GR11 en 18 etapes - 860 km 47.000 m D+

Nota: Aquesta és una crònica descriptiva de les 18 etapes. A continuació hi haurà una altra crònica de resum de l'experiència viscuda.

Etapa 1, Cabo Higuer – Elizondo, 66,2 km, 2.502 m D+, 11:28 h:

Sona el despertador a les 5:00 h, no han passat ni 5 sg i ja sóc de peus a terra, quines ganes! Esmorzo una mica i a les 5:50 h ja estic en marxa. El primer que penso és: "collons, com pesa aquesta motxilla!" Són uns 8 kg, crec que no és massa pes pel que tinc per davant, però la meva esquena no hi està massa acostumada i córrer amb aquest pes no és gaire còmode.

He sortit motivadíssim, corro tant com la motxilla em permet. Recordo que en Joel em va comentar que quan ell va fer el GR11 es va acabar transformant en una bestiola, així doncs, ja pot començar la metamorfosis!!!

Després de creuar Hondarribia i Irún i un cop ja estic ficat dins el bosc, penso en el munt de dies que tinc per gaudir, el munt de muntanyes que tinc per pujar, la gran quantitat de valls a les que hauré de baixar i em circulen unes sensacions tant agradables dins meu que crec que al final no voldré que s’acabi...

Veig que si estic al cas és molt difícil perdre’s, disposo de les marques, el recorregut del GR11 que porta incorporat el mapa del gps i el track, millor impossible! De sobte, miro el gps i veig que el GR que estic seguint no és el 11, sort que ho tenia fàcil amb tants recursos. Resulta que estic súper lluny del track, miro el mapa i veig que des d’on estic surt un camí que acaba connectant amb el GR11, la connexió és bastant lluny, però estant on estic, crec que és el millor. Aquest camí cada cop és més brut, em començo a preguntar si això realment és un camí, fins que surto a un PR. Ara sí, connexió garantida. Al final he fet una bona volta, així que a partir d’ara ja em fixaré bé que el GR que segueixi sigui realment el bo.

Entorn a les 11:00 h arribo a Bera sense aigua i bastant assedegat, així que pregunto per una font i em refresco de valent. Al sortir del poble veig un cartell que indica 30 km i 9:40 h fins a Elizondo, 9:40 h? Si tot va bé, espero estar-hi menys!

Aquesta etapa és molt de córrer, així que toca córrer. Amb tot el pes a l’esquena costa bastant, però si no corro una mica no acabaré mai.

Per allà les 14:00 h veig a sota un arbre un ombra boníssima on hi circula un aire molt fresquet, i, com que m’ho puc permetre, decideixo fer una T10.

Els últims kms fins a Elizondo se’m fan bastant pesats, les més de 10 hores que porto en circulació es comencen a notar i les cames comencen a tenir les primeres dificultats per seguir endavant.

Finalment, quan passen pocs minuts de les 17:00 h arribo a Elizondo i la veritat és qui hi arribo realment cansat.

Aquest és el track de l'etapa 1.

Etapa 2, Elizondo – Hiriberri, 54,5 km, 2.422 m D+, 11:00 h:

Surto d’Elizondo enmig d’una espessa boira, de cop em desapareixen les marques del GR i em preocupa una mica, però vaig a sobre del track, així que, en principi, imagino que dec anar bé, al cap d’un km aproximadament tornen a aparèixer novament les marques. Tinc per davant 1.200 m de D+, però les cames de moment no es queixen de l’esforç d’ahir. Arribo a uns prats molt verds després de passar per unes fagedes enormes. Després de perdre bona part de l’alçada que havia guanyat, toca tornar a pujar novament a uns prats d’aquests tant verds, en aquesta ocasió, la pujada és bastant més empinada que l’anterior.

Abans de començar la baixada haig de parar a menjar ja que noto que estic molt mancat de forces. La baixada se’m acaba fent molt dura, una pista molt llarga, fa molta calor i em quedo sense aigua. Arribo al poble d’Urkiaga, veig una font i me’n hi vaig de cap. Aquí em refresco, menjo i recupero energia. Estava a punt de quedar-me a zero.

El tram fins a Hiriberri és bastant dur, és majoritàriament pista, tant quan puja com quan baixa. Arribo a Orbaitzeta acaloradíssim, però el primer que em trobo és una font amb un raig enorme on el meu cap se’n hi va directe. Carrego els bidons a tope i, sense perdre més temps, surto disparat cap a Hiriberri, l’etapa se’m està fent molt llarga i em convé que s’acabi aviat.

La pujada fins al poble és un forn, no circula gens d’aire i no puc parar de beure. En aquests moments toca tirar de cap, així ho faig i acabo superant aquest tram força bé. Trepitjo el poble d’Hiriberri just quan són les 17:00 h. La veritat és que no ha estat una etapa fàcil i de nou he acabat arribant bastant cansat.

Aquest és el track de l'etapa 2.

Etapa 3, Hiriberri – Izaba, 43,3 km, 1.762 m D+, 8:52 h:

           Aquesta nit a tocat dormir al fronton. La d’avui és l’única nit que no he trobat cap alberg ni cap refugi on dormir, però una dona del poble em va dir que al fronton s’hi dormia molt bé i la veritat que no he estat pas malament. Imagino que el cansament d’ahir m’haurà ajudat a dormir plàcidament.

El fet positiu d’avui és que m’he tret el sac de dormir de sobre, d’ara endavant ja no el necessitaré més. A més de desempallegar-me del pes, guanyo un important espai a la motxilla que tantes dificultats em generava alhora de tancar-la.

El primer tram és molt bonic, es va pujant fins a uns prats per dins d’un bosc i s’acaba arribant al cim d’Idorrokia de 1.492 m d’altitud amb molt bona vista. Mica en mica la cosa va guanyant alçada. De moment les cames estan molt fines i les sensacions són molt bones.

La baixada fins a Otsagabia és per dins el bosc, molt ràpida i molt divertida. Avui ja és una mica més còmode de córrer havent-li tret una mica de pes a la motxilla.

El tram d’Otsagabia a Izaba és terrible, un total de 15 km tots per pista. Sempre puja i de tant en tant algun tram de pla. Els trams plans o que pugen poc els corro tots, però aquest calvari no s’acaba mai. Decideixo parar a fer una T10 a veure si faig un reset, però unes mosques molt emprenyadores no em deixen dormir. De sobte arribo a un punt on em passen tots els mals, m’apareixen al horitzó unes senyores muntanyes a les que m’hauré de començar a enfrontar a partir de demà. Per fi s’acaba la pista i comença una baixada dretíssima per dins d’una fageda preciosa.

     Arribo a Izaba a les 15:12 h i de sobte se’m apareix la segona sorpresa del dia, m’ha vingut a veure la Txell i m’ha portat un MP4 carregat de música, una companyia que serà d’una gran importància al anar en solitari durant tot el dia. Com sempre, apareixent la Txell en el moment més oportú en el lloc més adequat.

Aquest és el track de l'etapa 3.

Etapa 4, Izaba – Candanchú, 51,6 km, 3.658 m D+, 11:56 h:

           Surto pensant en que avui ja entraré en el Pirineu de debò. Per davant tinc 1.200 m D+, em noto les cames una mica cansades, però a mesura que vaig guanyant alçada cada vegada em trobo millor. Arribo a uns prats des d’on diviso les muntanyes a les que m’hauré d’enfrontar en el dia d’avui. Em planto als peus d’una paret totalment vertical i veig que les marques pugen pel mig d’aquesta paret, per aquí puja el GR??? La pujada és impressionant, són uns 300 m de D+ que s’han de fer pràcticament tots grimpant. Un cop arribo a dalt el cim de la Peña Ezkaurri, 2.047 m, decideixo que és un bon moment per asseure’m, menjar una mica i gaudir de les vistes que feia dies que estava esperant.

Quan arribo al final de la baixada em trobo a un noi que a dormit en el mateix alberg que jo i que ha sortit una hora més tard. Em quedo sorprès de trobar-me’l aquí, però resulta que ell a fet un camí més curt i totalment planer que va pel costat del riu. La veritat és que no me’n penedeixo en absolut del camí que he escollit.

Després d’un tram de pista comença el segon coll del dia, el coll de Petraficha. No puja molt dret, però no té ni un moment de repòs, em trobo força bé i el faig tot d’una tirada, parant només per agafar aigua al riu. La baixada deixa córrer perfectament i ho aprofito per anar per feina. Quan arribo al fons de la vall, hi fa una calor terrible i haig de baixar al riu a refrescar-me.

La següent pujada se’m travessa per complet. És una pista que no para de pujar i, a més, fa molta calor. A la que s’acaba la pista decideixo parar a menjar i fer una T10 perquè em sento realment esgotat. El resultat de la parada és molt positiu i arranco trobant-me molt millor. La pujada a l’últim coll la faig força bé, em creuo amb un basc que em diu: "Venga! Leña aquí!" La veritat és que això em motiva molt.

La baixada fins a Candanchú és llarguíssima i plena de petites pujades que trenquen totalment el ritme. La veritat és que em costa molt arribar i quan em sembla que ja em falta poc, veig que encara haig de tornar a pujar i tornar a baixar vàries vegades. Arribo pràcticament a les 18:00 h i avui, sense cap mena de dubte, és el dia que m’és m’ha costat completar l’etapa. Com tots els dies siguin així, em sembla que les passaré molt canutes...

Aquest és el track de l'etapa 4.

Etapa 5, Candanchú – Panticosa, 51 km, 3.056 m D+, 12:39 h:

Surto a les 6:00 h de l’alberg i veig que hi ha molta boira. Entre això, que és de nit i que les marques del GR són inexistents, em costa una mica encarar correctament el camí. A la vegada que comença a clarejar el dia, es posa a ploure, nooooo!!! Per sort, la pluja dura menys de 1/2 hora. Vaig guanyant alçada lentament, em vaig aproximant a les muntanyes que tinc davant, però no veig cap coll per on poder-hi passar. Finalment el camí s’enfila de valent i aquí es quan començo a notar el cansament de l’esforç fet els dies anteriors.

La baixada fins a les pistes d’esquí de Formigal la faig força ràpid, el corriol està bastant fresat i ho aprofito.

Fins arribar al camí que puja cap al segon coll, haig d’anar un tram per carretera, un tram pel poble de Formigal i un altre tram pel poble de Sallent de Gallego, tot plegat molt llarg.

Em proposo arribar al Refugi de Respomuso, 2.200 m, per allà a les 14:00 h i dinar pels voltants del Refugi. La pujada se’m travessa bastant i haig de parar un parell de vegades a menjar. Estic veient que cada dia entre les 13:00 i les 14:00 h, és l’hora crítica que em costa bastant de superar, hauré de mirar de trobar-hi alguna solució!

Després de dinar i la corresponent T10, em sento amb força suficient per fer front a l’última pujada del dia. L’últim tram per arribar al coll de Tebarray, 2.765 m és impressionant, és realment dret, amb algun punt on fins i tot cal grimpar. Aquest coll em recorda molt el de Malatra (l’últim coll del Tor des Géants). Amb tota la tranquil·litat del món, paro a menjar a dalt del coll i em sento molt feliç de poder veure el que estic veient i de poder fer el que estic fent. La panoràmica és veritablement espectacular.  Al principi de la baixada hi ha importants clapes de neu que cal travessar. Superada la neu, el camí que segueix és bastant tècnic i és bastant dificultós corre-hi. Em proposo intentar arribar abans de les 18:00 h, però m’adono com el temps passa molt ràpid i jo avanço molt a poc a poc. M’adono que serà impossible arribar abans de l’hora que m’havia proposat i més difícil encara si no paren d’aparèixer tota l’estona petites pujades que em fan caminar.

Acabo arribant a Panticosa a les 18:30 h i tan o més cansat que ahir. De nou penso que com totes les etapes se’m facin igual de dures, acabaré patint moltíssim!  La d’avui ha estat una etapa molt maca, la més espectacular que he fet fins al moment, això sí, una etapa molt llarga i molt dura.

Aquest és el track de l'etapa 5.

Etapa 6, Panticosa – Refugio de Góriz, 44,8 km, 2.888 m D+, 9:35 h:

           La pujada al primer coll de la jornada, Puerto Biello, 2.566 m, és de gairebé 1.000 m de D+. La faig molt motivat, em sento molt bé de cames i això fa que encara estigui més motivat, així que tiro amunt tant ràpid com puc. Amb 2 hores sóc al coll, el punt més alt de l’etapa d’avui, des del coll la vista a banda i banda és realment impressionant. Miro endavant i miro enrere i de nou penso que realment sóc molt afortunat de poder estar on estic en aquests moments.

La baixada fins al Puente de los Navarros és llarguíssima. Al principi, zona força tècnica, després un tram molt xulo per uns prats verds i finalment una pista bastant aburrida (com totes les pistes...). De tant en tant va apareixent alguna bona pujada que fins i tot s’agraeix per trencar la monotonia de la baixada.

Arribo al Puente de los Navarros a les 11:30 h i com que fins al Refugi de Góriz són uns 16 km i 1.100 m, decideixo que és un bon moment per parar a esmorzar. Fins a La Pradera d’Ordesa pujo molt bé, però a mitja pujada cap a la Cola de Caballo, mentre el "baixon" del migdia. Com que ja el conec, començo a entretenir la ment amb aquelles moments de la travessa que se’m van quedant gravats i que segurament seran records que em quedaran per sempre més. Anar distraient la ment, arribo a La Cola de Caballo, aquí dino i decideixo no fer una T10 ja que estic a tocar de Góriz. Descobreixo un tram equipat amb cadenes que equival a una excel·lent drecera. El tram és molt dret, però t’evites anar a donar una bona volta. D’aquesta manera, quan són les 15:35 h em planto a la porta del Refugi de Góriz. L’etapa d’avui se’m ha donat bastant millor que les dues anteriors, sí que ha estat més curta i he necessitat menys temps, però les sensacions han estat molt millors. Sembla que les cames es comencen a adaptar al pirineu.

Aquest és el track de l'etapa 6.

Etapa 7, Refugio de Góriz – Parzán, 33,7 km, 1.945 m D+, 7:31 h:

        Surto del Refugi de Góriz i fa bastant de fred, el cel es veu bastant seré tot i que sembla que hi ha algunes boires que podrien fer una mica la punyeta. El camí de seguida comença a pujar, no em sento massa bé, però segur que aviat les sensacions milloraran. A la que comença a fer-se de dia em quedo meravellat amb l’espectacle que estan veient els meus ulls, estic passant per una zona realment espectacular. Miro l’altímetre i estic per sobre els 2.700 m d’altitud, fa molt de fred, així que toca abrigar-se. Passo a través d’un pas equipat amb cadenes, que guapo!!! Arribo al coll d’Añisclo i la panoràmica des d’aquí em fa posar la pell de gallina i penso: “Quina zona més ben parida, m’encanta!!!”.

La baixada fins a la vall de Pineta és realment empinada, amb poc tros es baixen uns 1.500 m. El principi és bastant tècnic i costa de córrer, però a mesura que vaig perdent alçada, el camí va millorant i cada vegada puc córrer més còmode.

Comença la pujada, cada cop em trobo millor, enrere queden les males sensacions del principi de la jornada. Miro el rellotge i veig que vaig molt bé de temps, així que faig una parada per esmorzar tot mirant la zona de la que vinc que m’ha deixat realment captivat. L’últim tram fins al coll el faig sentint com les cames em responen amb molta força i això m’anima molt.

El principi de la baixada és per un prat totalment verd, una autèntica moqueta. Arribo a una pista, miro el mapa del gps i veig que tinc uns 8 km de pista fins a Parzan, així que plego els bastons i avall a tota ostia. Entretinc la ment per tal de que la pista no se’m faci pesada i penso que avui dinaré un cop finalitzada l’etapa, així que com més corri abans dinaré, avall!!!

A les 13:40 h s’acaba la feina per avui. Aquesta ha estat, sense dubte l’etapa més suau fins el moment, així que aprofitar-ho i a descansar tota la tarda. Les sensacions segueixen millorant, l’adaptació al medi evoluciona correctament.

Aquest és el track de l'etapa 7.

Etapa 8, Parzán – Refugio Estós, 34,1 km, 2.762 m D+, 7:45 h:

         L’hora de sortida de Parzán és a les 6:00 h, la mateixa hora que he començat totes les etapes anteriors. El primer que penso al sortir és "Cullons, com torna a pesar aquesta motxilla!!!" M’he passat tota una setmana treient-li pes a la motxilla i quan ja havia aconseguit que el pes no fos un problema, l’omplo novament fins al punt que torno a tenir importants problemes per tornar-la a tancar. La setmana passada el gran Jordi Codina va venir a treballar per aquí i em va portar una bossa amb roba i menjar. Així que aquí he fet un canvi de roba i he carregat menjar per 7 dies més (fins al Refugi de Corral Blanc que repetirem l’operació).

Malgrat els 3 kg de més que pesa la motxilla, pujo direcció al coll d’Ordizeto molt animat, penso que ja no tornarà a pesar tant aquesta motxilla, ja que la pròxima vegada només l’hauré de carregar per 5 dies.

La pujada fins al llac d’Ordizeto és per pista, tot i així, no m’hi capfico en absolut i vaig pensant en lo molt afortunat que arribo a ser de tenir l’oportunitat de poder gaudir d’una història tan gran com aquesta.

Arribo al coll amb unes 2 hores, em trobo molt bé, cada dia estic anant millor i això em fa estar encara més animat.

La baixada és molt divertida, l’últim tram és pista, però no passa res, corro ràpid i m’he la ventilo sense donar-li temps a que es faci pesada.

Al Refugi de Viadós paro a esmorzar abans d’afrontar els 1.200 m de D+ que tinc per davant. L’estat anímic segueix pels núvols, estic vivint una cosa molt especial i la grandesa del Pirineu s’està apoderant de mi. Arribo al coll de Chistau a les 12:45 h, veig que només em falten 4 km pel acabar l’etapa d’avui, així que m’assento en una pedra a menjar amb tota la tranquil·litat del món i em centro en que els meus ulls intentin retenir el màxim del que estan veient.

Finalment, arribo al Refugi d’Estós a les 13:49 h. La d’avui no ha estat una etapa gens llarga, però sí amb força desnivell i que he pogut resoldre molt bé. Pel que fa al recorregut, em dóna la sensació que la bellesa de l’etapa cada dia supera la del dia anterior.

Aquest és el track de l'etapa 8.

Etapa 9, Refugio Estós – Refugi Conangles, 40,4 km, 2.134 m D+, 8:45 h:

      Surto pensant en que avui ja dormiré a Catalunya. L’estat anímic cada dia està més amunt i les sensacions cada dia millors. L’inici de l’etapa és en baixada i deixa córrer molt bé, tot i que amb el pes de la motxilla, segueix sent força molest.

Arribo al fons de la vall sense excessives dificultats i començo amb molta força els 15 km i 1.500 m de D+ que em separen del coll de Ballibierna. El primers kms fins al Pont de Coronas són tots per pista i aprofito per anar gaudint del paisatge i anar pensant en la infinitat de vivències d’aquesta travessa. A partir del pont de Coronas la cosa es comença a complicar, s’acaba la pista i comença el desnivell de debò. Noto que les cames estan valentes i aprofito per tirar fort cap amunt. El desnivell cada cop és més pronunciat, haig d’apretar fort les dents, però m’encanta. Està molt clar que cada dia em trobo millor i això és la ostia!!! A dalt el coll esmorzo tranquil·lament i aprofito per gaudir de les impressionants vistes que tinc als 360º.

La baixada fins a Llauset la faig sense problemes i la pujada a l’últim coll del dia, comença molt dreta, però són poc més de 200m de D+ que es deixen fer molt bé.

El principi de la baixada és força tècnica i costa bastant de córrer, però faig el que puc. A mesura que vaig perdent desnivell es pot córrer cada vegada millor.

Creuo la carretera i ja sóc a Catalunya, quina alegria, ueeeee!!!

Arribo al Refugi de Conangles a les 14:49 h. Una etapa molt xula i que s’ha deixat fer molt bé.

Aquest és el track de l'etapa 9.

Etapa 10, Refugi Conangles – Refugi Ernest Mallafré, 32,7 km, 2.272 m D+, 8:12 h:

            La d’avui ha de ser una etapa tranquil·la ja que té poc més de 30 km. El recorregut el conec parcialment i és d’una bellesa excepcional, així que a seguir gaudint al màxim.

Surto animadíssim, això d’haver arribat a Catalunya i tenir ja la meitat del traçat a la saca fan que estigui molt motivat, doncs, a per totes!!!

La primera pujada és d’uns 900 m de D+, però la veritat és que això no em preocupa massa. Vaig pujant pensant en la sort que tinc de poder estar fent aquesta història tan gran. Em comencen a venir a la ment totes aquelles vivències d’aquest Gran Recorregut i anar pensant amb això i amb allò, sense adonar-me’n arribo a dalt del coll.

La baixada és molt tècnica i amb aigua per tot arreu, amb la qual cosa haig d’anar amb molt de compte per tal de no prendre mal.

Amb poc més de 3 hores arribo al Refugi de la Restanca. Ara toca pujar fins al Port de Caldes, un camí que he fet un munt de vegades. Em sento molt bé, les cames cada dia estan més valentes, sembla que al final s’han adonat que aquí toca pencar cada dia i s’han acabat adaptant als kms i al desnivell. De la mateixa manera que en el coll anterior, sense adonar-me’n i sense gaires dificultats, em planto al Port de Caldes. Són les 10:45 h i ja no em queda gaire feina pel dia d’avui, així que em puc asseure a menjar sense presses.

La baixada fins a Colomers la faig la mar d’alegre i ja em queda poc més que pujar al Port de Caldes.

Miro l’atimetre i només em separen 400 m de D+, només 400 m? Això està fet, amunt!!!

La baixada fins al Refugi de Mallafré la faig molt tranquil, vaig molt sobrat de temps i fins hi tot em plantejo de caminar, però no puc fer una baixada caminant, les cames em demanen que volen córrer.

Sobre les 14:15 h arribo al refugi, és a dir, tal i com estava previst inicialment, una etapa molt tranquil·la i que he pogut gaudir al màxim.

Aquest és el track de l'etapa 10.

Etapa 11, Refugi Ernest Mallafré – Tavascan, 43,8 km, 2.905 m D+, 9:35 h:

           Surto pensant que avui quan arribi a Tavascan em veuré amb en Fermí per fer un beure. Fa molts dies que no estic amb ningú conegut i, al anar sempre sol, ho començo a necessitar.

La baixada fins a Espot la faig força ràpid i sense deixar de córrer gairebé en cap moment arribo a La Guingueta d’Àneu. Aquí em permeto el luxe d’entrar en un bar a fer un tallat. Un bar??? Des del dimarts que vaig sortir de Parzán no havia passat per cap poble...

Ara tinc una pujada de 1.000 m de D+ en la que em sento molt bé i la faig molt motivat. Un cop a dalt el coll em desvio un moment del camí (ara no vindrà d’1 km més....) per anar a esmorzar a Lo Caubo, un cim des del que hi ha una vista magnífica. Miro enrere i diviso les muntanyes que he creuat en els últims dies i miro endavant i diviso les muntanyes que hauré de travessar demà, se’m posa la pell de gallina!!!

La baixada fins a Estaon és un corriol molt ràpid i en la pròxima pujada fins al coll de Jou em trobo molt bé, la faig a un ritme tranquil, però sense parar.

L’última baixada fins a Tavascan és molt corredora al principi, però cada cop és més tècnica i costa més de córrer.

Acabo arribant a Tavascan a les 15:26 h i amb molt bones sensacions en tot moment.

Aquest és el track de l'etapa 11.

Etapa 12, Tavascan – Refugi Comapedrosa, 38,9 km, 3.871 m D+, 9:57 h:

          Avui tinc la sort d’estar acompanyat per en Joan i l’Adrià que han vingut des de Castellterçol a donar-me un cop de mà.

La primera pujada del dia, tot i començar molt dreta, la fem amb molta alegria. Després d’11 dies anar totalment sol, això de poder anar xerrant i explicant la infinitat d’anècdotes i històries d’aquest GR, és tota una novetat. Després d’un tram pla, la pujada, que és d’uns 1.200 m de D+, continua per una pista i acaba en un corriol. Fa un aire força fred i la sorpresa és que a pocs metres del coll de Tudela, veiem que l’herba està gebrada i això que estem a finals d’agost.

Arribem al coll sense masses problemes i un sol radiant ens dóna la calor que estàvem esperant. La baixada fins a Àreu és molt divertida, és tota per un corriol totalment corrible que baixem molt ràpid i en un moment ens plantem al poble.

A Àreu ens en anem al bar del càmping a fer un tallat i a buscar quelcom que porti xocolata pels meus acompanyants.

La pujada fins al pla de Buet és molt plàcida, ens allunyem una mica del camí, però anant una estona per bosc a través acabem recuperant el camí correcte. La resta de la pujada fins al Refugi de Baiau, va guanyant alçada molt lentament i es deixa fer molt bé. A mitja pujada ens assentem una estona al costat del riu a menjar i a fer petar la xerrada. A mesura que ens anem aproximant al Refugi la panoràmica cada cop és més espectacular.

L’Adrià es queda al Refugi i en Joan m’acompanya fins a dalt el coll. L’últim tram té un pendent pròxim al 50% que fa esgarrifar.  En poc més de 400 m de recorregut és puja un desnivell de 200 m. Tot i ser molt dret aquest últim tram, el fem molt bé tot comentant que aquests tipus de colls són molt ben parits. Al arribar al coll apareix el Comapedrosa just al davant, de nou una vista extraordinària!!!

La baixada fins al Refugi de Comapedrosa és la mateixa que es fa per La Ronda dels Cims i que conec força bé. La faig molt tranquil·lament, amb tota la calma del món i quan són pràcticament les 16:00 h finalitzo l’etapa d’avui. Una etapa relativament dura, però d’una grandíssima bellesa.

Aquest és el track de l'etapa 12.

Etapa 13, Refugi Comapedrosa – Refugi Malniu, 56,2 km, 3.959 m D+, 12:41 h:

                Si l’etapa d’ahir portava per nom Joan i Adrià, la d’avui portarà per nom Marc Llucià.

A diferència de la resta de dies que he començat a les 6:00 h, avui començo a les 5:00 h, ja que estic convençut que l’etapa d’avui serà la de major duresa, sense cap mena de dubte! Per què serà que territori andorrà és sempre sinònim de duresa???

A les 4:55 h surto del Refugi, poso el gps en marxa i ja veig que puja en Marc, sí, sí, fins a la mateixa porta del Refugi, això sí que és acompanyament de qualitat!

Baixem fins a Arinsal i jo no paro de xerrar en tot el camí, porto 12 dies, 12 dies en els que hi ha un munt de coses per explicar. En Marc s’ha estudiat el track i sap a la perfecció el camí que hem de seguir, pel que sembla doncs avui no m’hauré de preocupar gaire del gps, quin descans!!!

Sense ni adonar-nos-en ja estem pujant el coll d’Ordino i amb un tres i no res ja som a Encamp. Portem ja 5 hores corrent i han passat volant, quin luxe!!! Abans de començar la Vall de Madriu parem a menjar uns entrepans que ha portat en Marc i quin entrepà més bo, un altre gran luxe del dia d’avui!!!

En Marc parla amb la seva dona i queden a les 14:00 h i em diu que em podrà acompanyar fins a les 13:00 h i després girarà cua per anar a complir amb les responsabilitats familiars, que no són poques...

Avui les cames sembla que vagin soles, justament avui que és l’etapa que des d’abans de prendre la sortida sempre ha estat la que m’ha fet més respecte. Recordo l’última vegada que pujava per aquest camí en La Ronda dels Cims del 2012 i com m’hi arrossegava i avui, tot i portar més de 500 km en els últims 12 dies, les cames van amb una alegria que és massa, estic al·lucinant!

Quan el rellotge marca les 13:00 h i falta poc per arribar al Refugi de l’Illa, en Marc ha de marxar. Moltes gràcies, Marc!!! No et pots arribar a imaginar l’empenta que m’ha donat tenir-te al meu darrera per travessar pràcticament tot Andorra!!!

Segueixo en solitari i amb un moment em planto al coll de Vallcivera, baixo ràpidament i abans de començar el pròxim coll, m’assento sobre una pedra a menjar-me un altre entrepà d’en Marc.

L’últim coll el faig amb molta alegria, la veritat és que no puja massa dret, però tampoc dóna gaire treva. Arribo a dalt el coll i de nou un altre espectacle davant els meus ulls. En aquests moments un calfred em recorre tot el cos, és impressionant el que estic vivint. Baixo força ràpid i baixo amb una sensació de llibertat total, per un moment em sembla que no pugui ser possible, però sí, sí, estic vivint una història molt gran.

Els últims kms per arribar al Refugi de Malniu se’m acaben fent bastant durs del previst, hi ha una sèrie de pujades que no m’esperava i el desnivell acumulat a les cames comença a passar factura.

Arribo a les 17:37 h realment cansat, però amb molta satisfacció d’haver superat un punt molt important i amb la sensació d’haver fet una gran feinada.

Aquest és el track de l'etapa 13.

Etapa 14, Refugi Malniu – Refugi Corral Blanc, 45,4 km, 1.782 m D+, 8:30 h:

         L’etapa d’avui és una etapa molt assequible i que crec que no em donarà masses problemes. El fet important del dia d’avui és que al finalitzar l’etapa al Refugi de Corral Blanc em trobaré amb els meus pares, que fa dos setmanes que no veig, i em portaran roba i menjar.

El camí comença per dins el bosc, vaig seguint les marques de GR, però al cap d’una estona, a la que miro el gps, veig que m’estic allunyant molt del track. És possible que aquestes marques siguin les bones, però com que és de nit i no ho tinc clar, opto pet fer marxar enrere i seguir el track. Durant una estona vaig seguint el track, però sense anar per un camí definit, més aviat estic anant com puc pel mig del bosc. Finalment i amb la claror del dia, surto a un prat i acabo recuperant les marques.

Tot baixant direcció a Puigcerdà em trobo un home que està dormint al costat d’una pedra de qualsevol manera. Està molt emprenyat i diu que aquest GR11 és una merda, que està molt mal marcat i que vol plegar. Jo l’intento animar i li dic que a 5 km té el Refugi de Malniu, quan sent la paraula Malniu li canvia la cara i sembla que s’anima una mica...

L’arribada a Puigcerdà és per carretera, està clar que córrer per la carretera no m’agrada gaire, però que hi farem, entenc que no hi ha una altra opció.

A Puigcerdà entro en un bar i faig un tallat, són les 8:30 h i avui ja me’l he guanyat.

Tant la pujada al coll de la Creu de Maians com la posterior baixada és per una pista bastant avorrida, però entretinc la ment amb la infinitat de vivències d’aquest GR i no m’hi emprenyo gens.

Abans de començar l’última pujada cap al Refugi de Corral Blanc, m’assento a menjar i agafar forces per una pujada que conec perfectament. Em sento una mica cansat, però amb forces suficients per pujar a bon ritme, són uns 500 m de desnivell positiu que els acabo fent amb molta alegria i en menys d’una hora. Quan són les 14:30 h arribo al Refugi. La d’avui no és una de les etapes que més m’ha agradat. Molta pista, fins hi tot uns kms per carretera i molt poc corriol, però està clar que amb més de 800 km hi ha d’haver una mica de tot...

Aquest és el track de l'etapa 14.

Etapa 15, Refugi Corral Blanc – Refugi Ulldeter, 27 km, 2.354 m D+, 7:32 h:

         Surto amb un cert sentiment d’enyorança. Avui és l’últim dia d’alta muntanya i avui serà l’última nit, després d’un bon grapat, que dormiré en un refugi entorn als 2.000 m. Així que avui penso fer un bon acomiadament de l’alta muntanya. El recorregut oficial del GR11, del Refugi de Corral Blanc, va fins a la Font de l’Home Mort, baixa a Queralbs per pujar fins a Núria i saltar cap al Refugi d’Ulldeter. La variant que ja fa dies que tinc pensada consisteix en des del Refugi de Corral Blanc anar al Pas dels Lladres, Puigmal, Olla de Núria fins al Nou Creus, Pic de L’Infern, Pic del Freser, Bastiments i al coll de la Marrana connectar de nou amb el GR11.

La pujada al Puigmal la faig molt tranquil, se que avui tinc una etapa molt curta i sense córrer gaire arribaré d’hora. Un cop a dalt el cim, m’hi assento com fa temps que no feia. Miro endavant, miro enrere i avui l’horitzó m’impressiona moltíssim més que les altres vegades que he estat assentat aquí mateix on sóc ara. M’ho prenc amb tota la calma i gaudeixo d’una alta muntanya que se’m està a punt d’acabar.

L’Olla la faig molt tranquil a les baixades em proposo fins i tot de no córrer, però m’és impossible, a la que ve baixada les cames se’m posen a córrer soles.

Un cop al Pic de l’Infern em torno a asseure a menjar i se’m acaba posant la pell de gallina. Quina sort que tinc de poder fer el que estic fent, de viure el que estic vivint, de sentir el que estic sentint... Estic establint una connexió amb la muntanya que crec que mai havia establert.

Faig el Freser, el Bastiments i la baixada fins al Refugi d’Ulldeter amb una eufòria total, la sensació de llibertat s’està apoderant de mi. Em lligo el pals a la motxilla, una cosa que m’encanta, i baixo tant ràpid com puc, no tinc cap pressa, però necessito sentir la sensació com si estigués volant. Em sembla que tants dies tot sol a la muntanya m’estan començant a afectar... Entorn a les 14:00 h arribo al refugi, així que tinc tota una tarda per descansar i seguir vivint al màxim.

Aquest és el track de l'etapa 15.

Etapa 16, Refugi Ulldeter – Beget, 35,4 km, 937 m D+, 5:57 h:

           Avui surto més eufòric que mai.  Ja començo a estar molt a prop del Cap de Creus, l’etapa d’avui és presenta molt plàcida, les cames estan cada dia més adaptades al medi, però el que realment desperta la meva eufòria és que avui veuré a la Txell després de gairebé dues setmanes.

En un principi, avui no caldria sortir a les 6:00 h, però prefereixo seguir amb el mateix horari d’inici des del dia que vaig començar. Baixo fins a Vallter, haig d’agafar un corriol paral·lel al riu, però vaig seguint el track i veig que aquest m’està fent anar tota l’estona per la carretera. Per 3 o 4 km no m’hi capfico i tiro avall a bon ritme.

Arribo a Setcases poc després de les 7:00 h, veig un bar obert i entro a fer un tallat. La dona del bar es posa les mans al cap quan li dic que vinc d’Ulldeter i que amb un parell de dies seré al Cap de Creus, la dona em diu que no potser, que la gent hi està entre 6 i 8 dies. Quan veu les dimensions de la meva motxilla, encara ho entén menys, "però on vas amb aquesta motxilla tant petita? En la pròxima pujada que et trobaràs, ja no correràs tant, ja ho veuràs!". Doncs res, caminarem i ja està.

Faig la pujada al coll de Liens motivadíssim, em sento molt bé, em sento amb molta força a les cames i amb moltes ganes de fer kms. Arribo al coll sense dificultats i començo la baixada corrent amb molt bones sensacions.

Sobre les 10:00 h sóc a Molló, veig que arribaré molt d’hora a Beget, però millor, així aprofitaré per fer un bon descans aquesta tarda que demà m’espera una jornada amb molta feina. El camí fins a Beget és molt xulo, un corriol que va pel costat del riu que es deixa córrer molt bé.

Tal i com estava previst, una etapa molt plàcida, de molt bon fer, corrent amb molta alegria i minuts abans de les 12:00 h ja sóc a Beget.

Aquest és el track de l'etapa 16.

Etapa 17, Beget – La Vajol, 67,7 km, 3.431 m D+, 13:55 h:

En vista que el GR passa per Sant Aniol d’Anuja, decideixo fer una variant amb un recorregut que segur que serà més bonic que el del GR. Des de Beget pujaré al cim del Comanegra i baixaré fins a Talaixà. Aquesta variant tindrà més o menys la mateixa distància i uns 600 o 700m més de D+, però a aquestes alçades no vindrà pas d’aquí i la bellesa d’aquest itinerari s’ho mereix.

Arribo al cim del Comanegra i em sento molt feliç, estic molt content d’haver pujat fins aquí i em considero un autèntic afortunat de poder gaudir com estic gaudint.

Arribo a Sant Aniol d’Anuja i m’assento al costat de la font a esmorzar tranquil·lament. M’ho prenc amb molta calma, això s’està acabant i cal gaudir-ho al màxim.

Quan començo a pujar direcció al coll de Bassegoda, miro el gps i veig que encara em falten 42 km i ja passen uns minuts de les 11:00 h (aquesta variant ha estat d’uns quants kms més del que havia previst). Faig càlculs i veig que si no m’espavilo arribaré més tard de les 20:00 h, així que decideixo que toca apretar de valent. Apreto fort i les cames responen més que bé, provo d’apretar una mica més i les cames segueixen responen a la perfecció, m’encanta!!!

La baixada fins a Albanyà és tota per pista, fa una calor terrible i no es fa gens fàcil córrer, però les ganes d’arribar a Albanyà i parar a dinar em fan tirar a endavant.

En el inici del tram d’Albanyà a Maçanet de Cabrenys, hi fa moltíssima calor i m’està costant bastant avançar, tot i així, aconsegueixo entretenir la ment i superar aquest mal moment. Una mica abans d’arribar al coll miro a la meva dreta i veig per primera vegada el Mediterrani, de sobte un calfred recórrer el meu cos de dalt a baix.

Ja amb menys calor i recuperat de les males sensacions, arribo a Maçanet de Cabrenys. Aquí entro a una botiga a comprar un parell de peces de fruita i una Coca-cola, fa molts dies que no en bec i crec que em pot ser un bon estimulant.

Només em separen uns 6 km de La Vajol i uns 300 m de D+. Això ja ho tinc, si no passa res, poc després de les 19:00 h arribaré al meu destí. Vaig seguint el track i les marques del GR fins que de sobte, en la carretera per la que vaig, em trobo una creu que em fa girar a la dreta, això difereix del track, però segur que serà una variant per evitar la carretera. Vaig seguint les marques de GR que van tirant cap avall i cap a la dreta. Veig que cada cop m’estic allunyant més de La Vajol, però confio que en qualsevol moment el camí girarà a l’esquerra i començarà a pujar. Arriba un trencant, aquí és on espero que el camí giri en la direcció desitjada, però el gir és just al contrari del desitjat i segueix baixant. Miro el mapa i veig que vaig que el camí que estic seguint cada cop s’allunya més de La Vajol. Al final, decideixo girar cua. Veig en el mapa que hi ha un camí que connecta amb la carretera per on passa el track. De sobte, em trobo una tanca d’una propietat privada que de nou em fa girar cua. Després de gairebé una hora, torno a ser de nou a la carretera que les senyals de GR m’han fet abandonar. Miro el rellotge i veig que si no m’espavilo no arribaré abans de les 20:00 h i això podria suposar que no pugui comprar menjar per demà. Decideixo donar-ho tot i no deixar de córrer fins al final de l’etapa. El camí no deixa de pujar, però com que és carretera es pot córrer bé, així que sense deixar de córrer ni un sol moment, arribo quan són les 19:54 h.

Aquest és el track de l'etapa 17.

Etapa 18, La Vajol – Cap de Creus, 91,4 km, 2.816 m D+, 18:42h:

           Ja fa dies que ho tenia clar, si arribava bé de cames a La Vajol, faria les dues últimes etapes d’una sola tirada per tal d’arribar al Cap de Creus a l’hora de la sortida del sol. Com que cada dia m’he anat trobant millor i ahir vaig arribar de conya a La Vajol després d’una molt bona etapa de més de 60 km i més de 3.000 m de D+, doncs endavant amb aquest 2x1.

Avui no sortiré a les 6:00 h com els 17 dies anteriors, sinó que per tal de veure la sortida del sol al Cap de Creus, haig de sortir quan més tard millor. Així que sortiré a les 8:30 h per tal de ser entre les 21:00 i les 22:00 h a Llançà on hi soparé i amb tota la calma faré els últims 25 km. Avui no caldrà córrer gaire, avui és l’últim dia i m’ho podré agafar amb molta calma. Si corro més del compte, arribaré massa d’hora i m’hauré d’esperar a per veure sortir el sol.

Baixo cap a La Jonquera amb una alegria que se’m emporta. A mitja baixada em trobo una pujada que em trenca el ritme, però que no em preocupa en absolut. De cop arribo a la zona cremada l’estiu passat. La veritat és que és molt trist veure la vegetació cremada, tot i així s’ha de dir que la majoria d’alzines han rebrotat en la seva totalitat, el tronc està negre, però les branques estan plenes de fulles ben verdes.

Arribo a La Jonquera i m’estresso bastant amb tanta gent i tants cotxes, feia molts dies que no veia tant de trànsit. Em menjo un entrepà en un bar i segueixo amunt. La pujada des de La Jonquera és també per la zona cremada, hi fa molta calor i no hi ha cap ombra. No és fàcil afrontar aquesta pujada, però dins meu hi ha una enorme energia que s’ho emporta tot per davant. Arribo a dalt el coll i m’aturo un moment per mirar d’on vinc i cap on vaig, aquesta serà una de les últimes vegades que ho podré fer. Veig que la baixada és llarga i tota per pista a sota d’un sol que pica amb força, així que em poso la música a tota ostia i avall!!!

Des de Requesens em separa una pujada de 300 m de D+, miro el rellotge i veig que puc fer aquesta pujada i parar a dinar. Així ho faig, dino a l’ombra d’unes alzines i fins hi tot em permeto el luxe de fer una T10.

El tram fins a Vilamaniscle és duríssim, tot per pista, fins hi tot hi ha uns 4 o 5 km per una carretera amb força trànsit. Vaig una estona sense aigua, però per sort, quan ja començo a estar bastant apurat, em trobo una font i bec tot el que fa estona que hauria d’haver begut. Aquest tram el faig tot pràcticament corrent ja que m’interessa passar-l’ho el més aviat possible.

Arribo a Vilamaniscle entorn a les 18:30 h, em compro un parell de préssecs i un parell d’Aquarius i aconsegueixo recuperar forces.

Amb el sol que ja va a la baixa, unes cames que segueixen amb molta força i un estat anímic que va a l’alça, arribo a Llança a les 20:00 h. Decideixo aprofitar l’estona de llum del dia que em queda i enlloc de sopar a Llança com tenia previst, soparé a El Port de Selva.

Pujant a Sant Pere de Rodes vaig com una moto, les cames em van soles i, quan més pletòric estic, em truca el grandíssim Jordi Codina i em diu que ha vingut a acompanyar-me els últims kms fins al Cap de Creus, això serà la ostia!!!

Al arribar a Sant Pere de Rodes, i en mig de la foscor, em trobo en Jordi, quin moment més emotiu i quina alegria. Sopem amb en Jordi al Port de la Selva amb tota la calma del món. Decidim anar plegats fins al Cap de Creus i, com que arribarem molt d’hora, tindrem temps de tornar corrent fins al Port de la Selva a buscar el cotxe per anar de nou fins al Cap de Creus a veure la tan somiada sortida del sol.

El tram fins al Cap de Creus és d’uns 13 km que passen sense ni adonar-me’n. Tinc infinitat d’històries per explicar i en Jordi ganes d’escoltar, així que ens passem tota l’estona comentant la grandesa d’aquest GR11. De sobte veiem el far del Cap de Creus i una vegada més un calfred travessa tot el mus cos.

I ja està, passem pel costat del far i afrontem els últims metres que ens separen del mar. Anem seguint les marques del GR fins que se’ns acaben perdent enmig de la foscor. Sento el soroll de l’aigua del mar, de nou, pell de gallina!!! Ara sí que ja està, ara sí que no hi ha més terra per seguir avançant, quan són les 3:09 h, toco l’aigua del mar amb uns sentiments impossibles de descriure...

Tornem al far i tenim la sort de trobar uns pescadors que ens donen aigua, la nostra salvació, estem totalment secs!!!

Mirem el rellotge, són les 3:22 h, fem números i si tardem el mateix que venint, ens anirà molt just per arribar de nou al Cap de Creus a temps. Així que ja ens podem espavilar. Anem tan ràpid com les cames em permeten. Estic al·lucinant amb la força que hi ha encara a les meves cames, està claríssim que és gràcies a la companyia d’en Jordi, però igualment és al·lucinant. Ho dono tot, vaig al límit, però les sensacions són més que excel·lents!!!

Arribem al Port de la Selva a les 5:30h. Anant hi hem estat unes 3 hores i tornant tan sols 2 hores, aquesta és la mostra de l’apretada que em fotut en el camí de retorn. Moltes gràcies, Jordi per estar al meu costat en aquests moments tant importants!!!

           Agafem el cotxe hi tornem cap al Cap de Creus. Ens em d’esperar una estona al cotxe que aprofitem per dormir i quan ja comença a despuntar el dia, baixem de nou fins on no hi ha més terra per avança. Assentat amb els peus dins l’aigua del tant desitjat Mediterrani, miro l’horitzó per última vegada en aquest trajecte i quelcom em diu que he fet la feina ben feta. 

       Aquest GR11 es mereix un gran final i de millor manera no pot finalitzar. Em trobo aquí, al Cap de Creus, acompanyat dels que més estimo, què més puc demanar??? Moltes gràcies a tots per la vostra empenta!!!

Aquest és el track de l'etapa 18.