En el breafing ens alerten que estiguem preparats
per la que serà una cursa molt dura. Trams on no hi ha camí, zones amb blocs de
pedra de dimensions considerables, tarteres contundents, desnivells molt pronunciats…
Fins hi tot la mateixa organització en ocasions ha tingut dificultats en trobar
el camí correcte alhora de marcar el recorregut. “Al arribar al km 75 ja haureu fet gairebé tot el desnivell, bé, tan
sols us faltaran uns 700 m de D+”, ens diu el director de la cursa. És més,
ens comenten que aquesta cursa l’han batejat amb el nom d’Indòmita perquè és com
una bèstia que encara mai ningú ha domat...
L’objectiu d’aquesta cursa, una setmana després de
La Ronda, no és altre que el de venir a acumular fatiga, acumular cansament,
acumular hores on tot es torça, on les coses no van com un voldria i malgrat
tot seguir endavant. Tot això amb la mirada centrada en el tan desitjat Tor des
Géants del 7 de setembre.
Estudiant-me el recorregut des de casa vaig
calcular que em serien necessàries entorn a 24 hores per completar-lo, però després
del breafing, surto convençut que me’n caldrà alguna més. Això vol dir que,
després de tota la nit en dansa, tornaré a veure sortir el sol. Un ingredient
més que s’afegeix al cocktail que m’haig de prendre per la prova de la Vall d’Aosta.
Sortim a les 6:00 h quan està començant a clarejar.
Ha estat plovent tota la nit, però minuts abans de la sortida ha deixat de
fer-ho. Sembla doncs que la bèstia ja ens ha volgut acollonir de partida, però
després de tota nit donant guerra es deu haver quedat adormida, així que haurem
de mirar de no fer gaire soroll i intentar que la indòmita dormi quantes més
hores millor.
Avui anem plegats amb en Joan Carreras, un gran
company de viatge. Els meus objectius en aquesta prova potser són un tant
diferents dels seus, però sí que tenim una cosa en comú, els dos volem ser
finishers i acabar dominant aquesta bèstia.
Sortim molt tranquils, crec que tenim més
corredors a davant que a darrera, però això no ens preocupa, de fet, avui no
ens preocupa ni el temps ni la posició, l’únic que ens preocupa és que la indòmita
no pugui amb nosaltres.
Sense excessives dificultats, per un tram força
assequible arribem a Espot. La bèstia segueix dormint i això es nota. Sortint
del poble ens encarem cap al Parc Nacional i ja s’intueix que el camí fàcil
està a punt d’acabar-se. La pujada la fins al coll de Fogueruix acaba amb un
fort pendent, però la fem amb la mateixa tranquil·litat que portem des del
moment de la sortida. La baixada fins a Planes de Son deixa córrer d’allò més
bé, així que aprofitem per fer pujar la mitja, ja que el terreny tècnic que
tenim per davant la farà baixar en picat.
Sortint de Planes de Son comença un km vertical
cronometrat fins al cim del Tésol, 1.150 m de desnivell positiu en 5 km. El
terreny cada vegada es posa més dret, a mesura que anem mirant amunt, veiem que
el pendent cada cop és més pronunciat. En Joan de sobte veu a la indòmita, es
deixa portar per les seves ganes de guerra i decideix desafiar-la en un combat
cos a cos. Jo sóc més poruc i no m’atreveixo a enfrontar-me a la bèstia, és molt
grossa i em fa por! La panoràmica del parc des del cim del Tésol és realment
impressionant i la cresta que ve a continuació fa posar la pell de gallina. Una
cresta de les espectaculars, una cresta de les de veritat, una cresta que
indica, sense cap mena de dubte, que aquesta serà una cursa d’alta muntanya de
debò.
El tram fins al Refugi de Mataró és tècnic al
màxim, al Joan l’he perdut de vista en el seu combat particular amb la
indòmita, així que jo vaig avançant aprofitant que la bèstia està enfeinada. En
aquest tram ens unim amb en Javi Galan i decidim anar plegats.
Pujant cap el Port de la Bonaigua arriba la calor
de sobte. A la llunyania veig en Joan que ha acabat amb el seu combat, a la
vegada com noto que la bèstia ara es vol enfrontar amb mi. Parlo amb en Joan i
em diu que la batalla ha sigut dura i que ens preparem que la indòmita ja s’ha
ben despertat. Així que aquí mengem i bevem fort perquè ens espera una tarda
amb molta feina. Portem 10:16 h, hem fet ja la meitat del recorregut i iniciem la
segona part d’aquest viatge que, gràcies al fet d’anar un ritme molt tranquil, està
sent més plàcid del que podia semblar.
Sortim plegats amb en Joan i en Javi. Enfrontant-nos
els tres junts a la bèstia sempre tindrem més possibilitats d’èxit que no pas
en combats individuals. La pujada fins al Tuc de Cigalera, gairebé a 2.500 m,
la resolem sense excessives dificultats. Pel que fa a la baixada que ve a
continuació, la cosa ja no es resolt tant ràpid, aquí hem de baixar 1.600 m de
desnivell en gairebé 12 km per un camí que, fins que no hem perdut la major
part del desnivell, no deixa de ser força tècnic. Ens calen dues hores per arribar
fins a Boren on finalitza la baixada. Aquí hem de fer un tram de carretera i
fins hi tot ho agraïm després de tanta estona de córrer per un terreny amb una
dificultat considerable.
Arribem a Isil quan portem 62 km i 13:30 h.
Sorprenentment no veig a l’Alba que porta seguint-nos tot el dia, ho trobo
estrany, però mentre ens estem menjant un bon plat de pasta apareix. L’origen
del retard és que ens ha anat a buscar el sopar, i quin sopar! Ens porta una
pizza que està boníssima. La devorem! Això sí que és una assistència de nivell,
moltes gràcies, Alba!
De Isil, un cop ben sopats, seguim els 3 amb el
nostre ritmet tranquil d’anar fent i anar avançant a poc a poc, però amb pas
ferm i decidit. Pugem a les bores de Rise, baixem a Sant Joan d’Isil i ens enfrontem
al que serà la batalla més dura que haurem fet amb la indòmita. Nosaltres amb
el pas de les hores ens hem anat debilitant i ella sembla que estarà més forta
que mai, però nosaltres som tres i ben units no ens podrà tombar així com així.
Comença la pujada de veritat, al cap de poc ens
trobem l’avituallament de Pina, bé, més que un avituallament, és una festa amb
un ambient de la ostia. La veritat és que vindria molt de gust quedar-s’hi,
però el que toca fer és posar-se el frontal al cap i anar a parlar de tu a tu
amb la indòmita. El pendent al principi és força suau, però progressivament va
incrementant. Comença a ploure. Són quatre gotes, ni ens immutem. Comença a
ploure de forma més intensa i parem per posar-nos el gore. Segueix plovent, les
pedres estan completament molles. Cal anar amb molt de compte perquè ara sí que
el pendent és molt fort i una relliscada podria ser fatal. De sobte para. Que
bé! Seguim pujant, amb pas lent, però decidit. Ens trobem unes congestes de neu
que cal travessar i torna altra vegada la pluja. Ara sí que la bèstia està
esverada, ara mateix crec que la tenim ben desbocada! Mirem amunt, banderoles i
més banderoles. Anem guanyant alçada i quan menys ens ho esperem arribem al
coll. De nou ha deixat de ploure. Perdem alçada fins als estanys de Tartera i
la tornem a guanyar fins al pròxim coll. Quan sembla que la indòmita ja s’ha
tranquil·litzat, s’il·lumina l’horitzó i torna de nou una pluja intensa
acompanyada d’un fort vent. Ara sí que tenim la bèstia totalment fora de
control! Amb la pluja impactant a la cara costa avançar, el cel es segueix
il·luminant amb llampecs que cauen a l’horitzó. No ens podem encantar, o sortim
ràpid d’aquí o la indòmita se’ns menjarà. Arribem a l’últim coll i comencem a
perdre alçada a la vegada que tot es tranquil·litza.
Arribem a l’últim avituallament, una tenda militar
dins la qual hi ha una furgo. Després de prendrem un caldo calent demano per
fer una T10 i m’ofereixen la furgo. M’hi estiro sense treure’m ni la motxilla
ni el frontal. Acostumat a dormir a qualsevol racó, això és com un hotel de 5
estrelles. Quina comoditat! Em desperta en Joan havent aprofitat els 10 minuts al
màxim. Un cafè i ja podem seguir!
Evidentment, la baixada no podia ser del tot
fàcil, hem de fer un pas amb cadenes, no és perillós, però sí que requereix
concentració. Passem primer pel poble de Cerbi, aquí ens diuen que els primers hi
han estat 40 minuts fins a Esterri, així que calculem que nosaltres hi estarem
una hora. Passem per Unarre enmig dels crits de la gent que està de Festa
Major. Última pujada i ja veiem a la llunyania el poble d’Esterri. Les ganes d’arribar
fan que estiguem corrent des de fa estona i la veritat és que les cames es
comencen a queixar, però abans que les queixes puguin anar a més, ja ens veiem
els 3 al costat d’un crono que marca 22:48 h. Ho hem aconseguit! Entre els 3
hem pogut dominar la bèstia! No ens ho ha posat fàcil, però la nostra unió ha
estat la clau per guanyar-li les diferents batalles, especialment les batalles
finals pujant al coll del Montroig i a la zona dels Tres Estanys. Un terreny
realment tècnic en bona part del recorregut. Un recorregut amb trams on gairebé
no hi ha a camí, un recorregut per zones poc transitades, però un recorregut
realment espectacular! Un recorregut on la indòmita ens ha volgut mostrar la
seva vessant més salvatge, però el que no sabia la bèstia és que aquesta vesant
és la que a nosaltres més ens agrada!
D’aquesta cursa se’n sentirà a parlar, aquesta
cursa acaba de néixer, però es farà gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada