L'estrena en el món de la travessa

La meva primera experiència en el món de les travesses per alta muntanya no podria haver començat millor. La Porta del Cel, sens dubte, fa honor al seu nom: els seus 65 km i 11.000 metres de desnivell acumulat transcorren per paratges salvatges que no es poden ni descriure de la bellesa que desprenen als ulls. Uns paratges que et porten a unes sensacions que es poden perfectament emmarcar dins un terme, el de sublimitat. Davant d’aquell espectacle natural, amb infinitat de muntanyes, totes elles majestuoses, i amb grans quantitats d’aigua brollant per tot arreu, una només es pot sentir petita, insignificant, i com quelcom totalment temporal i dèbil; com som, de fet, els éssers humans envers la natura.

El trajecte en cotxe a Tavascan des de la Catalunya central el dimarts 14 d’agost es va fer curt. Les ganes i els nervis a flor de pell ho van fer així. La intranquil·litat de no saber si les meves cames aguantarien tants centenars de metres de desnivell positiu i negatiu al dia durant 4 dies seguits era important. Però la convicció que l’acabaria sí o sí la tenia, i això era el més important. A més, i amb un plus totalment a favor, comptava amb la companyia de la meva parella, el Salvador, que era la setena vegada que feia la Porta del Cel i que, per tant, coneixia el recorregut i les característiques de cada tram.

Un cop al bell poble de Tavascan vam agafar les pesades motxilles i vam enfilar cap amunt direcció a les Bordes de Graus. El camí es fa de forma ràpida, doncs només té 4,2 km i 290 m positius, i és molt plàcid i fressat. Tot vorejant el riu de Tavascan arribem al Càmping de Graus, on ens donen la fitxa a completar al llarg del recorregut i on tenen habilitat un refugi on passarem la primera nit.

El dimecres, de bon matí, esmorzem al mateix refugi i encetem la primera gran etapa amb les característiques següents: 1500 metres de desnivell positiu i 620 de negatius, amb un total de 12,5 km, i incloent l’ascens al Pic de Certascan (2853 m). La cosa al primer dia pinta dura, però ho penso superar!

A l’arribar a les Bordes de Noarre, tot travessant el riu de Tavascan, obtinc el primer estímul del dia. La bella conjunció de la solitud del indret amb la d’aquelles quatre cases de pedra mig abandonades realça encara més la meva expectació i les ganes per a avançar en el recorregut.

Un altre regal pels ulls arriba una mica més tard, després d’ascendir de forma continuada uns 250 m aprox.: el Forat dels Guerossos, a 1830 metres ja. Aquella cascada, de fet, només era el preludi de la infinitat d’aigües que veuria al llarg de tota la travessa.         

La cosa no fa altra cosa que pujar. “El primer dia s’ha d’agafar la gran alçada que ens acompanyarà durant tot el trajecte”, suposo. Arribem a la Pleta de Guerossos, on ja estem a 2020 m i on ens aturem a esmorzar. El dia que ens acompanya és realment esplèndid.  Davant nostre un formós paisatge amb els raigs del sol que es reflecteixen damunt les aigües de la pleta.

Continuem pujant i arribem la Pleta Vella (2150 m). Tota l’estona ens acompanya el so de l’aigua. La sensació que aquesta dóna és de frescor total, i les ganes de banyar-me entre aquelles aigües cristal·lines es fan enormes.

Les ganes de veure de lluny el Pic de Certascan també en són moltes i això fa que continuï pujant amb  més força. És a l’Estany Blau del Mig on per primer cop veig el nostre objectiu. La combinació dels blaus de l’estany i el cel amb el to grisós de la muntanya esdevé un orgasme pels ulls.

Arribem al Coll de Certascan, a 2586m d’alçada. El dia continua serè però fa una mica de vent i s’endevinen alguns núvols a l’horitzó, més enllà del llac de Certascan. Ja som en ple migdia i decidim aturar-nos a dinar i a descansar una estona abans de fer els últims 300 m.

La pujada al cim és pronunciada, amb alguns trams tècnics i amb un vent que bufa enfadat, però les ganes d’arribar-hi poden amb tot i finalment, després de trepitjar les últimes afilades pedres, arribem al cim del Pic de Certascan (2853 m). Les vistes són realment delicioses. Les emocions són fortes i l’esperit de valentia està en el seu moment més àlgid. 

La sensació que tant m’agrada, la de sublimitat, m’envaeix. Arreu només hi ha que horitzons amb muntanyes. Els Estanys Blaus, allà on érem feia unes hores, són ara en miniatura.

Anem cap a la punta del tot de la cresta, i allà descobrim una grata sorpresa amagada als nostres peus: l’Estany Blanc. Els alts cims de fons que l’acompanyen i la seva forma de cor em fan entrar en una sensació d’amor cap a tot allò que els meus ulls estan guaitant.

M’hi hauria estat una bona estona allà dalt però havíem de baixar. El cel serè d’abans ara amenaçava amb núvols cada cop més grisos. I el fort vent els ajudaria a avançar i potser a atrapar-nos si no ens afanyàvem a baixar cap al llac i finalment al refugi. 

La baixada cap al coll es fa dura. El genoll esquerre em comença a fer de les seves. Dies abans de començar la travessa creia que el dolor al tendó m’hauria marxat del tot i no tindria cap problema per a encarar les baixades de la Porta del Cel, però la sort semblava ser que no estava del meu costat. 

Finalment arribem al Coll. El meu cor s’ha quedat a dalt del Pic de Certascan però el meu cap ja està pensant en contemplar l’estany natural més gran dels Pirineus i amb més capacitat de tota la península: l’Estany de Certascan. 

La baixada es fa ràpida, tot veient com cada cop l’estany es fa més gran als nostres ulls. Un cop hi arribem no me’n sé a venir: és immens.

Anem directes cap al refugi de Certascan, situat a 2240 m, una mica més avall de l’estany, i que té un aspecte totalment acollidor que també es reflexa en el seu interior. Són les 15:45. 

Em sento cansada, però feliç. He acabat la primera etapa satisfactòriament i em sento plenament capaç d’acabar la travessa sense problemes. La tarda al refugi, amb una desitjada i relaxant dutxa i parlant amb gent d’aquí i d’allà, passa ràpidament.

El sopar a la taula dels catalans es fa molt agradable amb els sis companys de Girona en què hem coincidit els mateixos dies de viatge. No hi falta el vi, i el menjar, bo i en cap moment faltant-ne, entra la mar de bé. De fet entra molt bé: juntament amb el cansament fa que la son entri ràpid i me’n vagi aviat al llit.

L’endemà al matí sortim un pèl més d’hora que el dia anterior perquè l’esmorzar s’ha servit mitja hora abans que al refugi de Graus. Però el cert és que aquell dia arribaríem més tard al de Pinet que el dia anterior al de Certascan, doncs l’etapa d’aquell dia seria un veritable trencacames: 1350 m de desnivell positiu i negatiu al llarg de 13 km. 

Comencem baixant força però la bifurcació de dos camins dels quals agafem el que puja fa que ben aviat la cosa s’enfili, i fort, a través del Coll de Llurri. Però aquell sobtat ascens mereix la pena: a través del coll s’arriba a un bell estany, el de Romedo de Dalt, amb la seva particular illeta.

El camí cap a Romedo de Baix està ben fressat però té algun tros complicat que amb l’ajuda de les cordes que hi són sempre es fan assolibles sense cap problema.

Finalment arribem al Romedo de Baix (a 2007 metres), de dimensions considerables i conformant també un entorn preciós.

Passem per paratges realment paradisíacs... cada cop el rocam es denota més, i això només pot dir una cosa: ens acostem al Port de l’Artiga.

Estem vorejant els 2000 m i ens espera ara pujar una forta pendent. És un bon moment, doncs, per fer una parada.

Reprenem la marxa i ara sí: comencem a pujar cap al Port de l’Artiga. 

 

 La pujada al coll és realment escandalosa en ascens... no veus el final, i quan el veus i hi arribes, aixeques el cap i veus que n’hi ha un altre de final. Rere meu l’estany de Certascan en petit, i el Pic aguardant-lo. Una imatge realment preciosa que m’anima a seguir.

La satisfacció d’arribar dalt el Port de l’Artiga (2477 m) és molt gratificant i veure el que hi ha a l’altre costat d’aquella cinglera encara més. Davant nostre ens desafia una gran i llarga tartera, amb enormes blocs de pedra...  M’espera una baixada tensa tot sent cauta i guaitant on posar el peu...

Però en són tants de blocs grans i petits de granit que al final baixes com si res, com si fos l’escala de casa... Acabes volent saber quin és el proper roc i guaitar quina forma té per tal d’endevinar quin és el millor lloc per trepitjar-lo i que no es mogui de lloc.

Deixem enrere la tartera del Port de l’Artiga.  El pròxim coll és el Pointe de Recós, a 2.447m, tot partint d’una alçada força més baixa (2100 m aprox.). Quan arribem allà ja el veiem: el refugi de Pinet! Sembla a prop però en les pròximes hores veiem que no ho és tant. Baixem fins a la base de l'Esperó, de nou 2100 m, i pugem fins al pròxim coll, a 2.300m. Si abans el refugi ens quedava a dalt, ara el veiem a baix...

Travessem el riu amb una glacera impressionant però que de forma preocupant està reculant...

Finalment, després de passar un petit tram complicat equipat amb cables, arribem al refugi de Pinet. El primer que faig a l’arribar-hi, després de la calor i el cansament soferts, és remullar-me. Res millor que l’aigua freda de l’estany de davant del refugi... Ens quedem com nous!  Ara ja estem a punt per a sopar i descansar per l’endemà pujar la Pica d’Estats.

L’endemà el dia es desperta amb un sol espatarrant. La pujada a la Pica d’Estats es presenta, doncs, idònia i sense problemes quant a climatologia. Quarta etapa de la travessa i comencem de nou enfilant cap amunt... 

Arriba un punt a partir del qual ens acompanyen en tot moment pedres d’un to marró vermellós però el camí és força fressat i la pujada es fa fàcil. Les fites hi ajuden.  

El vent que bufa és força molest i decidim realitzar la parada de l’esmorzar aprofitant que hem trobat un lloc idoni...  

Ben aviat reprenem la marxa. Tot seguit passem per l’Estany del Montcalm, encara amb neu....

 

I pugem ben amunt... Des del refugi de Pinet (2240 m) hem passat a 3000 metres en poques hores. Mai a la vida havia estat tant amunt. L’emoció és màxima. Des de lluny el Pic Verdaguer semblava més alt que la Pica d’Estats però ara ja es marca la diferència de la senyora més alta de Catalunya respecte al seu senyor veí. Però quan giro el cap la impressió que m’enduc és encara més “heavy”. Des d’on sóc es veu el ziga-zaga ascendent que he hagut de fer per assolir els 3000....

A mesura que vaig arribant al cim de la Pica els batecs del cor es fan més pronunciats. Escolto el cor al cervell. Tinc ganes d’arribar i accelero. El Salvador m’avisa que vigili, que les pedres de la Pica són força perilloses però no n’hi faig cabal i agafo la directa, enfilant les pedres per allà on vull i esquivant la gent que baixa per allà on no hi ha camí. Acabo arribant al cim per la seva cresta punxeguda. Els ulls se’m tornen plorosos. Estic al sostre de Catalunya, estic a 3143m d’altitud respecte al mar. La sensació de llibertat és indescriptible...

 

De l’emoció fa estona que duc la motxilla i no me la trec. Només faig que mirar al meu voltant. Hi ha moltíssima gent i això dificulta la visió de tota la panoràmica. Tot és més baix que allà on som nosaltres... La sensació de sublimitat és màxima.

Quina llàstima haver de tornar a agafar camí avall. Abans aprofitem l’avinentesa per a pujar un altre 3000, el Verdaguer. És un moment i val la pena, doncs es té una visió esplèndida de la Pica d’Estats...

Reprenem el mateix camí però aviat ens desviem i anem a parar a l’Estany de Barz (2800m). El camí de nou torna a pujar i ens arribem fins al Port de Sotllo (2874 m)...

La baixada cap a l’Estany d’Estats (2465 m) des d’aquí és molt ràpida. El mateix terreny, amb una tartera amb un camí fressat t’empeny a anar ràpid. Començo caminant ràpid però acabo corrent... Aquestes baixades, on llisques sobre sorra i amb pedra seca entremig, són les que molen! 

A l’estany s’obté una bellíssima vista dels tres 3000s: el Montcalm, la Pica d’Estats i el Verdaguer...

Molt aviat ens trobem l’Estany de Sotllo (2350 m)... La pronunciada baixada del principi ara es torna esmorteïda i descendim metres molt a poc a poc...

L’aigua no ens abandona i per tot arreu el paisatge en beu.

La baixada cap al refugi de Vallferrera (1905 m) es fa eterna des del Pla de la Socauba... el genoll em fa un mal terrible, sembla que per avui ja hagi dit prou. L’alçada en el Suunto no es mou pràcticament i això fa que psicològicament m’enfonsi i el genoll, en conseqüència, em faci més mal. I fa molta calor. Les ganes d’arribar al refugi per a fer-me una dutxa d’aigua freda es van multiplicant per minuts. Sembla, però, que no hagi d'arribar mai....

   

Però finalment, i per fi, hi arribem.

Les meves cames expressen tot el calvari que han hagut de patir en la baixada: estan totalment empolsinades... 

Dissabte. Última etapa de la travessa. La més llarga i segurament la més dura: 1215 de D+ i 2000 de D- al llarg de 20 km...  El desnivell negatiu és el que m’horroritza només de pensar-hi... el dolor al genoll serà insuportable. A més, el dia abans baixant del Port de Sotllo un cop de roc al turmell esquerre fa que també hi tingui dolor. Serà quasi com anar amb una sola cama....

El camí, molt fressat, entremig del bosc replet de pins i amb una frescor absoluta, és agradable però psicològicament no estic bé. Partir de 1904 metres i continuar baixant fins a 1750 m tot sabent que has de recuperar el desnivell perdut es fa duríssim, i més sumant el dolor físic que acumulo dels dies anteriors...A causa de tot això, la pujada fins a l’Estany de Baborte (2340 m), a diferència de totes les pujades assolides fins llavors durant la travessa, se’m fa llarga. Els arbustos que em trobo pel camí, se’m fan pesats, i em semblen uns obstacles a l’hora d’avançar cap amunt.  

Finalment arribem a l’Estany de Baborte. El calvari patit en pujada realment ha valgut la pena... El silenci irromp en tot el paratge i el paisatge s’emmiralla en el llac. És un moment perfecte per a realitzar una parada. 

Continuem avançant. El pròxim objectiu  és el Coll de Sallente (2488 m). Som-hi!  

Al coll hi arribo animada. Ara em trobo millor. I de nou el terreny torna a baixar. El pròxim objectiu és el Coll de la Llacuna (2596 m). Ràpidament, tot partint de 2380 m i després de passar per una entretinguda tartera de rocs, el camí de cop es torna despullat de pedra i s’arriba al coll. Les pujades, definitivament, se’m donen millor...

Des d’aquest coll fins a la Roca Cigalera (2668 m) és un moment. És en aquest punt és on decidim que és important aturar-nos i aprofitar per a observar el recorregut que hem fet durant aquells dies, com tant bé es pot veure des de la Roca... 

El que ve després d’assolir aquest últim cim ja és un capítol a part. El genoll i el turmell han dit prou. El dolor és absolut. I la llarga baixada que ens espera fins a Tavascan (1116 m) es farà eterna...

La calor es transforma en xafogor a mesura que anem baixant... i dono gràcies que el camí més pesat sigui entremig de pins i avets, i amb fonts on ficar el cap i la gorra a sota... Tavascan és un poble minúscul durant estona i estona. Sembla que mai hi arribem. El dolor físic es traspassa a nivell psicològic. Tinc ganes d’arribar. Aquest dolor m’està matant. Apreto fort les dents i segueixo baixant.

Quan arribem al pont, a Tavascan, la felicitat no es pot ni descriure. No només perquè s’ha acabat el dolor físic sinó perquè he acabat la meva primera gran fita, la travessa que estava esperant durant mesos i mesos de fer. I no m’ha decebut gens. Sense el dolor sofert en el genoll i l’últim dia en el turmell m’ho hagués passat millor, evidentment, però no sentiria la satisfacció ni potser ploraria d’alegria a l’arribar... És una travessa dura i molt salvatge, però realment, amb el cor a la mà, la recomano a tothom. Els paisatges, els cims assolits, els estanys, els colls, els refugis, el vent i la calor...fins i tot el dolor sofert... tot, absolutament tot, val la pena.

Meritxell Cano i Ció

La fitxa de la travessa completa sobre la samarreta tècnica que et donen