dimarts, 1 d’agost del 2017

Ultra Trail Valls d'Àneu - 96 km 7.200 m+

                Quan fa uns dies en Jaume em va dir que havia decidit que aquesta edició de la UTVA la faria amb mi em vaig emportar una immensa alegria. No sols per l’assegurança de vida que suposa tenir un corredor d’aquesta magnitud al meu costat. No sols perquè sé que això implica donar la millor versió de mi mateix. Sinó pel fet de poder compartir una experiència de dimensions descomunals amb el meu gran amic.

                Durant la setmana amb en Jaume coincidim que les ganes de que arribi el dissabte a les 00:00 h són màximes. Coneixem molt bé la cursa. Sabem que és una de les més salvatges que existeixen. Sabem també que el terreny de joc està en un entorn brutal i tot plegat ens fa tenir la motivació pels núvols. Absolut respecte, òbviament. Tot el respecte que mereix una cursa com aquesta on no es permeten errors. Una cursa que requereix de la màxima concentració permanent. Una cursa on la seva part més amable et pot apropar al cel més anhelat, però la seva part més indòmita a l’infern més cruel. I així és com ens plantem a la línia de sortida. Moltíssimes ganes. Molt motivats, però amb el màxim respecte.

                Al cap de pocs minuts d’haver sortit, en la primera pujada, ja ens passen uns quants corredors que pel què sembla aquesta cursa no els hi ofereix el mateix respecte que a nosaltres. Bé, serà que estan més forts i s’ho poden permetre...

                Arribem al Coll de Botiero amb la calma, sense preses i intentant gaudir al màxim d’una nit, de moment, gens freda. Amb 8 km ja han caigut els primers 1.000 m+ i de moment els pronòstics vaticinats amb en Jaume durant la setmana els estem assolint amb escreix, la diversió és màxima!

                De camí al Coll de Fogueruix, segon ascens important, avancem algun dels corredors que ens han passat a la primera pujada amb absoluta autoritat. Deduïm que hauran canviat d’estratègia... O no?

                El rellotge avança ràpid. Molt ràpid. Anem bé. Molt bé. En la implacable pujada al Tèsol (1.100 m+), quan ja sembla que tenim la temuda nit dominada, primers indicis de son. Per sort tot queda en un no res en pocs minuts ja que l’ascens en qüestió treu la son fins i tot al més dormilega.

                En la preciosa cresta que ens porta fins al Pinetó és on les primeres clarors del dia comencen ha aparèixer per l’horitzó. En aquest moment i amb aquesta imatge és quan ens n’adonem del gran encert que ha estat sortir a les 00:00 h. Baixant cap al Coma Negra apaguem el frontal. Moment màxim. Sublimitat màxima. Afortunats. Som uns autèntics afortunats d’estar en l’entorn on estem. Uns autèntics afortunats de viure el què estem vivint i de sentir el què estem sentint. L’Israel ha decidit unir-se amb nosaltres i els tres coincidim que començar el dia en un entorn com aquest és difícilment millorable!

                Arribem al Port de la Bonaigua una mica més tard del previst. La nit potser ens ha alentit un pèl, però ben mirat el retard crec ve més aviat ocasionat pel fet de que avui la prioritat l’hi hem atorgat a la diversió.

                Quan portem gairebé 9:30 h i amb una temperatura prou acceptable ens encarem a la segona part de la cursa. He arribat a l’avituallament amb força gana i força set, he menjat molt, he begut més del compte i ara estic tinc la panxa massa inflada... Burro! No n’aprendrem mai! Doncs res, ara toca la penalització corresponent. Durant una estona tocarà no menjar, beure el mínim i esperar ha normalitzar la panxa...


                De camí cap al Refugi d’Airoto de nou penso amb lo molt privilegiats que som. Seguim avançant els tres. Nosaltres tres i ningú més. Nosaltres tres en el nostre món. Un món que pot semblar un tant irreal. Un món on, per moments, desapareixen el crono, el dorsal i els competidors. Un món on es superen de llarg les millors de les expectatives possibles. Som-hi!!!

                A l’avituallament d’Isil hi fa bastanta calor i això fa que no sigui massa confortable. Així que amb no gaire més de 10 minuts reprenem la marxa cap a l’últim tram de la cursa. Passat Alós d’Isil hi ha un parell de km de carretera i en Jaume diu que s’han de córrer íntegrament. És el millor, sense cap mena de dubte, així que els correm. Veig com en Jaume i l’Israel se’m van escapant. No deixo de córrer en cap moment, però se’m van escapant. Pujant cap a la Borda de Pina els arribo a perdre de vista, però jo ho dono tot. Ara més que mai ho dono tot. Ara és quan toca treure la millor versió de mi mateix. Pujant cap al coll de Mont-Roig (1.000 m+) arriba un moment un tant delicat. Muscularment em trobo prou bé, però dins meu hi falta certa energia. Els hi faig la conya de que tinc la guardiola ben buida. L’Eufòria m’he la va ben buidar i encara no l’he pogut omplir. D’acord. La situació és la que és i no és la més desitjable, però ara no hi podem fer res per canviar-la. Ara bé, l’actitud de com afrontar-la sí que la podem escollir. Així que actitud al màxim de positiva possible i amunt. “Companys, no avançarem tan ràpid com voldríem, però amb l’actitud i la mica d’energia que hi ha dins meu, pujarem! I tant que pujarem!”.

                L’última part del recorregut és absolutament impressionant. Paratges espectaculars. Panoràmiques d’una bellesa difícil de superar. Tot és quietud. Un silenci lleument trencat pel nostre pas.  Moments de difícil descriure. Moments impossibles d’oblidar. A més, aquest any una modificació amb la que es puja al Pic de Campirme fa que el recorregut encara s’aproximi més a la perfecció. Els tres coincidim que el canvi ha esta un gran encert. Sí, senyor! Els tres coincidim que, coneixent en Ramon i a tota la seva tropa, no podia ser d’una altra manera, està clar!

                Burgo, Escalarre i últims 2 km fins a Esterri. Jornada de les que deixaran una forta empremta. Jornada gaudida en tot moment. Aprofitada al màxim i compartida com mai! Avui la Indòmita ens ha apropat al cel més anhelat i ens l’ha deixat acaronar!

                Un any més, extraordinari treball de tota la gent que fan possible aquesta salvatjada de cursa. Un any més, infinitament agraït de poder viure, sentir, compartir una història com aquesta. Un any més infinitament agraït per poder seguir fent els somnis realitat. Moltíssimes gràcies a tots, de debò!

                I per acabar un missatge als dos extraordinaris companys de viatge: Avui en Salvador ha estat mancat d’energia. Avui la guardiola d’en Salvador estava buida. Avui en Salvador ha vist com aquelles dues motxilles s’allunyaven massa. Tot i així heu estat sempre allà i m’heu omplert al màxim. Infinitament agraït! Més gent com vosaltres fa falta en aquest món!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada