Després de molts mesos d’anar restant llunes
plenes, per fi arriba la tan esperada del mes de juliol. Durant aquests últims
dies he somiat en vàries ocasions amb aquesta Ronda. Recordo algun somni
espectacular on tot sortia rodó i algun altre on tot es torçava. De ben segur
que la realitat no en serà ni una ni l’altra, hi haurà moments de tot, però el
desenllaç serà molt feliç, n’estic convençut.
Falten pocs minuts per prendre la sortida i estic
envoltat de molt bona gent, estic envoltat de grans amics amb els que compartim
aquesta passió i això em reconforta moltíssim, quin luxe! La veritat és que,
tot i saber al que m’estic a punt d’enfrontar, estic força tranquil. Conec bé
aquesta Ronda, sé que m’intentarà tombar sempre que pugui, de fet ja ho ha
intentat en les dues ocasions que ens hem vist les cares, però també sé que li
tornaré a guanyar la partida. Té bones cartes, sí, però jo tinc uns quants
comodins que l’hi he anat arreplegant en les anteriors partides...
Després de la mala experiència de l’edició del
2012, l’objectiu d’aquesta Ronda no és altre que el d’acabar dignament. No em
preocupa en absolut les hores que necessitaré per completar la volta, l’únic
que em preocupa és acabar amb ganes de tornar-hi i això em fa estar tranquil.
Som-hi!
Prenem la sortida i els ulls se’m humitegen de l’emoció,
estic iniciant un viatge tan profund com intens, estic iniciant un viatge un
tan incert i d’una durada indeterminada, però un viatge que fa aflorar en mi
uns sentiments massa difícils de descriure en paraules. Vaig al costat d’en
Jordi Codina, però quan no ha passat ni el primer km ja veig que avui ell i jo
jugarem a lligues diferents, ell a sortit molt fort i jo m’ho penso prendre amb
molta calma...
Passats els primers minuts em noto les cames
cansades, com pot ser!? Però si els últims dies he fet molta bondat!? Sembla
com si avui aquestes cames no tinguessin ganes de pencar!? Però bé, no mi
preocupo en absolut, sé que aquestes muntanyes que tinc per davant els hi faran
passar la mandra...
Amb tota la calma del món arribem a Sorteny amb en
Genís quan portem 3:34 h. Estem anant molt tranquils i això em fa sentir molt
bé perquè així noto com sóc jo qui domino a La Ronda i no ella a mi.
A la baixada aprofitem per xerrar, però a la que
enfilem cap a la Portella de Rialb comença el silenci resultant de la concentració
que requereix la pujada. De tant en tant s’escapa alguna paraula, però, de
moment, la concentració és el que toca. Quan falta poc per arribar a la Coma d’Arcalís
ens trobem a l’Eli i anem els tres junts fins a l’avituallament. Aquí ens ho
prenem amb calma, un parell de plats de caldo amb pasta i reprenem la marxa
direcció cap al coll de Cataperdis.
Fa ja més de 6 hores que estem rondant per
aquestes muntanyes i sembla que comencem a establir una bona connexió. Mica en
mica hem anat aprenent el seu idioma i ja ens comencem a entendre. De tant en
tant encara hi ha alguna paraula que costa de desxifrar, però ens anem
entenent...
Després d’haver pujat al Clot del Cavall amb la
mateix calma i tranquil·litat que la resta de pujades arribem al Refugi del Pla
de l’Estany on aprofitem per agafar forces per la senyora pujada que tenim per
davant. Una senyora pujada que caldrà tractar-la de vostè, una senyora pujada
que requerirà de nou màxima concentració, una senyora pujada que intentarà
deixar-nos sense alè i que farà novament que regni el silenci entre nosaltres. Quan
falta poc per arribar al coll, al Genís se li trenca un pal, l’intenta reconstruir
però no és possible, per sort no s’hi emprenya i segueix amunt com si no hagués
passat res...
Passat el cim del Comapedrosa arribem al Refugi
que porta el mateix nom, quan fa 11 hores que estem dansant per un entorn de
luxe com el que ens ofereix aquest país tan petit i alhora tan gran. Un entorn
de luxe, sí, però quin terreny més exigent! Aquí no es regala ni un km, ni un
metre de desnivell, cada pas compte, però amb en Genís seguim a la nostra, pas
a pas i anar fent...
Al coll de la Botella apareixen novament els ànims
de l’Alba, un altre dels luxes d’aquesta Ronda. Li diem que intentarem estar a
La Margineda en unes 3 hores, si no passa res, així serà.
La pujada al Bony de la Pica és una altra de les
que t’intenta deixar sense alè, és curta, però de nou l’únic que se sent és el
soroll dels bastons com van fent la seva feina, quin fart de pencar que s’estan
fent avui! L’objectiu és fer el desens del primer tram, el que és més complicat,
de dia i així ho fem, perfecte! Quan ens falten uns 3 o 4 km per La Margineda arriba
la foscor de la nit. El cel està molt serè i sembla que la llum de la lluna ens
acompanyarà durant les pròximes hores, així que es presenta una nit
interessant...
Surto de La Margineda en solitari, en Genís ha
sortit uns 10 minuts abans i ha dit que aniria a poc a poc que ja l’atraparia. Quan
estic a mitja pujada un voluntari d’un control em diu que no se’m acudeixi
posar-me a dormir a mitja pujada que a dalt al coll hi ha lliteres. Quina
casualitat, poc després d’aquest punt va ser on em vaig posar a dormir en l’edició
del 2012. Evidentment ell no ho pot saber, però sembla com s’hi m’ho hagi dit sabent
que no em costa gaire de dormir a qualsevol racó... Al cap d’uns minuts estic maleint
les paraules del voluntari, per què m’ho ha dit!? M’he començat a imaginar les
lliteres de les que m’ha parlat i ara no em puc treure la son de sobre! De
sobte m’apareix l’Eli que va com una bala, diu que es vol treure aquest coll de
sobre ràpidament, em distreu i aconsegueix fer-me passar lleugerament la son.
Tot i quan arribo al coll de La Gallina demano per les lliteres de les que m’han
parlat, però em diuen que m’haig d’esperar 5 minuts que ara estan ocupades. Fa
molt de fred i jo no m’espero aquí 5 minuts ni boig, així que tiro avall tan
ràpid com puc i la baixada em fa marxar la son.
Passat Fontaneda apareix novament la son, intento guanyar-li
la partida, però no puc. Decideixo fer una T10 en un racó molt arrecerat que
veig i quan em desperta el so del mòbil, veig que ha estat una T10 de les
bones, de les aprofitades els 10 minuts al màxim, perfecte!
Després de passar per Sant Julià comença la pujada
fins a Coma Bella, aquí caldrà molta paciència i anar fent. Quan arribo a l’avituallament
em trobo a l’Eli i a l’Enric que estan dormint, l’Eli surt abans que jo i l’Enric
es queda prenent-se un caldo. Pujant per dins el bosc direcció Naturlandia, torna
a venir la maleïda son. No! Aquesta vegada no deixaré que s’apoderi de mi! En
una hora es farà de dia, així que haig de superar aquesta hora com sigui. Em
poso música, intento distreure la ment pensant en mil i una coses, canto les
cançons que sonen el mòbil... però la son que s’ha entossudit que em vol
tombar. Jo vull resistir i resisteixo, però cada vegada m’està costant més. Em
concentro, però vaig de tort. Passo Naturlandia, arriba la claror del dia i
arriba el fred. M’abrigo, em segueixo concentrant, ja no puc més, però aquí no
em puc parar a dormir, fa massa fred. De sobte recordo que d’aquí poc arribaré
a un Refugi, hauré de parar-hi, estic intentant resistir, però estic anant molt
lent, així que si paro a fer una altra T10 segur que després avançaré més
ràpid. Arribo al Refugi i justament hi ha un control muntat. Els hi demano per
dormir un moment i em trobo a l’Eli una mica enfadada. Em diu que té molta son
i que amb tanta son no vol seguir. Li dic que tranquil·la, que això és perquè
estem anat sols, li dic que ara fem una T10 i seguim junts i tot es resoldrà.
Arriba l’Enric que va amb en David i decidim seguir els 4 junts. Va, marxem
ràpid que aquí hi fa molt fred!
Anem guanyant alçada tot fent petar la xerrada.
Anem preguntant-nos per on pujarem al Pic Negre i per on el baixarem, anem
parlant d’això i d’allò i entre una cosa i l’altra fem que quedin enrere els
mals moments de fa una estona on la son no ens volia deixar seguir. El que
estem vivint en aquests instants no té preu, una pujada de les bones, sí, però
unes cames que responen a un bon ritme que imposem entre tots. Muntanya i més
muntanya, un nou dia que comença i nosaltres 4 fent el que més ens agrada.
Estem entorn al km 100, fa més de 24 hores que estem rondant i estem molt
cansats, però el d’ara és un d’aquells instants que es queda gravat a la
memòria per sempre més. M’encanta el que estem vivint!
Després d’avituallar-nos a Claror ens acabem
separant, l’Enric marxa al capdavant, jo l’intento seguir, però les cames no
volen i en David i l’Eli vénen per darrere. Baixant de la collada de la Maiana
intento córrer, però els quàdriceps diuen que no, ho intento una vegada i una
altra, però la resposta que obtinc dels quàdriceps és sempre la mateixa.
Decideixo seure sobre una pedra i oferir-li una mica de crema de fred/calor a
aquests quàdriceps que estan tan emprenyats. Sembla que la cosa dóna un bon
resultat i la pujada fins al Refugi de l’Illa la faig a prou bon ritme. A l’Illa
hi arribo amb gana, menjo força i això em serveix d’una gran ajuda per baixar
fins a la Cabana dels Esparvers mantenint el bon ritme que portava.
La pujada cap a La Portella Blanca i després cap
al Pas dels Isards la faig com les cames volen i la veritat és que de voler,
volen lo just i no més. Així que tocarà avançar al ritme que elles dictin. Ara
bé, el Pas de la Casa és molt a prop, el Pas de la Casa és a tocar, veig que
puc arribar-hi per allà de les 3 h de la tarda i aquesta hora m’agrada molt! I
així és, quan porto 32:04 h arribo al km 129 i, després d’unes quantes hores d’anar
en solitari, em trobo a l’avituallament del Pas de la Casa envoltat de gent que
es preocupa per les meves necessitats, un altre dels luxes d’aquesta Ronda!
La pujada
cap al Port Dret se’m ha entravessat molt en les dues edicions anteriors, però
avui és diferent. La parada dels 50 minuts del Pas de la Casa se’m ha posat d’allò
més bé, i les cames m’ho agraeixen. De nou estic vivint un gran moment, de nou en
solitari, però la immensitat de les muntanyes que m’envolten està del meu favor
i enlloc de posar-me les coses difícils, sembla que m’ajudin a guanyar alçada
sense excessives dificultats. Sé que això no pot durar i aviat m’ho tornaran a
posar molt difícil, però de moment aprofito per gaudir-ne! L’últim tram és d’allò
més dret i requereix de la màxima concentració, però aconsegueixo superar-ho.
Arribo dalt el coll i un nou espectacle pels meus ulls, quina panoràmica, quin meravella,
que gran és ella i que petit sóc jo, però com ens estem entenent!
A l’avituallament de la vall d’Incles de nou em
retrobo amb els ànims de l’Alba, veig també al Francesc que ha guanyat amb
total autoritat i vaig a felicitar-lo, ell, modest com sempre, li treu
importància a la gran gesta. Aquí també hi ha en Francesc Pont que,
malauradament, va haver de deixar-ho a la Margineda. Que ben acompanyat que
estic, que agust, ja no em mouria d’aquí, però haig d’anar a acabar la feina.
Em falten 28 km, li dic a l’Alba que si tot va bé podria estar-hi unes 7 hores,
a veure si puc...
L’objectiu que tinc al cap és intentar arribar al
Refugi de Coms de Jan de dia, per fer-ho disposo de poc més de dues hores, així
que massa fàcil no ho tinc, almenys sí que arribaré de dia a la cresta de la
Cabana Sorda. Les cames van prou bé, però de tan en tan necessito parar-me a
agafar aire. Doncs que hi farem, si s’ha de parar, pararem! En una d’aquestes
parades aprofito per asseure’m sobre una pedra a menjar i a contemplar l’espectacle
que estic deixant al darrera. Estic veient bona part del recorregut que he fet
i em quedo meravellat amb la bellesa de la panoràmica, amb la immensitat de les
muntanyes d’aquest petit país, de nou, un gran instant és el que estic vivint
sobre aquesta pedra...
Baixant cap al Refugi de Coms de Jan arriba la
foscor de la segona nit, aquesta vegada sense la companyia de la lluna. Arribo
al Refugi i una noia francesa, al veure el meu nom a la pantalla de l’ordinador
quan em passen el xip, li diu a la noia de l’organització que em faci arribar
molts ànims de l’Albert Herrero. Estic flipant! Com? Que l’Albert m’envia molts
ànims? No ho acabo d’entendre, però la noia francesa li explica a la de l’organització
que m’ho tradueix, que l’Albert ha tingut que plegar. Ha tingut que plegar i
encara es preocupa de fer-me arribar els seus ànims? Quin talent, quina classe,
quin gran corredor que està fet aquest l’Albert!!!
Surto del Refugi i està plovisquejant, les lloses
de pedra que haig de creuar estan humides, així que hauré d’anar amb compte de
no patinar. Em queden uns 400 m de desnivell, 400 m i començaré a acariciar la
glòria. Bé de fet, fa hores que l’estic acariciant! De nou m’haig de parar en
alguna ocasió a agafar aire. És de nit, està plovent, a mesura que vaig
guanyant alçada cada vegada fa més fred, cada cop em costa més pujar, però són
les millors condicions que em puc trobar de cara al Tor. Així que acabo trobant-li
la vesant positiva d’aquesta pujada i penso que estic fent una gran preparació
pel Tor, perfecte! Els voluntaris que hi ha al coll em demanen si necessito
alguna cosa, una mica d’aire els dic, l’agafo i encaro la baixada que em portarà
fins al Refugi de Sorteny.
De camí cap a Ordino corro tot el que puc, però de
tan en tant els quàdriceps m’avisen que no volen córrer i haig de caminar,
toçut, em torno a posar a córrer, haig de tornar a caminar i una altra vegada
torno a córrer i una altra vegada que haig de tornar a caminar. Estic avançant
a un ritme molt lent, ho sé, però també sé que més tard o més d’hora acabaré
creuant la línia de meta, així que estic a punt de guanyar-li de nou la partida
a aquesta Ronda. Hauré gastat tots els comodins que tenia, sí, però avui n’hi
he guanyat uns quants més de cara a la pròxima partida!
I ja està! Els meus peus creuen la línia d’arribada,
acaricio la dolçor del moment, m’acaricia la felicitat del desenllaç tan
esperat. Veig a l’Alba, abraço el gran d’en Jordi Codina, estic fos, és cert,
però ara això és el que menys em preocupa. He fet un gran viatge, he viscut uns
grandíssims moments enmig d’un entorn màgic, grans moments que mai oblidaré
perquè aquests els deixo guardats en el fons del meu cor!
Com no, abans d’acabar es fa imprescindible agrair
la gran tasca fet per l’organització i sobretot per tots els voluntaris que s’han
passat hores i hores escampats per aquestes muntanyes i a tota la colla que ha vingut a donar un cop de mà. Molt bona feina, sou molt bona
gent, moltes gràcies per fer-ho possible!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada