les portes del infern, arribem al primer cel per després superar una baixada
que, de no ser per l’ajuda d’una corda hauria sigut d’una dificultat de grau
superior. El pas pel Castell no és senzill, primer cal grimpar en un parell de
punts i a continuació cal travessar-lo amb uns Miquelets armats que ho volen
impedir, tot plegat molt currat, sí senyor!!!
Arribem
a Santa Maria de Besora, ja fa una estona que no plou, estem anant a un ritme que
per mi és perfecte, estic gaudint d’allò més i això té tota la pinta que la
jornada que tenim per davant serà de gaudir-la intensament fins al final, sí,
sí, això promet molt. Estem al km 9,7, ens avituallem i seguim endavant amb
tota l’alegria del món. Anem baixant per una pista que ens permet guanyar kms
ràpidament, perfecte! Aprofitem-ho aquí que més endavant hi haurà trams en els
que costarà bastant més avançar kms. De sobte, ens trobem un membre de l’organització
que ens diu que no anem bé, que estem anant pel recorregut de la mitja, com??? “Sí, aquestes cintes que esteu seguint són
les de la mitja, la llarga no passa pas per aquí”. Noooooooo!!! Miro el
rellotge i marca 13,4 km, ostia, això són uns 3,5 km, quina putada!!! Doncs que
hi farem, a girar cua i a tornar fins a Santa Maria. El primer que em ve al cap
són les paraules d’en Kilian de “more km, more fan” i intento no capficar-m’hi.
De nou a Santa Maria, ens tornem a avituallar i recuperem el camí correcte.
Intento oblidar el que ha passat, però això d’anar els últims no mola gaire...
Intento concentrar-me en la cursa, però no puc. Ara mateix n’he sortit, però
necessito tornar-hi a entrar com sigui. Noto com estic avançant molt a poc a
poc i que les cames no volen tirar...
Després
de bastants kms de lluita constant contra la meva ment, aconsegueixo donar-li
la volta a la situació. Ja torno a estar en cursa, ja torno a estar en mode
competició, ja torno a tenir força a les cames, ja torno a gaudir!!! Després de
l’avituallament de Vidrà reafirmo que ja tot està al seu lloc, així que ara a
seguir avançant corredors i a donar-ho tot fins al final. Passem per l’impressionant
Salt del Molí i encarem la pujada a Bellmunt per la cresta de Canemars. Però
quina pujada més dreta, però quina pujada més guapa, però, per favor, quina
pujada més ben parida. Altra vegada haig de dir, molt currat, sí senyor!!!
El
pas per Bellmunt i la carena posterior és, com sempre, d’allò més agradable de
córrer i en aquesta època encara més. Falten menys de 10 km per l’arribada i
les cames comencen a manifestar el seu cansament, però ara no és hora de defallir,
ara és hora de fer sortir les forces d’on sigui. A la llunyania vaig veient
corredors que els puc atrapar i avançar sense excessives dificultats i això em dóna
molta força per seguir endavant. Algun avantatge haurà de tenir haver-me
perdut, no?
Ja
veig Sant Quirze, però abans encara hem de fer un parell de pujadetes més, sí
són pujadetes, però a aquestes alçades de la cursa és com si fossin quelcom més
que pujadetes. Doncs res, a apretar fort les dents i amunt. Acabo creuant la
línia d’arribada amb més temps del que tenia previst, però això sí,
emportant-me’n un gran record. Un gran record de les zones per on hem passat,
un gran record d’una cursa molt currada, un gran record d’una molt bona
organització i voluntaris i un gran record d’un dia en el que he gaudit d’allò
més. De ben segur que l’any que ve hi tornaré!!!
A
l’arribada des de l’organització ens demanen disculpes per la perduda i per
compensar-ho ens donen una ampolla de ratafia. Estan molt preocupats, però els
hi dic, “tranquils companys, amb aquesta ampolla ja ha quedat tot arreglat!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada