Si en l’última crònica que vaig escriure ens vam
haver d’enfrontar a una bèstia que no es volia deixar domar a les Valls d’Àneu,
aquesta vegada haurem de fer front a un total de 7 Gegants que faran tot el possible
per impedir-nos el pas per la Vall d’Aosta.
A les 10 h del diumenge 7 de setembre iniciem un
viatge que no sabem quan i on acabarà. El “quan” no em preocupa massa (tot i
que m’agradaria molt que fos el dijous 11 de setembre i crec que, com en el
2011, ho puc aconseguir). El “on” ja és més preocupant, però estic convençut
que serà a Courmayeur. És un viatge molt
incert, ja que hi ha un munt de factors que no podem controlar, la
meteorologia, la son, l’esgotament... El que sí sabem del cert, com ens diuen
just abans de prendre la sortida, és que serà un “un lungo viaggio”. Sí, un
viatge molt llarg, un viatge molt intens, carregat d’un munt de vivència,
d’emocions, carregat de moments de molta eufòria i de moments molt durs on
l’esgotament serà el principal obstacle a batre.
Sortim enmig dels crits de la gent, són uns
moments molt emotius que fan que fins hi tot s’escapi alguna llàgrima... Hi ha
moltíssima gent animant i la veritat és que aconsegueixen posar-te la pell de
gallina amb els seus "Bravissimi", "La boca lupo", "Grandi"...
De camí cap al primer coll d’aquest “lungo
viaggio”, la sensació d’alegria i felicitat és màxima. Anem xerrant d’això i
d’allò amb en Jordi Codina. Penso que ben parit seria fer aquest viatge plegats
d’inici a fi, però sé que és pràcticament impossible, ja que el viatge és massa
llarg i massa ple d’adversitats que cadascú haurà de resoldre a la seva
manera...
Passem pel poble de La Thuile i comencem una
llarga pujada que ens ha de portar fins al Passo Alto. Seguim amb la mateixa
alegria amb la que hem sortit i de camí cap al Rifugio Deffeyes ens anem
trobant gent constantment que ens animen amb molta força. La veritat és que
aquí la gent anima transmetent la màxima energia, com mola!!!
Superat el Passo Alto, 2.857 m, baixem per un tram
un tant tècnic fins a un avituallament per tornar a pujar fins al Col Crosatie,
2.829 m. En aquesta última pujada es comença a notar el pas de les hores, tot i
així, el bon rotllo que ens transmet aquest Tor encara està fent el seu efecte
i n’estem gaudint amb la màxima intensitat. De moment, el primer dels Gegants
sembla que està descansant. De moment, aquest primer Gegant sembla que no té
interès a posar-nos les coses excessivament complicades. Potser està enfeinat
amb d’altres corredors i a nosaltres ens deixa que anem fent...
La baixada fins al poble de Planaval s’acaba fent
molt llarga, convé menjar una mica de sòlid i l’avituallament costa d’arribar.
Finalment trepitgem l’asfalt i arribem al km 43 on mengem i bevem per arribar
fins a la primera base de vida.
El camí de Planaval a Valgrisenche és bastant
plàcid, té petites pujades i baixades, però es pot considerar pràcticament
planer. Comença a arribar la foscor de la primer nit just quan estem arribant a
la base de vida. Hi arribem a les 20:12 h. Menjo un plat d’arròs que no me’l
puc acabar, hauria d’aprofitar per menjar de valent, però em costa molt i acabo
menjant bastant menys del que hauria de fer, però penso que ja aniré fent als
diferents avituallaments que anirem trobant.
Comencem la
primera nit amb molta eufòria després d’haver gaudit de tots els luxes d’una
bona base de vida. Anem guanyant alçada per dins el bosc fins arribar al
Rifugio Chalet de l’Epée on mengem una mica i continuem amunt. Aquí en Jordi
prem una mica l’accelerador, intento seguir-lo, però veig que el seu ritme és
excessiu per mi, així que deixo que tiri i jo segueixo al meu ritme d’anar
fent. Arribo al Col Fenetre, 2.854 m, força bé, però a la que començo a baixar
noto unes lleugeres molèsties a la panxa. Intento no donar-li importància i per
ajudar a que s’esvaeixin aquestes molèsties em poso una mica de música. La
llarga baixada fins al poble de Rhemes no la faig massa a gust, intento no cap
ficar-m’hi, però em venen a la ment les males sensacions de l’edició del 2011
justament en aquesta baixada. Sembla doncs que el segon Gegant ja té més mala
llet que el primer i aquest té previst posar-nos les coses més complicades.
Arribo a l’avituallament i m’esforço a menjar, em costa moltíssim, però haig de
menjar per poder afrontar la dura pujada que em ve a continuació. Intento
menjar i no ho aconsegueixo, “vinga, una mica, Salvador”, em dic a mi mateix,
però no puc! Surto de l’avituallament força preocupat, m’està passant
exactament el mateix que en l’anterior Tor i exactament en el mateix punt...
Tot pujant al Col Entrelor, 3.002 m, vaig
intentant convencem a mi mateix que no passa res i que tot va bé, però a mesura
que vaig guanyant alçada veig com no puc seguir-me enganyant i decideixo parar
a fer una T10 a la vora del camí a veure si li puc donar la volta a la
situació. Passats els 10 minuts reprenc l’ascens i sembla que el curt descans
ha fet un bon efecte. Però no, ha sigut un lleu miratge, al cap de poc ja torno
a estar igual de cardat. La panxa no està fina, les cames no van i estic anant
molt a poc a poc. Abans d’arribar al coll haig de fer una altra parada de 20
minuts. Els efectes acaben sent com els de l’anterior, al primer moment sembla
que ha anat bé, però al cap de poc noto com tot segueix igual. Ara sí que puc
dir que aquest segon Gegant està ben emprenyat i ho està pagant amb mi. M’està
esclafant com un escarabat i no puc fer-hi res. Ell és enorme i jo sóc
minúscul. Ell és molt fort i jo ara mateix sóc molt dèbil. Ell aquí mana i a mi
em toca obeir. Amb moltes dificultats arribo al coll, aquí va ser quan en
l’anterior Tor vaig vomitar, avui sembla que me’n escaparé, tot i que no ho
tinc massa clar. A poc metres del coll hi ha una cabina groga on hi ha muntat
un petit punt de control, els hi comento a la gent del control que no em trobo
gens bé i si em deixen dormir a dins la cabina, em diuen que endavant.
Decideixo dormir una hora i així segur que milloraré. Passada l’hora, a la que
m’incorporo, haig de sortir disparat de la cabina a vomitar, noooooo!!! Doncs
res, farem una cosa, dormirem una altra hora i així segur que tot s’acaba
posant a lloc. Passada la segona hora, reprenc el camí cap al Poble de Eaux
Rousses, em costa córrer en baixada, però m’hi esforço al màxim, ja que és una
baixada molt llarga i sinó se’m farà eterna.
A l’avituallament em prenc un brodo (caldo) amb
pasta i una mica de pa, també em prenc una camamilla que porto a la motxilla i
sembla que amb tot plegat se’m ha acabat estabilitzant una mica la panxa. Vinga
som-hi doncs, a pel coll més alt d’aquest viatge, Col Loson, 3.299 m. Al
principi puja molt a poc a poc, anem avançant i avançant i pràcticament no
guanyem alçada, l’avantatge és que és un ascens suau que no suposa massa
desgast. Els últims 400 m de desnivell pugen de cop i aquí si que cal prémer el
màxim fort les dents. Tot i així, haig de parar un parell de vegades a agafar
aire perquè aquest últim tram requereix d’un esforç més que considerable. El
segon Gegant que semblava que ja havia marxat cap a una altra banda, recorda
novament que aquí és ell qui mana i que anirem al ritme que ell vulgui. La
panoràmica des d’aquest coll és espectacular, ens endinsem doncs en un nou món.
La baixada la vull fer corrent, però només puc trotar a estones. De tant en
tant haig de parar del dolor que em fan els quàdriceps. No passa res si el
Gegant vol que caminem, caminarem i llestos!
Ja veig el poble de Cogne on hi ha la segona base
de vida. De nou intento córrer per arribar-hi quan abans, però de tant en tant
haig de deixar-ho de fer perquè les cames així m’ho indiquen i toca fer cas a les
seves instruccions.
En aquesta
base de vida aconsegueixo menjar més que a la primera. Sembla que la cosa mica
en mica es va posant a lloc i confio de totes totes que serà així.
Sortint de la base de vida em trobo en Mario que
em proposa d’anar plegats i accepto de bon grat la invitació. Anem comentant la
PTL que ell a finalitzat fa una setmana, comentem d’aquesta cursa i de l’altra
i d’aquesta manera es va fent més lleuger el camí. Estem avançant a un ritme
força suau, però tot i així avancem amb pas ferm. Passem pel Rifugio de Sogno i
arribem al Col Fenetre di Champorche just quan arriba la segona nit. De sobte
apareix el tercer dels Gegants i ens diu que ara caminarem tota la baixada fins
a Donnas, jo m’hi nego perquè és una baixada de 30 km i si ho fem tot caminant no
s’acabarà mai. Li dic a en Mario que no podem anar caminant tota la baixada
perquè això es pot eternitzar, li dic que podem parar a dormir un parell
d’hores al Rifugio Dondena i així recuperarem les forces per poder córrer.
Arribem al refugi, ens ofereixen uns minestra de verdures que està espectacular
i dormim dues hores que, igual que la minestra, també entren d’allò més bé.
Sortim a les 00:00 h i ens proposem d’arribar a Donnas a les 5:00 h, són 26 km,
així que hauríem de poder-ho fer sense excessives dificultats. Les sensacions
són molt bones, tot va molt bé i quan creiem que el tercer Gegant està dormint,
aquest ens sorprèn amb una pluja que per moments pren una certa intensitat.
El tracte a tots i cada un dels ristoros
(avituallaments) és extraordinari, es preocupen per tu, pel teu estat, pels
teus peus... Que ben parits que arriben
a ser tota aquesta gent de la Vall d’Aosta i que a gust que et fan sentir al
seu costat! La pluja va a la baixa i acaba marxant al cap d’una hora aproximadament.
Després d’un constant puja – baixa per dins el bosc, de creuar tot un poble
primer i tot Donnas després, acabem arribant a la base de vida a les 5:08 h.
Aquí mengem molt bé, aprofitem per fer una bona
parada i agafar forces per la que serà sense dubte l’etapa més dura de tot el
viatge (51,5 km i 4.600 m D+).
Sortim de la base de vida de Donnas amb en Mario i
en Joan Trabal a les 6:28 h. Això és 4 hores més tard que en l’anterior edició
que vaig córrer, però tenint en compte que hem parat a dormir 2 hores al
Rifugio de Dondena, cosa que l’altra vegada no vaig fer, es pot dir que no anem
tan malament, simplement estem seguint una estratègia diferent. Abans de Perloz
passem pel Puente de Saint Martin i no vegis amb la pujada que uneix els dos
pobles, és d’aquelles que al perfil pràcticament no s’aprecia i et fa pencar
estona. A l’avituallament de Perloz de nou una gent molt maca que es desviuen
per nosaltres, moltes gràcies, companys!
Ja plenament immersos en la pujada que ens ha de
portar fins el Rifugio de Coda, les cames comencen a manifestar el seu
cansament, però entenc que ja és el que toca quan portem prop de 48 hores en
cursa i 160 km recorreguts.
Cada cop costa més guanyar alçada, cada cop les
cames van més feixugues, crec que ha arribat l’hora que el quart Gegant ens
doni el bon dia i crec que avui no s’ha llevat de massa bon humor. A mesura que
ens anem aproximant al Rifugio de Coda, el cel es va ennegrint i quan falta poc
per arribar-hi es posa a ploure i una forta boira impedeix veure-hi més enllà
de 10 m. Arribem al refugi amb el quart Gegant totalment enfurismat. Aquest sí
que va a per nosaltres, aquest sí que no ens vol deixar passar. La pluja va i
ve, a sobre el Gegant em vol barrar el pas amb un fort atac de son. Intento
aguantar, però no puc, quan arribi al lago Vargno dormiré, així no puc seguir.
Per sorpresa, arribo a un refugi que no tenia previst i els hi demano per
dormir. Em diuen que els acompanyi i em porten a una habitació molt acollidora.
Dormo una hora i quan em desperto, m’adono que això no és cap refugi, això és
la casa d’una bona gent que la posen a disposició dels corredors i l’habitació
on he dormit, és l’habitació dels nens, impressionant!!! Surto convençut que
aquesta hora m’haurà anat d’allò més bé per les meves cames, però malauradament
no és així. Segueix plovent i les cames segueixen sense voler pencar. Començo a
rebre severs missatges del quart Gegant que sembla que està disposat a
tombar-me. Em diu “On vas així, no veus que t’estàs arrossegant?”, li responc,
“No cal que t’hi esforcis, que amb mi no podràs!”, però ell insisteix, “No veus
que més lent no pots anar, a les baixades ni corres!”. Jo em dic, “Ni un pas
enrere, Salvador, sempre endavant”. I els missatges del Gegant em segueixen
atacant, “No arribaràs gaire lluny, tard o d’hora cauràs, deixa-ho estar, és el
millor que pots fer!”. Jo l’intento ignorar i seguir endavant. Sí que és cert
que vaig molt malament, sí que és cert que vaig molt a poc a poc, però estic
convençut que aquest mal moment el superaré!
Pujant al Col de Marmontana les sensacions són
cada cop pitjors, l'esforç necessari per avançar cada pas és desmesurat. Faig
un dur treball mental per superar aquesta situació, però no està resultant
tasca gens fàcil. Cada dos per tres haig de parar a agafar aire. No paren de
passar-me corredors. Això últim no em preocupa, però sí el fet de veure que no
sóc capaç d'avançar d'una forma mínimament digna.
Aquest quart Gegant m'ha deixat molt clar que farà
tot el possible per no deixar-me passar, però el que no sap aquest quart gegant
és que s'està enfrontant a un lluitador nat. Ell és molt més fort que jo, ho
sé. Ell és aquí el que mana, també ho sé. Ell és aquí el qui decideix, però jo
també hi puc dir la meva, no? Per demostrar que ens intentarà barrar el pas amb
les diferents armes que té, ens obsequia amb una pluja just quan arriba la
tercera nit. Amb en Mario decidim dormir una hora a l'avituallament que hi ha
just abans de començar la pujada al Col della Vecchia, a veure si deixa de
ploure. Quan ha passat l'hora, veiem que segueix plovent, així que optem per
dormir una segona hora. Passada aquesta segona hora, ha deixat de ploure, però
just quan anem per sortir, torna la pluja tot sentint les rialles d'aquest
quart Gegant.
Al Col della Vecchia en obsequien amb una
excel·lent Polenta, un deliciós menjar tradicional de la zona a base de
formatge. Segons ens diu l'extraordinària gent de l'avituallament, la millor
Polenta del Tor. Si més no l'ha fan amb una antiga estufa de llenya, que només
el fet de portar-la a prop de 2.200 m d'altitud, és més que admirable.
La baixada fins a Niel més nefasta no pot ser.
Aquí el Gegant s'ha proposat tirar-me a terra cada cop que intenti fer més de
10 passes seguides i ho aconsegueix. El camí està totalment enfangant i no puc
fer-hi res contra la voluntat del Gegant que em vol a terra sí o sí. M'aixeco,
torno a caure i em torno a aixecar. Em desespero, però m'intento calmar. Quan
sembla que el Gegant s'ha oblidat de mi, pam, em torno a tombar una altra
vegada. La ràbia córrer dins meu. Em sento molt debilitat, d'aquesta manera el
combat està sent totalment desigual. M'indigno. El Gegant s'està aprofitant
totalment de mi i de la meva fragilitat. Després d'una llarguíssima estona per
fer tan sols 5 km en baixada, arribem a Niel. Només hi ha una cosa dins el meu
cap, intentar dormir i que al llevar-me el Gegant hagi marxat cap una altra zona.
Comencem a pujar cap al Col Lasoney amb el desig
que aquest nou dia que està a punt de començar em porti un bri de llum enmig de
la terrible foscor a la que estic sotmès. Però no. Comença un nou dia, però tot
continua igual. Pujo fatal, quan després de molt d'esforç aconsegueixo arribar
al coll, la baixada és igualment nefasta. La lluita mental és constant. Pas a
pas. Metre a metre. Tota la baixada fins a Gressoney la fem caminant amb en
Mario. Ja no faig ni l'intent de córrer, sé que el Gegant no ho vol i ara
mateix no em veig en cor de fer res contra la seva voluntat.
A les 10:13 h arribem a la base de vida de
Gressoney, km 200. Això és 14 hores més tard que en l'edició del 2011. Tinc
assumit que aquest any tocarà dedicar-hi un dia més que en l'anterior edició,
però no passa res, ho tinc assumit.
Intento menjar i no puc. Fa moltes hores que no
menjo res i em convé, però no puc i la veritat és que no m'hi esforço
excessivament. No tinc la panxa gens fina i l'estómac tancat. Només penso en
seguir endavant i així segur que se'm acabarà obrint.
Surto de la base de vida sense haver menjat gaire,
però molt animat. Comencem la cinquena etapa que ens deixarà a 100 km de
Courmayeur. A la vegada m'anima saber que aquesta etapa és de només 36 km, així
que el cinquè Gegant no es podrà enfurismar excessivament. Fem uns 5 km de pla
per sortir del poble i noto com tinc la panxa súper inflada. Intento beure una
mica d'aigua, però no puc. Cullons, ni una mica d'aigua!!! Comença la pujada
cap al Rifugio Alpenzu. Faig tres passes i haig de parar a agafar aire. Tres
passes més i haig de tornar a parar. Noto com el cinquè Gegant s'està burlant
de mi i m'atura sempre que vol. Ara mateix sóc dèbil com una fulla i ell ho
sap. Només a de bufar lleument i seré a terra. Només a de bufar lleument i em
farà caure. Només a de bufar lleument i trencarà la ínfima unió que em sustenta
de la branca a la que estic penjat. Arribo al refugi i li dic al Mario que tiri
que jo em quedaré a dormir dues hores a veure si em recupero d'aquest mal
moment que estic passant i em millora la panxa.
Estic estirat al llit, no tinc son i el cap no
para de donar voltes a la situació. Voltes i més voltes. Penso en el gran Tor
que vaig viure en el 2011 i lo malament que ho estic passant en aquest. Estic
convençut que puc arribar a Courmayeur, però a quin preu? Si aquest Tor m'ha de
fer oblidar els grans moments viscuts en l'anterior, és un preu que no vull
pagar. Estic abatut, la lluita constant amb cadascun dels Gegants m'ha deixat
totalment esgotat. Ja no tinc forces per seguir lluitant, ja no tinc forces per
tornar-me a aixecar quan el Gegant de nou em faci caure. D'acord Gegants,
vosaltres guanyeu! D'acord Gegants, heu pogut amb mi! D'acord Gegants, heu
imposat la vostra llei i us ha sortit bé, però penseu que no sempre serà així.
Penseu que no sempre us serà tan fàcil fer-me caure. Penseu que tornaré i de
nou lluitaré fins al final! Com va dir en Lluis Companys, "Tornarem a
lluitar! Tornarem a sofrir! Tornarem a vèncer!"
Baixo a la planta de baix del refugi i els hi dic
que em retiro, em diuen que m'han de tallar el "braccialetto", agafen
unes estisores i veig com em tallen el xip. Nooooooooo!!! M'acaben de tallar el
xip i em fa més mal que si m'haguessin tallat un dit. L'instant en el que veig
com les estisores tallen el "braccialetto" és un dels més dolorosos
que he viscut en els últims temps. Quin mal!!!
Tot i no poder acabar aquest Tor, el que em
reconforta és que si he tornat a la Vall d'Aosta és per conviure de nou uns
quants dies envoltat d'una molt bona gent i tornar a córrer una grandíssima
cursa. No he pogut acabar, és cert, però ambdues coses m'he les emporto sobradament
cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada